Archivo de la etiqueta: guerra social

A on condueix l’increment desaforat de la despesa militar?

Carta Setmanal 970 per descarregar en PDF

El Senat dels EUA va aprovar dimecres passat La Llei d’Autorització de Defensa Nacional (NDAA), un pla de despesa en defensa de 886 mil milions de dòlars, recolzat pel president Joe Biden, que inclou finançament per a Ucraïna i augments salarials anuals per als militars. Aquesta llei proporciona finançament cada any per a les prioritats del Pentàgon, com entrenament i equipament per a les tropes.

Malgrat l’ambient de dur enfrontament entre els dos partits de la burgesia estatunidenca, el Senat va aprovar la legislació per votació bipartidista de 87 a 13. I ho va fer a tota pressa, per autoritzar la despesa abans de final d’any. Es tracta del que s’anomena «política d’Estat» (denominació amb la qual es camuflen els assumptes que corresponen a l’interès general de la classe dominant): el Congrés ha impulsat consecutivament durant els últims 61 anys l’imprescindible projecte de llei de despeses de defensa. «En un moment d’enormes problemes per a la seguretat global, aprovar el projecte de llei d’autorització de defensa és més important que mai», va dir dimecres en el ple del Senat el líder de la majoria, Chuck Schumer, demòcrata per Nova York. «Aprovar la NDAA ens permet mantenir la línia contra Rússia, mantenir-nos ferms contra el Partit Comunista Xinès i garantir que la defensa dels Estats Units continuï sent d’última generació en tot moment». Ara, la llei ha de passar per la Cambra de Representants, on alguns republicans ultraconservadors han amenaçat de no aprovar-la, perquè en la negociació de la norma no s’han eliminat algunes disposicions polèmiques que haurien modificat la política d’avortament del Pentàgon i alguns serveis de salut que afirmaven el gènere. També estan descontents amb una extensió temporal d’ un programa de vigilància interna inclòs en el projecte de llei. Però no hi ha dubte que obtindrà prou vots republicans per ser aprovada. Política d’ Estat.

El descomunal augment de la despesa militar als EUA té un ressò a l’altre costat de l’Atlàntic. Des del 2016, hi ha hagut un enorme increment de la despesa militar dels països de la UE. El 2022, els 27 van gastar 264.000 milions d’euros en armament (un augment del 13% sobre el 2021, una vegada descomptada la inflació). Des del 2014, les despeses militars dels països de la UE han augmentat un 62%, 102.000 milions d’euros d’increment. El 2023, segons El País, en total, els països europeus van dedicar a defensa més de 350.000 milions d’euros. Tots els països d’Europa —tret de Bòsnia i Hercegovina i la neutral Àustria— van elevar el pressupost de defensa l’any passat.

El 2022, la despesa pública per càpita en defensa a Espanya va ser de 415 euros per habitant. El 2021 havia estat de 354 euros, després es va produir un increment de la despesa pública en defensa per habitant del 17,23%, 61 euros per cadascun dels 47 milions d’habitants. En l’actualitat, segons la seva despesa pública en defensa per càpita, Espanya es troba en el lloc 35 dels 165 publicats.

L’enorme despesa dels EUA i la dels seus «aliats»

La despesa militar mundial el 2022 va ser de 2,24 bilions de dòlars (2,02 bilions d’euros), una xifra rècord que suposa un increment interanual del 3,7%, segons les dades del Sipri (Institut Internacional d’Estocolm d’Investigació sobre la Pau), que no inclouen alguns països com Corea del Nord, Síria o Eritrea. Més del 2% del PIB mundial! El 2001, la despesa militar mundial era d’1,14 milions. Per tant, en poc més de 20 anys, gairebé s’ha duplicat.

D’aquesta despesa militar mundial, la dels EUA, de 877.000 milions de dòlars, suposa més del 40% de la despesa total. La despesa militar de la Xina, que ocupa el segon lloc, amb 292.000 milions, no arriba a la tercera part del dels EUA. UU.. El de Rússia, malgrat la guerra d’Ucraïna, no arriba al 10%. El que posa de manifest el caràcter dels EUA com a gendarme mundial. La seva supremacia militar la refrenda forçant els seus teòrics aliats de l’OTAN -que en realitat actuen com a titelles seus- a incrementar brutalment la seva pròpia despesa militar, l’orientació de la qual decideix EUA.

En aquest sentit, Alemanya arribarà el 2014 a una despesa militar equivalent al 2 % del PIB, destinant 51.800 milions d’euros del seu pressupost (davant 50.000 el 2023) al qual s’afegiran 19.200 milions d’euros del «fons especial per a les Forces Armades», dotat de 100.000 milions d’euros. Els Verds alemanys han trigat poc a abandonar, des de les seves cadires governamentals, les seves proclames pacifistes. Només el grup de Sara Wagenknecht s’oposa als carrers a aquest desaforat increment. 

A França, l’Assemblea Nacional va aprovar al juny una nova Llei de Programació Militar que augmenta en un 40% la despesa militar d’aquí al 2030. El país veí destinarà al seu exèrcit uns 413.000 milions d’euros durant els pròxims set anys. És a dir, incrementarà la despesa militar dels 49.000 milions de l’any passat a uns 69.000 al final d’aquesta dècada. 408 diputats hi han votat a favor (el bloc macronista, els representants dels Republicans -afins al PP- i de la ultradreta de Marine Le Pen), 53 s’han abstingut (comunistes, socialistes i ecologistes). Només els 87 diputats de la França Insumisa hi van votar en contra.

El «govern progressista» espanyol i la despesa militar

A Espanya, la despesa militar tampoc ha cessat d’augmentar. Sota el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, l’Estat dedica anualment a l’exèrcit el doble de pressupost que fa dues dècades. Des del 2019, el Govern de Sánchez ha compromès més de 82.700 milions d’euros en despesa militar —incloent-hi despeses militars de tots els ministeris—, 20.000 milions més que en l’última legislatura de Rajoy i 40.000 milions més que en la segona presidència de José María Aznar.

Segons el Centre Delàs per la Pau, si s’utilitza el criteri de la mateixa OTAN per discernir que partides constitueixen despesa militar i quines no, «Espanya no dedica l’1% del PIB a les despeses militars», tal com afirma Defensa, sinó que va assolir un 1,98% el 2022 (24.759 milions) i assolirà el 2,17% el 2023. Per a Juan Carlos Rojas, del Col·lectiu Tortuga, el govern actual «perpetua una pràctica vergonyant d’opacitat, ocultació i augment per sota de la taula de la despesa militar pressupostada».

Assenyalem que, entre el 25 de juliol de 2023 i el 10 d’octubre, el govern en funcions va celebrar nou consells de ministres. En tots ells, s’han aprovat importants sumes de despesa militar extra per als pròxims anys: en total, 16.543 milions d’euros. La xifra supera tot el pressupost inicial del Ministeri de Defensa per al 2023: 12.827 milions. En el que va de 2023, la despesa militar extra aprovada en els Consells de Ministres supera els 28.700 milions d’euros.

Resulta patètica la situació dels ministres d’Esquerra Unida, del PCE, dels Comuns, de Podem (fins fa poc), de Sumar, que se sentin en un govern que aprova una reunió després d’una altra despesa militar i compres d’armaments amb la seva aprovació, per més que, fora del Consell de Ministres, diguin oposar-s’hi.

Més despesa militar, més guerres

Per més que la propaganda el dissimuli, per més que els ministeris de la guerra s’anomenin ara «de Defensa», la Història demostra clarament que l’increment de la despesa militar condueix a la guerra.

Hi ha un «Fons Europeu de Suport a la Pau», presentat com «un instrument per al finançament d’accions de la Unió Europea encaminades al manteniment de la pau, la prevenció de conflictes i l’enfortiment de la seguretat internacional», però que ha subministrat a Ucraïna més de 7.000 milions d’euros per a armament.

La guerra d’Ucraïna, que segueix devorant milers de vides de joves russos i ucraïnesos cada setmana, la guerra que lliura l’exèrcit d’Israel -en realitat un autèntic genocidi-, braç armat de l’imperialisme USA a Orient Mitjà, així com la resistència palestina i dels pobles al llarg i ample del món, demostren l’atinat de la caracterització de Lenin sobre l’imperialisme «època de guerres i revolucions».

