Archivo de la etiqueta: guerra social

És la consigna que defensaven els revolucionaris, de diferents tendències, que es van oposar a la guerra imperialista en 1914-1918. I continua sent de plena actualitat.

Al nostre país, el govern de coalició, al marge de disputes i dissensions, cal jutjar-lo pels seus fets. I en els fets, s’ha alineat obertament i totalment amb Biden i l’OTAN. Sens dubte el punt d’inflexió va ser la preparació de la Cimera de l’OTAN a Madrid els dies 29 i 30 de juny de 2022.

El compromís d’augmentar el pressupost militar es compleix immediatament, fins i tot sense esperar als pressupostos de l’Estat per al 2023: el Ministeri de Defensa informa que ha rebut un crèdit de 1.000 milions a càrrec del “pressupost de contingència” (aquest pressupost de contingència és, segons l’article 50 de la Llei, General Pressupostària, una part dels pressupostos generals de l’Estat (PGE) que es destina a “necessitats inajornables, de caràcter no discrecional per a les quals no es fes en tot o en part, l’adequada dotació de crèdit”). Per tant el govern que es presenta com el “més progressista de la història” considera una “necessitat inajornable” incrementar la despesa militar.

Durant els mesos posteriors es reforça la presència militar espanyola en homes i armes als països fronterers amb Ucraïna: el diari La Vanguardia del 22 de febrer publicava un informe en el qual detallava, fent ús de les dades oficials, que “la presència militar espanyola s’ha doblat per terra, mar i aire al voltant d’Ucraïna”: 650 soldats a Letònia, 130 a Estònia, 400 a Bulgària i Romania.

Alhora, segons publica El País, més de 500 soldats ucraïnesos estan sent entrenats en diferents instal·lacions militars espanyoles.

A finals de desembre de 2022 els pressupostos generals inclouen un augment directe del 23 per cent, sense comptar els indirectes que en realitat fan que la despesa militar gairebé es tripliqui.

L’últim viatge a Kiev de Sánchez, l’anunci de l’enviament dels Leopard, i després de l’augment del seu número, assenyala un pas més en la implicació directa en la guerra.

El govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz és bel·ligerant

Coneixem diverses crides que plantegen que el govern ha de ser més actiu en una tasca diplomàtica per la pau. És una fal·làcia. El govern és actiu en la seva política de guerra, alhora que nega un augment de salaris segons la inflació (directament quan és competència seva, recordem la irrisòria pujada dels empleats i empleades públics, i de manera general per a tots els treballadors), i vol imposar, entre d’altres, una nova reforma de les pensions.

No hi ha el menor dubte. “Si enviem armes, som partícips de la guerra” així de clar ho va declarar Lula da Silva.

Aquest és el cas dels 30 països que alimenten militarment el conflicte. A més tot l’ arsenal està acompanyat del personal humà necessari per al seu aprenentatge. Els exèrcits de l’OTAN, segons les seves mateixes declaracions, han vingut armant i entrenant els militars ucraïnesos des del 2014. I l’escalada pot acabar en l’enviament de tropes, malgrat les negatives dels governs. Recordem que la intervenció militar nord-americana al Vietnam va començar amb l’enviament de “consellers militars”.

Ningú ha mandatat Sánchez per entrar en guerra

Totes les decisions militars s’estan prenent de la manera més antidemocràtica. L’enviament d’armes –escalat amb l’enviament de tancs, i qui sap si d’avions de combat- ni tan sols ha merescut un debat a les Corts. Llavors, qui decideix?

S’anuncia l’ampliació dels contingents nord-americans a Rota i Morón, i tornem al mateix: cap debat públic a les Corts.

La ministra Robles anuncia que són mesures per garantir la pau, argument vell i mil vegades repetit per justificar l’entrada en guerra.

