Archivo de la categoría: Cartas-catalán

Què fer davant la inflació?

Deja un comentario

Carta Setmanal 882 per descarregar en PDF

Novament, com en altres moments històrics, la inflació es dispara a l’economia espanyola. D’acord amb l’Índex de Preus al Consum (IPC), que publica l’INE, l’augment acumulat de preus durant els dotze últims mesos puja al 9,8%. L’impacte és immediat sobre les possibilitats de consum de la classe treballadora i, per tant, sobre les seves condicions de vida, que depenen del salari real, és a dir, del poder de compra. Però les revisions salarials, quan n’hi ha, es fan a any vençut i mentre que el 2021 els preus van augmentar oficialment el 6,5%, la pujada nominal de salaris per al 2022 que recullen els convenis és del 1,55% de mitjana, la dels empleats públics el 2% i la del salari diferit que són les pensions el 2,5% amb caràcter general. És a dir, s’imposen unes rebaixes salarials del 4,95%, el 4, 5% i 4% respectivament. La situació és pitjor per als que no tenen conveni (1.500.000 segons la ministra de Treball), als que de fet no se’ls esmorteeix o amb prou feines, l’impacte de la inflació i que, per tant, veuran com la seva capacitat adquisitiva cau més del 6 %.

Convé emfatitzar aquest punt: la inflació -l’augment generalitzat de preus- redueix el poder de compra de la classe treballadora quan els salaris no augmenten com ella (per això s’anomena evolució del “salari real” al què posa en relació el “salari nominal” -l’efectivament cobrat en la moneda que sigui- amb els preus). Però a més redueix un poder de compra ja reduït els últims anys: entre 2009 i 2019, mentre els salaris nominals augmenten un 8,6%, la inflació és del 12,8%, una caiguda per tant dels salaris reals de més del 4%.

En conseqüència, les organitzacions de la classe treballadora no han de romandre immòbils davant d’aquesta situació, sinó que, de manera acord amb el que va motivar la seva constitució i ha de motivar la seva existència avui, han de reaccionar mitjançant la mobilització que, de manera urgent, lluiti per la preservació del poder de compra dels salaris davant de la inflació. Precisat això, convé abordar les causes de l’augment de preus perquè, més enllà de la mesura immediata esmentada de defensa del salari real, es pugui obrir una sortida als problemes econòmics que pateix la classe treballadora, la inflació dels quals només és un entre d’altres.

La inflació, resultat de la dislocació del mercat mundial

Per què es disparen els preus? Aquesta pregunta només es pot respondre coneixent com es determinen els preus, quins són els seus factors determinants, per la qual cosa resulta imprescindible l’anàlisi que Marx exposa a El capital[1], on revela que els preus no es determinen de manera tècnica, sinó social. I que no s’estableixen, fonamentalment, en el moment de l’intercanvi, sinó en la producció, en funció de quant de treball costa, a cada societat i a cada moment, produir cada mercaderia. És la llei del valor, que amb la determinació social dels preus identifica que es tracta, doncs, d’una determinació conflictiva en una societat classista com és la capitalista. Dit d’una altra manera, tota societat endarrerida com és avui la capitalista es defineix per estar presidida per una pugna distributiva (tot i les possibilitats que aporta la productivitat del treball, res no està assegurat, tot depèn de com li vagi a cadascú al mercat). Treballadors i capitalistes pugnen per la distribució del producte, del pastís, que es divideix en una part de treball pagat -el salari, amb què viuen els treballadors-, i una part de treball no pagat -la plusvàlua, que s’apropien els capitalistes-. Però els capitalistes es barallen també entre si, per la distribució de la plusvàlua total entre els guanys individuals. I tot això es reflecteix als preus.

Al número 110 de la nostra revista teòrica, La Verdad, publiquem un article titulat “La dislocació del mercat mundial i la crisi del capitalisme”, títol que defineix de forma sintètica la situació actual a què ha conduït la supervivència del capitalisme:

Caracteritzem com a dislocació del mercat mundial el procés pel qual les distorsions de tota mena que el defineixen, provocant el seu desgavell general, un funcionament travat, irregular, que escanya els circuits habituals de valorització del capital, impedint, en definitiva, que el mercat mundial albergeu un procés d’acumulació del capital mínimament fluid. Aquestes distorsions no són un resultat circumstancial, sinó que reflecteixen la fugida cap endavant del capital davant de l’estretor del mercat mundial per a la seva valorització, en un context presidit per l’exacerbació de la pugna competitiva entre capitals i l’agudització de la lluita de classes. Per tant, estan lligades al caràcter creixentment contradictori del capitalisme, expressat a la llei del descens tendencial de la taxa de guany formulada per Marx.

En el desencadenament d’un procés inflacionari influeixen diferents elements, incloent-hi eventualment aspectes de demanda, però el que és determinant, l’aspecte de Fons, és la dislocació del mercat mundial, lligada a la crisi del capitalisme. És a dir, no es tracta que la inflació sigui resultat d’una conspiració capitalista contra l’ingrés de la classe treballadora, encara que efectivament s’utilitzi la inflació per això -així com les polítiques que diuen adoptar-se contra l’augment de preus- sinó que el desgavell econòmic propi del capitalisme és el que provoca una inestabilitat general que també s’expressa en els preus. Aquesta consideració és important per entendre que l’única solució de fons és, òbviament, la superació del capitalisme que no només provoca inflació sinó en general una devastació cada cop més gran, una destrucció de forces productives cada cop més sistemàtica, concretada en particular en el qüestionament de les condicions de vida de la majoria. Òbviament que mentrestant és imprescindible lluitar per totes les reivindicacions, incloent-hi les més elementals, que permetin a la classe treballadora sobreviure.

Per què la inflació es dispara més a l’economia espanyola?

Mentre que la inflació aquí s’enfila al 9,8% interanual al març (major dada des de 1985), a Alemanya se situa en 7,6%, a França al 5,1%, a Itàlia al 7,0%, a Portugal al 5,3% ia la zona euro al 7,5%. Resulta pertinent preguntar-se per què. Sobre això, la primera precisió que s’ha de fer és que la guerra contra Ucraïna no explica la inflació, encara que sí que contribueixi a disparar-la. Només cal recordar que la guerra arrenca el 24 de febrer i l’any 2021 ja havia acabat amb una inflació del 6,5%. És falsa, doncs, l’afirmació de la ministra d’Hisenda, Montero, que “el paquet de mesures que va aprovar el Consell de Ministres ve justament per fer front a aquesta situació provocada exclusivament per la guerra de Putin”. Més aviat cal dir que la guerra s’utilitza com a excusa per camuflar els problemes,

L’explicació de la inflació espanyola més gran que, per exemple, la portuguesa -pràcticament el doble-, es deu sobretot a la regulació estatal aquí, presidida pel fet històric que les empreses més grans, en gran part procedents de les privatitzacions, s’han beneficiat d’un tracte d’enorme de favor des de l’Estat (engrassat personalitzadament a través de les portes giratòries). El cas de les elèctriques és inequívoc. L’agència Moody’s explica que els efectes de la pujada dels preus de l’energia han estat més pronunciats a Espanya que a la resta d’Europa perquè la factura de la llum està molt lligada a l’evolució dels preus majoristes del gas. Per exemple, al febrer, els preus de l’energia a Espanya havien augmentat un 43,7% respecte al febrer del 2021, davant del 32% a l’Eurozona”. Així, l’electricitat puja un 80% el 2021, davant d’un 33% a la zona euro (o els combustibles el 52% davant del 43%). Aquest lligam tan directe entre grans empreses i Estat s’explica, alhora, perquè els governs es neguen a adoptar les mesures que efectivament permetrien posar límit a almenys aquest factor inflacionari. I en aquest disciplinament dels governs europeus la UE exerceix un paper crucial, perquè imposa una política tarifària que es converteix en un fardell insuportable, revelant-se una vegada més la seva condició de “protectorat dels EUA” per afavorir les seves multinacionals. perquè els governs es neguen a adoptar les mesures que efectivament permetrien posar límit a almenys aquest factor inflacionari.

Què fer

El capital exigeix ​​polítiques amb què busca beneficiar-se tant de la inflació com del suposat remei contra ella. Promovent la idea falsa que l’augment de preus es deu a un augment de la demanda, lligat alhora als augments salarials, formula la idea d’una espiral inflacionista, només tallable mitjançant la retallada de salaris (encara que també parla de limitar les guanys, es tracta de mera retòrica, estem per veure alguna vegada una mesura substantiva sobre això). Fins i tot la dotació de l’acord sobre pensions, per més limitat que sigui en conjunt, ja s’està qüestionant pel Banc d’Espanya i la premsa, i planteja que respectar-lo significaria un dèficit de més de 13.500 milions d’euros. I en aquesta orientació s’inscriu el “pacte de rendes” que vol aplicar el govern. És a dir, sota aquesta repetida premissa falaç de que els salaris són els responsables de la inflación, es persegueix preservar en el temps la seva caiguda real, que és el que succeeix quan els salaris nominals creixen menys que els preus dels productes amb els que la classe treballadora viu.

En altres moments, que eventualment podrien tornar, amb duríssimes conseqüències socials, el capital ha imposat el que es coneix com a polítiques monetaristes, que parteixen d’atribuir la inflació a un excés de liquiditat a l’economia. De manera que la inflació es corregiria mitjançant una política monetària recessiva, concretada en particular en un augment dels tipus d’interès, davant la qual el capital financer es frega les mans per la possibilitat de negoci creixent que se li obre, servint alhora per debilitar la classe treballadora, per la desocupació més gran que deriva de l’aturada de l’activitat que suposen aquests tipus d’interès més grans (ja que descoratgen la inversió i el consum, perquè el seu finançament s’encareix). És el que va passar al Regne Unit a partir del triomf de Thatcher a les eleccions de maig de 1979,

La perspectiva de la classe treballadora és l’oposada. Més enllà del curt termini, aturar els problemes d’inflació està lligat a aturar els problemes de l’explotació, força motriu de l’acumulació capitalista. Per això, l’expropiació del capital, particularment en sectors bàsics com l’energètic, les telecomunicacions o les finances, és una reivindicació ineludible si realment es volen afrontar els problemes. Mentrestant, davant del fet específic de la inflació, una exigència immediata ha d’imposar-se: preservar el poder de compra. Per tant, s’ha de reivindicar, desplegant tots els ressorts de què disposa la classe treballadora, un mecanisme de revaloració automàtic del conjunt dels salaris nominals d’acord amb la pujada dels preus. No val el mal menor –és a dir, el mal d’aminorar la part del poder de compra que la inflació retalla, com quan es proposa una revalorització per la “inflació mitjana”. Tampoc no es pot apel·lar a la clàusula de garantia salarial, tan reduïda els últims anys: mentre abans del 2008 el 70% de treballadors tenien aquesta clàusula en el seu conveni, avui, segons el Ministeri de Treball, són només el 16%, només 1.200 .000.