Guerres contra els nens, contra la població civil, contra els hospitals, contra els periodistes. Només la mobilització unida de la població treballadora, amb les seves organitzacions, pot canviar aquesta perspectiva de barbàrie. Mirem els mateixos EUA, on, en aquesta situació de barbàrie armamentística, un raig d’esperança s’obre, quan un sector important del moviment obrer nord-americà, encapçalat per la UAW (poderós sindicat de l’automòbil, que acaba d’arrencar substancials pujades salarials), es manifestaven davant la Casa Blanca exigint l’alto el foc a Gaza l’endemà del vot al senat,  amb el suport de congressistes de la DSA del Partit demòcrata. A la UAW s’hi han sumat ja diverses unions regionals, així com dos sindicats nacionals: el sindicat postal i el d’infermeres.

¿A dónde conduce el incremento desaforado del gasto militar?

Carta Semanal 970 en catalán

Carta Semanal 970 para descargar en PDF

El Senado de los EE.UU. aprobó el miércoles pasado La Ley de Autorización de Defensa Nacional (NDAA), un plan de gasto en defensa de 886 mil millones de dólares, apoyado por el presidente Joe Biden, que incluye financiación para Ucrania y aumentos salariales anuales para los militares. Esa ley proporciona financiación cada año para las prioridades del Pentágono, como entrenamiento y equipamiento para las tropas.

A pesar del ambiente de duro enfrentamiento entre los dos partidos de la burguesía estadounidense, el Senado aprobó la legislación por votación bipartidista de 87 a 13. Y lo hizo a toda prisa, para autorizar el gasto antes de fin de año. Se trata de lo que se llama “política de Estado” (denominación con la que se camuflan los asuntos que corresponden al interés general de la clase dominante): el Congreso ha impulsado consecutivamente durante los últimos 61 años el imprescindible proyecto de ley de gastos de defensa. «En un momento de enormes problemas para la seguridad global, aprobar el proyecto de ley de autorización de defensa es más importante que nunca», dijo el miércoles en el pleno del Senado el líder de la mayoría, Chuck Schumer, demócrata por Nueva York. «Aprobar la NDAA nos permite mantener la línea contra Rusia, mantenernos firmes contra el Partido Comunista Chino y garantizar que la defensa de Estados Unidos siga siendo de última generación en todo momento». Ahora, la ley debe pasar por la Cámara de Representantes, donde algunos republicanos ultraconservadores han amenazado con no aprobarla, porque en la negociación de la norma no se han eliminado algunas disposiciones polémicas que habrían modificado la política de aborto del Pentágono y algunos servicios de salud que afirmaban el género. También están descontentos con una extensión temporal de un programa de vigilancia interna incluido en el proyecto de ley. Pero no cabe duda de que obtendrá suficientes votos republicanos para ser aprobada. Política de Estado. Sigue leyendo

Delimitacions davant la guerra d’Ucraïna – Cap a on va l’NPA?

Carta Setmanal 948 per descarregar en PDF

Les conseqüències internacionals de la guerra d’Ucraïna, no mereixen discussió. Assistim a una modificació qualitativa de totes les relacions, socials, econòmiques, militars a escala internacional… des d’abans de la guerra però ella ha amplificat el moviment en curs.

I això té un efecte directe en les organitzacions, en particular les que es reclamen del moviment obrer, del socialisme, del dret dels pobles o de la defensa de l’ecosistema…

Assistim a un espectacle inèdit, la majoria de les direccions de les organitzacions que inscriuen en els seus programes belles declaracions de pau, justícia drets … s’han alineat amb «armes i bagatges» darrere de l’OTAN -la major Aliança imperialista de la història al servei de l’administració nord-americana. No oblidem tampoc alguns -pocs-nostàlgics de Stalin que volen veure a Putin un continuador de l’URSS, tot i ser un oligarca saquejador dels béns del poble i que renega de Lenin al matí, a la tarda i a la nit.

Algunes, poques, organitzacions pretenen aparcar el problema per concentrar-se en els problemes nacionals, i d’altres amb un passat de lluita anti imperialista contra l’OTAN, la guerra del Vietnam o contra l’Iraq, no ha resistit la pressió.

La Conferència europea Contra la guerra, contra la guerra social que es va fer el 8 de juliol des de Berlín mostra alhora que s’està operant -sens dubte amb dificultats -una recomposició política que estableix la tradicional relació entre la guerra i la guerra social. És donar continuïtat a la lluita dels internacionalistes des de la Primera guerra mundial , als bolxevics el 1917 que consideraven inseparables la lluita per «el pa, la terra, la llibertat, la lluita per la pau»

És per això que p

ubliquem aquest document elaborat a França que traça l'»evolució » del Nou Partit anticapitalista » amb el qual es reconeixen diverses organitzacions a Espanya i a escala internacional

Cap a on va l’NPA? *

Per Lucien Gauthier

Coneixes bé l’NPA i la seva política. Què penses de la seva posició sobre la guerra d’Ucraïna?

Lucien Gauthier: Conec des de fa molt de temps el corrent polític que va donar origen a l’NPA. Durant molt de temps hem tingut desacords. Però en aquest punt haig d’admetre que estic estupefacte per la política actual de l’NPA sobre Ucraïna.

Pots explicar-ho?

Conec els militants de la LCR, després de l’NPA, denunciant l’imperialisme, en particular als Estats Units, així que estic estupefacte pel canvi de to. En una de les seves octavetes, llegim que «la resistència ucraïnesa armada i la no armada mereixen el suport de l’esquerra i dels anticapitalistes del món, més enllà del que puguem pensar del Govern ucraïnès, més enllà de les segones intencions de les potències occidentals a les quals Zelensky no deixa de demanar ajuda militar per repel·lir els assalts de l’exèrcit de Putin». Més enllà de les segones intencions de les potències occidentals? Més enllà? Com si la política estatunidenca fos secundària. Com si Estats Units i l’OTAN no estiguessin instrumentalitzant la qüestió ucraïnesa! Com si Estats Units i l’OTAN poguessin donar suport al poble ucraïnès, o a qualsevol poble en realitat. Van ser a l’Afganistan per «defensar» el poble afganès i ja coneixem el resultat. Van ser a Irak per «defensar» el poble i les poblacions kurdes, i el resultat és la desarticulació d’Irak. França va intervenir al Sahel per «defensar» els seus pobles, i ja coneixem el resultat.

L’NPA denuncia l’agressió russa.

Per suposat, cal exigir la retirada de les tropes russes, però també les de l’OTAN. L’NPA, en un llarg article titulat «Per una bifurcació internacionalista», escriu: «En efecte, hi ha diferències molt concretes entre el neoliberalisme de Zelensky i el feixisme del règim rus (…). Considerem que aquest «món multipolar» correspon a l’auge dels règims neofeixistes i que és urgent la derrota militar i política de Putin, avantguarda del feixisme al segle XXI. Negar això és esborrar les diferències entre la democràcia liberal burgesa i el règim autoritari feixista». Així que el que marca la situació mundial és l’auge dels règims neofeixistes, dels quals Rússia és l’avantguarda, no el fet que Estats Units vulgui ser el gendarme del món! Davant el feixisme de Putin, com diu l’NPA, hauríem de donar suport a la democràcia liberal burgesa dels Estats Units?

És aquesta la raó per la qual l’NPA recolza l’entrega d’armes a Ucraïna per part dels Estats Units i l’OTAN?

En una entrevista a Mediapart, Olivier Besancenot explica: «Ens sembla comprensible que els ucraïnesos reclamin armes, sobretot defensives, que els permetin controlar l’espai aeri. (…) Sobre la qüestió de les sancions econòmiques, advoquem perquè se sancioni els oligarques». Hem conegut un Olivier Besancenot més inspirat! Suport a l’entrega d’armes i suport a les sancions contra el poble rus; els oligarques es mofen de les sancions, ells continuen enriquint-se, com destaca la premsa, però el poble rus les pateix.

