Carta Setmanal 931 per descarregar en PDF
El passat divendres 10 de març tanca el Silicon Valley Bank (SVB). Dos dies després, diumenge 12, el Departament de Serveis Financers de Nova York (NYDFS) estatunidenc tanca el Signature Bank, sobre el qual hi ha sospites d’ocultació d’informació. Altres bancs semblen acostar-se perillosament a la mateixa situació, com First Republic Bank, Western Alliance, Metropolitan Bank o Customer Bancorp, les cotitzacions borsàries del qual van caure el dilluns 13 més del 60%. De nou una voràgine de crisi bancària, fortes caigudes en les cotitzacions borsàries… i pànic general.
El SVB estava especialitzat a finançar noves empreses tecnològiques (en la seva jerga, startups), que han tingut grans ingressos, entre altres causes per la ingent inversió en elles de capitals risc. L’enorme liquiditat del banc (es parla de 175.000 milions de dòlars) es va dedicar en bona part a comprar bons públics, el preu dels quals s’ha enfonsat per la brutal pujada dels tipus d’interès imposada per la Reserva Federal. Quan els principals clients del banc retiren massivament els seus fons, el banc ha de vendre els bons manifestant-se així pèrdues que inicialment es calculen en 1 800 milions de dòlars. Però l’espiral ja està en marxa i es disparen les retirades massives de dipòsits de banc, fins a 42 000 milions de dòlars en deu hores (el 2008, se n’havien retirat gairebé 17 000 de Washington Mutual en deu… dies).
Davant d’aquesta situació, altres fraccions del capital busquen fer negoci, com el banc britànic HSBC, que compra per una lliura esterlina la filial de SVB a Regne Unit. Com en altres ocasions, la crisi propulsarà la centralització del capital. L’administració estatunidenca intenta reaccionar: “estem prenent mesures decisives per protegir l’economia dels Estats Units mitjançant l’enfortiment de la confiança pública en el nostre sistema bancari” afirmen, en una declaració conjunta Jerome Powell, Janet Yellen i Martin Gruenberg, respectivament president de la Reserva Federal, secretària del Tresor i president de la Corporació Federal d’Assegurança de Dipòsits (FDIC). Aquestes mesures són presentades amb la finalitat d’evitar “rescats i costos per als contribuents” i cobrir els dipòsits bancaris superiors al límit de 250 000 dòlars recolzat. Però es doten 25.000 milions de dòlars per a això amb el Bank Term Funding Program.
De debò pot ser suficient aquesta resposta? Quines conseqüències tindrà? Es tracta d’una crisi puntual d’un banc menor, sense més efectes, o podria desencadenar un cataclisme com el de la fallida de Lehman Brothers el 2008? Qui pagarà la factura? Si aquest nou episodi fos el que la propaganda afirma, podria debatre’s. Però es tracta justament d’això, d’un nou episodi d’una crisi molt més profunda, que ve tan de lluny que els seus orígens es remunten a abans de la crisi que esclata el 2007-2008. És una sort de crisi crònica del capitalisme, en el sentit de la successió de crisi sense períodes expansius intercalats entre elles, ja des de la qual esclata virulentament en els primers anys setanta. Una “crisi crònica” lligada directament a la inevitable tendència a la caiguda de la força impulsora de l’acumulació capitalista que és la rendibilitat, tal com Marx explica en el llibre tercer d’ El capital (la secció tercera del qual en particular recomanem emfàticament llegir), formulant-lo com a “Llei del descens tendencial de la taxa de guany” (LDTTG).
Per això, és clar que aquest episodi podrà eventualment contenir-se amb l’ actuació estatal, però sense modificar-se les causes últimes que ho expliquen i que porten la discussió a un altre terreny.
Per què aquesta fallida i què significa?
Passa ara com el 2007, quan l’impagament de les hipoteques subprime va ser el detonant de la crisi, però no la seva causa de fons: la fallida de SVB i les seves conseqüències no es deuen simplement a problemes de liquiditat per la caiguda del valor de certs bons, sinó que són molt més profundes i, després, no se solucionaran amb una intervenció puntual per part del govern.
