Carta Setmanal 970 per descarregar en PDF
El Senat dels EUA va aprovar dimecres passat La Llei d’Autorització de Defensa Nacional (NDAA), un pla de despesa en defensa de 886 mil milions de dòlars, recolzat pel president Joe Biden, que inclou finançament per a Ucraïna i augments salarials anuals per als militars. Aquesta llei proporciona finançament cada any per a les prioritats del Pentàgon, com entrenament i equipament per a les tropes.
Malgrat l’ambient de dur enfrontament entre els dos partits de la burgesia estatunidenca, el Senat va aprovar la legislació per votació bipartidista de 87 a 13. I ho va fer a tota pressa, per autoritzar la despesa abans de final d’any. Es tracta del que s’anomena «política d’Estat» (denominació amb la qual es camuflen els assumptes que corresponen a l’interès general de la classe dominant): el Congrés ha impulsat consecutivament durant els últims 61 anys l’imprescindible projecte de llei de despeses de defensa. «En un moment d’enormes problemes per a la seguretat global, aprovar el projecte de llei d’autorització de defensa és més important que mai», va dir dimecres en el ple del Senat el líder de la majoria, Chuck Schumer, demòcrata per Nova York. «Aprovar la NDAA ens permet mantenir la línia contra Rússia, mantenir-nos ferms contra el Partit Comunista Xinès i garantir que la defensa dels Estats Units continuï sent d’última generació en tot moment». Ara, la llei ha de passar per la Cambra de Representants, on alguns republicans ultraconservadors han amenaçat de no aprovar-la, perquè en la negociació de la norma no s’han eliminat algunes disposicions polèmiques que haurien modificat la política d’avortament del Pentàgon i alguns serveis de salut que afirmaven el gènere. També estan descontents amb una extensió temporal d’ un programa de vigilància interna inclòs en el projecte de llei. Però no hi ha dubte que obtindrà prou vots republicans per ser aprovada. Política d’ Estat.
El descomunal augment de la despesa militar als EUA té un ressò a l’altre costat de l’Atlàntic. Des del 2016, hi ha hagut un enorme increment de la despesa militar dels països de la UE. El 2022, els 27 van gastar 264.000 milions d’euros en armament (un augment del 13% sobre el 2021, una vegada descomptada la inflació). Des del 2014, les despeses militars dels països de la UE han augmentat un 62%, 102.000 milions d’euros d’increment. El 2023, segons El País, en total, els països europeus van dedicar a defensa més de 350.000 milions d’euros. Tots els països d’Europa —tret de Bòsnia i Hercegovina i la neutral Àustria— van elevar el pressupost de defensa l’any passat.
El 2022, la despesa pública per càpita en defensa a Espanya va ser de 415 euros per habitant. El 2021 havia estat de 354 euros, després es va produir un increment de la despesa pública en defensa per habitant del 17,23%, 61 euros per cadascun dels 47 milions d’habitants. En l’actualitat, segons la seva despesa pública en defensa per càpita, Espanya es troba en el lloc 35 dels 165 publicats.
L’enorme despesa dels EUA i la dels seus «aliats»
La despesa militar mundial el 2022 va ser de 2,24 bilions de dòlars (2,02 bilions d’euros), una xifra rècord que suposa un increment interanual del 3,7%, segons les dades del Sipri (Institut Internacional d’Estocolm d’Investigació sobre la Pau), que no inclouen alguns països com Corea del Nord, Síria o Eritrea. Més del 2% del PIB mundial! El 2001, la despesa militar mundial era d’1,14 milions. Per tant, en poc més de 20 anys, gairebé s’ha duplicat.
D’aquesta despesa militar mundial, la dels EUA, de 877.000 milions de dòlars, suposa més del 40% de la despesa total. La despesa militar de la Xina, que ocupa el segon lloc, amb 292.000 milions, no arriba a la tercera part del dels EUA. UU.. El de Rússia, malgrat la guerra d’Ucraïna, no arriba al 10%. El que posa de manifest el caràcter dels EUA com a gendarme mundial. La seva supremacia militar la refrenda forçant els seus teòrics aliats de l’OTAN -que en realitat actuen com a titelles seus- a incrementar brutalment la seva pròpia despesa militar, l’orientació de la qual decideix EUA.
En aquest sentit, Alemanya arribarà el 2014 a una despesa militar equivalent al 2 % del PIB, destinant 51.800 milions d’euros del seu pressupost (davant 50.000 el 2023) al qual s’afegiran 19.200 milions d’euros del «fons especial per a les Forces Armades», dotat de 100.000 milions d’euros. Els Verds alemanys han trigat poc a abandonar, des de les seves cadires governamentals, les seves proclames pacifistes. Només el grup de Sara Wagenknecht s’oposa als carrers a aquest desaforat increment.
