(Publicat a la Carta Setmanal 751 – veure en castellà)

En el moment que aquesta Carta és publicada, està a boca de sentència contra els republicans catalans. La premsa anuncia des de divendres que el Tribunal Suprem descarta el delicte de rebel·lió consumada i que l’assumpte es quedaria en sedició. Per a qualsevol observador imparcial el judici ha estat una pura farsa.

Per a nosaltres, que no som imparcials, el judici i la probable sentència són una evidència que l’herència franquista segueix ben viva, particularment en les institucions de justícia. Davant d’això no només la mobilització contra les probables sentències és un deure, sinó que és una necessitat democràtica, una exigència a totes les organitzacions que diuen defensar els drets socials i democràtics.

La polèmica del moment és la decisió del govern de treure les restes del dictador genocida Franco del lloc d’honor que ocupen en la Basílica de la Vall dels Caiguts per a portar-los a un panteó privat, una decisió a la qual s’oposen la família del dictador, la Fundació Francisco Franco, i el prior benedictí de la Basílica (que ha estat candidat per la Falange en diverses eleccions). També s’oposa el jutge de Madrid José Yuste Bastarreche, que ha intentat paralitzar la llicència d’obra necessària per a desenterrar a Franco.

No hi ha dubte que qualsevol demòcrata s’alegra que les restes de Franco siguin trets de la Vall dels Caiguts. Un pas necessari, però que no basta. Perquè, a més del mausoleu del dictador, el franquisme continua pervivint en les institucions de l’Estat. I ningú ha parlat de treure-ho d’elles.

Per poc que es furga en l’aparell d’Estat, surt franquisme

Ara està de moda dir que el franquisme és Vox (i només Vox). Una afirmació que “blanqueja” a totes les altres manifestacions del franquisme. A les institucions de l’Estat i a les altres representacions polítiques d’aquest aparell d’Estat, com el PP (la principal) i Ciutadans.

Per a explicar això, comencem per analitzar una mica més dos fets que hem esmentat abans. Per a començar, la Fundació Francisco Franco, l’objectiu estatutari de la qual és difondre “la memòria i obra” del dictador, està presidida pel general en la reserva Juan Chicharro Ortega. Només amb això es pot comprovar els llaços que existeixen entre l’exèrcit, continuador -sense cap depuració- de l’exèrcit del 18 de juliol. Un exèrcit del qual van ser expulsats -si no afusellats- tots els que es van oposar al cop militar del 18 de juliol de 1936 i del qual van ser expulsats -fins a 1975- tots els que van gosar oposar-se al franquisme.

Però -diuen alguns- “això és el passat”, “ara tenim un exèrcit democràtic”. Unes al·legacions que es topen amb la crua realitat. Sense anar més lluny, en l’estiu de 2018, més de mil militars en la reserva subscrivien un manifest titulat “Declaració de respecte i desgreuge al general Francisco Franco Bahamonde, soldat d’Espanya”. La immensa majoria dels signants que reivindicaven l’obra del dictador eren generals i coronels. Naturalment, cap militar en actiu va signar, per a no exposar-se a possibles sancions, però va haver-hi més d’un que va signar l’endemà de sortir de la reserva.

Més encara, cal recordar que Juan Chicharro va ser ajudant de camp del rei Joan Carles I. I que entre els 1000 signants de la declaració abans citada, figuraven l’almirall Antonio González-Aller Suevos, excap del Quart Militar de la Casa del Rei, i el tinent general Agustín Muñoz-Grandes Galilea, que també va ser membre del Quart Militar del Rei Joan Carles. El que ve a recordar-nos els llaços evidents entre Joan Carles de Borbó, hereu designat del dictador, i el franquisme.

El magistrat José Yuste Bastarreche, que intenta paralitzar la llicència d’obra per a desenterrar a Franco, s’ha destacat per caracteritzar de “maldat” la Llei de Memòria Històrica. També va dir que l’escut espanyol “autènticament constitucional” és el franquista de l’àguila. Potser és una mica més bocamoll que altres jutges, però, com veurem més endavant, el franquisme judicial no és una anècdota aïllada.

