(Publicat a la Carta Setmanal 683 – veure en castellà)
El cas del vaixell «Aquarius» amb 629 refugiats a bord ha col·locat a primera pàgina la tragèdia dels refugiats. Els governs d’Itàlia i Malta s’han negat a que desembarqués els refugiats en algun dels seus ports i finalment ha estat el govern de Pedro Sánchez, invocant “raons humanitàries”, qui ha ofert com a destinació el port de València. Alhora es utilitzat com arma propagandística per part d’alguns governs autonòmics l’oferta d’acollir a alguns d’aquests refugiats, i al mateix temps com arma política llancívola en el cas dels governs que no ho hagin fet.
Tots els governs europeus, particularment els que dirigeixen les institucions europees, com Alemanya i França, han tancat els ulls durant anys a aquesta tragèdia. Han destruït Líbia, convertida després de la intervenció militar de l’OTAN en el paradís de les màfies (ha ressorgit en aquest país fins i tot el tràfic d’esclaus). Han permès que el Mediterrani s’hagi convertit en un cementiri, en l’imperi dels traficants i de les ONG que es declaren humanitàries. Però, sobretot, han tancat els ulls hipòcritament a les causes de l’emigració.
El reglament de Dublín
La Unió Europea ha regulat la qüestió de la immigració amb l’anomenat “reglament de Dublín”, un document que ha tingut diverses versions, sent la de 2013 la que està actualment vigent. En aquest reglament s’imposa a les persones sol·licitants d’asil presentar la seva sol·licitud al primer país de la Unió al que accedeixin, sent per tant els països de primer acolliment els que tenien la responsabilitat de fer-se càrrec dels «refugiats» que desembarcaven a les seves costes. Un reglament que no admet excepcions, com pot ser el no conèixer l’idioma o no tenir afinitats culturals, tampoc te a consideració el fet de tenir familiars, veïns o comunitats de la seva mateixa nacionalitat, llengua o cultura establertes en algun altre país de la Unió. Per tant ignora el dret de tot refugiat a demanar auxili on vulgui.
Adoptada aquesta norma que deixa tota la càrrega sobre els països de “primer acolliment”, s’imposa el pes de la geografia, que ha fet que països com Itàlia, Grècia, i, a nivell terrestre, Hongria i uns altres, situats a les fronteres de la UE, carreguessin amb la principal responsabilitat. Alemanya no té fronteres amb països externs a la UE (excepte Suïssa, on difícilment poden arribar immigrants sense travessar altres països) i altres països tenen situacions semblants, i, per tant, el reglament de Dublín els exonera automàticament de l’obligació de donar asil.
Al nostre país, que sí té la proximitat d’Àfrica per l’estret de Gibraltar, els diferents governs de la Monarquia, d’un i d’altre signe, van blindar l’estret amb sistemes de radars, i els enclavaments colonials de Ceuta i Melilla, amb els mètodes «humanitaris» ben coneguts: triples tanques de sis metres d’altura, barreres de “concertinas” que estripen la carn dels qui intenten saltar-les, bales de goma perquè s’ofeguin els que intenten entrar nadant, etc. El govern Sánchez ha parlat retirar les “concertinas” i immediatament fonts de la Guàrdia Civil s’han queixat, al·legant que si es retiren vindran més immigrants i caldrà posar més mitjans per frenar la riuada de persones que auguren.
Per compensar, en part, aquest repartiment desigual de la càrrega d’acolliment dels immigrants i refugiats, la Unió Europea va establir unes quotes de repartiment dels mateixos, amb una suma total de 160.000 persones a acollir (una xifra ridícula: només a Itàlia han arribat 500.000 o 700.000 persones, segons les fonts). Però el fet és que d’aquests 160.000 pactats s’ha acollit finalment a 28.000 (un ridícul 18% de la xifra proposada).
Segons reconeixia el nou ministre d’exteriors, Josep Borrell, Espanya està lluny de complir amb la seva mínima quota d’uns pocs milers. De fet, només ha rebut a un 14% de la xifra acordada. França, el govern del qual es permet donar lliçons d’humanisme a tothom, i, en particular, al nou govern d’Itàlia, ni tan sols ha acollit a 6.000 (un 22% de la seva quota), i ha blindat la frontera dels Alps amb Itàlia, amb la “devolució en calent” i falsejant les documentacions, i perseguint judicialment, fins i tot, als alpinistes que intenten ajudar als refugiats.
A més de les quotes, la UE va arribar a un acord amb el govern turc, segons el qual, tot refugiat que arribés a partir d’aquest moment a Grècia seria retornat automàticament a Turquia, fins i tot en el cas que sol·licités asil polític. D’aquesta manera, el govern islamista de Turquia, que gaudeix de la impopularitat -sens dubte merescuda- dels mitjans per la seva política repressiva, queda encarregat “d’acollir” a més de 3 milions de refugiats (gairebé tots fugint de la guerra que devasta Síria) a canvi del lliurament de 6.000 milions d’euros de la Unió Europea.
