Archivo de la categoría: Cartas-catalán

Reproduïm un article publicat al diari alemany SOPODE

El discurs de Sahra Wagenknecht[1]davant el Bundestag (parlament alemany) a principis de setembre va ser vist per més de 2,5 milions de persones a YouTube. Sahra Wagenknecht és popular. En el seu discurs, explica que si Alemanya vol continuar sent un país industrialitzat, necessita matèries primeres russes i, malauradament, també energia russa, en un futur proper.

La guerra a Ucraïna està sent utilitzada pel govern dels Estats Units per intensificar la guerra econòmica contra la potència industrial més gran d’Europa, Alemanya. Les sancions econòmiques mortals contra Rússia, la demanda del president nord-americà Biden que Alemanya deixi d’importar gas i petroli russos, estan sumint milions de famílies a Alemanya en la pobresa i destruint la indústria alemanya.

«A més, els Estats Units s’han convertit recentment en ‘el destí preferit per a les deslocalitzacions, perquè el preu del gas a Alemanya és ara vuit vegades més alt que a l’altra banda de l’Atlàntic.Make America great again? Una estratègia dubtosa per a un govern alemany! »

(Sahra Wagenknecht al Bundestag).

El discurs va atreure l’odi de totes les forces polítiques que se sotmeten a la política de guerra del govern de Scholz. De què tracten les «crítiques» d’aquests «esquerrans»? Val la pena aturar-se a analitzar-ho.

Primer se l’acusa d’haver acceptat complaentment els aplaudiments de l’AfD[2]. Aquesta acusació torticera té l’objectiu d’encobrir el veritable escàndol que suposa el fet que tots els partits establerts, inclosos els grans sectors de la direcció del Partit d’Esquerra, donen suport a les sancions econòmiques contra Rússia malgrat les seves conseqüències catastròfiques per a la població i la economia a Alemanya.

No és Putin, sinó l’imperialisme nord-americà, el que està lliurant una guerra econòmica despietada que condueix a la desindustrialització d’Alemanya. Això no és nou: ja el 1945, el Secretari del Tresor dels Estats Units, Henry Morgenthau, havia proposat desindustrialitzar l’Alemanya de la postguerra i convertir-la en un país agrícola.

A causa dels alts preus de l’energia i la inflació, moltes empreses, especialment a l’est d’Alemanya, estan travessant dificultats i estan al límit de la fallida. Això afecta especialment els artesans i les petites i mitjanes empreses. És precisament aquesta realitat la que les gents d’esquerra neguen.

La ideologia transmesa pel govern federal i les burocràcies sindicals s’aferra a la il·lusió d’una «transició energètica» progressista i amb visió de futur, quan en realitat, a tot el món, l'»economia verda» està destruint sectors industrials sencers, no rendibles per al capital, cosa que va acompanyada d’acomiadaments massius i el qüestionament de totes les conquestes socials.

La població de l’est d’Alemanya, però, té una experiència molt concreta de desindustrialització. Només entre 1990 i 1991 es van perdre entre el 80 i el 90% de les feines a la indústria. Les regions industrials d’aquesta part del país han esdevingut un veritable desert i han provocat un èxode massiu. I sobretot l’efecte «secundari però central» va ser que amb la destrucció de llocs de treball van ser les conquestes socials del moviment obrer les que van desaparèixer. Alemanya Oriental ha esdevingut una zona franca, sense convenis col·lectius ni sindicats.

En aquest context, Sahra Wagenknecht va ser acusada, en una sèrie de comentaris, de mantenir un «discurs nacional alemany» perquè va posar al centre les conseqüències de la guerra econòmica a la «indústria alemanya» i no en els interessos de la classe obrera internacional .

Totes les conquestes de l’”estat de benestar”, el codi laboral, la seguretat social, tot el que el moviment obrer alemany ha guanyat, ha estat consagrat a les lleis nacionals. Defensar-los és la tasca elemental del moviment obrer alemany. Són precisament aquestes conquestes les que estan sent atacades i aixafades per la desindustrialització. Si tanquem els ulls al fet que la política militarista i bèl·lica imposada per la coalició de govern està estretament vinculada a la guerra de destrucció social, ens catapultem fora de la lluita.

Els Estats Units han armat Ucraïna perquè volen controlar el petroli, el gas i les matèries primeres… L’imperialisme nord-americà està organitzant la guerra econòmica contra Europa a través de la política de sancions contra Rússia.

I a això és al que es va oposar Sahra Wagenknecht, i té raó. Cal treure’s el barret davant aquest valent discurs!

[1]Diputada de Die Linke (L’Esquerra), és portaveu de la fracció d’aquest partit que, en ruptura amb direcció s’oposa a la guerra

[2]Alternativa per a Alemanya. Partit d’ultradreta

Presentació d’Informació Obrera núm. 374

Aquest número d’IO fa una crida a ampliar la resistència a la política de guerra del Govern: Prou a la guerra d’Ucraïna! No a la pèrdua del poder adquisitiu de salaris i pensions! Són les consignes que encapçalen la portada, unint la guerra imperialista a Europa a la guerra contra treballadors i pobles, necessàriament lligades, totes dues inseparables, per les necessitats del capital financer i de l’imperialisme nord-americà que disciplina els altres.

Les fotos de la portada envien a les pàgines i als articles on s’informa de la resistència: pàgina 4 (sanitat), pàgina 8 (pensions), pàgina 12 (contra la guerra a escala internacional) i, per descomptat, de l’homenatge al nostre camarada José Luis Sánchez, Joli, el 18 de novembre.

L’editorial, titulat No als pressupostos de guerra!, aborda els pressupostos per al 2023 en conjunt, fets al servei de la indústria de l’armament i dels especuladors, principalment nord-americans; pressupostos que empitjoren la situació dels treballadors i de la majoria de la població, fins i tot dels de rendes més baixes; pressupostos que intenten amagar la corrupció i el saqueig d’un aparell d’Estat heretat de la dictadura.

Les pàgines centrals, la 6 i la 7, estan dedicades a la discussió i les propostes del CATP, en particular sobre els pressupostos, i a la publicació de la declaració de la coordinadora del CATP després de la manifestació del 15-O.

La pàgina 8 parteix de la resistència dels pensionistes, dels treballadors i de sectors sindicals a les retallades de les pensions i inclou l’activitat i les propostes de continuïtat en defensa de l’auditoria als comptes de la Seguretat Social, com la de fer un trobada de sindicalistes per l’auditoria; també publiquem extractes de la valoració que fa la COESPE de la manifestació per l’auditoria i en defensa del poder adquisitiu de salaris i pensions a Madrid el dia 15.

La pàgina 5 és un valuós instrument per llançar a tots els fronts la campanya per la retirada de la LOSU, tant entre els estudiants com entre els professors.

Les pàgines 11 i 12 destaquen la crisi política a Europa, producte de la resistència dels treballadors i de la joventut a les polítiques de guerra impulsades pels governs (França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya) i una primera valoració de la victòria del poble brasiler i del PT i en donar la presidència a Lula.

Les pàgines 2, 3, 4, 9 i 10 es dediquen a combatre el retrocés de les llibertats polítiques i les retallades del salari real, el desmantellament de la sanitat i dels serveis públics, amb el brutal empitjorament de les condicions de vida de les masses treballadores que comporta, ia mostrar la resistència, cada cop més massiva, defensant les reivindicacions davant de les «almoines» socials del Govern. Veure article de Jordi Salvador, sobre el delicte de sedició, les mobilitzacions a Lebrija i Madrid en defensa de la sanitat pública, l’article sobre el sector del taxi…

El cotxe elèctric, excusa per a la desindustrialització

Deja un comentario

Carta Setmanal 911 per descarregar en PDF

Recentment Informació Obrera va celebrar unaconferència en defensa de la indústria i dels llocs de treball, en què van participar sindicalistes de diferents punts de l’Estat.

En aquesta conferència, el resum de la qual es va publicar a IO núm. 373, van participar sindicalistes del sector de l’acer, del naval, de l’automòbil, d’equips industrials i de tractors.

Realment tots coincidien que, amb l’excusa del medi ambient, es tractava d’acabar amb bona part de la indústria del nostre país.

Ara la pujada del preu de l’electricitat posa en perill tota la indústria electrointensiva.

Però la pujada de la llum no és donada per cap desgràcia ni per l’escalfament global. La pujada de la llum és deguda a les mesures preses pels governs europeus i els EUA davant de la invasió russa d’Ucraïna.

Perquè, lluny de dedicar-se a buscar solucions a la guerra, augmenten les despeses militars i, en reduir les compres de gas i petroli a Rússia, només queda posar-se a les mans dels especuladors que aprofiten l’ocasió a mans plenes (vegeu els beneficis escandalosos de Repsol:entre el gener i el setembre, 3.222 milions d’euros, un 66% més que en el mateix període del 2021).

Ningú més que els Estats Units no surt guanyant d’aquesta guerra. Augmenta les despeses militars que tant li havia costat fins hora arrencar a Europa. Augmenta la venda de gas liquat dels EUA que és molt més car i més contaminant. S’extreu per fracking i ve amb vaixells i després cal regasificar-lo.

La conseqüència és que els especuladors es forren, aprofitant-se de l’escassetat, i el preu de l’energia puja per a les famílies i les empreses.

Les empreses que consumeixen molta electricitat (alumini, acers…) es troben amenaçades de tancament.

I els governs europeus i el nostre entre ells, ens demanen que acceptem els sacrificis en nom de la guerra.

El que demostra que la lluita contra la guerra i per la defensa dels llocs de treball estan unides més que mai.

El cas del sector de l’automòbil a Espanya

El sector de l’automòbil a Espanya dóna feina a unes 300.000 persones. L’anomenada transició al cotxe elèctric ha patit una sèrie d’acceleracions. S’ha avançat la data de deixar de matricular cotxes de combustió interna el 2035. El que ha suposat que ja les empreses de l’automòbil, a tot Europa, han començat a anunciar la fi de la fabricació de cotxes de combustió. Unes fàbriques per al 2028, altres per al 2030.

Algú pot pensar només es tracta de substituir un cotxe de combustió per un altre elèctric, però les coses són molt diferents.

El cotxe elèctric és molt més car i a més porta menys peces. Un 30% menys, fet que per fabricar els mateixos cotxes suposa d’entrada un 30% menys de mà d’obra. Però és que a més al preu actual la compra d’aquests cotxes no serà ni de bon tros una cosa semblant als actuals.

Un cotxe elèctric avui dia, per exemple el Tesla, costa entre 50.000 i 80.000 euros. Els híbrids són més barats, però continuen sent de combustió. A Espanya a l’agost només s’han matriculat un 2,8% de cotxes totalment elèctrics.

Qui té aquests diners per comprar-se un cotxe elèctric? I això que el govern dóna ajudes importants que paguem entre tots perquè els que tenen un nivell de renda alt es comprin un cotxe d’aquest tipus.

