Archivo por meses: noviembre 2022

¿Qué balance de la cumbre del clima de Sharm El-Sheik?

Carta Semanal 915 en catalán

Carta Semanal 915 para descargar en PDF

Mientras el mundo vive en una situación en que la guerra de Ucrania se suma a la guerra social contra las conquistas sociales y democráticas, contra los avances arrancados por la clase trabajadora en la lucha de clases, se ha reunido en Sharm el-Sheikh, Egipto, la 27ª Conferencia Internacional de las Naciones Unidas (ONU) sobre el Cambio Climático, conocida como COP 27, que ha durado dos semanas, del 6 al 20 de noviembre.

La elección de Egipto, un país gobernado por una férrea dictadura militar, fruto de un golpe de Estado contra un gobierno elegido democráticamente. Donde, según el director ejecutivo de la Iniciativa Egipcia para los Derechos Personales, Hossam Bahgat, hay “al menos 20.000 presos políticos, según los cálculos más conservadores”, aunque admite que es imposible conocer la cifra real. “La gran mayoría están detenidos a la espera de juicio”, es una muestra clara de esta situación. Sigue leyendo

Quin balanç de la cimera del clima de Sharm El-Sheik?

Carta Setmanal 915 per descarregar en PDF

Mentre el món viu en una situació en què la guerra d’Ucraïna se suma a la guerra social contra les conquestes socials i democràtiques, contra els avenços arrencats per la classe treballadora en la lluita de classes, s’ha reunit a Sharm el-Sheikh, Egipte, la 27a Conferència Internacional de les Nacions Unides (ONU) sobre el Canvi Climàtic,  coneguda com a COP 27, que ha durat dues setmanes, del 6 al 20 de novembre.

L’elecció d’Egipte, un país governat per una fèrria dictadura militar, fruit d’un cop d’Estat contra un govern elegit democràticament. On, segons el director executiu de la Iniciativa Egípcia per als Drets Personals, Hossam Bahgat, hi ha “almenys 20.000 presos polítics, segons els càlculs més conservadors”, tot i que admet que és impossible conèixer la xifra real. “La gran majoria estan detinguts a l’espera de judici”, és una mostra clara d’aquesta situació.

És clar que aquesta cimera s’inscriu, així, en la mateixa línia que el Mundial de Futbol, que es desenvolupa aquests dies sota una dictadura esclavista (que va comprar el Mundial a cop de suborns), que no només no respecta cap dret, sinó que més de 6.500 treballadors migrants van morir en la construcció dels estadis.

En un moment en què milions de treballadors a tot el món estan patint les conseqüències de la “inacció climàtica” que afecta primer les poblacions més pobres, en un moment en què s’estan duent a terme protestes climàtiques cada vegada més importants a tots els continents, abastant en particular la generació més jove preocupada pel seu futur,  a què va conduir aquesta gran “conferència internacional”?

Un magre acord

El diari econòmic Cinco Días fa balanç de les sessions del COP 27 dient que “les converses sobre els punts clau per lluitar contra el canvi climàtic viatjaran amb avió rumb a Dubái, seu de la COP28, que està prevista per a finals de novembre de 2023”, assenyalant així, encertadament, que els punts importants no s’han resolt.

Incapaços d’arribar a acords sobre els temes centrals, els dirigents reunits a la cimera exhibeixen un únic èxit. El diari de la patronal francesa Les Echos (21 de novembre) acull amb satisfacció el que considera un “avanç històric”, a saber, la creació d’un nou fons dedicat a “pèrdues i danys”, “una expressió que designa el dany irreversible causat per l’escalfament global en països ‘particularment vulnerables'”. Però el diari ha de reconèixer que aquesta decisió queda en l’aire: “els contribuents i beneficiaris encara no estan definits”… I va agregar: “Estats Units (…) tindrà dificultats per validar qualsevol participació”.  I és que el desenvolupament i normativa d’ aquest acord es posposa per a la següent COP, que se celebrarà dins d’ un any.

Se suposa que aquest fons finançarà la reconstrucció de la sanitat   pel canvi climàtic o les pèrdues agrícoles en països pobres, aquest fons “es complementa actualment amb 210 milions d’euros”.  Pel moment, només hi ha promesa d’alguns països, que ja veurem si es compleixen (sobren precedents) “170 milions vindran d’Alemanya, 60 milions de França (al llarg de més de 3 anys)”. En altres paraules, pràcticament res.

 Pel que fa a acords incomplerts, plou sobre mullat. En la cimera de Copenhaguen, el 2009, es va apujar un mecanisme de pagament sobre  l’ampliació de la responsabilitat de la minoració d’emissions.  Segons aquest acord, els països rics transferirien cent mil milions de dòlars anuals als països en vies de desenvolupament per finançar les seves respectives transicions energètiques. L’Acord de París el 2015 ratifica la xifra màgica dels 100.000 milions, que encara avui, el 2022, continuen pendents de materialitzar-se

I, no obstant això, sorprèn el suport que han donat a la creació d’aquest fons destacades organitzacions i ONG suposadament “ecologistes”, com WWF o Ecologistes en Acció.

Les incerteses respecte a aquest fons contrasten amb l’obedient compliment de l’exigència americana que els països de l’OTAN inverteixin un 2% del seu pressupost en despeses militars. El que no ha impedit que, precisament aquests dies, l’Assemblea Parlamentària de l’OTAN hagi conegut les declaració del seu director general demanant sobrepassar com més aviat millor el 2 per cent.

“El suport públic als combustibles fòssils es va duplicar el 2021”

La COP27 no ha arribat a cap acord de reducció de l’ús de combustibles fòssils. Fins i tot ha fet un pas enrere en aquest terreny, respecte a l’anterior cimera COP26, de Glasgow. La resolució final del COP 27 proposa  l’eliminació gradual i racionalització de les subvencions ineficients als combustibles fòssils, en consonància amb les circumstàncies nacionals i reconeixent la necessitat de donar suport al desenvolupament de renovables”.  Una redacció que introdueix els matisos de “racionalització” i “en consonància amb les circumstàncies nacionals” respecte a la cimera de Glasgow.

