Archivo de la etiqueta: #República

Trobada estatal promoguda pel CATP: Alt a la Guerra, per l’auditoria de la Seguretat Social i la defensa de la sanitat pública

Carta Setmanal 938 per descarregar en PDF

El 6 de maig cent delegats d’Àlaba, Àvila, Barcelona, Granada, Madrid, Toledo, València, Biscaia, es van reunir a Madrid, al saló d’actes de la Fundació dels Advocats de CCOO assassinats pel franquisme. La reunió va ser presidida i presentada per Roberto Tornamira, portaveu del CATP. Hi va haver intervencions telemàtiques de Canàries i de Tarragona.

Com a França?

François Livartowski, sindicalista de CGT als serveis públics, respon a aquesta pregunta. És un moviment social completament atípic contra la reforma de les pensions que vol el govern Macron, que imposa dos anys més de treball al conjunt dels assalariats francesos i suprimeix els règims de pensions especials i d’alt nivell del qual es beneficien diverses professions, especialment al sector de l’energia, els ferroviaris…

És el major moviment social a França en decennis, potser des de la fi de la Segona Guerra Mundial, per la seva durada i per la participació popular a les manifestacions, les més nombroses al nostre país en els últims 60 anys. Hi ha hagut vagues molt potents en nombrosos sectors (arreu del món s’ha vist el resultat de la vaga dels abocadors a París, a les refineries, als ports, les centrals nuclears, ia nombroses administracions, empreses, fàbriques).

El moviment també és atípic perquè l’empenta de la base ha imposat una unitat sindical completa, sense precedents, sobre una reivindicació comuna. Des de començaments d’any veiem radicalitzar contra tot pronòstic els militants de les centrals més reformistes, fins i tot les més integrades als engranatges de l’Estat. En aquest període ha tingut lloc el congrés de la CGT, en què jo era delegat. Fet sense precedents, el informe de gestió de la direcció sortint ha estat rebutjat, i s’ha retret sobretot el secretari general sortint, Philippe Martinez, el fet d’haver donat suport a una vergonyosa demanda de mediació amb el Govern quan acabava d’obrir-se el congrés i tota l’organització se situava a la línia de la mobilització fins a la retirada de la reforma de les pensions. Aquest congrés que ha acabat amb el nucli dirigent i els seus compromisos amb el poder ha estat marcat per una gran exigència democràtica i un moviment dels delegats per recuperar la seva organització sindical.

Tot i això, si bé les centrals sindicals s’han mantingut unides en la reivindicació de retirada de la reforma –realment no tenien elecció- en cap moment han cridat a bloquejar el país, mitjançant la vaga indefinida. Però totes les jornades nacionals han tingut un seguiment considerable en centenars de ciutats, en pobles, en llocs on no hi ha hagut mai manifestacions, i en aquestes jornades hi ha hagut a tot arreu multitud d’iniciatives, bloquejos, concentracions,marxes…

La Constitució francesa atorga plens poders al president de la República per aprovar lleis sense vot del Parlament. Però la utilització el 7 de març de l’article 49.3 per Macron per fer passar la seva llei va provocar una nova onada d’indignació i aquest moviment social s’ha transformat en moviment de rebuig del sistema, de les pròpies institucions, amb la comprensió cada cop més generalitzada que allò legal no necessàriament és legítim. Assistim a la fusió d’un moviment reivindicatiu, sindical, amb un moviment ciutadà, polític, molt profund, que se situa en la continuïtat de les Armilles Grogues i del rebuig del sistema materialitzat a les eleccions presidencials d’abril del 2022 mitjançant el vot a Jean Luc Mélenchon.

L’última jornada de manifestació era l’1 de maig, i va ser també l’1 de maig més gran de la nostra història recent, un 1 de maig antiMacron. Des de fa diverses setmanes, els ministres, els diputats i el mateix Macron són rebuts amb cassolades allà on van i això no s’ha acabat.

Així mateix, es dóna una radicalització del poder amb una deriva de seguretat molt violenta i el recurs sistemàtic de l’Estat a la violència policial, especialment contra els joves, amb detencions massives a les manifestacions, provocacions policials, intents de prohibir les concentracions.

Tot i que les vagues gairebé han acabat en el moment en què us parlo –els vaguistes prefereixen parlar d’ajornament– no hi ha sentiment de derrota. Per evitar una situació similar, el Govern alemany ha decidit respondre a les reivindicacions salarials dels funcionaris alemanys amb el sindicat VERDI, concedint-los un 15% d’augment. Tots els governs tenen por del que passa a França.

La classe obrera francesa ha sabut fins ara desmuntar totes les divisions i imposar la continuïtat del moviment. Aquesta movilització popular massiva contra el poder autoritari de Macron, contra les institucions antidemocràtiques, no s’ha acabat. Els militants lluita de classes als seus sindicats segueixen convocant assemblees generals i plantejant la qüestió del bloqueig del país mitjançant la vaga, per fer recular Macron, que a més de les pensions, ataca el conjunt de les conquestes de la classe obrera francesa.

Macron que ha ficat França a l’economia de guerra dedicant-li un pressupost de 413.000 milions d’euros d’aquí al 2030, emprèn alhora una veritable guerra social contra la classe obrera francesa, contra els serveis públics. Macron ha intentat instaurar una unió sagrada per donar suport al seu compromís amb la guerra de l’OTAN a Europa, però no ho ha aconseguit. Macron ens declara la guerra, no la guanyarà!

Pareu la guerra!

Juan Uriondo, membre de la Comissió Permanent Federal d’Esquerra Socialista intervé com a portaveu de l’equip de coordinació de la campanya per aturar la guerra. Representa els més de nou-cents signants del Manifest. A tots els que s’han reunit a desenes de ciutats per estendre la campanya, amb participació de representants polítics i electes, a títol individual. Per al conjunt del moviment obrer i democràtic, abans de res, sense cap condició prèvia, cal aturar la guerra.

En fer-se ressò, les declaracions dels delegats aborden la lluita contra la guerra des de tots els angles. Partint de la defensa de les pensions, de la Seguretat Social, arriba a la conclusió: «augmentar el pressupost militar és desmantellar els pressupostos socials. Ens amenaça una ofensiva a tots els nivells. Així, doncs, la lluita contra la guerra és la lluita per les reivindicacions».

La defensa de la sanitat pública

Blas Ortega diu que les mobilitzacions per defensar-la recorren el país. Les retallades, les reestructuracions porten a un desmantellament insuportable per als professionals i per al poble. És el resultat d? una política de 25 anys de tots els Governs.

Ens diuen que «hem gastat massa, no hi ha diners per a la sanitat: el capital vol els 90.000 milions per als seus negocis, desvia milers de milions per a la guerra.

A Madrid, dues vegades s’ha manifestat la població per centenars de milers, fins i tot un milió, per un pressupost públic d’urgència per a la sanitat pública (no per a les privades), millora de salaris i condicions laborals, evitant la fugida de professionals, obertura de centres, recuperar els hospitals privatitzats. Però el Govern deixa això en mans de les autonomies, gairebé sense finançament i sotmeses als plans d’estabilitat. Cap Govern no pot ignorar les seves responsabilitats.

La disposició dels professionals i treballadors no té res a veure amb la dels dirigents.

Hi ha manifestacions per tot arreu. Les de Madrid les han organitzat associacions de veïns, de barris. Els dirigents polítics i sindicals hi participen però es neguen a utilitzar la seva força per unificar la mobilització, com exigim els afiliats. Hem realitzat dues trobades, editat dos butlletins, però amb això no n’hi ha prou.

Us proposo ampliar aquest grup vinculat al CATP, multiplicar les informacions, les iniciatives i les reunions aprofitant les del CATP.

La defensa de les pensions és la exigència de l’auditoria

Van prendre la paraula a continuació les companyes María José García Lucas i Iris Mateos en nom del col·lectiu Sindicalistes per l’Auditoria. A la seva exposició van recordar com el Congrés va aprovar la llei sobre l’auditoria com a resultat d’una llarga i sostinguda lluita, principalment dels col·lectius de jubilats. I com aquesta llei no s’ha aplicat i no sembla que s’aplicarà si no es continua el combat al carrer. És imprescindible, diuen, no només per la necessitat òbvia de recuperar allò que ens ha estat sostret, sinó per acabar amb la fal·làcia repetida mil vegades de la suposada inviabilitat de la Seguretat Social. Les companyes van plantejar la necessitat de seguir recollint firmes perquè s’apliqui la llei,

Després d’anys de lluita, les plataformes de pensionistes són una component essencialdel combat obrer.

Juan Miguel Fernández, de Coespe, indica que la responsabilitat del Govern inclou un conjunt de mesures que desmantellen el sistema de pensions.

Una conquesta essencial, a partir de la mobilitzacions, ha estat la llei que confirma que la pensió de jubilació arribarà sempre al 89% del salari, cosa que estava amenaçada. L’acció del diputat Jordi Salvador per agrupar i fer front a les pressions de l’establishment de la sanitat. Parlarà més endavant.

