(Publicat a la Carta Setmanal 785 – veure en castellà)

El Govern acaba d’aprovar una Renda Mínima Vital. Una prestació molt esperada, i que ha estat saludada per moltes organitzacions. Sens dubte, per a milions de persones que no té cap ingrés, aquesta mesura pot suposar un alleujament, però planteja també molts interrogants sobre les seves conseqüències.

La RMV tracta de donar resposta a les necessitats dels qui han perdut el seu mitjà de vida a conseqüència de la pandèmia i el confinament, i a aturats de llarga durada. Segons les previsions del Govern rebran la prestació 850.000 “llars”, que agrupen 2,3 milions de persones.

La RMV garanteix un ingrés mínim de 462 €, per a una sola persona, i fins a 1.015 € per a famílies de 2 pares i 2 fills.

Algunes crítiques, al nostre judici justificades, s’han fet sentir. Per a començar, l’escassa quantia de l’ajuda. Aquestes quantitats només arriben per a treure a la gent de la “pobresa extrema”. Per a sobreviure, els que la rebin hauran de complementar-la amb treball (de fet, la norma ho permet, amb unes certes limitacions). Treball a temps parcial que no arribi a l’import de la “renda mínima” (10 € menys) o fins i tot “en negre”. CCOO adverteix que “la compatibilitat de la nova prestació amb els salaris procedents del treball [pot produir] un increment del frau laboral i salaris encara més baixos, tal com ja ha ocorregut en altres països que han implementat aquesta compatibilitat”.

La prestació la pagarà la Seguretat Social, està per veure amb càrrec de qui. Si fos la caixa de la SS, seria una altra càrrega més sobre un sistema públic de pensions al qual tracten per tots els mitjans de portar a la fallida. I una altra excusa més, tal vegada, per a proposar noves “reformes”, és a dir, més retallades de pensions.

En tot cas, la decisió que no sigui part del subsidi de desocupació suposa que l’ajuda no cotitza a Seguretat Social, no genera dret a pensió.

La mesura no s’acompanya de plans d’ocupació pública. Ni de mesures per a salvar les ocupacions que hi ha. En comptes de salvar ocupacions com els de Nissan, Alcoa o altres. Des de 2008 Espanya ha perdut 600.000 ocupacions industrials, d’alta qualificació i d’alt valor afegit (mentre ens parlen una vegada i una altra de l’I més D). Així es combatrà la pobresa? Sembla que el Govern es resigna més aviat a subsidiar la desocupació crònica. Un pla d’inversió en infraestructures per a crear ocupació no és una mesura “d’extrema esquerra”. Al contrari, ho va fer Roosevelt en el Great Deal. Però aquí, alhora que s’aprova la RMV es liquiden obres importants d’infraestructura, com l’ampliació dels aeroports de Madrid i Barcelona. I s’anuncia que una part dels ERTE seran ERE.

Tal sembla que la Renda mínima s’aixeca contra una política de plena ocupació, perquè aquesta política atacaria al capital.

Renda mínima vs renda bàsica universal

A diferència de la Renda Mínima, prestació per als qui no arriben a un determinat nivell d’ingressos, la “Renda Bàsica Universal” (RBU), que defensen diversos col·lectius i organitzacions, és una prestació universal, és a dir, per a tota la població, sigui com sigui el seu nivell de renda. Incloent els més rics, finançada amb impostos. A Espanya els que la defensen proposen un ingrés incondicional i universal de 715 € mensuals que rebran tots els residents adults acreditats (143 € els menors).

La RBU compta amb defensors variats: En l’Estat Espanyol, la CGT (que feia de la RBU la seva reivindicació central en el seu manifest de l’1 de maig), Anticapitalistes… Però també la secunden el papa Francesc, l’òrgan de la City de Londres Financial Times.

