(Publicat a la Carta Setmanal 769 – veure en castellà)

El 22 de febrer de 2019, contra el 5è mandat de Buteflika, el poble algerià es va llançar al carrer per milions. Era la resposta a l’última provocació del règim. L’aixecament revolucionari del poble algerià, expressió dels processos revolucionaris que estan obrint-se pas a escala internacional, és profund, cerca acabar amb el règim que va confiscar la revolució de 1962.

Un any després, la revolució continua en marxa. Luisa Hanune, empresonada injustament durant més de 9 mesos, ha estat alliberada després de la campanya desenvolupada pel Partit dels Treballadors (PT) i l’Acord Internacional dels Treballadors i dels Pobles (AIT) en més de 100 països. Represa així Luisa Hanune el lloc que li correspon en la lluita perquè es vagi el règim i s’obri pas una veritable Assemblea Constituent Sobirana.

Resumim a continuació alguns punts de l’article «Algèria: 30 anys de combat del Partit dels Treballadors», publicat en el número 102 de la Veritat, juliol de 2019. Aquest article proporciona les claus per a entendre la situació que es viu al país i el lloc que el PT ocupa a Algèria i a escala internacional.

El PT contra el cop d’estat

El 26 de desembre de 1991 se celebren eleccions legislatives a Algèria. En la primera volta, el Front Islàmic de Salvació (FIS) obté el 47,3% dels vots enfront del 23,4% del FLN, antic partit únic que continua dirigint el país. La segona tornada no tindrà lloc.

Sota capa de lluita contra el FIS, s’organitza una violenta repressió contra la població. L’Alt Comitè d’Estat (HCE), és a dir, l’Estat Major militar es fa amb el poder.

Els dos principals dirigents del FIS són detinguts i empresonats.

Només el PT, que combat l’islamisme polític, es pronuncia contra la interrupció del procés electoral, contra la repressió, per l’alliberament dels dirigents del FIS.

En un «Manifest d’Alarma», llançat en 1993 pel PT s’afirma: «l’Assemblea Constituent Sobirana és l’única capaç de definir un programa que garanteixi els drets dels treballadors i de la joventut».

És l’època de l’enfonsament de l’URSS. Els principals països imperialistes fan costat al règim algerià, a condició que apliqui les exigències del FMI.

La lluita per la pau

Els militants del FIS perseguits per l’exèrcit passaran en part a la clandestinitat i a la lluita armada. L’exèrcit decreta l’estat d’emergència i es desplega per tot el país per a «erradicar» al FIS.

Va ser el «decenni negre», amb la mort de 250.000 algerians i algerianes. El règim aprofita per a reprimir i obrir el país als trusts internacionals.

Aïllat en la classe política, el PT fa campanya entre el poble contra l’«erradicació» i per la pau[1].

El 13 de gener de 1995 se celebra a Roma una conferència dels partits algerians de l’oposició. No es tractava d’establir un programa comú, sinó de parar el vessament de sang i impedir la guerra civil. Allí es va aprovar un acord nacional que enumera totes les condicions per a l’establiment de la pau.

El règim utilitza aquest període per a executar els plans d’ajust estructural del FMI.

En les eleccions legislatives de juny de 1997, el PT obté 4 escons.

El PT realitza una extensa campanya per la pau que culmina en una «conferència per la pau».

El règim es trontolla i la guerra entre clans fa que per primera vegada sigui un civil, excombatent de la guerra d’alliberament, Abdelaziz Buteflika, el candidat del règim a les presidencials de 1999.

Per a preservar el règim, Buteflika fa campanya incloent la qüestió de la pau. En 1999 convoca un referèndum per a «restaurar la pau civil a Algèria».

El combat del PT pel reconeixement de la llengua berber

Amb la pau ressorgeix la lluita de classes. Enfront de l’onada vaguista de 2001, el règim juga la carta de la divisió entre berberófons i arabófons.

L’assassinat d’un estudiant en una comissaria de la Cabília (regió berberófona) el 19 d’abril de 2001 desencadena manifestacions de joves en tota la regió que són feroçment reprimides (més de 100 morts).

El PT exigeix el reconeixement de la llengua berber (el tamazight) com a llengua nacional i oficial, en peus d’igualtat amb l’àrab.

