Sobre la qüestió de les migracions

(Publicat a la Carta Setmanal 690 veure en castellà)

El recentment elegit president del PP, Pablo Casado, ha decidit fer bandera de la lluita contra la “immigració il·legal”. Es suma, així, a les formacions que viuen de la confrontació amb els treballadors i treballadores immigrants, als quals acusen de ser responsables de la baixada de salaris i la pèrdua d’ocupacions. Però no han estat les persones immigrants les responsables de la destrucció de les bones ocupacions de la siderúrgia, la construcció naval i la banca, o de la substitució de les bones ocupacions en les elèctriques, les telecomunicacions, etc., per ETT i subcontractes ultraprecàries. Ha estat el capital financer i els governs al seu servei, amb la Unió Europea com a principal promotora d’aquestes polítiques.

Val la pena detenir-se a exposar algunes idees sobre aquesta qüestió. Comencem per recordar l’anàlisi que feia Marx de la utilització pel capitalisme anglès de l’explotació d’Irlanda. Després d’haver sotmès a Irlanda a la fam i provocat una emigració massiva cap a Anglaterra i els Estats Units, la burgesia anglesa se servia dels treballadors irlandesos arribats a Anglaterra per fer baixar els salaris, i alimentava, per mitjà de la premsa, els rumors, les esglésies, la rivalitat i la divisió entre els treballadors anglesos i irlandesos. Marx estimava que la independència d’Irlanda havia de ser una reivindicació essencial del moviment obrer anglès, per contrarestar aquest mecanisme i desenvolupar la solidaritat obrera.

L’ imperialisme decadent ha desenvolupat a escala mundial i multiplicat per cent aquest problema. En l’època de Marx la mà d’obra emigrant era utilitzada com a “exèrcit de reserva» en un mercat mundial en expansió. Avui la descomposició del mercat mundial provoca una situació de caos i descomposició que és incontrolable pels mateixos que l’han provocat.

Una situació que s’agreuja

Trump va fer la seva campanya electoral denunciant les pèrdues d’ocupacions en “el cinturó oxidat”, terme que designa als Estats arrasats per les pèrdues d’ocupacions industrials, i presentant el mur amb Mèxic (que va començar a construir-se amb Bush, i va continuar amb Obama) com una solució miraculosa.

La massa se persones immigrants expulsades dels seus països per la misèria i la guerra no cessa d’augmentar, l’ ONU xifra en 60 milions el nombre de persones refugiades a tot el món. L’èxode de 2016 va començar amb l’arribada de 50.000 kosovars a Alemanya. Un resultat de la guerra de destrucció de Iugoslàvia, de manera que aquest Estat, Kosovo (model d’independència per a alguns), és governat directament per la Unió Europea i la OTAN amb les seves màfies des de fa molts anys. La Unió Europea ha frenat el problema lliurant 3.000 milions d’euros a Turquia perquè aquesta els tanqui en camps d’internament. Hi ha dos milions de persones refugiades a Jordània i aquest país està a la vora de l’explosió: el seu Primer Ministre va dimitir el 4 de juny després de les manifestacions contra un pla d’austeritat imposat pel FMI.

L’any 2017, segons el Banc Mundial, les persones emigrades varen enviar a les seves famílies 466.000 milions de dòlars. D’aquestes operacions bancàries els bancs cobren un 10 % de comissió (50.000 milions de beneficis a costa dels treballadors/es sobre explotats a Europa o els Estats Units). L’any 2015, hi havia 243 milions de persones immigrades als països industrialitzats. Dins de la Unió Europea, països com Romania, Polònia, Bulgària viuen de l’exportació de la seva població jove cap a Anglaterra, Alemanya o França. Però les ones de xoc del sisme financer americà del 2007, i després de la seva rèplica el 2010-2012 amb la crisi de l’euro, han provocat sortides massives de jovent grec, espanyol, portuguès cap a altres països d’Europa o cap a Canadà, mentre que continuen arribant persones refugiades i emigrades d’Orient Mitjà i d’Àfrica.

