Archivo de la categoría: Cartas-catalán

Publiquem en aquesta Carta Setmanal alguns extractes de les intervencions dels ponents de l’acte de presentació de la Verdad núm. 109, realitzat el passat 11 de novembre. Exposicions que no substitueixen, evidentment, la lectura daquesta publicació, sinó que es fan amb lànim destimular-la.

Intervenció de Luis González

La Verdad 109 analitza la nova situació mundial oberta després de la retirada de les tropes USA de l’Afganistan i al paper que ocupen les crides a la unió “per salvar el planeta” i les propostes d’“economia verda”

Davant l’estretor del mercat mundial, l’imperialisme en crisi ha d’obrir nous mercats. L’anomenada “transició energètica” comportarà a escala mundial la liquidació de branques senceres de la indústria.

El SI d’abril del 2021 va situar l’eix dels nostres treballs en el combat contra el “consens” durant els primers mesos de la pandèmia. Volen repetir la mateixa operació amb la qüestió del clima. “Tots units contra el virus! Tots units pel clima!”, és la cerca desesperada d’una política de consens.

«La IV Internacional i les seves seccions -diu LV 109- no poden ignorar la combinació realitzada per ajudar a salvar el sistema mitjançant la il·lusió d´una utopia reaccionària de bé comú sota el capitalisme».

S’acusa la humanitat de ser responsable dels desastres mediambientals. Però no és responsable la població mundial, sinó la minoria capitalista posseïdora dels grans mitjans de producció que no té cap preocupació pel benestar de la població ni pel del planeta.

El capital financer i els seus governs han comprès l’ús que poden fer de les legítimes preocupacions mediambientals de la població, per fer millor passar els acomiadaments i deslocalitzacions, les retallades salarials i el qüestionament dels acords col·lectius.

Al capital li importa un tou el planeta. Com li ha importat un tou la salut de la població: ¾ parts de la Humanitat sense vacunar per salvaguardar el benefici de quatre multinacionals.

“Tercera revolució industrial”, “indústria 4.0”, “tercera revolució tecnològica”. Belles fórmules per anomenar una nova onada de destrucció de forces productives, amb la desaparició de milers de llocs de treball de la vella indústria “carbonitzada”.

Només la resistència i la por a una explosió social generalitzada frenen aquests plans. Per això la necessitat d’aterroritzar la població i de totes les mesures lliberticides. I de lligar en curt els aparells sindicals, per mitjà de la concertació o el “diàleg social”, intentant fer dels sindicats la corretja de transmissió de la “transició energètica”, i dels plans de desmantellament industrial.

Els que s’oposin al neocorporativisme, per defensar la democràcia o perquè necessiten un veritable treball i un veritable salari per viure, serien gent que menysprea la naturalesa, obscurantistes i fins i tot perillosos per al futur de la humanitat.

LV 109 explica en diversos articles les conseqüències mediambientals de l’extracció de metalls necessària per a l’economia verda, la implicació dels partits verds i de les ONG ecologistes, com Greenpeace, en els negocis de l’energia neta , així com l’especulació mafiosa unida a l’energia eòlica. En aquest sentit, cita exemples d’Itàlia, d’Alemanya, d’Espanya.

Segons el banc suís UBS, el desenvolupament al 100% del cotxe elèctric comportarà un augment del 1928% de la producció mundial de cobalt i del 2.898% de la producció de liti, “una missió impossible a no ser que es transformi a regions senceres en complexos miners amb un cost ambiental molt elevat”.

Investigadors de la universitat de Califòrnia van establir que només la industrialització d’un vehicle elèctric consumeix entre tres i quatre vegades més energia que la d’un vehicle convencional. Al final, l‟impacte de carboni d‟un vehicle clàssic és gairebé equivalent al d‟un vehicle elèctric. Per a aquests investigadors, “els vehicles elèctrics poden ser tècnicament possibles, però la seva producció no serà mai sostenible des d’un punt de vista mediambiental”.

Intervenció d’Àngel Tubau

No podem analitzar l’ofensiva actual del capital financer i les seves institucions, la UE, l’FMI, l’OCDE, i els governs que apliquen les seves directives, des d’una perspectiva localista o nacional.

A l’anomenada Unió Europea, tots els països estan enfrontats als mateixos problemes. Els plans del capital es duen a terme amb una identitat i simultaneïtat aclaparadora. Els plans de reforma de les pensions són gairebé idèntics.

Però hem d’apuntar més amunt, avui els capitalismes europeus estan patint una ofensiva brutal per treure’ls del mercat mundial. La guerra comercial entre els USA i la Xina expulsa els capitalismes europeus.

I aquesta ofensiva pren una dimensió particularment actual, a la indústria de l’automòbil.

A Europa, d’Eslovàquia a Portugal, hi ha 12 milions de treballadors d’aquest sector. Els plans actuals impliquen acomiadar 4 milions.

Vegem la qüestió del cotxe elèctric. En una cadena global, si ho analitzem des del principi de la cadena, l’extracció dels metalls per a les bateries, el cotxe elèctric és tant pol·lucionant o més que el cotxe de combustió. Recordem les condicions de saqueig en què s’han arrencat els metalls rars al Congo, per exemple.

A més, la introducció del cotxe elèctric, no només implica acomiadaments, sinó acabar amb els drets socials i salarials actuals.

S’amaguen les condicions laborals que la xinesa GWM vol implantar a l’antiga Nissan. Compra les instal·lacions a baix preu, demana subvencions, no se sap quants treballadors i en quines condicions emprarà encara que s’ha filtrat que hi haurà una baixada salarial i no es complirà el conveni del metall. La desindustrialització comporta a més liquidar els drets socials.

I tot plegat els patrons ho fan en nom de l’ecologia, la sostenibilitat, la lluita contra el canvi climàtic…

Permeteu-me que parli d’un cas de cotxe elèctric.

El Dacia Spring (elèctric) es fabrica a Xina. Arriba a Europa, a França a bord dels enormes vaixells portacontenidors que naveguen amb el fuel de pitjor qualitat. Es munten les peces del motor elèctric a Caen (França). Després aquest motor es transporta per carretera a Turquia, on s’acobla per mitjans tèrmics. El bloc híbrid (elèctric i tèrmic) s’envia a Espanya per ser instal·lat als models Captur i Megane, de Renault, i una part es reexporta a França per carretera Quan aquest cotxe “net” es posa a circular ja ha pol·lucionat mig planeta!

Així entén el capital el respecte al medi ambient: l’únic que el guia és la cerca del benefici, la realització de la plusvàlua. I, per amagar-ho, fa campanyes massives que, amb tot cinisme, parlen d’economia verda i sostenible!! En un mercat que s’estreny, busca nous productes per vendre, no pas perquè siguin socialment necessaris.

Podem confiar que el capital i els governs i institucions al seu servei combatran les conseqüències del canvi climàtic?

Hem vist com han combatut la pandèmia, accelerant la privatització de la sanitat, deixant les dues terceres parts de la humanitat sense mitjans sanitaris, no només vacunes, tancant hospitals com a França, o acomiadant milers de sanitaris al nostre país, quan hi ha com a mínim un milió de malalts a llistes d’espera.

Aquesta és la llei del capital, però això no és inevitable, hi ha la resistència, la lluita de classes.

El problema és que a l’interior del moviment obrer a les organitzacions s’imposen des de la direcció polítiques d’acompanyament, de diàleg social, de consens amb mil justificacions. Citem Guy Rider, l’actual president de l’OIT, sindicalista britànic: «Cal un consens social perquè la transició energètica sigui socialment acceptable».

La nostra línia és la independència de classe. El primer que cal defensar és la classe obrera, els seus drets socials i democràtics, les normes d’higiene i seguretat. I la batalla que portem a les organitzacions és perquè compleixin el seu paper.

Per això, cal una força política organitzada. Estem preparant una Conferència Obrera Europea per ajudar a agrupar aquesta força. I per això hi ha la Quarta Internacional i les seccions que busquen l’acord i la lluita comuna amb totes les forces obreres i populars independents del capital que es guien per criteris de classe.

Intervenció de Xabier Arrizabalo

El nostre punt de partida són les legítimes aspiracions de les masses a una vida digna, d’acord amb les possibilitats que permet la productivitat del treball. Aquestes aspiracions xoquen amb les exigències de la rendibilitat capitalista, incompatible no ja amb millorar les condicions de vida de la majoria, sinó simplement preservar les conquerides històricament, gràcies a la lluita de la classe amb les seves organitzacions. Per tant, no es tracta d’una determinada gestió del capitalisme, sinó dels seus límits infranquejables, del que inevitablement implica la seva supervivència. Com explica Marx a El capital:

la limitació específica de la producció capitalista, i el fet que aquesta no és de cap manera una forma absoluta per al desenvolupament de les forces productives i per a la generació de riquesa, sinó que, per contra, arribat a cert punt entra en col·lisió amb aquest desenvolupament.

En aquest quadre s’ubica la retòrica de la transició ecològica i l’economia verda. Parlar de transició ecològica és reivindicar un atzucac. El pillatge i la destrucció dels recursos naturals no obeeix a una mala gestió del capitalisme, sinó al desplegament de les lleis que el regeixen.

Tota la propaganda de l’economia verda només obeeix a les necessitats del capital, que hi veu la possibilitat d’un doble negoci. Negoci econòmic, per la massiva transferència de recursos que, sota l’eufemisme de “col·laboració públicprivada”, camufla l’aprofundiment en els processos de privatització. I negoci polític en desmobilitzar la classe treballadora que, en lloc de lluitar pels seus interessos, si acceptés el cimbell defensaria uns suposats interessos comuns que són, en realitat, els de la classe explotadora, ara dissimulats com “la lluita pel planeta” . A això s’orienten els anomenats plans de reconstrucció, enèsima versió de la privatització de guanys i la socialització de pèrdues.

Davant d’això només cal situar les reivindicacions al lloc que els correspon, innegociable, com assenyalen els pensionistes en la seva emblemàtica consigna de “governi qui governi, les pensions es defensen”. Una defensa sense condicions i per tant fins al final, perquè la satisfacció de les reivindicacions, incloent-hi la preservació dels recursos naturals, només serà possible amb una veritable transició: la transició socialista cap a una societat sana, la societat comunista basada en la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, l’ús dels quals s’orienti al benestar de la població, no al negoci d’una minoria cada cop més reduïda. I el primer pas per això és inequívoc: organitzar-se per expropiar els expropiadors, per tant de manera independent de tot compromís amb totes i cadascuna de les seves institucions.

