Archivo por días: 27/07/2022

Davant la crisi política i institucional, després del Congrés del PCE

Carta Setmanal 897 per descarregar en PDF

Els dies 8, 9 i 10 de juliol es va celebrar el XXI Congrés del PCE, una part dels delegats de la qual van participar en l’«acte d’escolta» de Yolanda Díaz del divendres 8 a l’Escorxador de Madrid, en què va presentar el seu projecte Sumar. Encara que la mateixa Yolanda Díaz, amb el carnet del PCE, no va participar al Congrés. No podem separar, almenys en part, aquesta circumstància de la reducció dràstica de les sessions del Congrés de 3 dies a un i mig (de les 9 del matí del dissabte 9 a les 15 hores del diumenge 10 de juliol) i de l’escurçament al màxim dels temps i torns de debat, així com de les esmenes, resolucions, etc., tal com s’ha informat públicament.

El Congrés havia de reunir 500 delegats, dels quals gairebé el 40% corresponien a la Federació d’Andalusia, on Enrique Santiago va organizar una votació telemàtica que va impedir la presentació d’una llista alternativa a la dels seus partidaris. Santiago va aconseguir així adjudicar-se tots els delegats d’Andalusia, pràcticament l’única delegació que va apostar sense fissures per ell. La votació final va acabar llançant el resultat següent: la llista d’Enrique Santiago, secretari general del PCE, va obtenir la majoria amb un escàs 54% dels vots, mentre que la llista alternativa liderada per Alberto Cubero, secretari general del PC d’Aragó va obtenir el 46%. El nou Comitè Central està format per 49 partidaris d’Enrique Santiago i 41 d’Alberto Cubero.

Al Comitè Central del 9 d’abril del PCE, els dos blocs constituïts amb vista al XXI Congrés, davant les diferències respecte a l’OTAN i la guerra d’Ucraïna, van aprovar un document de consens que conclou amb la proposta següent:

«La construcció a l’Estat espanyol d’un moviment fort i plural per la pau, capaç de coordinar-se internacionalment, i la tasca immediata de promoure una Cimera per la Pau que confronti amb la Cimera que l’OTAN celebrarà al juny a Madrid amb la més àmplia participació, constitueixen reptes fonamentals per a la sempre viva vocació internacionalista del Partit Comunista d’Espanya».

Això s’aprovava mentre el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz preparaven la Cimera de l’OTAN a Madrid. Cimera que va tenir lloc els dies 29 i 30 de juny i va concloure amb l’alineament de tots els governs de la Unió Europea amb la política bel·licista de l’administració Biden.

En aquestes circumstàncies és evident que les mobilitzacions convocades pel 24, 25 i 26 de juny tenien una importància fonamental.

En efecte, el 26 de juny desenes de milers de manifestants van recórrer el centre de Madrid contra la cimera de l’OTAN responent en sentir els treballadors, la joventut i la majoria. Un seguici de la Trobada Europea contra la Guerra, l’OTAN i l’Explotació va participar i va ajudar a expressar-se. Tot i això, d’aquesta manifestació no va sortir una crida unitària als treballadors i els pobles a derrotar la Cimera de l’OTAN. Perquè els dirigents polítics que van signar la convocatòria no hi van anar i els dirigents sindicals van callar també. Van deixar la manifestació sense una crida final que expressés la voluntat de la majoria contra la Cimera de Biden i Sánchez.

Els dies 24 i 25 una minvada i confusa “contracimera”, res no sembla haver decidit ni proposat.

Només hi va haver a Madrid una veu independent d’aquesta Cimera de l’OTAN i de la política de Putin: la Trobada Obrera Europea contra la Guerra, l’OTAN i l’Explotació (vegeu el número 371 d’Informació Obrera).

A la llum del que ha passat, el document de consens dels organitzadors del congrés del PCE a l’abril, pot semblar una rèplica de la fundació d’Esquerra Unida el 1986, que es va constituir després del referèndum de l’OTAN i que sens dubte no ha aconseguit ser una alternativa.

Al XXI Congrés del PCE no hi va haver cap presència a les sessions d’altres organitzacions polítiques, sindicats i moviments socials, no hi va haver cap delegació internacional de partits afins, ni presència de mitjans de comunicació. Però sí que van tenir lloc conflictes que es feien públics al moment; per exemple, la Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya va abandonar el Congrés (pel que sembla un gest de democràcia) perquè se’ls va negar el debat i la defensa de les seves aportacions amb prou temps als textos congressuals.

Ens preguntem aleshores: en què es va concentrar el debat? Certament, és difícil saber-ho, ja que 14 dies després de finalitzat el Congrés no hi ha cap informació oficial sobre què és el que va estar al centre de debat polític i quines resolucions o acords es van adoptar, si n’hi hagués. És clar que amb tot allò relatat, que és d’informació pública, podem pensar legítimament que el Congrés no va desenvolupar cap debat polític de fons i en particular amb les tesis del XX Congrés.

Algunes qüestions que sens dubte haurien d’haver format part del debat del Congrés, ja que entenem que són les que interessen als treballadors:

El PCE ha de participar en el Govern, és útil la participació actual en ell?

Què es planteja sobre la monarquia? Es planteja la lluita per la República com una solució per a la crisi política i institucional actual?

Estaven al centre del debat els elements de resistència per l’augment dels salaris i de les pensions? Si jutgem pels resultats podríem pensar que no. I això és important quan amb tota evidència el Govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, sota la pressió de la UE i de l’OTAN, preparen les condicions d’uns PGE que, a partir del setembre, puguin apuntar un pla d’austeritat.

Quina resposta ha donat el Congrés a reivindicacions obreres i democràtiques com ara la derogació de les reformes laborals o de pensions, a la derogació de la llei mordassa?

Què ha significat aquest XXI Congrés per als militants comunistes? A jutjar per la distància entre promeses i resultats, hi pot haver sectors que es desanimin i altres que considerin que cal continuar la batalla per fer del PCE un instrument útil.

A nosaltres ens sembla que la classe obrera i la joventut està decebuda amb el Govern i que no veu quina utilitat pugui tenir que el PCE hi participi.

El maig del 2011 els joves que omplien les places deien:«No ens representen!». El temps dirà a qui ha representat aquest congrés.

Tot i això, els redactors d’aquesta carta setmanal tenim moltes experiències de lluita amb companys i companyes del PCE que defensen els treballadors i la democràcia. Sense anar més lluny, molts militants i joves comunistes van lluitar per la manifestació contra la cimera de l’OTAN. Aquests companys mereixien una crida final de la manifestació i molts comunistes mereixien un Congrés independent del Govern sotmès a la Cimera de l’OTAN i a les exigències del capital financer i la Unió Europea.