L’NPA critica les organitzacions d’esquerra que no donen suport a Zelensky. Efectivament, diu: «Entre els moviments d’esquerra al món, encara n’hi ha massa que, alhora que condemnen la política de Putin, intenten excusar aquesta invasió amb les «provocacions» de l’OTAN i dels Estats Units». I una vegada més, cal exculpar l’OTAN i els Estats Units i fer recaure la culpa exclusivament sobre Putin. Putin és un dictador terrible que massacra els ucraïnesos i aixafa el poble rus. Però qui pot creure ni per un moment que Estats Units i l’OTAN tenen la més mínima consideració pels drets nacionals del poble ucraïnès? La seva intervenció a Ucraïna es fonamenta en el lloc que l’imperialisme estatunidenc pretén ocupar al món contra Rússia, però també la Xina està en el seu punt de mira.

L’NPA escriu: «Calia exigir el desarmament del poble algerià per posar fi a la guerra d’Algèria deguda a la colonització francesa? Calia impedir l’armament del poble vietnamita per posar fi a la guerra de Vietnam provocada per la intervenció estatunidenca? Va ser encertat negar avions i armes a la República espanyola contra Franco? En nom de la pau, hem d’exigir als pobles kurd i palestí que deixin de lluitar contra les agressions que pateixen?». Què en penses?

És al·lucinant! El poble algerià es va aixecar contra l’imperialisme francès ¡i no amb el seu suport! I per aconseguir la victòria, el poble algerià va comptabilitzar un milió cinc-cents mil màrtirs, que van morir perquè Algèria pogués viure.

Milions de vietnamites van morir en la lluita primer contra l’imperialisme francès, derrotat a Dien Bien Phu, i després contra l’imperialisme nord-americà, derrotat a Saigón. El poble palestí va ser expropiat de la seva terra per decisió de les potències imperialistes, encapçalades pels Estats Units, i amb l’acord de la burocràcia de Stalin per organitzar la partició de Palestina el 1948. Vaig conèixer els militants del corrent que va donar origen a l’NPA, que en el seu moment van lluitar per donar suport al poble algerià, al poble vietnamita contra l’imperialisme i també al poble palestí. Què pensaran aquests militants de les posicions actuals de l’NPA?

Com s’atreveix a comparar la guerra per poders que Estats Units està lliurant a Ucraïna amb les lluites dels pobles vietnamita i algerià? Fins on arribarà l’NPA?

Diu que cal ajudar Ucraïna.

Per suposat que hem d’ajudar els ucraïnesos. Però, com? El 12 de maig de 2022, en un article de l’Anticapitaliste, el diari de l’NPA, llegim: «En els pròxims anys seran necessàries enormes sumes d’ajuda de les organitzacions financeres internacionals i dels països occidentals. En una reunió convocada per l’FMI i el Banc Mundial, el primer ministre ucraïnès va estimar que la reconstrucció del seu país requeriria 600.000 milions de dòlars i que necessita 5.000 milions de dòlars al mes en els pròxims 5 mesos només per sostenir el seu pressupost. Ambdues organitzacions ja han pres cartes en l’assumpte. A principis de març, l’FMI va aprovar un préstec d’emergència de 1.400 milions de dòlars i el Banc Mundial altres 723 milions, i això és sens dubte només el principi d’un flux a llarg termini cap a Ucraïna per part d’aquests dos prestataris, al mateix temps que els Governs occidentals i la Unió Europea aportaran sens dubte els seus propis préstecs i subvencions». I això es publica a l’Anticapitaliste! Conec els militants de l’NPA, i els de la LCR abans que ells, lluitant contra l’FMI i el Banc Mundial, declarant que el deute no és dels pobles i que s’ha de cancel·lar! Denunciaven la ingerència imperialista soca-rel d’«ajuda financera»! I avui l’aproven i es feliciten per això!

L’NPA participa en una campanya de solidaritat amb Ucraïna

El 25 de febrer, el president de la Unió d’Ucraïnesos a França, Jean-Pierre Pasternak, va convocar manifestacions, un any després de la invasió russa d’Ucraïna. AFP (20 de febrer), informa: «Representants de diferents partits (PS, EELV, NPA, Renaissance) han anunciat la seva presència. També s’espera la presència de l’ambaixador ucraïnès a França, Vadym Omelschenko, i de representants de diferents comunitats, en particular georgianes, bàltiques i poloneses».

Així doncs, ¡l’NPA es manifesta amb el partit Renaissance de Macron en plena «reforma de les pensions»! El Govern de Macron anuncia un pressupost militar de 413.000 milions d’euros. Què escriu l’NPA sobre això?: «Lluitar contra l’augment dels pressupostos militars i la militarització de la societat és necessari i va de la mà del suport a la resistència ucraïnesa armada i no armada. Exigim que França, en lloc de vendre armes a dictadures, ajudi seriosament la resistència ucraïnesa sense augmentar la seva pròpia despesa militar». Això és el que està fent el Govern de Macron, aprovant a l’Assemblea cents de milions d’euros d’«ajuda a Ucraïna» (a costa de la sanitat, l’escola, etc.) i entregant armes a Ucraïna. I l’NPA, la tradició del qual és antimilitarista, demana a Macron que lliuri armes!

Com es pot lluitar contra la política de Macron a França mentre s’aprova la seva política en la guerra a Ucraïna?

Molts militants de l’NPA o militants que treballen al costat de l’NPA, o antics membres de la LCR, estan consternats pel curs actual que està prenent l’NPA sobre Ucraïna. Els comprenc. Ningú pot alegrar-se d’aquesta deriva, que desvia els joves militants del combat clar i net contra l’imperialisme. La campanya «Alt a la guerra», que es porta a tot Europa, reuneix militants de totes les tendències, inclosos militants pròxims a l’NPA, antics militants de la LCR, i ens en congraulem. Alt a la guerra! Alt el foc! Ni Putin ni OTAN! Ni Zelensky, ni Macron! Prou a la guerra! Aquesta és la base de l’internacionalisme i de la independència de classe.

* NPA per Nouveau parti anticapitaliste, o sigui Nou partit anticapitalista

Delimitaciones ante la guerra de Ucrania – ¿Hacia dónde va el NPA?

Carta Semanal 948 en catalán

Carta Semanal 948 para descargar en PDF

Las consecuencias internacionales de la guerra de Ucrania, no merecen discusión. Asistimos a una modificación cualitativa de todas las relaciones, sociales, económicas, Militares, a escala internacional desde antes de la guerra, pero ella ha amplificado el movimiento en curso.

Y esto tiene un efecto directo en las organizaciones, en particular las que se reclaman del movimiento obrero, del socialismo, del derecho de los pueblos o de la defensa del ecosistema…

Asistimos a un espectáculo inédito, la mayoría de las direcciones de las organizaciones que inscriben en sus programas bellas declaraciones de paz, justicia, derechos, se han alineado con “armas y bagajes” detrás de la OTAN, la mayor Alianza imperialista de la historia, al servicio de la administración norteamericana. Sigue leyendo

Cap on va la guerra militar?

Carta Setmanal 946 per descarregar en PDF

Reproduïm extractes de diversos reportatges publicats a Informations Ouvrières, setmanari del Partit Obrer Independent de França.

La guerra d’Ucraïna continua, i és difícil saber quina és la situació real, ja que, com en tota guerra, les parts bel·ligerants han substituït la informació per la propaganda. No obstant, tot sembla indicar que es camina cap a un conflicte sagnant i prolongat: la tan anunciada contraofensiva ucraïnesa no sembla estar assolint avenços significatius i les pèrdues humanes i materials són elevades. L’OTAN alimenta la guerra de desgast a costa de l’aniquilació de tota una generació de joves ucraïnesos i de la destrucció del país.  I del perill d’una catàstrofe per a tot Europa.

És una guerra contra els pobles, i només la mobilització dels treballadors i els pobles pot aturar la guerra i obrir una sortida democràtica i de pau.

Per això, estem implicats en una campana internacional, sobretot europea, per L’ALT A LA GUERRA JA. 

Totes les suposades «negociacions» de les institucions internacionals, la UE, l’FMI l’ONU, i els governs bel·licistes (com el nostre) només serveixen per justificar la guerra… la nostra campanya s’adreça al moviment obrer, a les seves organitzacions, als moviments populars: INDEPENDÈNCIA DELS GOVERNS, les despeses militars van en detriment de les despeses socials,

El dia 8 de juliol, videoconferència europea, contra la guerra, contra la guerra social, convocada per militants alemanys.