En Portugal, de la unitat de l’esquerra a la unitat nacional?

Deja un comentario

Carta Setmanal 859 per descarregar en PDF

Des de fa sis anys, a Portugal hi ha una forma de govern, la Jerigonça, basada en un govern del Partit Socialista (PS), amb el suport a l’Assemblea de la República del Partit Comunista (PCP) i el Bloc d’Esquerres (BE). Un suport de “geometria variable”, que és tutelat pel president de la República, Rebel de Sousa, dirigent del partit de dretes PSD i fill d’un ministre salazarista.

Aquest model de govern és presentat per algunes formacions de l’esquerra com a exemple a seguir al nostre país. Li atribueixen enormes millores per a les classes treballadores, encara que la realitat és força més modesta. De fet, gràcies a la Jerigonça, durant sis anys, el govern del PS ha pogut aplicar una política derivada de les necessitats i imposicions del capital financer, mitjançant una “governança de geometria variable”. Una governança en què els successius Pressupostos de l’Estat van ser possibles gràcies al suport del PCP i/o del BE, a canvi d’algunes concessions a les classes treballadores, acordades amb aquests partits polítics, revertint algunes de les mesures contingudes a l’anomenat Memoràndum de la Troika, implementat pel govern de coalició de la burgesia PSD/CDS, en el període 2011-2015.

Aquestes concessions inclouen, entre altres coses, la fi de les retallades en salaris i pensions, encara que no la recuperació plena de drets, així com el fre a la privatització del transport públic. Tot i això, aquestes mesures positives no van canviar qualitativament les condicions de vida i de treball de la població treballadora en general, que no han deixat d’agreujar-se amb el creixement de la precarietat, els acomiadaments col·lectius, l’especulació immobiliària, el desmantellament dels serveis públics, on el col·lapse de diversos hospitals públics és presentat com imminent per les organitzacions sindicals de metges i infermeres.

La destrucció de milers de llocs de treball per part de les multinacionals que controlen el sector energètic (en nom de la descarbonització / «transició energètica»), la realitzada pels bancs (en nom de la «transició digital»), o al transport aeri (on la crisi es va accentuar per la pandèmia) va donar lloc a processos de resistència i mobilització, on diversos sectors de les classes treballadores van buscar recolzar-se a les seves organitzacions sindicals per defensar-se. Alhora, les direccions d’aquestes organitzacions han pogut controlar aquests processos, imposant una pràctica de fragmentació de les lluites i «concertació social», les conseqüències de la qual s’han traduït en l’afebliment dels mateixos sindicats.

Al mes de setembre, les eleccions municipals van posar de manifest el descontentament de la classe treballadora amb aquesta política. L’abstenció va ser del 46,3%, el segon registre més alt des que se celebren eleccions el 1976. El PS, declarat “vencedor” d’aquests comicis, va perdre les alcaldies de Lisboa i altres ciutats rellevants com Coimbra o Funchal. El PCP ha perdut algunes de les alcaldies dels seus bastions històrics com Évora o Loures, i el Bloco de Esquerdas, gairebé no s’enlaira en l’àmbit municipal.El resultat de les eleccions municipals va ser el detonant d’un punt d’inflexió en aquesta forma de govern, recolzat, a la pràctica, pel PCP, el BE i els dirigents dels principals sindicats.

La derrota del PCP als ajuntaments que mai no havien deixat de ser governats per aquest Partit després del 25 d’abril, els anomenats municipis històrics, així com l’abstenció massiva, van ser una crida d’atenció per al PCP. La premsa burgesa va denunciar el malestar de militants i quadres de la PCP, que exigeixen la ruptura amb concessions i compromisos amb el Govern, així com la ruptura amb el marc de la «unitat de l’esquerra», que ha permès aplicar la política reclamada per la UE i el capital financer.

Per poder mantenir la Jerigonça, i perquè aquesta pogués contenir el descontentament creixent de la classe treballadora, calia fer més concessions. Però els Pressupostos de l’Estat, dissenyats per implementar els anomenats «Fons de Recuperació» definits per les institucions de la Unió Europea, en les condicions fixades per aquesta, no permetien aquest joc. D’aquí la derrota del projecte de Pressupost de l’Estat per al 2022, presentat pel govern del PS a l’Assemblea de la República, que va portar a la ruptura de fet dels acords que permetien el sosteniment del govern del PS, aplanant el camí per a una situació de buit polític que podria generar «successives crisis polítiques».

Tot i la inquietud experimentada dins del PCP, la seva direcció va intentar arribar tan lluny com va poder per mantenir la cohesió del seu partit preservant alhora la política d'»unitat de l’esquerra». Una política que requereix que aquest partit sigui capaç de controlar la lluita de les masses a través de l’aparell sindical de la CGTP, la central sindical hegemònica, impedint-los poder exercir el paper històric que és seu.

Entre les condicions exigides pel PCP per aprovar la proposta pressupostària del Govern, va incloure la necessitat de canvis en la legislació laboral, és a dir, la derogació de l’expiració de la negociació col·lectiva. També va situar la necessitat de canvis en la política de salut i en els salaris i les pensions, entre altres requisits.

El Govern d’António Costa, per part seva, ha fet les concessions necessàries per poder executar un Pressupost basat en el Programa de Recuperació i Resiliència (PRP), signat amb la Unió Europea, d’acord amb els interessos del capital financer i de les grans multinacionals. Per això, Costa sempre ha dit: «Hem de fer uns Pressupostos de l’Estat que preservin els comptes adequats» –llegiu, les condicions acordades a Brussel·les; «No podem assolir acords a qualsevol preu».

Fins i tot quan es va «atrevir» a fer un pas cap a la modificació d’algunes lleis laborals, com va ser el cas de l’augment de la indemnització per acomiadament i el nombre d’hores extraordinàries anuals que havien de pagar els ocupadors, els representants de les Associacions d’Empleadors van abandonar immediatament les reunions del Consell Econòmic i Social (la cimera de la «consulta social»), plorant: «Tothom quiet,això no es pot canviar!». Costa no només va fer marxa enrere, sinó que es va disculpar públicament.

Per part seva, el BE només podia adoptar la mateixa posició que el PCP, com a part de la seva estratègia de defensa d’un govern que implementa «polítiques d’esquerra» en el marc de la Unió Europea.

Tot aquest conjunt de componendes polítiques -assolides sota el xantatge ultimatista del President de la República: «Si aquesta Proposta de Pressupostos no és aprovada en general, dissolc l’AR i truco a noves eleccions legislatives» – es va fer amb la preocupació de mantenir les classes treballadores al marge de l’escena política i impedir-los dur a terme el front únic de classe, davant de la seu de la sobirania del poble portuguès, imposar una llei de pressupostos capaç de respondre a les seves legítimes demandes derivades dels problemes a què s’enfronten .

Òbviament, la crida a una mobilització en aquesta direcció seria un pas cap a la ruptura amb la política del sistema basada en la propietat privada dels mitjans de producció, un pas que tothom veu com un malson a evitar.

D’aquí ve la pressa del President per dissoldre l’Assemblea de la República, un pas que va fer efectiu el dia 4 de novembre. Què cerca amb aquesta mesura? Tot sembla indicar que una nova “geometria”, un acord de “unitat nacional” amb el PSD, partit de la dreta, per aplicar, altrament, les polítiques pactades amb Brussel·les.

Les direccions del PCP, i la CGTP, així com sectors minoritaris del PS, critiquen l’anomenada «precipitació del PR», afirmant la possibilitat de presentar una nova proposta de pressupost estatal, però sense obrir mai una sortida que les classes treballadores poguessin captar: la mobilització conjunta i la centralització del seu moviment davant de l’Assemblea de la República.

Però els dirigents no semblen apostar per aquesta via. Tot i el seu suport al rebuig del projecte de pressupostos, la direcció de la CGTP ha decidit suspendre «sine die» les vagues anunciades, en diversos sectors, és a dir, professors, infermeres i metges, endarrerint la mobilització al 20 de novembre, amb la convocatòria duna manifestació nacional.

Com fer servir l’excusa verda per justificar els atacs de l’imperialisme

Deja un comentario

Carta Setmanal 859 per descarregar en PDF

La Cimera del Canvi Climàtic que es desenvolupa aquests dies a Glasgow és un nou escàndol de l’anomenada “economia verda”. Glasgow era un dels grans centres industrials del món, i el que en queda no és ni l’ombra. No discutiran la reindustrialització sinó com estendre aquest desastre.

El drama està muntat: “el resultat de la cimera determinarà en gran mesura com els 7.000 milions d’humans sobreviuran en un planeta més escalfat i si es poden evitar nivells pitjors d’escalfament a les futures generacions”

“La temperatura mitjana global ha augmentat més de 1 grau des de la Revolució Industrial. El consens científic diu que si augmenta 1,5 graus augmentarà significativament el risc de les pitjors catàstrofes climàtiques, amb la seqüela de fam, malalties i conflictes”.

Però el cinisme també està muntat, ja que el “consens polític” de les multinacionals és contrari a les exigències de les dades científiques. La Xina acaba d’anunciar que els plans d’emissió de gasos continuaran com fins ara. Però el vídeo de Xi Jinping a la Cimera segurament no en parlarà i farà propaganda dels seus suposats plans. Biden serà el gran líder de la Cimera, però els Estats Units, com Rússia, Noruega, i la Gran Bretanya, amfitriona de la cimera, segons el New York Times, “augmentaran dramàticament la seva producció de petroli, gas i carbó en les properes dècades”. El cinisme es completa amb el regateig d’almoines que les potències donaran als països endarrerits per compensar l’augment de gasos contaminants que les multinacionals hi organitzen. I que després tampoc no ho solen pagar.

Cada dia els mitjans de comunicació, els governs i les institucions internacionals al servei del capital financer ens aclaparen amb aquestes dades. S’ha entrat en una espiral per veure qui exagera més els perills que ens amenacen.

Defensem la ciència i el mètode científic. Però l’imperialisme també utilitza científics en el seu interès. El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPPC) mai no dirà que cal nacionalitzar determinats sectors, que cal acabar amb l’explotació, amb les guerres i els armaments. No dirà mai que les responsables són les multinacionals, que cal acabar amb el capitalisme.

El que fan l’IPPC i l’ONU és donar la culpa a la gent i per tant fer pagar els seus pecats. Cal menjar menys carn, a l’Índia només el 6% consumeix carn vermella i a Espanya la major part no pot menjar carn vermella un cop per setmana, cal pagar per contaminar (electricitat cara, peatges a autovies, etc.)