Como assenyala el diari -també francès- Libération (21 de novembre), “el suport públic mundial als combustibles fòssils per part de les 51 economies més grans del món gairebé es va duplicar el 2021, assolint l’astronòmica xifra de 700.000 milions d’euros, i s’espera que continuï creixent el 2022, segons l’OCDE”.

L’editorial del diari patronal francès L’Opinion (21 de novembre) explica així aquestes dues setmanes de discussions sobre els grans del món: “En resum, no es fa res. L’important és comunicar algun acord. Això és, pel que sembla, el que compta ara en aquestes altes masses organitzades en els quatre racons del món (…) i que conclouen incansablement amb un text que permet a tots salvar la cara sense mullar un o altre particularment. Aquest trist espectacle tornarà a succeir l’any vinent, i en un escenari d’elecció: la COP 28 tindrà lloc a Dubai, Emirats Àrabs Units, un dels països que més CO2 per càpita emet”.   Elegir un dels grans productors de petroli com a seu d’una reunió que suposadament debat la reducció de l’ús dels combustibles fòssils és, si més no, una paradoxa.

La Fundació Renovables (tot i que no és una font imparcial) valora com a “depriments” els resultats aconseguits a la COP27. I assenyala que “tristament, cada any que passa tornem a constatar que, en la cursa contra el canvi climàtic, no aconseguim passar el relleu de les bones intencions a les accions reals“.  I afegeix la queixa que “després de més de dues setmanes en què els representants de la indústria fòssil campaven pels passadissos de les instal·lacions a Sharm el Sheij i la societat civil intentava, per tots els mitjans, portar les seves demandes de justícia i equitat als representants dels països,  el resultat aconseguit és sens dubte decebedor”.

La naturalesa mateixa del sistema capitalista

El mateix que passa amb el clima, succeeix amb altres qüestions: els governs, en sotmetre’s als dictats del capital financer, no només no poden resoldre els problemes plantejats pel canvi climàtic, sinó que no volen, com il·lustra novament aquesta COP 27. Aquesta és la naturalesa mateixa del sistema capitalista, que ha estat analitzat una i altra vegada .[1]

Aturar-los, en la “inacció climàtica” com en la resta, començant amb la guerra a Ucraïna que serveix com a pretext fatal per a la guerra social (inflació mortal, reducció de salaris, “reforma” de les pensions …), és la prioritat per a tots aquells que pretenen defensar els interessos de la població treballadora.

 

[1]Ja el 1843, Friedrich Engels va descriure els ressorts del mecanisme infernal que, sota el règim capitalista, mai cessaria: “La lluita de Capital contra Capital, Treball contra Treball, sòl contra sòl situa la producció en una situació febril que presideix totes les relacions naturals i raonables. Cap Capital pot suportar la competència d’ un altre si no és portat a l’ estadi més alt de la seva activitat. Cap terreny podrà ser cultivat de manera rendible si la seva força de producció no s’ incrementa permanentment. Cap Treballador pot prevaler sobre els seus competidors aquest no dedica tota la seva força al treball En general, un pot mantenir-se en la lluita de la competència només a costa del màxim esforç, sacrificant tots els objectius veritablement humans”.  (Esbós d’una crítica de l’economia política [1843-1844]).

 

Escrivá vol incloure noves retallades de pensions abans de final d’any

Carta Setmanal 914 per descarregar en PDF

A canvi dels fons europeus, el govern va remetre a Brussel·les un Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de l’economia espanyola, que incloïa, entre altres moltes qüestions, compromisos de reforma del sistema públic de pensions, per garantir –diuen- la seva sostenibilitat. Recordem que, per poder mantenir el fals argument que el sistema no és sostenible, el govern en què se senti Escrivá es nega a complir el mandat parlamentari de fer una auditoria pública de la caixa de la Seguretat Social. L’objectiu real no és garantir les pensions públiques, sinó fer passos per al que el capital financer ansia: convertir les pensions de jubilació en un negoci, a través dels seus fons de pensions (cosa que exigeix que les pensions públiques de jubilació baixin prou perquè no garanteixin la supervivència dels jubilats). Es tracta d’una despesa de 179.810 milions d’euros, la qual cosa suposa un 11,8% del producte interior brut (PIB), segons el pressupost consolidat de la Seguretat Social per al 2022.

De pas, recordar que es va dir que aquests fons eren sense condicions, és a dir, un engany. I que, a més, aquests fons només serveixen per garantir els beneficis de las grans empreses.

En aquest document remès a Brussel·les, el govern s’ha compromès a legislar, amb el termini del 31 de desembre com a màxim, un nou paquet de reformes de les pensions contributives, el que es coneix com la “segona part” de la reforma d’Escrivá. Per tant, el Govern apura les últimes setmanes per presentar la seva proposta. El passat dia 18, en un editorial, El País deia el següent: “ha arribat el moment de presentar el sistema pel qual Espanya planeja superar els dèficits estructurals del model contributiu, una cosa que, ateses les circumstàncies, no es pot fer sense assumir alguns costos”.

Reduir la despesa en pensions

La proposta que baralla el ministre José Luis Escrivá té dues potes: el destope de les bases màximes de cotització (avui topades als 4.139 euros), perquè els salaris més alts cotitzin més.  Una mesura que augmentaria els ingrés del sistema. Però el central de la reforma és una altra mesura, per baixar la despesa en pensions: l’ampliació del període de còmput per calcular la pensió definitiva. Segons els càlculs que baralla el mateix govern, l’augment del període de còmput per al càlcul de les pensions dels 25 als 35 anys, reduirà les futures pensions inicials un 5,45% de mitjana. Una mesura brutal, si recordem que més de la meitat dels jubilats (el 52%), és a dir, 4,75 milions de persones, perceben una paga que se situa per sota de salari mínim interprofessional (SMI).  Si tenim en compte els diferents tipus de pensions (jubilació, incapacitat permanent, viduïtat, orfandat i a favor de familiars), la pensió mitjana a Espanya és 1.087,48 euros.