El banc vol aquests diners. A les institucions, responsables del PSOE, PCE, Podem han capitulat. És la continuïtat del pacte de la Transició per mantenir els costums del franquisme. Davant aquesta pressió, els pensionistes exigim des de fa 4 anys una auditoria pública sobre el desfalc de la caixa de la Seguretat Social. S’ha guanyat una llei per l’auditoria, però el Govern no la compleix.

Continuem reclamant cada dret amenaçat.

Per tots els drets dels joves

La classe treballadora i els joves senten una realitat de misèria amb la guerra que aquest Govern ens imposa plegant-se al Govern dels Estats Units i a l’OTAN, en aquests moments de guerra contra els pobles, els treballadors, no només a Ucraïna

o a Rússia sinó a tot Europa. No tinc cap altre desig que reunir-me amb els nostres militants de lluita, sobretot joves, a laInternacional.

Em dic Víctor Iniesta, pertanyo al Comitè Nacional per la República, treballem a la universitat contra la nova llei d’universitats imposada per aquest Govern, que se suposa el més progressista de la història i que, tanmateix, ens imposa una llei que és continuïtat de la d’Aznar. Se segueix privatitzant les universitats, cal pagar milers d’euros per accedir-hi, segueixen deixen milers i milers de joves treballadors fora de l’ensenyament superior, segueixen lliurant als bancs, a la multinacionals els diners que pertanyen a tots i totes, als treballadors que es maten treballant per pagar els serveis públics. I ens fiquen a la guerra. Nosaltres no només diem que la universitat és decadent, que estan destruint-la, sinó que destrueixen el futur del país, del nostre país. La classe treballadora davant la guerra s’expressa a la guerra social que s’imposa a tots els pobles d’Europa, i aquí a Espanya descobrim que, de la nit al dia, el pressupost militar augmenta en milers de milions, quan tres anys després de la pandèmia no han estat capaços de resoldre tota la crisi i les retallades. Conec camarades d’un centre hospitalari que no poden ni tan sols fer vaga perquè no hi ha ni tan sols personal per cobrir el 30% de serveis mínims.

Els joves estem en una enorme precarietat perquè liquiden la indústria, on podíem participar, trobar una ocupació, però ara només ens queda el sector terciari, més dividit que mai, pitjor pagat que mai, perquè s’ha passat d’un 40 % a un 15%. O servir els turistes, aquesta és la feina que ens proposen. I amb la guerra, la destrucció és encara més gran. Amb les reformes de les lleis laborals, es tanquen fàbriques per pagar menys impostos i menys salaris. Deslocalitzen per pagar menys.

De manera que, després de 4 anys de legislatura, no és que les coses no canviïn, és queempitjoren.

Hem d’acceptar el conte que ens venen els feixistes i encara serà pitjor? Però ja és dolent. Amb el Govern d’esquerres estem malament. Quina alternativa pot tenir la classe obrera per defensar els nostres interessos?

No hem d’acceptar que la reforma de les lleis laborals és bona per a tothom. No, si és bona per al patró, és dolenta per als treballadors.

Som aquí perquè el CATP ens ajudi a combatre per un instrument polític que defensi els nostres interessos.

A més, els joves vivim l’agreujant de la repressió. Un jove passa davant d’una manifestació i li cau una condemna de 6 anys de presó.

Com que la paraula de dos agents de policia té més valor que totes les proves que puguis presentar en sentit contrari. És el sistema de l’opressió.

Així doncs, cal agafar el mateix rumb que França. El pensionista, el treballador, el jove, tots units contra el règim del capital, que avui és el règim monàrquic.

El combat als sindicats

Pablo García, responsable sindical a John Deere.
A la meva fàbrica hem viscut el conflicte següent: l’any passat un preacord d’una part dels sindicats amb el patró va ser rebutjat per la majoria. Hem aconseguit que durant 6 anys el salari augmentarà segons l’augment real del cost de la vida més un 1% (deixant de banda altres conceptes). Alhora, el patró ha abandonat la pretensió d’acomiadar els treballadors que han patit un tractament mèdic. Seguiran assalariats però en un lloc adaptat a les condicions presents.

Vam tenir la sort que el president del Govern va visitar ahir la fàbrica amb un seguici de 120 col·laboradors. Vam tenir ocasió de transmetre-li reivindicacions dels treballadors.

D’una banda, l’any passat van decretar tenir encara un any de jubilació anticipada. Els avantatges són importants. És possible tenir un nou decret llei per a aquest any? És una millora de l’edat real de jubilació.

També us vam proposar que sostingui les propostes de Lula sobre la guerra d’Ucraïna.

Un altre sindicalista, entre d’altres, exigeix que es pari atenció a aquests problemes:

Qui representa la Seguretat Social de repartiment? En els fets, no és fàcil dir-ho. Per això cal insistir en la necessitat duna nova representació dels treballadors i dels pobles.

D’altra banda, cal fer atenció a un aspecte de l’experiència francesa. Els companys de França estan arribant a la següent conclusió: mentre segueixin aquí les institucions de la V República, no hi ha lloc per a les nostres reivindicacions més urgents.

I a Espanya hi ha una incompatibilitat entre les reivindicacions i els drets que estan sobre la taula, d’una banda, i de l’altra la Monarquia instaurada per la dictadura, que garanteix que se segueixin negant els drets dels treballadors i dels pobles.

Propostes del company Angel Tubau (Informació Obrera)

Em sembla imprescindible donar continuïtat a aquesta Trobada, amb les campanyes que s’han proposat, particularment la campanya contra la guerra perquè permet relacionar el conjunt de les mesures que pren el Govern sotmès al capital financer.

Al llarg de la reunió hi ha un debat que en certa mesura és obert i hem de continuar. Com és lògic, hi ha diferents sortides, diferents apreciacions de com combatre per l’instrument polític que pugui unificar la classe obrera.

El company Jordi Salvador (l’aportació del qual publicarem la setmana que ve) ha fet una aportació molt autocrítica, de per què ha fracassat el republicanisme català, per la seva unilateralitat, per no buscar l’aliança amb els treballadors de tot l’Estat. Que, en darrera instància, són la força social que pot obrir una sortida democràtica a aquest país.

Aleshores, cal avançar en aquest debat, impulsar una solució. Els treballadors i els pobles es relacionen en primer lloc perquè tenen un enemic comú, el règim monàrquic subsidiari de l’imperialisme de l’OTAN, i compromet tots els governs, siguin de dretes o d’esquerres: Tots els governs que són al dispositiu monàrquic faran la mateixa política, amb més o menys acompanyament social.

El problema s’hi concentra: com trencar amb aquesta política.

I François ho ha explicat molt bé. El Congrés de la CGT ha hagut d’expulsar una direcció que buscava l’acord amb el Govern. La contradicció en què hi ha les confederacions sindicals és que d’una banda tenen la massa dels militants i de l’altra tenen la pressió del règim.

L’acord per la negociació que s’acaba de signar a Espanya vol impedir una explosió social i promet una pau social fins al 2025.

Quina és la diferència ara entre Espanya o França i Alemanya? El company Frank explica l’intent d’agrupar a Alemanya una gran força, sobretot contra la guerra, aixecar un instrument independent del Govern i de l’imperialisme d’Alemanya a la conferència que es fa avui a Hanoberg. No sé si ho aconseguiran. Seria important per a tothom perquè les formes són diferents però és per allà on cal avançar.

Hem de fugir de dues coses:

Creure que el CATP es proclamarà com a alternativa, nosaltres i algun més.

O esperar que es faci espontàniament, com si tinguéssim un moviment polític com el de Mélenchon.

Combatrem per ajudar que es constitueixi un moviment així? Vegem-ho, tothom parla d’unitat. Mélenchon planteja la qüestió de la unitat al voltant d’una política de ruptura amb el sistema. No es pot avançar per construir una nova representació política si no és amb la ruptura, amb la ruptura amb el règim, amb el sistema, en relació amb la defensa de les reivindicacions… Aquesta és la clau. En això ens hem de comprometre. Ens comprometem com a CATP no per proclamar-nos res, sinó per buscar els milers de militants, de responsables, que van en el mateix sentit però encara no han trobat un pol d’agrupament. És aquí on som, nosaltres un més, volem ser l’avantguarda del moviment de ruptura amb la Monarquia, per la República.

Multiplicar i reforçar els comitès per a l’aliança de treballadors i pobles

És la tasca central, adreçada a tots els militants, treballadors, joves que busquen una sortida independent de la Monarquia, de l’OTAN, de la UE i de la submissió del Govern a aquestes institucions.

Inseparablement daixò, es tracta de multiplicar, estendre, els CATP. La Coordinadora d’aquests comitès és la continuïtat d’aquesta Trobada, que dia a dia elabora les mesures necessàries a adoptar.