D’altres diuen que es tracta de la sobirania d’Ucraïna, però, qui nega aquesta sobirania? Putin sens dubte, però els que controlen l’exèrcit ucraïnès o se sotmeten a l’OTAN des del 2014 la defensen? Les decisions de Zelenski d’aixecar la moratòria sobre la prohibició de la venda de terres a l’estranger no sembla que protegeixin la sobirania del país. El 8 d’abril de 2022 hi havia un principi d’acord de pau sobre la base de la neutralitat d’Ucraïna. Però, com explica Harald Kujat, general retirat de la Luftwaffe- que va ser, ni més ni menys que cap d’estat major de la Bundeswehr del 2000 al 2002 i president del comitè militar de l’OTAN del 2002 al 2005, Boris Johnson, primer ministre britànic en aquell moment, va visitar Kiev el 9 d’abril per impedir la signatura de l’acord, sobre la base del raonament que Occident no estava disposat que la guerra acabés. Els que van impedir aquest acord de pau defensen la sobirania d’Ucraïna?

Els governs que han aprovat sancions a Rússia i depenen del gas nord-americà, dues vegades més car, a costa de dinamitar la competitivitat de tota la indústria europea, que no defensen, per tant, ni els interessos dels seus propis països, com poden parlar de defensar la sobirania d’altres?

És més, com assenyala un article de M. Serac, publicat al diari francès Informations Ouvrières, “Hauríem de ser molt crèduls per arribar a admetre que els invasors, els ocupants militars, els exterminadors estatunidencs de l’Afganistan, l’Iraq, abans Vietnam, etc., s’han convertit en ‘llibertadors’. (…) Aquestes preguntes que ‘no es plantejaran’ en les cadenes de la unió sagrada per la guerra, les han plantejat els internacionalistes i els demòcrates a París i a tot Europa el 25 de febrer”.

Qui es beneficia de la guerra?

Hi ha una vella dita: a qui beneficia el crim?

Si veiem els beneficis de l’IBEX 35 i els superbeneficis que estan obtenint, tenim una primera resposta, per no parlar dels guanys de la colossal indústria de l’armament nord-americana, al voltant del 45 per cent mundial, o dels productors de l’antiecològic gas de fracking, dues vegades més car, i això sense que els oligarques russos perdin els seus privilegis. Sense anar més lluny, Els cinc majors capitalistes del petroli, han obtingut, ja, 200.000 milions de dòlars de beneficis de guerra.

Els que perden són els pobles, d’entrada l’ucraïnès i el rus, és una guerra imperialista contra els pobles. Recordem el que ha dit l’alt diplomàtic estatunidenc Charles Freeman, responsable durant un temps de les agències d’espionatge nord-americanes, quan declara que la política seguida pel l seu Estat consisteix a “combatre Rússia fins a l’últim ucraïnès”. I, de pas, hi afegim nosaltres, vendre les seves armes i el gas de fracking produït a Texas.

El govern de coalició participa d’aquesta guerra. S’alinea amb Garamendi, que va declarar, per oposar-se a la pujada de salaris que demanaven –tímidament i moderadament- els dirigents d’UGT i CCOO, que “la realitat és que estem en guerra, que Europa està en guerra, i al món de l’economia l’afectarà”.

Més que mai, no a la guerra, Alt al foc immediat

La guerra actual llança els treballadors i els pobres d’una nació contra els d’una altra, en benefici dels que no moren sinó que s’enriqueixen amb ella. Als altres països, tot el pes de la guerra recau també sobre els oprimits, sobre les classes socials que viuen de la seva feina.

Per al capital, la guerra és una enorme oportunitat. La pujada desaforada dels preus del gas i l’electricitat, una benedicció per a les empreses energètiques. La pujada dels tipus d’interès, una divina sorpresa per als bancs. La inflació que ens arruïna, una gran oportunitat per a les distribuïdores d’aliments, que han augmentat astronòmicament els seus beneficis. Per a ells és una meravellosa alineació dels astres. Però per a la població treballadora, és una catàstrofe.

Precisament, per defensar aquesta població treballadora, que és la immensa majoria del país, ¡No a la guerra!, ¡Alto el foc immediat! són les consignes revolucionàries que es dirigeixen com a acta d’acusació contra tots els governs que són bel·ligerants.