La «hermosa història del Rafale»

La situació a Ucraïna pot arribar a ser totalment incontrolable en qualsevol moment. Però el govern francès continua fent llenya al foc subministrant a Ucraïna més i més armes. Ha aprovat la llei de programació militar, amb un pressupost de 413.000 milions d’euros, un augment del 40% sobre el pressupost anterior. 140.000 milions més per als comerciants de guerra. Eric Trappier, president de Dassault Aviation, es felicitava en una entrevista amb Le Figaro el 24 de juny. «L’aeronàutica continua sent un orgull i una passió francesa, com el Rafale, que és l’estrella de l’espectacle (…). El Rafale és un èxit. La seva agermanada història continuarà (…). La llei de programació militar 2024-2030 preveu la compra de 42 Rafale, (…) així com el treball en un avió no tripulat de combat». El març del 2023, Dassault Aviation va registrar un benefici net de 830 milions (+18,3%), i el seu valor en Borsa es va disparar. Per al 2030, el pressupost de l’exèrcit serà la primera partida de despesa de l’Estat, superant la d’Educació Nacional. El preu d’un sol Rafale (100 a 120 milions d’euros) correspon al cost estimat del menjar en 1 euro per a tots els estudiants o la construcció d’uns 5 quiròfans. Una hora de vol del Rafale costa 35.000 euros, el salari mensual de 20 infermeres o 20 professors universitaris. Però per fer que els joves siguin farratge per al cap i carn de canó, no hi ha necessitat de mestres.

Descomposició

No especularem sobre l’operació entre Putin i Wagner. Però el que un petit cap de la màfia pugui sacsejar l’Estat rus continua sent un símptoma. El règim de Putin està en desordre. Només se sosté per la repressió dels opositors i la guerra que li serveix per aixafar la població. Aquest règim està format per oligarques, és a dir, persones que han privatitzat empreses públiques o que les han colonitzat i saquejat, com és el cas de l’empresa Gazprom. Oligarques mafiosos sense cap base social i que només s’aferren al fet que Putin assegura l’ordre al país. Per ara. El  Washington Post i la CNN van revelar que la intel·ligència estatunidenca sabia des de feia 15 dies que s’estava fomentant tal rebel·lió.

«Hi ha gent a la Casa Blanca que vol aquesta guerra»

Robert F. Kennedy Junior, nebot del president assassinat el 1963, John Fitzgerald Kennedy, i fill de Bob, germà d’aquest, també assassinat el 1968, i ara, candidat a les primàries demòcrates:  «Zelensky es va presentar el 2019… Com va guanyar amb el 70% dels vots? Va guanyar perquè es va presentar amb una proposta de pau, prometent signar els acords de Minsk, que Rússia, França i Alemanya van acceptar, cosa que hauria deixat el Donbass com a part d’Ucraïna, com una regió autònoma perquè els russos ètnics poguessin parlar el seu propi idioma i protegir-se dels atacs del govern central instal·lat pels Estats Units.  I que l’OTAN es quedaria fora d’Ucraïna, que és el que volien els russos, una promesa que l’OTAN mai entraria, cosa que hauríem d’haver fet per ells. No hauríem d’haver considerat posar l’OTAN a Ucraïna, ens comprometem a no fer-ho mai. Hem trencat repetidament aquestes promeses, i hi ha persones a la Casa Blanca que volen aquesta guerra. (…) són les mateixes persones que es van desfer de Saddam Hussein i ens van costar 8 bilions de dòlars, i Irak està ara pitjor de com ens ho vam trobar. (…)  Lloyd Austin, secretari de Defensa de Biden, va dir que el propòsit de la guerra per a nosaltres és esgotar Rússia i degradar la seva capacitat de lluitar arreu del món. Això no és bo per a Ucraïna, perquè la forma en què estem esgotant Rússia és massacrar 350.000 nens ucraïnesos. Hem convertit aquesta nació en un escorxador per a la flor de la joventut ucraïnesa. (…) aquesta guerra ens ha costat $ 113 mil milions fins ara. El pressupost total dels Centres de Control i Prevenció de Malalties és de 12 mil milions per any. El pressupost total de l’Agència de Protecció Ambiental és d’aproximadament $ 12 mil milions».

«Punyalada per l’esquena»

Putin va qualificar l’acció de Prigozhin de «punyalada a l’esquena del nostre país i el nostre poble», i va afegir que «aquest és exactament el tipus de cop que se li va donar a Rússia el 1917, quan el país va participar en la Primera Guerra Mundial. Però li van robar la victòria». L’evocació de 1917 col·loca Vladimir Putin en la tradició contrarevolucionària i reaccionària, quan ataca «tota mena d’aventurers polítics i estrangers que s’havien beneficiat del col·lapse de Rússia». Aquests «aventurers polítics» eren els bolxevics, fundadors de la Unió Soviètica. En vigílies de la invasió d’Ucraïna, Vladimir Putin ja va retreure a Lenin i als comunistes haver permès crear un estat d’Ucraïna «arreplegant parts del seu territori històric a Rússia». Va declarar que «en termes del destí històric de Rússia i dels seus pobles, els principis de construcció de l’Estat de Lenin no van ser només un error: van ser molt pitjors que un error«. I encara n’hi ha que veuen en Putin l’hereu de Lenin.

Els aliats d’Ucraïna prometen fer que Rússia pagui per la reconstrucció

Mentre una conferència internacional es reuneix a Londres per recaptar fons per reconstruir Ucraïna, els residents d’algunes ciutats estan preocupats que la construcció no estigui progressant. La Unió Europea anuncia 50.000 milions d’euros en ajuda per a la guerra a Ucraïna, La construcció ja ha començat a les regions alliberades de l’ocupació russa. Aquest és el cas, per exemple, d’Hostomel, al nord-oest de Kiev, danyada en gran mesura pels combats en les primeres setmanes del conflicte, i la reconstrucció tan promesa està molt endarrerida. Es va completar l’enderroc de 5 edificis destruïts, però els treballs s’han aturat. Els residents del veïnat, com Raissa, tenen una idea bastant clara del que està passant: «Tots estem enutjats, a on van tots aquests milions que són enviats aquí? A més, no és l’Estat el que reconstrueix els habitatges, sinó els francesos o altres mecenes estrangers! Què fan els nostres líders amb aquests diners que ens envien? Per quan van compartir el pastís, ja havíem hagut de viure un any en el fred! «, denuncia, en un país encara plagat de corrupció. La ciutat d’Hostomel acaba de veure el seu segon alcalde en un any destituït sota sospita de malversació de fons assignats a la reconstrucció. Kyrylo Chernychuk, de l’empresa francesa Neo-Eco, no es fa més il·lusions que Raïssa: «Desafortunadament, la corrupció a Ucraïna mai ha desaparegut, i fins i tot crec que amb la guerra ha augmentat». Els aliats occidentals de Kiev han promès augmentar l’ajuda financera a l’economia d’Ucraïna, devastada per més d’un any de guerra, però van advertir: «Rússia està darrere de la destrucció d’Ucraïna. I Rússia eventualment assumirà el cost de reconstruir Ucraïna», va dir el secretari d’Estat dels Estats Units, Antony Blinken. 

Soldats ucraïnesos simulen falles dels seus tancs per temor a participar en la contraofensiva

Així ho afirma Der Spiegel, citant la tripulació d’un tanc Leopard 2. «Un carregador de 22 anys, que anomenarem Gudzik informa que hi ha soldats que es neguen a anar a la batalla», va dir la revista. Segons Der Spiegel, cap dels tres membres de la tripulació del Leopard 2 els va condemnar, perquè si un projectil rus impacta a la torreta del tanc, «només quedaria un munt de cendres».

Al començament de la contraofensiva, tres tancs Leopard van saltar sobre mines que les tropes russes «van posar a gairebé tot arreu». «No ens enfrontem a principiants que haurien fugit si un Leopard els hagués disparat. Aquests bastards són forts», va dir el tirador Micha, citat pels mitjans. Per la seva banda, els metges de primera línia reporten un augment significatiu en el nombre de ferits en els últims dies. Un oficial d’intel·ligència ucraïnès també va informar Der Spiegel de grans pèrdues de mà d’obra i equip.