“Humanitaris” contra “feixistes”?
Arran de la negativa del govern d’Itàlia a permetre desembarcar al seu territori als refugiats del Aquarius, els mitjans de comunicació -i molts portaveus polítics- «progressistes» europeus han llançat una campanya contra el «feixista» govern italià i el seu ministre Salvini. Evidentment, els treballadors italians poc tenen a veure amb aquest ministre i les seves idees… però cal reconèixer que aquest diu alguna cosa elemental: es fa bastant costa amunt que Itàlia aculli a 700.000 immigrants, sense pràcticament cap ajuda, i, al mateix temps, els governs francès i alemany, corejats per Juncker de la Comissió Europea, l´acusin d’insolidari. Pocs dies després de posar verd a Salvini, el govern de la Merkel es veu dividit per una discussió entre els seus socis de govern sobre la política d’immigració. Markus Söder, ministre d’Interior de Baviera, de la CSU, soci de la CDU de Merkel, declarava que “el turisme d’asil ha d’acabar” i tot plegat semblava un eco de Salvini. Alemanya no és una excepció. Tots els governs que s’esquincen les vestidures com fariseus organitzen la persecució als immigrants i la negació dels seus drets com a treballadors.
En última instància, cal preguntar-se una cosa. Com poden 5 milions d’immigrants i refugiats, que suposen menys del 1% de la població total de la Unió Europea, desestabilitzar a tot el continent? Evidentment, la destrucció dels serveis públics, de la protecció social, dels drets obrers, organitzada per la UE amb tots els governs a l’uníson, influeix decisivament en aquesta situació.
La política imperialista a l’origen de la crisi
El primer que cal preguntar-se és: Per què vénen centenars de milers de refugiats? Respondre aquesta pregunta exigeix preguntar-se qui està destruint Síria, com ahir l’Iraq, Afganistan i Líbia? Cal recordar que va ser la Conferència dels auto denominats “amics de Síria” (que incloïen a Aràbia Saudita, Qatar, França, Gran Bretanya, els EUA), la que va decidir armar a la “oposició siriana”, convertint unes mobilitzacions als carrers en l’actual i devastadora guerra civil. Des d’aquest moment, es desencadenen la intervenció militar, les invasions i els bombardejos, que continuen expulsant a milions de persones desesperades. Cal dir-ho alt i clar: són les potències imperialistes, entre les quals es troba el Regne d’Espanya, els responsables de la “crisi siriana”. I tot pel control dels recursos energètics i els seus canals de distribució. D’entrada, el petroli i el gas natural.
I a l’Àfrica? Comencem per l’exemple de Líbia. Un país que abans de 2011 tenia el PIB per habitant més elevat del continent. Sens dubte el seu règim no era un model (com tampoc ho és el de “l’amic” saudita), però l’ofensiva deslligada per Sarkozy i recolzada d’una banda per una part important de governs europeus i per l’altra per Obama (en la qual va participar de forma destacada José Julio Rodríguez, el “general de Podemos”) no buscava implantar la pretesa democràcia, sinó apoderar-se del control del petroli: el resultat és la destrucció del país, que viu una guerra civil permanent, dividit en màfies que organitzen el tràfic del petroli, així com el d’éssers humans, que tant poden ser venuts com a esclaus com embarcats en els “vaixells de la mort” del Mediterrani.
La destrucció de Líbia va tenir com resultat l’alliberament de milers d’armes que avui s’utilitzen en les guerres “tribals” del Sahel, on tots els Estats estan en perill d’esclatar. Al sud del Sàhara, el saqueig dut a terme als països africans per part de les multinacionals amb l’ajuda de les oligarquies locals, i dels exèrcits i milícies armats per aquestes mateixes multinacionals, és el que provoca el flux massiu de persones refugiades que fugen cap a Europa.
No pot solucionar-se aquesta tragèdia sense posar fi a la ingerència imperialista, sense el respecte a la sobirania dels pobles i nacions perquè puguin tornar apropiar-se de les seves riqueses. Des del punt de vista de la democràcia, som partidaris de recuperar la reivindicació tradicional del moviment obrer, la llibertat de circulació, l’equiparació de drets de treballadors “natius” i immigrants. Per tant, la derogació de la Llei d’Estrangeria i de totes les lleis europees que impedeixen aquesta lliure circulació.
És inseparable de la defensa de la sobirania dels pobles i nacions, el dret a disposar dels seus recursos naturals en benefici del poble. No oblidem que Àfrica conté el 37 per cent del total dels recursos naturals del món. Aquest és també el combat del moviment obrer al nostre país i en particular davant la situació colonial de Ceuta i Melilla. Ciutats que són espines clavades a l’esquena del poble germà del Marroc. I que no poden defensar-se sense els murs, les tanques i les “concertinas”.