Encuentro estatal promovido por el CATP: Alto a la Guerra, por la auditoría de la Seguridad Social y la defensa de la sanidad pública

Deja un comentario

Carta Semanal 938 en catalán

Carta Semanal 938 para descargar en PDF

El 6 de mayo cien delegados de Álava, Ávila, Barcelona, Granada, Madrid, Toledo, Valencia, Vizcaya, se reunieron en Madrid, en el salón de actos de la Fundación de los Abogados de CCOO asesinados por el franquismo. La reunión fue presidida y presentada por Roberto Tornamira, portavoz del CATP. Hubo intervenciones telemáticas de Canarias y de Tarragona.

¿Como en Francia?

François Livartowski, sindicalista de CGT en los servicios públicos, responde a esa pregunta. Es un movimiento social por completo atípico contra la reforma de las pensiones que quiere el gobierno Macron, que impone dos años más de trabajo al conjunto de los asalariados franceses y suprime los regímenes de pensiones especiales y de alto nivel del que se benefician varias profesiones, especialmente en el sector de la energía, los ferroviarios…

Es el mayor movimiento social en Francia en decenios, quizás desde el fin de la Segunda Guerra Mundial, por su duración y por la participación popular en las manifestaciones, las más numerosas en nuestro país en los últimos 60 años. Ha habido huelgas muy potentes en numerosos sectores (en todo el mundo se ha visto el resultado de la huelga de los basureros en París, en las refinerías, en los puertos, las centrales nucleares, y en numerosas administraciones, empresas, fábricas).

El movimiento es también atípico porque el empuje de la base ha impuesto una unidad sindical completa, sin precedentes, sobre una reivindicación común. Desde comienzos de año vemos radicalizarse contra todo pronóstico a los militantes de las centrales más reformistas, aun de las más integradas en los engranajes del Estado. En este periodo ha tenido lugar el congreso de la CGT, en el que yo era delegado. Hecho sin precedentes, el informe de gestión de la dirección saliente ha sido rechazado, reprochándose sobre todo el secretario general saliente, Philippe Martinez, el hecho de haber apoyado una vergonzosa demanda de mediación con el Gobierno cuando acababa de abrirse el congreso y toda la organización se situaba en la línea de la movilización hasta la retirada de la reforma de las pensiones. Este congreso que ha acabado con el núcleo dirigente y sus compromisos con el poder ha estado marcado por una gran exigencia democrática y por un movimiento de los delegados para recuperar su organización sindical.

Sin embargo, si bien las centrales sindicales se han mantenido unidas en la reivindicación de retirada de la reforma –realmente no tenían elección- en ningún momento han llamado a bloquear el país, mediante la huelga indefinida. Pero todas las jornadas nacionales han tenido un seguimiento considerable en cientos de ciudades, en pueblos, en lugares donde jamás ha habido manifestaciones, y en esas jornadas ha habido en todas partes multitud de iniciativas, bloqueos, concentraciones, marchas…

La Constitución francesa otorga plenos poderes al presidente de la República para aprobar leyes sin en voto del Parlamento. Pero la utilización el 7 de marzo del artículo 49.3 por Macron para hacer pasar su ley provocó una nueva oleada de indignación y ese movimiento social se ha ido transformando en movimiento de rechazo del sistema, de las propias instituciones, con la comprensión ca- da vez más generalizada de que lo legal no necesariamente es legítimo. Asistimos a la fusión de un movimiento reivindicativo, sindical, con un movimiento ciudadano, político, muy profundo, que se sitúa en la continuidad de los Chalecos Amarillos y del rechazo del sistema materializado en las elecciones presidenciales de abril de 2022 mediante el voto a Jean Luc Mélenchon.

La última jornada de manifestación era el 1 de mayo, y fue también el mayor 1 de mayo de nuestra historia reciente, un 1 de mayo antiMacron. Desde hace varias semanas, los ministros, los diputados y el propio Macron son recibidos con caceroladas allá donde van y esto no se ha terminado.

Se da asimismo una radicalización del poder con una deriva de seguridad muy violenta y el recurso sistemático del Estado a la violencia policial, especialmente contra los jóvenes, con detenciones masivas en las manifestaciones, provocaciones policiales, intentos de prohibir las concentraciones.

Si bien las huelgas casi han terminado en el momento en que os hablo –los huelguistas prefieren hablar de aplazamiento- no hay sentimiento de derrota. Para evitar una situación similar, el Gobierno alemán ha decidido responder a las reivindicaciones salariales de los funcionarios alemanes con su sindicato VERDI, concediéndoles un 15 % de aumento. Todos los Gobiernos tienen miedo de lo que sucede en Francia.

La clase obrera francesa ha sabido hasta ahora desmontar todas las divisiones e imponer la continuidad del movimiento. Esta movilización popular masiva contra el poder autoritario de Macron, contra las instituciones antidemocráticas, no ha terminado. Los militantes lucha de clases en sus sindicatos siguen convocando asambleas generales y planteando la cuestión del bloqueo del país mediante la huelga, para hacer recular a Macron, que además de las pensiones, ataca el conjunto de las conquistas de la clase obrera francesa.

Macron que ha metido a Francia en la economía de guerra dedicándole un presupuesto de 413.000 millones de euros de aquí a 2030, emprende al mismo tiempo una verdadera guerra social contra la clase obrera francesa, contra los servicios públicos. Macron ha intentado instaurar una unión sagrada para apoyar su compromiso con la guerra de la OTAN en Europa pero no lo ha conseguido. Macron nos declara la guerra, ¡no va a ganarla!

¡Parad la guerra!

Juan Uriondo, miembro de la Comisión Permanente Federal de Izquierda Socialista interviene como portavoz del equipo de coordinación de la campaña para parar la guerra. Representa a los más de novecientos firmantes del Manifiesto. A todos los que se han reunido en decenas de ciudades para extender la campaña, con participación de representantes políticos y electos, a título individual. Para el conjunto del movimiento obrero y democrático, ante todo, sin ninguna condición previa, hay que parar la guerra.

Haciéndose eco de ello, las declaraciones de los delegados abordan la lucha contra la guerra desde todos los ángulos. Partiendo de la defensa de las pensiones, de la Seguridad Social, llega a la conclusión: «aumentar el presupuesto militar es desmantelar los presupuestos sociales. Nos amenaza una ofensiva a todos los niveles. Así pues, la lucha contra la guerra es la lucha por las reivindicaciones».

La defensa de la sanidad pública

Blas Ortega dice que las movilizaciones para defenderla recorren el país. Los recortes, las reestructuraciones llevan a un desmantelamiento insoportable para los profesionales y para el pueblo. Es el resultado de una política de 25 años de todos los Gobiernos.

Nos dicen que «hemos gastado demasiado, no hay dinero para la sanidad: el capital quiere los 90 000 millones para sus negocios, desvía miles de millones para la guerra.

En Madrid, por dos veces se ha manifestado la población por cientos de miles, incluso un millón, por un presupuesto público de urgencia para la sanidad pública (no para las privadas), mejora de salarios y condiciones laborales, evitando la fuga de profesionales, apertura de centros, recuperar los hospitales privatizados. Pero el Gobierno deja esto en manos de las autonomías, sin apenas financiación y sometidas a los planes de estabilidad. Ningún Gobierno puede ignorar sus responsabilidades.

La disposición de los profesionales y trabajadores nada tiene que ver con la de los dirigentes.

Hay manifestaciones por todas partes. Las de Madrid las han organizado asociaciones de vecinos, de barrios. Los dirigentes políticos y sindicales participan en ellas pero se niegan a utilizar su fuerza para unificar la movilización, como exigimos los afiliados. Hemos realizado dos encuentros, editado dos boletines, pero esto no basta.

Os propongo ampliar este grupo vinculado al CATP, multiplicar las informaciones, las iniciativas, y las reuniones aprovechando las del CATP.

La defensa de las pensiones es la exigencia de la auditoría

Tomaron la palabra a continuación las compañeras María José García Lucas e Iris Mateos en nombre del colectivo Sindicalistas por la Auditoría. En su exposición recordaron cómo el Congreso aprobó la ley sobre la auditoría como resultado de una larga y sostenida lucha, principalmente de los colectivos de jubilados. Y cómo esa ley no se ha aplicado y no parece que se vaya a aplicar si no se continúa el combate en la calle. Es imprescindible, dicen, no solo por la necesidad obvia de recuperar lo que nos ha sido sustraído, sino para acabar con la falacia repetida mil veces de la supuesta inviabilidad de la Seguridad Social. Plantearon las compañeras la necesidad de seguir recogiendo firmas para que se aplique la ley, apelar a los parlamentarios que votaron favorablemente a que insten al Congreso a cumplir con lo que el propio Congreso votó y exigir a los sindicatos que asuman toda su responsabilidad en esta lucha.
Tras años de lucha, las plataformas de pensionistas son una componente esencial del combate obrero.

Juan Miguel Fernández, de Coespe, indica que la responsabilidad del Gobierno incluye un conjunto de medidas que desmantelan el sistema de pensiones.