La reivindicació és elemental: la revaloració de tots els salaris, incloses per tant les pensions, ha de garantir el poder de compra, és a dir, assolir, com a mínim, l’augment dels preus (que l’IPC ha de recollir efectivament). Encara més: la fórmula ha de ser un augment l’1 de gener de cada any d’acord amb la inflació raonablement prevista per a l’any que comença, amb clàusula de revaloració automàtica a final d’any si la inflació efectiva supera la prevista. Es tracta d’aconseguir l’escala mòbil de salaris, és a dir, que als convenis i als contractes en general s’asseguri l’augment automàtic dels salaris en correlació amb l’elevació del preu dels articles de consum. Perquè està en joc que la inflació deteriori encara més la situació de la majoria de la població, els qui vivim del nostre salari. Plantegem que les organitzacions que va aixecar la classe treballadora actuïn fora de tot suposat interès comú del conjunt de la societat, impossible en una societat classista, basada en l’explotació (per això és positiu que les direccions de CCOO i UGT no acceptin, almenys per moment, un nou acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva que no incorpori clàusules de revisió obligatòries i generalitzades). És imprescindible que actuïn d’acord amb la seva funció constitutiva, la defensa dels interessos de la classe explotada, incondicionalment, fins al final. Per això treballem. basada en l’explotació (per això és positiu que les direccions de CCOO i UGT no acceptin, almenys de moment, un nou acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva que no incorpori clàusules de revisió obligatòries i generalitzades). És imprescindible que actuïn d’acord amb la seva funció constitutiva, la defensa dels interessos de la classe explotada, incondicionalment, fins al final. Per això treballem. basada en l’explotació (per això és positiu que les direccions de CCOO i UGT no acceptin, almenys de moment, un nou acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva que no incorpori clàusules de revisió obligatòries i generalitzades). És imprescindible que actuïn d’acord amb la seva funció constitutiva, la defensa dels interessos de la classe explotada, incondicionalment, fins al final. Per això treballem.

[1]La potència del mètode de Marx no té a veure només amb la seva solvència intel·lectual, complementada per Engels, sinó amb el fet que ells representen els interessos de la classe treballadora, que no té res a perdre amb la comprensió rigorosa de les causes profundes de problemes. A diferència de la burgesia, que dinamita la ciència econòmica perquè els seus privilegis i els nostres patiments tenen el mateix origen que ella necessita amagar.

Quant a la Conferència Europea d’urgència, convocada per al 9 d’abril del 2022

Deja un comentario

Carta Setmanal 881 per descarregar en PDF

El Nou Corrent d’Esquerra (NAR), de Grècia, i el Partit Obrer Independent (POI), de França, han llançat una convocatòria a una conferència europea d’urgència, el contingut de la qual inclou el combat contra la guerra, però que va més enllà, buscant “establir un vincle entre treballadors i militants confrontats a tot Europa a una ofensiva sense precedents contra totes les conquestes de la classe obrera”. Ofensiva d’atac a totes les conquestes obreres i democràtiques i, a primera línia, els sistemes de seguretat social que asseguren la supervivència dels treballadors i treballadores en la seva vellesa, i els serveis públics de sanitat, ensenyament, etc.

Com assenyala la crida de convocatòria de la conferència, “la guerra a Urània marca l’entrada en un nou període en què les rivalitats entre capitalistes desembocaran cada cop més en el recurs a les armes”.Aquest és el motiu pel qual tots els governs s’afanyen a incrementar -en el cas d’Espanya, més que duplicar, en passar dels 9.400 milions destinats a Defensa el 2022 als més de 20.000 que haurà de destinar el 2024, segons els compromisos assumits amb l’OTAN des del 2014- les despeses militars, per armar-se fins a les dents. Tot això, exigint nous sacrificis a la població treballadora, a la qual es pretén col·locar davant del vell dilema “canons o mantega”. Com cínicament declarava la primera ministra sueca, Magdalena Andersson, del partit socialdemòcrata, durant la Cimera Europea de Versalles: “m’agradaria molt invertir els diners dels contribuents a escoles i pensions, però hem de gastar-los en defensa”.

Els governs, que van aprofitar la pandèmia per redoblar els atacs als drets i conquestes, criden ara a la unitat contra la guerra per sotmetre les organitzacions aixecades per la classe treballadora als plans del gran capital, que inclouen nous atacs i retallades. Declarava Antonio Garamendi, president de la CEOE, que “la realitat és que Espanya està en guerra”, per afegir que cal aprofitar les negociacions entre patronal i sindicats per a un nou AENC per analitzar “com es pot treballar des d’una contenció dels salaris”. Una petició en què insisteix el govern amb la seva proposta de “pacte de rendes”, que, naturalment, inclou salaris i pensions. A les diferents televisions, insisteixen els tertulians que “seria insostenible” actualitzar les pensions a la inflació.

Unió sagrada per facilitar la imposició dels plans del capital

Durant la primera guerra mundial, el govern francès va encunyar l’expressió unió sagrada, en defensa de la pàtria, que suposava la renúncia per part dels partits obrers i els sindicats a la lluita contra la guerra i a la convocatòria de mobilitzacions i vagues.

Ara, com assenyala la crida, “Els Governs al servei del capital exigeixen la unió sagrada en nom de la guerra.(…) Criden a la unió sagrada mentre que es prepara la liquidació de milions de llocs de treball. Demanen la unió sagrada mentre que la guerra i les sancions contra Rússia comporten especulació i explosió del preu de les matèries primeres i béns de consum”.

Quin objectiu té aquesta exigència d’unitat? Per descomptat, no la necessitat de mantenir una guerra, perquè avui, la guerra que lliuren els EUA, L’OTAN i la Unió Europea contra Rússia és una guerra on ells posen les armes i municions, mentre el poble ucraïnès posa la destrucció de les seves ciutats i els seus mitjans de vida, i els milers de morts i ferits. No, com explica la declaració, “criden a la unió sagrada per intentar emmordassar els assalariats i les seves organitzacions en el moment mateix en què s’anuncien les mesures més brutals contra les pensions, contra els drets socials, contra els serveis públics, contra tots els acords col·lectius sobre el contracte laboral”.

Guerra, capitalisme i OTAN

El dirigent socialista francès, Jean Jaurés, assassinat tres dies abans del començament de la Primera Guerra Mundial, va dir que “el capitalisme porta a la seva essència la guerra, com els núvols porten la tempesta”. Els esdeveniments actuals demostren la certesa d’aquesta frase.

La propaganda de guerra de l’OTAN ens pretén convèncer que la guerra és un producte de la maldat de Vladimir Putin, però es tracta d’una conseqüència de la competència desenfrenada de les diferents potències imperialistes. Com assenyala la declaració, “la decisió del Govern EUA de Biden d’ordenar, el 8 de març, el cessament de tota importació de gas i de petroli rus revela la causa profunda d’aquesta bàrbara escalada. Els trust i els oligarques s’enfronten brutalment pel repartiment d’un mercat mundial sobresaturat”.

El Govern nord-americà sotmet les seves exigències a tots els governs de la UE. Com assenyala la declaració del NAR i el POI, “sota aquesta pressió, els estats més grans dels monopolis imperialistes estan compromesos en un gir, coordinat per les institucions europees, que amenaça de destruir l’aparell productiu dels països europeus i totes les relacions socials basades en el reconeixement de les conquestes polítiques i socials de la classe obrera”. «Descarbonització», «economia verda», són les consignes d’aquesta ofensiva, que, si no és enfrontada, porta a la destrucció de tota la «vella indústria» europea i, amb ella, de milions de llocs de treball amb drets. I la “unitat contra la guerra”, la “unió sagrada”, pretén sotmetre tot el moviment obrer a aquests objectius. Però, com assenyala la declaració, “aquest gir condemna a l’atur,

La guerra no és casualitat, ni el resultat de la mala voluntat d’un dirigent o un altre. Ha estat preparada per la competència exacerbada i l’escalada militar. Recentment, els 30 caps de Govern de l’OTAN reconeixien que porten anys, des del 2014, armant i entrenant l’exèrcit d’Ucraïna. La declaració explica que els Estats Units, la Unió Europea, l’OTAN han donat suport permanentment a l’oligarquia ucraïnesa responsable del saqueig, de la descomposició del país, condemnant el poble ucraïnès a la pobresa, a l’emigració. Mentre Putin agitava el nacionalisme granrus contra el poble ucraïnès, ells recolzaven els governs procapitalistes d’Ucraïna, governs que van legitimar el període de l’ocupació nazi”.

Però la declaració tampoc no tanca els ulls als fets. Ha estat l’exèrcit rus el que ha envaït Ucraïna, el que bombardeja les ciutats i ha fet fugir milions de persones, sobretot ancians, dones i nens. Les declaracions de Putin que pretén defensar la població russòfona i “desnazificar” Ucraïna són rebutjades al text. Com ho són en els fets. Llevat de Kíev, són poblacions de parla majoritàriament russa com Kharkov, Mariupol o Odessa les que són implacablement bombardejades. I la població de parla russa no rep els soldats de Putin com a alliberadors. Com la resta de la població d’Ucraïna, fuig d’ells, s’hi enfronta armes a la mà o, com a molt, roman indiferent i intenta sobreviure.

La propaganda de Putin no mereix la més mínima atenció, com no la mereix la propaganda de l’OTAN. La declaració exposa que “Els al·legats dels Estats Units i dels Estats membres de la Unió Europea contra Rússia són una hipocresia total: aquestes forces són les que van contribuir a la desintegració de Iugoslàvia inundant de sang els Balcans; són les que van envair l’Iraq i tants altres països…”

Quin és l’objectiu de la Conferència?