Ens recolzem a l’evidència científica, i per això, analitzem i denunciem la vasta operació de mistificació que s’està preparant, per tal de buscar el suport de la població -i el consens de les organitzacions obreres- a les “necessàries i doloroses” transformacions que es preparen. Pel bé del planeta, ens diuen, cal desmantellar la immensa majoria de les indústries, tancar les mines, perdre centenars de milers de llocs de treball ben pagats i amb drets, i fins i tot renunciar a suposats luxes com el consum de carn.

Algunes de les conseqüències d‟aquestes transformacions que es preparen ja les estem patint. Per exemple, la pujada desproporcionada del preu de l’electricitat, motivada, entre altres coses, per l’eliminació de la producció a centrals tèrmiques de carbó, i la pujada dels preus del gas. Pujada que es deu a l’augment de demanda, però també a l’augment dels drets d’emissió de CO2 (Abans de la pandèmia de COVID-19, el contracte d’emissió de carboni rondava els 20 euros per tona, el desembre del 2020 va superar per primera vegada els 35 euros. El passat mes dagost ha arribat a 55,72 €, per tona de CO2.La vicepresidenta del Govern Ribera no defensa el medi ambient, sinó els plans, suposadament ecològics, de les multinacionals. Prepara un nou pla elèctric que té una condició prèvia: que regali a les elèctriques més beneficis que el descarat sistema actual.

Els centenars de milers de persones de la classe treballadora que passaran fred aquest hivern per no poder pagar la factura de la llum, els treballadors de les indústries “electrointensives”, que amenacen amb el tancament, no poden acceptar el xantatge que tramposament pretén enfrontar les necessitats elementals a la defensa del planeta.

Tots “ecologistes”?

Alhora, cada vegada més organitzacions i partits, incloent-hi els que declaren representar la classe treballadora, es declaren “ecologistes” o “ecosocialistes”. En aquest sentit, cal recordar que l’ecologia és una ciència, però l’ecologia política és un corrent ideològic, I, per tant, no científica.

És innegable que els desequilibris climàtics s’han aguditzat aquests darrers anys. Però l’actitud general dels qui es reclamen de l’ecologia política és declarar la responsabilitat dels éssers humans sobre els problemes climàtics i els danys mediambientals, en una campanya de culpabilització vasta. Per contra, nosaltres no responsabilitzem els humans, sinó el sistema capitalista. Perquè no són els éssers humans els que han pres les decisions que ens han portat a aquesta situació, sinó la minoria capitalista, que manté la propietat privada dels mitjans de producció i que, a la crisi de la seva agonia, multiplica les destruccions. Només el socialisme permetrà posar fi a les conseqüències destructives del capitalisme sobre el medi ambient.

Evidentment, això no suposa que defensem que no hi ha res a fer d’aquí a la instauració del socialisme. Però cal no equivocar-se d’enemic. El responsable n’és el capital, i no l’ésser humà.

Són moltes les fàbriques que contaminen. Hi ha mitjans tècnics per reduir aquesta contaminació, però això suposa fer costoses inversions, i el capital no hi té cap interès, per preservar-ne els beneficis. Si la legislació mediambiental el prem, prefereix deslocalitzar la producció. Per exemple, alhora que es tanca la tèrmica d’As Pontes, a la Corunya, una multinacional francesa obre una nova central tèrmica de carbó a Safi (Marroc), amb una potència de gairebé 1.400 megawatts (MW), més que qualsevol central nuclear espanyola i pràcticament empatant la mateixa que As Pontes, i amb un cost de producció un 50% menor per MW. No admetem cap tancament, cap acomiadament en base a una suposada defensa del medi ambient. I menys quan ho fan amb promeses de llocs de treball alternatius que mai no arriben com en el cas d’Astúries, Lleó, Galícia o Terol.

La població no és responsable

Qui és el responsable de l’explosió que es va produir el 2020 a la planta petroquímica IQOXE de Tarragona, on van morir tres persones? La població de Tarragona o els patrons que no respecten un mínim de normes de seguretat?

No han estat tots els governs, d’un signe o d’un altre, els que han desenvolupat una política de tancament de línies de ferrocarril, d’eliminació de trens, de destrucció de la RENFE, en benefici de les grans empreses de transport per carretera, quatre vegades més contaminant que el tren?

Qui és el responsable del fet que cada cop més habitants d’aquest país, sobretot a les zones rurals, confrontades a la desertificació mèdica, al tancament de serveis públics i sucursals bancàries, o a la supressió de petites línies de tren, no en tinguin una altra opció que la d’agafar el cotxe per anar a treballar, assistir a una consulta mèdica, cobrar la nòmina o pensió o portar els fills a l’escola?

Qui ha decidit la deslocalització a la Xina i el sud-est asiàtic, que ha portat a l’atur milers de treballadors a Espanya (vegeu, per exemple, el tèxtil o el petit electrodomèstic), i que té com a conseqüència la producció de gairebé tot a la Xina , i, per tant, el transport de totes aquestes mercaderies per mitjà de vaixells portacontenidors gegants, que funcionen amb un fuel de molt mala qualitat, tòxic i emetent residus contaminants considerables? Milers i milers de portacontenidors gegants solquen els mars del planeta. Qui és responsable de la difusió del plàstic a la natura o als mars, sinó les grans empreses fabricants de plàstic que han generalitzat el seu ús a tot arreu, fins i tot per a moltes coses que no són necessàries?

Els éssers humans no tenen cap responsabilitat sobre el fet que es vegin obligats a comprar aquests productes.

Qui és responsable de la creació d’aquestes enormes granges industrials de mil vaques o de les granges industrials de pollastres molt pol·lucionants i que priven l’agricultura tradicional de la major part del mercat, en detriment de la qualitat dels productes? Qui és responsable de la desforestació, especialment a l’Amazònia? Les poblacions autòctones, que viuen de la caça i la recol·lecció i que tallen uns quants arbres, o els grans trusts capitalistes que organitzen la desforestació massiva de la selva amazònica?

Consens amb el capital “en defensa del planeta”?

El que hem expressat abans explica perquè la lluita per la defensa del medi ambient exigeix el combat contra el capital. I, per això, quan se sent Biden, Pedro Sánchez, el FMI, la Unió Europea, l’ONU (i el seu nou vídeo del dinosaure parlant a l’Assemblea General), i els grans patrons –incloent-hi les empreses energètiques- pronunciar-se per una transició energètica, no ens hem de deixar enganyar. No és que s’hagin convertit a reivindicar un ús dels recursos naturals compatible amb la seva preservació, sinó que utilitzen aquesta qüestió amb un únic objectiu: reorganitzar la producció de branques senceres, amb centenars de milers d’acomiadaments, amb l’objectiu d’obrir-se nous mercats, com, per exemple, l’automòbil elèctric, tot i que avui dia se sap que la fabricació d’un automòbil elèctric produeix entre tres i quatre vegades més emissions contaminants que la d’un automòbil convencional, i no hi ha capacitat per reciclar les bateries. La contaminació causada per la vida d’un automòbil elèctric és semblant a la d’un automòbil convencional.

Per aconseguir aquests objectius, per mitjà d’una intensa propaganda, els governs i el capital busquen, en nom de la defensa del clima, crear un consens que reuneixi governs, patronal, sindicats, ONG, polítics, per un “capitalisme verd”, és a dir, per la defensa del sistema repintant-lo de verd.

Repetim-ho una vegada més: no ens hem d’equivocar d’enemic. La lluita per la defensa del medi ambient no es pot separar de la lluita contra el capitalisme, i aquesta exigeix oposar al consens la independència de classe i la lluita de classes.

Recomanem una vegada més la lectura del dossier sobre l’economia verda, al núm. 109 de La Verdad.

El 40è Congrés del PSOE

Deja un comentario

Carta Setmanal 857 per descarregar en PDF

És evident que per a tot militant obrer les decisions que prengui el PSOE interessen molt. Des de fa 142 anys, el PSOE ha estat la principal representació política dels treballadors d’aquest país. Això és una realitat al marge del que puguem pensar de la seva política i la seva evolució.

Nosaltres som militants de la Quarta Internacional, constituïda precisament en diferenciació del corrent estalinista i de la socialdemòcrata. No era simplement un problema ideològic, sinó de la constatació per part nostra que la política de les organitzacions que, com el PSOE, es reclamen de la socialdemocràcia, no ha significat un avenç per a l’emancipació social i democràtica dels treballadors i dels pobles.

Per descomptat, som conscients que un sector important dels treballadors continuen votant aquest partit, encara que cada cop amb menys confiança.

En tot cas, considerem necessari donar la nostra opinió sobre el desenvolupament del Congrés i els seus resultats.

Començarem per citar l’article de Cándido Méndez, exsecretari general de la UGT i militant socialista des del 1970, publicat per la Cadena Ser el 16 d’octubre. Diu en ell:

«Al Congrés es dedica una hora a tot allò relacionat amb l’elecció de la mesa i el debat i votacions sobre la gestió dels òrgans federals, entre d’altres la Comissió Executiva Federal i el Comitè Federal. En una hora escassa, es debatrà un període de temps, 2017-2019, on hi ha hagut tres eleccions, dues generals, i a més analitzar unes eleccions, com les de Madrid, amb presència notable del secretari general del partit, que, entre altres per aquesta presència, té una lectura rotundament nacional, i que s’han saldat amb el pas de ser la força més votada a les anteriors a la tercera en aquestes últimes?»

Una bona reflexió sobre un fet que revela que no hi ha hagut en aquest Congrés, no ja possibilitat de debat, ni d’expressar una opinió contrària al reduït grup que dirigeix el partit socialista i al qual podríem donar-li un altre apel·latiu; sinó cap opinió sobre el programa, és a dir, sobre la política realitzada i per fer pel partit des del Govern. En el mateix article, Cándido Méndez ho defineix així:

«És probable que es pensi que, debatent sobre ecologia, digital i feminisme, això de l’ocupació, d’acord amb la màxima evangèlica, se’ns donarà d’afegit, però això no sol funcionar així.»

El que assenyala és que es recorre a llocs comuns que, en realitat, i més enllà de la seva major o menor importància objectiva, amaguen, probablemente, per tenir un contingut inconfessable, tot allò relatiu a les reivindicacions i interessos dels treballadors.