Una conquista esencial, a partir de la movilizaciones, ha sido la ley que confirma que la pensión de jubilación alcanzará siempre el 89 % del salario, lo que estaba amenazado. La acción del diputado Jordi Salvador para agrupar y hacer frente a la presiones del establishment de la sanidad. Hablará más adelante.

El banco quiere ese dinero. En las instituciones, responsables del PSOE, PCE, Podemos han capitulado. Es la continuidad del pacto de la Transición para mantener las costumbres del franquismo. Frente a esta presión, los pensionistas exigimos desde hace 4 años una auditoría pública sobre el desfalco de la caja de la Seguridad Social. Se ha ganado una ley por la auditoría, pero el Gobierno no la cumple.

Seguimos reclamando cada derecho amenazado.

Por todos los derechos de los jóvenes

La clase trabajadora y los jóvenes sienten una realidad de miseria con la guerra que este Gobierno nos impone plegándose al Gobierno de los Estados Unidos y a la OTAN, en estos momentos de guerra contra los pueblos, los trabajadores, no solo en Ucrania o en Rusia sino en toda Europa. No tengo otro deseo que reunirme con nuestros militantes de lucha, sobre todo jóvenes, en la Internacional.

Me llamo Víctor Iniesta, pertenezco al Comité Nacional por la Pública, trabajamos en la universidad contra la nueva ley de universidades impuesta por este Gobierno, que se supone el más progresista de la historia y que, sin embargo, nos impone una ley que es continuidad de la de Aznar. Se sigue privatizando las universidades, hay que pagar miles de euros para acceder a ellas, siguen dejan a miles y miles de jóvenes trabajadores fuera de la enseñanza superior, siguen entregando a los bancos, a la multinacionales el dinero que pertenece a todos y todas, a los trabajadores que se matan trabajando para pagar los servicios públicos. Y nos meten en la guerra. Nosotros no solo decimos que la universidad es decadente, que están destruyéndola, sino que están destruyendo el futuro del país, de nuestro país. La clase trabajadora ante la guerra se expresa en la guerra social que se impone a todos los pueblos de Europa, y aquí en España descubrimos que, de la noche a la mañana, el presupuesto militar aumenta en miles de millones, cuando tres años después de la pandemia no han sido capaces de resolver toda la crisis y los recortes. Conozco a camaradas de un centro hospitalario que no pueden ni siquiera hacer huelga porque no hay ni siquiera personal para cubrir el 30 % de servicios mínimos.

Los jóvenes estamos en una enorme precariedad porque liquidan la industria, en la que podíamos participar, encontrar una ocupación, pero ahora solo nos queda el sector terciario, más dividido que nunca, peor pagado que nunca, porque se ha pasado de un 40 % a un 15 %. Servir a los turistas, ese es el trabajo que nos proponen. Y con la guerra, la destrucción es aún mayor. Con las reformas de las leyes laborales, se cierran fábricas para pagar menos impuestos y menos salarios. Deslocalizan para pagar menos.

De modo que, tras 4 años de legislatura, no es que las cosas no cambien, es que empeoran.

¿Tenemos que aceptar el cuento de que vienen los fascistas y será aún peor? Pero ya es malo. Con el Gobierno de izquierdas estamos mal. ¿Qué alternativa puede tener la clase obrera para defender nuestros intereses?

No tenemos que aceptar que la reforma de las leyes laborales es buena para todo el mundo. No, si es buena para el patrón, es mala para los trabajadores.

Estamos aquí para que el CATP nos ayude a combatir por un instrumento político que defienda nuestros intereses.

Ademas los jovenes vivimos el agravante de la represión. Un joven pasa ante una manifestación y le cae una condena de 6 años de prisión, puesto que la palabra de dos agentes de policía tiene más valor que todas las pruebas que puedas presentar en sentido contrario. Es el sistema de la opresión.

Así pues, hay que tomar el mismo rumbo que Francia. El pensionista, el trabajador, el joven, todos unidos contra el régimen del capital, que hoy es el régimen monárquico.

El combate en los sindicatos

Pablo García, responsable sindical en John Deere.
En mi fabrica hemos vivido el conflicto siguiente: el año pasado un preacuerdo de una parte de los sindicatos con el patrón fue rechazado por la mayoría. Hemos conseguido que durante 6 años el salario aumentará según el aumento real del coste de la vida más un 1 % (dejando de lado otros conceptos). Al mismo tiempo, el patrón ha abandonado la pretensión de despedir a los trabajadores que han sufrido un tratamiento médico. Seguirán asalariados pero en un puesto adaptado a sus condiciones presentes.

Tuvimos la suerte de que el Presidente del Gobierno visitó ayer la fábrica con un séquito de 120 colaboradores. Tuvimos ocasión de transmitirle reivindicaciones de los trabajadores.

Por un lado, el año pasado decretaron tener aún un año de jubilacion anticipada. Las ventajas son importantes. ¿Es posible tener un nuevo decreto ley para este año ? Es una mejora de la edad real de jubilación.

También le propusimos que sostenga las propuestas de Lula sobre la guerra de Ucrania. Otro sindicalista, entre otros, exige que se preste atención a estos problemas: ¿Quién representa la Seguridad Social de reparto? En los hechos, no es fácil decirlo. Por ello hay que insistir en la necesidad de una nueva representación de los trabajadores y de los pueblos.
Por lo demás, hay que prestar atención a un aspecto de la experiencia francesa. Los compañeros de Francia están llegando a la siguiente conclusión : mientras sigan ahí las instituciones de la V República, no hay sitio para nuestras reivindicaciones más urgentes.

Y en España hay una incompatibilidad entre las reivindicaciones y derechos que están sobre la mesa, por un lado, y por otro la Monarquía instaurada por la dictadura, que garantiza que se sigan negando los derechos de los trabajadores y de los pueblos.

Propuestas del compañero Angel Tubau (Información Obrera)
Me parece imprescindible dar continuidad a este Encuentro, con las campañas que se han propuesto, particularmente la campaña contra la guerra, porque permite relacionar el conjunto de las medidas que toma el Gobierno sometido al capital financiero.
A lo largo de la reunión hay un debate que en cierta medida está abierto y debemos continuar. Como es lógico, hay diferentes salidas, diferentes apreciaciones de cómo combatir por el instrumento político que pueda unificar a la clase obrera.
El compañero Jordi Salvador (cuya aportación publicaremos la próxima semana) ha hecho una aportación muy autocrítica de porqué ha fracasado el republicanismo catalán, por su unilateralidad, por no buscar la alianza con los trabajadores de todo el Estado. Que, en última instancia, son la fuerza social que puede abrir una salida democrática a este país.

Entonces, hay que avanzar en este debate, impulsar una solución. Los trabajadores y los pueblos, se relacionan en primer lugar porque tienen un enemigo común, el régimen monárquico subsidiario del imperialismo de la OTAN, y compromete a todos los gobiernos, sean de derechas o de izquierdas: Todos los gobiernos que están en el dispositivo monárquico harán la misma política, con más o menos acompañamiento social.

El problema se concentra en esto: cómo romper con esta política.

Y François lo ha explicado muy bien. El Congreso de la CGT ha tenido que expulsar a una dirección que buscaba el acuerdo con el Gobierno. La contradicción en que están las confederaciones sindicales es que por un lado tienen la masa de los militantes y por otro tienen la presión del régimen.

El acuerdo por la negociación que se acaba de firmar en España busca impedir una explosión social y promete una paz social hasta el 2025.

¿Cuál es la diferencia ahora entre España o Francia y Alemania?. El compañero Frank explica el intento de agrupar en Alemania una gran fuerza, sobre todo contra la guerra, levantar un instrumento independiente del Gobierno y del imperialismo de Alemania en la conferencia que se realiza hoy en Hanoberg. No sé si lo van a conseguir. Sería importante para todos porque las formas son distintas pero es por ahí por donde hay que avanzar.

Debemos huir de dos cosas:

Creer que el CATP se va a proclamar como alternativa, nosotros y alguno más.

O esperar que se haga espontáneamente, como si tuviéramos un movimiento político como el de Mélenchon.

¿Vamos a combatir para ayudar que se constituya un movimiento así? Veamos, todo el mundo habla de unidad. Mélenchon plantea la cuestión de la unidad en torno a una política de ruptura con el sistema. No se puede avanzar en construir una nueva representación política si no es con la ruptura, con la ruptura con el regimen, con el sistema, en relación con la defensa de las reivindicaciones… Esa es la clave. En eso debemos comprometernos. Nos comprometemos como CATP no para proclamarnos nada, sino para buscar a los miles de militantes, de responsables, que van en el mismo sentido pero aún no han encontrado un polo de agrupamiento. Es ahí donde estamos, nosotros uno más, queremos ser la vanguardia del movimiento de ruptura con la Monarquía, por la República.