L’objectiu no és aixecar un moviment pacifista. Ja n’hi ha milers a tot Europa que es mobilitzen. Com ho fan a Rússia, on se succeeixen les declaracions de col·lectius, de treballadors, de periodistes, d’estudiants i professors, de científics, contra la guerra, malgrat la repressió, que ja ha portat més de 15.000 russos a la presó .

Es tracta d’ajudar un combat polític més profund: combatre“perquè s’imposi la independència de les nostres organitzacions obreres i aquestes es neguin a renunciar a les reivindicacions en defensa de totes les conquestes socials i de les llibertats, lluitin per un futur millor en una altra societat”.

Per tant, els qui preparem la conferència i cridem a militants, organitzacions i col·lectius a participar-hi a través de les reunions que es preparen a diferents localitats de tot l’Estat, busquem “ajudar els treballadors a rebutjar la unió sagrada, a reagrupar-se al terreny de classe per derrotar els plans de suposada «reorganització» de la producció i de les relacions socials”. Perquè, com assenyala la declaració de convocatòria, “aquest és l’únic mitjà per aturar el mecanisme de la guerra”. Organitzar-se per defensar incansablement les reivindicacions i els drets, sense sotmetre-les a cap“pacte de rendes”, a cap exigència de “diàleg social”.

Exigències que no tenen res de abstractes. A l’Estat espanyol es concreten en la pressió sobre els sindicats perquè acceptin el Pacte de rendes, és a dir, perquè acceptin la pèrdua del valor del salari i que fins i tot renunciïn a una reivindicació elemental com és la clàusula de revisió salarial, que, encara que no és l’escala mòbil de salaris, limita la pèrdua de poder adquisitiu. També és acceptar la nova reforma de pensions, amb el nou pla d’Escrivà.

D‟altra banda, suposa la recerca d‟un pacte d’Estat entre els partits. Sobre això, cal tenir en compte el discurs de Feijoo al Congrés del PP: «per rectificar el que s’ha fet malament, oferim el nostre suport al govern»

Hi hagi o no hi hagi guerra, governi qui governi, les reivindicacions es defensen. Busquem ajudar a organizar a qui assumeixen aquest principi.

Els treballadors i les seves organitzacions davant de la guerra

Deja un comentario

Carta Setmanal 880 per descarregar en PDF

Dijous 24 i divendres 25 de març es van reunir a Brussel·les els 30 caps d’Estat o primers ministres dels països membres de l’OTAN, després es va reunir el G7 i a continuació els 27 caps d’Estat o de govern dels membres de la Unió Europea. El president dels EUA, Joe Biden, va participar o «va presidir» els tres conclaves. És la primera vegada que un president dels USA participa a una Cimera de la UE. Això demostra, per als qui encara tingueren dubtes, una dependència que ve des de l’origen d’aquestes institucions europees i que es va veure sobretot als anys 2010 en formar-se la Troika: que la UE és subsidiària de l’administració americana, a través del FMI , de l’OTAN… i no és una institució neutral ni una instància merament “econòmica”. Sigue leyendo →

Davant les conseqüències de la guerra per a la classe treballadora: la lluita contra la guerra i la lluita per les reivindicacions, dues cares de la mateixa moneda

Deja un comentario

Carta Setmanal 879 per descarregar en PDF

Quin impacte suposa la guerra i les mesures que l’acompanyen? La propaganda dels mitjans de comunicació burgesos planteja la qüestió en termes de cada país, com si els efectes fossin els mateixos per a tota la població, amb independència de la seva posició de classe… quan és evident que, per exemple, un augment de la despesa militar és un regal per a les multinacionals nord-americanes del “complex militar-industrial”, mentre que per a la majoria suposa un desviament de fons en contra de la despesa pública social. A qui defensem els interessos d’aquesta majoria ens interessa, doncs, conèixer quines són les conseqüències de la guerra per a ella, per a la classe treballadora.

Els milers de morts i ferits, els milions de refugiats… no són capitalistes, són treballadors

La gravetat de la situació està fora de tot dubte: destrucció per tot arreu, amb morts i ferits que ja es compten per milers i milers, amb més de tres milions de refugiats que escapen del terror sense res. Però les manipulacions desinformatives amaguen que els morts, ferits i refugiats no són els capitalistes ucraïnesos, no són els amos de les grans empreses. Són sobretot els treballadors els que integren aquestes xifres dramàtiques de morts i ferits, com revela l’exemple tan eloqüent i tràgic, entre d’altres, que va ser la massacre de soldats argentins durant la guerra de les Malvines el 1982 (soldats que eren principalment joves de classe treballadora, als quals la dictadura va condemnar, enviant-los sense formació ni material adequat a combatre contra el ben armat exèrcit imperialista britànic, provocant entre ells centenars de morts i milers de ferits). També són treballadors els que avui es queden sense vivenda a Ucraïna, els que es veuen obligats a fugir sense poder endur-se res.

Aquests efectes colpegen directament la classe treballadora ucraïnesa. Però també castiguen la russa, ja que són fonamentalment joves de la classe treballadora els qui nodreixen les files de l’exèrcit que el règim liderat per Putin llança contra Ucraïna, no a favor d’uns suposats interessos russos, sinó dels interessos particulars de l’oligarquia russa; de la mateixa manera que la pressió de l’imperialisme dels EUA a través de l’OTAN, a la qual se subordinen plenament la UE i els seus governs, no té res a veure amb els interessos de la majoria de la població europea -i dels Estats Units- , sinó que obeeix a les necessitats del capital financer de la primera potència mundial. Certament la majoria de la població ucraïnesa suporta la condició d’ostatge dels interessos econòmics dels diferents sectors del capital financer, que pugnen per un lloc al mercat mundial. Però així mateix és ostatge la majoria de la població russa, ostatge del govern dels qui, com en altres països, s’apropien de les riqueses de la nació. I, encara que evidentment a una altra escala, també el conjunt de la classe treballadora als altres països és ostatge dels governs respectius, que despleguen tots els mitjans possibles al servei del sinistre negoci de la guerra.

La guerra: destrucció econòmica i més atur i precarietat

Són també els treballadors els qui pateixen fonamentalment l’aniquilació d’una gran part de l’activitat productiva per la guerra i, consegüentment, de les feines amb què obtenien el seu mitjà de vida; són els treballadors els qui pateixen la demolició dels seus habitatges pels bombardejos, que també liquiden els serveis elementals -sanitaris, educatius, de transport, etc.- que són imprescindibles per a unes condicions de vida dignes, tot això provoca la fugida massiva de la població, sobretot treballadors. La destrucció que provoca la guerra en territori ucraïnès té conseqüències socials directes, que són nefastes per a la classe treballadora. També a Rússia es produeixen efectes molt negatius per la plena orientació econòmica a l’esforç bèl·lic que devasta les condicions de treball i de vida en general. a més del qüestionament dels drets obrers i democràtics. A això s’uneixen les sancions que, certament, els rics poden eludir, però no la classe treballadora. Aquesta regressió, finalment, es verifica a tot Europa i més enllà, a escala mundial.

El FMI ​​estima que, si s’allarga la guerra, el PIB d’Ucraïna es podria desplomar entre un 25 i un 35% (fins i tot a l’escenari menys desfavorable la caiguda assoliria el 10%). L’OCDE, per la seva part, preveu que el PIB de Rússia es reduirà al voltant del 10% (el 1998, any de la greu crisi financera russa, va caure un 5,3%, amb prou feines la meitat d’aquesta previsió). Segons RS Research, només per l’execució de les sancions contra el poble rus per part de les primeres 50 multinacionals, es destruiran més d’un milió de llocs de treball. La mateixa OCDE calcula un impacte advers del 2% al PIB de la UE i d’un 1% a l’economia mundial. En aquest context és fàcil intuir l’efecte en una precarietat laboral més gran, amb tot el seu terrible corol·lari sobre les condicions de vida de la majoria de la població. Màxim considerant la promulgació de lleis lliberticides sota l’empara de la coartada de la guerra, com les penes de fins a 15 anys de presó imposades a Rússia a qui, de fet, s’expressi públicament contra la guerra. O la persecució que duu a terme el govern ucraïnès contra militants comunistes. O en el cas espanyol el manteniment de la Llei Mordassa per l’actual govern, malgrat el compromís de derogar-la per part de tots els partits que l’integren.

Encariment de la vida

En els darrers mesos s’han empitjorat els problemes econòmics i entre ells, en particular, el de la inflació, que en el cas espanyol ja arriba al 7,4% anual mesurat per l’IPC. S’havia enfonsat ja tota la retòrica burgesa que després de la pandèmia es rellançaria l’activitat econòmica, esperonada per la despesa pública (que en realitat és una nova transferència massiva de recursos al capital financer, sota l’aparença d’una suposada “economia verda ” i l’anomenada digitalització). Problemes de subministraments que paralitzen les anomenades cadenes globals de valor (la internacionalització del capital productiu, vaja), dificultat d’aprovisionament de l’energia i el seu encariment, insuficiència de les infraestructures després de lustres de retallades… tot això revelava una autèntica dislocació del mercat mundial,

El cas espanyol és molt clar: per a aquest any 2022, davant de l’augment del 6,5% dels preus, la pujada mitjana dels salaris nominals en conveni es limita a un 1,55%, la dels empleats públics al 2% i la de les pensions al 2,5% (3% en alguns casos). És a dir, s’imposa una pèrdua de poder adquisitiu d’un 4 o 5% o, altrament dit, una reducció del salari real d’aquesta suma. Mentrestant, els capitals que componen l’Ibex 35 van assolir el 2021 un benefici rècord de 58.543 milions d’euros. Davant d’això, el govern espanyol apel·la a un suposat interès nacional compartit per explotadors i explotats, per promoure un Pla Nacional de Resposta a l’Impacte de la Guerra. Un pla que inclou un “pacte de rendes que proporcioni estabilitat des de la perspectiva dels costos salarials i els beneficis empresarials”. És a dir, amb la tramposa excusa d’evitar més inflació es pretén abundar en la mal anomenada contenció o congelació dels salaris que, en augmentar menys que els preus, en realitat es redueixen (sense que mai no hi hagi límits als guanys del capital). A més d’aprovar “el mecanisme RED de flexibilitat i estabilització l’ocupació (…) que possibilita a les empreses sotmeses a crisis temporals o estructurals adoptar mesures de reducció de jornada i suspensió temporal de contractes de treball”, el contingut real del qual és la destrucció d’ocupació i el deteriorament de les condicions laborals. El govern de Sánchez exigeix ​​a partits i sindicats la seva subordinació; és a dir, la “unió nacional” per atendre les exigències del capital financer.