Sobre la reforma laboral

Vegem: de tant en tant, cada cop menys, i de cara a la galeria, Pedro Sánchez, president del Govern i secretari general del PSOE, ha anunciat la derogació de la reforma laboral i de la llei mordassa, com li exigeix el moviment obrer. No és això el que va afirmar en el seu discurs de cloenda, el seu compromís va ser «posar punt final a lleis com la llei mordassa i la reforma laboral del PP, imposades i sense acords, que van precaritzar els contractes i van devaluar els salaris.»

Aleshores, sobre la reforma laboral, el que voldria Pedro Sánchez, és un acord a les taules de l’anomenat diàleg social, un acord d’acceptació dels dirigents sindicals que posi fi a les crítiques i que s’oblidin les exigències de la seva derogació; abans de finalitzar l’any si és possible. Sense mantenir allò essencial de la reforma, fins i tot sense aprofundir-la, no seria possible el desmantellament del sector de l’automòbil, els acomiadaments i la reconversió de tants altres sectors econòmics que s’anuncien en nom de la digitalització de l’economia i de la transició verda. Amb els fons europeus com a esquer.

Com s’ha assenyalat des de l’aparell del PSOE aquests dies, ara es tracta d’«avançar-se als canvis profunds que s’acosten, relacionats amb el mercat laboral, amb la gestió de la immigració, amb el canvi climàtic.» El que està en joc, doncs, amb la derogació o no de la reforma laboral són desenes de milers de llocs de treball, els drets laborals conquerits i l‟existència d‟un sector industrial fort que sigui la base de l‟economia. I el silenci del 40è Congrés sobre tot això significa que els dirigents socialdemòcrates aposten per una reconversió econòmica que pot deixar petita la dels anys de govern de Felipe González per entrar a la llavors anomenada Comunitat Econòmica Europea, avui Unió Europea.

Què suposa «posar fi» a la llei mordassa?

Al juny, amb el suport d’UGT i de CC. OO. es va celebrar un gran acte a la seu central d’UGT en què les dues organitzacions i el conjunt del moviment obrer es van felicitar per la derogació de l’article 315.3 del codi Penal i en què es va constituir un comitè internacional per la derogació de la llei mordassa i en defensa del dret de vaga.

No hi ha hagut cap intenció per part del Govern «progressista» de recolzar-se en aquesta iniciativa i en aquestes exigències per derogar la llei mordassa. Ben al contrari, dos dies després de les manifestacions de Pedro Sánchez en el discurs de cloenda del 40è Congrés del PSOE, la Mesa del Congrés dels Diputats va decidir mantenir bloquejada la derogació de la llei mordassa amb el vot dels diputats del PSOE a favor d’ampliar el termini d’esmenes a la llei. És la 39a vegada que els diputats del partit socialista bloquegen l’avenç d’aquesta derogació que roman en aquesta fase de la tramitació parlamentària des de fa gairebé un any. Això són els fets, la resta són discursos i paraules que no comprometen res, ni convencen gairebé ningú.

El mateix dia que s’iniciava el Congrés del PSOE desenes de milers de pensionistes, treballadors i ciutadans es manifestaven pels carrers de Madrid exigint una auditoria dels comptes de la Seguretat Social. En aquell Congrés tot quedava en que es controlarien els comptes de la Seguretat Social.

Debats es feien en un món paral·lel

Mentre els debats del Congrés es feien en un món paral·lel, al marge dels problemes i de les aspiracions dels treballadors, l’aparell pretenia donar una imatge d’unitat, que tot s’adoptés per unanimitat. Així doncs, en els últims mesos i fins al 40è Congrés, Pedro Sánchez ha exclòs de la direcció del partit tota la vella guàrdia que va estar al capdavant del «No és no» contra Rajoy, o dels que estaven a la direcció d’UGT quan encara organitzava jornades de vaga, contra la reforma laboral, per exemple, com Toni Ferrer. I ha incorporat partidaris del consens amb el PP, com el ministre Félix Bolaños, artífex del pacte amb el PP per a la renovació del Tribunal Constitucional i altres institucions; pacte consistent a concedir la pràctica totalitat de les exigències del PP.

I, com un gest val més que mil paraules, i més quan ve carregat d’un valor simbòlic, l’abraçada de Pedro Sánchez a Felipe González, que, en el discurs, va reivindicar la política de la Transició, és a dir, els pactes amb els franquistes contra la democràcia, i va tenir el desvergonyiment de demanar a Sánchez «que fomenti aquest esperit crític que escasseja al PSOE actual.» Quina llibertat de crítica demana qui va ser president del govern al servei de la Monarquia i de l’OTAN durant 23 anys i avui actua obertament en nom del capital financer? No es referia a les JJ SS, recolzades per Esquerra Socialista, a les quals no se’ls va deixar passar a votació una moció a favor de la República (no fos això a incomodar la Casa Reial amb els escàndols de rei emèrit pel mig), no era això. La seva llibertat de crítica és per als qui com ell pretenen acabar amb qualsevol vinculació o referència del partit socialista a la classe obrera.

Pedro Sánchez, el seu govern i els dirigents socialistes saben el futur a què s’enfronten i volen escenificar la seva unitat; alhora que busquen pactar amb el PP. L’aparell socialdemòcrata s’aferra a tot Europa a l’ordre vell de la propietat privada, a l’imperialisme. Mai no va estar tan justificada històricament l’existència de la Quarta Internacional.

Després de la mobilització del 16 d’Octubre

Deja un comentario

Carta Setmanal 857 per descarregar en PDF

El passat 16 d’octubre, desenes de milers de pensionistes es manifestaven a Madrid, vinguts de tots els racons de l’Estat, en defensa del sistema públic de pensions basat en el repartiment.

La seva exigència concreta, la d’una auditoria pública dels comptes de la Seguretat Social, expressa el combat contra tots els intents de «reformar» les pensions per retallar-les, escudant-se en un fals dèficit de la Seguretat Social. Intents que tracten de camuflar la realitat: l’única urgència per reformar el sistema de repartiment és la del capital financer, que vol ficar mà en els milers

de milions d’euros de sistema de jubilació per especular amb ells en els seus fons privats de pensió (sota els diferents noms i formes que aquests fons adopten).

No era fàcil per als pensionistes anar a Madrid, passant hores d’incòmode viatge en autobusos, pagant-se el bitllet amb càrrec a minvades pensions. Però la presència de desenes de milers demostra la seva determinació a no cedir, a lluitar fins al final per una de les principals conquestes de la classe treballadora, el dret a la jubilació. Una determinació que és només un aspecte de la determinació del conjunt de la classe treballadora de no renunciar a una sola conquesta, de defensar totes les reivindicacions, de recuperar els drets arrabassats.

Per aconseguir arribar al 16-O ha calgut vèncer molts obstacles, els intents de divisió interna, l’oposició dels que rebutgen una mobilització estatal perquè no casa amb el seu objectiu de trencar la caixa única de la Seguretat Social. Però la fracció pensionista de la classe obrera ha imposat la unitat en defensa de les reivindicacions, com sens dubte aconseguirà la classe treballadora en el seu conjunt. La unitat sobre la base d’un principi clar: governi qui governi, les reivindicacions es defensen.

La mobilització dels pensionistes constitueix, en si mateixa, una crida a tots els sectors a mobilitzar-se per les seves reivindicacions, arrossegant a les seves organitzacions o passant per sobre d’elles, en una situació en la qual es donen cada vegada més elements per a una explosió social.

La crida als sindicalistes

A la manifestació del dia 16 es van repartir exemplars de la crida, signada per més de 400 sindicalistes, la immensa majoria militants de la UGT i de CCOO, en defensa de l’exigència d’auditoria dels comptes de la Seguretat Social i en suport a la pròpia mobilització .

Un manifest que es recolza en les resolucions a favor de l’auditoria aprovades en nombrosos congressos d’ambdues confederacions, i que expressa la voluntat de molts altres milers de sindicalistes de CCOO i d’UGT de lluitar, juntament amb les organitzacions de pensionistes, en defensa del sistema públic de pensions. Una voluntat que contrasta amb la línia d’alguns dirigents confederals d’arribar a acords per, segons diuen, «salvar la Seguretat Social», acceptant noves retallades de pensions.

L’exigència d’auditoria és més que oportuna, perquè la seva realització permetria posar de manifest que la Seguretat Social és financerament viable, que no cal fer cap concessió per mantenir-la. N’hi hauria prou amb que l’Estat tornés els més de 500.000 milions d’euros que -segons un estudi de CCOO- han sortit de la seva caixa per a «despeses impròpies», que no eren el pagament de pensions. I amb que es complís l’article 109 de la Llei de Seguretat Social, que compromet a l’Estat a fer front a qualsevol possible diferència entre ingrés i despeses del sistema públic de pensions, amb aportacions a càrrec dels PGE. I no amb préstecs.

Després del 16 d’octubre, els promotors de la crida han manifestat la seva voluntat de continuar la campanya, reunint als signants, organitzant delegacions a les direccions confederals.

Reivindicacions o consens

Poc abans de la manifestació, el 12 d’octubre, es va fer públic un acord entre les direccions del PSOE i del PP per renovar els principals «òrgans constitucionals». Immediatament, quatre institucions importants, en particular el Tribunal Constitucional i el Tribunal de comptes, obrint les portes a una possible renovació del CGPJ. Acord de consens que expressa un consens més profund, basat en la defensa del Règim, de totes les seves institucions i, en primer lloc, de la Monarquia, posada en dubte cada dia per les revelacions sobre els manejos econòmics de l’anomenat «emèrit». Títol cada dia més impropi per referir-se al Borbó lladre: a l’antiga Roma, d’on prové, designava el soldat que «havia complert el seu temps de servei i gaudia la recompensa deguda als seus mèrits».

Mentre PP i PSOE proclamaven el seu consens en defensa de les institucions del règim de la Monarquia, aquestes continuaven la seva feina: la fiscalia feia pública la seva intenció d’exonerar Joan Carles de Borbó de tota acusació judicial, el Suprem condemnava sense proves al diputat d’Unides Podem, Alberto Rodríguez, i el Tribunal de Comptes es negava a acceptar la fiança dels republicans catalans, exigint que paguin amb tots el seu béns les seves suposades responsabilitats. Com reclama gairebé 10 milions a la UGT per la seva participació en acords sobre els ERO a Andalusia.

El consens entre PP i PSOE es complementa amb un altre consens, letal per a la classe treballadora: el del «diàleg social» entre govern, sindicats i patronal, en nom del qual s’ajorna una i altra vegada tota modificació de les reformes laborals (i amb cada ajornament, se’ns proposa una modificació sempre més descafeïnada que la proposada fins llavors), en nom de la qual es prepara una nova reforma-retallada de pensions. Cal no oblidar que la retallada de pensions de la reforma del 2011, amb el seu retard de l’edat de jubilació als 67 anys i el seu augment del període de còmput per al càlcul de la pensió, es va basar en l’ASE, acord signat per les direccions d’UGT i CCOO, que pesa com una llosa en la consideració dels pensionistes i les seves organitzacions cap a les grans confederacions.

