(Publicat a la Carta Setmanal 789 – veure en castellà)
En els últims dies, el Governador del Banc d’Espanya, Hernández de Cos, ha comparegut en la Comissió parlamentària de Reconstrucció, i s’ha presentat l’informe anual de la institució. Compareixença i informe mostren el programa que vol dictar el Banc d’Espanya al Govern, en nom del capital financer.
En la seva compareixença, el Governador del BdE va tornar a exigir als polítics acords a llarg termini amb els quals fer front a la crisi: “Em reafirmo en la necessitat d’un acord polític de diverses legislatures”. Acord per a fer què? El Banc no qüestiona les mesures suposadament “socials” del govern (ERTE, Renda Mínima, ajudes a autònoms…) “en el curt termini, podria ser necessari prolongar l’estímul fiscal, d’una manera focalitzada i orientada als agents i sectors més afectats per la crisi”. Com tots els bancs centrals, la CEOE, la Unió Europea i els governs de dretes o d’esquerres de diferents països, creuen necessàries aquestes ajudes (fins a ”Bolsonaro” ha aprovat mesures similars). La qüestió és com pagar aquesta despesa després.
El BdE reclama un acord per a apujar alguns impostos i posar en marxa un pla d’ajust “Una vegada afermada la recuperació serà necessari implementar un programa de consolidació fiscal per a reconduir la dinàmica de la ràtio de deute públic sobre PIB”, deia el director del servei d’estudis de l’organisme, Oscar Arce, en la presentació de l’informe anual, afegint que “ens portarà a tocar diverses palanques, amb un mix d’impostos i despeses el menys perjudicial possible per al creixement econòmic”. Es tractaria d’“incorporar les recomanacions de la revisió de la despesa pública que està duent a terme l’Airef i recalibrar la cistella d’impostos a fi de fer-la més afavoridora del creixement”.
Pujades d’impostos indirectes
Fa uns dies la CEOE concloïa el seu fòrum empresarial exigint que la crisi es pagui “amb deute, i no amb impostos”. El BdE matisa: que no es pugin imposats als rics i les empreses, però sí els impostos al consum, que paga, sobretot, la majoria treballadora. “La recaptació impositiva a Espanya, incloent-hi els ingressos per cotitzacions socials, és inferior a la de la mitjana de la UEM en uns 2 pp. Entorn del 40% d’aquesta diferència s’explica pels menors ingressos de l’IVA, conseqüència del major percentatge de béns de consum taxats al tipus reduït o superreduït”, va explicar Hernández de Cos davant la comissió de Reconstrucció. Per tant, es tracta de pujar els tipus reduïts i superreduïts de l’IVA, que s’apliquen als aliments, els llibres, la cultura… “Però en cap moment estem parlant d’apujar aquests impostos ara mateix: toca mantenir l’impuls fiscal i només una vegada que aquesta recuperació estigui consolidada, dur a terme aquest procés”. El que requeriria el “pacte” per a diverses legislatures que defensa el Banc.
A més, proposen apujar els impostos especials al tabac, a l’alcohol i als carburants (amb l’excusa de considerar-los “tributs ambientals”). “En el cas dels impostos especials, la menor recaptació al nostre país es deu, en gran manera, a la baixa imposició sobre els hidrocarburs a Espanya i, en menor mesura, sobre el tabac i l’alcohol”. “La imposició mediambiental, que inclou a més d’alguns impostos especials, com el d’hidrocarburs o el de l’electricitat, altres impostos indirectes, com el de transport, també se situa a Espanya uns 0,8 pp per sota de la mitjana de la UEM”.
Quant a les taxes Tobin i Google, que el Govern intenta tramitar, el Banc no es mostra partidari: “Aquestes figures convé aprovar-les amb un elevat grau de coordinació internacional. En un context en el qual algunes bases imposables poden desplaçar-se amb una relativa facilitat entre jurisdiccions”, deia Hernández de Cos, i l’informe explica que es tracta d'”evitar l’aparició de desavantatges competitius i la deslocalització d’unes certes tasques”.
Evidentment, apujar l’IRPF als més rics, o d’impostos a les grans fortunes, ni paraula. Que paguin els pobres quan comprin pa o llet.