Per tant, al ritme actual no s’arribarà de cap manera als plans de la UE i el Govern espanyol. Però el mal és terrible perquè qui es comprarà un cotxe ara dubta si comprar-ne un de combustió perquè no sap si l’any que ve no el deixaran circular amb ell.

Tot en nom d’una gran mentida que és la disminució del CO2 i altres gasos. Perquè el que es fa és deslocalitzar aquestes emissions i a més a més el cotxe elèctric no contamina si l’electricitat que utilitza és renovable, cosa que és molt lluny de ser a Europa i a Espanya.

Un altre problema és el de les recàrregues d’aquests cotxes. Per començar novament només les rendes altes ho tenen fàcil. Qui té garatge. Els altres a fer cua o anar a algun centre comercial en el cas de les grans ciutats. Si has de fer un viatge tens problemes perquè es triga molt, l’autonomia és encara petita, no n’hi ha a tot arreu i a més no és gratuït.

Un vehicle no contaminant?

Es calcula que per extreure els minerals (liti, grafit, cobalt, terres rares…) i matèries necessàries per fabricar les bateries caldrien més de 300 noves mines. I a sobre en aquests moments el 80 per cent de les terres rares conegudes es troben a la Xina.

Segons l’Agència Internacional de l’Energia (AIE), el desenvolupament dels cotxes elèctrics i de les bateries suposaria multiplicar almenys per 30 el consum de minerals d’aquí a 2040. La pujada més gran seria per al liti, per al qual la demanda es multiplicaria per 32; per al grafit, per 25; per al cobalt, per 21; per al níquel, per 19; i per a les terres rares per set. I l’escassetat de materials portarà a l’especulació i la pujada de preus, qüestionant el cost d’un cotxe elèctric futur, ja gairebé el doble de car que un de combustió interna. I segurament encara que millorarà la tecnologia, no sembla que en aquestes dates s’arribi a una cosa que sigui assequible per a la majoria.

I als que defensen el cotxe elèctric com a no contaminant, cal recordar-los que a més de l’origen de l’energia, hi ha també l’assumpte dels materials, les terres, les rares, els microxips i les bateries.

Els materials per a la fabricació són especials i necessiten tractaments gens ecològics per a la seva transformació. I què fer amb les bateries. És el gran problema. No hi ha manera sana de reciclar-les. El cost és molt alt ia més és molt contaminant. S’amunteguen, s’enterren, es cremen… Al final allò ecològic és un mite.

Pensar que tot això de la transició ecològica parteix de les bones intencions del capital i les seves institucions per salvar el planeta seria pecar d’ingenus.

El “pacte Verd” de la UE

Tot l’anomenat pla per fer d’Europa la principal potència el 2050 i la primera a equilibrar les emissions es concentra en l’anomenat Pacte Verd Europeu del 2019 que és l’autèntic programa de govern de la UE (vegeu, sobre això, a La Verdad 109 , “El contingut de l’ambició verda”). Res a veure amb la defensa del medi ambient. Molt poc verd. És un pla per mobilitzar recursos ingents, fins a un bilió d’euros per pintar de verd l’explotació. La majoria per transformar l’economia. O sigui ajudes a les empreses per tancar uns negocis i obrir-ne d’altres. Tancar mines, centrals de cicle mixt, empreses de l’automòbil, es tracta de reduir emissions tancant empreses. Donant-los diners. Així Endesa i altres empreses tanquen les centrals de cicle combinat o de carbó amb molt de gust. A canvi obren amb ajuts altres de molins o de plaques solars amb la garantia de la rendibilitat. El que calgui.

A aquest pla verd s’hi han afegit els famosos PERTE, projectes estratègics per a la recuperació i la transformació econòmica, s’han mobilitzat ingents quantitats de diners per afavorir aquests plans, que van dirigits fonamentalment a les empreses.

Per exemple, hi ha un PERTE de l’automòbil. Ford en demanaria un per construir un cotxe elèctric a València. Després de concedir-ho ha renunciat a ell. Per la incertesa i perquè està temptejat el govern alemany a veure si els dóna més diners.

Recentment Volkswagen deixa a l’aire una factoria de bateries, perquè “només” li han concedit 400 milions d’euros.

Les conseqüències a Espanya

Tot està amenaçat, començant com ja hem comentat amb les giga factories com la de bateries promesa a Sagunt. Aquesta operació hauria de mobilitzar 10.000 milions, juntament amb les altres factories, i els PERTE havien d’aportar més de 2.000 milions. Però Volkswagen només en rep prop de 400 quan, segons ells, en necessiten 800. En realitat, les multinacionals implantades a Espanya són clares. O el Govern paga o no hi ha fabricació de bateries o sigui cotxe elèctric.

Hem vist l’exemple de Nissan, del tancament i la suposada reindustrialització. Actualment només hi ha dos petits projectes que només afectarien uns 400 treballadors, un d’ells de producció d’un petit vehicle elèctric, però encara no han estat materialitzats.

Ens trobem, doncs, en una situació en què totes les empreses de l’automòbil a Espanya estan sotmeses a plans de reestructuració, o de supressió d’ocupació.1.880 a Seat (en aquestes condicions es va signar el darrer conveni que en compensació aconseguia un 6,5 per cent daugment salarial i una prima). És el cas de la Ford ja citat que també fa xantatge al govern perquè li doni més diners o se’n va a un altre lloc amb els seus cotxes elèctrics.

Com es planteja una política de reindustrialització

En primer lloc, no es pot admetre que el pas previ sigui el desert industrial, la destrucció de milers de llocs de treball. Es tracta del combat incondicional contra els acomiadaments, els plans de reestructuració, les supressions de feina.

Aquesta és la responsabilitat de les organitzacions sindicals. Aquesta és la responsabilitat de tot militant fidel a la seva classe per impedir el desert industrial, és a dir, la destrucció de drets, de serveis públics, de llocs de treball amb salaris dignes que garanteixin la caixa de les pensions. És tot aquest conjunt el que està en joc.

Però veiem que tant CCOO i UGT pleguen al govern demanant un Pacte d’Estat per la indústria. Un pacte que ja ha presentat al Congrés el govern i que compta amb el suport de tots els grups parlamentaris, empresaris i sindicats. CCOO i UGT es van manifestar el 21 de juny a Madrid per exigir una acceleració d’aquest Pacte que no veurà la llum a curt termini i que no és més que una redició de receptes vagues que es plantegen des del 2016.

La realitat és que, segons denuncien els mateixos sindicats, el pes de la indústria al PIB del nostre país ha baixat des del 19% l’any 2000 al 13% actual. I no veiem cap mesura que vagi en direcció a eliminar aquest desfasament. Res de frenar deslocalitzacions, res de creació d’empreses públiques, nacionalitzacions etc. que frenin aquest dessagnament industrial. Cap mesura per frenar els acomiadaments. Només veure com acontentar les multinacionals perquè no se’n vagin o perquè vinguin.

Els treballadors tenen dret a defensar-se, no són responsables del que es fabriquen, no són els que controlen, no són amos de l’empresa.

Però és clar, la crisi industrial posa al descobert la incapacitat de la propietat capitalista de desenvolupar les forces productives, d’avançar en la solució de les necessitats.

Plantejar la defensa incondicional avui dels llocs de treball, exigir als sindicats que es posin al capdavant d’aquesta exigència, exigir que siguin independents dels interessos dels empresaris i governs, ha de ser acompanyat pels militants conscients d’una perspectiva política que qüestioni la propietat privada dels mitjans de producció, que assenyali la necessitat de construir la societat sobre un nou eix. Aquesta és la batalla dels militants que ens considerem revolucionaris, que defensem les reivindicacions immediates a la perspectiva del control de la producció i la societat per part de la massa treballadora.

Pensions: l’auditoria és absolutament necessària

Deja un comentario

Carta Setmanal 910 per descarregar en PDF

Tot i la maniobra del govern d’anunciar una pujada del 8,5% per a les pensions, la manifestació del 15 d’octubre, convocada per les principals organitzacions de pensionistes, va ser un èxit rotund. Especialment, per una participació més gran de treballadors en actiu i de sindicalistes. Però això no vol dir que desapareguin les pressions per a una forta retallada de les pensions.

D’una banda, la Unió Europea exigeix al govern que compleixi el compromís de reduir la despesa en pensions, ja sigui elevant a 35 anys el període de còmput de la pensió o per un altre mecanisme. I, per altra banda, precisament la persistència de la mobilització dels pensionistes –que preparen noves jornades de mobilització per al mes de novembre– obliga a redoblar la campanya de pressió sobre el govern perquè deixi de marejar la perdiu i apliqui les retallades a que s’ha compromès el ministre Escrivà, i, com a complement, la campanya d’intoxicació de l’opinió pública amb el mite que el sistema públic de pensions és insostenible.

En un mercat mundial que es contreu, el capital financer té avidesa per ficar la mà als milers de milions de la seguretat social per als seus fons de pensions, malgrat la manca de rendibilitat d’aquests (vegeu la seva fallida actual a la Gran Bretanya i les pèrdues de gairebé un 10% acumulades aquest any a Espanya)

Les mobilitzacions contínues dels pensionistes amb les plataformes, la participació creixent de grups de treballadors i sindicalistes, la crisi política oberta al propi govern que va arribar a la seva culminació quan una majoria parlamentària va votar, el 21 de desembre de 2021, l’auditoria de la caixa de la Seguretat Social que el govern es nega a dur a terme, expliquen la campanya desaforada contra els pensionistes com a privilegiats.

Per tant, això indica que l’auditoria és el centre de la batalla, així com la relació de l’exigència d’augment de salaris.

La batalla per l’auditoria és una batalla política. No és simplement la demostració de que el sistema és sostenible, sinó que demostraria la podridura de les institucions que des de la dictadura, sota la qual es va imposar la creació de la seguretat social, les institucions, han actuat per permetre que tots els governs tiressin de la caixa de la gent gran.

A això se suma el que en realitat regeix els pressupostos de l’estat, l’ocultació de despeses, com hem comprovat a Defensa, a la Casa Reial, en realitat a tot el sistema.

Un cop més, el Banc d’Espanya a l’atac

L’experiència ha demostrat que la suposada independència dels bancs centrals respecte dels governs i dels pobles permet la seva dependència absoluta de les necessitats del capital financer.

En aquesta ocasió, el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, ha intervingut, una vegada més, per defensar la necessitat d’un pacte de rendes i que inclogui les pensions. Durant la seva intervenció a la Comissió de Pressupostos del Congrés dels Diputats, Hernández de Cos ha demanat que les llars, les empreses i els governs han d’actuar, demanant-los “que assumeixin una pèrdua de renda”. I ha insistit de manera especial que també ho han de fer els pensionistes, en afirmar els efectes de “risc” que, segons ell, tindrà la revaloració de totes les pensions en funció de l’evolució de la inflació, amb la pujada prevista del 8 ,5% per al proper any.

