Archivo por días: 18/10/2021

Després de la mobilització del 16 d’Octubre

Carta Setmanal 857 per descarregar en PDF

El passat 16 d’octubre, desenes de milers de pensionistes es manifestaven a Madrid, vinguts de tots els racons de l’Estat, en defensa del sistema públic de pensions basat en el repartiment.

La seva exigència concreta, la d’una auditoria pública dels comptes de la Seguretat Social, expressa el combat contra tots els intents de “reformar” les pensions per retallar-les, escudant-se en un fals dèficit de la Seguretat Social. Intents que tracten de camuflar la realitat: l’única urgència per reformar el sistema de repartiment és la del capital financer, que vol ficar mà en els milers 

de milions d’euros de sistema de jubilació per especular amb ells en els seus fons privats de pensió (sota els diferents noms i formes que aquests fons adopten).

No era fàcil per als pensionistes anar a Madrid, passant hores d’incòmode viatge en autobusos, pagant-se el bitllet amb càrrec a minvades pensions. Però la presència de desenes de milers demostra la seva determinació a no cedir, a lluitar fins al final per una de les principals conquestes de la classe treballadora, el dret a la jubilació. Una determinació que és només un aspecte de la determinació del conjunt de la classe treballadora de no renunciar a una sola conquesta, de defensar totes les reivindicacions, de recuperar els drets arrabassats.

Per aconseguir arribar al 16-O ha calgut vèncer molts obstacles, els intents de divisió interna, l’oposició dels que rebutgen una mobilització estatal perquè no casa amb el seu objectiu de trencar la caixa única de la Seguretat Social. Però la fracció pensionista de la classe obrera ha imposat la unitat en defensa de les reivindicacions, com sens dubte aconseguirà la classe treballadora en el seu conjunt. La unitat sobre la base d’un principi clar: governi qui governi, les reivindicacions es defensen.

La mobilització dels pensionistes constitueix, en si mateixa, una crida a tots els sectors a mobilitzar-se per les seves reivindicacions, arrossegant a les seves organitzacions o passant per sobre d’elles, en una situació en la qual es donen cada vegada més elements per a una explosió social.

La crida als sindicalistes

A la manifestació del dia 16 es van repartir exemplars de la crida, signada per més de 400 sindicalistes, la immensa majoria militants de la UGT i de CCOO, en defensa de l’exigència d’auditoria dels comptes de la Seguretat Social i en suport a la pròpia mobilització .

Un manifest que es recolza en les resolucions a favor de l’auditoria aprovades en nombrosos congressos d’ambdues confederacions, i que expressa la voluntat de molts altres milers de sindicalistes de CCOO i d’UGT de lluitar, juntament amb les organitzacions de pensionistes, en defensa del sistema públic de pensions. Una voluntat que contrasta amb la línia d’alguns dirigents confederals d’arribar a acords per, segons diuen, “salvar la Seguretat Social”, acceptant noves retallades de pensions.

L’exigència d’auditoria és més que oportuna, perquè la seva realització permetria posar de manifest que la Seguretat Social és financerament viable, que no cal fer cap concessió per mantenir-la. N’hi hauria prou amb que l’Estat tornés els més de 500.000 milions d’euros que -segons un estudi de CCOO- han sortit de la seva caixa per a “despeses impròpies”, que no eren el pagament de pensions. I amb que es complís l’article 109 de la Llei de Seguretat Social, que compromet a l’Estat a fer front a qualsevol possible diferència entre ingrés i despeses del sistema públic de pensions, amb aportacions a càrrec dels PGE. I no amb préstecs.

Després del 16 d’octubre, els promotors de la crida han manifestat la seva voluntat de continuar la campanya, reunint als signants, organitzant delegacions a les direccions confederals.

Reivindicacions o consens

Poc abans de la manifestació, el 12 d’octubre, es va fer públic un acord entre les direccions del PSOE i del PP per renovar els principals “òrgans constitucionals”. Immediatament, quatre institucions importants, en particular el Tribunal Constitucional i el Tribunal de comptes, obrint les portes a una possible renovació del CGPJ. Acord de consens que expressa un consens més profund, basat en la defensa del Règim, de totes les seves institucions i, en primer lloc, de la Monarquia, posada en dubte cada dia per les revelacions sobre els manejos econòmics de l’anomenat “emèrit”. Títol cada dia més impropi per referir-se al Borbó lladre: a l’antiga Roma, d’on prové, designava el soldat que “havia complert el seu temps de servei i gaudia la recompensa deguda als seus mèrits”.

Mentre PP i PSOE proclamaven el seu consens en defensa de les institucions del règim de la Monarquia, aquestes continuaven la seva feina: la fiscalia feia pública la seva intenció d’exonerar Joan Carles de Borbó de tota acusació judicial, el Suprem condemnava sense proves al diputat d’Unides Podem, Alberto Rodríguez, i el Tribunal de Comptes es negava a acceptar la fiança dels republicans catalans, exigint que paguin amb tots el seu béns les seves suposades responsabilitats. Com reclama gairebé 10 milions a la UGT per la seva participació en acords sobre els ERO a Andalusia.

El consens entre PP i PSOE es complementa amb un altre consens, letal per a la classe treballadora: el del “diàleg social” entre govern, sindicats i patronal, en nom del qual s’ajorna una i altra vegada tota modificació de les reformes laborals (i amb cada ajornament, se’ns proposa una modificació sempre més descafeïnada que la proposada fins llavors), en nom de la qual es prepara una nova reforma-retallada de pensions. Cal no oblidar que la retallada de pensions de la reforma del 2011, amb el seu retard de l’edat de jubilació als 67 anys i el seu augment del període de còmput per al càlcul de la pensió, es va basar en l’ASE, acord signat per les direccions d’UGT i CCOO, que pesa com una llosa en la consideració dels pensionistes i les seves organitzacions cap a les grans confederacions.

Defensa el sistema públic de pensions, basat en el repartiment, o consens en el Pacte de Toledo, obrint pas als fons de pensions privats. Govern per a la immensa majoria treballadora o consens amb els franquistes. Defensa de les reivindicacions o diàleg social. No es pot, com diu el refrany, posar una espelma a Déu i una altra al diable.

D’aquí es desprén que el combat dels revolucionaris passa per plantejar, partint de les reivindicacions concretes, la necessària independència de les organitzacions. I relacionar aquestes reivindicacions amb la lluita contra el règim monàrquic, parapet del capital financer i enemic, com ell, dels treballadors i dels pobles. El consens és la política que busca salvar el règim, que vol fer pagar als treballadors i els pobles la seva crisi, que és la crisi de sistema capitalista.

 

Tras la movilización del 16 de Octubre

Carta Semanal 857 en catalán

Carta Semanal 857 para descargar en PDF

El pasado 16 de octubre, decenas de miles de pensionistas se manifestaban en Madrid, venidos de todos los rincones del Estado, en defensa del sistema público de pensiones basado en el reparto.

Su exigencia concreta, la de una auditoría pública de las cuentas de la Seguridad Social, expresa el combate contra todos los intentos de “reformar” las pensiones para recortarlas, escudándose en un falso déficit de la Seguridad Social. Intentos que tratan de camuflar la realidad: la única urgencia por reformar el sistema de reparto es la del capital financiero, que quiere meter mano en los miles de millones de euros del sistema de jubilación para especular con ellos en sus fondos privados de pensión (bajo los diferentes nombres y formas que esos fondos adoptan). Sigue leyendo