L’objectiu de la RBU és, segons els seus defensors, absorbir totes les altres prestacions socials: Philippe Van Parijs, director de la càtedra Hoover en la Universitat Catòlica de Lovaina i fundador de la Xarxa Renda Bàsica Mundial (Basic Income Earth Network, BÉ), declarava en una entrevista el següent: “a mesura que anem prenent consciència dels fenòmens del parany de la dependència creats pels dispositius condicionals (l’assegurança d’atur, les pensions de jubilació, etc.) i del cost administratiu d’aquests complexos sistemes, anirem optant per una racionalització que inclogui una renda bàsica. (…) una vegada adoptat un dispositiu d’aquest tipus, tindríem en marxa tots els mecanismes per al pagament de la renda bàsica i podríem començar a suprimir progressivament tal o tal altra prestació, augmentant així la quantia de la renda bàsica”. En la mateixa web de la ILP espanyola per una renda bàsica, podem llegir un article de Jordi Arcarons i altres autors, que, buscant justificar el baix cost que suposaria la seva implantació, repeteixen una vegada i una altra que la RBU “substitueix tota prestació pública monetària de quantitat inferior” (quedaria com a prestació només el que superi el valor de la RBU), i inclou en els càlculs d’aquestes prestacions “absorbides” pensions i prestacions per desocupació. Ara bé, tant les pensions de jubilació com l’assegurança de desocupació són drets subjectius, obtinguts perquè s’ha cotitzat per a això. Eliminar un dret per a donar, en el seu lloc, un subsidi, no sembla una mesura de progrés. A més que, si s’eliminen aquestes prestacions, s’eliminarà les corresponents cotitzacions? Perquè són salari, eliminar-les suposa que les empreses s’embutxaquin els diners de les cotitzacions.

La relació entre subsidi i eliminació de drets és un fet, en tots els països on s’implanten. Per exemple, a França, la implantació de la “renda d’inserció” s’ha acompanyat d’una reducció gradual del valor de l’assegurança de desocupació del 90% al 70% del salari anterior.

Per als seus defensors, la RBU suposaria una jubilació més tardana: Van Parijs explica que: “el sòl ferm que proporciona la renda bàsica permet un trànsit més fluid entre ocupació, formació i família, la qual cosa hauria de reduir l’aparició de l’esgotament i la jubilació primerenca, permetent que la gent estengui l’ocupació a una part més prolongada de la seva vida”. Retardar l’edat de jubilació seria, llavors una conquesta?

També assenyalen els partidaris de la RBU que aquesta permetria acceptar ocupacions que ara no troben qui els agafi. De nou citem a Van Parijs: “permet als qui no tenen treball triar el treball així alliberat, tant més fàcilment en la mesura en què poden fer-ho sobre la base d’un temps parcial”. Són molts els defensors de la RBU que diuen que amb la implantació de la mateixa es podran crear ocupacions que ara no són possibles per l’alt nivell de salaris que suposen. És a dir, que la RBU seria un mecanisme que permetria rebaixar els salaris i fomentar una major explotació laboral.

Un futur negre… i capitalista

Ens diuen que la RBU és necessària perquè en un futur no hi haurà ocupacions, per la implantació de la robotització, i altres avanços tècnics. En la web de la ILP renda bàsica es diu que “sabem que no hi haurà ocupació en el futur per a totes les persones. El ràpid canvi tecnològic ha estat destruint treballs a un ritme major del qual els està creant”. I afegeixen que “és el moment de deslligar l’ús d’una vida digna per a totes les persones”. És això cert? Fins ara no ha estat així. Contra les profecies apocalíptiques que s’han fet a cada moment, el desenvolupament tècnic ha permès augmentar, i no disminuir, el nombre d’ocupacions. I la lluita de classes ha portat a disminuir el temps de treball.

En tot cas, la RBU no és, com assenyalen alguns dels seus defensors, una proposta que puguin defensar els revolucionaris. Per contra, és una proposta de resignació al capitalisme com a “únic sistema possible”. És una proposta de substituir l’expropiació del capital per un subsidi.

El que cal plantejar-se és d’on ve la pobresa. No és una catàstrofe natural, com els terratrèmols o les inundacions. És la conseqüència d’un sistema econòmic i social, dels plans d’ajust, de les retallades i les reformes laborals, de la precarietat rampant, del 93% de contractes temporals, la majoria a temps parcial. Combatre les causes de la pobresa és el deure dels militants obrers, no resignar-se a ella i proposar un subsidi.