Míssils o pensions

Deja un comentario

Carta Setmanal 924 per descarregar en PDF

Amb aquest suggestiu títol un periodista de La Vanguardia (Barcelona, 23 de gener) va resumir la situació de França. Quatre dies abans, el dijous 19 de gener, la classe obrera francesa s’havia aixecat amb les seves organitzacions contra la reforma de les pensions, i el president Macron va anunciar un dia després des de la base aèria de Mont de Marsan que la nova Llei de Programació Militar (2024-2030) preveia una despesa de 413.000 milions d’euros. O sigui un augment d’un 35 per cent en relació amb el pressupost actual. Quantitat qualitativament superior al suposat dèficit del pressupost de la Seguretat Social, supòsit perquè el càlcul real dels comptes de la Seguretat Social dóna que a aquest sistema està força equilibrat. El que està en joc no és una qüestió comptable és una qüestió política de fons. En iniciar-se la guerra d’Ucraïna els dirigents del Medef (la patronal francesa) ja havien declarat que calia gastar en “defensa” com una cosa prioritària i per tant que calia ficar mà del tresor de guerra de la classe obrera francesa, la caixa de les pensions.

Des que va ser elegit el 2017 Emmanuel Macron va fixar com una de les prioritats la reforma de la Seguretat Social, continuant la política del president socialista Hollande que havia imposat una reforma del Codi del Treball.

La reforma Macron implicava liquidar el sistema de repartiment i imposar un sistema de punts, o sigui de capitalització individual. Inclou desmantellar els 42 règims especials (aquesta reforma va fracassar quan la mobilització que va tenir el seu moment més àlgid el 5 de desembre del 2019, amb una vaga generalitzada, va ser abandonada el març del 2020, en plena pandèmia). Règims que determinen les condicions de jubilació dels diferents sectors de treballadors en funció de les condicions de treball, la seva punibilitat o risc. Aquests règims especials van ser un producte de la lluita de classes particular en el període revolucionari que es va obrir els anys 1944-46 després de la derrota del nazisme i l’entrada en acció de la classe obrera. El mateix sistema públic de la Seguretat Social, com altres mesures d’aquest tipus va ser el preu que la burgesia francesa va haver de pagar per mantenir el poder polític i reconstruir l’Estat burgès (amb la col·laboració en particular de les direccions del PCF i la CGT). Des d’aleshores la burgesia francesa i els governs, amb la col·laboració de les direccions del PCF i del PS, han intentat “reformar” aquest sistema.

Per al capital financer, en crisi, és una qüestió essencial apropiar-se delsdiners de la classe obrera, el salari diferit,.

En l’elecció del 2022 Macron va tornar a la càrrega, però no cal oblidar que va guanyar les eleccions, no pel seu programa sinó per la campanya en contra de l’extrema dreta, després que diverses candidatures de divisió com les del PCF impedissin que Jean Luc Mélenchon passés a la segona volta. La qual cosa no va impedir que en les eleccions legislatives de juny de 2022 els candidats de la coalició organitzada per Mélenchon fossin els més votats. El resultat és que per primera vegada en la història, la llista del president NO és majoria a l’Assemblea Nacional, i Macron es veu obligat a utilitzar l’article 49,5 perquè s’aprovin les lleis sense debat (article que mostra el caràcter bonapartista del règim de la V República).

Avui la reforma es concreta (acaba de ser aprovada al Consell de Ministres i passa al parlament) a augmentar l’edat de jubilació de 62 a 64 anys, augmentar de 42 a 43 els anys per tenir la jubilació al 100 per cent i començar a desmantellar els règims especials.

Com s’expressa la resistència?

Des que, el maig del 2022, Macron va anunciar la necessitat de la reforma, es va formar un front sindical unitari en contra. Nou sindicats, des de la CGT i FO fins als sindicats de quadres, els cristians i grocs (CFTC i CFDT ) es van pronunciar en contra de la reforma. I van anunciar mobilitzacions si la reforma es presentava a aprovació.