Hernández de Cos, a qui el poble no ha triat, s’ha permès donar lliçons a tots els grups parlamentaris sobre els “senyals” que cal donar per aturar la inflació. Ha dit que la inflació suposa que»hi ha una pèrdua de benestar sí o sí», i que «principalment empreses i llars, però també les administracions públiques» han d'»interioritzar la pèrdua de renda que implica l’encariment» de les primeres matèries que importa Espanya i l’efecte de la inflaciói, per això, «l’únic que podem fer és repartir-ne el cost».Per Hernández de Cos, aquest repartiment es materialitzaria en el pacte de rendes, que podria adoptar-se només al sector privat, però ha defensat que «seria un missatge molt més potent de desindexació de l’economia en un context d’inflació molt elevada que també cobrís el sector públic», afectant a“funcionaris i pensionistes”.

L’advertiment sobre els funcionaris no sembla tan necessari després de la signatura d’un acord que suposa una pèrdua d’almenys un 6% del poder adquisitiu. Potser per això, el president del Banc d’Espanya ha insistit més en els pensionistes.

Resignant-se, aparentment, davant del que és inevitable, Hernández ha demanat, hipòcritament, per protegir els pensionistes més vulnerables, amb una revaloració de les prestacions mínimes el proper any en línia amb la inflació, estimada en un 8,5%. Però ha demanat que aquest manteniment del poder adquisitiu no afecti la resta de pensions.

El governador ha insistit que «la despesa pública hauria d´evitar l´ús generalitzat de clàusules d´indexació automàtiques en un context en què el marge» de l´Estat «es troba molt constrenyit per l´abultat endeutament públic». Aquesta desindexació (no actualització automàtica amb la inflació) «es pot fer compatible» amb protegir els més vulnerables, és a dir, «que les pensions mínimes s’indexin (a l’IPC) però potser no la resta».

Al banc d?Espanya s’uneixen els experts de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea), que proposen «abaratir la factura» de les pensions, amb una pujada selectiva del 11% per a les pensions mínimes i del 2,5% per a les pensions que superin els 1.400 euros, de manera que segons ells, es retallaria la despesa de pensions en 6.225 el 2023, i en deu anys, en 68.000 milions “que podrien destinar-se a programes que beneficiïn els joves, com l’amortització de deute públic” .

ABC se suma a la campanya

Per la seva banda, el diari ABC -considerat per molts com a portaveu oficiós de la Casa Reial- publicava el 17 d’octubre passat un editorial i un llarg article. L’editorial, amb un títol enganyós, segons el qual “Les pensions mitjanes tripliquen els salaris”, afirmació absolutament falses, ja que el salari mitjà és de 24.009,2 euros, la pensió mitjana de jubilació, de 19.100 €, i la pensió mitjana del sistema de 15.256 euros anuals.

La notícia explica, desmentint a l’editorial, que, a l’última dècada, les pensions mitjanes a Espanya han crescut més del triple que els salaris. Això no impedeix que ABC pontifiqui que “aquestes dades haurien de posar en alerta tots els agents socials sobre la sostenibilitat del sistema de pensions”.

Però a l’ABC mateix se li escapa el perquè d’aquesta diferència de creixement de salaris i pensions. No és que les pensions hagin crescut gaire (al contrari, van patir una congelació amb Zapatero, i van pujar només un 0,25 mentre va durar la reforma de pensions de Rajoy, i han tornat a perdre poder de compra el 2022), sinó que, com reconeix la notícia, “els salaris han patit l’última dècada l’impacte de l’enorme desocupació que es va generar durant el segon mandat de Rodríguez Zapatero i l’ajust de costos laborals que van efectuar les empreses durant la recuperació posterior. A això se suma que l’ocupació recuperada a partir del 2013 compta amb salaris, en general, més baixos que els anys previs a la crisi, que aquesta ocupació ha crescut més ràpid en sectors amb escàs valor afegit i que el salari dels joves és baix i precari,

Això no impedeix que ABC demani que s’elimini el “sistema de reajustament automàtic” de les pensions segons l’IPC (que no és tal), “que el Govern no hagi volgut considerar la possibilitat de tocar-lo, per motius clarament electoralistes”.

No hi ha dubte de quina és la causa que les pensions pugin més que els salaris i mantinguin l’actualització segons l’IPC: l’existència d’un moviment de pensionistes que, malgrat les debilitats, ha mantingut un principi: que governi qui governi, les pensions es defensen, i ho ha donat suport a la mobilització unida. Això assenyala la responsabilitat dels dirigents de les principals organitzacions sindicals, que acaben de signar un acord que suposa pèrdua de poder adquisitiu per als tres milions d’empleats públics, i que es mostren partidaris del pacte de rendes, com Hernández de Cos.

Davant la confusió organitzada, l’auditoria

Es comprèn, en aquest marc, que el govern, que intenta imposar la retallada de pensions que ha compromès amb la Unió Europea, es negui a complir l’acord parlamentari que obliga a fer una auditoria pública dels comptes de la Seguretat Social, auditoria que demostraria que el sistema és perfectament sostenible, perquè s’han tret de la seva caixa – ho reconeix el mateix Tribunal de Comptes – centenars de milers de milions per a “despeses impropies” no relacionades amb les pensions. Per això, l’exigència d’auditoria forma part essencial de la lluita en defensa del sistema públic de pensions, i no cal abandonar ni relegar.

En aquesta batalla política, impulsar la participació a les mobilitzacions organitzades per la COESPE i altres plataformes és vital. Però, insistim, es tracta d’una batalla política que ha d’incloure assenyalar la responsabilitat dels parlamentaris, l’exigència perquè compleixin el que van votar organitzant delegacions, pronunciant instàncies sindicals, on sigui possible, grups de treballadors, obrant perquè actuïn en comú constituint des de dalt i des de baix un potent agrupament de sindicalistes i treballadors en defensa del sistema públic de pensions, per l’auditoria.

Per què el govern de coalició amaga la veritable despesa militar?

Deja un comentario

Carta Setmanal 909 per descarregar en PDF

La senyora ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, va presentar la setmana passada el projecte de pressupostos, a discutir a Corts, per a l’any 2023. Aquest pressupost, presentat com el més social, o gairebé, de la història, contempla oficialment un augment del 26 per cent de la despesa militar,que ascendeix a 12.825 milions el 2023 davant dels 10.152 milions del 2022.

Recordem que aquest augment va comportar una picabaralla amb el soci de coalició Podem que, en paraules del seu portaveu parlamentari Echenique, pretén ignorar aquest augment. Augment que segons la ministra no comptabilitzava al “sostre de despesa”. Estranya enginyeria comptable perquè al cap ia la fi la despesa és la despesa, vingui d’on vingui. Pel que sembla ve del “Fons de Contingència”. Parlarem després d’això. El que apareix de moment públicament és que oficialment hi ha un augment del 26%. Justificat segons Pedro Sánchez pels compromisos adquirits a La Cimera de l’OTAN a Madrid els 29 i 30 de juny passats.

Fins aquí el relat oficial.

Els darrers dies diversos diaris, en particular La Vanguardia, fidel representant de la fracció catalana de la burgesia defensora del règim monàrquic, van publicar diferents articles detallant la despesa militar, la voluntat del govern és operar la concentració de les grans empreses d’armament amb una pluja de milions. Una necessitat, sense dir-ho, de «competir» al mercat mundial en un moment en què l’administració americana (les multinacionals americanes), que posseeix el 40 per cent del mercat, utilitza a fons la guerra d’Ucraïna per aixafar els seus competidors europeus -teòricament aliats-. De fet, més del 60 per cent de l’armament del nou exèrcit d’Ucraïna, format el 2014, és d’origen nord-americà, cosa que va unida, és clar, a l’enviament d’un exèrcit d’instructors i tècnics,

La política del govern de coalició és clara: intenta mantenir un petit espai al mercat mundial. En realitat, les guerres serveixen per això, en nom de la democràcia, la sobirania nacional, els drets humans, es lliura el combat entre els gàngsters capitalistes, entre ells els oligarques corruptes, per controlar parts del mercat mundial, en aquest cas pel control de lenergia, i també de larmament dúltima generació.

Quina és la veritable despesa militar?

Dimecres 12 d’octubre (coincidint amb la desfilada militar a Madrid) el diari en català ARA publica un llarg article i l’editorial sobre l’ocultació de la despesa militar. ARA no és ni de prop ni de lluny un pamflet esquerrà, ni tan sols independentista. És un diari partidari de l’ordre, políticament correcte. La prova és que la conclusió de la seva editorial és clara: “Si Pedro Sánchez vol augmentar el pressupost, el primer que ha de fer és ser honest i abandonar les pràctiques opaques dels seus antecessors”. En efecte, tots els governs han amagat els veritables despeses, com diu l’article de La Veritat núm. 111 dedicat a l’economia de guerra «el mercat armamentístic per la seva pròpia naturalesa és opac».

Resumint, el contingut és el següent: la veritable despesa prevista per al 2023 seria de 24.058 milions, el doble del que s’ha anunciat. El més significatiu són els 1.601 milions destinats a innovació del sector de la defensa, despesa inclosa en el pressupost del Ministeri d’Indústria i que l’any passat va ser de 708 milions; és a dir, aquesta despesa en “R+D militar” augmenta amb relació al 2022 un 126 per cent. Tenint en compte els interessos del deute atribuïts al Ministeri de Defensa que en portaria un total del 27.617. O sigui, més del 2% del Producte Interior Brut. Això dels interessos del deute explicaria d’on ve el “Fons de Contingència”, o sigui de més deute.

El càlcul és fàcil, segons l’estudi és que partides de despesa s’atribueixen a altres ministeris, al de l’Interior, al d’Indústria, al d’Exteriors.

El document del Centre citat conclou dient: aquesta quantitat pressupostada no és obligatòriament el que es gastarà. Fins ara se n’ha gastat més. O sigui, contràriament amb altres despeses -per exemple, el finançament de les autonomies en què moltes vegades com a Andalusia i Catalunya no es gasta el pressupostat- a Defensa sempre se sobrepassa.
Les dades consignades sobre la veritable suma de la despesa militar no són una mera qüestió administrativa. Tenen una importància econòmica transcendental, més enllà que computin o no dins de l’anomenat “sostre de despesa” (l’antidemocràtic mecanisme pel qual la mal anomenada UE, al servei de l’FMI, imposa quant poden gastar les administracions públiques). Perquè d’alguna banda surten els recursos que suporten aquesta despesa: o bé de la retallada d’altres despeses i, en particular, de disminuir les socials; o bé d’una recaptació fiscal més gran que, vist el que s’ha vist, vindria d’impostos indirectes (els més regressius ja que els paga en la mateixa proporció el conjunt de la població, amb independència del nivell de riquesa); o bé d’un endeutament més gran, amb la conseqüent exigència posterior de retallades socials per afrontar-ne el pagament.

Però a més de la seva importància econòmica, que fa que la despesa militar, ja per si mateixa molt elevada, es dispari en la proporció consignada revela una mica més, molt rellevant políticament: per què es tapa amb un mantell de silenci aquesta situació? Per què no hi ha cap iniciativa de denúncia i combat contra ella per part dels principals responsables polítics que diuen reclamar-se dels interessos de la majoria, que és la classe treballadora? La resposta és inequívoca: perquè fan pinya amb el règim monàrquic que subordina la nostra economia als interessos de la fracció dominant del capital financer a escala mundial, que és la nord-americana. Uns interessos que es vehiculitzen a través d’institucions com, especialment, l’FMI i l’OTAN, a les quals se sotmet el règim monàrquic espanyol, especialment a través de la UE.