Implicar les organitzacions

L’editorial d’El País que citàvem abans diu: “el paper de les pensions en el model social espanyol és essencial i s’hauria de fer un esforç per reprendre els acords bàsics que han fet que, amb totes les seves reformes i contrareformes, el sistema hagi superat innombrables vicissituds”. Amb aquestes paraules, crida al consens de les forces polítiques en el pacte de Toledo i a la implicació dels dirigents sindicals. Com va succeir amb la reforma de Zapatero el 2011, que va retardar l’edat de jubilació als 67 anys, i que es va basar en l’Acord Social i Econòmic, signat pels dirigents d’UGT i CCOO. Però, de moment, els dirigents de tots dos sindicats es mostren reticents. L’ASE va generar un important rebuig entre els treballadors i dins dels mateixos sindicats. Una campanya en la qual participem els militants de la Quarta internacional va recollir més de 2.000 signatures de sindicalistes, que van ser lliurades a Toxo i Méndez, que es van veure obligats a rebre una delegació dels signants. La participació directa de les direccions d’UGT i CCOO en una retallada de pensions ha estat determinant perquè els pensionistes s’hagin organitzat en les seves pròpies coordinadores i plataformes, alienes als sindicats i sovint enfrontades a ells.

Per tant, els dirigents no s’atreveixen a subscriure una nova retallada de pensions, i possiblement el suport de les confederacions no asseguraria, avui, al govern, la “pau social” necessària per imposar aquesta nova retallada.

L’auditoria dels comptes, una absoluta necessitat

Com senyalàvem al començament d’aquesta carta, totes les reformes de les pensions, totes les retallades, s’han basat en el mateix argument: el sistema públic de pensions, tal com està ara, és “insostenible”, i, per garantir les pensions futures, cal introduir reformes, cal retallar les pensions, cal prolongar l’edat de jubilació.

I, tanmateix, recordem que Enriqueta Chicano, presidenta del Tribunal de Comptes, en una compareixença davant la Comissió Mixta (Congrés-Senat), reconeixia que, només entre els anys 1989 i 2018, la Seguretat Social va assumir 103.690 milions d’euros en despeses no contributives (les denominades despeses impropis ) i que, per tant, havien d’ haver estat finançats per l’ Estat en comptes de ser sufragats traient-los de les arques del sistema de pensions. Un estudi de CCOO, que abasta molts més anys enrere, puja la xifra de “despeses impropis” a més de 500.000 milions.

La COESPE va aixecar l’exigència d’una auditoria pública dels comptes de la Seguretat Social, una proposta que va ser represa per altres plataformes i, a més, moltes instàncies sindicals la van recolzar, des del Congrés Confederal d’UGT a diverses Federacions de CCOO, així com nombroses seccions sindicals, un moviment que segueix en curs. La proposta va ser assumida per diversos grups parlamentaris i finalment inclosa en la votació de la primera part de la “reforma Escrivà”.  Aquest mandat parlamentari ha estat incomplert.

El passat 2 de novembre, la ministra d’Hisenda María Jesús Montero, responia al congrés a una interpel·lació del diputat Jordi Salvador, d’ERC, que preguntava per l’incompliment del mandat parlamentari, que es complirà amb aquesta condició, que encara “tenim temps”, però que en aquest moment “estem en la recuperació econòmica”. Montero va afegir, en aquesta mateixa intervenció, que el sistema de pensions és “sostenible”. El que no impedeix que Escrivá segueixi argumentant, per imposar la reforma que ha compromès a Brussel·les, que cal fer canvis per garantir la seva sostenibilitat.

La democràcia exigeix que els comptes de l’Estat siguin clars. Des del franquisme s’ha imposat l’existència de “despeses ocultes”. El pressupost de la Casa Reial és fals, no inclou el 60% de les despeses que ens costa la paràsita família Borbó. El pressupost militar és igualment fals, i no inclou gaires despeses dissimulades en altres partides del pressupost.  L’auditoria de comptes de la seguretat social és fonamental per garantir el futur de milions de pensionistes. En efecte l’auditoria demostraria la sostenibilitat del Sistema (realitzada pel Tribunal de Comptes). Però a més evidenciaria la corrupció del funcionament de les institucions heretades del Franquisme. D’aquí la resistència d’aquestes a la seva realització. Resistència a la qual el govern se sotmet fins i tot quan els grups parlamentaris la van votar el 28 de desembre del 2021. D’aquí la importància de continuar la batalla al respecte integrant l’exigència als parlamentaris que facin complir l’acord.

 

 

Escrivá quiere incluir nuevos recortes de pensiones antes de fin de año

Carta Semanal 914 en catalán

Carta Semanal 914 para descargar en PDF

A cambio de los fondos europeos, el gobierno remitió a Bruselas un Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia de la economía española, que incluía, entre otras muchas cuestiones,  compromisos de reforma del sistema público de pensiones, para garantizar –dicen- su sostenibilidad. Recordemos que, para poder mantener el falso argumento de que el sistema no es sostenible, el gobierno en que se sienta Escrivá se niega a cumplir el mandato parlamentario de hacer una auditoría pública de la caja de la Seguridad Social. El objetivo real no es garantizar las pensiones públicas, sino dar pasos para lo que el capital financiero ansía: convertir las pensiones de jubilación en un negocio, a través de sus fondos de pensiones (lo que exige que las pensiones públicas de jubilación bajen lo suficiente para que no garanticen la supervivencia de los jubilados). Se trata de un gasto de 179.810 millones de euros, lo que supone un 11,8% del producto interior bruto (PIB), según el presupuesto consolidado de la Seguridad Social para 2022. Sigue leyendo

De nou, sobre la barbàrie a l’enclavament colonial de Melilla

Carta Setmanal 913 per descarregar en PDF

Un documental de la BBC i els vídeos i informacions difosos després de la visita d’un grup de diputats de la Comissió d’Interior del Congrés (que incloïa parlamentaris de PSOE, PP, PODEMOS, ERC, PNV i BILDU) han posat de nou d’actualitat la massacre ocorreguda el 24 de juny a la tanca de la infàmia que separa del Marroc l’enclavament colonial espanyol de Melilla. La Guàrdia Civil ha facilitat als diputats imatges gravades per un dron i un helicòpter, i diu que no funcionaven les altres càmeres de seguretat.