Defensa el sistema públic de pensions, basat en el repartiment, o consens en el Pacte de Toledo, obrint pas als fons de pensions privats. Govern per a la immensa majoria treballadora o consens amb els franquistes. Defensa de les reivindicacions o diàleg social. No es pot, com diu el refrany, posar una espelma a Déu i una altra al diable.

D’aquí es desprén que el combat dels revolucionaris passa per plantejar, partint de les reivindicacions concretes, la necessària independència de les organitzacions. I relacionar aquestes reivindicacions amb la lluita contra el règim monàrquic, parapet del capital financer i enemic, com ell, dels treballadors i dels pobles. El consens és la política que busca salvar el règim, que vol fer pagar als treballadors i els pobles la seva crisi, que és la crisi de sistema capitalista.

“Es tanca un període, s’obre un de nou”

Deja un comentario

Carta Setmanal 856 per descarregar en PDF

Aquesta setmana es publica en castellà el nombre 109 de la Verdad. Aquesta Carta Setmanal proporciona un resum del seu contingut per preparar la seva difusió i la seva discussió. El títol de la portada presenta el seu contingut: «Es tanca un període, s’obre un de nou … (notes del Secretariat de la IV Internacional); Dossier: Transició ecològica i economia «verda».

PRIMERES NOTES DEL SECRETARIAT INTERNACIONAL preparatòries DE LA DISCUSSIÓ DEL X CONGRÉS MUNDIAL DE LA IV INTERNACIONAL

Aquestes notes del Secretariat internacional tenen per objecte alimentar la discussió de les seccions. Cal assimilar plenament els grans canvis.

Per comprendre l’abast de la retirada de les tropes americanes de Kabul, cal enllaçar amb la carta adreçada el 8 de setembre per Janet Yellen, secretària d’Estat del Tresor, als congressistes. En ella els exhorta a que eliminin el límit del deute. Qualsevol retard, diu, situaria «als Estats Units en la incapacitat de complir amb les seves obligacions per primera vegada en la seva història [i] causaria un dany irreparable a l’economia dels Estats Units i als mercats financers globals». Difícil dir amb més claredat que la decisió nord-americana de desentendre’s no es limita a un ajust d’ordre militar de l’exèrcit nord-americà, sinó que constitueix una claríssima expressió de la crisi de tot el sistema de dominació imperialista. Impossible aïllar del gir del món i de la seva devastació per les bandes dels monopolis imperialistes. «Nou milions de persones moren de fam cada any al món; el nombre de refugiats expulsats de les seves terres per la guerra i la misèria arriba a la al·lucinant xifra de 82.400.000 (segons l’ACNUR).»

La descomposició del sistema capitalista és el resultat de la dislocació del mercat mundial provocada per la saturació dels mercats i la sobreacumulació. D’altra banda, Joe Biden va justificar la retirada americana de Kabul per concentrar-se en la Xina. Però l’ofensiva serà també contra els vells imperialismes d’Europa que han d’afrontar els trust americans.

«Davant de l’estretor del mercat mundial, a la competència, l’imperialisme en crisi s’ha d’obrir nous mercats utilitzant la qüestió de l’ecologia -és la pretesa« transició energètica », la« green »economia del pla Biden-, arrossegant a escala mundial la liquidació de branques senceres de la indústria que ja no són rendibles. És una destrucció gegantina de les forces.

El capital, per tal de contrarestar el descens tendencial de la taxa de guany, ataca la força de treball mitjançant acomiadaments massius i eliminació de drets i conquestes. Cal que tot el concedit durant decennis (conquestes de 1945 a Europa, les de la independència als països dominats) sigui irremissiblement destruït per preservar i «ordre mundial»: codi laboral, pensions, sanitat, escoles, serveis públics. Al fer-ho, soscava els fonaments sobre els quals es van aixecar els Estats burgesos, molt especialment a Europa.

Amb la pandèmia aquest objectiu dels governs pretenia contrarestar el punt comú de les mobilitzacions des de 2019 «Vagin, Fora tots!». Volen repetir la mateixa operació amb la qüestió del clima. A causa del rebuig dels partits, les col·laboracions de classe de tipus front popular dels anys 30 ja no són possibles, cal integrar totes les forces en el consens.

«La IV Internacional i les seves seccions no poden ignorar la combinació realitzada per ajudar a salvar el sistema mitjançant la il·lusió d’una utopia reaccionària de bé comú sota el capitalisme». La IV Internacional combat el consens. Està en contra de l’aliança d’explotats i explotadors. El consens és una forma moderna del vell corporativisme, retocat amb colors actuals, que busca destruir les organitzacions sindicals com a organitzacions de classe.

Davant la política d’acompanyament de les cúpules sindicals, s’organitza la resistència. Els militants volen reapropiar-se de les seves organitzacions de classe, s’agrupen al voltant de punts de suport, combatent en defensa de la independència de classe i de les organitzacions independents de la classe obrera.

La IV Internacional es manté íntegrament en el terreny de la independència de classe: defensa de la independència de les organitzacions sindicals i suport a totes aquestes mobilitzacions que, partint de sota, s’inscriuen per a nosaltres en la perspectiva del combat per crear les formes organitzatives controlades per les pròpies masses a fi de trencar la resistència contrarevolucionària dels aparells.

En aquesta nova situació, en la qual totes les relacions polítiques estan trastocades, cal alliberar-se, recolzant-se en l’anàlisi marxista, dels esquemes del passat. La IV Internacional ha d’estar atenta a tots aquests moviments i intervenir-hi perquè se sumin al combat general de la classe obrera que plantejarà necessàriament la qüestió de poder.»

Ningú pot preveure les formes que prendrà el període que s’obre, però és una certesa: per a la seva supervivència, l’imperialisme va desencadenar la barbàrie a escala mundial. En aquest enfrontament entre les classes socials antagonistes, al qual haurà de «probar-se» i implantar-se la IV Internacional, es dibuixarà el nou període històric.

DOSSIER: BÉNS COMUNS, TRANSICIÓ ECOLÒGICA I ENERGÈTICA, ECONOMIA «VERD» …

Per als grans capitalistes i els governs, la transició ecològica, l’economia «verda» és l’ocasió de realitzar el que no han pogut fer fins ara, és a dir, liquidar branques senceres de la indústria, qüestionar les conquestes de 1945 a Europa i la independència als països oprimits. Els diferents articles demostren la realitat d’una operació de supervivència del sistema capitalista i les seves conseqüències per a les poblacions treballadores.

ENERGIA EÒLICA, TRANSICIÓ ECOLÒGICA I CAPITAL

Aquesta tècnica, que es presenta com una electricitat amb baixa emissió de carboni, és objecte d’un martelleig mediàtic intensiu. Grans sumes de diners (160.000 milions en cinc anys a Alemanya) estan a càrrec del contribuent. A França i a Espanya, també es preveuen grans projectes.

Quin és realment el balanç del carboni de la turbina eòlica? Hi ha estudis seriosos que demostren que no és excel·lent i és molt pitjor que el de la hidràulica o la nuclear. En efecte, cal tenir en compte la totalitat de la cadena de construcció i d’utilització, i no un segment limitat. Són les falses presentacions del balanç de carboni les que serveixen de pretext per a un finançament massiu.

La creació de llocs de treball anunciats és feble i s’utilitza per privatitzar i precaritzar, destruir el sector públic. L’exemple de Texas mostra els efectes catastròfics d’aquest mecanisme.

FINANCES I ECONOMIA VERDA

L’eslògan «Tots units contra el virus» havia d’emmascarar l’estat desastrós dels sistemes de salut, sotmesos als plans de privatització i d’austeritat. També havia de dissimular les mesures lliberticides, que han de permetre accelerar la destrucció de les conquestes socials. En aquest marc, com valorar la «resolució verda» proposada per la Unió Europea el 14 de juliol?

Europa està atrapada a la seva dependència dels Estats Units, que han decidit salvar la seva economia afectada per una crisi sense precedents. Tota la indústria europea està amenaçada.

El pla que se sotmetrà a l’aprovació del Consell Europeu preveu 12 iniciatives legislatives. Els fons europeus que es destinaran a aquests plans estan subjectes a una doble condicionalitat: accentuar les destruccions socials, liquidar sectors sencers de la producció (exemple: els crèdits per a Espanya condicionats a la reforma laboral).

Alhora que es lloa la creació de llocs de treball, es fa un silenci total sobre la destrucció que aquests plans provocaran, per exemple, en l’automòbil.

El temor d’una explosió social, de resistències tipus «armilles grogues», ha portat a la Comissió Europea a crear un fons social per al clima de 72.000 milions, que pretén esmorteir tant com sigui possible aquest desocupació massiva. Els dirigents dels partits socialdemòcrates i exestalinistas han reprès aquests objectius amb entusiasme.

LA «ACTITUD VERD» DE LES MULTINACIONALS

Les grans empreses competeixen per tècniques de gestió per augmentar la «eficiència social». Es tracta d’una nova associació capital-treball embolicada en el desenvolupament sostenible i la qualitat de vida de les generacions futures. Els sindicats de vegades es presten a això en formes disfressades. Als que s’oposen a ella se’ls acusa d’obstaculitzar la protecció de la natura, d’obscurantistes, de ser un perill per al futur de l’espècie humana.

Els discursos sobre la responsabilitat social de les empreses no han tingut cap traducció concreta en matèria de protecció de l’entorn. Han representat una nova forma d’hipocresia dictada per la marxa al caos i l’engany del reverdiment.

L’EMPREMTA ENERGÈTICA DE LA TECNOLOGIA DIGITAL I DE LES «TECNOLOGIES VERDS»

«La transició energètica i digital devastarà la regió en proporcions sense precedents.» És la constatació de l’autor del llibre La guerra dels metalls rars aparegut en 2018.

Es donen xifres precises sobre la creixent demanda de metalls rars, la petjada de carboni digital. Les tecnologies anomenades «verdes» (turbines eòliques, solars, cotxes elèctrics) són molt consumidores d’aquests metalls.

«Hem de extreure del subsòl més metalls dels que ha extret la humanitat des del seu origen.» També es necessiten grans quantitats d’aigua. On sigui que sigui possible, l’imperialisme americà tracta de controlar el proveïment, s’emprèn una reorganització generalitzada.

