Archivo de la etiqueta: revolución española

En el 90 aniversario de la Revolución de Asturias

Carta Semanal 1013 en catalán

Carta Semanal 1013 para descargar en PDF

A la memoria de Manuel Grossi, obrero revolucionario, dirigente de la revolución asturiana y miembro del POSI, sección española de la IV Internacional

Para elaborar esta carta nos hemos basado largamente en textos de Manuel Cuso y J. A. Pozo

El 4 de octubre del 34 se inicia una insurrección obrera en Asturias y una huelga general estatal que incluye levantamientos locales, convocadas por el Partido Socialista, la UGT y las Alianzas Obreras, en respuesta a la entrada en el gobierno de tres miembros de la CEDA. Numerosos dirigentes del movimiento obrero se habían comprometido a evitar por todos los medios que la CEDA llegase al gobierno. Sigue leyendo

La República per la qual lluitem

Carta Setmanal 994 per descarregar en PDF

En la preparació de la marxa republicana del 16 de juny, pel ple èxit de la qual treballem, un company ens interroga sobre la posició del POSI en la lluita per la República.

El POSI, des de la seva fundació, ha inscrit en el seu programa la lluita per la República. De fet, quan va ser fundat, el 1980, li va ser negada la legalització per incloure en el seu programa la República. Fins i tot van pretendre prohibir la celebració del nostre congrés fundacional. Eren temps en què tots els grans partits de la classe treballadora defensaven que la Monarquia establerta el 1978 era la democràcia. Llavors, algunes de les formacions que avui diuen propugnar la República, defensaven amb totes les seves forces el règim monàrquic i, fins i tot, els seus serveis d’ordre intentaven, en les manifestacions, arrencar les banderes republicanes a qui les exhibien, acusant-los de «provocadors». El POSI va guanyar, llavors, la seva legalització amb una campanya política que finalment va obligar els tribunals a dictar sentència favorable a la nostra legalitat.

Per a alguns, la defensa de la república es basa en un embelliment de la II República, que no compartim. Si la II República va ser destruïda pel cop militar va ser, en bona mesura, com a conseqüència dels seus propis errors. I si el cop militar va triomfar finalment després de tres anys de guerra va ser per la defensa de l’ordre republicà que els principals partits i organitzacions van aixecar davant la revolució obrera. A continuació expliquem, breument, alguns dels elements que defineixen el nostre combat per la República

República per acabar amb l’aparell d’Estat heretat del franquisme

En l’anomenada «transició», els dirigents de les principals organitzacions obreres, juntament amb la majoria dels «nacionalistes», van imposar a un moviment que volia acabar amb tot el franquisme i imposar el seu programa social i democràtic, l’acceptació de la monarquia, encarnada en l’hereu designat per Franco que, pocs dies abans de la mort del dictador,  encara presidia al costat d’ell un acte de suport a les últimes condemnes de mort del franquisme.

Amb el rei, es va imposar el manteniment de tot l’aparell d’Estat del franquisme, que ell presidia, sense cap depuració. El manteniment de l’ aparell judicial complet. Fins i tot els jutges de l’infame Tribunal d’Ordre Públic que des del 1963 s’havia especialitzat en la persecució a sindicalistes i opositors polítics van ser mantinguts i el TOP reconvertit en Audiència Nacional. L’exèrcit del 18 de juliol va ser mantingut tal qual, i se’ls va negar la readmissió als militars antifranquistes de la Unió Militar Democràtica. Avui, als qui posen en dubte el caràcter franquista d’aquest exèrcit, hem de recordar-los com més de mil militars signen un manifest d’assalt a Franco (això sí, signen quan passen a la reserva i ja no poden ser sancionats. Fins aleshores han cobrat els seus sous i gaudit de les seves prebendes assegurant ser «demòcrates”). Guàrdia civil i policia van ser batejades com a «democràtiques» i aplaudides per alguns dirigents quan arriben a reprimir. Fins i tot la Brigada d’Investigació Político-Social (la policia política) es va convertir en «Brigada d’Investigació». Aquestes forces policials van mantenir, especialment en la seva lluita contra ETA, totes les velles arts i el recurs generalitzat a la tortura. Va ser el cas de les detencions de desenes d’independentistes o «indesitjables» per «protegir» els Jocs Olímpics de Barcelona. Avui, els sindicats ultrareaccionaris Jupol i Jusapol són majoritaris en tots dos cossos policials. I les zones de residències militars són terreny abonat de Vox.