La lluita contra la guerra, contra les despeses militars és inseparable del combat per les reivindicacions.

La despesa armamentística no només és parasitària, és la despesa en forces destructives, és expressió de la descomposició del mercat capitalista. És un mitjà de valorització del capital, cosa que demostra el seu veritable caràcter destructor. (Vegeu La Verdad 111)

Es vol defensar en el moviment obrer aquesta despesa en nom dels llocs de treball. Com si no faltessin productes útils i necessaris socialment:

Pressupostos de sanitat i educació colpejats per la pandèmia que amb prou feines van patir modificació en el sentit de reforçar el que és públic i que de fet fa que hi hagi menys metges i infermeres a la xarxa pública ara que a inicis del 2020; una indústria farmacèutica en mans privada malgrat el desastre viscut; mancances mai resoltes descobertes amb el Prestige com la manca de remolcadors d’alçada als ports; milers de places d’escolars encara sota els sostres de pavellons prefabricats o els una vegada i una altra reclamats augments de vies ferroviàries i la seva modernització…

Però si el govern de coalició es veu obligat a amagar els veritables costos és degut a una raó política. El moviment contra la guerra, les despeses militars, l’OTAN, han estat massives al nostre país, fins i tot majoritàries. Encara que avui això no s’expressi encara als carrers (o de manera limitada, com la Manifestació del 26 de juny a Madrid), és evident que pot ressorgir, com va passar als anys 80 contra l’OTAN i el 2003 i 2004 contra la presència de tropes espanyoles a Iraq.

La lluita contra la guerra està unida la lluita contra la guerra social, o sigui al combat -entre altres- per l’augment de salaris i pensions segons la inflació real, contra els acomiadaments a la indústria, en defensa d’ella, i el cessament del desenvolupament de la indústria militar, veritable metàstasi al conjunt de l’aparell productiu.

Significat i conseqüències de l’acord de funció pública

Deja un comentario

Carta Setmanal 908 per descarregar en PDF

El govern i els dirigents d’UGT i CCOO han arribat el dilluns 3 d’octubre a un acord, pendent de desenvolupar encara en alguns aspectes, sobre funció pública. Quant a pujades salarials per al 2022, el 2023 i el 2024, les dues parts donen l’acord per tancat.

Immediatament després d’anunciar-se l’acord, la ministra d’Hisenda i Funció Pública, María Jesús Montero, feia pública la seva «intenció» que aquest acord salarial serveixi a més com a «guia» i «exemple» de «com es pot seguir avançant», un «referent per aconseguir aquest acord que necessitem tots com és el pacte de rendes”. Pacte de rendes al sector privat que, a més, pot prefigurar les pujades del SMI i, fins i tot, les de les pensions.

La web del govern (https://www.lamoncloa.gob.es/) explica que “el Govern ha assenyalat des de fa mesos que la situació econòmica generada després de la invasió d’Ucraïna comporta la necessitat d’arribar a acords que persegueixin, des de la justícia social, pal·liar els efectes ocasionats per la inflació. El pacte assolit avui al sector públic s’emmarca en aquest context i pot contribuir a assolir un pacte de rendes en el diàleg social”.

Nova pèrdua de poder adquisitiu

Per valorar la pujada salarial pactada, cal partir de la pèrdua de poder adquisitiu que pateixen els empleats i empleades públiques. Només els dos últims anys ha estat d’un 12,1%: el 2021, el govern els va pujar, sense cap negociació, un 0,9% i l’IPC va pujar un 6,5%: van perdre un 5,6%. Al gener del 2022, de nou sense negociació, els han pujat un 2% i l’IPC està ara en un 9% -tot i que ha estat en un 10%-, i es preveu un IPC final del 8,5% (segons el Banc d’Espanya, encara que altres fonts pugen a un 8,8%). Per tant, el 2022 perdrien un 6,5% més.

La web del govern explica que“l’increment salarial fix durant el període 2022-2024 és d’un percentatge fix del 8%, que es pot incrementar fins a un màxim d’un 9,5% en el període esmentat, en funció de diverses variables previstes a les clàusules de revisió. En termes reals, la revaloració salarial podria assolir un 9,8%”

Enfront de la pèrdua acumulada en dos anys d’un 12,1%, la pujada salarial fixada a l’acord seria d’un 3,5% el 2022 (sumant al 2% que ja els han pujat un 1’5% addicional), del 2’5% el 2023, amb una clàusula de revisió salarial del 0’5% si l’increment retributiu del 2022 i el 2023 hagués quedat per sota de l’IPC harmonitzat d’aquests dos anys (això és gairebé segur), més un 0 ‘5% addicional en el cas d’assolir un determinat increment del PIB nominal (això és força possible). El 2024 seria del 2%, afegint un 0,5% més si l’increment retributiu dels tres anys fos inferior a l’IPC acumulat.

Davant d’una pèrdua acumulada del 12,1% (segons la previsió d’IPC per al desembre), s’acorda una pujada probable d’entre un 9,2 i un 9,8% en tres anys. La inflació prevista per al 2023 oscil·la entre el 3,8 i el 4,1% i, si en prenem un 2% per al 2024 (una previsió més que optimista), el balanç salarial de l’acord suposaria -aplicant les previsions més favorables- una pèrdua final d’un 8,1% entre el 2021 i el 2024 (12,1 + 3,8 +2 – 9,8)[1].

Un 8% de pèrdua de poder adquisitiu que se suma a les pèrdues ja patides en els darrers anys pels empleats i empleades públics. Recordem que només les retallades imposades per Zapatero el maig del 2010 a les pagues extraordinàries, i que encara persisteixen, van suposar una rebaixa salarial d’un 5% de mitjana (fins a un 7% en els funcionaris del grup A1, els de més nivell salarial) . I que l’acord fet públic manté intactes les retallades del govern Zapatero.

Tampoc no s’ha implantat la jornada de 35 hores per a tot el personal del sector públic. El govern s’ha negat a incloure-la a la norma bàsica (l’EBEP), on continuarà figurant la jornada màxima de 37,5 hores setmanals. L’única cosa que ha admès és retirar de la norma les restriccions que impedien negociar la reducció de jornada en algunes administracions públiques.

A més, cal assenyalar una qüestió: la pujada salarial del 2024 dependrà del que s’aprovi als pressupostos de l’Estat per a aquest any. Tenint en compte que la legislatura actual acaba a començaments de desembre del 2023, és més que previsible que els PGE del 2024 siguin pressupostos prorrogats o, fins i tot, que depenguin d’un altre govern, que pot complir l’acord o no.

Els dirigents d’UGT i CCOO defensors de l’acord al·leguen que les pujades salarials incloses superen els augments pactats als convenis col·lectius que s’estan signant. Com si aquestes pujades no depenguessin, en bona mesura, de les mateixes organitzacions que han decidit deixar que es negociï i es mobilitzi de manera separada, empresa a empresa o sector a sector, sovint a cada província, en lloc d’organitzar la mobilització unida que pugui obligar les patronals a cedir. En tot cas, calia concloure, si se’ls donés la raó, que és acceptable –i fins i tot un bon acord– per a la població treballadora perdre un 8% del poder de compra en tres anys.

El contingut real del “pacte de rendes” que defensa el govern de Pedro Sánchez i Susana Díaz queda al descobert en les paraules de la ministra. Sota aquesta expressió s’amaga la pura i simple moderació salarial, mentre el govern es pot continuar negant a intervenir els beneficis empresarials (que són, segons un estudi de CCOO, els principals responsables de la inflació) i els preus dels béns de primera necessitat.

A qui serveix aquest acord?

La firma de les direccions d’UGT i CCOO deixa com a oposició a l’acord el sindicat groc CSIF, els sindicats policials d’ultradreta, els corporatius i els sindicats nacionalistes. És a dir, objectivament debilita les organitzacions que reflecteixen la unitat de la classe treballadora de tot l’Estat, que han acceptat la pèrdua de poder adquisitiu de tres milions d’assalariats.

Evidentment, l’acord enforteix les tesis de la patronal sobre les clàusules de revisió. La referència ja no seria l’IPC, com fins ara reclamaven -almenys públicament- els dirigents d’UGT i CCOO, sinó que només podria ser un 0,5% o un 1%, fos quina fos la diferència entre les pujades pactades en conveni i l’IPC real.

I, sobretot -vet aquí les paraules de la ministra Montero- el beneficiat és el govern, que s’estalvia les molestes reivindicacions -i mobilitzacions- d’actualització de salaris, pensions i prestacions de desocupació a l’IPC real. I que es pot permetre escatimar als gairebé tres milions d’empleats i empleades públics l’actualització dels seus salaris, mentre dedica en aquests pressupostos de l’Estat 2.500 milions d’augment a la despesa militar.

Comparem la pujada d’un màxim del 3,5% per als funcionaris el 2023 amb el 8,5% que es proposa pels pensionistes. Quina és la diferència? La diferència és la mobilització dels i les pensionistes, la lluita de classes. Mobilització que inclou la convocatòria de la manifestació per al 15 doctubre, que el govern vol desactivar amb l’anunci de la pujada del 8,5%. Precisament, la signatura de l’acord de funció pública suposa la renúncia dels sindicats a mobilitzar els funcionaris en defensa del poder adquisitiu dels seus salaris.

L’acord significa, ni més ni menys, que els dirigents d’UGT i de CCOO sacrifiquen les necessitats i les reivindicacions dels empleats públics per no incomodar el govern “progressista”. Oblidant un principi fonamental pel qual s’hauria de guiar tota organització obrera: que, governi qui governi, les reivindicacions es defensen.

En contra del principi elemental, els dirigents d’UGT i CCOO han acordat amb el govern organitzar un trasllat fenomenal de les rendes del treball al capital. Al capdavall, això significa acceptar la inflació, significa capitular davant de la guerra social que porta el capital i que el govern vehiculitza. No és per casualitat que no es protesti contra la despesa militar (el públic i la que està fora de pressupost), la lluita contra la guerra és inseparable de la lluita contra la inflació. Acceptar que la inflació –l’impost dels pobres– recaigui sobre la classe obrera és acceptar la política de guerra.

A més, cal assenyalar el procediment adoptat per prendre una decisió que afecta més de tres milions de persones assalariades, en un mitjà en què hi ha centenars de milers d’afiliats a UGT i CCOO. La signatura de l’acord s’ha decidit de manera precipitada en òrgans de direcció que ni tan sols han tingut a les mans el text precís de l’acord. És fonamental exigir la participació dels treballadors i les treballadores, de l’afiliació dels sindicats en la presa de decisions d’aquesta envergadura. Encara hi ha temps d’organitzar veritables assemblees als centres de treball de la funció pública.