Crisi crònica del capitalisme, guerra i augment dels pressupostos militars

La guerra no és la causant de les dificultats econòmiques, com tampoc la pandèmia no era el seu origen. El capitalisme, al seu estadi imperialista, pateix una mena de crisi crònica en què se succeeixen períodes crítics sense que entre ells s’intercalin fases realment expansives. La pandèmia va fer aflorar la crisi latent i la va disparar. La guerra respon a aquesta crisi, que s’expressa en una pugna exacerbada pel mercat mundial; respon a ella i l’aguditza. És una autèntica fugida cap a davant del capital, que revela el seu caràcter cada cop més destructiu. L’imperialisme nord-americà instiga la guerra per intentar enfortir la posició de la seva capital al mercat mundial, a la qual cosa respon el règim rus posant-la en marxa, infligint grans patiments a la població ucraïnesa i al mateix poble rus. Tot això és en gran part finançat per les economies europees, la subordinació dels quals als EUA ja ni es dissimula: a la cimera dels propers dies 24 i 25 es preveu la participació de Biden, confirmant així que la UE no és ni unió ni europea. Aquesta subordinació es revela també que és el mateix Biden qui presidirà la cimera de l’OTAN del mateix dia 24.

En efecte, el dictat nord-americà que els Estats europeus reservin el 2% del seu PIB per a despesa militar és assumit, d’un dia per l’altre, per qui durant dos anys s’han negat a dotar els fons que es requerien davant de l’emergència sanitària provocada per la pandèmia. Així, el mateix govern alemany al qual els Estats Units imposa renunciar a la utilització del gasoducte que li facilitaria l’arribada del gas de Rússia -del qual depèn el 55% del seu consum-, augmenta el pressupost militar en 100.000 milions de dòlars. I el govern espanyol es compromet a incrementar-lo en un 20% en els dos propers anys. Com es finançarà fa planejar l’ombra de més impostos indirectes i més endeutament, amb les conseqüències conegudes: retallades massives en la despesa en sanitat,

Què fer? La lluita contra la guerra i la lluita per les reivindicacions, dues cares de la mateixa moneda

El POSI, secció de la IV Internacional a l’Estat espanyol, no és un comentarista de l’actualitat. No observa la realitat com a espectador, sinó que intenta ajudar per a l’única intervenció que pot evitar l’aprofundiment de la barbàrie ja en curs, la de la classe treballadora en el terreny d’independència que li és propi: la defensa de les legítimes aspiracions de la majoria. El 1944, Maurice Thorez, màxim responsable del Partit Comunista Francès, va declarar a la tornada a París des de Moscou que “la vaga és l’arma dels trusts”. Expressava així la subordinació de l’estalinisme a la dominació burgesa. A l’estil de la declaració d’Enrique Santiago, secretari del PCE i secretari d’Estat, el novembre passat als treballadors del metall de Cadis en vaga, convidant-los a confiar en el “seu govern” i, per tant, renunciant a la lluita. La vaga no és l’arma del capital. La seva arma és la política destructiva de les conquestes obreres i democràtiques; la seva arma és, arribat el cas, la guerra. L’arma de la classe treballadora és la mobilització, la vaga. L’agrupament per les reivindicacions, per la defensa fins al final, sense sotmetre-les a cap condicionament i, en particular, rebutjant tots els cants de sirena que prenen la forma de la unió nacional, del diàleg social, d’uns suposats interessos compartits entre explotats i explotadors que, en realitat, camuflen els seus interessos.

La concreció d’això avui aquí és la lluita contra la guerra i la lluita contra l’explotació. És a dir, la lluita contra la despesa militar i contra les sancions al poble rus; la lluita per la plena derogació de les contrareformes laborals del 2010 de Zapatero i del 2012 de Rajoy; la lluita per la defensa del sistema públic de pensions i, per tant, per l’auditoria de la seguretat social d’acord amb la fórmula reivindicada pel moviment de pensionistes; la lluita dels ensenyants a Catalunya amb la vaga que assenyala el camí per a altres sectors;la lluita per la preservació del poder de compra, amb l’establiment de clàusules de revisió salarial amb efectes retroactius. Etcètera. Lluites l’agrupació de les quals permeti obrir la sortida digna d’aquest nom que la classe treballadora necessita, davant de la barbàrie que la supervivència del capitalisme no deixa d’aprofundir.

 

Berna, Zimmerwald, Kienthal: socialistes contra la I Guerra Mundial

Deja un comentario

Carta Setmanal 878 per descarregar en PDF

Avui, quan la guerra torna a Europa, amb les seqüeles de destrucció, de morts, de milions de refugiats, quan tots els governs criden a augmentar la despesa militar, i a sacrificis per a la guerra, (“M’agradaria més invertir els diners dels contribuents a escoles o pensions, però hem de gastar en defensa”, declarava la primera ministra sueca, Magdalena Anderson, en arribar a la cimera de la UE celebrada el 10 i 11 de març), a moderar les pujades de salaris quan els preus es disparen, a renunciar a les reivindicacions, val la pena recordar el que els socialistes d’esquerra van fer per fer front a les matances de la I Guerra Mundial.

La posició dels partits de la II Internacional contra la guerra havia estat clara. Vegem la resolució contra la guerra del Vuitè Congrés Socialista Internacional (celebrat a Copenhaguen del 28 d’agost al 3 de setembre de 1910: “les guerres són causades actualment només pel capitalisme i particularment per la competència econòmica internacional dels estats capitalistes al mercat mundial, i pel militarisme, que és un dels instruments més poderosos de la dominació burgesa a l’interior per a l’esclavització econòmica i política del proletariat”.

Tot i això, el 4 d’agost de 1914, el mateix dia que Alemanya entrava a la I Guerra Mundial, el grup parlamentari del SPD, principal partit de la Internacional, votava per unanimitat a favor del pressupost de guerra. Com ho van fer gairebé tots els partits socialistes dels països bel·ligerants. En una nova votació, el 2 de desembre de 1914, Karl Liebknecht –que havia intervingut a l’agost contra el vot a favor, però va acatar llavors la disciplina del partit– es va aixecar només al parlament alemany per votar contra els crèdits de guerra. Va explicar així el seu vot:«Mi vot contra el projecte de Llei de Pressupost de Guerra del dia d’avui es basa en les consideracions següents: aquesta guerra, no desitjada per cap dels pobles involucrats, no ha esclatat per afavorir el benestar del poble alemany ni de cap altre. És una guerra imperialista, una guerra pel repartiment de territoris d’explotació importants per a capitalistes i financers”.El mateix Liebknecht, al maig de 1915, declarava des de la presó, on el van tancar per la seva activitat contra la guerra, que “L’enemic principal del poble alemany és a Alemanya. L’imperialisme alemany, el partit alemany de la guerra, la diplomàcia secreta alemanya. Aquest enemic que és a casa ha de ser combatut pel poble alemany en una lluita política, cooperant amb el proletariat dels altres països la lluita dels quals és contra els seus propis imperialistes”.

A semblança de Liebknecht, una oposició a la guerra es desenvolupa dins dels partits socialistes. S’oposa, amb matisos diferents, a la política de “unió nacional” que subordina les organitzacions de la classe treballadora a la burgesia a favor de “recolzar l’esforç de guerra”. És heterogènia, inclou elements pacifistes i a la seva esquerra hi ha Lenin, que desenvolupa una posició de derrotisme revolucionari, que significa considerar que el principal enemic és a casa.

La conferència de Berna

Aquesta oposició busca coordinar-se internacionalment. El primer pas en aquest sentit el fa la tercera Conferència Internacional de Dones Socialistes, celebrada a Berna el març de 1915, en què participen representants d’Alemània, França, Anglaterra, Rússia, Polònia, Itàlia, Holanda i Suïssa, i que aprova un manifest dirigit a les dones del poble treballador, on “pel futur dels vostres éssers estimats us cridem a actuar per la pau. Igual que la voluntat de les dones socialistes està unida a través dels camps de batalla, així també vosaltres heu de tancar les vostres files a tots els països per fer sonar la crida: pau, pau!”. I culmina amb aquestes reflexions: “Només el socialisme vol dir la pau futura per a la humanitat. A baix el capitalisme, que sacrifica centenars de persones a l’altar de la riquesa i el poder dels propietaris. A baix la guerra! Endavant! Cap al socialisme!”.

Zimmerwald

El segon pas en l’organització d’una oposició internacional a la guerra va ser la Conferència de Zimmerwald, es va celebrar clandestinament entre els dies 5 i 8 de setembre de 1915 a aquesta localitat de la neutral Suïssa. Va reunir 38 delegats i delegades de dotze països. Després de llargues discussions, la conferència va aprovar un manifest, redactat per León Trotsky, que va ser el resultat d’una negociació intensa, i d’una transacció entre l’ala esquerra de Lenin, partidària del derrotisme revolucionari, i l’ala dreta “pacifista”.

Molts dels paràgrafs d’aquest manifest semblarien avui escrits.

El manifest partia de les terribles conseqüències de la guerra, per continuar explicant que “qualssevol que siguin els responsables directes principals del desencadenament d’aquesta guerra, una cosa és certa: la guerra que ha provocat tot aquest caos és producte de l’imperialisme. Aquesta guerra ha sorgit de la voluntat de les classes capitalistes de cada nació de viure de l‟explotació del treball humà i de les riqueses naturals del planeta”.

Continua dient que “els capitalistes de tots els països, que encunyen amb la sang dels pobles la moneda vermella dels beneficis de guerra, afirmen que la guerra servirà per a la defensa de la pàtria, de la democràcia i de l’alliberament de els pobles oprimits. Menteixen. (…) El que resultarà de la guerra seran noves cadenes i noves càrregues i és el proletariat de tots els països, vencedors o vençuts el que haurà de suportar-les (…) Misèria i privacions, atur i augment del cost la vida , malalties i epidèmies, són els veritables resultats de la guerra. Per dècades les despeses de guerra absorbiran el millor de les forces dels pobles comprometent la conquista de millores socials i dificultant tot progrés”.