Al front de Blahodatne, Ucraïna: «Encara no hem enderrocat cap helicòpter rus» (Le Monde, 23 de juny) El sergent Onistrat visita els camarades d’una unitat antiaèria, amagats al garatge en desús d’un edifici destruït, llançacoets a mà, esperant helicòpters russos. Hummer», el cap de la unitat, no oculta les dificultats de la batalla en curs. «No és com l’any passat, els russos han entès les nostres tàctiques i són més cautelosos», va dir. «Des de l’esclat d’aquesta batalla, encara no hem enderrocat cap helicòpter rus». Romanen resoltament a distància, mentre disparen diàriament contra les unitats d’assalt ucraïneses. «El nivell militar rus és significativament millor aquest any», va dir Bankir. A més d’una potència de foc encara significativament més gran que la de les forces ucraïneses, el sergent assenyala l’entrada en joc de «sistemes electrònics» que interrompen el vol dels drons ucraïnesos. «Dit això, el nostre nivell també és significativament millor que l’any passat», agrega, «i els nostres drons són encara millors». Devastadora en vides humanes, la guerra a Ucraïna és també una carrera de velocitat tecnològica. 

Els aliats d’Ucraïna han pressionat el país perquè no ataqui objectius en territori rus.

«Els ucraïnesos van ser advertits pels seus aliats de no aprofitar la situació» durant la rebel·lió de Wagner contra l’Estat Major de l’exèrcit rus, va dir un funcionari occidental citat dimarts per CNN. El missatge dirigit a Zelensky va ser clar: «Aprofiti les oportunitats en territori ucraïnès, però no es deixi arrossegar pels assumptes interns russos i no colpegi els recursos militars ofensius dins de Rússia». Ucraïna i els seus aliats no han de semblar estar ajudant Yevgeny Prigozhin.

«Assumptes interns russos»

Les autoritats ucraïneses, va dir, han estat informades que «aquest és un assumpte intern rus», repetint la posició oficial dels líders estatunidencs i europeus sobre el tema. «Simplement no volem alimentar la narrativa russa que aquesta va ser una iniciativa de la nostra part», va advertir.

Sobre la situació a França…

Jérôme Legavre, diputado de la 12ª circunscripción de Seine-Saint-Denis

Comunicado de prensa

Sábado 1 de julio de 2023

El 27 de juny, a Nanterre, Nahel va ser assassinat per un tret a cremar un policia. Aquest assassinat d’un jove de 17 anys ha provocat una immensa onada d’emoció i indignació a tot el país. Em solidaritzo totalment amb aquesta indignació. I no oblido que la mort de Nahel s’inscriu en un context de contínua repressió estatal des de fa anys, contra els joves dels barris, també enfrontats diàriament a estigmatització de tota mena, contra les Armilles Grogues…

Aquesta mort tràgica i insuportable ha desencadenat des de fa diversos dies una explosió d’ira que ràpidament s’ha estès a moltes ciutats de tot el país. La situació que s’ha vingut desenvolupant en els últims dies, plena de perills, suscita amb raó interrogants, inquietud i angoixa entre la població.

Demana urgentment una resposta política. Perquè finalment, en quin país vivim? A França, el 2023, hi ha 10 milions de pobres. Una de cada sis persones no menja prou. Milions de persones, asfixiades per la inflació galopant, simplement no tenen els mitjans suficients per pagar el seu lloguer, els seus impostos, el transport, criar els seus fills i alimentar-se.

En la dotzena circumscripció de Seine-Saint-Denis, la ciutat de Clichy-Sous-Bois té un rècord molt trist per ser la ciutat més pobra del departament. El 42 % de la població d’aquest municipi viu per sota del llindar de pobresa. A Seine-Saint-Denis, hi ha 120 000 sol·licituds d’habitatge sense resoldre. Milers de famílies estan en habitatges insalubres i totalment indignes.

Pel que fa als serveis públics, essencials per a la població, des dels hospitals fins a les escoles i el transport, estan literalment saquejats per les conseqüències de les polítiques metòdiques i contínues de privatització, tancament i eliminació de recursos.

L’últim exemple: a Livry Gargan, la clínica Vauban acaba de tancar. Milers de nens perden l’equivalent a diverses setmanes o fins i tot mesos d’escola cada any, fins a aquest punt és sagnant la falta de mestres. Com podem acceptar que al començament del pròxim any escolar es tanquin 20 classes a Clichy-Sous-Bois?

Quin futur li depara una societat així a la gran massa de joves que s’enfronten a la selecció per accedir a l’educació superior, i que no tenen cap altra perspectiva que la precarietat i els treballs ocasionals?¿Qui no veu que aquesta situació que suporta avui la majoria de la població és la primera i més insuportable de les violències,  que reuneix tots els ingredients d’una veritable bomba social i que empeny l’exasperació, a la desesperació, als extrems?

El govern d’E. Macron, en continuar les polítiques destructives dels qui el van precedir, en buscar constantment agreujar-les, és responsable d’una situació que condueix al caos i la descomposició social. Contra l’oposició de la immensa majoria i malgrat les poderoses mobilitzacions dels darrers mesos, va aprovar la seva reforma de les pensions utilitzant tots els procediments autoritaris de la V República i ordenant la repressió sistemàtica de les manifestacions…

És urgent trencar amb aquest engranatge destructiu per a benefici exclusiu d’un grapat d’accionistes els guanys dels quals es disparen. La immensa majoria de la població, els treballadors, no volen el caos: aspiren a viure en pau de la seva feina, a un futur per als seus fills. L’alarmant situació que estem veient desenvolupar-se des de fa diversos dies exigeix mesures urgents, en particular: l’augment dels salaris, la congelació dels preus i els lloguers, la reobertura de tots els serveis públics tancats i el restabliment de tots els fons retallats, en particular mitjançant la reassignació dels milers de milions destinats al pressupost militar i a la guerra,  la derogació de la reforma de les pensions i totes les mesures repressives.
Amb aquesta finalitat, tots els diputats de LFI ara lluiten per la derogació immediata de les disposicions de «llicència per matar» de la llei Cazeneuve del 2017, responsable de l’explosió de morts provocades per la negativa a obeir, i perquè s’adoptin les mesures necessàries per tancar el període obert per Sarkozy el 2002 tractant els joves dels barris populars com un enemic intern.

 

¿Donde va la guerra militar?

Carta Semanal 946 en catalán

Carta Semanal 946 para descargar en PDF

Reproducimos extractos de varios reportajes publicados en Informations Ouvrières, semanario del Partido Obrero Independiente de Francia.

La guerra de Ucrania continúa,y es difícil saber cuál es la situación real, ya que, como en toda guerra, las partes beligerantes han sustituido la información por la propaganda. No obstante, todo parece indicar que se camina hacia un conflicto sangriento y prolongado: la tan anunciada contraofensiva ucraniana no parece estar alcanzando avances significativos y las pérdidas humanas y materiales son elevadas. La OTAN alimenta la guerra de desgaste a costa de la aniquilación de toda una generación de jóvenes ucranianos y de la destrucción del país.  Y del peligro de una catástrofe para toda Europa.

Sigue leyendo

Quince meses de guerra

Carta Semanal 943 en catalán

Carta Semanal 943 para descargar en PDF

El próximo día 24 se cumplen quince meses desde que las tropas de Putin invadieron Ucrania, llevando la guerra que se desarrollaba desde 2014 en el Donbás a un nivel superior. En este tiempo, ha habido entre 100.000 y 200.000 muertos en combate (las cifras oficiales que dan ambos bandos forman parte de la propaganda de guerra). La guerra ha generado ocho millones de refugiados, a los que hay que sumar diez millones de desplazados dentro de la propia Ucrania. Y se espera una nueva carnicería si se produce la anunciada ofensiva ucraniana.