El gener d’aquest any van tornar també a sorgir les “armilles grogues”, sens dubte no amb el mateix impacte perquè TOTES les organitzacions sindicals apareixien unides donant en certa mesura confiança NO només a la classe obrera sinó a tots els sectors mitjans oprimits i explotats pel gran capital per mitjà de la inflació desbocada (fins i tot el gremi de forners es va manifestar el 23 de gener contra els preus de l’energia).

Quan Macron va anunciar que el Consell de Ministres del dimecres 25 de desembre anava a donar sortida al projecte de llei, la coalició sindical va cridar a una jornada de vaga per al 19 de gener. El resultat de la vaga i les manifestacions van ser més importants que el 2019.

Aquestes organitzacions a la tarda del 19 es van reunir i comunicar la necessitat de continuar la mobilització, fer assemblees i fer una nova jornada de vaga i manifestacions el 31 de gener.

Les organitzacions sindicals dels joves estudiants criden des del 30 de gener a bloquejar els centres d’estudi i participar en les manifestacions dels treballadors i els seus sindicats.

Paral·lelament La França Insumisa (sense el suport del PCF, del PS ni dels Verds) va cridar a una marxa a París el 21 de gener com a complement i en suport a la vaga convocada pels sindicats. Aquesta crida es va fer a partir de la convocatòria de NOU organitzacions juvenils que van prendre la iniciativa. En efecte la participació dels joves en aquesta manifestació va ser notòria.

En certa mesura La França Insumisa apareix com el referent polític de la majoria social. A La França Insumisa participen colze amb colze els militants de la Quarta Internacional organitzats al Partit Obrer Independent.

Tota aquesta mobilització i resistència ha creat o accentuat la crisi política del règim i els seus partits. La dreta està dividida i fins i tot en el partit de Macron (que es diu de centre) hi ha veus que es pronuncien contra la reforma de les pensions. L’extrema dreta de Marine Le Pen, molt absent de l’escenari polític, també es veu obligada a pronunciar-se contra la reforma.

Quin serà el resultat? El resultat el donarà la mobilització en curs, però a ningú se li escapa la importància internacional i europea d’aquesta mobilització i el seu efecte directe en països com Espanya on el govern està immers en el mateix tipus de reformes.

Considerem necessari interpretar el contingut de fons del que es juga a França. Per això publiquem l’article de Marc Gauquelin a Informations Ouvrières 741 del dimecres 24 de gener.

S’ha obert un nou període

El fet que dos milions de treballadors i ciutadans responguessin el 19 de gener amb vagues i manifestacions a la crida de les confederacions sindicals unides, revelant el veritable equilibri de forces entre les classes, marca un punt d’inflexió en la situació en aquest país.

Macron pot agitar, gaudir del descanso del general en cap a Mont de Marsan, encarregar al seu ministre de Treball, Olivier Dussopt, que declari el Journal du Dimanche: “Amb aquesta reforma, no hi haurà perdedors” (22 de gener). Es pot presentar, juntament amb Olaf Scholz, com a garant de la “sobirania europea”… Però ja no té control sobre els processos en curs en les profunditats de la societat.

La nit del 19 de gener, tots els participants (sindicalitzats, no sindicalitzats, treballadors públics i privats, joves…) van sentir el mateix, l’immens poder dels treballadors reunits en unitat per exigir la retirada pura i simple de la reforma de les pensions. Un sentiment reforçat 48 hores després per la marxa del 21 de gener a París, iniciada per organitzacions juvenils i recolzada per LFI. Un sentiment de confiança en la seva capacitat que ha aconseguit assolir i preservar la unitat de les seves organitzacions posant al seu abast mans l’abandonament del seu projecte per part del govern.

Aquest govern, soscavat per la pèrdua de la seva majoria a l’Assemblea Nacional, aïllat de la majoria de la població, està multiplicant els signes de debilitat. Mai s’ha mostrat tan insegur sobre el futur.

Per a aquests milions de treballadors i ciutadans que es van posar en marxa el 19 i 21 de gener i que ja estan compromesos en la preparació de la jornada de vaga i manifestacions del 31 de gener, la qüestió de quines són les formes d’acció capaces d’ampliar i aprofundir encara més el moviment és al centre de totes les preocupacions.