Les imatges demostren la col·laboració de la policia espanyola i la gendarmeria marroquina en els fets que van conduir a la mort de 23 immigrants, segons la policia marroquina, o de 37, segons les organitzacions de drets humans marroquins. També demostren que almenys part d’aquestes morts es van produir en territori controlat per Espanya i que policies marroquins van treure d’allà diversos cadàvers per tornar-los a territori del Marroc. També van entrar en territori sota control espanyol per portar la gent de tornada al Marroc, sense que tinguessin l’oportunitat de demanar asil.

El Defensor del poble ha establert, en la seva pròpia investigació, que es va efectuar un rebuig en frontera de 470 persones sense contemplar-se les previsions legals tant nacionals com internacionals.

Diversos dels partits que donen suport al Govern han demanat l’obertura d’una comissió d’investigació parlamentària, a la qual es nega el Govern, que ha reafirmat la seva “confiança en la investigació i en què els cossos i forces de seguretat de l’Estat actuen amb criteris de proporcionalitat i d’acord amb la llei”, en paraules de la ministra portaveu,  Isabel Rodríguez.

En tot cas, el que ha quedat clar és que durant més de quatre mesos la realitat del que va ocórrer s’ha ocultat, de forma conscient. I que aquest Govern només és continuista de la política seguida per altres com el del PP, quan, el febrer del 2014, la guàrdia civil va disparar pilotes de goma i pots de fum contra un grup de refugiats que nedaven per intentar guanyar la costa, a la platja del Tarajal (Ceuta), amb el resultat de 15 morts. Uns fets que han estat exculpats per l’aparell judicial. El Tribunal Suprem va donar per bona la sentència de l’Audiència Provincial de Cadis, que va concloure que l’operatiu de la Guàrdia Civil es va realitzar “amb la utilització de mitjans de control de masses de forma adequada i proporcional a les circumstàncies del cas”.

Acusen el Govern, però exculpen els guàrdies civils

Per la seva banda, el PP arremet contra el Govern, alhora que defensa l’actuació dels guàrdies civils. Ana Vázquez, parlamentària del PP que va participar en la comissió, parla de “falta de previsió de l’executiu”, però exculpa de qualsevol responsabilitat la GC.  “La seva actuació va ser impecable”.  Curiosament, el coordinador general del PP, Elías Bendodo, ha demanat el cessament de Grande-Marlaska si es confirma que el 24 de juny a la tanca fronterera “s’han traslladat cadàvers de la frontera d’Espanya a la frontera marroquina” (per tant, els va traslladar Marlaska, però els guàrdies civils allà presents no van veure res). Alhora, Bendodo ha defensat l’actuació de la policia i la guàrdia civil, “que donen el millor de si” i ha demanat a l’Executiu que “no es parapeti” darrere d’ells.  “Ni tan sols hi ha els efectius necessaris per cobrir totes les cabines de control”. “Els nostres guàrdies civils han entrat desprotegits per falta d’efectius i volem saber si han rebut alguna ordre indigna per part dels seus superiors polítics”, ha dit Bendodo.

Per la seva banda, Enrique Santiago, secretari del PCE, i un dels parlamentaris que va participar en la visita, ha assegurat que va poder comprovar que “l’allau que va produir la mort i els ferits més greus van ser a les instal·lacions de la frontera espanyola i sota control de l’autoritat espanyola”. I ha qüestionat també “per què no es va prestar atenció mèdica quan hi havia un dispositiu a tan sols 100 metres”.  Tot això com si el seu partit no formés part del Govern, en el qual ell mateix s’asseia, com a secretari d’Estat, quan van succeir els fets.

Altres portaveus parlamentaris han demanat la dimissió del ministre de l’interior, Grande Marlaska, i la creació d’una comissió d’investigació.

Els fets són tossuts. Ceuta i Melilla són dos enclavaments colonials espanyols en territori del Marroc (on Espanya controla també diverses illes i pinyons situats en aigües marroquines).

Per “protegir” ambdues ciutats, s’han erigit enormes tanques. A la frontera de Melilla hi ha tres tanques amb filferro i “concertines”, la més alta de 8 metres. Per ajudar a defensar aquestes tanques que tracten d’impedir l’arribada d’emigrants, la UE va signar un acord migratori amb el Marroc, pel qual li paga a aquest país 100 milions a l’any perquè la seva gendarmeria vigili la frontera. I permeti al govern espanyol rentar-se les mans –sense gaire èxit, pel moment, com hem vist- del que succeeixi a les tanques.

Un rebuig sense pal·liatius

Al seu dia, en una Carta setmanal, denunciàvem l’acció “brutal i despietada” de les policies espanyola i marroquina. Agreujada per l’actuació del Govern de coalició en defensa de la professionalitat de les policies davant l’assalt a la nostra frontera d’uns centenars de migrants desarmats, famolencs, aterrits, desesperats per l’assetjament de la gendarmeria marroquina als seus campaments. Gent que només buscaven salvar les seves vides, emigrar per poder viure. Dos cossos policials actuant en comú per defensar unes fronteres heretades del període colonial. Dèiem llavors que “actituds i fets com els ocorreguts caracteritzen un govern i més quan no només no hi ha la mínima recriminació, no parlem d’empatia, és que es justifica, certifica i aplaudeix la brutal actuació de gendarmeria i Guàrdia Civil com si no hagués passat res, quan la gent comuna se sent horroritzada per les imatges de la massacre“.