Multiplicar y reforzar los comités por la alianza de trabajadores y pueblos

Es la tarea central, dirigida a todos los militantes, trabajadores, jóvenes que buscan una salida independiente de la Monarquía, de la OTAN, de la UE y de la sumisión del Gobierno a esas instituciones.

Inseparablemente de esto, se trata de multiplicar, extender, los CATP. La Coordinadora de esos comités es la continuidad de este Encuentro, que día a día elabora las medidas precisas a adoptar.

Una reivindicación democrática elemental: SEPARACIÓN DE LA IGLESIA Y DEL ESTADO A TODOS LOS NIVELES

Deja un comentario

Carta Semanal 866 en catalán

Carta Semanal 866 para descargar en PDF

La religión cristiana surgió como un instrumento de emancipación contra el imperio romano. Después de tres siglos de persecución el emperador Constantino la legaliza y de hecho la transformó en una Religión de Estado en el año 313.

Podemos decir que desde entonces la religión cristiana se transformó en una institución al servicio de las clases dominantes.

En la Europa occidental podemos decir que la propia Iglesia Católica era un poder feudal en si misma al dominar la tercera parte del territorio y tener entre sus privilegios el derecho al diezmo. Es decir, el derecho a cobrar el 10% de las cosechas.

Setecientos años más tarde, cuando la burguesía se desarrolla como clase social en las ciudades y para desarrollarse plenamente necesita acabar con el Antiguo Régimen feudal no tiene otro remedio que tomar medidas contra las iglesias propietarias de tierras y multitud de otras propiedades.

Podemos afirmar que es el surgimiento del estado basado en relaciones capitalistas, como sucede en Francia desde 1785, capitaneado por una burguesía revolucionaria en ascenso lo que está en el origen de lo que conocemos como laicismo, sistema administrativo que propone la completa separación de la Iglesia y el estado basado en el argumento del carácter privado de las creencias religiosas.

Este proceso tendrá sus mayores desarrollos en el occidente europeo, paralelo al más o menos intenso desarrollo de la burguesía y la profundidad de su revolución desmantelando el régimen feudal: el 26 de agosto de 1789 en Francia se proclama la Declaración de los Derechos del Hombre y el ciudadano, que dedica un artículo, el 10, a la libertad religiosa ¹.

En 1871, cuando ya la burguesía se enfrenta a otra clase social insurgente, la clase obrera, la Comuna de París en su efímera aunque profunda acción establece que el laicismo es una cuestión de los trabajadores. Ponemos a vuestra disposición el decreto de la Comuna de París que decreta la separación de la Iglesia y el estado ².

Tras la derrota de la Comuna este decreto será anulado y no será hasta 1905 que se aprobará la ley de Separación de la Iglesia y el estado en Francia ³.

Podemos afirmar con los hechos históricos probados en la mano que también en el terreno del laicismo la burguesía, en su fase imperialista y por tanto ya siendo una clase social (…) reacción en toda la línea (…) buscará alianzas cada vez más estrechas con las Iglesias retrocediendo en todo aquello que como el laicismo nació de sus propias necesidades como clase social.

El estado español y el laicismo

España será y es una unidad económica que en Europa occidental destacará por la extrema integración de la Iglesia y el estado y la brutal opresión y explotación al que someterán al campesino en territorios propios como en las colonias, hasta el punto de que incluso las organizaciones obreras históricas ⁴ no podían sino reflejar el masivo e intenso odio que grandes sectores del pueblo y sobre todo que los trabajadores organizados ya desde mediado el siglo XIX tenían a terratenientes y obispos por igual.

Durante la guerra civil (cuando la Iglesia declara que la sublevación militar es una “cruzada”), bajo el franquismo, la cooperación entre la dictadura y la Iglesia es estrecha, y la Iglesia domina la enseñanza, obtiene pingües asignaciones y beneficios y apoya al régimen (hasta su última etapa, cuando juega a dos barajas y permite que algunos sectores apoyen a las fuerzas de oposición)

El encarnizamiento de la Iglesia e incluso de los curas de pueblo o barrio en los asesinatos, las tortura, las masacres de los años 1930 y la dictadura, su misoginia brutal contra las mujeres y otras atrocidades han marcado sin ninguna duda el estado de la Monarquía actual y la dependencia mutua entre ambas.

La transición y la Iglesia

Siendo la Iglesia Católica un pilar del franquismo y uno de los grandes privilegiados en cuanto a propiedades y capitales el acuerdo de 1978 entre los dirigentes de las organizaciones obreras reconstruidas en el franquismo y este mismo debía establecer como en todos los ámbitos la continuidad de sus privilegios, y efectivamente así es.

Si el estado franquista había firmado en 1953 el llamado concordato con la Iglesia Católica el 3 de enero de 1979, recién aprobada la Constitución que convertía a la dictadura en democracia este es reformado por medio de los acuerdos entre el Estado y la Iglesia.

Los acuerdos fueron negociados en secreto por el entonces ministro de Asuntos Exteriores del gobierno de Adolfo Suárez, el católico propagandista Marcelino Oreja, y el secretario de Estado de la Santa Sede, cardenal Jean-Marie Villot. Las negociaciones comenzaron antes de que se aprobara la nueva Constitución democrática e incluso de que se acordara la redacción del artículo 16 en el que finalmente se introdujo la frase “libertad religiosa y de culto” y se estable- ciera en el apartado 3:2 que ninguna confesión religiosa tendría carácter estatal.

Los acuerdos fueron firmados en la Ciudad del Vaticano el 3 de enero de 1979, sólo cinco días después de que entrara en vigor la nueva Constitución al ser publicada en el BOE el 29 de diciembre de 1978. Establecen la financiación de la Iglesia por parte del Estado, así como numerosas exenciones de impuestos para los bienes e ingresos de la Iglesia, y la obligación del Estado de que se imparta una asignatura de religión en todos los colegios, con profesores paga- dos por el Estado y designados libremente por los obispos.

Hasta el día de hoy el nacionalcatolicismo que definía esta estructura política y económica no solo no ha sufrido merma alguna a pesar de las docenas de años de gobiernos de izquierdas o progresistas sino que ha visto aumentado tanto sus privilegios como su poder económico. Tan solo hay que ver los datos económicos que con todo de- talle analiza la asociación Europa Laica de los informes de la Conferencia Episcopal Española y que permiten estimar en 11.000 millones de € anuales los que recibe la Iglesia Católica del erario público 5.

Actualidad de la lucha por el laicismo

A pesar de que la colaboración derecha – izquierda (es decir, PSOE, PCE, nacionalismos y regionalismos, PP, etc) ha sido casi absoluta durante todos estos años o quizás por eso resulta hasta complicado aportar los datos que indiquen por ejemplo cuantos son los millones de euros de dinero público que mantienen los innumerables negocios de las Iglesias, sobre todo de la Católica.

Once mil catequistas de religión llamados profesores cobran del presupuesto público en las escuelas públicas mientras al menos un 12,5 % del presupuesto global de la enseñanza se destinaba ya en 2018 a la enseñanza privada y la también privada llamada concertada. Y es solo uno de los aspectos en que el poder y el negocio de la Iglesia se ha visto incrementado muy notoriamente.

Si aplicáramos una lógica formal al análisis de los últimos meses en este campo, ya con Pedro Sánchez en el gobierno o con el gobierno de coalición PSOE-IU-Podemos deberíamos haber visto una contención en este camino, sobre todo cuando los datos estadísticos oficiales 6 dicen que la sociedad se seculariza y que especialmente los jóvenes dejan de ser creyentes.

Es más, las medidas para recortar los privilegios y avanzar en la separación de Iglesia y Estado deberían ser prioritarias ante los constantes ataques de la Iglesia contra los derechos sociales y democráticos de distintos sectores sociales y especialmente las mujeres y los niños.

Lejos de eso asistimos al escándalo de las inmatriculaciones de las que la Plataforma Recuperando ⁷, la propia Europa Laica y sindicatos como UGT Euskadi, STEE – EILAS, CCOO Euskadi o CGT denuncian:

Desde 1946 hasta hoy la Iglesia se ha apropiado, bien directamente por las leyes nacidas de la dictadura o por las aprobadas ya en la transición de más de 100.000 propiedades públicas.
De todas ellas el gobierno de coalición solo ha reconocido en un listado de 34.961 inmuebles entre 1998 y 2015 negándose a tomar medidas políticas y legislativas para recuperar el patrimonio esquilmado.

En esta línea de actuación se debe entender la visita para pedir permiso de Carmen Calvo, entonces Vicepresidenta del Gobierno, al Vaticano, con acuerdos nunca explicados públicamente y que nos trasladan al esperpento de la reciente visita de Yolanda Díaz, también Vicepresidenta, al mismo.