El manifest exposa els objectius dels participants: “nosaltres que no ens situem al terreny de la solidaritat nacional amb els nostres explotadors, sinó que romanem fidels a la solidaritat internacional del proletariat i a la lluita de classes, ens hem reunit aquí per reprendre els lligams trencats de les relacions internacionals, per cridar la classe obrera a recobrar la consciència de si mateixa i situar-la en la lluita per la pau.

Aquesta lluita és la lluita per la llibertat, per la fraternitat dels pobles, pel socialisme. Cal emprendre aquesta lluita per la pau, per la pau sense annexions ni indemnitzacions de guerra. Però una pau així no és possible més que amb la condició de condemnar tot projecte de violació de drets i de llibertats dels pobles. Aquesta pau no ha de conduir ni a l’ocupació de països sencers ni a les annexions parcials. (…) El dret dels pobles a disposar d’ells mateixos ha de ser el fonament indestructible en l’ordre de les relacions de nació a nació”.

Des d’aquesta perspectiva, el manifest fa una crida a la classe treballadora: “Avui en dia cal que, romanent al terreny de la lluita de classes irreductible, actueu en benefici de la vostra pròpia causa pels fins sagrats del socialisme, per l’emancipació dels pobles oprimits i de les classes esclavitzades. (…) Mai a la història del món hi ha hagut tasca més urgent, més elevada, més noble; el seu compliment ha de ser la nostra obra comuna. Cap sacrifici no és gaire gran, cap càrrega massa pesada per aconseguir aquest objectiu: el restabliment de la pau entre els pobles”.

I conclou amb les paraules següents: “Per sobre de les fronteres, per sobre dels camps de batalla, per sobre dels camps i les ciutats devastades. Proletaris de tots els països, uniu-vos!”.

Kienthal,a l’estela de Zimmerwald

El 14 d’abril de 1916 es va celebrar una nova Conferència, al petit llogaret de Kienthal, Suïssa.Quaranta-tres delegats de 9 països es van reunir en aquesta conferència. Va aprovar un nou manifest que va ser, novament, un document “de consens”, entre els corrents de dreta, centre i esquerra de la segona conferència.

El manifest parteix de l’aprovat a Zimmerwald, i explica que “després de cada sacrifici, els teus turmentadors exigiran altres. Els fanàtics pacifistes burgesos tampoc no poden escapar d’aquest cercle viciós. Només hi ha una manera de prevenir futures guerres, és a dir, que les classes treballadores conquistin el poder polític i aboleixin la propietat capitalista. La pau duradora només es pot aconseguir amb un socialisme victoriós”.

Com si haguessin sentit la primera ministra sueca, els delegats de Kienthal van escriure que “els centenars de milers de milions en efectiu que es llancen a la gola del déu de la guerra no estan disponibles per mantenir el benestar de la gent, per a propòsits culturals i per a una reforma social que podria alleujar la sort, promoure l’educació popular i alleujar la pobresa. I demà s’imposaran nous i pesats impostos sobre les espatlles encorbades. Així que acabem amb el malbaratament de la feina, dels diners i de l’energia . Aixequem-nos en la lluita per una pau immediata sense annexions!”.

A l’estela de Zimmerwald

Com assenyalàvem al començament d’aquesta Carta Setmanal, avui com el 1914 pretenen imposar la “unió nacional” al voltant de la política armamentística, exigeixen que la classe treballadora i les seves organitzacions i, en primer lloc, els sindicats, renunciïn a defensar els salaris i les pensions, el conjunt de les reivindicacions, per sumar-se al que Sánchez ha anomenat un “Pla Nacional de resposta a la guerra”, que inclou un “pacte de rendes”.

Alhora, ens demanen sacrificar la sanitat, l’ensenyament, els serveis públics, per destinar més diners als pressupostos militars.

El president de Seat, Wayne Griffiths, que advertia que a la fàbrica de Martorell sobren 2.800 empleats, explicava, a propòsit de la guerra, que «aquestes crisis són una oportunitat per accelerar els canvis«

És fonamental que els militants obrers s’organitzin, a l’estela de Zimmerwald, per fer front a la guerra i a les seves conseqüències. Cal unir sense tardança les forces que estan contra la guerra per actuar en comú. Cal agrupar forces a cada organització amb aquesta finalitat. És hora de promoure resolucions a totes les instàncies i entitats. És hora de fer trobades i organitzar accions al carrer contra la guerra, per retirar les tropes espanyoles. I d’establir acords amb qui dins el moviment obrer d’altres països lluiten pel mateix.

“La Verdad” 110, estarà aviat disponible: «S’obre una nova situació mundial»

Deja un comentario

Carta Setmanal 877 per descarregar en PDF

Al sumari del número de la revista teòrica de la IV Internacional, que properament entrarà en impremta, i tindreu a la vostra disposició en uns deu dies, trobareu:

– Notes editorials. De l’informe discutit al Secretariat Internacional (SI) de la IV Internacional del 3 i 4 de febrer del 2022.

– Annex – La Lettre de la Vérité n.º 1043 i 1044 (6 i 23 de gener de 2022) (extractes)

– Clima, ecologia, medi ambient: reunió de debat amb joves

– La dislocació del mercat mundial com a expressió de la crisi del capitalisme.

– A propòsit de la situació a la Xina

– Veneçuela: i ara, on anem?

– Guadalupe, Martinica, prossegueix la resistència contra la barbàrie capitalista.

Notes editorials

Donen llargs extractes de l’informe presentat al SI del 3 de febrer del 2022.

La situació internacional està marcada per la crisi de l’imperialisme nord-americà que ja no té mitjans per garantir l’ordre mundial. Ara Europa és l’amenaçada per la guerra a partir d’Ucraïna. Ni el poble rus ni el poble ucraïnès volen la guerra. Les aspiracions nacionals del poble ucraïnès no poden trobar resposta pel costat de Putin ni pel dels Estats Units. El conflicte està lligat a la voluntat nord-americana de quedar-se amb el mercat del gas a Europa.

A Àfrica les posicions ocupades per l’imperialisme francès estan trencades per la revolta dels pobles. Més de dos milions i mig de malians s’han manifestat al crit de “Fora l’exèrcit francès! Fora França!”.

Això confirma l’anàlisi del SI de setembre del 2021. Segueix la descomposició del sistema capitalista. La situació que va portar a la crisi de les subprime s’ha agreujat, Els plans de “transició energètica” només són intents de sortir-ne accentuant l’explotació dels treballadors mitjançant la destrucció de totes les conquestes socials, començant per l’existència de les organitzacions sindicals independents. La pandèmia va oferir a les cimeres del capital una escletxa per disparar: amb l’excusa d’emergència sanitària, els governs han multiplicat mesures d’excepció que tenen vocació de perpetuar-se.

La resistència dels treballadors i dels pobles continua i obliga els Estats a reforçar la pressió corporativista per laminar la classe obrera lligant les organitzacions sindicals a l’ofensiva del capital, més que els partits tradicionals que enquadraven el moviment obrer estan en crisis o en vies d’enfonsament.

“Per a la IV Internacional les coses són clares: hi ha una línia de delimitació neta entre els que accepten acompanyar la destrucció de les bases productives de la societat i els que es neguen, resisteixen, diuen que no… A la nova situació es formen noves forces , que imposen als militants revolucionaris no quedar ancorats a la rutina, tornar-se decididament cap a les noves capes per garantir la continuïtat del combat emancipador i amb això lligar-se a una àmplia avantguarda”.

Per alimentar la discussió preparatòria del X Congrés Mundial, es publica la contribució de la secció francesa amb l’informe introductori del 29 de gener a la conferència nacional de la CCI del POI. Després les discussions de Trotski amb els bolxevics leninistes el 1934-35 i 1938-39, com a elements del mètode de transició en la construcció del partit.

Clima, ecologia, medi ambient

Informe d’una reunió de debat amb joves convidats per la IV Internacional a París.

Resposta a les preguntes: Quines reivindicacions cal plantejar sobre la qüestió ecològica? Quines accions ja hem fet en el passat? Quina posició tenim sobre l’organització extinció-rebel·lió? Quines accions emprendrem en una societat socialista?

I a continuació, exposició sobre la relació entre la degradació del medi ambient i el sistema capitalista donant fets i mostrant el “trucatge” i mentida a tots els nivells.

La dislocació del mercat mundial

La guerra comercial i l’endeutament s’han accentuat, i ara estan acompanyats de les dificultats de subministrament energètic, la ruptura de subministraments i la reaparició de la inflació.

Es tracta d’una dislocació dels processos amb què el capital en garanteix l’acumulació i la renovació per garantir els beneficis. S’han donat moltes xifres sobre els aspectes caòtics del funcionament en el transport, l’energia, les primeres matèries, les empreses zombi i la magnitud de l’especulació.

No hi ha ordre nord-americà ni hi ha locomotora xinesa. Aquests temes recurrents de la propaganda burgesa manquen de tot fonament. Als Estats Units, els plans de rellançament droguen les actuacions però no l’economia. Això preocupa els burgesos. A la Xina, la fallida d’Evergrande és una amenaça per a tot el sector immobiliari i, per tant, per als bancs. Europa utilitza els crèdits de rellançament per dictar condicions d’ajustament estructural que són precisament les que han portat al seu debilitament i dislocació. No és un mal pas, sinó que estem davant d’una conseqüència de la incapacitat del capital per valoritzar-se en proporció suficient. Són reveladores les estadístiques sobre l’índex de benefici des del 1960 al 2019. El corol·lari és que les condicions de vida de la majoria es degraden i estan cada cop més amenaçades.

A propòsit de la situació a la Xina

“Sens dubte, la pressió nord-americana s’exerceix sobre la Xina de manera continuada per mitjà del famós“Acord de fase 1 del 15 de gener del 2020”, doncs, segons l’administració nord-americana Xina estava 180 000 milions de dòlars per sota del seu compromís de compra de productes nord-americans a la data límit acordada, el 31 de desembre (…). En realitat, a la Xina opera un factor potent que els mitjans de comunicació solen ignorar. La classe obrera xinesa, centenars de milions d’obrers, resisteix per defensar les condicions d’existència, exercint així una pressió constant sobre la burocràcia. S’aborda aquest aspecte de la situació.”

La pressió gegantina exercida sobre la Xina pel mercat mundial –expressada per la política de pressió de l’imperialisme nord-americà– xoca amb la resistència dels obrers xinesos que provoca contradiccions al si del Partit Comunista Xinès (PCC), fins i tot al si del Comitè Central a pocs mesos del XX Congrés. A la discussió i els debats sobre resolucions a la cúpula, apareixen veus discordants. La burocràcia xinesa pretén conservar el monopoli del poder polític. Per als internacionalistes, no hi ha cap tasca més urgent que donar suport amb totes les forces al combat dels obrers xinesos pels seus drets, en primer lloc el dret d’organització independent de la classe obrera.