Ucrania está siendo destruida. Según el Banco Mundial, en 2022, la economía de Ucrania habría caído hasta un 45 %, mientras que la de Rusia –a pesar de las sanciones-  retrocedería  un 11 % al tiempo que Bielorrusia y Moldavia entran en recesión. Pero las consecuencias no se limitan a la región en que se desarrolla la guerra. Toda Europa está siendo afectada por la subida de precios de los combustibles y la energía y las sanciones a Rusia. Alemania, considerada como la “locomotora” de la industria europea, ha entrado en recesión y se calcula que la industria alemana ha perdido 180.000 millones desde el inicio de la guerra.

Desde el inicio de la guerra, la población ha sido sometida a una formidable campaña de intoxicación informativa, de propaganda de guerra. Los medios de comunicación rusos han sido prohibidos en toda Europa, y somos bombardeados por la propaganda de la OTAN. Por ejemplo, los medios claman contra la destrucción de una presa en río Dniéper –que atribuyen a Rusia, aunque el gobierno ruso dice que han sido los ucranianos- y hablan de “crimen de guerra”, de “grave daño ecológico” (eso, en un país sobre el que ha caído un diluvio de bombas de todo tipo). Pero ocultan el hecho de que, en marzo de 2022, cuando el avance ruso amenazaba la capital ucraniana, las fuerzas armadas de Ucrania volaron el puente de Demyduv y la presa del embalse de Kiev, entre los pueblos de Kozarovychi y Luitizh, para inundar la zona. Como resultado, los rusos no pudieron cruzar el río de Irpin y entrar en Kiev por el camino más corto.

En todo caso, sea quien sea el responsable de la destrucción de la presa, es un paso más en la destrucción que provoca la guerra. Y pueden seguir otros. Recordemos que la mayor central nuclear de Europa está en plena zona de guerra.

Economía de guerra

Todos los gobiernos de Europa están en pie de guerra. Por encima de los intereses de la industria europea, ha primado la sumisión a las exigencias de Biden y los planes de la OTAN, y todos se han apuntado a suministrar a Ucrania armas cada vez más sofisticadas y destructivas. Y a incrementar sus gastos militares. En una reciente carta semanal explicábamos cómo lo hacen  desde los Verdes alemanes –que han arrojado a la basura su pacifismo en cuanto han pisado los despachos gubernamentales- al gobierno de “extrema derecha” de Giorgia Meloni en Italia. Pero la OTAN no se conforma con eso y exige suministrar a Ucrania aún más armas e incrementos del gasto militar aún mayores. Cada día se avanza más en el camino de la guerra. A este respecto, hay que señalar que la OTAN realizará esta semana las mayores maniobras aéreas de su historia, a pocos kilómetros de la frontera con Rusia. Las maniobras “Air Defender” durarán 10 días y movilizarán a 250 aviones de 25 de los 30 países miembros de la Alianza, y a más de 10.000 soldados. Amy Gutmann, embajadora estadounidense en Berlín, señaló que le sorprendería que algún líder mundial no tomara nota de lo que estos ejercicios muestran “en términos de la fuerza de la Alianza. Y eso incluye a Putin”.

La escalada puede continuar, porque es difícil que los EEUU y la OTAN admitan una derrota de Zelensky, que sería, también, una derrota propia. Sólo los pueblos pueden parar la guerra.

El gobierno de Pedro Sánchez y Yolanda Díaz no ha sido una excepción en esta escalada militar. Ha duplicado los presupuestos militares, ha suministrado a Ucrania armas de todo tipo, concluyendo –por el momento- con los carros de combate Leopard, entrenado en suelo español a más de 600 soldados ucranianos. Y al mismo tiempo ha ampliado –sin siquiera consultar al Parlamento- la presencia de barcos de guerra y soldados americanos en la base de Rota.

Ese formidable incremento del gasto militar supone, como es lógico, desviar fondos que necesitarían desesperadamente la sanidad, la enseñanza, los servicios públicos, las infraestructuras. Los dirigentes europeos, que hace bien poco explicaban que la austeridad, la lucha contra la inflación, la deuda pública y otras consideraciones obligaban a aplicar recortes en derechos y conquistas sociales, justifican ahora sin tapujos el incremento de los presupuestos  militares. Ya lo hizo la primera ministra de Suecia, Magdalena Andersson, en la Cumbre Europea de marzo de 2022, cuando dijo: «Me gustaría gastar el dinero de los impuestos de los suecos en escuelas, hospitales, mejores pensiones, pero desafortunadamente tendremos que gastar más dinero en defensa; por eso incrementaremos el gasto al 2% del PIB». Y lo acaba de reiterar el Alto Representante de la Unión Europea para Asuntos Exteriores y Política de Seguridad, Josep Borell: “Si no apoyamos a Ucrania, Ucrania caerá en cuestión de días. Entonces, sí, preferiríamos usar ese dinero en aumentar el bienestar de las personas, las escuelas, los hospitales, las ciudades (…) pero no tenemos esa opción”. Con esas palabras Borrel reconocía que la intervención de la OTAN mantiene artificialmente la guerra, y que optar por la guerra es dejar atrás el bienestar de la población, los servicios públicos, las inversiones en infraestructuras.

El pasado 3 de mayo, el comisario de Mercado Interior de la Unión Europea, Thierry Breton, en rueda de prensa en Bruselas, declaraba que es necesario usar todos los recursos posibles para financiar al “sector de la Defensa” «en un tiempo de guerra en Europa». Y hablaba de pasar a una “economía de guerra”.

Toda esa formidable inversión en armas, toda esa militarización,  augura un futuro de nuevas guerras.

Organizar la lucha contra la guerra

La lucha contra la guerra debería estar en el centro de la actividad de toda organización obrera y democrática. Es una cuestión de principios, pero también una cuestión práctica. Cada euro que va a la guerra es un euro que se roba a la sanidad, la enseñanza, los servicios públicos. Y cada paso hacia la profundización de la guerra implica un paso en la guerra social contra los derechos y conquistas de la clase trabajadora. No es casual que el mismo Macron que propone un aumento del gasto militar de 450.000 millones de euros esté intentando imponer un brutal ataque al derecho a la jubilación en Francia.

Y sin embargo, los partidos que viven de las instituciones de la Monarquía evitan hablar de la guerra, un tema que ha estado ausente de la campaña de las elecciones municipales y autonómicas y que todo parece indicar que será igualmente silenciado en la de las elecciones del 23 de julio.

La unanimidad que pretenden, la “unión sagrada” que han pretendido levantar “en defensa de la soberanía de Ucrania” (soberanía cada día más cuestionada por su propio gobierno que vende las ricas tierras de cultivo, principal riqueza del país, a las multinacionales), no logra imponerse. Ni siquiera en los EE.UU., donde acaba de publicarse una carta de 17 expertos en defensa y ex militares que señalan que “la solución a esta espantosa violencia no es más armas ni más guerra, con su garantía de más muerte y destrucción”, e instan a Biden y al Congreso de los EE.UU. a poner fin rápidamente a la guerra,  “antes de que destruya Ucrania y ponga en peligro a la Humanidad”.

En Alemania, en la República Checa, en Bulgaria, en Gran Bretaña ya ha habido potentes movilizaciones contra la guerra. La resistencia a la guerra existe y se desarrolla enfrentándose a los obstáculos e incluso a los partidos que dicen luchar por la paz. De ahí la importancia de redoblar los esfuerzos para ayudar a que surja un movimiento de masas contra la guerra.

Militantes alemanes de las principales organizaciones que luchan contra la guerra han hecho un llamamiento a una conferencia europea –por videoconexión- para el próximo 8 de julio. Desde todas partes hay que prepara ya reuniones a apoyo a esta iniciativa y preparar conexiones colectivas para el día de la conferencia.

Quinze mesos de guerra

Carta Setmanal 943 per descarregar en PDF

El proper dia 24 es compleixen quinze mesos des que les tropes de Putin van envair Ucraïna, portant la guerra que es desenvolupava des del 2014 al Donbàs a un nivell superior. En aquest temps, hi ha hagut entre 100.000 i 200.000 morts en combat (les xifres oficials que donen tots dos bàndols formen part de la propaganda de guerra). La guerra ha generat vuit milions de refugiats, als quals cal sumar deu milions de desplaçats dins de la mateixa Ucraïna. I s’espera una nova carnisseria si es produeix l’anunciada ofensiva ucraïnesa.

