Archivo por meses: junio 2022

Celebrada la trobada europea contra l’OTAN

Carta Setmanal 893 per descarregar en PDF

Amb la participació de militants i càrrecs electes de França, Portugal, Romania, Grècia, Bèlgica, Suïssa, Alemanya i d’una àmplia delegació de l’Estat espanyol, s’ha celebrat a l’escola sindical Julián Besteiro, d’UGT, una trobada europea contra l’OTAN . Prèviament, els delegats de l’Estat espanyol ens vam reunir a l’escola Muñiz Zapico, de CCOO.

Bona part dels participants a la trobada es van unir, el matí següent, al seguici del CATP a la manifestació contra la cimera de l’OTAN, convertit, així, en un seguici internacional.

De manera excepcional publiquem aquesta setmana, com a Carta Semanal, el manifest aprovat a la trobada. Es va aprovar, a més, una resolució sobre la mort d’immigrants a Melilla, proposada per Información Obrera, i que està sent àmpliament distribuïda per aquesta.

Crida de la Trobada Europea contra la Guerra, celebrada a Madrid: ni Putin ni OTAN

Treballadors, joves i militants d’organitzacions populars i obreres d’Alemanya, Grècia, Bèlgica, Portugal, Romania, Suïssa, França i Estat espanyol, ens hem reunit el dissabte 25 de juny a Madrid per actuar contra la guerra, contra els qui l’organitzen o  s’en beneficien. També hem rebut missatges de Suïssa, Àustria, Itàlia, Irlanda, Dinamarca i Moldàvia.

El president Biden presidirà a Madrid els dies 29 i 30 de juny la Cimera de l’OTAN acollida pel Govern espanyol, en presència del rei d’Espanya, dels caps d’Estat i els caps militars dels països de l’OTAN. L’objectiu d’aquesta cimera és afegir guerra a la guerra.

Nosaltres, que hem exigit des del primer dia un alto el foc i la retirada de l’exèrcit de Putin d’Ucraïna, volem denunciar el torrent de mentides amb què ens inunden cada dia.

Aquesta guerra no és ni una guerra per defensar Rússia, com pretén Putin, ni una guerra “en defensa dels valors d’Europa”, com pretenen Biden, Scholtz, Johnson, Macron i Draghi. La guerra que devasta Ucraïna enfronta, pel control de la distribució de matèries primeres, els oligarques russos representats per Putin amb els caps dels monopolis imperialistes, representats pels caps d’Estats membres de l’OTAN.

És una guerra entre depredadors que han pres com a ostatge el poble ucraïnès; és una guerra l’horror de la qual serveix de pretext a la més formidable campanya de rearmament de tot Europa. Cada dia que passa els nostres governs anuncien que hi han portat els materials bèl·lics més sofisticats.

S’ha engegat un engranatge mortífer.

Contra el que diu la propaganda dels nostres governs, els 100.000 soldats de l’exèrcit nord-americà radicats a les 120 bases de l’OTAN a Europa només porten guerres al cor del nostre continent. Els milers de soldats nord-americans, de bombarders i vaixells de guerra instal·lats en tres grans bases militars del sud d’Espanya, hi són contra els pobles i no per la pau a l’Est.

L’exèrcit nord-americà radicat a les bases de l’OTAN de Grècia i de Turquia contribueix als conflictes i a la implantació de règims autoritaris. Recordem que va ser l’OTAN, amb els seus bombardejos indiscriminats i mortífers, la que va causar milers de morts a Sèrbia i a Kosovo.

L’OTAN és la guerra, és la intervenció directa de l’imperialisme nord-americà a Europa, trepitjant tota sobirania dels pobles, imposant el vertiginós augment dels pressupostos de guerra. La Unió Europea i els governs europeus voten més i més milers de milions per a la guerra i els detreuen de l’ensenyament, la sanitat, les pensions. La guerra combinada amb l’especulació comporta penúria i pujades de preus que sumen milions de persones a la misèria, a Europa ia tots els continents.

¡Només la classe obrera i els pobles d’Europa poden aturar aquest engranatge mortal!

Només la classe obrera i els pobles d’Europa poden fer enrere els pressupostos d’armament i imposar que aquests centenars de milers de milions assignats a la guerra es destinin a reconstruir els sistemes sanitaris, els sistemes d’ensenyament públic, etc.

La militarització dels països d’Europa, la intervenció de l’OTAN en els assumptes interns, van parelles amb la minva creixent de llibertats i de democràcia.

Mobilitzacions, protestes contra la guerra, s’estan desenvolupant als diferents països. Militants, responsables, càrrecs públics, organitzacions, rebutgen la Unió Nacional exigida pels governs per fer la guerra. A Alemanya, alguns diputats van votar en contra dels 100.000 milions de dòlars addicionals per a la guerra. Un d’ells va dir: «Havent disparat les sancions els preus de l’energia, Rússia espera ingressos addicionals de gairebé 14.000 milions d’euros per a aquest any… Per tant, la política de sancions només beneficia els principals grups energètics -Gazprom, així com ExxonMobil, Shell, BP o Aramco- i perjudica els consumidors i empleats que han de témer pels seus llocs de treball…».