Veneçuela – I ara, on anem?

Milions de persones han sortit al carrer a països com Puerto Rico, Haití, Equador, Mèxic, Nicaragua, Cuba, Colòmbia, Bolívia i Xile. I recentment hi ha hagut l’aixecament massiu amb elements d’insurrecció a Guadalupe i Martinica. Aquests moviments s’expressen i s’expressaran a les eleccions.

A Veneçuela, després de les eleccions del 21 de novembre, el Govern de Nicolás Maduro controla 19 dels 23 llocs de governadors dels estats i més de 200 dels 335 alcaldes. Té una majoria aclaparadora al poder legislatiu. L’abstenció del 59% és la més forta després de la de les legislatives del 2020. L’oposició ha tingut una victòria simbòlica en aconseguir el lloc de governador de Barinas, l’estat natal de Chávez, però no té consens.

En el pla econòmic, el Govern fa cada cop més concessions al capital. El treball informal, entès com a mà d’obra sense dret a la Seguretat Social, ha passat del 48% al 84,5% entre el 2015 i el 2020. Els treballadors resisteixen, fan vaga pels salaris, i els jubilats es manifesten.

La nació exigeix ​​la construcció d’una sortida de la crisi, cosa que pressuposa coordinar les organitzacions, un moviment dels treballadors i dels sectors populars, que segueixen drets i resisteixen.

Som un país sotmès a la pressió, al bloqueig de l’imperialisme, lluitem pels salaris, per la salut, els serveis públics, pel control sobre la propietat de l’Estat contra la corrupció, contra la criminalització de les lluites, en defensa de la Llei Orgànica del Treball – la Constitució sorgida de l’Assemblea Constituent de 1999”.

Guadalupe, Martinica – Segueix la resistència contra la barbàrie capitalista i colonialista

És un recordatori de les conseqüències de la colonització i dels seus aspectes actuals. Es desenvolupa una mobilització amb vaga general. El LKP té un paper fonamental en l’organització del combat. És el lloc de trobada capaç de mobilitzar tots els treballadors amb els seus sindicats, els joves, les associacions, els moviments culturals. El moviment actual condueix el LKP a plantejar la qüestió del poder.

Es ressalta un extracte de la resolució de la conferència nacional de la secció de la IV Internacional de Guadalupe. Necessita les tasques dels militants en relació amb la nova situació. En particular, contribuir a crear organitzacions d’acord amb la situació.

La mobilització continua malgrat el reforçament del menyspreu, de la repressió policial i judicial, per part del poder colonial. Cada cop més joves i treballadors comprenen que perquè la seva voluntat sigui respectada, caldrà emancipar-se del poder colonial. Aquest combat està íntimament lligat a la lluita per la unió lliure i fraterna dels pobles del Carib i de la conca del Carib, a la lluita pels Estats Units Socialistes d’Amèrica, per la sobirania del poble haitià “per un Haití alliberat de la ocupació”, per la defensa de les conquestes de la revolució cubana.

Cal defensar els salaris també davant la pujada de l’IPC

Deja un comentario

Carta Setmanal 876 per descarregar en PDF

Segons les dades oficials, publicades per l’Institut Nacional d’Estadística, l’IPC ha tingut, el 2021, una pujada del 6,5%. La majoria dels experts atribueixen aquesta pujada als desmesurats increments dels preus dels carburants (un 23,3% per al cas de la gasolina i un 24,14% superior en el cas del gasoil), i l’electricitat (que havia augmentat el novembre de l’any passat un 46,7% anual, sobretot per l’increment del preu del gas natural i el mecanisme de fixació del preu). Per això -ens diuen- la inflació subjacent (és a dir, la que es calcula excloent-ne els preus dels aliments i l’energia), va estar el 2021 en un 2,1%. El preu dels aliments hauria pujat, segons les dades de COAG, un 4,56% el 2021.

Els economistes al servei del capital ens diuen que aquesta pujada de la inflació serà transitòria. Així, José E. Boscá, investigador associat de Fedea i catedràtic de la Universitat de València, explicava a l’Economista que preveu “un nivell de preus elevat fins a l’estiu, quan començaran a moderar-se”. I la Funcas diu que les taxes de l’IPC es mantindran per sobre del 5% els primers mesos d’aquest any abans de moderar-se.

Basant-se en aquestes dades,els mateixos economistes adverteixen contra el “perill” que suposaria traslladar aquestes pujades als salaris, perquè segons ells, això “consolidaria la inflació”. Millor, recomanen, que els treballadors i treballadores facin un sacrifici “uns mesos”, perquè després la inflació torni a la llera. O que les pujades salarials es basin no a l’IPC final, sinó a la pujada de l’IPC “mitjà” el 2021, que va estar al 3,1%.

Una proposta que es basaria en la confiança en les prediccions d’aquests economistes mercenaris, prediccions que cada dia xoquen més amb la realitat, i que ja alguns posen en dubte. Per exemple, el vicepresident del BCE, Luis de Guindos, va deixar caure la setmana passada un canvi de missatge subtil de l’organisme sobre el caràcter de la inflació, quan va dir que “potser l’alta inflació no és tan transitòria com preveíem fa uns mesos”. De fet, l’IPC subjacent ha pujat al gener 3 dècimes, per posar-se al 2,4%. A més, la guerra d’Ucraïna augura un augment encara més gran dels preus del gas -i, per tant, de l’electricitat- , i probablement sostingut en el temps.

Ha faltat poc al govern per boca de Sánchez després de la reunió (aquest dijous 24 de febrer) del Consell de Seguretat Nacional presidit pel rei, per precisar que serem els treballadors i els pobles d’Espanya víctimes de la guerra. És clar, res comparable al poble rus i ucrani que posen els morts. Però l’anunci de nous sacrificis, com a conseqüència de l’augment massiu dels preus i del rearmament en detriment de les despeses socials, és una ocasió d’or per al capital financer i el govern “executa”.

Els treballadors i els pobles quan diem NO a la Guerra, diem no a les conseqüències en vides i en atacs socials. La guerra només beneficia els monopolis , el capital i els que els serveixen

Tot sembla indicar que allò que ens diuen i repeteixen sobre el caràcter conjuntural de la inflació és només propaganda. Per exemple el mes de gener, és a dir passades festes, quan normalment cauen els preus, oficialment la inflació està al 6,1%.

En segon lloc, els aliments ocupen un percentatge més gran de la compra de les classes treballadores, sobretot les que tenen menors salaris, i els combustibles suposen una part important de la despesa de la població treballadora, que en molts casos s’ha vist expulsada de les ciutats i ha d’anar a la seva feina en cotxe.

Recórrer a la inflació mitjana com a mesura de les pujades salarials sens dubte tranquil·litzarà els capitalistes, que reclamen una vegada i una altra moderació, però que, mentrestant, repercuteixen la pujada del 6,5% en els preus finals dels seus productes.

Mentre l’IPC anual ha pujat un 6,5%, l’IPC “mitjà” un 3,1%, l’IPC “subjacent” ja va pel 2,4%, i l’IPC dels aliments ha pujat més del 5% ,els salaris pactats en conveni van pujar de mitjana un 1,47% fins a desembre de 2021. La pujada de salaris queda, fins i tot, per sota de les directrius acordades a l’Acord Interconfederal per a l’Ocupació i Negociació Col·lectiva (AENC) 2018-2020, que proposava pujades salarials del 2%, al qual es podia sumar un punt percentual lligat a la productivitat, els resultats empresarials i l’absentisme laboral. Es prengui l’instrument de mesura que es prengui, el poder de compra dels salaris ha caigut i segueix caient.

I són molt pocs els convenis que tenen una revisió de la pujada salarial segons l’IPC. Dels 2.886 convenis signats el 2021, només el 15,8% (456) tenia una clàusula de garantia salarial segons l’IPC real, i només 354 consideren que aquesta s’apliqui amb efectes retroactius. Cal recordar que, a l’últim Acord Interconfederal per a la Negociació Col·lectiva (AENC), els dirigents d’UGT i CCOO van acceptar que no s’incloguessin clàusules de revisió. Això s’ha complert rigorosament, i, per contra, la pujada “recomanada” del 2-3% no s’ha complert. Una dada per retenir a l’hora de fer balanç dels ANC.

Però, fins i tot, on hi ha clàusula de revisió, cal veure si es compleix. Vegem el cas de la fábrica de Ford a Almusafes, on l’empresa ha demanat als treballadors que renunciïn a la revisió salarial, si volen que l’empresa els assigni la fabricació de nous models. O el conveni de la Dependència, on la patronal es nega a aplicar la pujada del 6,5%, que segons el text del conveni estava condicionada al fet que el PIB pugés més del 2%, al·legant que les xifres del PIB definitiu no es publiquen fins al 25 de març. Mentrestant, les empreses preparen massives inaplicacions del conveni, aprofitant que la reforma laboral “històrica” va deixar sense tocar aquest mecanisme a les mans dels patrons (Article 82 de l’Estatut dels Treballadors). El mateix pot passar en altres sectors.

El parany de la inflació mitjana

Durant decennis, les clàusules de revisió dels convenis col·lectius, que existien de manera generalitzada fins al 2008, es basaven a l’IPC real de final d’any. Ara hi ha tota una ofensiva perquè la referència per a les pujades salarials sigui l’IPC mitjà. El que està darrere d’aquesta pretensió no és res més que el fet que, mentre la pujada de l’IPC anual a 31 de desembre de 2021 ha estat del 6,5%, la pujada mitjana de l’IPC al llarg de l’any va ser del 3,1%. Són 3,4 punts de diferència.

Els pensionistes ja han patit les conseqüències de la proposta. Fins i tot la reforma de pensions de Rajoy (2013), s’aplicava a les pensions l’actualització a la inflació real anual, mesurada el 30 de novembre. Amb aquesta norma, les pensions s’haurien d’haver actualitzat en un 5,5%.