Les imatges de la BBC i les que ha rebut la comissió parlamentària, marquen el fracàs dels intents d’alguns –incloent-hi els que s’anomenen “d’esquerres”- que tracten de descarregar totes les culpes sobre el govern marroquí, i en última instància sobre el poble del Marroc. Res més injust. Què té a veure el poble del Marroc, o el milió llarg de treballadors marroquins a Espanya, amb el fet que les potències europees i l’administració estatunidenca hagin convertit el regne del Marroc en un gendarme per a l’Àfrica?

Recordem que el president de Melilla, Eduardo de Castro, va declarar llavors que l’OTAN s’havia d’implicar en la defensa de Ceuta i Melilla. Com si es fes ressò de les seves paraules, el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, qui declarava, pel que fa a Ceuta i Melilla, que estava “absolutament convençut que els aliats de l’OTAN estaran al costat d’Espanya si s’enfronta a amenaces i desafiaments”. I el Govern espanyol, va demanar, davant la cimera de l’OTAN, més implicació d’aquest aparell militar al nord d’Àfrica.

Poc després de succeir els fets, la Trobada Obrera Europea contra la guerra i l’explotació que es va celebrar a Madrid, el 25 de juny, en vigílies de la manifestació contra la Cimera de l’OTAN, aprovava per unanimitat una declaració, que assenyalava l’actuació del Govern espanyol: “Denunciem la política del govern espanyol de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz,  que eleva tanques de més 6 metres, erissades de ganivetes que desgarren la carn dels qui intenten travessar-les, per tancar el pas als qui només volen fugir de la destrucció dels seus països.

Sense cap solidaritat o compassió pels morts i ferits, Pedro Sánchez alabava la “cooperació” de la gendarmeria marroquina, declarant que es tractava d’un “assalt violent, ben organitzat i ben resolt per part dels dos cossos de seguretat”. Ben resolt quan hi ha més de 100 ferits i desenes de morts!”

 La declaració concloïa amb aquestes paraules: “ens repugnen aquests fets. Exigim la lliure acollida de tots els immigrants, la fi del saqueig d’Àfrica per les multinacionals, el reconeixement de tots els drets als treballadors immigrants que viuen a Espanya, incloent-hi el milió de treballadors marroquins, l’enderroc de les tanques de la infàmia de Ceuta i Melilla i la devolució al Marroc de tots els enclavaments colonials. I justícia per a les víctimes de la massacre de Melilla”. Justícia que tampoc van tenir els 15 morts a la platja del Tarajal.

De nuevo, sobre la barbarie en el enclave colonial de Melilla

Carta Semanal 913 en catalán

Carta Semanal 913 para descargar en PDF

Un documental de la BBC y los videos e informaciones difundidos tras la visita de un grupo de diputados de la Comisión de Interior del Congreso (que incluía a parlamentarios de PSOE, PP, PODEMOS, ERC, PNV y BILDU) han puesto de nuevo de actualidad la masacre ocurrida el 24 de junio en la valla de la infamia que separa de Marruecos el enclave colonial español de Melilla. La Guardia Civil ha facilitado a los diputados imágenes grabadas por un dron y un helicóptero, y dice que no funcionaban las demás cámaras de seguridad.

Las imágenes demuestran la colaboración de la policía española y la gendarmería marroquí en los hechos que condujeron a la muerte de 23 inmigrantes, según la policía marroquí, o de 37, según las organizaciones de derechos humanos marroquíes. También demuestran que al menos parte de esas muertes se produjeron en territorio controlado por España y que policías marroquíes sacaron de allí varios cadáveres para devolverlos a territorio de Marruecos. También entraron en territorio bajo control español para llevar a la gente de vuelta a Marruecos, sin que tuvieran la oportunidad de pedir asilo. Sigue leyendo

Sahra Wagenknecht, una veu contra la política de guerra i destrucció social

Carta Setmanal 912 per descarregar en PDF

Reproduïm un article publicat al diari alemany SOPODE

El discurs de Sahra Wagenknecht[1]davant el Bundestag (parlament alemany) a principis de setembre va ser vist per més de 2,5 milions de persones a YouTube. Sahra Wagenknecht és popular. En el seu discurs, explica que si Alemanya vol continuar sent un país industrialitzat, necessita matèries primeres russes i, malauradament, també energia russa, en un futur proper.

La guerra a Ucraïna està sent utilitzada pel govern dels Estats Units per intensificar la guerra econòmica contra la potència industrial més gran d’Europa, Alemanya. Les sancions econòmiques mortals contra Rússia, la demanda del president nord-americà Biden que Alemanya deixi d’importar gas i petroli russos, estan sumint milions de famílies a Alemanya en la pobresa i destruint la indústria alemanya.

“A més, els Estats Units s’han convertit recentment en ‘el destí preferit per a les deslocalitzacions, perquè el preu del gas a Alemanya és ara vuit vegades més alt que a l’altra banda de l’Atlàntic.Make America great again? Una estratègia dubtosa per a un govern alemany! »

(Sahra Wagenknecht al Bundestag).

El discurs va atreure l’odi de totes les forces polítiques que se sotmeten a la política de guerra del govern de Scholz. De què tracten les “crítiques” d’aquests “esquerrans”? Val la pena aturar-se a analitzar-ho.

Primer se l’acusa d’haver acceptat complaentment els aplaudiments de l’AfD[2]. Aquesta acusació torticera té l’objectiu d’encobrir el veritable escàndol que suposa el fet que tots els partits establerts, inclosos els grans sectors de la direcció del Partit d’Esquerra, donen suport a les sancions econòmiques contra Rússia malgrat les seves conseqüències catastròfiques per a la població i la economia a Alemanya.

No és Putin, sinó l’imperialisme nord-americà, el que està lliurant una guerra econòmica despietada que condueix a la desindustrialització d’Alemanya. Això no és nou: ja el 1945, el Secretari del Tresor dels Estats Units, Henry Morgenthau, havia proposat desindustrialitzar l’Alemanya de la postguerra i convertir-la en un país agrícola.

A causa dels alts preus de l’energia i la inflació, moltes empreses, especialment a l’est d’Alemanya, estan travessant dificultats i estan al límit de la fallida. Això afecta especialment els artesans i les petites i mitjanes empreses. És precisament aquesta realitat la que les gents d’esquerra neguen.