Com ho està la qüestió de les formes d’ organització necessàries per garantir el marc de la unitat de les organitzacions de classe indispensables per a la unió de les masses. En aquesta lluita, fins al final, per fer que Macron retrocedeixi en les pensions és on es forgen les eines i es forgen les relacions polítiques que portaran a fer un pas més i integrar en la seva lluita la dimensió de la lluita per acabar amb aquest govern. En aquest sentit, el dia 19 de gener, amb els seus dos milions de vaguistes i manifestants, tanca un període per obrir-ne un altre, retornant a la classe obrera el seu lloc com a element central de tota la situació.

Un període que inevitablement avançarà cap a la confrontació amb el poder bonapartista de Macron, per obrir pas a un resultat d’acord amb els interessos de la població treballadora i el respecte dels principis de la democràcia.

La guerra a Ucraïna i la destrucció de les bases industrials d’Europa

Deja un comentario

Carta Setmanal 918 per descarregar en PDF

Aquesta carta s’ha elaborat a partir d’un dossier de l’Institut Informations Ouvrières, de França, que descriu com la guerra a Ucraïna i les sancions internacionals imposades a Rússia per EUA i Europa, no per defensar la “democràcia”, sinó els interessos de l’imperialisme estatunidenc, sumin a Europa en una crisi sense precedents des de la Segona Guerra Mundial. Tot i que els problemes existien abans de la invasió d’Ucraïna, guerra i sancions ho agreugin tot. Segons aquest reportatge, “al Vell Continent, la gent pot cada vegada menys habitar, escalfar-se i satisfer la seva fam”.

El preu del gas a Europa: de 15 a 350 euros en uns mesos

Abans de l’esclat de la guerra provocada per la invasió de l’exèrcit de Putin, la Unió Europea importava gas rus al preu mitjà negociat de 15 euros per megavat-hora (MWh), a través de llargs contractes de subministrament que garantien preus baixos independents dels preus de mercat.

Des de les sancions i el cessament de les entregues de gas rus a Europa, el preu, subjecte al mercat spot de gas, s’ha situat entre 100 i 350 euros en els últims mesos. Com a resultat, segons BNE Intellinews: “A Alemanya, la potència industrial d’Europa, les indústries més intensives en energia ja es veuen molt afectades per costos insostenibles: l’energia representa el 26% dels costos de la indústria metal·lúrgica; el 19 per cent de la producció química bàsica; 18% de la fabricació de vidre; 17% per a paper i 15% per a materials de construcció”.

Fins i tot a Espanya, l’aplaudida “excepció ibèrica” suposa un gas a entre 40 i 70 € per MWh, tres o cinc vegades més que el 2020.

El 50 % de la producció d’alumini i zinc ha estat d’esmantellat

A causa de les pujades de l’energia, quinze acereries a Europa estaven inactives o tancades al final de l’estiu. El 6 de setembre, el president de l’Associació Europea de Metalls va escriure a la presidenta de la UE, Ursula von der Leyen: “El 50% de la capacitat de producció d’alumini i zinc de la UE ja ha estat desmantellat a causa de la crisi elèctrica, així com importants retallades en la producció de silici i ferro-al.leacions, i altres impactes se senten en els sectors del coure i el níquel. Durant el mes passat, diverses empreses han hagut d’anunciar tancaments indefinits, i moltes més estan a la vora d’un hivern de vida o mort. Els productors fan front a costos d’electricitat i gas més de deu vegades més alts que l’any passat (…) És que una fàbrica està tancada, molt sovint es converteix en una situació permanent, perquè la reobertura implica incertesa i costos significatius”.