Laicismo y república, unidad indisoluble

Hay tantos argumentos para hacer esta afirmación que no caben en decenas de libros que se escribieran, y por mucho que muchos presuntos laicistas y republicanos nos vendan humo intentando desgastar el ansia de libertad y cambio social profundo que sigue creciendo a base de “memorialismo”, “interreligiosidad” y otros palabros parecidos los militantes de la Cuarta Internacional os invitamos a defender juntos la reivindicación de un sistema administrativo que separe la Iglesia y el Estado, que separe a la escuela de la Iglesia, bandera que como otras tantas cuestiones democráticas solo interesa a los trabajadores y los pueblos que abrazan la lucha por su emancipación.

¹https://dhpedia.wikis.cc/wiki/Declaraci%C3%B3n_de_los_Derechos_del_hombre_y_del_ciudadano

²http://www.eglise-etat.org/Commune.jpg

³https://www.assemblee-nationale.fr/histoire/eglise-etat/sommaire.asp#loi

⁴https://laicismo.org/pablo-iglesias-en-el-mitin-anticlerical-del-fronton-central-1901/177997

⁵https://www.europapress.es/sociedad/noticia-europa-laica-calcula-iglesia-recibe-11000-millones-estado-20150424143414.html

⁶ En los 43 años que el CIS lleva haciendo esta pregunta el porcentaje de personas que se definen como católicas ha bajado desde el 90,5% en mayo de 1978 hasta el 55,4% en octubre de 2021, la cifra más baja de la historia. En cambio, el número de personas que se declaran no creyentes (ateos, agnósticos, indiferentes, etc.) se ha multiplicado por cinco: de un 7,6% a un 39,9%. Barómetro del CIS de octubre 2021.

⁷ https://www.recuperando.es/

Una reivindicació democràtica elemental: SEPARACIÓ DE L’ESGLÉSIA I DE L’ESTAT A TOTS ELS NIVELLS

Deja un comentario

Carta Setmanal 866 per descarregar en PDF

La religió cristiana va sorgir com a instrument d’emancipació contra l’imperi romà. Després de tres segles de persecució, l’emperador Constantí la legalitzà i de fet la va transformar en una Religió d’Estat l’any 313.

Podem dir que des de llavors la religió cristiana es va transformar en una institució al servei de les classes dominants.

A l’Europa occidental podem dir que la mateixa Església Catòlica era un poder feudal en ella mateixa en dominar la tercera part del territori i tenir entre els seus privilegis el dret al delme. És a dir, el dret a cobrar el 10% de les collites.

Set-cents anys més tard, quan la burgesia es desenvolupa com a classe social a les ciutats i per desenvoluparse plenament necessita acabar amb l’Antic Règim feudal no té cap altre remei que prendre mesures contra les esglésies propietàries de terres i multitud d’altres propietats.

Podem afirmar que és el sorgiment de l’estat basat en relacions capitalistes, com passa a França des de 1785, capitanejat per una burgesia revolucionària en ascens allò que està a l’origen del que coneixem com a laïcisme, sistema administratiu que proposa la completa separació de l’Església i l’estat basat en l’argument del caràcter privat de les creences religioses.

Aquest procés tindrà els seus desenvolupaments més grans a l’occident europeu, paral·lel al més o menys intens desenvolupament de la burgesia i la profunditat de la seva revolució desmantellant el règim feu- dal: el 26 d’agost de 1789 a França es proclama la Declaració dels Drets de l’Home i el ciutadà, que dedica un article, el 10, a la llibertat religiosa ¹.

El 1871, quan la burgesia ja s’enfronta a una altra classe social insurgent, la classe obrera, la Comuna de París en la seva efíme- ra encara que profunda acció estableix que el laïcisme és una qüestió dels treballadors. Posem a la vostra disposició el decret de la Comuna de París que decreta la separació de l’Església i l’estat ².

Després de la derrota de la Comuna aquest decret serà anul·lat i no serà fins al 1905 que s’aprovarà la llei de Separació de l’Església i l’estat a França ³.

Podem afirmar amb els fets històrics provats a la mà que també en el terreny del laïcisme la burgesia, en la seva fase imperialista i per tant ja sent una classe social (…) reacció en tota la línia (…) buscarà aliances cada cop més estretes amb les Esglésies retrocedint en tot allò que com el laïcisme va néixer de les seves pròpies necessitats com a classe social.

L’estat espanyol i el laïcisme

Espanya serà i és una unitat econòmica que a Europa occidental destacarà per l’extrema integració de l’Església i l’estat i la brutal opressió i explotació a què sotmetran el pagès en territoris propis com a les colònies, fins al punt que fins i tot les organitzacions obreres històriques ⁴ no podien sinó reflectir el massiu i intens odi que grans sectors del poble i sobretot que els treballadors organit- zats ja des de mitjan el segle XIX tenien terratinents i bisbes per igual.

Durant la guerra civil (quan l’Església declara que la revolta militar és una “creuada”), sota el franquisme, la cooperació entre la dictadura i l’Església és estreta, i l’Església domina l’ensenyament, obté assignacions i beneficis pingües i dóna suport al règim (fins a la seva última etapa, quan juga a dues baralles i permet que alguns sectors donin suport a les forces d’oposició)

L’acarnissament de l’Església i fins i tot dels capellans de poble o barri als assassinats, les tortura, les matances dels anys 1930 i la dictadura, la seva misogínia brutal contra les dones i altres atrocitats han marcat sens dubte l’estat de la Monarquia actual i la dependència mútua entre totes dues.

La transició i l’Església

L’Església Catòlica és un pilar del franquisme i un dels grans privilegiats quant a propietats i capitals l’acord de 1978 entre els dirigents de les organitzacions obreres reconstruïdes en el franquisme i aquest mateix havia d’establir com en tots els àmbits la continuïtat dels seus privilegis. , i efectivament així és.

Si l’estat franquista havia signat el 1953 l’anomenat concordat amb l’Església Catòlica el 3 de gener de 1979, aprovada recentment la Constitució que convertia a la dictadura en democràcia aquest és reformat per mitjà dels acords entre l’Estat i l’Església.

Els acords van ser negociats en secret pel llavors ministre d’Afers Exteriors del govern d’Adolfo Suárez, el catòlic propagandista Marcelino Oreja, i el secretari d’Estat de la Santa Seu, cardenal Jean-Marie Villot. Les negociacions van començar abans que s’aprovés la nova Constitució democràtica i fins i tot que s’acordés la redacció de l’article 16 on finalment es va introduir la frase “llibertat religiosa i de culte” i s’estableix a l’apartat 3:2 que cap confessió religiosa tindria caràcter estatal.

Els acords van ser signats a la Ciutat del Vaticà el 3 de gener de 1979, només cinc dies després que entrés en vigor la nova Constitució en ser publicada al BOE el 29 de desembre del 1978.Estableixen el finançament de l’Església per part de l’Estat, així com nombroses exempcions d’impostos per als béns i els ingressos de l’Església, i l’obligació de l’Estat que s’imparteixi una assignatura de religió a tots els col·legis, amb professors pagats per l’Estat i designats lliurement pels bisbes.

Fins al dia d’avui el nacionalcatolicisme que definia aquesta estructura política i econòmica no només no ha patit cap minva malgrat les dotzenes d’anys de governs d’esquerres o progressistes sinó que ha vist augmentat tant els seus privilegis com el seu poder econòmic. Només cal veure les dades econòmiques que amb tot detall analitza l’associació Europa Laica dels informes de la Conferència Episcopal Espanyola i que permeten estimar en 11.000 milions d’euros anuals les que rep l’Església Catòlica de l’erari públic ⁵.

Actualitat de la lluita pel laïcisme

Tot i que la col·laboració dreta-esquerra (és a dir, PSOE, PCE, nacionalismes i regionalismes, PP, etc) ha estat gairebé absoluta durant tots aquests anys o potser per això resulta fins i tot complicat aportar les dades que indiquin per exemple quants són els milions d’euros de diners públics que mantenen els innombrables negocis de les Esglésies, sobretot de la Catòlica.

Onze mil catequistes de religió anomenats professors cobren del pressupost públic a les escoles públiques mentre que almenys un 12,5 % del pressupost global de l’ensenyament es destinava ja el 2018 a l’ensenyament privat i el també privat anomenat concertat. I només és un dels aspectes en què el poder i el negoci de l’Església s’ha vist incrementat molt notòriament.

Si apliquéssim una lògica formal a l’anàlisi dels últims mesos en aquest camp, ja amb Pedro Sánchez al govern o amb el govern de coalició PSOE-IU-Podem hauríem d’haver vist una contenció en aquest camí, sobretot quan les dades estadístiques oficials ⁶ diuen que la societat se secularitza i que especialment els joves deixen de ser creients.

És més, les mesures per retallar els privilegis i avançar en la separació d’Església i Estat haurien de ser prioritàries davant dels atacs constants de l’Església contra els drets socials i democràtics de diferents sectors socials i especialment les dones i els nens.

Lluny d’això assistim a l’escàndol de les immatriculacions de què la Plataforma Recuperant ⁷ , la mateixa Europa Laica i sindicats com UGT Euskadi, STEE – EILAS, CCOO Euskadi o CGT denuncien:

– Des del 1946 fins avui l’Església s’ha apropiat, directament per les lleis nascudes de la dictadura o per les aprovades ja en la transició de més de 100.000 propietats públiques.