A França, l’Assemblea Nacional va aprovar al juny una nova Llei de Programació Militar que augmenta en un 40% la despesa militar d’aquí al 2030. El país veí destinarà al seu exèrcit uns 413.000 milions d’euros durant els pròxims set anys. És a dir, incrementarà la despesa militar dels 49.000 milions de l’any passat a uns 69.000 al final d’aquesta dècada. 408 diputats hi han votat a favor (el bloc macronista, els representants dels Republicans -afins al PP- i de la ultradreta de Marine Le Pen), 53 s’han abstingut (comunistes, socialistes i ecologistes). Només els 87 diputats de la França Insumisa hi van votar en contra.
El «govern progressista» espanyol i la despesa militar
A Espanya, la despesa militar tampoc ha cessat d’augmentar. Sota el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, l’Estat dedica anualment a l’exèrcit el doble de pressupost que fa dues dècades. Des del 2019, el Govern de Sánchez ha compromès més de 82.700 milions d’euros en despesa militar —incloent-hi despeses militars de tots els ministeris—, 20.000 milions més que en l’última legislatura de Rajoy i 40.000 milions més que en la segona presidència de José María Aznar.
Segons el Centre Delàs per la Pau, si s’utilitza el criteri de la mateixa OTAN per discernir que partides constitueixen despesa militar i quines no, «Espanya no dedica l’1% del PIB a les despeses militars», tal com afirma Defensa, sinó que va assolir un 1,98% el 2022 (24.759 milions) i assolirà el 2,17% el 2023. Per a Juan Carlos Rojas, del Col·lectiu Tortuga, el govern actual «perpetua una pràctica vergonyant d’opacitat, ocultació i augment per sota de la taula de la despesa militar pressupostada».
Assenyalem que, entre el 25 de juliol de 2023 i el 10 d’octubre, el govern en funcions va celebrar nou consells de ministres. En tots ells, s’han aprovat importants sumes de despesa militar extra per als pròxims anys: en total, 16.543 milions d’euros. La xifra supera tot el pressupost inicial del Ministeri de Defensa per al 2023: 12.827 milions. En el que va de 2023, la despesa militar extra aprovada en els Consells de Ministres supera els 28.700 milions d’euros.
Resulta patètica la situació dels ministres d’Esquerra Unida, del PCE, dels Comuns, de Podem (fins fa poc), de Sumar, que se sentin en un govern que aprova una reunió després d’una altra despesa militar i compres d’armaments amb la seva aprovació, per més que, fora del Consell de Ministres, diguin oposar-s’hi.
Més despesa militar, més guerres
Per més que la propaganda el dissimuli, per més que els ministeris de la guerra s’anomenin ara «de Defensa», la Història demostra clarament que l’increment de la despesa militar condueix a la guerra.
Hi ha un «Fons Europeu de Suport a la Pau», presentat com «un instrument per al finançament d’accions de la Unió Europea encaminades al manteniment de la pau, la prevenció de conflictes i l’enfortiment de la seguretat internacional», però que ha subministrat a Ucraïna més de 7.000 milions d’euros per a armament.
La guerra d’Ucraïna, que segueix devorant milers de vides de joves russos i ucraïnesos cada setmana, la guerra que lliura l’exèrcit d’Israel -en realitat un autèntic genocidi-, braç armat de l’imperialisme USA a Orient Mitjà, així com la resistència palestina i dels pobles al llarg i ample del món, demostren l’atinat de la caracterització de Lenin sobre l’imperialisme «època de guerres i revolucions».
Guerres contra els nens, contra la població civil, contra els hospitals, contra els periodistes. Només la mobilització unida de la població treballadora, amb les seves organitzacions, pot canviar aquesta perspectiva de barbàrie. Mirem els mateixos EUA, on, en aquesta situació de barbàrie armamentística, un raig d’esperança s’obre, quan un sector important del moviment obrer nord-americà, encapçalat per la UAW (poderós sindicat de l’automòbil, que acaba d’arrencar substancials pujades salarials), es manifestaven davant la Casa Blanca exigint l’alto el foc a Gaza l’endemà del vot al senat, amb el suport de congressistes de la DSA del Partit demòcrata. A la UAW s’hi han sumat ja diverses unions regionals, així com dos sindicats nacionals: el sindicat postal i el d’infermeres.