El creixement del treball informal és el complement de la immensa desocupació organitzada a escala planetària: mil milions de dones i d’homes estan en atur, la qual cosa suposa un terç de la població activa. Segons les xifres de la OIT, el 40 % del total d’ocupacions pertanyien al “sector informal” el 2017.

Acceleració de les tendències destructives de l’ imperialisme

“Per augmentar el que aporta un treballador/a, cal augmentar la seva productivitat. Si el que era produït per 10 obrers és produït per 5 gràcies a un nou procediment, la plusvàlua per obrer/a s’ha duplicat. En reemplaçar el treball viu per màquines cada vegada més automatitzades, en accelerar els ritmes, el capital crea una reserva de mà d’obra, de treballadors i treballadores lliures, disponibles, que pot ser utilitzada o no segons les seves necessitats, i que exerceix pel mecanisme de la competència sobre el mercat de treball una pressió constant a la baixa sobre els salaris. Els sectors o empreses que han estat els primers a ‘innovar’, venen amb marges superiors i obtenen beneficis per sobre de la mitjana. Així es crea i es renova un excés de mà d’obra” (El capital, llibre I, secció 7). Marx distingeix la reserva permanent (persones aturades de llarga durada), la reserva flotant (les ocupacions precàries, la subcontractació ), la reserva latent (els treballadors i treballadores amenaçats amb la pèrdua de la seva ocupació).

Està per tant el cúmul d’efectes de les polítiques del FMI que destrueixen les ocupacions i disloca els marcs nacionals i els efectes de la guerra que disloca els Estats, expulsant a les poblacions dels seus països. Entre les mesures exigides pel FMI per obtenir crèdits, està la creació de zones franques per “atreure als inversors”. Es tracta, per tant, d’un xantatge permanent: als països d’Europa i als Estats Units practicar el low cost o morir, amb el dúmping salarial al centre, i multiplicar les subcontractes i l’ocupació informal als altres països.

El Mercat Mundial de la mà d’obra

Des de sempre, el capitalisme ha utilitzat les migracions per reduir el salari. Per això, unes vegades obre àmpliament les portes a la immigració per augmentar la reserva de mà d’obra, i altres vegades aplica mesures d’expulsió. El més freqüent és que combini les dues polítiques: quotes pels més qualificats o les nacionalitats amigues, expulsió d’uns altres com a mesura de pressió sobre els migrants.

Existeix un mercat mundial de la mà d’obra; l’ imperialisme dels països europeus –inclòs l’espanyol– va ocupar la seva part amb el tràfic d’esclaus i esclaves negres del comerç triangular, més tard, entre 1870 i 1914 una onada d’immigraciós va permetre al capitalisme americà industrialitzar-se ràpidament amb mà d’obra barata. Fins i tot en períodes d’expansió, els capitals aflueixen a sectors que tenen beneficis superiors a la mitjana i fa falta que la mà d’obra es desplaci tan ràpid com els capitals. Les resistències dels treballadors i treaballadores organitzats són esquivades o aixafades obligant a immigrants a acceptar les ocupacions pitjor pagades en la mesura en què els drets sindicals i la lluita de classes ho permeti. Les directives de la vergonya i lleis d’estrangeria són prolongació de les reformes laborals. Els Estats afavoreixen les migracions i els acords entre països i fan arribar als treballadors i treballadores a voluntat dels capitalistes.