Algun temps després, per temor a nous desordres, Buteflika reconeix el tamazight com a llengua oficial.

2013-2014, s’obre un nou període

La revolució que es desenvolupa a Tunísia sembra el pànic entre els cercles dirigents del règim algerià. Un esdeveniment precipita la crisi del règim.

En 2012-2013, el president Buteflika està greument malalt i és víctima d’un ictus, amb greus conseqüències.

Un clan dirigit per la seva família utilitza l’autoritat del president per a dirigir la marxa del país.

Els ajustos de comptes s’intensifiquen, els escàndols de corrupció es multipliquen. Els oligarques es lliuren a un saqueig minuciós del país amb major activitat que abans.

El PT denuncia i combat aquest saqueig. En el seu periòdic Fraternité (febrer de 2015) llegim: «Ali Haddad, president del FCE (organització patronal algeriana), actuant com un cap d’Estat paral·lel, ha lliurat un full de ruta a pràcticament tots els ministres del govern.

Ignorant l’article 17 de la Constitució que enumera els sectors estratègics, flama obrir tots els sectors al capital privat».

El clan que s’arroga el poder decidirà que Buteflika es torni a presentar a les eleccions presidencials del 2014 per a un 4t mandat. Serà reelegit amb una escassíssima participació i un frau massiu.

Per l’Assemblea Constituent

En 2018, el PT emprèn una nova campanya d’agitació, dirigint-se al president contra el clan ocult, amb l’exigència d’una Assemblea Constituent Sobirana que recaptarà centenars de milers de signatures, que ha constituït una palanca per a ajudar a la mobilització contra el règim.

Al començament de 2019, el clan ocult que dirigeix el règim anuncia que el president Buteflika és candidat a les presidencials per a un 5è mandat.

Luisa Hanune denuncia el 5è mandat. L’11 de febrer, entrevistada pel diari TSA, declara: «estem perquè tot el sistema es va i lluitem per l’elecció d’una Assemblea Constituent».

Comença la revolució a Algèria

El dia 22 de febrer, el poble es llança al carrer per centenars de milers, la joventut al capdavant. Comença la revolució a Algèria.

El PT, que combat el règim des de fa decennis, crida a la dissolució de l’Assemblea Popular Nacional (APN). En conseqüència, vota la dimissió del seu grup parlamentari d’aquesta APN.

En aquesta situació de crisi, el règim exclou a una part del clan Buteflika amb l’anunci de la retirada del president. El president del Consell Constitucional, A. Bensalá, passa a ser president interí. Proposa llavors una conferència nacional a tots els partits i organitzacions.

El PT decideix no participar, perquè no pot formar part d’una operació de rescat del sistema i del règim. Considera que la revolució algeriana s’articula entorn del dret del poble algerià d’exercir la seva plena sobirania, que comença que es vagi el sistema com a condició sine qua non de qualsevol canvi real.

Sota la mobilització revolucionària del poble, aquesta conferència nacional és un fiasco. Cap partit s’atrevirà a respondre favorablement.

Com en tota revolució proletària, es planteja la qüestió del poder, en les manifestacions s’obre pas l’exigència d’una Assemblea Nacional Constituent.

Per al cap de l’Estat Major, Gaid Salá, tot el que reclama la fi del règim és sospitós.
El 9 de maig, un tribunal militar (i no civil), sota l’autoritat de l’Estat Major, convoca a Luisa Hanune com a testimoni, per a finalment empresonar-la per «complot per a canviar el règim».

Tal com dèiem a l’inici d’aquesta carta setmanal, la impressionant campanya duta a terme pel PT i el AIT, ha fet que Luisa Hanune està en llibertat després de 9 mesos de presó. Sense acceptar cap condemna, sense renunciar al combat per la revolució, la qual cosa inclou continuar la lluita per l’alliberament de tots els presos polítics a Algèria, per la ANC.

[1] Cal recordar aquí que, tot just fundat, al gener de 1991, Luisa Hanune i una delegació de l’PT participen en la fundació de l’Acord Internacional dels Treballadors i dels Pobles (AIT), que, en vigílies de la primera guerra d’el Golf contra l’Iraq, va llançar una crida contra la guerra i l’explotació, i des de fa 30 anys ha participat en totes les seves iniciatives i conferència.