La ideologia transmesa pel govern federal i les burocràcies sindicals s’aferra a la il·lusió d’una “transició energètica” progressista i amb visió de futur, quan en realitat, a tot el món, l'”economia verda” està destruint sectors industrials sencers, no rendibles per al capital, cosa que va acompanyada d’acomiadaments massius i el qüestionament de totes les conquestes socials.

La població de l’est d’Alemanya, però, té una experiència molt concreta de desindustrialització. Només entre 1990 i 1991 es van perdre entre el 80 i el 90% de les feines a la indústria. Les regions industrials d’aquesta part del país han esdevingut un veritable desert i han provocat un èxode massiu. I sobretot l’efecte “secundari però central” va ser que amb la destrucció de llocs de treball van ser les conquestes socials del moviment obrer les que van desaparèixer. Alemanya Oriental ha esdevingut una zona franca, sense convenis col·lectius ni sindicats.

En aquest context, Sahra Wagenknecht va ser acusada, en una sèrie de comentaris, de mantenir un “discurs nacional alemany” perquè va posar al centre les conseqüències de la guerra econòmica a la “indústria alemanya” i no en els interessos de la classe obrera internacional .

Totes les conquestes de l’”estat de benestar”, el codi laboral, la seguretat social, tot el que el moviment obrer alemany ha guanyat, ha estat consagrat a les lleis nacionals. Defensar-los és la tasca elemental del moviment obrer alemany. Són precisament aquestes conquestes les que estan sent atacades i aixafades per la desindustrialització. Si tanquem els ulls al fet que la política militarista i bèl·lica imposada per la coalició de govern està estretament vinculada a la guerra de destrucció social, ens catapultem fora de la lluita.

Els Estats Units han armat Ucraïna perquè volen controlar el petroli, el gas i les matèries primeres… L’imperialisme nord-americà està organitzant la guerra econòmica contra Europa a través de la política de sancions contra Rússia.

I a això és al que es va oposar Sahra Wagenknecht, i té raó. Cal treure’s el barret davant aquest valent discurs!

[1]Diputada de Die Linke (L’Esquerra), és portaveu de la fracció d’aquest partit que, en ruptura amb direcció s’oposa a la guerra

[2]Alternativa per a Alemanya. Partit d’ultradreta

Presentació d’Informació Obrera núm. 374

Aquest número d’IO fa una crida a ampliar la resistència a la política de guerra del Govern: Prou a la guerra d’Ucraïna! No a la pèrdua del poder adquisitiu de salaris i pensions! Són les consignes que encapçalen la portada, unint la guerra imperialista a Europa a la guerra contra treballadors i pobles, necessàriament lligades, totes dues inseparables, per les necessitats del capital financer i de l’imperialisme nord-americà que disciplina els altres.

Les fotos de la portada envien a les pàgines i als articles on s’informa de la resistència: pàgina 4 (sanitat), pàgina 8 (pensions), pàgina 12 (contra la guerra a escala internacional) i, per descomptat, de l’homenatge al nostre camarada José Luis Sánchez, Joli, el 18 de novembre.

L’editorial, titulat  No als pressupostos de guerra!, aborda els pressupostos per al 2023 en conjunt, fets al servei de la indústria de l’armament i dels especuladors, principalment nord-americans; pressupostos que empitjoren la situació dels treballadors i de la majoria de la població, fins i tot dels de rendes més baixes; pressupostos que intenten amagar la corrupció i el saqueig d’un aparell d’Estat heretat de la dictadura.

Les pàgines centrals, la 6 i la 7, estan dedicades a la discussió i les propostes del CATP, en particular sobre els pressupostos, i a la publicació de la declaració de la coordinadora del CATP després de la manifestació del 15-O.

La pàgina 8 parteix de la resistència dels pensionistes, dels treballadors i de sectors sindicals a les retallades de les pensions i inclou l’activitat i les propostes de continuïtat en defensa de l’auditoria als comptes de la Seguretat Social, com la de fer un trobada de sindicalistes per l’auditoria; també publiquem extractes de la valoració que fa la COESPE de la manifestació per l’auditoria i en defensa del poder adquisitiu de salaris i pensions a Madrid el dia 15.

La pàgina 5 és un valuós instrument per llançar a tots els fronts la campanya per la retirada de la LOSU, tant entre els estudiants com entre els professors.

Les pàgines 11 i 12 destaquen la crisi política a Europa, producte de la resistència dels treballadors i de la joventut a les polítiques de guerra impulsades pels governs (França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya) i una primera valoració de la victòria del poble brasiler i del PT i en donar la presidència a Lula.

Les pàgines 2, 3, 4, 9 i 10 es dediquen a combatre el retrocés de les llibertats polítiques i les retallades del salari real, el desmantellament de la sanitat i dels serveis públics, amb el brutal empitjorament de les condicions de vida de les masses treballadores que comporta, ia mostrar la resistència, cada cop més massiva, defensant les reivindicacions davant de les «almoines» socials del Govern. Veure article de Jordi Salvador, sobre el delicte de sedició, les mobilitzacions a Lebrija i Madrid en defensa de la sanitat pública, l’article sobre el sector del taxi…

Sahra Wagenknecht, una voz contra la política de guerra y destrucción social

Carta Semanal 912 en catalán

Carta Semanal 912 para descargar en PDF

Reproducimos un artículo publicado en el periódico alemán SOPODE

El discurso de Sahra Wagenknecht[1] ante el Bundestag (parlamento alemán)  a principios de septiembre fue visto por más de 2,5 millones de personas en YouTube. Sahra Wagenknecht es popular. En su discurso, explica que si Alemania quiere seguir siendo un país industrializado, necesita materias primas rusas y, desafortunadamente, también energía rusa, en un futuro próximo.