Amb totes aquestes mobilitzacions, exigim:

Tancament de les bases de l’OTAN, que els soldats tornin a casa!

Els nostres governs, alhora que ataquen totes les conquestes socials, pretenen que les organitzacions sindicals renunciïn a les reivindicacions més immediates, a les reivindicacions fonamentals: pensions, protecció social, serveis públics…

Saludem la vaga del 20 de juny a Bèlgica i als 80.000 manifestants amb els sindicats a Brussel·les, exigint l’augment salarial i el restabliment de l’escala mòbil.

Demà, 26 de juny, serem als carrers de Madrid a la manifestació convocada per nombroses organitzacions, juntament amb els sindicats, contra la guerra i contra l’OTAN.

És responsabilitat de tot militant obrer, de tot demòcrata tirar endavant la lluita contra la guerra, unificar el moviment antiguerra amb la lluita pel pa, la pau, la salut i la llibertat, per la congelació de preus i l’augment de salaris, contra els governs i el capitalisme bàrbar.

Celebrem una reunió telemàtica contra la guerra el 9 d’abril, convocada per la NAR i el POI, establint un primer vincle amb participants de 19 països. Avui, la nostra trobada a Madrid i els nostres intercanvis mostren que es comencen a congregar forces més importants. Cridem a agrupar-se per a l’acció i constitueixem un Comitè d’Enllaç.

És hora de posar fi a un sistema capitalista que, a través de la guerra, i amb el guany com a regla única, destrueix tot, vides, ciutats, civilització i medi ambient.

Cessament immediat de les hostilitats militars. Correspon al poble ucraïnès decidir-ne el destí. Que Rússia es retiri d’Ucraïna, que l’OTAN i la UE deixin d’intervenir i expandir-se a Ucraïna ia qualsevol altre país. Estem amb aquells que s’estan mobilitzant contra l’entrada del país a l’OTAN. Lluitem contra les aliances militars (OTAN, AUKUS…).

Cap subministrament d’armament, ja que participa de l’escalada bèl·lica.

Lluitem per la cancel·lació dels pressupostos militars. Dedicar els milers de milions a la sanitat, l’educació, els aturats, les necessitats socials i no a les armes.

La mobilització de milions de persones contra els governs, la UE i l’OTAN és l’únic camí per aturar les guerres del capital.

Aprovada per unanimitat, el 25 de juny.

Desenes d’immigrants morts a la frontera de Melilla.

És la barbàrie organitzada pels governs espanyol i marroquí

Les imatges són esgarrifoses. Desenes d’immigrants ferits, i entre 18 i 46 morts, segons les fonts, en un intent desesperat de milers d’immigrants, que fugen de la gana, de la misèria i de la guerra, de travessar la tanca criminal de Melilla. En diuen “assalt”, per criminalitzar les víctimes, els mateixos que demanen la lliure acollida als refugiats d’Ucraïna.

És el resultat de la destrucció d’Àfrica, bressol de la Humanitat, per la política de l’imperialisme i dels governs que s’hi sotmeten. Destrucció accelerada per la guerra i la fam que aquesta anuncia. I el resultat, també de l’aliança criminal entre els governs del regne d’Espanya i el regne del Marroc, segellada recentment pel canvi de postura del govern espanyol sobre la qüestió del Sàhara Occidental, que segueix l’estela de la decisió sobre l’amo ianqui.

Denunciem la política del govern espanyol de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, que eleva tanques de més de 6 metres, eriçades de fulles que estripen la carn dels que intenten travessar-les, per tancar el pas als que només volen fugir de la destrucció dels seus països.

Sense cap solidaritat o compassió pels morts i ferits, Pedro Sánchez lloava la “cooperació” de la gendarmeria marroquina, declarant que es tractava d’un “assalt violent, ben organitzat i ben resolt per part dels dos cossos de seguretat”. Ben resolt quan hi ha més de 100 ferits i desenes de morts!

El president de Melilla -enclavament colonial espanyol al Marroc- Eduardo de Castro, ha declarat que l’OTAN s’ha d’implicar en la defensa de Ceuta i Melilla. Com si es fes ressò de les paraules, el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, declarava, pel que fa a Ceuta i melilla, que estava “absolutament convençut que els aliats de l’OTAN estaran al costat d’Espanya si s’enfronta a amenaces i desafiaments”. I el govern espanyol, demana, davant del cim de l’OTAN, més implicació d’aquest aparell militar al nord d’Àfrica

Els cossos de seguretat heretats del franquisme reclamen “mà dura”. La premsa recull declaracions dels guàrdies civils de Melilla, que es queixen que “només ens deixen utilitzar gasos lacrimògens i amb això no els podem frenar”. El secretari general del pseudosindicat SUCIL, majoritari a la Guàrdia Civil, Ernesto Vilariño, ha declarat que “la plantilla de guàrdies civils resulta escassa, sol·licitem novament la intervenció d’unitats de l’Exèrcit”.