En primer lloc, cal considerar que aquest model de negoci bancari està lligat a un sector empresarial tan volàtil i inestable com el de les startups i els fons de capital risc (des de finals de 2002 s’acumulen ja més de 250 000 acomiadaments). Davant les dificultats de valorització del capital en les activitats productives de plusvàlua, masses enormes de capitals es bolquen en les activitats especulatives. La raó de fons és en els problemes de rendibilitat que Marx detectava (la LDDTG). Per això mateix ell els exposa prèviament a les qüestions financeres, que no són la causa dels problemes, sinó una resposta a ells (l’esmentada llei de la rendibilitat), certament desesperada. Raó per la qual és tan endevinable la idea que els problemes procedeixen d’una “finançarització” que, si es contingués, faria possible la solució dels problemes. Tan endevinat perquè una vegada més s’apel·la a la il·lusòria idea d’un capitalisme bo, que seria factible limitant al capital dolent (especulatiu) i promovent el capital bo (productiu). Com si no hi hagués una lògica general que regeix l’ acumulació del capital, presidida per la conformació del capital financer que integra totes les activitats possibles de negoci, des de les productives fins a les especulatives i passant per les comercials, etc.
En segon lloc, la connivència dels Estats amb aquesta pràctiques, proveint-les de cobertura legal. Després de la crisi del 1929, Roosevelt va promulgar la llei Glass-Steagall per contenir, alguna cosa, l’especulació financera. Però el 1999 Clinton la liquida amb la llei Gramm-Leach-Bliley i la nova llei que Obama promou el 2010, la Dodd-Frank, és tan modesta que no reverteix la situació. A més, Trump modifica alguns aspectes en la línia d’una major desregulació. Per això, el SVB tenia les mans lliures per a certes pràctiques, en no considerar-se “banc sistèmic” perquè s’havia augmentat la mida per ser-ho de 50 000 milions a 250 000 i ell tenia un balanç de 220.000 milions.
Quines conseqüències tindrà això? D’una banda, encara no es pot saber si hi ha altres bancs que poden incórrer en situacions similars, en particular pels llaços que mantinguessin amb el SVB. Però d’altra banda, si se sap ja que hi ha una factura que pegar. I encara que Biden hagi declarat que no ho pagarà fonamentalment la classe treballadora (ell diu contribuents), hi ha diferents vies per les quals, amb tota seguretat, sí que repercutirà a la majoria, entre elles que d’una manera o altra es tracta de despesa pública que cal finançar, ja sigui mitjançant emissió monetària (que mai es duu a terme per a cap fi social), ja sigui a través d’altres polítiques de l’ajust permanent que exigeix el mateix capital financer les pràctiques del qual provoquen situacions com aquesta que abordem. No s’ha d’oblidar que el SVB era el 16è del país i que les connexions amb altres entitats tenen grans ramificacions que s’estenen arreu del món.
I a Europa, què?
Aquestes ramificacions provoquen una ona expansiva que s’ expressa en què la rendibilitat d’ infinitat de capitals es deteriori per doquier. Per exemple, els sis primers bancs espanyols van perdre dilluns gairebé 12.000 milions d’euros a la borsa.
El president del Govern, Pedro Sánchez, declara el dimecres 14 que el sector bancari a Espanya té uns nivells de liquiditat i solvència “per sobre de la mitjana”. Però la situació a Europa no està blindada en absolut i just llavors es produeix l’enfonsament en borsa del banc Credit Suisse, que en poques hores perd el 30% de la seva capitalització borsària. L’endemà, dijous 15, el banc anuncia que ha demanat uns 50.000 milions d’euros al banc central suís per “enfortir de forma preventiva la seva liquiditat”. Tot això té la seva corresponent ona expansiva que, entre altres efectes, provoca una caiguda del 4% en l’IBEX 35, acumulant pèrdues els principals bancs espanyols de 24.000 milions d’euros (el Banc de Sabadell ha perdut 1 800 milions, el 24,5%).