La RBU i les dones

Els salaris de les dones al nostre país són molt baixos. Sofreixen un alt percentatge de contractació a temps parcial. El 20% cobra salaris que no arriben al salari mínim. Com han denunciat moltes defensores dels drets de les dones, la implantació d’una RBU portaria a milers de dones a deixar de treballar per a tornar a les tasques de la llar i a cura dels fills i les persones majors.

Una previsió aventurada? Vegem el recent exemple de la Llei de Dependència, que va establir la figura dels “cuidadors informals”, que rebien un petit salari per fer-se càrrec de cuidar a una persona dependent. 180.000 persones es van apuntar a aquesta figura. El 93% d’aquestes 180.000 persones eren dones.

Com els subsidis es converteixen en suport de l’explotació

Vegem el cas d’Alemanya. Certament, allí no existeix una RBU, però està el “subsidi d’atur II”, que estipula, per a una família mitjana, el cobrament de 1200 euros al mes, més el lloguer de l’habitatge. Per a Alemanya, són uns ingressos que permeten sobreviure amb prou feines. Llavors, 7 milions de treballadors i treballadores alemanyes (una de cada cinc persones emprades) recorren a minijobs, amb salaris de menys de 400 euros (la mitjana és de 230 euros). Sous de dos euros per hora per a fregar plats i netejar sòls, agències d’ocupació que demanden personal al qual pagar menys de 60 cèntims l’hora a Alemanya! El moviment sindical alemany considera, amb raó, que, en aquestes condicions, el “subsidi d’atur II” no és una ajuda als treballadors/as, sinó als patrons, per a augmentar l’explotació.

Alguns defensors de la RBU expliquen, sense pudor, com la RBU és una ajuda per a poder destruir drets. Citem, per exemple, a I Combinator, una companyia “acceleradora de startups” estatunidenca que defensa la RBU en Silicon Valley: per a ells, la renda bàsica es tracta d’“un subsidi per a les tecnologies disruptives, que permet que aquestes acabin amb llocs de treball sense que s’incrementi la conflictivitat social”. Com vam dir abans, Financial Times, l’òrgan de la City de Londres, també la secunda: “… La redistribució ha de situar-se en l’agenda; els privilegis dels més rics han de posar-se en qüestió. Polítiques fins ara considerades excèntriques, com la renda bàsica o la imposició sobre la riquesa han de començar a considerar-se”. El suport del Financial Times s’explica només per un fet: són conscients del perill d’una revolta social davant la crisi actual, i proposen algunes mesures per a fer-la callar.

No és d’estranyar que la majoria de sindicats no la secundin. Ni UGT, ni CCOO, ni la CGT ni Force Ouvrière a França. Allí només la secunda el “sindicat” d’origen cristià CFDT.

La RBU i la joventut

Podem defensar un futur en què la joventut depengui per a tota la vida d’un subsidi com la RBU, i, com a molt, el complementi amb algun treball a temps parcial o minijob? Una situació que, a la llarga, porta a la degeneració moral de la joventut treballadora, i de la mateixa classe treballadora en el seu conjunt.

Hi ha alternatives?

No hi ha una altra sortida que una societat subsidiada? Una distopia amb milions d’aturats crònics amb un subsidi mínim?

Per al moviment obrer, és evident que no. Citem de nou el Programa de Transició: “el dret al treball és l’únic dret que té l’obrer en una societat basada en l’explotació. No obstant això se li lleva aquest dret a cada moment. Contra la desocupació, tant “estructural” com “conjuntural” cal llançar la consigna de l’escala mòbil d’hores de treball (…) el treball existent és repartit entre totes les mans obreres existents i és així com es determina la durada de la setmana de treball”. Sense rebaixes salarials, per descomptat.

Naturalment hi ha alternatives: el repartiment del treball, una prestació de desocupació suficient i indefinida, plans d’ocupació i inversió pública.

Qui paga? Els treballadors, finançant una RBU a través dels seus impostos? A Espanya, i en la majoria de països, és la classe treballadora qui paga el 70% del total d’impostos. O els especuladors, els bancs, les grans fortunes, com proposa la crida signada per 500 militants?

En última instància, no es tracta d’un subsidi per a pal·liar la pobresa. Cal posar sobre la taula la qüestió de la propietat privada i la planificació econòmica.