Ens repugnen aquests fets. Exigim la lliure acollida de tots els immigrants, la fi del saqueig d’Àfrica per les multinacionals, el reconeixement de tots els drets als treballadors immigrants que viuen a Espanya, incloent-hi el milió de treballadors marroquins, l’enderrocament de les tanques de la infàmia de Ceuta i Melilla i la devolució al Marroc de tots els enclavaments colonials. I justícia per a les víctimes de la massacre de Melilla.

Resolució aprovada per unanimitat a la Trobada Europea contra la guerra, l’OTAN i l’explotació, celebrada a Madrid el 25 de juny de 2022.

 

Celebrado el Encuentro Europeo contra la OTAN

Carta Semanal 893 en catalán

Carta Semanal 893 para descargar en PDF

Con la participación de militantes y cargos electos de Francia, Portugal, Rumanía, Grecia, Bélgica, Suiza, Alemania y de una amplia delegación del Estado español, se he celebrado en la escuela sindical Julián Besteiro, de UGT, un encuentro europeo contra la OTAN. Previamente, los delegados del Estado español nos reunimos en la escuela Muñiz Zapico, de CCOO.

Buena parte de los participantes en el encuentro se unieron, la mañana siguiente, al cortejo del CATP en la manifestación contra la cumbre de la OTAN, convertido, así, en un cortejo internacional.

De manera excepcional publicamos esta semana, como Carta Semanal, el manifiesto aprobado en el encuentro. En él se aprobó, además, una resolución sobre la muerte de inmigrantes en Melilla, propuesta por Información Obrera, y que está siendo ampliamente distribuida por ésta. Sigue leyendo

EL PLAN DEL GOBIERNO PERSIGUE LA REDUCCIÓN DE LAS PENSIONES PÚBLICAS PARA DEJAR ESPACIO A LOS PLANES DE PENSIONES DE EMPRESA

Carta Semanal 892 en catalán

Carta Semanal 892 para descargar en PDF

La ley que incentiva los planes privados de empleo aprobada el 9 de junio en el Congreso de los Diputados constituye el golpe más duro dado al régimen de reparto en que se basa nuestra Seguridad Social desde su creación en los años sesenta del siglo pasado. La Seguridad Social y el régimen de reparto en que se asienta es una gran conquista de la lucha clandestina de la clase obrera arrancada a la burguesía en pleno franquismo. Y a pesar de todos los intentos gubernamentales de quebrar el régimen de reparto en que se fundamenta, aún mantiene una tasa de sustitución de la pensión inicial respecto al último salario superior al 75%.

La aprobación de la referida ley es el primer paso para el cambio de modelo de nuestro sistema de pensiones, abriendo la puerta a las pensiones privadas gestionadas por los bancos. Se trata de sustituir pensiones públicas por pensiones privadas. Sigue leyendo

EL PLA DEL GOVERN: LA REDUCCIÓ DE LES PENSIONS PÚBLIQUES PER DEIXAR ESPAI ALS PLANS DE PENSIONS D’EMPRESA

Carta Setmanal 892 per descarregar en PDF

La llei que incentiva els plans privats d’ocupació aprovada el 9 de juny al Congrés dels Diputats constitueix el cop més dur donat al règim de repartiment en què es basa la nostra Seguretat Social des de la seva creació als anys seixanta del segle passat. La Seguretat Social i el règim de repartiment en què s’assenta és una gran conquesta de la lluita clandestina de la classe obrera arrencada a la burgesia en ple franquisme. I malgrat tots els intents governamentals de fer fallida el règim de repartiment en què es fonamenta, encara manté una taxa de substitució de la pensió inicial respecte a l’últim salari superior al 75%.

L’aprovació de la llei esmentada és el primer pas per al canvi de model del nostre sistema de pensions, obrint la porta a les pensions privades gestionades pels bancs. Es tracta de substituir pensions públiques per pensions privades.

El caos que ha seguit la discussió de llei i les esmenes és l’expressió de la necessitat urgent de les institucions del capital financer de disposar de recursos nous per sostenir el pes de l’especulació.

Altres vegades, les mancances dels bancs s’han atès amb regals multimilionaris de diners públics amb imports que van assolir els 60.000 i 40.000 milions d’euros. Ara, el regal consisteix a obrir-los la porta als recursos de la Seguretat Social, convertint cotitzacions del règim de repartiment en aportacions per als fons de pensions d’ocupació, negociats en els convenis col·lectius, implicant a més els sindicats i gestionats per les institucions financeres.

La brutalitat del cop perpetrat pel govern, les limitacions a la discussió parlamentàries pròpies dels parlaments atorgats, com si arrencar de les mans dels treballadors una de les seves conquestes socials més preuades fos un tribut necessari als que organitzen la guerra a Ucraïna aquests dies des de Madrid. Els governs es volen fer forts a favor de la guerra i contra els drets socials arrencats pel poble treballador que odia la guerra.