Ucraïna està sent destruïda. Segons el Banc Mundial, el 2022, l’economia d’Ucraïna hauria caigut fins a un 45 %, mentre que la de Rússia –malgrat les sancions- retrocediria un 11 % alhora que Bielorússia i Moldàvia entren en recessió. Però les conseqüències no es limiten a la regió en què es desenvolupa la guerra. Tot Europa està sent afectada per la pujada de preus dels combustibles i l’energia i les sancions a Rússia. Alemanya, considerada com la «locomotora» de la indústria europea, ha entrat en recessió i es calcula que la indústria alemanya ha perdut 180.000 milions des de l’inici de la guerra.

Des de l’inici de la guerra, la població ha estat sotmesa a una formidable campanya d’intoxicació informativa, de propaganda de guerra. Els mitjans de comunicació russos han estat prohibits a tot Europa, i som bombardejats per la propaganda de l’OTAN. Per exemple, els mitjans clamen contra la destrucció d’una presa al riu Dniéper –que atribueixen a Rússia, tot i que el govern rus diu que han estat els ucraïnesos- i parlen de «crim de guerra», de «greu dany ecològic» (això, en un país sobre el qual ha caigut un diluvi de bombes de tota mena). Però oculten el fet que, el març del 2022, quan l’avanç rus amenaçava la capital ucraïnesa, les forces armades d’Ucraïna van volar el pont de Demyduv i la presa de l’embassament de Kiev, entre els pobles de Kozarovychi i Luitizh, per inundar la zona. Com a resultat, els russos no van poder creuar el riu d’Irpin i entrar a Kiev pel camí més curt.

En tot cas, sigui qui sigui el responsable de la destrucció de la presa, és un pas més en la destrucció que provoca la guerra. I en poden seguir d’altres. Recordem que la major central nuclear d’Europa està en plena zona de guerra.

Economia de guerra

Tots els governs d’Europa estan en peu de guerra. Per sobre dels interessos de la indústria europea, ha primat la submissió a les exigències de Biden i els plans de l’OTAN, i tots s’han apuntat a subministrar a Ucraïna armes cada vegada més sofisticades i destructives. I a incrementar les seves despeses militars. En una recent carta setmanal explicàvem com ho fan des dels Verds alemanys –que han arrabassat a les escombraries el seu pacifisme quan han trepitjat els despatxos governamentals- al govern d'»extrema dreta» de Giorgia Meloni a Itàlia.  Però l’OTAN no es conforma amb això i exigeix subministrar a Ucraïna encara més armes i increments de la despesa militar encara més grans.  Cada dia s’avança més en el camí de la guerra. Referent a això, cal assenyalar que l’OTAN realitzarà aquesta setmana les majors maniobres aèries de la seva història, a pocs quilòmetres de la frontera amb Rússia. Les maniobres «Air Defender» duraran 10 dies i mobilitzaran 250 avions de 25 dels 30 països membres de l’Aliança, i a més de 10.000 soldats. Amy Gutmann, ambaixadora estatunidenca a Berlín, va assenyalar que el sorprendria que algun líder mundial no prengués nota del que aquests exercicis mostren «en termes de la força de l’Aliança. I això inclou Putin».

L’escalada pot continuar, perquè és difícil que els EUA i l’OTAN admetin una derrota de Zelensky, que seria, també, una derrota pròpia. Només els pobles poden parar la guerra.

El govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz no ha estat una excepció en aquesta escalada militar. Ha duplicat els pressupostos militars, ha subministrat a Ucraïna armes de tota mena, concloent –pel moment- amb els carros de combat Leopard, entrenat en sòl espanyol a més de 600 soldats ucraïnesos. I alhora ha ampliat –sense tan sols consultar al Parlament- la presència de vaixells de guerra i soldats americans a la base de Rota.

Aquest formidable increment de la despesa militar suposa, com és lògic, desviar fons que necessitarien desesperadament la sanitat, l’ensenyament, els serveis públics, les infraestructures. Els dirigents europeus, que fa ben poc explicaven que l’austeritat, la lluita contra la inflació, el deute públic i altres consideracions obligaven a aplicar retallades en drets i conquestes socials, justifiquen ara sense embuts  l’increment dels pressupostos militars. Ja ho va fer la primera ministra de Suècia, Magdalena Andersson, a la Cimera Europea de març de 2022, quan va dir: «M’agradaria gastar els diners dels impostos dels suecs en escoles, hospitals, millors pensions, però desafortunadament haurem de gastar més diners en defensa; per això incrementarem la despesa al 2% del PIB». I ho acaba de reiterar l’Alt Representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borell: «Si no donem suport a Ucraïna, Ucraïna caurà en qüestió de dies. Llavors, sí, preferiríem usar aquests diners a augmentar el benestar de les persones, les escoles, els hospitals, les ciutats (…) però no tenim aquesta opció». Amb aquestes paraules Borrell reconeixia que la intervenció de l’OTAN manté artificialment la guerra, i que optar per la guerra és deixar enrere el benestar de la població, els serveis públics, les inversions en infraestructures.

El passat 3 de maig, el comissari de Mercat Interior de la Unió Europea, Thierry Breton, en roda de premsa a Brussel·les, declarava que cal usar tots els recursos possibles per finançar el «sector de la Defensa» «en un temps de guerra a Europa».  I parlava de passar a una «economia de guerra».

Tota aquesta formidable inversió en armes, tota aquesta militarització, augura un futur de noves guerres.

Organitzar la lluita contra la guerra

La lluita contra la guerra hauria de ser al centre de l’activitat de tota organització obrera i democràtica. És una qüestió de principis, però també una qüestió pràctica. Cada euro que va a la guerra és un euro que es roba a la sanitat, l’ensenyament, els serveis públics. I cada pas cap a l’aprofundiment de la guerra implica un pas en la guerra social contra els drets i conquestes de la classe treballadora. No és casual que el mateix Macron que proposa un augment de la despesa militar de 450.000 milions d’euros estigui intentant imposar un brutal atac al dret a la jubilació a França.

I tanmateix, els partits que viuen de les institucions de la Monarquia eviten parlar de la guerra, un tema que ha estat absent de la campanya de les eleccions municipals i autonòmiques i que tot sembla indicar que serà igualment silenciat en la de les eleccions del 23 de juliol.

La unanimitat que pretenen, la «unió sagrada» que han pretès aixecar «en defensa de la sobirania d’Ucraïna» (sobirania cada dia més qüestionada pel seu propi govern que ven les riques terres de cultiu, principal riquesa del país, a les multinacionals), no arriba a imposar-se. Ni tan sols als EUA, on acaba de publicar-se una carta de 17 experts en defensa i ex militars que assenyalen que «la solució a aquesta espantosa violència no és més armes ni més guerra, amb la seva garantia de més mort i destrucció», i insten Biden i el Congrés dels EUA a posar fi ràpidament a la guerra,   «abans que destrueixi Ucraïna i posi en perill la Humanitat».

A Alemanya, a la República Txeca, a Bulgària, a la Gran Bretanya ja hi ha hagut potents mobilitzacions contra la guerra. La resistència a la guerra existeix i es desenvolupa enfrontant-se als obstacles i fins i tot als partits que diuen lluitar per la pau. D’aquí la importància de redoblar els esforços per ajudar que sorgeixi un moviment de masses contra la guerra.

Militants alemanys de les principals organitzacions que lluiten contra la guerra han fet una crida a una conferència europea –per videoconnexió- per al proper 8 de juliol. Des d’arreu cal preparar reunions de suport a aquesta iniciativa i preparar connexions col·lectives per al dia de la conferència.

«El enemigo está en nuestro propio país»

Carta Semanal 929 en catalán

Carta Semanal 929 para descargar en PDF

Es la consigna que defendían los revolucionarios, de distintas tendencias, que se opusieron a la guerra imperialista en 1914-1918. Y sigue siendo de plena actualidad.