I a més obre el camí a la dreta, que ara podrà recolzar la seva campanya als sindicats grocs.

[1]12,1 de pèrdua el 2022 amb la pujada del 2%, més 3,8 de pujada de l’IPC el 2023, més 2% de pujada de l’IPC el 2024 menys la pujada del 9,8% de l’acord

El gobierno apuesta por la industria militar en España

Deja un comentario

Carta Setmanal 907 per descarregar en PDF

El govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz té previst fer arribar una pluja de milions a les indústries espanyoles d’armament. Les grans beneficiàries són Airbus, Navantia, GDELS-Santa Bàrbara i Indra. És el resultat del compromís, que va assumir en l’última cimera de l’OTAN, de pujar la inversió en el pressupost militar al 2% del PIB fins al 2029 (cosa que el col·locaria, amb al voltant de 25.000 milions, com la segona partida dels PGE, després del deute públic). Un compromís que ja s’ha començat a plasmar en partides pressupostàries concretes. La primera, a començaments de juliol, quan el consell de ministres va decidir aprovar un crèdit extraordinari de 1.000 milions d’euros amb càrrec als fons de contingència. Al que se suma la previsió d’aportar, aquesta setmana, diferents partides per a la despesa militar, per un total de 218 milions. Per als pressupostos del 2023 es preveu pujar la despesa militar a l’1,2% del PIB, un augment de 2.500 milions. De fet, en el Pla d’Estabilitat enviat a Brussel·les, el govern es va comprometre a elevar el 2023 el que anomena «inversió en Defensa» en 2.500 milions.

Les pujades es preveu que es produeixin alimentant els «programes especials d’armament», destinats, en teoria, a la «modernització de les forces armades», i que no queden inclosos en el sostre de despesa.

Mentre el mateix Govern “racaneja” amb els sindicats la pujada dels empleats públics, es nega a revertir la retallada del 5% dels seus salaris que pateixen, des que el 2010 Zapatero va imposar retallades salarials, i ofereix «pujades» que suposaran una nova pèrdua de poder adquisitiu, entre el 2021 i el 2024, d’un 6% més.

Com assenyala La Vanguardia el passat 25 de setembre, «el sector de la indústria de defensa, seguretat, aeronàutica i espacial espanyola no havia tingut mai davant seu el repte de créixer i modernitzar-se amb una aportació de fons estatals tan potent».

Aquest dispendi en despesa militar, es fa al nostre país quan el deute de l’Estat ha passat de 385.203 milions d’euros el 2008 a 1,5 bilions, al juliol del 2022. És a dir que el deute s’ha multiplicat per 4, però la inversió no ha anat a despeses socials, com Sanitat, Educació o Dependència públiques, com bé ha quedat ben palès a la pandèmia.

Per fer front a aquestes «oportunitats» que brinda la guerra, el Govern vol estimular la concentració de les empreses del sector de l’armament –ara hi ha 373 empreses-, imitant el que van fer els EUA, el 1993, sota la presidència de Bill Clinton, per fer front a la nova situació oberta després de la caiguda del mur de Berlín.

Les empreses espanyoles d’armament, van facturar el 2021 11.600 milions: El 2019 van arribar a 14.000 milions, suposaven l’1,7% del PIB i ocupaven 211.921 treballadors.

El fet que la indústria militar ocupi tants treballadors és utilitzat com a argument per defensar aquesta indústria en nom precisament dels llocs de treball. Siguem seriosos, a Espanya, com a tot el món, la falta d’infraestructures, a tots els nivells -com hem vist durant la pandèmia- i l’atenció a les altres necessitats de la població exigiria produir altres maquinàries o productes. El problema és polític: qui governa i per a qui? Quan es governa a esquena de les necessitats socials el resultat és aquest, D’aquí es conclou la necessitat de reorganitzar de dalt a baix l’economia i, per tant, d’acabar amb el poder de les finances i del capital.

Airbus empra 13.000 persones, i entre els seus principals programes hi ha l’avió de combat Eurofighter, l’avió militar de transport A400M i l’helicòpter de combat NH-90. Navantia empra 11.000 operaris, i els seus principals programes són les fragates F110 i el submarí S80. GDEL- Santa Bàrbara té com a principal projecte el blindat 8×8 Drac. Indra, la tecnològica prioritària per al govern, participa en el programa europeu NGWS/FCAS de sistemes de combat aeri. Els «programes especials d’armament», que rebrien aquests 1.000 milions suplementaris a què ens referim abans són, precisament, el blindat 8×8, l’helicòpter NH-90, el submarí S-80, les fragates F110 i el programa NGWS/FCAS.

Un enorme negoci, del qual s’aprofiten, sobretot, els EUA.

És evident que les creixents inversions en despesa militar suposen un fabulós negoci. Com assenyalava Pieter Wezeman, investigador de l’Institut Internacional de Recerca per la Pau (SIPRI), d’Estocolm: «tots els fabricants, de qualsevol país del món, augmentaran els seus ingressos després de la guerra d’Ucraïna». Segons el SIPRI, la venda d’armes superarà el 2022, per primera vegada, els dos bilions de dòlars. Certament, el major negoci el faran els EUA, que ja ocupen una quota de mercat del 54% del total de vendes del món. El Dow Jones US Aerospace & Defense Index, que engloba les indústries d’armament, no ha deixat de créixer en els últims 20 anys, incloent-hi els de la pandèmia. Cinc de les empreses USA d’armament tenen una capitalització superior als 60.000 milions de dòlars. I, tot i que la indústria europea té capacitat productiva, ha cedit als EUA, el lideratge tecnològic i, per tant, el control de moltes de les seves vendes. Així, els EUA, han pogut prohibir a França determinades vendes des seu caça Rafale, perquè incorpora míssils de patent americana. A més, en un mercat de duríssima competència, els «aliats» no escatimen la possibilitat de xafar-se mútuament el negoci. Vegeu el cas recent de la cancel·lació del contracte pel qual Austràlia havia d’adquirir a França dotze submarins convencionals, per un valor d’uns 56.000 milions d’euros, per a la seva Marina. En el seu lloc, els ha comprat als Estats Units, en una operació en la qual també està implicada Gran Bretanya. En conèixer-se la notícia, el ministre francès d’Exteriors, Jean-Yves Le Drian, va acusar els Estats Units i Austràlia de «mentir» i treballar d’esquena a un aliat com França. Le Drian va assegurar que «hi ha una ruptura greu de confiança» amb els seus «antics aliats» estatunidencs i australians. Declaracions que no han impedit que França hagi seguit cegament els dictats de Biden a la cimera de l’OTAN respecte de la guerra d’Ucraïna, de les relacions amb la Xina i de l’augment de la despesa militar. De fet, les importacions europees d’armes en el període 2017-2021 han estat un 19% més altes que les del període 2012-2016. El SIPRI assenyala que 25 governs europeus han decidit ja augmentar la despesa militar. Però com assenyala Wezeman, el negoci no es limita a les zones de conflicte. Per exemple, Corea del Sud ha incrementat el seu negoci venent armes a Polònia.

Prioritat per a la guerra?

En la seva editorial del 26 de setembre, La Vanguardia justifica, cínicament, la política del govern de Sánchez i Yolanda Díaz, dient que «l’escenari geoestratègic mundial és extremadament preocupant. Cal tornar a posar en valor els principis pacifistes. Però, mentre això no arribi, la indústria de l’armament viu una edat d’or a tot el món, i també a Espanya». I afegeix que la indústria d’armament és «una important punta de llança per a la investigació tecnològica i la formació de personal altament qualificat». I justifica, especialment, la posició d’Unides Podem: «impulsar la industria militar i de defensa no equival estrictament a ser militarista sinó a preparar-se, com a Estat, per protegir davant les noves amenaces els ciutadans espanyols (…) això explica que, com a conseqüència de la guerra de Putin a Ucraïna, sigui un govern d’esquerres, en el qual hi ha una formació clarament antimilitarista, com és Unides Podem, qui està a punt d’aprovar el major pressupost militar de la història de la democràcia espanyola».

La Vanguardia conclou, en la mateixa línia de cinisme, que «seria millor, certament, poder destinar aquests diners a altres necessitats, però, almenys per un llarg temps, no sembla haver-hi malauradament una altra alternativa».

Per a l’ òrgan de la burgesia catalana, la qüestió és clara: la prioritat, per sobre de la sanitat, l’ educació, els serveis públics, ha de ser la compra d’ armaments i el desenvolupament de la indústria militar. Per a la classe treballadora, l’alternativa és una altra. Cada cèntim que va a la guerra es roba als serveis que necessita per sobreviure. Mentre un milió i mig de joves russos i ucraïnesos s’encamina a passar un hivern gelats a les trinxeres, mentre tota la classe treballadora s’enfronta a un hivern de fred per la falta de gas (pels preus de tota l’energia), i les sancions a Rússia, veiem com d’altres es freguen les mans amb les possibilitats de negoci. Ni un euro dels nostres impostos per enriquir els comerciants d’armes! Diners per a la sanitat, l’ensenyament, els serveis públics! Alt el foc immediat a Ucraïna!

“La Verdad” núm. 111, a punt de ser distribuïda:La lluita contra la guerra és inseparable de la lluita contra la inflació i l’austeritat

Deja un comentario

Carta Setmanal 906 per descarregar en PDF

El número 111 de La Verdad, revista teòrica de la IV Internacional, és a punt de sortir d’impremta. És una edició que té com a eix la guerra d’Ucraïna i les seves conseqüències. Perquè, com assenyala la declaració del Secretariat Internacional de la IV Internacional, que té el paper de notes editorials, “l’actual guerra d’Ucraïna ha esdevingut, de fet, una guerra mundial. Els pobles pateixen ja les seves conseqüències a tots els continents. En nom de l»economia de guerra’, tenim la inflació, la pujada de preus, la pauperització de centenars de milions d’éssers humans”.

Com assenyala aquesta declaració, es tracta d’una guerra en què “l’imperialisme fa servir mitjans il·limitats. El règim de Zelenski només se sosté gràcies a les desenes de milers de milions de dòlars i les armes de darrera generació enviades per Biden, sense límits, i per tots els governs europeus”. Un règim que dista molt de ser una democràcia (recomanem, sobre això, el que comentàvem en una carta setmanal recent sobre les mesures d’aquest govern contra els drets democràtics, la llibertat de partits i els drets de la població treballadora).

L’objectiu d’aquest número de La Verdad no és cap altre que dotar d’arguments a qui, a cada país, combat contra la guerra i les seves conseqüències, perquè “La lluita contra la guerra i el militarisme és indissociable de la lluita a cada país contra les mesures preses en nom de l»economia de guerra’ (inflació, alça de preus, etc.), i en primer lloc contra la carestia de la vida, per la congelació de preus, per l’augment general de salaris”.