PLANS DE PENSIONS D’OCUPACIÓ I PREVISIÓ SOCIAL EMPRESARIAL

Els plans de pensions d’ocupació són la pedra angular de la previsió social complementària de caràcter empresarial, que incentiva l’estalvi dels treballadors associant les aportacions dels treballadors amb aportacions empresarials, vinculant així els treballadors amb els compromisos assumits pels empresaris al marc de les relacions laborals i els convenis col·lectius.

La seva introducció suposa un canvi de model del sistema de Seguretat Social públic conegut i requereix, per a la seva implantació, una àmplia gamma d’incentius i requisits que la llei aprovada al Congrés, pendent dels tràmits del Senat, preveu.

“Col·locar els sistemes de pensions sobre bases sòlides per al futur requerirà decisions de polítiques doloroses: demanar pagar més cotitzacions, treballar més temps o rebre menys pensions. Però aquestes decisions també seran doloroses perquè les reformes de les pensions es troben entre les reformes més polèmiques, menys populars i potencialment perilloses”. OCDE. Panorama de les pensions 2021.

La previsió social complementària està molt condicionada per la capacitat d’estalvi diferent dels treballadors, ja que una de les seves “ofertes principals” consisteix a posar en funcionament mecanismes d’estalvi a llarg termini en què l’empresa apareix com a proveïdor de seguretat per als seus treballadors.

Especialistes en la matèria expliquen avantatges de la seva implantació, entre elles: pot servir com a alternativa a increments salarials, per a alguns treballadors pot tenir interès retributiu, és un mecanisme de fidelització dels treballadors amb l’empresa, ajuda a incrementar el compromís amb l’empresa, ajuda a reduir l’absentisme, incrementa la implicació dels treballadors en els objectius de l’empresa, en èpoques de crisi pot servir d’amortidor de mesures dràstiques. (Jaime Cabeza i Marta Fernández. Manual de protecció social complementària. Tecnos. Madrid 2017)

El problema de la seva integració, com a cavall de Troia, al sistema, consisteix a mobilitzar l’interès dels treballadors i representants sindicals, ja que el seu punt de vista depèn en bona mesura del coneixement que tinguin del règim de repartiment i de la taxa de reemplaçament del sistema públic. Altes taxes de reemplaçament com la del sistema espanyol són un obstacle a la implantació de plans de pensions empresarials.

La cicateria governamental manté en molts casos pensions contributives de misèria i en la generalitat dels casos són el reflex de les insuficiències del marc de relacions laborals de baixos salaris i relaxació de les exigències sindicals als convenis.

Tota la propaganda oficial i de les institucions financeres aireja falsos problemes de la Seguretat Social, preparant el terreny per a reformes tendents a disminuir la taxa de reemplaçament de les pensions públiques. És l’estratègia del govern per reduir les pensions públiques i crear espai a les pensions complementàries.

La taxa de reposició de les pensions públiques d’Espanya el 2021 és més del 75%, i és de les més altes del món. Això explica el poc desenvolupament de les pensions complementàries al nostre país. A més, està reconeguda a la llei 21/2021, de 28 de desembre, l’obligatorietat del seu manteniment en els nivells actuals. Però les urgències de les reformes porten el govern a incomplir la llei, com ja passa amb el reiterat incompliment de l’exigència de fer i presentar una auditoria dels comptes de la Seguretat Social abans que passessin sis mesos des de l’aprovació de la llei, sense que s’hagi fet cap pas sobre això.

ENDURIR LES CONDICIONS D’ACCÉS A LA PENSIÓ PUBLICA PER AFAVORIR EL DESENVOLUPAMENT DE LES PENSIONS PRIVADES.

L’anàlisi comparativa de les taxes de reemplaçament de les pensions públiques respecte a l’últim salari i la seva relació amb el desenvolupament de les pensions privades expliquen les complicacions i la brutalitat del pas fet pel govern amb la Llei d’incentivar els plans de pensions d’ocupació.

Segons la Comissió Europea:

“Els plans d‟estalvi complementaris de jubilació també poden contribuir a garantir unes taxes de reemplaçament adequades en el futur. Alguns països han adoptat mesures per complementar els seus plans de pensions de repartiment amb plans de capitalització privats, però queda molt de marge per continuar desenvolupant oportunitats d’estalvi complementari per a la jubilació en nombrosos estats membres.” COMISSIÓ EUROPEA LLIBRE BLANC Agenda per a unes pensions adequades, segures i sostenibles. Brussel·les, 16-2-2012.

És molt versemblant que les retallades de les pensions públiques siguin condició necessària per al desenvolupament de pensions privades sotmeses als avatars de la seva escassa o negativa rendibilitat.

En relació a la posició de la Comissió Europea, el 2014, a Alemanya amb una taxa de reemplaçament de les pensions públiques del 35.7%, va pujar en afegir les privades fins a una taxa total de reemplaçament del 50,3%; a Holanda la taxa de reemplaçament de les pensions públiques era del 27,2%, però va pujar fins al 90,5% amb les privades; a Dinamarca, la taxa era del 21,5% per a les públiques i en total va ascendir amb les privades al 67,8%; a Suècia, la taxa de reemplaçament de les pensions públiques era del 37% i la taxa total amb la incorporació del 19% de les privades va assolir el 56%; a Suïssa la taxa de reemplaçament de les pensions públiques era de 16,9%, que amb el 23,3% de les privades assolia una taxa del 40,2%; al Regne Unit la taxa de reemplaçament de les pensions públiques era el 2014 de 21,6% i en sumar les privades va ascendir la taxa de reemplaçament al 51,4%.