En nuestro país, el gobierno de coalición, al margen de disputas y disensiones, hay que juzgarlo por sus hechos. Y en los hechos, se ha alineado abierta y totalmente con Biden y la OTAN. Sin duda el punto de inflexión fue la preparación de la Cumbre de la OTAN en Madrid los días 29 y 30 de junio de 2022. Sigue leyendo

«L’enemic és al nostre propi país»

Carta Setmanal 929 per descarregar en PDF

És la consigna que defensaven els revolucionaris, de diferents tendències, que es van oposar a la guerra imperialista en 1914-1918. I continua sent de plena actualitat.

Al nostre país, el govern de coalició, al marge de disputes i dissensions, cal jutjar-lo pels seus fets. I en els fets, s’ha alineat obertament i totalment amb Biden i l’OTAN. Sens dubte el punt d’inflexió va ser la preparació de la Cimera de l’OTAN a Madrid els dies 29 i 30 de juny de 2022.

El compromís d’augmentar el pressupost militar es compleix immediatament, fins i tot sense esperar als pressupostos de l’Estat per al 2023: el Ministeri de Defensa informa que ha rebut un crèdit de 1.000 milions a càrrec del «pressupost de contingència» (aquest pressupost de contingència és, segons l’article 50 de la Llei, General Pressupostària,  una part dels pressupostos generals de l’Estat (PGE) que es destina a «necessitats inajornables, de caràcter no discrecional per a les quals no es fes en tot o en part, l’adequada dotació de crèdit»). Per tant el govern que es presenta com el «més progressista de la història» considera una «necessitat inajornable» incrementar la despesa militar.

Durant els mesos posteriors es reforça la presència militar espanyola en homes i armes als països fronterers amb Ucraïna: el diari La Vanguardia del 22 de febrer publicava un informe en el qual detallava, fent ús de les dades oficials, que «la presència militar espanyola s’ha doblat per terra, mar i aire al voltant d’Ucraïna»:  650 soldats a Letònia, 130 a Estònia, 400 a Bulgària i Romania.

Alhora, segons publica El País, més de 500 soldats ucraïnesos estan sent entrenats en diferents instal·lacions militars espanyoles.

A finals de desembre de 2022 els pressupostos generals inclouen un augment directe del 23 per cent, sense comptar els indirectes que en realitat fan que la despesa militar gairebé es tripliqui.

L’últim viatge a Kiev de Sánchez, l’anunci de l’enviament dels Leopard, i després de l’augment del seu número, assenyala un pas més en la implicació directa en la guerra.

El govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz és bel·ligerant

Coneixem diverses crides que plantegen que el govern ha de ser més actiu en una tasca diplomàtica per la pau. És una fal·làcia. El govern és actiu en la seva política de guerra, alhora que nega un augment de salaris segons la inflació (directament quan és competència seva, recordem la irrisòria pujada dels empleats i empleades públics, i de manera general per a tots els treballadors), i vol imposar, entre d’altres, una nova reforma de les pensions.

No hi ha el menor dubte. «Si enviem armes, som partícips de la guerra» així de clar ho va declarar Lula da Silva.

Aquest és el cas dels 30 països que alimenten militarment el conflicte. A més tot l’ arsenal està acompanyat del personal humà necessari per al seu aprenentatge. Els exèrcits de l’OTAN, segons les seves mateixes declaracions, han vingut armant i entrenant els militars ucraïnesos des del 2014. I l’escalada pot acabar en l’enviament de tropes, malgrat les negatives dels governs. Recordem que la intervenció militar nord-americana al Vietnam va començar amb l’enviament de «consellers militars».

Ningú ha mandatat Sánchez per entrar en guerra

Totes les decisions militars s’estan prenent de la manera més antidemocràtica.  L’enviament d’armes –escalat amb l’enviament de tancs, i qui sap si d’avions de combat- ni tan sols ha merescut un debat a les Corts. Llavors, qui decideix?

S’anuncia l’ampliació dels contingents nord-americans a Rota i Morón, i tornem al mateix: cap debat públic a les Corts.

La ministra Robles anuncia que són mesures per garantir la pau, argument vell i mil vegades repetit per justificar l’entrada en guerra.

D’altres diuen que es tracta de la sobirania d’Ucraïna, però, qui nega aquesta sobirania? Putin sens dubte, però  els que controlen l’exèrcit ucraïnès o se sotmeten a l’OTAN des del 2014 la defensen? Les decisions de Zelenski d’aixecar la moratòria sobre la prohibició de la venda de terres a l’estranger no sembla que protegeixin la sobirania del país. El 8 d’abril de 2022 hi havia un principi d’acord de pau sobre la base de la neutralitat d’Ucraïna. Però, com explica Harald Kujat, general retirat de la Luftwaffe- que va ser, ni més ni menys que cap d’estat major de la Bundeswehr del 2000 al 2002 i president del comitè militar de l’OTAN del 2002 al 2005, Boris Johnson, primer ministre britànic en aquell moment, va visitar Kiev el 9 d’abril per impedir la signatura de l’acord,  sobre la base del raonament que Occident no estava disposat que la guerra acabés. Els que van impedir aquest acord de pau defensen la sobirania d’Ucraïna?

Els governs que han aprovat sancions a Rússia i depenen del gas nord-americà, dues vegades més car, a costa de dinamitar la competitivitat de tota la indústria europea, que no defensen, per tant, ni els interessos dels seus propis països, com poden parlar de defensar la sobirania d’altres?

És més, com assenyala un article de M. Serac, publicat al diari francès Informations Ouvrières, «Hauríem de ser molt crèduls per arribar a admetre que els invasors, els ocupants militars, els exterminadors estatunidencs de l’Afganistan, l’Iraq, abans Vietnam, etc., s’han convertit en ‘llibertadors’. (…)  Aquestes preguntes que ‘no es plantejaran’ en les cadenes de la unió sagrada per la guerra, les han plantejat els internacionalistes i els demòcrates a París i a tot Europa el 25 de febrer».

Qui es beneficia de la guerra?

Hi ha una vella dita: a qui beneficia el crim?

Si veiem els beneficis de l’IBEX 35 i els superbeneficis que estan obtenint, tenim una primera resposta, per no parlar dels guanys de la colossal indústria de l’armament nord-americana, al voltant del 45 per cent mundial, o dels productors de l’antiecològic gas de fracking, dues vegades més car, i això sense que els oligarques russos perdin els seus privilegis. Sense anar més lluny, Els cinc majors capitalistes del petroli, han obtingut, ja, 200.000 milions de dòlars de beneficis de guerra.

Els que perden són els pobles, d’entrada l’ucraïnès i el rus, és una guerra imperialista contra els pobles. Recordem el que ha dit l’alt diplomàtic estatunidenc Charles Freeman, responsable durant un temps de les agències d’espionatge nord-americanes, quan declara que la política seguida pel l seu Estat consisteix a «combatre Rússia fins a l’últim ucraïnès». I, de pas, hi afegim nosaltres, vendre les seves armes i el gas de fracking produït a Texas.

El govern de coalició participa d’aquesta guerra. S’alinea amb Garamendi, que va declarar, per oposar-se a la pujada de salaris que demanaven –tímidament i moderadament- els dirigents d’UGT i CCOO, que «la realitat és que estem en guerra, que Europa està en guerra, i al món de l’economia l’afectarà».

Més que mai, no a la guerra, Alt al foc immediat

La guerra actual llança els treballadors i els pobres d’una nació contra els d’una altra, en benefici dels que no moren sinó que s’enriqueixen amb ella. Als altres països, tot el pes de la guerra recau també sobre els oprimits, sobre les classes socials que viuen de la seva feina.

Per al capital, la guerra és una enorme oportunitat. La pujada desaforada dels preus del gas i l’electricitat, una benedicció per a les empreses energètiques. La pujada dels tipus d’interès, una divina sorpresa per als bancs. La inflació que ens arruïna, una gran oportunitat per a les distribuïdores d’aliments, que han augmentat astronòmicament els seus beneficis. Per a ells és una meravellosa alineació dels astres. Però per a la població treballadora, és una catàstrofe.

Precisament, per defensar aquesta població treballadora, que és la immensa majoria del país, ¡No a la guerra!, ¡Alto el foc immediat! són les consignes revolucionàries que es dirigeixen com a acta d’acusació contra tots els governs que són bel·ligerants.