La premsa s’ha fet eco recentment de les declaracions d’Ortega Smith, secretari general de Vox (i cosí, per cert, de Juan Chicharro), en les quals deia que les “13 Roses”, militants de les JSU condemnades i afusellades en 1939 per un delicte “d’adhesió a la rebel·lió”, “el que feien era torturar, violar i assassinar vilment. Van cometre crims brutals”. Molts menys són els que recorden la doctrina del Tribunal Suprem, segons la qual les sentències dels tribunals franquistes no són revisables. Per tant, la sentència de les 13 roses, i de 50 homes condemnats en el mateix Consell de Guerra i igualment afusellats, per al Suprem és una sentència legal. El mateix Suprem al qual se li escapava en una recent sentència que Franco va ser Cap de l’Estat” des de l’1 d’octubre de 1936, quan va ser designat pels colpistes en plena guerra civil. El mateix Suprem que avui està pendent de condemnar als republicans catalans o que acaba de ratificar llargues condemnes als xavals de Alsasua que es van barallar en un bar amb un grup de guàrdies civils. L’Audiència Nacional havia anat encara més lluny, i els havia declarat “terroristes”.

No hi ha dubte que la persecució i les condemnes contra centenars de sindicalistes per organitzar vagues, en aplicació de l’article 315.3 del Codi Penal, és pur franquisme[1]? Com ho és la col·lusió sistemàtica entre policies, fiscals i jutges en aquests judicis per a donar per bones declaracions impossibles o negar-se a admetre proves en contra.

Està de moda sorprendre’s o esquinçar-se les vestidures davant les sentències i pronunciaments judicials davant cas de violència contra les dones, com el del jutge de Pamplona que va fer constar en un vot particular de la sentència per la violació en grup de “el Ramat” que ell veia no veia cap violència sinó sexe “en un ambient de xerinola”, o la jutge que va anomenar -quan creia que ningú l’escoltava- “bestiola” i “filla de puta” a una defensora dels drets de la dona. Però el fet és que el conjunt de l’aparell judicial i policial s’ha resistit amb dents i ungles a perseguir la violència contra les dones.

I què dir dels cossos policials, també heretats del franquisme sense cap depuració? El País publicava el 5 de maig de 2018 un article titulat Vox agrada en les casernes, on explicava com l’extrema dreta collia els seus millors resultats “en els districtes electorals de bases militars i cases caserna de la Guàrdia Civil”.

No sols és que els torturadors continuïn gaudint de medalles amb premi econòmic inclòs. Acabem de veure com els màxims responsables dels Mossos d’Esquadra abandonaven indignats les celebracions de la Patrona de Guàrdia Civil a Barcelona davant el discurs provocador del general cap de la “benemèrita” a Catalunya, Pedro Garrido. En realitat, tot l’acte en si era una provocació contra el poble de Catalunya. Estava com a convidat d’honor i va assistir en primera fila als actes el fiscal Javier Zaragoza, que va acusar de rebel·lió als republicans catalans davant el Suprem. A més, en aquest, la Guàrdia Civil va condecorar a títol pòstum al titular del Jutjat número 13 de Barcelona, Juan Antonio Ramírez, que va portar la causa principal contra els líders independentistes, i a la secretària d’aquest, Montserrat del Toro, que va declarar pels fets ocorreguts ens la Conselleria d’Economia el 20 de setembre de 2017.

Democràcia és, República

No hi ha dubte. Més enllà del ball simbòlic que pugui tenir treure a Franco de la Vall dels Caiguts o treure a colpistes i criminals de la llista de carrers, acabar amb el franquisme i establir la democràcia exigeix acabar amb el Règim, imposar la democràcia, portar la República del poble, dels pobles, per al poble. Un canvi que només pot venir de la mobilització obrera i popular, que inclou la lluita per les reivindicacions.

[1] Introduït el juliol de 1976, quan encara els sindicats no eren legals, amb l’objectiu declarat de “fer front a la creixent activitat agressiva de grups organitzats que s’autodenominen piquets d’extensió de vaga”.