A països amb alta taxa de reemplaçament o substitució de les pensions públiques,hi ha poc interès entre els treballadors de salaris ajustats a estalviar per a pensions privades en mans dels bancs.

L’OBJECTIU DE LA LLEI: FORÇAR L’ESTALVI PER NUTRIR ELS PLANS PRIVATS

A l’exposició de motius del projecte de llei de regulació per a l’impuls dels plans de pensions d’ocupació (encara pendent de les modificacions que es puguin donar als tràmits del Senat), s’assenyala com a objectiu central la necessitat de potenciar la previsió social complementària empresarial, com a altres països europeus.

“A Espanya el nivell d’estalvi a través dels plans de pensions d’ocupació no arriba a l’1 per cent de la massa salarial de la població activa ocupada i arriba a poc més del 10 per cent de la població activa ocupada, mentre que a Europa el nivell de persones emprades amb complements de pensió va en un rang ampli del 25 al 90 per cent.”

Considera el govern que cal reforçar la “previsió social de caràcter empresarial”, establint un marc de suposades garanties, excloent “les inversions en empreses que operen o tenen alguna seu en paradisos fiscals”, o que no “hagin comès delictes mediambientals o laborals en els darrers 10 anys.”

Igualment, ia contrapèl del que disposa l’article 41 de la Constitució, que estableix el caràcter voluntari de la prestació social complementària, s’atempta a la llibertat dels treballadors que no es vulguin adherir als plans de pensions en recollir-se que:

“Quan a l’acord o conveni col·lectiu s’hagi establert la incorporació dels treballadors directament al pla de pensions, s’entendrà adherit; llevat que l’acord o conveni prevegi que, en el termini acordat a aquest efecte, els treballadors puguin declarar expressament per escrit a la comissió promotora o de control del pla que volen no ser-hi incorporats.”

Com a elements incentivadors de l’adhesió dels treballadors amb menys recursos es proveeixen aportacions empresarials. Alhora, per incentivar els empresaris es proposen regals que poden ser de fins a 445 euros anuals per cadascun dels seus treballadors de baixa remuneració que s’adhereixi al pla. A això s’hi afegiran els descomptes fiscals corresponents per als empresaris i per als treballadors amb capacitat per a millors aportacions al pla.

UNA SORTIDA POLÍTICA A LA LLUITA PER LES REIVINDICACIONS

Al matí del 9 de juny a la porta del Congrés la mobilització realitzada amb pensionistes de tots els racons del país i el seguiment dels discursos dels diputats va haver-hi una gran disposició al diàleg sobre els passos a seguir en la continuïtat del combat per la defensa del sistema públic de pensions.

En aquest marc orientat a la resistència als atacs a la Seguretat Social es va parlar sobre la necessitat de continuar el combat i, tal com es va fer el 16 d’octubre passat, preparar una magna mobilització per defensar el manteniment del poder de compra de les pensions i els salaris, així com el rebuig a la privatització de les pensions, i al mateix títol la defensa dels serveis públics de sanitat i educació.

Efectivament, cal treballar per organitzar una gran mobilització que estigui a l’alçada de la importància de les reivindicacions no ateses. Convidant a participar pensionistes, treballadors actius, joves, així com les organitzacions de la classe obrera.

El gobierno de Pedro Sánchez y Yolanda Díaz en la “Cumbre de las Américas”… ¡de Biden!

Carta Semanal 891 en catalán

Carta Semanal 891 para descargar en PDF

El gobierno norteamericano de Joe Biden ha decidido invitar a la cumbre de las Américas, que se celebra en Los Ángeles del 6 al 10 de junio, a una representación del gobierno español, lo que ha hecho que el diario Granma, órgano del PC cubano se pregunte ¿será que España está en América?”  Recordemos que Biden ha organizado una cumbre a su medida, excluyendo la participación de Cuba, Nicaragua y Venezuela. Y que con esa invitación busca apoyos para sus decisiones en la organización del evento. Sigue leyendo

El govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz a la “Cimera de les Amèriques”… de Biden!

Carta Setmanal 891 per descarregar en PDF

El govern nord-americà de Joe Biden ha decidit convidar a la cimera de les Amèriques, que se celebra a Los Angeles del 6 al 10 de juny, a una representació del govern espanyol, fet que ha fet que el diari Granma, ¿òrgan del PC cubà es pregunti “serà que Espanya és a Amèrica?Recordem que Biden ha organitzat una cimera a la seva mida, excloent-ne la participació de Cuba, Nicaragua i Veneçuela. I que amb aquesta invitació cerca suports per a les seves decisions a l’organització de l’esdeveniment.