La Reforma de les pensions del ministre Escrivà, pactada amb els sindicats, i que suposadament derogava la reforma del 2013, en lloc de recuperar aquest mètode de revaloració, fa que s’apliqui la pujada mitjana de l’IPC en aquest període (un 2,5% ). Per tant, els pensionistes perden, entre el novembre del 2020 i el novembre del 2021, un 3% del valor de les seves pensions respecte a la norma anterior.

Alguns dirigents sindicals ja advoquen per eliminar la referència a l’IPC real i prendre com a referència l’IPC mitjà (vegeu, sobre això, l’Informe presentat pel secretari general de CCOO davant del Consell Confederal del Sindicat). Seria acceptar, d’entrada, una pèrdua del 3,4% de poder adquisitiu.

Les pujades dels empleats públics i de l’SMI

El govern de coalició treu pit amb les pujades de l’SMI. Però aquest, el 2022, va pujar tan sols un 1,58%, amb efectes des del setembre (i no des del gener). Això suposa per al milió i mig de treballadors i treballadores afectats una pèrdua de poder de compra d’un 5,12% considerant les xifres de final de l’any. El 2022 ha pujat un 3,63%, cosa que deixa sense recuperar el poder adquisitiu perdut. I ni tan sols cobreix les previsions d’inflació per a aquest any, que el Banc d’Espanya situa al 3,7%.

L’anomenat Ingrés Mínim Vital (IMV), les pensions mínimes i les no contributives es revaloritzaran un 3% el 2022, també per sota de la inflació prevista pel BdE. Les pensions contributives, mig punt menys.

Pitjor és la situació dels empleats públics, a qui el Govern va imposar, sense cap negociació amb els sindicats, una pujada del 0,9% el 2021, que ha suposat una pèrdua de poder adquisitiu del 5,6%. Per al 2022, el Govern ha imposat, en una nova cacicada sense cap negociació, una pujada del 2%, és a dir, 1,7% menys que la inflació prevista pel BdE. Acumularien, en només dos anys, una pèrdua del 7,3% dels salaris reals.

Com assenyalem en una nostra Carta Setmanal 870, del 17 al 23 de gener de 2022 (que recomanem rellegir http://posicuarta.org/cartasblog/en-defensa-del-poder-de-compra-de-salarios-y-pensiones/ ), la pèrdua del poder de compra dels salaris ve de lluny. Un 10,1% entre el 2007 i el 2020. I la participació dels salaris a la Renda Nacional ha caigut – d’acord amb AMECO (UE)- d’un 67,5% el 1978 a un 60,4% el 1985i un 52, 8% el 2018, últim any abans de la pandèmia.

Mobilització unida per la recuperació del poder de compra dels salaris!

Molts convenis, per exemple el del metall de Barcelona, ​​han arribat a la seva caducitat. Aquest afecta 200.000 treballadors. La patronal es nega a actualitzar les taules salarials (aquest dilluns 21 ja hi va haver una concentració sindical davant de l’oficina de la patronal catalana). La pèrdua de poder adquisitiu dels salaris -com a mitjà de «combatre» la inflació- serà la política de la Patronal, afavorida pels organismes internacionals -l’FMI i la UE- que no van dubtar a felicitar el govern per la reforma laboral , però li exigeixen continuar les reformes, en particular les pensions (pels seus “excessius costos” -per això la petició d’augmentar a 35 anys el còmput de la pensió) i augmentar l’IVA o sigui els impostos indirectes que, a causa del seu caràcter no proporcional a la riquesa personal, castiguen especialment l’ingrés de la classe treballadora.

Com hem assenyalat, tota la classe treballadora ha estat colpejada per la carestia de la vida. En especial, els treballadors amb salaris més baixos, que han de gastar un percentatge més gran dels seus salaris en alimentació, combustibles i energia.

Han estat colpejats tots els components de la classe treballadora: pensionistes, empleats públics, i laborals (amb salaris de conveni o amb l’SMI), aturats, i en general tots aquells els salaris dels quals no es revaloritzin almenys amb l’augment de la inflació.

Mentre les direccions d’UGT i CCOO parlen d’un nou ANC amb pujades del voltant del 3%, amb clàusula de revisió o sense, molts es pregunten: No seria hora d’organitzar la mobilització unida de tots aquests sectors de la classe treballadora en defensa una pujada del 6,5%?

Potser és una petició excessiva, com diran alguns? No, és el que és estrictament necessari per no perdre més poder de compra, perquè les condicions de vida de treballadores i treballadors no empitjorin per aquesta via. La lluita pel poder de compra ha de ser, per tant, un eix de les mobilitzacions necessàries per les reivindicacions de la classe treballadora, conjuntament amb la d’una auditoria efectiva dels comptes de la Seguretat Social -que faci el Tribunal de Comptes, a la línia plantejada per la COESPE-, i amb la de la plena derogació de les reformes laborals del 2010 i 2012, com planteja la campanya que impulsa el CATP.

Mèxic i les multinacionals «espanyoles»

Deja un comentario

Carta Setmanal 875 per descarregar en PDF

Siguin quins siguin els motius pels quals l’actual president de Mèxic Andrés López Obrador (AMLO) ha deixat al descobert les diferents activitats de les multinacionals de matriu espanyola a Mèxic i la seva connivència amb els tres últims governs del país des de la presidència de Vicente Fox el 2000, els fets no poden ser més impactants.

Recordem, la victòria electoral de l’actual president el juliol del 2017 va significar una ruptura amb el règim polític imperant a Mèxic per l’hegemonia del PRI (Partit Revolucionari Institucional) l’alternança del PAN (Partit d’Acció Nacional) el 2000 i la tornada d’Enrique Peña Nieto (del PRI) el 2012 (Els mandats presidencials són de sexennis i els presidents no es poden tornar a presentar). El PRI i el PAN, van practicar una política de total subordinació a l’aliat del nord, que es va traduir sobretot en la signatura i posada en aplicació el gener de 1994 de l’ALENA, tractat de lliure comerç entre els USA, Canadà i Mèxic. El 2018 aquest tractat va ser revisat i es va signar un nou Tractat (USMCA) imposat per Trump i que buscava imposar quotes de producció nord-americana a la producció d’automòbils,

En aquesta carta no pretenem analitzar les conseqüències d’aquests tractats de lliure comerç, però un balanç ràpid permet concloure que només han beneficiat les grans multinacionals (la immensa majoria dels EUA). Aquests tractats són un formidable element de pressió que determina l’acció dels governs mexicans i més quan l’actual govern intenta defensar la sobirania del país i es veu sotmès a tots els xantatges possibles per haver aixecat la catifa. Actualment se li exigeix ​​a Mèxic i al seu govern que siguin el tampó per impedir l’emigració dels països d’Amèrica central destruïts a les bases econòmiques pels tractats de lliure comerç.

La Unió Europea se suma al banquet

L’any 2000, es va signar l’Acord de lliure comerç amb la Unió Europea. Aquest acord d'»obertura comercial» va ser particularment impulsat pel president Vicente Fox, el qual en la seva visita a Espanya el 2002 (saludant Joan Carles «que pasó, mi rey») va establir, afavorit per Aznar, el desembarcament de les grans multinacionals espanyoles. Particularment la Repsol (que avui és el líder al comerç energètic de distribució minorista)

En pocs anys el desembarcament va ser massiu. Avui hi ha unes 7.000 empreses d’origen espanyol i una inversió de 75.000 milions d’euros, els segons després dels Estats Units.

Des del 2000 al 2020 ha crescut qualitativament aquesta penetració econòmica.

Al sector financer, BBVA i Santander són el primer i tercer banc (al mateix temps que tanquen oficines i suprimeixen desenes de milers de llocs de treball a Espanya).

Repsol ja els hem citat, però el principal «inversor» és Iberdrola, seguida d’Endesa, Acciona, Naturgy, a un altre nivell Telefónica (segon operador en mòbils); a nivell d’infraestructures OHL i FCC, sense parlar del sector turístic.

Totes aquestes inversions s’han realitzat en «connivència amb el poder polític» (veure La Jornada -diari mexicà- del 13 de febrer del 2022)

En efecte, “l’obertura econòmica» dóna passos a un procés brutal de privatitzacions en què les multinacionals espanyoles participen amb «informació privilegiada». Es multipliquen els contactes entre governs i alguns personatges com l’expresident espanyol Felipe González actuen com a “lobbistes” de pro. Tots aquests escàndols estan apareixent a la premsa mexicana, sens dubte impulsats pel govern Obrador.

Però, com era d’esperar, la premsa espanyola, liberal o conservadora amaga aquests fets i es llança aquests últims dies a una campanya d’insults contra el president mexicà, des de «pendejo» com l’anomena l’ABC, a demagog populista com l’anomena El País. Tot per amagar la veritat.

L’interès dels treballadors i pobles d’Espanya

No, no és diferent del poble i els treballadors mexicans. I no es tracta només de rendir justícia a un passat no tan llunyà. Va ser Lázaro Cárdenas, no només qui sense condicions va ajudar la República sinó que va acollir desenes de milers d’exiliats víctimes de la nostra guerra civil, com va acollir els d’altres paissos perseguits per la burgesia o l’estalinisme. Avui encara habiten a Mèxic al voltant de 130.000 espanyols (35 mil mexicans a Espanya).

Aquest deute històric exigeix ​​als treballadors d’avantguarda del nostre país restablir la veritat. I en aquest cas, la denúncia clara i concreta de com les multinacionals espanyoles participen en el saqueig d’una nació sobirana. Com les multinacionals utilitzen el poder polític, amb acord de tots els governs –Aznar, Zapatero, Rajoy, Sánchez– per defensar els seus interessos producte del saqueig.

No són paraules, són fets.

Sota el govern Calderón (2006/2012) es liquida el 2009 l’empresa publica «Luz y fuerza del centro». És l’entrada d’Iberdrola. La qual sap ser agraïda. Després del seu mandat Calderón troba un lloc (el 2016) al Consell d’administració d’Avengrid, filial nord-americà d’Iberdrola, i la seva Secretària (ministra) d’energia Kessel Martínez és nomenada membre del consell d’administració d’Iberdrola Mèxic, lloc que ocupa de 2013 a 2020 (la premsa mexicana informa àmpliament sobre aquests fets, així com els emoluments cobrats) A Espanya d’això se’n diu “portes giratòries”

Quan això es fa públic les últimes setmanes, AMLO no dubta a qualificar aquests comportaments com a «immorals» i denunciar la corrupció subjacent de les multinacionals espanyoles.