L’ESTRETOR DEL MERCAT MUNDIAL I EL CARRERÓ SENSE SORTIDA D’UNA SUPOSADA «TRANSICIÓ ECOLÒGICA»

Hi ha una propaganda orquestrada per dir-nos que els «paquets d’estímul» portaran la prosperitat. Quina és la causa dels creixents problemes socials? L’article torna sobre aquesta qüestió. Per què el mercat mundial és massa estret? Marx va donar una explicació molt àmplia. Segueix sent vàlida?

La guerra comercial i el deute són mecanismes permanents del funcionament del capital que ha de vendre per a realitzar els seus beneficis. La guerra comercial s’exacerba per eliminar als competidors i mantenir la seva quota de mercat. Des de la decisió d’agost de 1971, l’imperialisme americà ha utilitzat fins als seus límits a l’endeutament, el parasitisme, el militarisme.

La transició ecològica es posa en relleu perquè l’imperialisme, que destrueix cada vegada més ràpidament el medi natural, ha de suscitar la il·lusió d’una transició ecològica per donar la impressió que el capitalisme pot resoldre els problemes i desenvolupar un nou camp de saqueig i acumulació amb el militarisme i la guerra.

Es tracta, doncs, d’una operació política i financera.

El capitalisme verd és una nova versió del capitalisme «el millor, l’etern ordre social possible»

– Declaració XXIV Congrés – A tot el moviment obrer, a la joventut, a totes i tots els partidaris de la democràcia,

Deja un comentario

Carta Setmanal 855 per descarregar en PDF

El congrés de la secció de la IV Internacional a Espanya s’ha celebrat en un moment extremadament difícil per als treballadors i els pobles. Tothom ha pogut comprovar-ho: enmig de la incapacitat de tots els governs per protegir la salut de la població, la pandèmia ha estat utilitzada per retallar drets i com a excusa per no derogar la llei mordassa i altres lleis antiobreres.

La situació de tants treballadors i treballadores privats de treball, d’atenció sanitària resumeix la situació de desemparament que amenaça la majoria de la població, sobretot dones, joves i emigrants.

La crisi del capitalisme, amplificada per la crisi pandèmica, troba avui un desenvolupament en l’agonia imperialista, l’últim episodi -la sortida de Afganistan- és l’expressió de l’atzucac en què es troba l’imperialisme dominant, producte de la descomposició del mercat mundial. Arrossegant després de si a tots els imperialismes secundaris, a llançar tots ells una agressió després d’una altra contra els treballadors.

La crisi de sistema de la propietat privada dels mitjans de producció és patent. Es revela per exemple en el fracàs històric del principal partit de la burgesia alemanya, la CDU de Merkel, en les darreres eleccions, i en l’aïllament total de Macron a França contestat cada setmana per centenars de milers als carrers, obre una època d’inestabilitat més acusada a tot l’edifici anomenat Unió Europea i de tots els governs que la componen, que es basa en la destrucció dels èxits històrics del moviment obrer, de l’ofensiva contra els drets democràtics i de l’especulació. És un terratrèmol. Les bases mateixes de la civilització, de milions i milions de famílies estan en perill. Només a la indústria de l’automòbil, i amb el pretext de l’anomenada «economia verda», els grans grups capitalistes volen acomiadar 4 milions de treballadors dels 12 milions que treballen en aquest sector. Mai, després de la Segona Guerra Mundial, el destí dels treballadors i dels pobles han estat tan lligats a Europa, bressol del capitalisme.

A Espanya, el règim de la Monarquia, que forma part del dispositiu mundial de l’imperialisme, es veu cada dia més qüestionat entre amplis sectors de treballadors i joves, embolicat en la corruptela de l’emèrit i atrinxerat després dels capitalistes, els jutges i l’aparell d’Estat franquista, per barrar el pas a una sortida democràtica.

El govern PSOE-UP, abandonant promeses electorals i posicionant-se al servei del capital financer i preservant els privilegis de la Monarquia heretada del franquisme, manté les reformes laborals, i de pensions, la llei mordassa … mentre es destrueixen milers de llocs de treball , es desertitzen zones senceres, i els serveis públics essencials com la sanitat i l’ensenyament continuen deteriorant com a conseqüència d’anys de retallades no revertits.

Els milers de milions dels enverinats fons europeus, en lloc de defensar i desenvolupar la indústria com prometien, serveixen per accelerar la destrucció industrial. A més de la condicionalitat amb que s’imposen i les seves conseqüències futures de la seva part computada com a deute. Un exemple incontestable: el frau del cotxe elèctric liquidaria l’única gran indústria de país. La destrucció del sistema públic de sanitat s’agreuja dia rere dia, i els únics beneficiaris són les multinacionals.

Per a la immensa majoria és una situació insuportable. Més encara quan es combina amb la campanya franquista d’enfrontament dels pobles, i els estralls repressius dels centenars de represaliats catalans i de tot l’Estat. No cal que el conjunt dels treballadors, les seves organitzacions i col·lectius diguin a una «Ja n’hi ha prou»? Organitzem-nos per lluitar per aquesta unitat per aturar la liquidació de drets, per defensar la llibertat dels treballadors i dels pobles, per evitar el que se’ns ve a sobre. La secció de la IV Internacional, convençuda de la urgència d’unir en un mateix combat polític totes les resistències a l’ofensiva liquidadora, ha decidit bolcar totes les seves forces en promoure l’acció del Comitè per l’Aliança de Treballadors i Pobles. Proposem als companys i companyes de diverses lluites, de diferents àmbits i pensaments, compartir la lluita del CATP.

Quan es compleixen quatre anys del major desafiament de masses al règim monàrquic expressat en la mobilització massiva de l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya, i després a la massiva protesta contra les sentències, quan creix com mai fins ara el sentiment republicà, és a dir, la consciència que la continuïtat del Borbó és un obstacle per a qualsevol solució democràtica, el congrés de la secció espanyola de la IV Internacional fa una crida a tots els treballadors, organitzacions, col·lectius, etc., a unir forces, a lluitar per la República del poble i per als pobles.

Per què és necessari un judici popular al Borbó lladre i a la Monarquia?

Deja un comentario

Carta Setmanal 854 per descarregar en PDF

Cada dia que passa hi ha una nova notícia sobre la corrupció del Rei «emèrit», Joan Carles de Borbó, la fortuna, pastada durant els seus 39 anys de regnat, es calcula en més de 2.000 milions d’euros.

Una fortuna basada -com cada dia compten més obertament els mitjans de comunicació- en activitats d’intermediació, com el cobrament d’una comissió per cada barril de petroli comprat a l’Aràbia Saudita, o les comissions per l’adjudicació de l’AVE a la Meca, i directament pel tràfic d’armes.

Al mateix temps, es multipliquen les notícies sobre comptes ocults en paradisos fiscals.

Joan Carles de Borbó s’ha vist obligat, en 2020 i 2021, a regularitzar ingressos amb Hisenda per valor de més de 5 milions d’euros. Ara s’ha sabut que l’ha fet després que la Fiscalia del Tribunal Suprem la notifiqués, com a mínim en tres ocasions, (al juny, novembre i desembre de 2020), que li estaven investigant. Una dada que, segons va fer públic al març l’Associació d’Inspectors d’Hisenda, suposaria que «les regularitzacions efectuades no impedirien la persecució dels delictes fiscals comesos», ja que perquè no hi hagi responsabilitat penal, s’ha de procedir «al complet reconeixement i pagament del deute tributari (incloent-hi els interessos de demora i recàrrecs que corresponguin), abans que per l’Administració Tributària se li hagi notificat l’inici d’actuacions, denúncies o diligències per part de l’AEAT, del ministeri fiscal o del jutge d’Instrucció » .

La suposada inviolabilitat

En tot cas, les possibles accions de la Fiscalia es van a limitar, com a molt, a les actuacions de Joan Carles I després de la seva abdicació, perquè abans d’ella, i durant els seus 39 anys de regnat, totes les seves accions estarien cobertes per la inviolabilitat del Rei que estableix l’article 56.3 de la Constitució: «la persona de Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre referendats en la forma establerta en l’article 64, no tenint validesa sense aquest referendament, llevat del que disposa l’article 65.2 «.

Com a mínim, aquesta és la interpretació que fan tant els successius governs com el poder judicial que actuen, evidentment, per protegir la institució de la Monarquia. Quant als governs per ventura pot algú defensar que cap d’ells estava informat dels tripijocs del rei, que ja havien estat publicats en alguns mitjans de premsa? Consta que les comissions per la compra de petroli a Aràbia (iniciades quan era Príncep d’Espanya) eren un fet conegut en els primers governs de la Monarquia. I pel que fa a l’aparell judicial, és evident que entre les seves funcions està protegir el règim i la Corona. Només cal recordar tan sols com, en defensa de la família reial, va eximir a la infanta Cristina de tota responsabilitat en els tripijocs del seu marit, Iñaki Urdangarín, en contradicció amb tota la jurisprudència i amb el que segueixen fent ara els jutges en casos similars .

Com assenyala Jorge de Esteban, catedràtic de Dret Constitucional, «el principi de la inviolabilitat dels reis procedeix de la creença que tot poder ve de Déu i que els seus representants a la terra eren els reis, per la qual cosa no se’ls podia atacar «. I afegeix que la suposada inviolabilitat suposaria que «el Rei pot cometre qualsevol fet sense ser jutjat perquè està per sobre de la llei i aquesta posició la mantindrà respecte de tots els actes que dugui a terme durant el seu mandat, fins i tot després que cessi en la Prefectura de l’Estat. Doncs bé, al menys al meu entendre, les dues afirmacions són insostenibles. Perquè ni són necessàries ni s’acomoden als principis constitucionals d’un Estat democràtic «. De Esteban conclou que els únics actes coberts per la inimputabilitat establerta en l’art 56.3 CE són «els que deriven de la seva funció com a cap de l’Estat (…) És obvi que tots aquells actes realitzats pel Rei que no guarden relació amb la seva funció com a cap de l’Estat i que, per tant, és impensable que puguin estar ratificats per les persones a què fa referència l’article 56.3, no estan sotmesos a la inviolabilitat«.