Recepció d’immigrants de Centreamèrica

Granma explica, a propòsit de la invitació a Espanya, que “La invitació al costat dels mars té el centre d’atenció al tema dels migrants (…) L’administració nord-americana espera que Espanya accepti duplicar o triplicar el nombre de treballadors temporals procedents de Centreamèrica”.

En aquesta apreciació, Granma coincideix amb el diari ABC, l’editorial del qual del 8 de juny explicava que “el fet que una font de l’Administració Biden hagi admès que Espanya forma part de l’acord migratori que s’abordarà a la Cimera de les Amèriques per ser un país receptor d’immigrants que intenten entrar il·legalment als Estats Units (…) respon a un intent desesperat de la Casa Blanca per aplacar l’arribada massiva d’immigrants i fer front a una crisi larvada que, en un any i mig, ha afectat més de tres milions de persones, i davant de la qual no sembla trobar solucions”.

Els EUA, la política dels quals ha destruït bona part de les bases econòmiques de subsistència i de les bases de convivència als països de Centreamèrica, es veuen enfrontats ara a una onada d’immigració massiva de ciutadans d’aquests països, que fugen de la violència i de la fam, i que organitzen caravanes massives per reclamar que se’ls obrin les fronteres dels EUA.

I parla ABC de “la disposició del Govern espanyol, una altra vegada opaca, a acceptar qualsevol condició que imposi els Estats Units perquè millorin les relacions bilaterals”. I té raó. El govern se sotmet a allò que dicten els EUA, com ha passat amb el canvi de posició respecte del Sàhara Occidental. El dimecres 8, de nou, davant el Congrés dels Diputats, Pedro Sánchez justificava el suport al dictat nord-americà sobre el Sàhara occidental, l’únic objectiu del qual és fer prevaldre els interessos de l’administració americana, en relació en particular a implicar la monarquia de Marroc a la defensa de l’Estat sionista d’Israel.

Passa el mateix amb l’organització a Madrid de la Cimera de l’OTAN per a més glòria de Biden. I amb moltes altres qüestions, algunes directament contràries als interessos d’aquest país, de la seva economia i de la seva població. Fa poc hem conegut que Algèria ja no és el subministrador de gas natural més gran per a Espanya, sinó els EUA. Però, a diferència del gas algerià, que arriba per gasoductes, els EUA ens venen un gas natural liquat, transportat per vaixell, un 50% més car i profundament antiecològic (s’extreu per fracking i el transport amb vaixell suposa una elevada producció de CO2 , mentre aquí es tanquen les mines de carbó per “combatre l’escalfament global”).

Fins ara, aquests acords per “recol·locar” immigrants es feien amb països colonials i semicolonials (el Regne Unit amb països africans com Rwanda, la Unió Europea amb Turquia, Austràlia amb Papua Nova Guinea i el petit Estat de Nauru, a la Micronèsia,Espanya, amb el Marroc i el Senegal): La idea de Biden d’utilitzar Espanya per resoldre el seu problema d’immigrants centreamericans demostra com consideren els Estats Units Espanya i com es considera el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz en la seva relació amb els EUA.

Una cimera amb exclosos

Mentre que Biden convida el govern espanyol a participar a la Cimera, el seu govern ha decidit excloure’n tres països americans: Cuba, Nicaragua i Veneçuela, al·legant que “no són règims democràtics”. Com si al llarg de la història els EUA no haguessin donat suport a totes les dictadures de Llatinoamèrica o fins i tot promogut cops militars per enderrocar governs democràtics i substituir-los per dictadures més afins als interessos dels EUA i les seves multinacionals.

L’exclusió d’aquests tres països ha motivat reaccions per altres, com Mèxic, Argentina, Xile, Bolívia i Hondures. El Govern de Mèxic va amenaçar de no participar-hi i, finalment, ha optat perquè no hi acudeixi el president Andrés Manuel López Obrador. Tampoc hi ha assistit la presidenta d’Hondures Xiomara Castro. Sens dubte, aquesta decisió mostra una resistència a plegar-se als dictats de l’Administració Biden.

En tot cas, la participació del govern espanyol en una cimera on s’ha decidit excloure els que molesten el govern dels EUA és una forma de suport a aquestes exclusions.

Eleccions a Andalusia. La política del govern facilita la victòria de la dreta

Carta Setmanal 890 per descarregar en PDF

El president de la Junta d´Andalusia, Juan Manuel Moreno Bonilla (PP), hadecidit avançar leseleccions autonòmiques. La data de votació serà el 26 de juny.

Bonilla –que governava en coalició amb Ciutadans, i amb el suport extern de Vox– ha decidit avançar davant les enquestes favorables i tenint en compte que no va poder aprovar els pressupostos per al 2022 per no aconseguir els vots de Vox. El PP fa campanya per una majoria absoluta per a les candidatures (que fins ara li neguen les enquestes). Les perspectives actuals són que Ciutadans s’enfonsa (i potser es quedi sense representació), Vox creix gairebé un 50% en escons, quedant com a tercera força electoral, amb 18-20, el PSOE s’estanca, i el PP trauria per si mateix més parlamentaris (45-50) que totes les forces d’esquerra juntes. Tot i això, no arribariaa lamajoria absoluta -que requereix 55 escons- i necessitaria l’abstenció o el suport de Vox per governar.