Aquesta denúncia no sols és certa sinó que ha de ser recolzada pels treballadors espanyols i les organitzacions que diuen defensar els seus drets.

És de l’interès dels treballadors i pobles del nostre país mostrar la nostra solidaritat amb la nació mexicana, la seva sobirania davant d’un enemic comú: les multinacionals i els règims al seu servei, en aquest cas la Monarquia hereva de Franco i els governs que la serveixen.

Unes eleccions que agreugen la crisi

Deja un comentario

Carta Setmanal 874 per descarregar en PDF

La decisió de la direcció nacional del PP d’avançar les eleccions regionalsa Castella i Lleó buscava aprofitar la victòria d’Ayuso a Madrid el 4 de maig passat per anar preparant les eleccions legislatives que, segons el calendari, si es manté, es faran al novembre del 2023, reforçant per això el lideratge de Casado amenaçat des de l’interior del PP i des de l’exterior pel transvasament de vots a Vox.

Això suposava, alhora, mantenir l’actual Govern, tot i que debilitant-lo, respectant el calendari electoral, perquè és l’únic que en aquests moments pot fer l’agenda del capital financer i la monarquia. La picabaralla de la reforma laboral, l’alineament total amb les aventures militars de l’OTAN i la seva disponibilitat a continuar amb la reforma de pensions i altres atacs ho certifica.

Els resultats de les eleccions no han satisfet les expectatives del PP. Tot i la desfeta de Ciutadans, ha tret, fins i tot, menys vots que el 2019 (una mica menys de 380.000 vots ara, davant de433.905 el 1989). Guanya 2 escons i es queda a 10 de la majoria absoluta que pretenia. Només ha guanyat a 4 de les 9 províncies. I, si buscava no dependre de Vox, no ho ha aconseguit, ja que aquest partit ha passat d’un procurador a 13, ha gairebé triplicat els vots i ara el PP en depèn per governar a Castella i Lleó.

En tot cas, la suma de les dretes del PP, Cs i Vox ha tret ara 646.000 vots, davant d’uns 716.000 el 2019. 70.000 vots, que són gairebé un 10% menys.

El PSOE perd 118.000 vots respecte al 2019. I Unidas Podemos ha aconseguit uns resultats que deceben totes les seves expectatives: el 2019 es van presentar per separat IU i Podemos, i van treure entre tots dos gairebé 100.000 vots. Ara, anant units, n’han tret menys de 62.000, i han perdut un dels seus dos procuradors. Els partits provincials han tret 92.000 vots (enfront d’uns 38.000 el 2019). I han estat la força més votada a Sòria. Sigue leyendo →

Portugal: a propòsit de la victòria del PSP

Deja un comentario

Carta Setmanal 873 per descarregar en PDF

La victòria per majoria absoluta a les eleccions legislatives del 30 de gener del Partit socialista portuguès (per la llei electoral aconsegueix amb el 41,7% dels vots la meitat més un dels diputats) pot aparèixer com un cas únic a Europa.

Tot i això, aquesta «victòria» és més aviat la derrota dels seus adversaris i fins i tot dels seus aliats. En efecte, l’enfonsament del Bloc d’esquerres (l’equivalent de Podem) té una explicació política. Segons un històric del Bloco, Mario Tomé, es deu a l’error estratègic del Bloco de “estendre la mà al PSP per fer acords en comptes de presentar-se com una alternativa. El Partit Comunista de Portugal segueix l’evolució de tots els PC que han desaparegut o estan en crisi de desaparició.I això és el producte diferit de la caiguda de l’URSS el 1991, ja que tots els PCs depenien de l’estructura internacional del Kremlin.El PC portuguès segueix mantenint-se perquè continua dirigint la CGTP, el principal sindicat de masses del país.

I el que és més que significatiu és la gairebé desaparició d’un partit tradicional de la burgesia, el Centre Democràtic i Social (CDS) i la incapacitat del partit principal, el PSD, de guanyar a cap província excepte Madeira el PSP.

D’una banda, el vot obrer s’ha concentrat al PSP en no veure tampoc cap diferència amb el Bloc i el PCP, i els partits burgesos s’han fragmentat (amb una extrema dreta sense estructura ni organització).

L’aspecte principal és que contràriament a la tornada a una socialdemocràcia reformista en un sentit progressista, el que emergeix són partits sota l’ordre del “logiciel” marcat per la Unió Europea… aquests “nous” partits no ofereixen cap renovació ideològica emancipadora sinó el consens entorn de les polítiques econòmiques marcades per la UE i en particular la transició energètica, és a dir la desindustrialització. Tot això amanit per mesures d’acompanyament social.

I tot això en contradicció amb les veritables reivindicacions. L’exemple preclar és el SPD alemany que de fet es proclama com el continuador de Merkel.

Sens dubte les mobilitzacions i la resistència que s’anuncia a tot Europa xoquen obertament contra aquesta «socialdemocràcia» que aspira a ser ja no només partits de govern, sinó d’Estat.

Publiquem a continuació la declaració de la secció portuguesa de la Quarta Internacional.

El significat dels resultats de les eleccions legislatives

Por el Secretariat de l´Associació per una Política Obrera d´Unitat Socialista

El president de la República – en connivència amb António Costa[1]– va aconseguir consumar un cop de Palau i convocar noves eleccions legislatives, davant de la manca de mobilització davant de l’Assemblea de la República de les forces que representen la població treballadora organitzada, per exigir un Pressupost de l’Estat capaç de satisfer les necessitats de la seva majoria .

Tancada la sortida de la mobilització de la població treballadora, va ser fàcil col·locar els treballadors i la població davant d’un xantatge: o la continuïtat del govern del PS, o un govern de la dreta pura i dura.

I en aquest context imposat, els treballadors i la població -incloent-hi una gran part de l’electorat del Partit Comunista Portuguès (PCP) i Bloco de Esquerdas (BE)- no van veure una altra alternativa, per «anar al que és segur», que la de concentrar el seu vot al Partit Socialista, encara més amb l’agreujant de les enquestes que anunciaven el creixement, dia rere dia, de les intencions de vot als principals partits de la dreta.

Els resultats electorals són clars.

  • El PS obté la majoria absoluta de diputats (117 de 230, més dos possibles escons dels emigrants) amb 41,68% dels vots, en detriment del PCP i en particular del BE.
  • Per la seva banda, els partits de la burgesia continuen en un procés de fragmentació: el PSD[2] és derrotat en totes les circumscripcions, a excepció de la Regió Autònoma de Madeira, mentre que la CDS[3] no va obtenir ni un sol representant; alhora, els partits que n’han sortit (Chega[4] i Iniciativa Liberal) tenen augments significatius, multiplicant el seu nombre de diputats per 12 i per 8, respectivament.

Una primera interpretació d’aquests resultats

  • – La nova derrota del PSD i l’enfonsament del CDS – partits històrics de la burgesia nacional – mentre alliberen del seu si forces «més radicals» que competeixen pel mateix electorat, es pot interpretar com a expressió de les contradiccions en què els diferents sectors de la burgesia nacional, cada cop més laminats i fins i tot condemnats a la desaparició, estan immersos en el context de la crisi global del sistema capitalista, en aquest context la necessitat destruir tots els èxits de la Revolució d’Abril. Per assolir aquests objectius de supervivència, aquestes forces, en lloc d’unir-se, semblen cada cop més fragmentades.
  • – El marc del “consens de geometria variable”, practicat a l’Assemblea de la República en les dues legislatures anteriors, és a dir, a través dels acords amb el PS del BE i el PCP, d’una banda, i el PSD, per un altre, va ser responsable de la sanció electoral històrica que han patit el PCP i, en particular, el BE. Sobre la situació creada, els militants d’aquests partits trauran les seves conclusions.
  • – El PS concentra així la majoria de l’electorat; però per fer quina política?

El periodista del setmanari Expresso, Daniel Oliveira, va escriure en un dels dos articles que ha publicat sobre la majoria absoluta del PS, que gran part dels seus vots eren «prestats», vots de l’esquerra per impedir una victòria de la dreta.

La pregunta és: com es cobraran aquests vots, lliurats al PS, sense il·lusions al seu Govern?

I també, per part dels votants socialistes hi ha els que han dit que: «Voto al PS, gairebé tapant-me els ulls, tal és el meu descontent amb la manera com ha estat tractat el meu sector de treball (la infermeria); però, passi el que passi, no abandonaré mai la lluita per les polítiques socialistes, les úniques que poden garantir la justícia social».

Aquesta és la base electoral del Partit que ara té una majoria absoluta.

“L’estabilitat» que defensa el capital financer

En total contradicció amb aquells a qui António Costa els deu la majoria absoluta, veiem el president de la CIP[5], António Saraiva, dir que estarien per fi creades les condicions «(d’estabilitat política) perquè el país pugui superar els desafiaments i finalment iniciar el veritable camí de convergència dins de la Unió Europea». En llenguatge codificat, el CIP espera que António Costa i el seu Govern posin èmfasi en la política que augmentarà encara més els guanys del gran capital, asfixiant les petites empreses i accentuant les condicions d’explotació dels treballadors. Una política que seria la continuació de les demandes del capital financer, en compliment dels tractats europeus

També el PS es troba al centre de la contradicció. Qui la pot resoldre?

Els treballadors i el poble de tot el país diran a la Direcció del PS:

«Tens una majoria absoluta aconseguida amb el nostre vot. Què t’impedeix fer-lo servir en el nostre nom?

Què t’impedeix derogarles lleis antilaborals, garantint els drets dels treballadors a tots els sectors, el públic i el privat? Què t’impedeix de garantir el respecte de les condicions de treball i de vida dels professionals de la salut i les escoles públiques?

 Què t’impedeix actuar per garantir que la riquesa produïda al nostre país es posi al servei del seu desenvolupament, en lloc de ser desviada a paradisos fiscals?»

Els activistes de l’Associació Política Obrera d’Unitat Socialista (POUS), Secció Portuguesa de la 4a Internacional, impulsors del diari El Militante Socialista, participaran en les iniciatives dels treballadors i la població que ajudin a resoldre positivament aquesta contradicció.

 

[1]President del govern

[2]Partit Socialdemòcrata, considerat de centre

[3]Centre Democràtic Social, partit “democristià”, de dreta amb vinculacions amb la dictadura salazarista

[4]Considerat ultradreta

[5] Confederação Empresarial de Portugal, la patronal