El CEO de Volkswagen, segon fabricant mundial d’automòbils, va dir el 28 de novembre: “Si no aconsegueixes reduir ràpidament i confiablement els preus de l’energia, les inversions en producció intensiva en energia o noves plantes de fabricació de baterIes a Alemanya i la UE no seran sostenibles. La creació de valor en aquesta àrea tindrà lloc en altres llocs”, citant els Estats Units i la Xina. Va demanar canviar les “normes obsoletes i burocràtiques sobre ajudes estatals” per a les empreses de la UE, ja que l’administració Biden atorga generoses ajudes a les empreses dels EUA.

“No hi ha rendibilitat per continuar la producció a Europa”

El 6 de setembre, una aliança d’associacions industrials, (Fertilizers Europe, Verre Alliance Europe, Euromines, l’Associació Europea del Ciment, la de la Calç, la de l’Argila, la de Productors de Ferro-al·leacions, la de l’Acer, la de Metalls No Fèrris, la de la Indústria Ceràmica, el Consell Europeu de la Indústria Química i la Confederació d’Indústries Papereres Europees), van enviar una carta conjunta al president de la UE: “Per a moltes indústries intensives en energia, actualment no hi ha rendibilitat per continuar la producció a Europa, ni visibilitat i certesa per a futures inversions i desenvolupaments. Els efectes d’aquests tancaments estan començant a tenir un impacte sever en les nostres cadenes de valor, posant en perill la base industrial europea i la disponibilitat de productes essencials”.

Manca de fertilitzants

A causa de l’escassetat i preu del gas, el 70% de la capacitat de producció d’amoníac – utilitzat per produir fertilitzants- a Europa s’ha tancat. Segons un informe d’Independent Commodity Intelligent Services, és poc probable que la capacitat de producció torni. El cost del gas és, amb molt, el factor més important en la producció d’amoníac i fertilitzants nitrogenats. El gas liquat (GNL), venut pels EUA -quatre vegades més car que en el seu mercat intern- i el venut per la Xina mentre el seu mercat intern romangui contret per la política zero Covid, no n’hi ha prou per cobrir les necessitats europees. Al setembre, els productors estatunidencs de petroli i gas d’esquist van declarar inequívocament que no era possible augmentar la producció per ajudar Europa. El canceller alemany, Olaf Scholz, va viatjar a Catar i els Emirats Àrabs per demanar entregues de GNL, però Catar va declarar que no podia compensar els volums de gas que Rússia subministra a Europa.

Según Euronews, la “crisi dels fertilitzants amenaça la pròxima collita. Podria conduir a menors rendiments, menor producció i productes alimentaris més cars”. La Xina, Rússia i Ucraïna són els principals exportadors mundials de fertilitzants. En 2021, la Xina va prohibir les exportacions de fertilitzants per assegurar el seu propi subministrament. Rússia envia bagenc a Europa, a través d’Ucraïna, d’Estònia i Letònia, però ambdues rutes estan bloquejades per la guerra i les sancions de la UE. La comercialització del 58% de la producció mundial d’amoníac està ara prohibida a Europa, cosa que portarà a noves pujades de preus dels fertilitzants, que ja han augmentat en un 150% en un any.

La demanda de gas cau un 25% a Europa

Les aturades de producció i tancaments de plantes a Europa són tan greus que la demanda de gas a la UE va caure un 25% a l’octubre. Las bases industrials del Vell Continent estan sent destruïdes.

La caiguda de la demanda a Europa i la paralització de la producció a la Xina, han fet baixar els preus del gas al mercat, actualment a uns 110 euros/MWh. Però continua sent gairebé deu vegades més alt que el preu del gas rus que rebia la Unió Europea.

Les sancions a Rússia –l’anunciat col·lapse econòmic de les quals no ha succeït– porten a una desindustrialització massiva d’Europa. Els guanyadors són els EUA. , amb enormes reserves de gas d’esquist barat, i la Xina, que rep gas rus barat a través de la línia Power of Sibèria.

La indústria europea ja estava sense alè

Europa ja estava en una crisi econòmica molt abans que comencés la guerra. Els preus del gas ja havien començat a pujar de manera constant el 2021, de manera que quan va esclatar la guerra a Ucraïna, la indústria ja s’estava quedant sense força.