El PSOE va canviar Susana Díaz com a candidata per l’alcalde de Sevilla, Juan Espadas, un candidat sense projecció fora de Sevilla. No sembla que aquest canvi tingui repercussió electoral: la majoria de les enquestes diuen que pujaria uns quants milers de vots i s’estancaria en escons, amb 32-33.

Des de sempre, una majoria del poble andalús ha votat les organitzacions que es declaren d’esquerra. Avui aquesta majoria és perplexa. Veu al govern de la nació al PSOE i UP-IU aplicar els pitjors plans del capital. En primer lloc, apareixen i són els abanderats de la política bel·licista i l’OTAN. Fins i tot, la munyidora de la coalició Per Andalusia, Yolanda Diaz, deixa caure -de moment extraoficialment- que s’ha “convertit” a l’atlantisme. Les reformes laborals segueixen sense ser plenament derogades, els salaris s’estanquen mentre els preus de béns de primera necessitat (combustibles, electricitat, aliments…) es disparen. I el dia 9 de juny s’afanyen a aprovar una nova reforma de les pensions, per fomentar els plans de pensions d’ocupació; privats, però bonificant la part empresarial amb diners de la Seguretat Social. Mantenen la llei mordassa i promouen les guerres amb l’OTAN. Amb tot això, estan fent-li la campanyaa la dreta. Que es permet practicar el populisme més groller i aparèixer a Andalusia fins i tot com a “moderada”.

Aquest és el principal problema de l’esquerra en aquestes eleccions.

Afegeixi’s la confusió que va generar el pacte del govern andalús del PP amb el valencià del PSOE sobre el finançament autonòmic, amb una mateixa política? que va afegir més disputes encara a l’Estat de les Autonomies.

I a sobre vénen les maniobres electorals.

El panorama és desolador. Esquerra Unida i Podem es van presentar a les eleccions anteriors com Adelante Andalucía, una coalició les candidatures de la qual va encapçalar Teresa Rodríguez, d’anticapitalistes’, i que es va trencar en dos anys i mig de mandat. Teresa Rodríguez es va quedar amb la marca electoral.

La Mesa del Parlament d’Andalusia, la dreta, va decidir llavors entre les esquerres, el novembre del 2020 –en contra del dictamen dels serveis jurídics de la Cambra en un informe que no és vinculant– declarar trànsfugues a Teresa Rodríguez i deu diputats del grup d’Adelante Andalusia (als quals després se’n van sumar dos més). Una decisió que es va prendre a petició de la portaveu del grup, Inmaculada Nieto (IU) i a instàncies de Podemos.

Els parlamentaris van passar a ser no adscrits, una condició que els privava de la majoria dels seus drets parlamentaris, perquè el reglament del Parlament d’Andalusia exclou els diputats no adscrits de moltes iniciatives reservades als grups parlamentaris, com la iniciativa legislativa, la presentació de proposicions no de llei i de mocions, la participació en debats de totalitat de projectes de llei, d’investidura del president o presidenta de la Junta, i en general totes aquelles reservades als grups parlamentaris. I en limita unes altres, com la possibilitat de presentar preguntes al president o als consellers de la Junta.

Aquesta decisió va ser adoptada amb el suport de tots els partits, excepte el PP, que es va abstenir.

Amb vista a la campanya electoral, les maniobres d’enfrontament i divisió s’han repetit. Per Andalusia, la coalició d’esquerres que agrupa Podem, IU, Més País, Equo, Aliança Verda i Iniciativa del Poble Andalús, ha presentat un recurs a la Junta Electoral, perquè Adelante Andalucía, la formació de Teresa Rodríguez, no estigui als debats electorals. També sol·licita que se suprimeixin les entrevistes programades amb Teresa Rodríguez a la RTVA, al·legant que la seva inclusió és “clarament contrària al principi de neutralitat i igualtat de tracte, ja que es tracta de la candidata d’una formació que ni tan sols arriba a la consideració de grup polític significatiu”. Recordem que els que segueixen Teresa Rodríguez es presenten per separat, amb les sigles “Adelante Andalucía”.

La Junta Electoral andalusa i central han decidit que la candidatura Adelante Andalucía no tenia dret a subvencions però el cap de llista podia participar en els debats televisius.

Nosaltres som partidaris de la igualtat de totes les organitzacions a la campanya electoral, i rebutgem les subvencions de l’Estat als partits polítics, però no podem sinó rebutjar les maniobres, de clar tuf estalinista, que es recolzen en una legislació antidemocràtica.

No compartim la plataforma electoral de Adelante Andalusia, que observem que insisteix en l’andalusisme, i, sense detriment de pronunciar-nos-hi, creiem que és imprescindible mostrar el nostre total desacord amb les actuacions de Por Andalucía i el seu boicot a la campanya de Teresa Rodríguez. Aquest espectacle només tindrà un resultat: afavorir el PP i Vox.