Aquests dies els esdeveniments mostren la certesa de la declaració. Putin dicta la mobilització parcial, mesura sobretot interna, per aixafar la resistència del poble rus a la guerra. No és per casualitat que després d’una manifestació de mares a Grozni, capital de Txetxènia, Kadirov, dirigent d’aquesta república, va declarar que no aplicaria la mesura. Els països bàltics es plantegen negar l’entrada dels refugiats russos, que millor aliat per a Putin! Els discursos de Biden, i tots els governs a les seves ordres es resumeixen en un: «cal continuar la guerra per castigar el poble rus” -identificat Putin. El govern Sánchez anuncia les massives inversions en armament que s’inclouran en els pressupostos del 2023. La lluita contra la guerra, per acabar amb la OTAN i les seves bases, és més que mai inseparable de la lluita contra la inflación, l’austeritat, per les reivindicacions.

Capital i militarisme

Com va assenyalar el socialista francès Jean Jaurés, en vigílies de la I Guerra Mundial, “el capitalisme porta a la seva essència la guerra, com els núvols porten la tempesta”. Una afirmació que tot el que ha passat des de llavors no ha fet sinó confirmar una vegada i una altra.

La Verdad 111 desenvolupa la relació entre capital i militarisme en diversos articles. Com assenyala Xabier Arrizabalo a l’article “Capital i militarisme”, entre els diferents capitals “inevitablement, té lloc una pugna cada cop més aguda, lligada a l’estretor del mercat mundial. És la pugna competitiva, la cada cop més ferotge i destructiva competència que, concretada en la lluita pel mercat mundial, un dels principals factors directes de les guerres”. I, precisament, el capitalisme, que porta la guerra com el núvol porta la tempesta, “per això mateix, en la seva situació actual d’una mena de ‘crisi crònica’ d’acord amb el seu estadi imperialista, aquest tret de l’ADN capitalista que és el militarisme i per ende la guerra no pot sinó expressar-se de formes més i més agudes”.

Cal no oblidar “l’aportació que suposa el militarisme com a camp de valorització del capital. (…) El 2021, per primera vegada en la història, la despesa militar ha superat els dos bilions de dòlars (…) en un context econòmic presidit per la dislocació del mercat mundial, un impuls a la demanda d’aquesta magnitud suposa un regal per a capitals dedicats a la venda d’armes”.

La qüestió va més enllà. X. Arrizabalo explica com la guerra d’Ucraïna i l’expansió de l’OTAN serveixen per aprofundir la dominació de l’imperialisme USA, i posen de manifest “el lloc subordinat de la UE, que revela la seva veritable cara davant de tota il·lusió contrària. L’augment de la despesa militar obeeix directament a l’exigència nord-americana, igual que l’adopció de sancions contra Rússia que, a més de perjudicar el poble rus i no els oligarques, perjudica així mateix els pobles europeus, però també els capitals europeus a la seva pugna competitiva al mercat mundial”.

Bona part de La Verdad 111 està dedicada a una secció, titulada «Les indústries d’armament al món: cap a ‘una economia de guerra‘», oberta per un article de David Gozlan, del mateix títol, al qual complementen amplis fragments d’un capítol de “l’acumulació del capital”, llibre escrit per Rosa Luxemburg el 1912. El capítol en qüestió es titulava: “El militarisme, camp d’acció del capital”. També inclou un article de Trotski, “Davant una nova guerra mundial, per quan la guerra?

A l’article Les indústries d’armament al món: cap a «una economia de guerra», David Gozlan analitza la importància creixent de la indústria d’armament dins de l’economia capitalista, i com aquesta expansió s’assenta en diversos sectors.

Així, explica com sectors creixents de la investigació es posen al servei de l’economia d’armaments: “Els centres de recerca estan sotmesos als imperatius militars i, per tant, a les ànsies de les empreses privades que lliuren el fruit de les seves investigacions a els exèrcits”.

També assenyala la permanència de la guerra: “Des del 1902, la guerra és present de manera permanent, i no hi ha hagut un any en què no hagi sotmès, matat, aixafat i destruït, fins a les recents guerres a Síria, Iemen, Mali i Ucraïna”. Com explica Lenin a L’imperialisme, fase superior del capitalisme, l’imperialisme és una època de guerres i revolucions. “La crisi econòmica del 1999, la del 2008 i l’11 de setembre del 2001 intensifiquen la freqüència de les guerres, refraccions de la guerra social contra la classe obrera. La guerra d’Ucraïna és un pas més”.

Gozlan explica el paper parasitari de la indústria d’armament i assenyala tant el predomini de les empreses dels EUA com la submissió dels països europeus i les seves pròpies indústries d’armament.

Ara bé, aquest pes econòmic té les seves conseqüències: “Invertir en la fabricació d’armes també significa utilitzar-les. França igual que els altres imperialismes recluta les joves generacions agitant la bandera del patriotisme, recolzant-se en la desqualificació que el mateix Estat ha organitzat, prometent salaris i viatges, camuflant l’objectiu de la formació militar i la seva finalitat: ferides, traumatismes i mort ”.

L’article té una conclusió: lluitar contra les guerres imperialistes és preparar la revolució.

En aquesta línia, l’article “Europa: reunits tots els ingredients per a un aixecament dels pobles”, que firmen Bruno Ricque i Angel Tubau explica les conseqüències de la guerra i de l’alineament incondicional dels governs europeus de tot signe amb els EUA i l’OTAN, per a la guerra d’Ucraïna, la guerra comercial amb la Xina i les sancions a Rússia. Com assenyala. “Tot sembla indicar que serà la indústria europea, copejada per la manca de subministraments energètics, i la forçada “transformació verda”, la que es reduirà encara més amb aquestes mesures”. Perquè aquesta submissió col·loca els governs europeus com a agents de l’ofensiva dels EUA contra els seus propis interessos.

Tot això porta a l’agreujament de la crisi política i al sorgiment de moviments de resistència i de noves formacions polítiques que s’afirmen sobre la crisi de les organitzacions tradicionals del moviment obrer, fenòmens que l’article analitza. Com conclou l’article: “Davant la crisi de col·lapse que castiga Europa, reagrupar-se al voltant de l’eix central d’acabar amb els governs nacionals i les seves polítiques que liquiden les conquestes socials i democràtiques, lluitar per la independència de les organitzacions davant de la Unió Sagrada. Per als militants de les seccions de la IV Internacional, la prioritat és inserir-se en aquests processos en marxa”.

Aquest número de la Verdad conté, a més, un article que analitza la situació dels EUA davant les eleccions “a mig mandat”, i la crisi política, i reprodueix un article de Trotski –de plena actualitat, encara que fos escrit a 1939 –sobre “la qüestió ucraïnesa”.

En conjunt, La Verdad 111 aporta molts elements per a la reflexió, reflexió que serveix per preparar l’acció. Animem els lectors d’aquesta Carta Setmanal a adquirir-ne l’exemplar, a llegir-lo, estudiar-lo, anotar-lo i discutir-lo amb nosaltres.

DIADA 2022: DESENES DE MILERS DE MANIFESTANTS BUSQUEN UNA SORTIDA POLÍTICA

Deja un comentario

Carta Setmanal 905 per descarregar en PDF

De la manifestació de la Diada d’aquest any, hi ha dos aspectes importants a assenyalar. El primer, que malgrat les disputes internes que enfronten, un dia sí i un altre també, els partits que componen el govern de la Generalitat, i malgrat també l’absència d’ERC (disconforme amb els objectius dels convocants, l’ANC, Òmnium i l’Assemblea de Municipis per la Independència, que d’altra banda, tampoc no estaven d’acord entre ells), la manifestació ha reunit milers de persones. Òbviament, moltíssimes menys que altres anys, però moltes més de les que alguns esperaven o desitjaven. Especialment, els que especulen amb les pujades i baixades del soufflé català. Dit d’una altra manera: les condicions perquè la manifestació fos un autèntic fracàs estaven donades, i no obstant això no ha passat. És un fet.

I el segon aspecte a destacar també és un fet inqüestionable: el desenvolupament de la manifestació ha posat en evidència el divorci existent entre les masses que seguien abans fidelment les indicacions dels partits i organitzacions partidàries de la independència, i les que han deixat de fer-ho , o fins i tot critiquen feroçment i s’enfronten al rumb seguit per la majoria d’aquelles. El divorci certament no és d’ara –ve com a mínim des del 2019–, però és ara quan s’ha visualitzat de manera claríssima, aconseguint cotes com mai no s’havien vist mai, els dies anteriors a la Diada ia la mateixa manifestació. Divorci que ha fet que milers de manifestants s’hagin girat en contra del govern d’ERC i Junts, en contra de l’independentisme “oficial” inclosa la CUP, amb insults i esbroncades als seus dirigents (des del mateix president de la Generalitat, fins al mateix Oriol Junqueras, que s’ha passat més de 3 anys i mig a la presó), i amb ultimàtums perquè el govern de la Generalitat recuperi la via unilateral o convoqueu eleccions. Tot plegat enmig de la indiferència de la immensa majoria dels treballadors catalans que no s’identifiquen amb els objectius de la convocatòria, perquè entre altres coses, com és tradicional, s’han fet al marge de les reivindicacions.

Des del punt de vista dels qui combatem pels drets dels treballadors i els pobles, no ens interessa tant les querelles que envolten les relacions dels diversos components de l’independentisme governamental, com el fet de constatar que, malgrat tot, i en contra els qui creuen que l’anomenat “problema català” ja està resolt per esgotament, són molts els catalans que no volen continuar vivint sota el règim de la Monarquia. I no ens referim només als que van assistir a la manifestació. També els que han deixat d’anar perquè han constatat que el que s’ha anomenat el “procés” està en una via morta. I que el que proposen els dirigents dels partits que es reclamen de la independència, en un cas difereix força del que van estar prometent no fa gaire, i en un altre, suposa si fa no fa, repetir experiències que han fracassat, per més que hagin despertat la il·lusió de moltíssima gent. És normal, per tant, que no desperti cap emoció les convocatòries, i menys si aquestes es fan enmig de les querelles.

Tot i això, l’aspiració del poble català a poder decidir lliurement el seu futur continua en bona mesura intacta. I pel que s’ha vist aquesta Diada aquesta aspiració no té una representació política. No en té ni per als independentistes, ni tampoc per als que sense ser-ho consideren que cal poder votar en un referèndum. Conduir aquesta majoria social pel camí de l’autonomisme -bé o mal gestionat- o pel de la proclama buida de la unilateralitat, és conduir-lo a la frustració.

Els lectors de la Carta Setmanal coneixen el posicionament que els militants de la Quarta Internacional hem defensat des de l’inici de les Diades multitudinàries: partidaris incondicionals del dret d’autodeterminació, afirmem que aquest no és possible exercir-lo sota el règim actual. Que les aspiracions del poble català, i la de tots els pobles d’Espanya, no hi caben dins aquest règim, que per altra banda és irreformable. Per tant, la lluita per l’abolició de la Monarquia, la República del Poble i els Pobles, basada en la fraternitat i en la llibertat que garanteixi l’exercici d’aquest dret, és una prioritat que ha d’unir a tothom.

Com ha d’unir a tots la defensa incondicional dels militants represaliats i l’exigència que cessi la persecució judicial que pateix l’independentisme, igual que pateixen tots aquells que s’oposen al règim. Més que mai hi ha una exigència que uneix tothom: la derogació total de la llei Mordassa, sense més excuses.