La guerra en Ucrania está siendo utilizada por el gobierno de Estados Unidos para intensificar la guerra económica contra la mayor potencia industrial de Europa, Alemania. Las sanciones económicas mortales contra Rusia, la demanda del presidente estadounidense Biden de que Alemania deje de importar gas y petróleo rusos, están sumiendo a millones de familias en Alemania en la pobreza y destruyendo la industria alemana. Sigue leyendo

El coche eléctrico, excusa para la desindustrialización

Carta Semanal 911 en catalán

Carta Semanal 911 para descargar en PDF

Recientemente Información Obrera  celebró una conferencia en defensa de la industria y de los puestos de trabajo, en la que participaron sindicalistas de distintos puntos del Estado.

En esta conferencia, cuyo resumen se publicó en IO nº 373, participaron sindicalistas del sector del acero, del naval, del automóvil, de equipos industriales y de tractores.

Realmente todos coincidían en que, con la excusa del medioambiente, se trataba de acabar con buena parte de la industria de nuestro país.

Ahora la subida del precio de la electricidad, pone en peligro toda la industria electrointensiva. Sigue leyendo

El cotxe elèctric, excusa per a la desindustrialització

Carta Setmanal 911 per descarregar en PDF

Recentment Informació Obrera va celebrar unaconferència en defensa de la indústria i dels llocs de treball, en què van participar sindicalistes de diferents punts de l’Estat.

En aquesta conferència, el resum de la qual es va publicar a IO núm. 373, van participar sindicalistes del sector de l’acer, del naval, de l’automòbil, d’equips industrials i de tractors.

Realment tots coincidien que, amb l’excusa del medi ambient, es tractava d’acabar amb bona part de la indústria del nostre país.

Ara la pujada del preu de l’electricitat posa en perill tota la indústria electrointensiva.

Però la pujada de la llum no és donada per cap desgràcia ni per l’escalfament global. La pujada de la llum és deguda a les mesures preses pels governs europeus i els EUA davant de la invasió russa d’Ucraïna.

Perquè, lluny de dedicar-se a buscar solucions a la guerra, augmenten les despeses militars i, en reduir les compres de gas i petroli a Rússia, només queda posar-se a les mans dels especuladors que aprofiten l’ocasió a mans plenes (vegeu els beneficis escandalosos de Repsol:entre el gener i el setembre, 3.222 milions d’euros, un 66% més que en el mateix període del 2021).

Ningú més que els Estats Units no surt guanyant d’aquesta guerra. Augmenta les despeses militars que tant li havia costat fins hora arrencar a Europa. Augmenta la venda de gas liquat dels EUA que és molt més car i més contaminant. S’extreu per fracking i ve amb vaixells i després cal regasificar-lo.

La conseqüència és que els especuladors es forren, aprofitant-se de l’escassetat, i el preu de l’energia puja per a les famílies i les empreses.

Les empreses que consumeixen molta electricitat (alumini, acers…) es troben amenaçades de tancament.

I els governs europeus i el nostre entre ells, ens demanen que acceptem els sacrificis en nom de la guerra.

El que demostra que la lluita contra la guerra i per la defensa dels llocs de treball estan unides més que mai.

El cas del sector de l’automòbil a Espanya

El sector de l’automòbil a Espanya dóna feina a unes 300.000 persones. L’anomenada transició al cotxe elèctric ha patit una sèrie d’acceleracions. S’ha avançat la data de deixar de matricular cotxes de combustió interna el 2035. El que ha suposat que ja les empreses de l’automòbil, a tot Europa, han començat a anunciar la fi de la fabricació de cotxes de combustió. Unes fàbriques per al 2028, altres per al 2030.

Algú pot pensar només es tracta de substituir un cotxe de combustió per un altre elèctric, però les coses són molt diferents.

El cotxe elèctric és molt més car i a més porta menys peces. Un 30% menys, fet que per fabricar els mateixos cotxes suposa d’entrada un 30% menys de mà d’obra. Però és que a més al preu actual la compra d’aquests cotxes no serà ni de bon tros una cosa semblant als actuals.

Un cotxe elèctric avui dia, per exemple el Tesla, costa entre 50.000 i 80.000 euros. Els híbrids són més barats, però continuen sent de combustió. A Espanya a l’agost només s’han matriculat un 2,8% de cotxes totalment elèctrics.

Qui té aquests diners per comprar-se un cotxe elèctric? I això que el govern dóna ajudes importants que paguem entre tots perquè els que tenen un nivell de renda alt es comprin un cotxe d’aquest tipus.

Per tant, al ritme actual no s’arribarà de cap manera als plans de la UE i el Govern espanyol. Però el mal és terrible perquè qui es comprarà un cotxe ara dubta si comprar-ne un de combustió perquè no sap si l’any que ve no el deixaran circular amb ell.

Tot en nom d’una gran mentida que és la disminució del CO2 i altres gasos. Perquè el que es fa és deslocalitzar aquestes emissions i a més a més el cotxe elèctric no contamina si l’electricitat que utilitza és renovable, cosa que és molt lluny de ser a Europa i a Espanya.

Un altre problema és el de les recàrregues d’aquests cotxes. Per començar novament només les rendes altes ho tenen fàcil. Qui té garatge. Els altres a fer cua o anar a algun centre comercial en el cas de les grans ciutats. Si has de fer un viatge tens problemes perquè es triga molt, l’autonomia és encara petita, no n’hi ha a tot arreu i a més no és gratuït.

Un vehicle no contaminant?

Es calcula que per extreure els minerals (liti, grafit, cobalt, terres rares…) i matèries necessàries per fabricar les bateries caldrien més de 300 noves mines. I a sobre en aquests moments el 80 per cent de les terres rares conegudes es troben a la Xina.

Segons l’Agència Internacional de l’Energia (AIE), el desenvolupament dels cotxes elèctrics i de les bateries suposaria multiplicar almenys per 30 el consum de minerals d’aquí a 2040. La pujada més gran seria per al liti, per al qual la demanda es multiplicaria per 32; per al grafit, per 25; per al cobalt, per 21; per al níquel, per 19; i per a les terres rares per set. I l’escassetat de materials portarà a l’especulació i la pujada de preus, qüestionant el cost d’un cotxe elèctric futur, ja gairebé el doble de car que un de combustió interna. I segurament encara que millorarà la tecnologia, no sembla que en aquestes dates s’arribi a una cosa que sigui assequible per a la majoria.