Més retallades de pensions
Hernández de Cos va demanar davant la Comissió de Reconstrucció l’inici immediat dels treballs per a reformar les pensions. “Seran precises mesures addicionals per a reforçar la sostenibilitat financera del sistema públic de pensions”, apostant per un ajust “intergeneracional”, que impedeixi que les pròximes generacions carreguin amb la major part de l’ajust
Segons va exposar, considera imprescindible retardar l’edat efectiva de la jubilació, relacionant aquesta mateixa edat de retir amb l’esperança de vida. Es tracta de tramitar “mecanismes automàtics d’ajust per a estabilitzar el sistema adaptant-lo als canvis demogràfics i econòmics”, citant que han d’aplicar-se mesures com en altres països, on “ja han establert un vincle entre el nivell de les prestacions o l’edat de jubilació i l’esperança de vida”.
L’Informe Anual critica les mesures de suspensió de la reforma de pensions de 2013: “Les decisions recents de revalorar les prestacions amb l’IPC i de suspendre l’aplicació del factor de sostenibilitat han suposat, en la pràctica, la revocació de dos importants mecanismes d’ajust que permetien contrarestar l’impacte sobre la despesa en pensions de l’increment esperat de la taxa de dependència en els pròxims anys”. I demana que s’actuï ja, al·legant cínicament que no es tracta de carregar l’ajust sobre els més joves.
I, per descomptat, fomentar els fons de pensions privats: “hauria de valorar-se si és convenient fomentar el desenvolupament de mecanismes d’estalvi privat complementaris al sistema públic, la implantació del qual a Espanya és molt limitada en comparació amb la que s’observa en altres economies del nord d’Europa”. Per a obrir camí cap a això, proposa l’informe “reforçar el vincle entre les contribucions realitzades i les prestacions rebudes”. La premsa diu que això és acabar amb el sistema actual de repartiment i implantar els “comptes nocionals”, sistema segons el qual es crea un compte fictici a cada treballador i aquí va sumant les seves cotitzacions a la Seguretat Social. Quan arriba la jubilació, es pren aquesta xifra acumulada durant tota una vida de treball i es dividirà entre el nombre d’anys que restin segons l’esperança vida mitjana del país. El resultat serà el que es cobri de pensió pública. Els especialistes reconeixen que és un sistema que baixa el valor de les pensions i que “estimula l’endarreriment de l’edat de jubilació”.
En tot cas, es tracta de cobrar pensions més baixes i jubilar-se més tard, per al que el BdE no escatima suggeriments. Per exemple: “La prolongació de la vida laboral dels treballadors de major edat també pot requerir canvis en les condicions laborals. En particular, seria convenient que les empreses tractessin d’impulsar el teletreball en aquells casos en els quals aquesta possibilitat és més accessible”.
I, per descomptat, “ajustos”
L’informe anual insisteix a mantenir totes les retallades de drets. “Hauria d’assegurar-se el correcte funcionament dels diferents mecanismes de flexibilitat laboral disponibles per a les empreses, el paper de les quals és especialment útil en aquestes circumstàncies per a permetre dur a terme de manera eficient els ajustos derivats de la crisi”. I implantar altres nous, com “un nou marc regulador, que en cap cas hauria de promoure una ampliació de la bretxa de protecció ja existent entre treballadors temporals i indefinits” (reduint, és evident, els drets dels indefinits).
Quan ha de produir-se l’ajust? “Quan i com fer-ho dependrà de molts factors difícils d’anticipar en aquest moment”, remarca Oscar Arce, cap d’Estudis del BdE. I el Governador del Banc explica que “una vegada superada la crisi, els comptes públics han de reconstruir els seus marges d’actuació de manera gradual mitjançant un pla de consolidació” Pla que segons l’informe, ha de basar-se a “millorar l’eficiència en el vessant de la despesa i reduir aquells recursos que no revesteixin un caràcter prioritari a llum de les necessitats més rellevants de l’economia i la societat espanyoles”.
El Govern s’ha compromès a derogar les reformes laborals i de pensions de Rajoy, a crear impostos a les grans fortunes, a pujar l’IRPF als més rics. Les dretes franquistes, la CEOE, el capital financer –per boca del Banc d’Espanya- li exigeixen un “pacte d’Estat” que abandoni aquestes pretensions i faci que pagui la majoria treballadora. Una majoria que exigeix tot el contrari, que es doni satisfacció a les seves exigències i reivindicacions. Si el govern emprèn la via de submissió total al capital financer i la Monarquia… Això ho portarà obligatòriament a un enfrontament amb les masses treballadores. Els fets demostren que no es pot avançar en el sentit de respondre a les reivindicacions sense enfrontar-se al règim i al capital.