La persecució judicial contra els sindicalistes en aplicació de l’infame article 315.3, la persecució contra Podem, contra Alberto Rodríguez, contra Mónica Oltra, contra els republicans catalans, la maniobra contra Pedro Sánchez, i la seva oposició a la llei d’Amnistia – mentre se succeeixen les absolucions als corruptes del PP i es permeten privilegis als pocs que són condemnats demostren que aquest aparell judicial i tot l’aparell d’Estat és un obstacle formidable contra tot progrés democràtic i social.

D’aquí la necessitat de la República per acabar amb aquest aparell d’Estat.

El contingut democràtic i social de la lluita per la República

No són pocs els qui objecten que res s’arreglaria pel sol fet de canviar un rei per un president electe. Tenen raó. Però aquest no és el contingut de la lluita per la República ni en la consciència de les àmplies masses ni en el nostre combat.

El 1930, Trotsky escrivia, a propòsit de la situació a Espanya: «La divisa de república és també, ni que dir té, la divisa del proletariat. Però per a ell no es tracta simplement de reemplaçar el rei per un president, sinó d’un baldeig radical de tota la societat, destinat a netejar aquesta de les immundícies del feudalisme«.

I, a continuació, Trotsky exposava el contingut que, per a la classe treballadora i la pagesia, tenia la lluita per la República: reforma agrària, expropiació dels latifundis, llibertat per als pobles, separació de l’Església i l’Estat, «Un programa radical de legislació social», juntament amb «reivindicacions de caràcter transitori: nacionalització dels ferrocarrils, els quals són tots a Espanya de propietat privada; nacionalització de les riqueses del subsòl; nacionalització dels bancs; control obrer de la indústria; en fi, reglamentació de l’economia per l’Estat.».

La qüestió no és gaire diferent ara. República, en la consciència de les masses i en el combat dels militants de la IV Internacional, és reforma agrària, és separació completa de l’Església i l’Estat, és defensa de l’Escola Pública, de la Sanitat Pública, dels serveis públics, del sistema públic de pensions, és nacionalització de la banca, de les empreses energètiques i de les grans empreses,  és defensa de la indústria i l’agricultura, és expropiació dels fons voltor i els altres grans propietaris per garantir el dret a l’habitatge, és igualtat real i completa entre home i dones. És anul·lació de totes les lleis repressives i que limiten el dret de vaga. És exercici efectiu del dret dels pobles a decidir el seu futur sense cap limitació. És ruptura amb l’OTAN i eliminació de les bases militars nord-americanes.

També la lluita dels treballadors per la República té un important significat per als pagesos, enfrontats al Pacte Verd igual que els treballadors de l’automòbil. Defensar la sobirania dels pobles d’Europa per aquest Pacte Verd i intervinguts pels Fons Europeus, en benefici exclusiu del gran capital, dels latifundistes, principals beneficiaris de la PAC. Els pagesos, com els autònoms i petits comerciants i industrials, són sagnats pels bancs i les multinacionals. Els treballadors han de teixir aliances amb ells, en defensa de les llibertats i drets.

I aquí apareix una contradicció evident: les directives de la Comissió Europea (que no rendeix comptes a ningú com per exemple en l’aplicació dels Fons Europeus) intenten de fet anul·lar el paper de les institucions nacionals, en particular el Congrés dels Diputats. O sigui, intenten negar tota sobirania popular.

República és afirmar la sobirania popular contra institucions, directives i altres mesures que només obeeixen els interessos del capital financer.En aquest sentit, el combat per la República té un important contingut democràtic i social. Dóna un objectiu polític a les lluites per les reivindicacions dels treballadors, la joventut, els pensionistes i els pobles que xoquen amb la submissió de les principals organitzacions al marc de la Constitució Monàrquica de 1978 i de les institucions de la Monarquia.