– De totes elles el govern de coalició només ha reconegut en un llistat de 34.961 immobles entre el 1998 i el 2015 negantse a prendre mesures polítiques i legislatives per recuperar el patrimoni esquilmat.

En aquesta línia d’actuació cal entendre la visita per demanar permís de Carmen Calvo, aleshores Vicepresidenta del Govern, al Vaticà, amb acords mai explicats públicament i que ens traslladen a l’esperpent de la recent visita de Yolanda Díaz, també Vicepresidenta, al mateix.

Laïcisme i república, unitat indissoluble

Hi ha tants arguments per fer aquesta afirmació que no caben en desenes de llibres que s’escriguessin, i per més que molts presumptes laïcistes i republicans ens venguin fum intentant desgastar l’ànsia de llibertat i canvi social profund que segueix creixent a força de “memorialisme”, inte- rreligiositat i altres paraules semblants els militants de la Quarta Internacional us con- videm a defensar junts la reivindicació d’un sistema administratiu que separi l’Església i el Estat, que separi l’escola de l’Església, bandera que com d’altres qüestions democràtiques només interessa als treballadors i els pobles que abracen la lluita per la seva emancipació.

(1) https://dhpedia.wikis.cc/wiki/Declaraci%C3%B3n_de_los_Derechos_de_l’home_i_del_ciutadà
(2) http://www.eglise-etat.org/Commune.jpg
(3) https://www.assemblee-nationale.fr/histoire/eglise-etat/sommaire.asp#loi
(4) https://laicisme.org/pablo-iglesias-en-el-mitin-anticlerical-del-fronton-central-1901/177997
(5) https://www.europapress.es/sociedad/noticia-europa-laica-calcula-iglesia-recibe-11000-millones-estado-20150424143414.html
(6) En els 43 anys que el CIS fa aquesta pregunta el percentatge de persones que es defineixen com a catòliques ha baixat des del 90,5% al maig de 1978 fins al 55,4% en octubre de 2021, la xifra més baixa de la història. En canvi, el nombre de persones que es declaren no creients (ateus, agnòstics, indiferents, etc.) s’han multiplicat per cinc: del 7,6% al 39,9%. Baròmetre del CIS d’octubre del 2021
(7) https://www.recuperando.es/

– Declaració XXIV Congrés – A tot el moviment obrer, a la joventut, a totes i tots els partidaris de la democràcia,

Deja un comentario

Carta Setmanal 855 per descarregar en PDF

El congrés de la secció de la IV Internacional a Espanya s’ha celebrat en un moment extremadament difícil per als treballadors i els pobles. Tothom ha pogut comprovar-ho: enmig de la incapacitat de tots els governs per protegir la salut de la població, la pandèmia ha estat utilitzada per retallar drets i com a excusa per no derogar la llei mordassa i altres lleis antiobreres.

La situació de tants treballadors i treballadores privats de treball, d’atenció sanitària resumeix la situació de desemparament que amenaça la majoria de la població, sobretot dones, joves i emigrants.

La crisi del capitalisme, amplificada per la crisi pandèmica, troba avui un desenvolupament en l’agonia imperialista, l’últim episodi -la sortida de Afganistan- és l’expressió de l’atzucac en què es troba l’imperialisme dominant, producte de la descomposició del mercat mundial. Arrossegant després de si a tots els imperialismes secundaris, a llançar tots ells una agressió després d’una altra contra els treballadors.

La crisi de sistema de la propietat privada dels mitjans de producció és patent. Es revela per exemple en el fracàs històric del principal partit de la burgesia alemanya, la CDU de Merkel, en les darreres eleccions, i en l’aïllament total de Macron a França contestat cada setmana per centenars de milers als carrers, obre una època d’inestabilitat més acusada a tot l’edifici anomenat Unió Europea i de tots els governs que la componen, que es basa en la destrucció dels èxits històrics del moviment obrer, de l’ofensiva contra els drets democràtics i de l’especulació. És un terratrèmol. Les bases mateixes de la civilització, de milions i milions de famílies estan en perill. Només a la indústria de l’automòbil, i amb el pretext de l’anomenada «economia verda», els grans grups capitalistes volen acomiadar 4 milions de treballadors dels 12 milions que treballen en aquest sector. Mai, després de la Segona Guerra Mundial, el destí dels treballadors i dels pobles han estat tan lligats a Europa, bressol del capitalisme.

A Espanya, el règim de la Monarquia, que forma part del dispositiu mundial de l’imperialisme, es veu cada dia més qüestionat entre amplis sectors de treballadors i joves, embolicat en la corruptela de l’emèrit i atrinxerat després dels capitalistes, els jutges i l’aparell d’Estat franquista, per barrar el pas a una sortida democràtica.

El govern PSOE-UP, abandonant promeses electorals i posicionant-se al servei del capital financer i preservant els privilegis de la Monarquia heretada del franquisme, manté les reformes laborals, i de pensions, la llei mordassa … mentre es destrueixen milers de llocs de treball , es desertitzen zones senceres, i els serveis públics essencials com la sanitat i l’ensenyament continuen deteriorant com a conseqüència d’anys de retallades no revertits.

Els milers de milions dels enverinats fons europeus, en lloc de defensar i desenvolupar la indústria com prometien, serveixen per accelerar la destrucció industrial. A més de la condicionalitat amb que s’imposen i les seves conseqüències futures de la seva part computada com a deute. Un exemple incontestable: el frau del cotxe elèctric liquidaria l’única gran indústria de país. La destrucció del sistema públic de sanitat s’agreuja dia rere dia, i els únics beneficiaris són les multinacionals.

Per a la immensa majoria és una situació insuportable. Més encara quan es combina amb la campanya franquista d’enfrontament dels pobles, i els estralls repressius dels centenars de represaliats catalans i de tot l’Estat. No cal que el conjunt dels treballadors, les seves organitzacions i col·lectius diguin a una «Ja n’hi ha prou»? Organitzem-nos per lluitar per aquesta unitat per aturar la liquidació de drets, per defensar la llibertat dels treballadors i dels pobles, per evitar el que se’ns ve a sobre. La secció de la IV Internacional, convençuda de la urgència d’unir en un mateix combat polític totes les resistències a l’ofensiva liquidadora, ha decidit bolcar totes les seves forces en promoure l’acció del Comitè per l’Aliança de Treballadors i Pobles. Proposem als companys i companyes de diverses lluites, de diferents àmbits i pensaments, compartir la lluita del CATP.

Quan es compleixen quatre anys del major desafiament de masses al règim monàrquic expressat en la mobilització massiva de l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya, i després a la massiva protesta contra les sentències, quan creix com mai fins ara el sentiment republicà, és a dir, la consciència que la continuïtat del Borbó és un obstacle per a qualsevol solució democràtica, el congrés de la secció espanyola de la IV Internacional fa una crida a tots els treballadors, organitzacions, col·lectius, etc., a unir forces, a lluitar per la República del poble i per als pobles.

Tribunals i poder judicial franquista

Deja un comentario

Carta Setmanal 845 per descarregar en PDF

En les últimes setmanes, diverses resolucions d’òrgans judicials i similars s’han destacat en la vida política del país. Citem, sense anar més lluny, l’informe de Tribunal Suprem contra els indults, l’informe del Consell General de Poder Judicial a favor de la Fundació Franco, i més recentment la sentència (il·legal segons juristes) del Tribunal Constitucional sobre l’estat d’alarma i les resolucions del Tribunal de Comptes pel que fa als republicans catalans.

En el cas de l’estat d’alarma, el TC ha dictaminat que el confinament imposat al març de 2020 en relació amb la pandèmia era inconstitucional, i que es va haver de recórrer a l’estat d’excepció. Una decisió més que rellevant, perquè d´haver-ho fet hagués permès gravíssimes restriccions de llibertats i drets, encara més greus que les sofertes, incloent la lliure utilització de l’exèrcit. El que pot passar si s’aplica aquesta doctrina a futurs episodis pandèmics. No han faltat els qui han vist en aquesta sentència, més que una qüestió de doctrina constitucional, la voluntat dels jutges del TC d’atacar el govern de coalició de PSOE i Unides Podem ratllant d’inconstitucional, il·legítima la seva actuació. I assenyalen, amb raó, la incongruència d’haver admès un recurs d’inconstitucionalitat de Vox, que havia aprovat amb el seu vot el mateix estat d’alarma que va impugnar davant del TC.

Pel que fa al Tribunal de Comptes, la persecució d’aquest òrgan als dirigents republicans catalans, que l’ha portat a exigir-los responsabilitats econòmiques milionàries -que poden dur a l’embargament de tots els seus béns i a la ruïna econòmica- forma part de l’ofensiva de l’aparell de estat, des de les càrregues policials contra el referèndum d’l’1 d’octubre de 2017 i la persecució judicial desfermada després del discurs del Borbó el 3 d’octubre, que va donar lloc a les condemnes per sedició dels principals dirigents republicans catalans, i que continua encara. L’actuació del Tribunal de Comptes referma just després dels indults dictats pel govern, com si busquessin contrarestar amb una nova mitjana repressiva la recerca de distensió que suposen els indults.