En la mateixa línia, són molts els juristes que opinen que són sola i exclusivament els actes esmentats a l’article 64 CE, els confirmats pel govern i que no tenen validesa sense aquest referendament, els que estan coberts per la inviolabilitat de l’article 56.3 de la Constitució. Per exemple, Joan Carles Carbonell Mateu, catedràtic de Dret Penal de la Universitat de València, que escriu que «no és casual que es continguin en el mateix paràgraf i separats per un punt i seguit la declaració d’inviolabilitat i la minuciosa regulació dels actes de Rei, l’exigència de ratificació i la translació de responsabilitat a qui els ratifiquen «. Que sapiguem, cap govern ha refrendat- per més que els hagin tapat i consentit- els tripijocs de l’avui «emèrit».

Tot i això, tot l’aparell judicial fa pinya per defensar la impunitat del Borbó. Per aquest motiu, com a molt, la Fiscalia Anticorrupció va investigar només els indicis que apunten a possibles delictes de blanqueig de capitals i frau fiscal, però no el suposat cobrament de comissions, que es va produir en l’època quan Joan Carles I encara era el cap d’Estat. D’aquesta manera, el gruix dels milers de milions pastats no podria tocar-se.

D’aquesta manera, el poder judicial assumeix, en defensa de la Corona, que segons la Constitució -i violant fins i tot tots els principis del que els defensors de l’ordre burgès diuen «Estat de dret» – el Rei podria assassinar a algú, violar un nen o robar centenars de milions sense que pugui ser penalment imputat.

Són els mateixos tribunals que avalen les retallades als empleats públics, les reformes laborals, les estafes bancàries, la llei mordassa i tots i cadascun dels atacs a la població treballadora.

Però no és només el poder judicial qui surt en defesa del Règim i de la seva màxima autoritat, la Corona. La Mesa del Congrés, amb els vots de PP, PSOE i Vox, ha rebutjat fins en deu ocasions diferents peticions de comissions d’investigació sobre la fortuna pastada pel Rei «emèrit». Escudant-se en tots els casos a la suposada inviolabilitat (que, en tot cas, podria impedir una imputació penal, però no una investigació parlamentària).

És evident que una investigació en seu parlamentària que establís les activitats corruptes de Rei tindria una repercussió política que faria trontollar les pròpies bases del Règim. Per tant, els defensors d’aquest han de tancar el pas a aquesta possibilitat.

Ara bé, com es pot combatre la corrupció si es consent la que porta a terme la més alta institució de l’Règim?

Perquè no ens resignem a la impunitat del Borbó, judici popular!

Cal deixar clara una qüestió: no és el problema d’un individu, és la trama i estructura de la Casa Reial, imbricada amb els poders financers i l’alta administració de l’Estat.

Cap demòcrata pot acceptar que la corrupció de la Corona pugui seguir impune. Si l’aparell judicial i els partits franquistes bloquegen la via a una investigació judicial o parlamentària, només hi ha una possibilitat que Joan Carles de Borbó sigui jutjat pels seus delictes i la fortuna que ha amassat torni a mans del poble: un judici popular.

És l’exigència que totes les organitzacions democràtiques i populars han d’aixecar. I posar immediatament les condicions per fer-ho possible. Les organitzacions que es declaren republicanes haurien d’estar al capdavant d’aquesta tasca.

A propòsit de la taula de diàleg govern central – govern de la Generalitat

Deja un comentario

Carta Setmanal 852 per descarregar en PDF

El dimecres 15 de setembre va tenir lloc al palau de la Generalitat de Barcelona la primera reunió de l’anomenada taula de diàleg. Aquesta taula va ser pactada anteriorment entre Quim Torra i Pedro Sánchez, abans que el primer fos inhabilitat per delicte de llibertat d’expressió pels tribunals franquistes.

En representació del govern central van participar Pedro Sánchez més cinc ministres (entre ells Yolanda Díaz de Unides Podem) i per part del govern de la Generalitat la delegació només estava composta per Pere Aragonés i dos consellers d’Esquerra Republicana de Catalunya, ja que els tres que havien de representar Junts per Catalunya (els partidaris de Puigdemont, continuadors de l’antiga convergència de Pujol) no van participar en la reunió.

Referent a això, cal assenyalar que s’ha aprofundit l’enfrontament entre ERC i els partidaris de Puigdemont. Aquests havien nomenat a tres representants per a la taula, dos d’ells no eren consellers del govern sinó dirigents del partit, inhabilitats per la Justícia franquista. L’argument d’Aragonés perquè no participessin en la reunió va ser que aquesta era només de representants dels governs.

Més enllà dels aspectes formals i institucionals, aquest nou episodi aprofundeix l’enfrontament entre les dues principals forces que es reclamen de l’independentisme: ERC, el partit tradicional de les capes mitjanes catalanes amb influència en certs sectors assalariats i JXC, els continuadors de la Convergència de Jordi Pujol, que, llastats per la corrupció d’aquesta, van adoptar una via obertament rupturista amb l’Estat. Recordem que va ser Artur Mas, president llavors de la Generalitat, qui va convocar el 4 de novembre de 2014 la primera consulta sobre la sobirania de Catalunya. Consulta tolerada pel govern Rajoy, doncs oficialment no tenia cap eficàcia política concreta, contràriament al referèndum d’1 de octubre de 2017, prohibit per Rajoy i que va donar lloc a la brutal resposta de la Monarquia, primer amb l’actuació repressiva de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil el mateix dia 1 i després amb el discurs del rei del 3 d’octubre, que va ordenar a totes les institucions de l’Estat, en particular a les judicials, actuar contra els responsables republicans catalans. Poques setmanes després, 12 d’ells van ser detinguts i condemnats. Els nou primers a més de 100 anys de presó, segons sentència del 14 d’octubre de 2019.

Què es va decidir a la taula de diàleg?

Simplement, iniciar el diàleg, sense calendari precís, com van dir Pedro Sánchez i Pere Aragonès, «dialogar sense sotmetre a terminis», donar-se temps i armar-se de perseverança.

Pedro Sánchez va oferir el que ja havia proposat a Quim Torra al febrer del 20, els anomenats 44 punts de la «agenda per al retrobament», entre ells:

– l’activació periòdica de la taula de diàleg.

– la reforma del sistema de finançament, qüestió en suspens i que afecta el conjunt de les 17 autonomies en què es basa el règim monàrquic.

– reforma del sector elèctric, integrant les últimes mesures del govern Sánchez, que busca reduir la factura de la llum

-Aixecar els peatges de les autopistes, recentment realitzat

– pla de rodalies 2020-30 de 6.300 milions i rellançar el corredor mediterrani

– noves mesures per regular els lloguers

– evitar recursos judicials …

Al marge de l’imprecisió de la majoria d’aquestes qüestions, en cap d’aquests punts es tracta d’acabar amb l’amenaça de persecució judicial a 3.000 ciutadans de Catalunya, la qual cosa permet l’actuació arbitrària dels jutges, com últimament el judici contra 13 membres d’un Comitè en Defensa de la República acusats sense cap prova de terrorisme.

Tampoc es parla del que, al principi, l’actual govern Sánchez havia promès, eliminar el delicte de sedició.

Tampoc s’inclou en el paquet el projecte d’ampliació de l’aeroport del Prat, de moment suspès. En efecte, es tracta d’una inversió de 1.700 milions per part d’Aena (empresa amb participació majoritària de l’Estat). Aquest projecte divideix de dalt a baix el govern català.

En efecte, els partidaris de Puigdemont són fervents partidaris d’aquest projecte, defensat també per la patronal catalana del Foment del Treball. I d’altra banda ERC s’oposa en nom d’un altre tipus d’inversions aeroportuàries, és a dir, ampliar i connectar els aeroports de Reus i Girona. En realitat, plantejant a l’Estat el control autonòmic de la gestió de l’aeroport. En aquest enfrontament de diferents projectes empresarials es juga, com és la moda i l’actualitat, amb arguments «ambientalistes» de protecció de la natura.

Per part de la delegació del govern de Catalunya, les exigències fonamentals són polítiques: amnistia i referèndum d’autodeterminació. Qüestions que per al govern central són incompatibles amb la Constitució.

Per al govern català les qüestions econòmiques i d’infraestructures han de ser tractades en la comissió bilateral de seguiment.

D’altra banda, Pere Aragonès insisteix que JXC se sumi plenament al procés de diàleg.

Cal dir que els dirigents de Junts s’han mostrat sempre escèptics davant la taula de diàleg i no han abandonat la seva estratègia de «unilateralitat». O sigui, rupturista amb el règim però d’esquena als treballadors i a la resta dels pobles de l’Estat, dirigint-se a la Unió Europea perquè reconegui una Catalunya independent.

No obstant això, alguna cosa important ha canviat des de 2017. «No existeix en la societat catalana el suport suficient per a una independència unilateral … I cal convèncer Europa que s’ha intentat el diàleg«. Aquest punt de vista de Lola García (La Vanguardia del 16 de setembre) reflecteix en bona mesura la posició actual d’una bona part dels dirigents republicans catalans.

Què ha canviat?

Sens dubte, la concessió d’un indult parcial per part de govern Sánchez, enfrontant-se de fet a l’aparell judicial i indirectament al Rei, ha obert la possibilitat -segons ERC- de l’obertura de negociacions amb l’Estat, al mateix temps que corren el risc de ser acusats de simples «gestors de l’autonomia» per part de sectors més radicals com els de la CUP.

La manifestació de 11 de Setembre de enguany ha estat un bon termòmetre per mesurar la relació de forces existent. Les desenes de milers de manifestants (108.000 segons la policia municipal d’Ada Colau, 400.000 segons els convocants de l’ANC) demostra el suport massiu que segueix tenint la causa independentista. Una anàlisi més detallada ens permet dir que aquest suport es concentra a les capes mitjanes, sobretot de les ciutats mitjanes i rurals, amb una disminució clara de participació de la joventut, absència total de la classe obrera i les seves organitzacions, i també, evidentment , de la gran burgesia. Al mateix temps hi ha un rebuig als partits, escridassats i caracteritzats com titelles.

Tot això no només està lluny del 11-S de 1977, la manifestació més massiva, hegemonitzada pels partits obrers i els sindicats, sinó també de l’any 2014, amb més d’un milió de manifestants corejant obertament la independència,

Posició des del punt de vista de la classe obrera

En efecte, la classe obrera estava absent del 11 de setembre, però ningú pot oblidar que en la setmana del 14 al 20 d’octubre de 2019, després de la sentència contra els nou, una veritable explosió semiespontània va sacsejar tot Catalunya, amb ressons a tot l’Estat. No es tractava només ni prioritàriament d’independència, sinó de l’enfrontament contra el règim a partir de la lluita contra la repressió.