I als que defensen el cotxe elèctric com a no contaminant, cal recordar-los que a més de l’origen de l’energia, hi ha també l’assumpte dels materials, les terres, les rares, els microxips i les bateries.

Els materials per a la fabricació són especials i necessiten tractaments gens ecològics per a la seva transformació. I què fer amb les bateries. És el gran problema. No hi ha manera sana de reciclar-les. El cost és molt alt ia més és molt contaminant. S’amunteguen, s’enterren, es cremen… Al final allò ecològic és un mite.

Pensar que tot això de la transició ecològica parteix de les bones intencions del capital i les seves institucions per salvar el planeta seria pecar d’ingenus.

El “pacte Verd” de la UE

Tot l’anomenat pla per fer d’Europa la principal potència el 2050 i la primera a equilibrar les emissions es concentra en l’anomenat Pacte Verd Europeu del 2019 que és l’autèntic programa de govern de la UE (vegeu, sobre això, a La Verdad 109 , “El contingut de l’ambició verda”). Res a veure amb la defensa del medi ambient. Molt poc verd. És un pla per mobilitzar recursos ingents, fins a un bilió d’euros per pintar de verd l’explotació. La majoria per transformar l’economia. O sigui ajudes a les empreses per tancar uns negocis i obrir-ne d’altres. Tancar mines, centrals de cicle mixt, empreses de l’automòbil, es tracta de reduir emissions tancant empreses. Donant-los diners. Així Endesa i altres empreses tanquen les centrals de cicle combinat o de carbó amb molt de gust. A canvi obren amb ajuts altres de molins o de plaques solars amb la garantia de la rendibilitat. El que calgui.

A aquest pla verd s’hi han afegit els famosos PERTE, projectes estratègics per a la recuperació i la transformació econòmica, s’han mobilitzat ingents quantitats de diners per afavorir aquests plans, que van dirigits fonamentalment a les empreses.

Per exemple, hi ha un PERTE de l’automòbil. Ford en demanaria un per construir un cotxe elèctric a València. Després de concedir-ho ha renunciat a ell. Per la incertesa i perquè està temptejat el govern alemany a veure si els dóna més diners.

Recentment Volkswagen deixa a l’aire una factoria de bateries, perquè “només” li han concedit 400 milions d’euros.

Les conseqüències a Espanya

Tot està amenaçat, començant com ja hem comentat amb les giga factories com la de bateries promesa a Sagunt. Aquesta operació hauria de mobilitzar 10.000 milions, juntament amb les altres factories, i els PERTE havien d’aportar més de 2.000 milions. Però Volkswagen només en rep prop de 400 quan, segons ells, en necessiten 800. En realitat, les multinacionals implantades a Espanya són clares. O el Govern paga o no hi ha fabricació de bateries o sigui cotxe elèctric.

Hem vist l’exemple de Nissan, del tancament i la suposada reindustrialització. Actualment només hi ha dos petits projectes que només afectarien uns 400 treballadors, un d’ells de producció d’un petit vehicle elèctric, però encara no han estat materialitzats.

Ens trobem, doncs, en una situació en què totes les empreses de l’automòbil a Espanya estan sotmeses a plans de reestructuració, o de supressió d’ocupació.1.880 a Seat (en aquestes condicions es va signar el darrer conveni que en compensació aconseguia un 6,5 per cent daugment salarial i una prima). És el cas de la Ford ja citat que també fa xantatge al govern perquè li doni més diners o se’n va a un altre lloc amb els seus cotxes elèctrics.

Com es planteja una política de reindustrialització

En primer lloc, no es pot admetre que el pas previ sigui el desert industrial, la destrucció de milers de llocs de treball. Es tracta del combat incondicional contra els acomiadaments, els plans de reestructuració, les supressions de feina.

Aquesta és la responsabilitat de les organitzacions sindicals. Aquesta és la responsabilitat de tot militant fidel a la seva classe per impedir el desert industrial, és a dir, la destrucció de drets, de serveis públics, de llocs de treball amb salaris dignes que garanteixin la caixa de les pensions. És tot aquest conjunt el que està en joc.

Però veiem que tant CCOO i UGT pleguen al govern demanant un Pacte d’Estat per la indústria. Un pacte que ja ha presentat al Congrés el govern i que compta amb el suport de tots els grups parlamentaris, empresaris i sindicats. CCOO i UGT es van manifestar el 21 de juny a Madrid per exigir una acceleració d’aquest Pacte que no veurà la llum a curt termini i que no és més que una redició de receptes vagues que es plantegen des del 2016.

La realitat és que, segons denuncien els mateixos sindicats, el pes de la indústria al PIB del nostre país ha baixat des del 19% l’any 2000 al 13% actual. I no veiem cap mesura que vagi en direcció a eliminar aquest desfasament. Res de frenar deslocalitzacions, res de creació d’empreses públiques, nacionalitzacions etc. que frenin aquest dessagnament industrial. Cap mesura per frenar els acomiadaments. Només veure com acontentar les multinacionals perquè no se’n vagin o perquè vinguin.

Els treballadors tenen dret a defensar-se, no són responsables del que es fabriquen, no són els que controlen, no són amos de l’empresa.

Però és clar, la crisi industrial posa al descobert la incapacitat de la propietat capitalista de desenvolupar les forces productives, d’avançar en la solució de les necessitats.

Plantejar la defensa incondicional avui dels llocs de treball, exigir als sindicats que es posin al capdavant d’aquesta exigència, exigir que siguin independents dels interessos dels empresaris i governs, ha de ser acompanyat pels militants conscients d’una perspectiva política que qüestioni la propietat privada dels mitjans de producció, que assenyali la necessitat de construir la societat sobre un nou eix. Aquesta és la batalla dels militants que ens considerem revolucionaris, que defensem les reivindicacions immediates a la perspectiva del control de la producció i la societat per part de la massa treballadora.