En tot cas, aquestes diferents mesures posen de manifest el poder desmesurat d’un aparell judicial controlat per una xarxa organitzada de franquistes, l’APM i l’AF (és el mateix poder judicial del franquisme, que no va patir depuració alguna durant l’anomenada Transició), i que està protegit des del Consell General de Poder Judicial controlat pels designats majoritàriament pel PP.

La regla dels tres cinquens

Tots dos organismes, TC i T de C, com succeeix amb el Consell general del Poder Judicial, depenen de la necessitat de la seva renovació en Corts per una majoria de tres cinquens. Per tant, d’un necessari acord de PP i el PSOE.

Els organismes que en depenen l’acord del PSOE i el PP per renovar-los s’han succeït en primer terme de la vida política en els últims mesos, per correspondre intervenir en assumptes importants, i ho han fet i en definitiva, tot passa “normalment”.

Cal recordar que, encara que alguns ho semblin, aquests organismes no són tribunals de justícia, compostos per jutges i magistrats, que es cobreixen per la designació del CGPJ i les instàncies judicials. El Consell General del Poder Judicial és un òrgan de govern. El Tribunal de Comptes és un organisme de control dels comptes públics. El Tribunal Constitucional és l’intèrpret de la Constitució i només sotmès. Se sol afegir el Defensor del Poble, la Junta Electoral Central (de les seves resolucions deriva en definitiva la inhabilitació del president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra) i el Consell de Radiotelevisió, entre d’altres. Tots ells són organismes elegits per una majoria qualificada de les Corts. Una majoria de tres cinquens, com hem assenyalat abans.

Aquests organismes permeten que l’estat segueixi funcionant. Que hi hagi jutges, que hi hagi un control econòmic, que es tanquin les disputes entre les altes instàncies de l’Estat … Les tres cinquenes parts són una de les claus del funcionament de l’Estat.

Això concentra el caràcter de la constitució del 78 de defensa de les institucions heretades.

En teoria, tots ells depenen per a la seva composició i renovació d’acords a les Corts. Però passa una i altra vegada el mateix: Quan té majoria el PP, cobreix les vacants segons l’orientació franquista. Quan té majoria el PSOE, no es cobreixen les vacants, fins que hi hagi un altre govern del PP. El que garanteix majories eternes dels jutges aferrats als franquistes. El paper dels vocals designats per Convergència i PNB no sol comptar.

Caldria afegir una altra perversitat del mètode. El PP, fins i tot quan permet la renovació, no accepta a qualsevol jurista proposat pel PSOE. Recordem, per exemple, que quan el TC va dictar la sentència que va derogar l’Estatut de Catalunya aprovat per les Corts, el Parlament de Catalunya i pel poble català en referèndum, ho va fer després d’haver apartat irregularment a un vocal i amb el vot favorable d’un magistrat nomenat a iniciativa del PSOE, i el mateix s’ha repetit ara amb el vot de la Sra Encarna Roca a favor de la inconstitucionalitat de l’estat d’alarma i la no renovació d’un altre. Vol dir que al menys en alguns casos el PSOE tria els seus candidats perquè siguin acceptables per al PP.

El resultat és que aquests òrgans “constitucionals” de l’Estat està previst que funcionin segons els dictats franquistes, i el que en els fets està descartat és que funcionin amb una altra política.

Com succeeix amb moltes altres disposicions constitucionals, les tres cinquenes parts deixen el país pres de la decisió de l’aparell d’Estat i de les organitzacions franquistes.

La disciplina d’aquests òrgans constitucionals encaixa perfectament amb els criteris que regeixen a les institucions no escollides pels ciutadans, com són la judicatura, les forces armades, o la Corona. Una part de l’Estat ve de la dictadura, sense depuració si més no, i la part suposadament triada funciona de tal manera que sempre han de guanyar els franquistes. Tinguem present que militars, jutges i en particular el monarca són molt donats a sobreposar-se a les atribucions del Govern i de la majoria de les Corts.

Tot amb la complicitat de la Unió Europea

Ha de seguir tot això sent així? El govern Sánchez-Iglesias va ser el primer a qüestionar-ho. Va fer un projecte de llei perquè l’acord del PP no pugui bloquejar els nomenaments en òrgans constitucionals. Però va intervenir la Comissió Europea, entitat que no és triada pels ciutadans, ni directament ni indirectament i va amenaçar amb sancionar econòmicament a Espanya si l’atreviment de Sánchez persistia.

Per tant, no és just dir que estem lligats per l’herència plasmada en les tres cinquenes parts constitucionals, sinó que cal afegir que això és així perquè l’antidemocràtica UE ho imposa, amb ple coneixement de causa: la UE dóna suport, sens dubte, la continuïtat del poder franquista.

La qual cosa ens porta a la qüestió de les qüestions. És reformable aquest règim? Poden utilitzar les seves institucions en benefici de la majoria treballadora de país? Qui pensi que sí que ho expliqui. Perquè l’experiència acumulada des de 1978 demostra que tant el règim com les seves institucions són formidables obstacles per al progrés de la classe treballadora, per a la satisfacció de les reivindicacions obreres i els drets dels diferents pobles de l’Estat.

En democràcia, cap institució pot escapar a la voluntat i sobirania popular. Per tant, l’exigència d’elecció dels jutges pel poble és un imperatiu.

L’única sortida, si es vol democràcia i drets, és acabar amb aquest règim i substituir-lo per la República.

Tribunales y poder judicial franquista

Deja un comentario

Carta Semanal 845 en catalán

Carta Semanal 845 para descargar en PDF

En las últimas semanas, varias resoluciones de órganos judiciales y similares se han destacado en la vida política del país. Citemos, sin ir más lejos, el informe de Tribunal Supremo contra los indultos, el informe del Consejo General del Poder Judicial a favor de la Fundación Franco, y más recientemente la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el estado de alarma (ilegal según algunos juristas) y las resoluciones del Tribunal de Cuentas respecto a los republicanos catalanes.

En el caso del estado de alarma, el TC ha dictaminado que el confinamiento impuesto en marzo de 2020 en relación con la pandemia era inconstitucional, y que debió recurrirse al estado de excepción. Una decisión más que relevante, porque haberlo hecho hubiera permitido gravísimas restricciones de libertades y derechos, aún más graves que los sufridos, incluyendo la libre utilización del ejército. Lo que puede suceder si se aplica esa doctrina a futuros episodios pandémicos. No han faltado quienes hayan visto en esta sentencia, más que una cuestión de doctrina constitucional, la voluntad de los jueces del TC de atacar al gobierno de coalición del PSOE y Unidas Podemos tachando de inconstitucional e ilegítima su actuación. Y señalan, con razón, la incongruencia de haber admitido un recurso de inconstitucionalidad de Vox, que había aprobado con su voto el mismo estado de alarma que impugnó ante el TC.

En cuanto al Tribunal de Cuentas, la persecución de este órgano a los dirigentes republicanos catalanes, que le ha llevado a exigirles responsabilidades económicas millonarias -que pueden llevar al embargo de todos sus bienes y a la ruina económica- forma parte de la ofensiva del aparato de Estado, desde las cargas policiales contra el referéndum del 1 de octubre de 2017 y la persecución judicial desatada tras el discurso del Borbón el 3 de octubre, que dio lugar a las condenas por sedición de los principales dirigentes republicanos catalanes, y que continúa aún. La actuación del Tribunal de Cuentas arrecia justo después de los indultos dictados por el gobierno, como si buscaran contrarrestar con una nueva media represiva la búsqueda de distención que suponen los indultos.

En todo caso, estas distintas medidas ponen de manifiesto el poder desmesurado de un aparato judicial controlado por una red organizada de franquistas, la APM y la AF (es el mismo poder judicial del franquismo, que no sufrió depuración alguna durante la llamada Transición), y que está protegido desde el Consejo General del Poder Judicial controlado por los designados mayoritariamente por el PP. Sigue leyendo →

Els drets nacionals requereixen el combat de treballadors i pobles per la República

Deja un comentario

(Publicat a la Carta Setmanal 793-cat.pdf – veure en castellà)

1. La decisió dels jutges –a instàncies de la Fiscalia– d’anul·lar l’aplicació dels beneficis penitenciaris als republicans catalans no és un acte innocu. En política, rares vegades les coses es donen per casualitat. I que es doni en les circumstàncies actuals té una lectura precisa: hi ha parts importants de l’aparell d’Estat que no volen ni sentir parlar de taules de diàleg –encara que aquestes siguin purament formals– i estan disposades a dinamitar qualsevol possibilitat de sortida política a la qüestió catalana.

Sigue leyendo →