La marxa republicana del 16 de juliol

La convocatòria d’una mobilització d’àmbit estatal per la República podria ser un pas endavant en la construcció d’un moviment de ruptura amb la Monarquia. No és d’estranyar que moltes organitzacions li hagin donat l’esquena, com és el cas de Sumar, Compromís, els Comuns, organitzacions sotmeses al marc de les institucions de la Monarquia. En el cas de les organitzacions nacionalistes, la seva decisió de no participar les manté al carreró sense sortida la màxima expressió del qual va ser el Procés, ja que les reivindicacions dels pobles no poden assolir el seu objectiu sense buscar l’aliança amb la classe treballadora de tot l’Estat.

La República por la que luchamos

Carta Semanal 994 en catalán

Carta Semanal 994 para descargar en PDF

En la preparación de la marcha republicana del 16 de junio, por cuyo pleno éxito trabajamos, un compañero nos interroga sobre la posición del POSI en la lucha por la República.

El POSI, desde su fundación, ha inscrito en su programa la lucha por la República. De hecho, cuando fue fundado, en 1980, le fue negada la legalización por incluir en su programa la República. Incluso pretendieron prohibir la celebración de nuestro congreso fundacional. Eran tiempos en que todos los grandes partidos de la clase trabajadora defendían que la Monarquía establecida en 1978 era la democracia. Entonces, algunas de las formaciones que hoy dicen propugnar la República, defendían con todas sus fuerzas el régimen monárquico e, incluso, sus servicios de orden intentaban, en las manifestaciones, arrancar las banderas republicanas a quienes las exhibían, acusándoles de “provocadores”. El POSI ganó, entonces, su legalización, con una campaña política que finalmente obligó a los tribunales a dictar sentencia favorable a nuestra legalidad. Sigue leyendo

80 aniversario de mayo de 1937

Con motivo de este aniversario, publicamos un Combate Socialista que titulamos: «En el 80 aniversario de la insurrección obrera de mayo de 1937: Diez meses de revolución y contrarrevolución»

Descarga el PDF

El propósito de este Combate Socialista es ayudar a comprender el significado de las Jornadas de Mayo y sacar todas las lecciones políticas. Algunos de los trabajos que se incluyen habían sido publicados por nuestro Partido en un folleto anterior. Se acompañan ahora con otros trabajos publicados en distintos sitios, pero que ayudan a situar la cuestión y el marco general. Por último, en el apartado de Documentos, se reproduce la carta que Camillo Berneri, militante anarquista italiano asesinado durante las jornadas de mayo, envió a Federica Montseny y en la que criticaba diferentes aspectos de la orientación de la organización confederal.

Os invitamos a leer la presentación incluida en este Combate Socialista que hace Josep Antoni Pozo González, historiador, sindicalista y militante de nuestro Partido.

Podéis descargar el PDF y también tenemos copias impresas disponibles si lo preferís y que podéis solicitarlas a través de nuestro correo electrónico.

En el 78 aniversario de la insurrección obrera y popular contra el golpe de estado franquista

19J-coronación-Tirso-MolinaInformación Obrera, tribuna libre de la lucha de clases organiza en Madrid un acto publico, con debate, sobre las lecciones de julio del 1936.
Viernes 18 de julio a las 19:30h. – nuevo local del CAUM calle Atocha, 20 (1º izq.) metro Tirso de Molina

Hablarán entre otros:

  • Jesús Béjar (CC del POSI)
  • Josep Antoni Pozo (historiador)
  • Antonio Criado (presidente del ISI)
  • Ángel Tubau (redacción de Información Obrera)

El 18 de julio de 1936, la mayoría de unidades militares se alzaron en armas contra la República. La pasividad del gobierno de la República permitió que el golpe se tramara y venciera en algunas ciudades, pero en las dos terceras partes del territorio estatal el golpe fracasó a causa de la reacción de los trabajadores, los campesinos, la población oprimida, con sus organizaciones obreras a la cabeza, fundamentalmente los sindicatos: la CNT y la UGT.

Sigue leyendo