La marxa sobre Barcelona del 18 d’octubre del 19 recordava per la seva massivitat la Diada del 77 però era molt més espontània i sense enquadrament. Els dirigents sobiranistes catalans van intentar desviar políticament la manifestació «cap a Europa», donant l’esquena als treballadors i els pobles d’Espanya.

Això explica la massiva abstenció de la joventut en les eleccions autonòmiques del 12 de febrer de 2021, que va donar la victòria relativa a PSC, confirmant la majoria parlamentària independentista, però sobre la base de la massiva abstenció (de fet, només el 26% del cos electoral va votar independència.

Tenint en compte aquestes qüestions, des del punt de vista de la classe obrera, que és única a tot l’Estat, es planteja com una necessitat i un deure la defensa del dret dels pobles, l’exercici de l’autodeterminació, l’amnistia.

Més que mai, no hi ha sortida sense plantejar la lluita unida contra el règim i els governs al seu servei, enemics de tots els pobles.

La unitat es basa en les conquestes comuns, per exemple el sistema públic de pensions. Però la unitat dels pobles només és possible sobre la base d’exercir lliurement el dret dels pobles a decidir si volen federar-se, cooperar, unir-se o separar-se. El nostre punt de partida és la unió lliure de pobles sobirans i el principal obstacle és la Monarquia, la cort corrupta que l’envolta, l’aparell judicial presidit pel rei, institucions heretades del franquisme que protegeixen els interessos del capital financer i actuen servilment davant l’imperialisme a través de l’OTAN i les bases.

El combat per la República, inseparablement de l’exercici del dret a decidir, pot permetre unir les forces de la classe obrera enfront de la Monarquia i les seves institucions.

El govern Sánchez es va constituir amb el propòsit declarat de mantenir aquest règim i els interessos del capital amb una plataforma social relativament limitada que ni tan sols s’ha complert.

Per dur a terme aquesta política, el govern Sánchez, reprenent el mètode del Pacte de la Moncloa, insisteix dia i nit a buscar el consens amb tots i amb totes. Això no impedeix que la dreta franquista segueixi considerant al Govern com il·legítim, en última instància assenyala la incompatibilitat entre la Monarquia, hereva del règim anterior, i els drets i conquestes socials, la llibertat d’organització, la llibertat de decidir dels pobles.

La disjuntiva plantejada després de la mort de Franco, reforma o ruptura, segueix sent actual. Aquesta no és una qüestió abstracta, plantejar el combat per les reivindicacions, pels drets, sense condicionar el Govern i a la seva política de consens és la concreció avui d’una política de ruptura amb el règim que exigeix a les organitzacions trencar amb la seva orientació de diàleg social o pacte d’Estat.

El «govern dels jutges»

Deja un comentario

Carta Setmanal 852 per descarregar en PDF

El 6 de setembre, com es realitza anualment, es va celebrar la inauguració de l’Any Judicial presidit pel Rei. Recordem que, en aquest país, en nom del Rei s’emeten les sentències i s’administra la justícia (per anomenar d’alguna manera al que fan els jutges en aquest país). El rei, és sovint, en els fets, l’única autoritat a la qual obeeixen les institucions judicials.

El president de Tribunal Suprem i del Consell General de Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes, que ocupa el seu lloc -o més aviat l’usurpa, segons les lleis vigents, des de fa ja gairebé 3 anys- va aprofitar l’ocasió per llançar un míssil contra la decisió del govern d’atorgar un indult parcial als 9 republicans catalans. Una intervenció que forma part de l’ofensiva de l’aparell d’Estat per barrar el pas a tota possible sortida al conflicte català. D’ací, la decisió del Tribunal de Comptes d’exigir fiances multimilionàries als polítics republicans catalans.

Aquest discurs d’enfrontament i guerra civil estava calcat al discurs del Rei del 3 d’octubre de 2017 contra el poble de Catalunya, l’endemà passat del referèndum del 1 d’octubre, il·legalitzat per Rajoy, i brutalment reprimit, i que Malgrat això hi van participar 2.262.424 ciutadans de Catalunya.

La renovació de Consell

Lesmes també va criticar el PSOE i al PP, per no renovar el Consell (una renovació que s’hauria d’haver produït fa 1.000 dies), cobrint així la responsabilitat del PP en el moment actual. Però no va fer cap al·lusió a una possibilitat que forçaria la renovació de la mateixa: la seva dimissió i la de la majoria dels membres de l’òrgan.

Evidentment el PP no té cap interès a aplicar l’actual llei que fa que 12 dels 20 jutges del Consell es decideixin a un acord entre els partits representats a les Corts. Gràcies al seu bloqueig de la renovació s’assegura que es manté la majoria triada en 2013 amb onze vocals elegits a proposta del PP, set del PSOE, un d’IU i un altre del PNB. Al front està Lesmes, que va ser alt càrrec en els governs de José María Aznar. Renovar ara suposaria per al PP perdre la majoria i, davant els judicis vigents com el de la Kitchen, tem les conseqüències.

Casado va declarar el 2 de setembre «que Sánchez abandoni tota esperança de renovar el CGPJ»; el dia 4, que «el problema és de Sánchez, no nostre» i, la premsa titulava que «Casado cita a Sánchez a renovar el poder judicial si accepta un canvi de model «. I ha canviat una i altra vegada les seves exigències per col·laborar en la renovació de CGPJ, que necessita una majoria parlamentària de 3/5.

La renovació s’hauria d’haver fet en 2018. Però, llavors, Pedro Sánchez, que ja era al govern, no tenia pressa. No semblava prudent fer canvis que poguessin repercutir en un Tribunal Suprem preparant el seu gran judici contra els republicans catalans. Com gosar desestabilitzar uns jutges que estan defensant la «unitat de la pàtria» (per molt que sigui una excusa per salvaguardar a les institucions), per mandat del rei i del seu discurs del 3 d’octubre de 2017? Llavors hauria estat possible renovar sense acord del PP ni de Vox, que no reunien els més de 2/5 del Congrés necessaris per bloquejar l’elecció.

Al rei actual tampoc li interessa molt la renovació, encara que sembli molt improbable que una nova majoria al Consell obrís pas a la possibilitat d’un judici al seu pare per els seus múltiples tripijocs econòmics, que sens dubte afectaria el conjunt de la institució monàrquica, hauria d’evitar fins i tot aquesta remota possibilitat.

En aquest marc, el dimarts 7 de setembre, a l’endemà del discurs de Lesmes, Casado va proposar renovar el Consell. Això sí, a condició de canviar immediatament la llei i permetre que tots els seus membres siguin elegits directament pels jutges, i no pel Parlament. Casado va defensar aquesta proposta en nom de la «independència del Poder Judicial». Independència, cal precisar, respecte de la sobirania popular.

Pot, en democràcia, una institució de l’Estat ser independent de la sobirania popular? És evident que, sota la Monarquia, institució clau de l’Estat que no se sotmet ni és triada per la sobirania popular, sinó per dret d’herència, és més que possible.

Recordem que el govern PSOE-UP va intentar modificar la Llei per impedir que el PP poguès seguir exercint la seva minoria de bloqueig en la renovació del CGPJ. Però li va parar els peus la Unió Europea. A L’endemà d’una reunió amb la vicepresidenta europea de Valors i Transparència, Vera Jourova, que li va demanar la retirada d’aquesta reforma legal, el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, anunciava la retirada del projecte. A més, la UE pressiona perque és canvii la norma i és faci una elecció basada en els «Estàndards europeus», perque al menys la meitat dels seus membres siguin elegits pels propis jutges. Totes les Institucions de l’actual UE van recolzar la transició espanyola, amb la continuïtat de les institucions del franquisme. I s’han oposat sempre a processar als responsables dels crims franquistes.

Cal recordar que la Constitució va declarar com a poder judicial democràtic al mateix aparell judicial seleccionat durant quaranta anys per la dictadura franquista, que dictà sentències sense Interferència. Però li van posar una administració triada amb participació de les Corts, el Consell General de Poder Judicial.

A ningú se li oculta que la «independència del Poder Judicial», que enarbora Casado – amb el suport de bona part de les associacions judicials i, com hem vist, de la UE- per defensar l’elecció de dotze Membres del CGPJ pels jutges no seria altra cosa que l’absoluta independència d’un aparell judicial heretat del franquisme sense depuració alguna, i ple de reaccionaris. Un Aparell defensor a ultrança dels interessos del capital financer i dels privilegis d’Institucions reaccionàries com l’Església Catòlica, i enemic dels Treballadors i de les dones. Un Aparell judicial que s’ha constituït com a garantia de la Impunitat dels crims de franquisme (arribant a l’expulsió del Jutge Garzón quan va gosar traspassar aquesta barrera), que ha avalat totes les retallades, les reformes laborals, la Llei mordassa… i que s’ha col·locat en primera línia de la persecució contra el poble català i els seus representants.

«En nom del rei»

Tot sembla indicar que Lesmes no actuava en nom propi, ni tan sols d’un sector de jutges, sinó com a Portaveu del Rei, amb la qual cosa s’alinea contra el Govern per segona vegada en un any. Segons la Vanguardia del 8 de setembre, el Rei, dirigint-se en conversa informal als dirigents polítics, immediatament després de dir el discurs de Lesmes, els hi va dir: «Lesmes us ha donat una estirada d’orelles a tots».

El monstruòs aparell judicial, que a més és lent i ineficaç, en els fets només obeeix al rei, com altres poders de l’Estat. Recordem al capità general Quintana Lacaci que, en ocasió del cop d’Estat del 23-F, va dir que havia obeït al Rei perquè «el Caudillo em va donar ordre d’obeir al seu successor». I Lesmes obeeix al seu señor, perquè si de veritat volguès resoldre el problema actual ho tindria tan fàcil com dimitir i forçar la dimissió de la majoria del CGPJ. Encara que, és clar, això suposaria renunciar al sou de 142.520 euros (pressupost de 2022), al vehicle oficial amb xofer, despatx i secretaris/es. Una Decisió sens dubte molt dolorosa.

La democràcia exigeix alliberar-nos d’aquest aparell judicial franquista. En democràcia només hi ha una sortida: l’Elecció democràtica dels jutges pel poble. L’Elecció dels jutges pel poble no és una ocurrència. En canvi, als Països on les formes democràtiques han estat més avançades l’elecció dels jutges és Llei. És als règims heretats de dictadures o als règims parlamentaris en crisi als que han segregat un cos judicial exterior a la població. És una de les qüestions que s’ha d’integrar a la lluita per un veritable canvi social i polític, per la República.