Després de dos anys d’alts preus del gas, sectors sencers de la indústria europea estan a punt de desaparèixer. Els països europeus perden entre el 40% i el 100% del seu subministrament de gas, en perdre el subministrament de gas rus barat.

Pel que fa a les importacions de petroli ruso, Rússia ha declarat no acceptar la limitació del preu a 60 euros, que la UE ha decidit. Europa importa més de set mil milions de dòlars en metalls, cautxú i minerals (níquel, paladi, liti, platí, cobalt, gas neó, alumini, coure…) de Rússia cada any. Tots, de vital importància per a bateries, cotxes elèctrics, panells solars, xarxes intel·ligents, turbines eòliques. Les conseqüències de la guerra i les sancions poden arribar a ser pitjors del que són avui.

39.000 llocs de treball en risc a la planta química alemanya de Ludwigshafen

L’alemanya BASF, companyia química més gran del món, va advertir que, si la situació continua, podria tancar la seva major planta, la de Ludwigshafen, al sud d’Alemanya, on ocupa 39.000 persones, en una instal·lació que consumeix tanta energia com tota Suïssa. La seva factura de gas es va triplicar en els primers nou mesos de l’any i és nou vegades més gran que el 2020. El CEO Martin Brudermüller va dir que, encara que els preus del gas s’estabilitzaran, “a llarg termini seran al voltant de tres vegades més alts a Europa que als Estats Units, encara que només sigui pels majors costos del GNL”, que reemplaça parcialment les importacions de Rússia.

El govern alemany ha posat 200 mil milions sobre la taula per ajudar les llars i indústries alemanyes. Ova frenar rescatar les empreses per ajudar-les a mantenir-se amb vida. Però això suposa que la crisi és temporal i que les coses aviat tornaran a la “normalitat”, cosa que està lluny de ser el cas. Sobretot perquè el problema d’Europa no és tant de preu com de subministrament d’energia.

La seva dependència de les fonts d’energia russes (gas, petroli, carbó) és tan gran que no pot reemplaçar completament les pèrdues degudes a les sancions imposades a Rússia. Socun funcionari de BASF, citat per la revista Fortune: “Si el subministrament caigués significativament i permanentment per sota del 50%, ens veuríem obligats a tancar el lloc de producció (a Ludwigshafen)“.

En el món dels negocis, si una fàbrica tanca, els clients se’n van a una altra part. Segons el representant de BASF: “És molt probable que el complex de Ludwigshafen estigui condemnat independentment del racionament, ja que els preus del gas europeus persistentment alts redueixen la competitivitat dels productes alemanys de BASF enfront dels seus rivals als Estats Units i Orient Mitjà. (…) No és només BASF la que està lluitant. Les empreses intensives en energia estaran parcialment o totalment tancades, especialment a Alemanya, però hi haurà una reducció de la capacitat a tot Europa”.

Pèrdua de sectors industrials sencers

A l’octubre, Gerald Haug, president de l’Acadèmia Nacional de Ciències d’Alemanya, va dir: “Si no actuem ara, perdrem sectors industrials sencers, especialment en la indústria de matèries primeres”.

Les indústries metal·lúrgica i química no són les úniques afectades. Els fabricants de paper també anuncien tancaments i retallades massives de producció: “El gegant de l’embalatge de cartró ondulat Smurfit Kappa ha optat per reduir la producció al voltant de 30,000 a 50,000 tones a l’agost perquè, amb el preu actual de l’energia, no té absolutament cap sentit emmagatzemar”.

La Federació Europea de la Indústria del Paper va advertir que les possibles interrupcions en el subministrament de gas “afectarien tota la logística de la UE, la disponibilitat d’envasos de paper per a aliments i productes farmacèutics, així com productes d’higiene essencials”.

Alt a la guerra!

El moviment obrer i els pobles d’Europa, s’enfronten simultàniament a la destrucció de les seves conquestes i llocs de treball i lluiten per defensar els seus salaris, pensions i drets. La classe obrera europea, l’única capaç de salvar la vella Europa, no ha dit la seva última paraula. Alt a la guerra!