És urgent recuperar les millors tradicions forjades en la lluita contra Franco. La lluita contra la Monarquia i la República, la lluita pels drets democràtics i socials, que són inseparables, requereix el combat unit de tots els treballadors i pobles de l’Estat espanyol, i en aquest combat estem compromesos. Ignorar que hi ha una aspiració comuna a tots els pobles d’Espanya a la llibertat ia la democràcia, que hi ha reivindicacions comunes per defensar, és tornar a portar les aspiracions del poble català a un atzucac. Per a la causa del poble català i de tots els pobles, no hi ha més aliats que els treballadors i els pobles.

Presentació Información Obrera nº 372

Aquest número se centra en tres aspectes de la nostra activitat:

-La preparació de la Trobada en Defensa de la Indústria (veure pàgina 3).

-L’impuls i la participació a la marxa a Madrid del 15-O en defensa dels salaris i de les pensions, per la seva revaloració segons l’IPC real (anual) i l’exigència al Govern que compleixi la Llei i faci l’auditoria pública als comptes de la Seguretat Social (veure portada i pàgina 9).

-Informar del desenvolupament de la Coordinadora Ampliada del CATP del 10 de setembre (vegeu pàgines centrals: 6 i 7, també la 5).

El conjunt del diari s’enquadra políticament en la crisi econòmica i la inflació (també producte de la guerra imperialista, però sobretot de la utilització que es fa d’aquest pretext per disparar encara més els preus) i el seu reflex a les institucions de l’Estat; les conseqüències per als treballadors i els obstacles que aixequen les direccions sindicals i polítiques a la mobilització. Tot i això, aquesta mateixa crisi fa difícil els consensos entre el PP i el PSOE (canvi de majoria al Tribunal Constitucional, renovació del poder judicial, acord sobre les mesures a prendre davant l’escalada imparable del cost de l’energia) i entre els dirigents sindicals i el Govern (Pacte de Rendes, nova «reforma» de les pensions), consensos necessaris per abordar la crisi des dels interessos de la burgesia i del capital.

Destaquem en aquest sentit l’editorial (a la portada) que dóna l’eix polític a Información Obrera. També les pàgines 2 i 4 contenen articles sobre la manca d’acord PP-PSOE per renovar les instàncies i mesures del Govern, suposadament per controlar la inflació, però que fan descarregar la crisi sobre els treballadors i els seus drets i condicions de vida.

Les pàgines internacionals (3 en aquesta ocasió) informen:

– De la resistència obrera a Europa (vegeu pàgina 11) a una situació molt semblant a la d’Espanya, en realitat pràcticament igual, ja que tots els governs i la UE s’alineen amb l’imperialisme nord-americà. UP

– De la situació a Amèrica Llatina (veure article sobre Xile a la pàgina 10).

– De la repressió a Palestina (pàgina 12).

També recomanem la lectura de la primera part de l’entrevista d’Informació Obrera a Joan Tardà sobre la llei de memòria democràtica; la segona part d’aquesta entrevista es publicarà al proper número d’Informació Obrera i en números següents seguirem el debat sobre aquesta llei i la seva utilització per a la continuïtat o no de la impunitat dels crims franquistes.

Finalment, cal ressaltar l’article «Les mobilitzacions del professorat a Catalunya forcen la contractació de 3.500 professors», que mostra els efectes diferits de les vagues del professorat a Catalunya.

El senyor Zelensky

Deja un comentario

Carta Setmanal 904 per descarregar en PDF

Volodimir Zelensky, president d’Ucraïna, apareix com l’heroi del moment. Durant mesos, el cap d’Estat ucraïnès ha estat als titulars, obrint notícies, inaugurant el Festival de Cinema de Cannes, arengant parlaments, felicitant i amonestant els seus col·legues al capdavant d’estats deu vegades més poderosos que ell. L’últim episodi ha estat la reunió que va mantenir- per videoconferència-amb mandataris de 60 països, que el van aplaudir i van animar a continuar la guerra “fins a la victòria final”, fins a l’expulsió de les tropes russes del Donbas i de Crimea. És a dir, acumulant nous patiments per als pobles rus i ucraïnès i per a tots els pobles d’Europa.

De les promeses… als fets

Aquest actor i productor de cinema i televisió va ser elegit president el 2019, amb el 73,2% dels vots prometent posar fi a la corrupció, portar Ucraïna pel camí del progrés i la civilització, i sobretot signar la pau amb els russoparlants del Donbas.

Però, tan aviat com va ser elegit, va trair totes les seves promeses, de manera que el seu índex de popularitat queia al 23% el gener del 2022.

El maig del 2019, per satisfer els seus patrocinadors oligarques, el nou president va llançar un programa massiu de privatització del sòl de quaranta milions d’hectàrees de bones terres agrícoles amb el pretext que la moratòria sobre la venda de terres hauria fet perdre milers de milions de dòlars per al PIB del país. Arran dels programes de «descomunització» i «derusificació», va llançar una vasta operació de privatització d’actius estatals, austeritat fiscal, desregulació de les lleis laborals i desmantellament dels sindicats, cosa que va enfurir la majoria dels ucraïnesos que no havien entès el que el seu candidat volia dir amb «progrés», «occidentalització» i «normalització» de l’economia ucraïnesa.

Quan es tracta de corrupció, l’historial no és millor. El 2015, The Guardian va estimar que Ucraïna era el país més corrupte d’Europa. El 2021, Transparència Internacional, una ONG occidental amb seu a Berlín, va classificar Ucraïna en el lloc 122 al món per corrupció, prop de l’odiada Rússia (136). No és brillant per a un país que passa per un rebuig de virtut davant dels bàrbars russos. La corrupció és a tot arreu, a ministeris, administracions, empreses públiques, parlament, policia i fins i tot al Tribunal Superior de Justícia Anticorrupció segons el Kyiv Post! No és estrany veure jutges conduint Porsches (En un país que el 2020 tenia un ingrés per càpita de $ 3726), observen els diaris.

Fets provats de corrupció

El principal patrocinador de Zelensky, Igor Kolomoisky, no és el menor d’aquests oligarques que es beneficien de la corrupció imperant: el 5 de març del 2021, Anthony Blinken, que probablement no podria fer res més, va anunciar que el Departament d’Estat dels Estats Units havia bloquejat els seus actius i li havia prohibit l’entrada als Estats Units a causa d’“una participació per un fet significatiu de corrupció”. És cert que Kolomoisky va ser acusat de malversar 5.500 milions de dòlars del Privatbank, de propietat estatal. Casualment, el bo d’Igor també era el major accionista del hòlding petrolier Burisma, que feia servir el fill de Joe Biden, Hunter, per una modesta compensació de 50.000 dòlars al mes, i que ara està sent investigat pel fiscal de Delaware (… ) alhora que adquiria tres apartaments no declarats a Londres per la suma de 7,5 milions de dòlars. La seva casa s’ha llogat per 50.000 euros al mes… a uns russos.

Aquest art de l’optimització fiscal i aquesta associació assídua amb oligarques que són, com a mínim polèmics, no argumenten a favor d’un compromís presidencial incondicional contra la corrupció.

Repressió

Zelensky no sembla un entusiasta de la llibertat de premsa. El febrer de 2021, va tancar tres canals de l’oposició considerats prorussos, NewsOne, Zik i 112 Ucraïna. El Departament d’Estat dóna la benvinguda a aquest atac a la llibertat de premsa en afirmar que els Estats Units recolzen els esforços ucraïnesos per contrarestar la influència maligna de Rússia.

Un decret presidencial obliga tots els canals a emetre una sola campanya, progovernamental per descomptat. Recentment, la caça de bruixes fins i tot s’ha estès al blocaire crític més popular del país, l’ucraïnès Navalny, Anatoliy Shariy, que va ser detingut el 4 de maig passat per les autoritats espanyoles a petició de la policia política ucraïnesa.

La purga va ser encara més dura per als partits polítics. Va delmar els principals oponents de Zelensky. A la primavera del 2021, la casa del principal, Medvedchuk, acusat de ser proper a Putin, va ser saquejada i el seu propietari posat sota arrest domiciliari. El 12 d’abril, el diputat va ser internat per la força en un lloc secret, visiblement drogat, privat de visites, abans de ser exhibit a la televisió i ofert a canvi de l’alliberament dels defensors d’Azovstal, desafiant tots els convenis de Ginebra (…).

El desembre passat, va ser Petro Poroixenko, el rival derrotat per Zelensky a les presidencials, i que pujava a les enquestes, que va ser acusat de traïció. El 20 de desembre del 2021, el lloc web oficial de SBU va declarar que era sospitós de cometre delictes de traïció i suport a activitats terroristes. L’expresident, que era un ferotge antirus, va ser acusat de «fer que Ucraïna depengui energèticament de Rússia i dels líders de les pseudo-repúbliques controlades per Rússia».

El 3 de març, van ser els activistes de l’esquerra Lizvizia els que van patir una batuda per part de l’SBU i van ser empresonats per dotzenes. Després, el 19 de març, la repressió va colpejar tota l’esquerra ucraïnesa. Per decret, onze partits d’esquerra estan prohibits: el Partit per la Vida, l’Oposició d’Esquerra, el Partit Socialista Progressista d’Ucraïna, el Partit Socialista d’Ucraïna, la Unió de Forces d’Esquerra, els Socialistes, el Partit Sharyi, el nostre, el Bloc d’Oposició, el Bloc Volodymyr Saldo.

Una reforma laboral que arrasa els drets

Aquest any, Zelensky ha promulgat dues lleis que suposen una reforma laboral que arrasa els drets de la classe treballadora d’Ucraïna.

La llei 2136,»llei sobre relacions laborals en condicions de guerra”, presentada com una mesura d’excepció, elimina drets elementals dels treballadors ucraïnesos. Permet als patrons “suspendre el contracte de treball” al·legant motius de força major provocats per la guerra. Poden, sense acomiadar el treballador, deixar-lo sense salari i convocar-lo quan sigui necessari, també les allibera de pagar la feina ja realitzada, és a dir, que poden pagar quan ho desitgin. N’hi haurà prou que diguin que per fets de guerra no van poder pagar a temps.De la mateixa manera, habilita les empreses a suspendre els convenis col·lectius. També prohibeix les protestes de carrer dels sindicats.

La llei 5371 permet a les empreses de fins a 250 treballadors, establir contractes individuals que no respectin les condicions mínimes exigides per la llei, fins i tot les normes mínimes de l’Organització Internacional del Treball (OIT). En aquests casos, els empresaris tenen via lliure per negociar amb el treballador de manera individual els salaris, les hores de feina i les condicions del contracte. Afectaria, d’entrada al 70% dels treballadors, que laboren a petites i mitjanes empreses. Però els sindicats denuncien que les grans empreses podran subdividir-se en petites seus per acoblar-se a la norma i així eliminar els convenis col·lectius. També permet l’Estat confiscar les propietats i les seus dels sindicats.