Quant a Podem, Esquerra Unida, Més País i altres forces, van arribar a última hora a un acord de coalició, que es dirà “Por Andalucía”. Tan a última hora es va fer l’acord que l’adhesió de Podem va arribar fora de termini a la Junta Electoral, i no va ser admesa. Això suposa que els representants de Podem dins de la coalició, haurien d’anar com a independents, i probablement el partit es quedaria sense accés a les subvencions (que són imprescindibles per al funcionament d’una organització que amb prou feines té membres cotitzants). Les enquestes els donen 7-9 escons.

Un desastre per a les esquerres

Segons les enquestes, amb la política que porten des del Govern, totes les forces d’esquerra podrien sumar, en el millor dels casos, 45 escons (32-33 del PSOE, 7-12 de les forces a l’esquerra que, a les eleccions anteriors, units, van treure 17 escons, fins i tot aquests 7-12 poden ser menys amb aquest ambient d’enfrontament entre ells, sense cap contingut polític). I el PP, per si mateix, entre 45 i 50. Als quals cal sumar els 18-20 de Vox.

És cert que el PP, que governava per primera vegada a Andalusia després de 40 anys de govern del PSOE (sols o en coalició), no s’ha atrevit en aquest primer mandat a arribar molt lluny a la seva política. Per exemple, a sanitat, amb prou feines algun augment de les derivacions a la sanitat privada, però això no treu que la situació de la sanitat andalusa sigui desastrosa i que, a l’octubre del 2021, es permetessin acomiadar 8.000 professionals. Això s’ha fet en connivència fonamentalment amb la política del govern PSOE-Unides Podem, de manera que la resposta s’ha limitat a mobilitzacions locals, nombroses, però aïllades, a cada barri o poble.

La situació política i el panorama electoral no convida precisament a la mobilització de la població treballadora i de les esquerres, que demostra l’absència d’una força política que pugui representar els interessos de la classe treballadora d’Andalusia i que es pot traduir en una abstenció massiva als barris populars. Ja n’hi ha que s’afanyen a donar la culpa a la població treballadora d’Andalusia, que, segons ells, no sap votar “adequadament”.

En tot cas, sembla que no hi hagi una sortida electoral per a les aspiracions de la majoria treballadora d’Andalusia.

L’opció dels “Anticapitalistes”

Anticapitalistes, l’organització afiliada a l’anomenat “Secretariat Unificat de la IV Internacional” és la força que anima la coalició Adelante Andalucía, de la qual formen part, a més, diversos grups “andalucistes”:Primavera Andalusa, Esquerra Andalusa i Defensar Andalusia. Adelante es defineix com una “força andalusista d’esquerres, feminista i ecologista que defensa els interessos del poble andalús. Som una força política netament andalusa que treballa per prioritzar els interessos populars i amb l’anhel de servir com a eina per emancipar cap a la plenitud econòmica, política, ecològica, cultural i social d’Andalusia.

Amb aquesta voluntat de ser útil al poble andalús, ens definim com a andalusistes, feministes, ecosocialistes, antineoliberals i amb un compromís profundament democràtic.

Creiem que l’andalusisme és la resposta de la gent treballadora andalusa per fer front a les polítiques neoliberals i centralistes”.

És coneguda la nostra opinió sobre qüestions com el “ecosocialisme”, i el “neoliberalisme” (remetem als lectors que estiguin interessats als articles publicats a La Verdad, revista teòrica de la IV Internacional). Però ens permetrem una observació sobre el proclamat “andalucisme”. Al nostre parer, la classe treballadora d’Andalusia comparteix amb els treballadors i treballadores de la resta de l’Estat conquestes socials comunes, enemics comuns (el capital financer i les seves institucions).Aquestes conquestes comunes només es poden defensar, és el nostre parer, corroborada per l’experiència, amb l’acció comuna de tots els pobles, partint de la unitat de la classe de nord a sud, de Cadis a Girona, contra el règim monàrquic i el capital financer.

Elecciones en Andalucía: la política del gobierno facilita la victoria de la derecha

Carta Semanal 890 en catalán

Carta Semanal 890 para descargar en PDF

El presidente de la Junta de Andalucía, Juan Manuel Moreno Bonilla (PP), ha decidido adelantar las elecciones autonómicas. La fecha de votación será el 26 de junio.

Bonilla –que gobernaba en coalición con Ciudadanos, y con el apoyo externo de Vox– ha decidido el adelanto ante las encuestas favorables y teniendo en cuenta que no pudo aprobar los presupuestos para 2022 por no conseguir los votos de Vox. El PP hace campaña por una mayoría absoluta para sus candidaturas (que hasta ahora le niegan las encuestas). Las perspectivas actuales son que Ciudadanos se hunde (y tal vez se quede sin representación), Vox crece casi un 50% en escaños, quedando como tercera fuerza electoral, con 18-20, el PSOE se estanca, y el PP sacaría por sí solo más parlamentarios (45-50) que todas las fuerzas de izquierda juntas. No obstante, no llegaría a la mayoría absoluta -que requiere 55 escaños- y necesitaría la abstención o el apoyo de Vox para gobernar. Sigue leyendo