Per suposat, les autoritats monetàries europees declaren de forma immediata que això no guarda relació amb la crisi estatunidenca. Però ja l’FMI ve anunciant el risc d’una explosió financera del tipus de la de 2007-2008. Actualment hi ha al món masses enormes de capitals que busquen oportunitats d’inversió i l’àmbit financer especulatiu és una de les seves principals destinacions, tot i que també ho és els sectors que es privatitzen o desatenen l’article d’Informació Obrera en què s’explica l’entrada massiva de fons d’inversió en l’ensenyament, particularment en universitats i formació professional).
Tota aquesta situació, pròpia de les contradiccions creixents del capitalisme, s’agreuja per les conseqüències de la pandèmia, la guerra d’Ucraïna i totes les criminals polítiques que l’acompanyen, incloses les sancions. És l’ expressió mateixa de la descomposició del mode de producció capitalista.
És clar que hi ha sortida, però no sota el capitalisme!
Des de finals de 2020 l’FMI ha alertat recurrentment del risc d’explosió social. No s’equivoca. La devastació social que provoca la supervivència del capitalisme és caldo de cultiu d’un malestar cada vegada més gran que no deixa d’expressar-se d’una manera o altra. Perquè la classe treballadora pot identificar-se amb un ésser viu que, com a tal, té instint de supervivència i es mobilitza per ella. S’estenen així les expressions de resistència per tot el món. Els plans del capital no es poden aplicar per aquestes resistències.
És el cas del programat desmantellament del sistema públic de pensions a l’Estat espanyol, on no s’ha pogut aplicar un nou atac a les prestacions, precisament per la resistència. De fet, l’última mesura és un pas enrere dels plans inicials del ministeri (augment a 35 anys de la base del càlcul), només explicable per la mobilització constant de la classe treballadora promoguda per les plataformes en defensa del sistema públic de pensions i dels sindicats oposats a aquesta mesura. És el cas de la població grega que s’aixeca davant d’un tràgic accident de tren, que causa 57 morts pel total abandonament de la xarxa, resultat de les retallades. És el cas de la mobilització a Alemanya contra la guerra, com també en altres països. I és el cas, entre tants altres, de les gegantines mobilitzacions a França contra l’atac a les pensions del govern de Macron, les polítiques del qual són desaprovades pel 80 % de la població.
A això s’hi afegeix la resistència contra la guerra i l’OTAN, que recorre bona part d’Europa, en particular Alemanya, però també Regne Unit, Itàlia, Grècia. Perquè les contradiccions del capitalisme no poden ser resoltes per la guerra, com no ho van ser el 1914-18, ni el 1939-45, ni amb la guerra de Corea, ni amb la de Vietnam, ni amb les de l’Afganistan o l’Iraq. Combatre contra les conseqüències socials de la política de guerra és fonamental per al moviment obrer i la joventut: inflació amb pèrdua de poder adquisitiu dels salaris i les pensions, retallades en els serveis socials (sanitat, educació i dependència, etc. D’aquí la importància d’estendre i ampliar el suport al manifest europeu contra la guerra, per l’alt el foc immediat
El capital té pànic a tota mobilització, conscient que res li garanteix poder aplicar una nova volta d’ajust, contra les condicions de vida de la classe treballadora, a la manera com ho va fer després de l’esclat de la crisi de 2007-2008. Perquè el problema avui no és un cas particular de crisi bancària, ni tal o quina mesura. El problema és la supervivència del capitalisme i la barbàrie cada vegada més gran a la que inevitablement condueix. Nosaltres tenim la posició literalment oposada: tota la confiança en què la mobilització de la classe treballadora farà possible una sortida als problemes i, com a IV Internacional, mantenim el nostre compromís incondicional amb ella.