(Publicat a la Carta Setmanal 787 – veure en castellà)

La CEOE ha convocat un cim d’empresaris amb l’objectiu, segons explica El Periódico, de “consensuar un full de ruta comú que enarborar durant el debat de la reconstrucció del país”. Aquest cim va iniciar les seves sessions el passat dia 15 i té previst seguir fins al dia 25. La presideixen el mateix president de la CEOE, Garamendi, el president d’Inditex, Pablo Isla, i el president de Mercadona, Juan Roig, i es preveu la participació de 131 ponents, entre els quals es troben els representants de la majoria d’empreses de l’IBEX 35.

Des del primer dia, aquest fòrum d’empresaris no sols ha pretès dictar un programa de govern sinó que va exigir un pacte d’Estat. És a dir, reclamen al govern un acord amb els representants polítics de les institucions heretades del franquisme: el Partit Popular. No els n’hi ha prou amb el possible pacte sobre els pressupostos del 2021 amb Ciutadans, ja que són conscients que aquesta “ombra del franquisme” no té el necessari pes específic. Pot, sens dubte, servir com a frontissa o cavall de Troia, per a inclinar al govern a abandonar algunes de les mesures incloses en l’acord de coalició, però l’objectiu va més lluny.

El “consens” que els grans empresaris demanen té un contingut precís

Recordem l’Acord social de l’11 de maig de la patronal amb govern i sindicats, que prolongava els ERTE per força major, suprimint l’obligació de mantenir l’ocupació durant sis mesos que es va introduir al març. Aquest acord girava, en els fets, sobre el manteniment en la pràctica de la reforma laboral i va tenir, també, com a resultat rebaixar les quotes dels empresaris a la Seguretat Social dels 3,5 milions d’afectats pels ERTE, que ara de nou demanen prolongar fins a desembre.

Les intervencions en el fòrum empresarial han estat coincidents i precises. Un darrere l’altre, els grans empresaris han exigit ajudes públiques a les empreses i menys imposts a les empreses, més privatitzacions i mantenir, i fins i tot aprofundir, la reforma laboral. Més del mateix.

Més enllà, els empresaris demanen “gestionar” les ajudes europees que se suposa que arribaran, i que s’utilitzin en la “col·laboració publicoprivada”. Unes ajudes que clarament apareixen com a subvencions per a reconversions industrials o de serveis, obrint una perspectiva només comparable al desmantellament industrial organitzat pel govern de Felipe González en els anys vuitanta, com a “preparació” per a entrar en el Mercat Comú de l’època.

L’OCDE ja va presentar les seves 7 mesures: des de mantenir les reformes laborals fins a reduir la despesa (social). Són un secret a veus les mesures que pretenen fer adoptar i que haurien de concretar-se en els pressupostos. I entre elles s’inclou una nova reforma de les pensions, que el ministre Escrivá pretén aprovar en el Pacte de Toledo.

Unanimitat en la premsa

El dimecres 17 vam poder comprovar la coincidència en la mateixa línia editorial dels principals periòdics, des de La Razón fins a El País.

Així, ABC deia que “Sánchez necessita mirar cap al PP”. La Vanguardia explicava que “Casado allarga la mà per a pactes d’Estat i Sánchez recull el guant”, en tant que El País parlava de “reforma de pensions, reforma fiscal, nou estatut dels treballadors… pacte polític en la via del proposat pel Banc d’Espanya o el fòrum dels empresaris”.

Tots ells són conscients de la duresa de les mesures d’ajust que segons el capital exigeix una situació en què la despesa pública s’ha desbocat, mentre els ingressos públics es desplomen, en què el deute extern que ja estava en el 100% del PIB segons totes les previsions remuntarà fins al 115 o 120%. Els portaveus del capital pensen que per a aquesta tasca cal recórrer a les assegurances: el PP amarrant al PSOE. Argumenten que unes mesures tan dures difícilment podria aplicar-les un govern de coalició amb suports parlamentaris precaris i que, en alguns casos, poden desaparèixer quan es plantegin retallades socials. En sentit contrari argumenten els que diuen que per a aquestes mesures millor tenir amb el Govern a Podemos i als sindicats. Per a dur-les a terme necessiten un ampli consens que impliqui, a més, als sindicats a través del “diàleg social”.

La mateixa polèmica s’estira quan alguns diuen que per a anar a Brussel·les, millor no anar de la mà d’ERC, al que els contesten que els bancs europeus no saben qui és ERC. Els que sí que ho saben són la molt rància casta dels consells d’administració de l’Ibex 35.

Uns altres intenten trencar l’aliança de govern, amb una campanya que ve expressant-se de diferents maneres des de fa temps, i el penúltim episodi dels quals (els documents de la CIA, sobre els GAL i Felipe González) busca trencar la coalició de govern i augmentar les contradiccions entre el PSOE i UP, amb l’objectiu de desallotjar a aquesta última del govern.

Tornar a la “vella normalitat”, en condicions diferents

Que lluny queden ja les promeses que ens van fer al començament de la pandèmia que tot anava a canviar, que s’anava a protegir i recuperar la indústria, que no anava a haver-hi més retallades en la sanitat i els serveis públics. Que li ho diguin, ara, als treballadors de Nissan, d’Alcoa, d’Iveco, de Continental, que s’enfronten a la vella pràctica dels tancaments i deslocalitzacions de la indústria. Que li ho diguin als sanitaris contractats per a fer front al coronavirus i que ara estan sent acomiadats, malgrat la monstruosa llista d’espera que s’ha generat en la Sanitat Pública. La “nova normalitat” s’assembla cada dia més a la “vella”.

El protagonisme de la patronal mostra al mateix temps que no se sent plenament representada per les tres dretes de Còlon. Una divisió de la dreta que en el seu moment ABC va qualificar de molt negativa. A això se suma que la Monarquia difícilment pot jugar el mateix paper que el del 3 d’octubre de 2017 (contra els catalans). Per contra, enfonsada com està en el parasitisme i la corrupció, posa a l’Estat en perill, la qual cosa requereix que l’abrigallin el conjunt de les institucions franquistes, des dels jutges fins a l’exèrcit, passant per les forces d’ordre públic.

Un pacte d’Estat és una aposta arriscada i més quan la majoria dels treballadors ja fa el balanç d’aquesta crisi: molts vénen a dir que “volen fer-nos pagar les conseqüències, quan parlen de reconstruir parlen dels seus beneficis”

Per això, tots aquests plans ensopeguen en la mateixa pedra: la resistència de la classe treballadora i de la majoria de la població en general. Resistència que s’observa en els treballadors de Nissan que no es resignen al tancament de la seva empresa, en les mobilitzacions del personal de la sanitat i de la població dels barris, on veïns i veïnes es concentren davant el seu hospital o el seu centre de salut, dels pensionistes que proclamen que no acceptaran cap retallada de pensions, dels estudiants i professors que exigeixen revertir les retallades. Del conjunt de la població que s’aferra a les seves conquestes i reivindicacions

La responsabilitat de les organitzacions que parlen en nom de la classe treballadora és donar forma organitzada a aquesta resistència. D’això depèn també el seu futur.