(Publicat a la Carta Setmanal 777 – veure en castellà)

Declaració del Secretariat internacional de la IV Internacional

La humanitat s’enfronta a una veritable catàstrofe. Tres mil milions d’éssers humans confinats, desenes de milers de morts, milions infectats i uns serveis sanitaris que s’esfondren un darrere l’altre.

El desenvolupament exponencial de la pandèmia de llarg a llarg de tothom no es deu a l’atzar.

La seva explosió és producte, d’una banda, de la política de saqueig imperialista que condemna a una misèria sense nom a pobles sencers, a Àfrica i a Orient Mitjà –països que són ja pastura de les guerres i les intervencions militars imperialistes-, a Àsia, a Amèrica Llatina… i, d’altra banda, producte de la política d’ajust estructural, dictada per l’FMI i aplicada als pobles dels països imperialistes des de la crisi de 2008, que ha destruït tots els sistemes sanitaris públics arrencats amb dura lluita.

Cada dia porta noves proves que la crisi que trastorna avui tota l’economia mundial havia començat molt abans de l’aparició de la pandèmia, com estableixen les Notes Editorials de la revista teòrica de la IV Internacional (La Veritat núm. 105).

Fins ara mai havien ofert al món els representants de les classes dominants, els governs i les institucions internacionals tal espectacle de la seva incapacitat per a enfrontar les calamitats que ells mateixos han provocat i de les quals són els únics responsables.

Mai abans havien encarnat, en una mescla de pànic, incompetència i diletantisme criminal, el mortífer atzucac al qual la humanitat sencera es veu arrossegada pels servidors del capital financer, per als qui l’única llei és la de l’explotació sense límit dels treballadors, la de les cotitzacions borsàries i els dividends.

Mai l’insuportable espectacle d’«experts científics», repetint ad nauseam que «s’ha fet tot el que podia fer-se, les màscares eren inútils…» transmetent les mentideres consignes dels governs, havia manifestat semblant grau de servilisme respecte del món de les finances.

Mai fins ara, havien alimentat de tal manera la sorpresa i la indignació.

La indignació de tots els pobles confinats (1 400 milions de persones confinades a l’Índia) en «campaments», en faveles, en poblats xabolistes sense aigua, sense aliment i condemnats a una mort lenta en l’absoluta indigència.

La indignació d’aquests emigrants surasiátics obligats a anar a treballar en les pitjors condicions en les obres dels estadis construïts a marxes forçades en els emirats del Golf.

La indignació dels pobles de Veneçuela, de l’Iran i de Palestina sotmesos a embargament!

La indignació de tots els que són enviats al «front» als països rics, als Estats Units, a Europa, sense màscares i sense equips de protecció per a combatre la malaltia.

La indignació de tots els treballadors, escombriaires, repartidors, caixers, carters… obligats a garantir, sense protecció, els serveis indispensables a la població.

A la sorpresa dels primers dies han succeït una indignació, un odi que es transformen en resistència a tot arreu. D’això donen fe els combats empresos pels treballadors –per tots els mitjans, inclosa la vaga- a Itàlia, a França, a Espanya, al Brasil, a Xile, als Estats Units, on els treballadors d’Amazon es neguen a continuar treballant sense equips de protecció.

Una resistència que s’inscriu en la continuïtat i aprofundiment de l’aixecament dels treballadors i dels pobles que, des de fa mesos, des d’Algèria fins a l’Iraq passant per Xile, exigeixen «que marxin tots».

Incapaços de subministrar als hospitals les indispensables màscares, guants, bates, respiradors… a bastament, els dirigents imperialistes i els seus vassalls en tots els continents es proclamen caps de la guerra.

En les velles potències imperialistes europees, criden a les direccions del moviment obrer a la unió sagrada. Declaren l’estat d’alarma, prohibeixen les aglomeracions, instauren el toc de queda, suspenen les garanties de l’«estat de dret» per a fer un pas més en el camí de la destrucció de les llibertats democràtiques, del desmantellament de les lleis laborals –allà on encara existeixen- així com de la seguretat social, la cobertura d’atur i les pensions…

Mentre que els bancs centrals inunden el mercat de bilions de dòlars per a salvar als monopolis imperialistes triats, milions i milions d’homes i dones llançats a l’atur es veuen amenaçats de perdre’l tot. Als Estats Units s’han inscrit en les llistes de l’atur deu milions de nord-americans en dues setmanes.

El coronavirus que els «grans» caps d’estat no han sabut ni volgut contenir, s’utilitza com a pretext per a intentar destruir totes les conquestes de la classe obrera, per a proporcionar la mà d’obra esclava que el sistema imperialista en plena crisi precisa per a sobreviure; si pot qualificar-se de supervivència la crisi mortal a la qual el capital arrossega a la humanitat.

Una immensa indignació està unint als pobles del món sencer en contra dels governs que es constitueixen en corretja de transmissió del capital financer.

Una immensa indignació s’apodera de tota Europa: França, Alemanya, Espanya, Itàlia… com de tots els altres continents.

La revolta s’estén. Es recolza avui a Europa en la mobilització dels sanitaris que, en primera fila, enfront de la negligència dels governs, dels ministres de Sanitat i de tots els «experts buròcrates», fan front a la malaltia.

Metges, infermers, auxiliars, personal d’ambulàncies… fa mesos que combatent. Avui, rebutjant la unió sagrada, acusen el poder i s’organitzen.

Ells ho han demostrat: no hi ha solució possible si no s’arrenca el poder de decisió de les mans dels agents del capital financer perquè es requisin les empreses per a dedicar-les a la producció de màscares, de test, de respiradors, d’oxigen… i de medicaments, perquè la recerca disposi dels fons que necessita desesperadament.

Demostren, cada dia, la seva capacitat per a reorganitzar tots els serveis sanitaris i tot el sistema hospitalari públic per a posar-los al servei de la població. Trencant tots els vincles de subordinació respecte dels objectius de rendibilitat i de privatització, subratllen que només ells poden abordar la situació demostrant la capacitat dels quals produeixen les riqueses de respondre a les necessitats vitals de la immensa majoria del poble.

La destinació de la civilització humana es juga en aquest cara a cara.

D’una banda, l’hecatombe que s’abat sobre els pobles privats de tot i condemnats al pitjor. Una hecatombe que colpeja en el mateix cor de la primera potència mundial, els Estats Units. L’apocalipsi als hospitals europeus. La barbàrie!

D’altra banda, aquesta acarnissada resistència dels sanitaris que diu als treballadors del món sencer: hi ha una sortida política i s’està preparant.

Avui no hi ha tasca més urgent que ajudar, en cada país, al fet que sorgeixi aquesta indignació i aquesta resistència, al fet que s’obri camí, s’estengui, abast totes les capes de la població i s’inscrigui en el marc comú del combat dels treballadors i dels pobles per a acabar amb el sistema, per a salvar a la humanitat de la barbàrie a la qual el sistema capitalista l’arrossega.

4 d’abril 2020