Com assenyalen els mateixos autors del projecte, es tracta d’eliminar les conquestes socials guanyades sota l’URSS: Per a ells, les relacions laborals a Ucraïna «continuen estant regulades per l’antiquat Codi Laboral aprovat el 1971 i desenvolupat sota les condicions de l’economia de comando soviètica».

Segons Nataliia Lomonosova, del thinktank ucraïnès Cedos, als cercles governamentals es parla que l’Estat ucraïnès “no es pot permetre l’assistència social, les prestacions laborals o la protecció dels drets laborals” a causa de la guerra.

Zelenski i el seu règim tenen característiques comunes amb Putin i el seu. La principal, el domini dels oligarques sortits de l’antic partit estalinista, que viuen del saqueig de la propietat del poble i busquen el seu lloc al mercat mundial. En cas de Zelenski, al servei directe de l’imperialisme i l’OTAN. I és al servei d’ells que liquida el seu país, privatitza les terres i intenta desmantellar totes les llibertats i els drets.

L’OTAN i la UE diuen que defensen Ucraïna perquè defensa «els nostres valors». En efecte la política de Zelenski és l’expressió més acabada dels «valors» de la UE: domini absolut de les multinacionals, valors que tots els governs de la UE i l’OTAN intenten aplicar-hi.

A la guerra d’Ucraïna només hi ha un camp per defensar: el dels pobles rus, ucraïnès, i de tota Europa, que pateixen les conseqüències de la guerra.

Ni OTAN, ni Putin!

Aturem la política de guerra, ni un euro per a la guerra!

* Bona part de la informació utilitzada en aquesta Carta s’ha extret d’un article publicat per Guy Mettan, diputat democràtica-cristià suís i antic redactor en cap de la Tribune de Genève.

A la mort de Mikhaïl Gorbatxov

Deja un comentario

Carta Setmanal 903 per descarregar en PDF

Ha mort Mikhaïl Gorbatxov, que va ser l’últim dirigent de l’URSS i un dels protagonistes de la seva dissolució. Després de la seva mort, assistim a una paradoxa: Els mitjans de comunicació occidentals saluden gairebé unànimement la seva memòria, mentre que la immensa majoria de la població dels països que al seu dia van formar part de l’URSS que ell va dirigir mostra un clar rebuig cap a ell, la seva política i el balanç.

Elogis dels defensors del capital

No és casualitat. Pels mitjans al servei del capital, l’obra de Gorbatxov, que va portar a l’esclat i la destrucció del primer Estat obrer de la història, basat en l’expropiació del capital, mereix tot l’elogi. Ja ho va expressar de manera solemne una de les seves institucions més prestigioses, el Comitè del Nobel de la Pau, que li va atorgar aquest premi el 1990.

Pel New York Times, “els primers cinc anys de Gorbatxov al poder van ser marcats per èxits significatius i fins i tot extraordinaris”

El president dels EUA, Joe Biden, va reaccionar a la notícia de la seva mort amb grans elogis pel «coratge» i «la imaginació» que va demostrar durant el seu mandat i molts anys després. El president de França, Emmanuel Macron, expressava «els meus condols per la mort de Mikhaïl Gorbatxov, un home de pau quines eleccions van obrir un camí cap a la llibertat per als russos. El seu compromís amb la pau a Europa va canviar la nostra història comuna». Pedro Sánchez ha destacat que va contribuir amb les seves decisions «de manera decisiva a acabar amb la Guerra Freda i fer d’Europa, i del món, un lloc amb més pau i llibertat», mentre que Núñez Feijóo, ha dit que «la pau i la llibertat sempre estaran en deute».

Tot i això, el govern de la Federació Russa ha decidit no organitzar un funeral d’Estat, atesa la controvèrsia que això podria originar, en un moment en què s’acumula el descontentament per la guerra.

Un home de la Nomenklatura

Gorbatxov va ser tota la seva vida un home de la Nomenklatura, la burocràcia que va usurpar el poder després de la mort de Lenin i que se n’aprofitava per poder obtenir enormes beneficis materials. Burocràcia l’ascens de la qual al poder va suposar la destrucció del partit bolxevic, que va dirigir la revolució d’octubre de 1917, i la liquidació física dels seus principals quadres.

El 1955, amb 22 anys, va iniciar la seva carrera en aquest aparell burocràtic. Entre 1955 i 1962, va ser primer secretari del comitè del Komsomol de Stávropol. El 1970, va ser ascendit a cap del departament del comitè territorial del PCUS de Stávropol. El 1966 va ascendir al càrrec de primer secretari del comitè del Partit d’aquesta localitat. El 1968, va ser elegit segon secretari del comitè territorial del PCUS i el 1970 va passar a ocupar la primera secretaria d’aquest comitè.

El 1971, va arribar al Comitè Central del PCUS. El 1978, el van elegir secretari d’Agricultura al Comitè Central del Partit Comunista. El 1980, es va incorporar al Politburó del Comitè Central, convertint-se en el seu membre més jove (als quaranta-nou anys). Feia 17 anys que era en aquest comitè central quan va ser nomenat màxim dirigent.

La seva política va portar a la desintegració de la URSS

El règim de l’URSS, dominada per la burocràcia, travessava una crisi profunda, que en última instància expressava la contradicció irresoluble entre el caràcter social de la propietat, que exigia una gestió democràtica de l’economia per part de la classe treballadora, i la usurpació del poder per part de la burocràcia parasitària. Una contradicció que, el 1938, expressava així Lev Trotski: “El pronòstic polític té un caràcter alternatiu: o la burocràcia es transforma cada cop més en òrgan de la burgesia mundial dins de l’Estat obrer, enderroca les noves formes de propietat i torna el país al capitalisme; o la classe obrera aixafa la burocràcia i obre el camí cap al socialisme”.

Quan Gorbatxov va assumir el càrrec de secretari general del PCUS i, per tant, principal representant de la burocràcia dominant, la crisi del sistema era imparable. La gota que va desbordar el got va ser la vaga general dels miners, iniciada ajuliol de 1989 pels de la regió del Donbass, i que es va estendre com la pólvora a través del Kuzbass siberià, la ciutat àrtica de Vorkuta, el Karagandy del Kazakhstan i tot el país. Una vaga que, en algunes de les seves reivindicacions, posava en qüestió el poder mateix de la burocràcia. La vaga adquireix a alguns llocs un caràcter insurreccional. Els comitès de vaga es van fer càrrec del funcionament de les ciutats. La venda de licors va ser prohibida i s’hi van establir organitzacions per mantenir l’ordre públic. En algunes ciutats, els caps de Policia van haver de retre comptes en reunions massives sobre ordre públic organitzades pels vaguistes.

Aterroritzada per la perspectiva de la mobilització obrera, la burocràcia, sota el comandament de Gorbatxov, es llença a un programa de reformes econòmiques i polítiques. Declararia més tard que s’havia vist obligat a aplicar polítiques “perilloses” per evitar que esclatés “una revolució més sagnant que la d’octubre”. Polítiques que van portar a la destrucció de la propietat col·lectiva i la desintegració de l’URSS.

En el terreny econòmic, es produeix l’apropiació de la propietat col·lectiva per part dels anomenats “oligarques”, que normalment eren els membres de la pròpia burocràcia que administraven el corresponent sector econòmic i que se n’apropien. Els antics dirigents del PCUS esdevenen governants dels nous estats sorgits de l’esclat de l’URSS.Boris Ieltsin, enterrador de l’URSS, era membre del Buró Polític del PC. Gaidar, organitzador de les privatitzacions, va ser durant anys cronista econòmic de Pravda. Kravchuck, que va separar Ucraïna de l’URSS, era el secretari d’Ideologia del PC d’Ucraïna. Schevarnazde, primer president de la Geòrgia burgesa, era membre del Buró Polític del PCUS.

Com assenyala Xabier Arrizabalo[1], “L’oligarquia russa s’insereix al mercat mundial a partir de la seva condició de propietària de les grans riqueses del país, que són especialment els recursos naturals després de la destrucció industrial patida des d’abans de 1991 i després (entre 1989 i 1996 el PIB per càpita va caure un 45%)”.

Hi ha qui pretén que Putin, valent-se de l’antic KGB i el monstruós aparell repressiu/administratiu, podria ser de tota manera el continuador de l’URSS. Però la realitat mostra el contrari, la seva funció com a saquejador i destructor de la propietat social, el seu paper al mercat mundial com a exportador de matèries primeres i la seva política militarista brutalment agressiva (com veiem en la invasió d’Ucraïna) per «defensar» el seu lloc al mercat mundial, mostra el seu caràcter estrictament reaccionari, per més que intenti fer-se costat de la defensa de les poblacions de parla russa. Putin, criat com Gorbatxov al si de la Nomenklatura, no és hereu de l’URSS, sinó de la burocràcia que la va destruir, i, en particular, del KGB que va aniquilar milers de revolucionaris bolxevics, la generació que va fer la revolució d’octubre. Recordem el discurs que justifica l’agressió a Ucraïna acusant els bolxevics d’haver creat artificialment aquest país. La política de Putin confirma el paper de la burocràcia estalinista com a agent de l’imperialisme a l’antic Estat obrer.

Conseqüències de la destrucció de la URSS

Aquest procés va suposar una formidable destrucció de forces productives, no conegut fins aleshores per la Humanitat fora de períodes de guerra. El PIB de Rússia va caure un 45%, els salaris es van reduir a la meitat, la pobresa va passar de 2,2 milions el 1987 a 72 milions el 1995, els serveis públics van ser destruïts. Un terç de la població va caure a la misèria per la privatització: el consum de carn va caure un 23%; el de llet, un 28%. L’esperança de vida, que era de 71 anys abans de la caiguda de l’URSS, va caure a 65 el 2007. La població va disminuir en 3 milions.

El balanç polític de Gorbatxov és la destrucció de l’URSS i la liquidació de la propietat col·lectiva i de les conquestes de la revolució d’octubre del 1917, substituïts pel poder dels oligarques mafiosos, avui sota el control del sector més dur de l’antiga burocràcia: el KGB. El seu balanç econòmic ha estat la misèria de la immensa majoria de la població, mentre un grup de multimilionaris mafiosos, sorgit d’aquesta burocràcia, ha amassat enormes fortunes.

Avui la població russa, especialment els treballadors, pateix les conseqüències de la guerra. La Duma va aprovar ràpidament lleis repressives per impedir les manifestacions contra la guerra.

Però tothom és conscient que el proletariat rus i les masses més àmplies, com van fer en el passat, tornaran a la resistència oberta i la mobilització. Rússia ha conegut les més grans evolucions en aquesta època des de 1905 i en particular el 1917.

Més tard o més d’hora, en un moviment que es nodrirà de les vagues que s’inicien a Europa des d’Alemanya, la Gran Bretanya o Grècia, el proletariat rus reprendrà el paper en la lluita d’emancipació contra la guerra, l’explotació i l’opressió.

[1] Capital i militarisme: la guerra contra el poble ucraïnès. Article que apareixerà a La Verdad nº 111