La Unió Europea desestabilitzada

L’amplitud d’aquest sistema pesa sobre la classe obrera organitzada. El capital, que crea aquesta massa de persones aturades i de refugiades, utilitza al mateix temps la situació per justificar la baixada de salaris, la flexibilitat laboral, i per una altra banda per promoure al mateix temps forces polítiques reaccionàries que busquen enfrontar a uns treballadors contra uns altres, denunciant no als responsables de la guerra sinó a les víctimes, no als responsables de l’atur sinó als homes i dones que emprenen un viatge ple de perills per sobreviure. Els polítics burgesos, sempre a la cerca de qualsevol mitjà per guanyar vots en les eleccions, utilitzen aquesta situació: uns per rellançar el xovinisme, uns altres per defensar que la Unió Europea és una barrera enfront del nacionalisme. Els casos d’Itàlia o Grècia són típics: obligats per la Unió Europea a aplicar unes polítiques d’austeritat draconianes, es troben, alhora, en primera línia davant de l’arribada massiva de persones refugiades i que tenen el seu origen en les polítiques i les guerres de la Unió Europea. No podent fer front a aquesta situació, han deixat que la Unió Europea organitzi, a través de tot un seguit de ONG, la gestió dels “fluxos” i el emmagatzematge de refugiats, la qual cosa ha desencadenat una crisi major, en la qual els Estats s’han dividit en funció dels seus interessos i les seves taxes de desocupació. La temptativa d’Alemanya d’organitzar un repartiment ha fet esclatar les divergències i el caos.

França, per la seva banda, ha bloquejat la seva frontera amb Itàlia, i modificat la seva llei per reforçar, encara més, les expulsions. Bèlgica ha bloquejat la seva frontera amb França, per no acollir a immigrants de Calais. S’exerceix tot tipus de pressions i xantatges financers sobre els països d’ on parteixen les persones immigrants perquè acceptin organitzar camps de retenció.

Moviment obrer i immigració

El moviment obrer ha buscat sempre fer front a aquesta política reivindicant els mateixos drets per als treballadors i treballadores nacionals o immigrats: “A igual treball, igual salari”, les dones representaven un element de la reserva flotant, mà d’obra pagada dues vegades menys cara que els homes. Pel mateix motiu, les persones immigrants han de tenir els mateixos drets de vaga, d’organització, de protecció social, d’accés a l’educació per al seu fills, que les persones del país d’acollida. La Seguretat Social en 1945 a França va obrir els seus drets a tot el que cotitzi, qualsevol que sigui el seu origen.

El moviment obrer ha hagut de combatre per l’acolliment de refugiats i refugiades polítics, que sovint són militants obligats a fugir de les dictadures instal·lades pel capital (Espanya 1939, Xile 1973, etc.).

Però avui l’enfonsament de la Unió Europea i el rebuig a les contrareformes situen de manera molt més immediata el problema de les solucions obreres a la crisi.

La Unió Europea ha hagut de cobrir amb un espès vel d’hipocresia la seva política, per desfer tot el que existia des de 1945, en reacció als horrors de la Segona Guerra Mundial. Ha promogut la competència a l’interior del mercat únic, tant per als treballadors com per a les mercaderies. Igualment per mitjà d’una sèrie de canvis de reglamentació successius, atès que els treballadors i treballadores estan organitzats, ha generat la pèrdua de drets a tota la classe treballadora. Les directives europees han dirigit les retallades (per exemple, la circular sobre treballadors/es desplaçats per debilitar la Seguretat Social).

Un punt crític

La desocupació i la precarietat afecten massivament als treballadors i treballadores autòctons, mentre que les ones d’immigració són reforçades per la misèria i la guerra. Les xifres són espectaculars en el cas de Grècia. Els últims esdeveniments han demostrat brutalment la dependència total d’Europa respecte de l’ imperialisme americà. El cop de força de Trump pel que fa a Iran ha deixat tremolant a la classe dirigent europea, que no saben què fer per evitar l’enfonsament dels mercats per a les seves empreses.

L’única sortida és la planificació de la producció i els serveis per a tothom, les conquestes socials de tothom. En concret, hi ha mitjans per acollir a milions de persones refugiades, que en la UE solament representen l’1 per cent de la població. Això exigeix un pla central i a cada país que comporti la construcció d’infraestructures, allotjaments, escoles, hospitals, per superar les manques que sofreix la població local i atendre també a les refugiades. L’any 45 després de la guerra Alemanya va acollir a 13 milions de refugiats que van participar en la reconstrucció del país. Un pla així, indispensable, avui trenca amb totes les exigències del règim de la propietat privada dels mitjans de producció.

La lluita pels drets de tothom ha d’incloure la lluita de nadius i immigrants per la derogació de les reformes laborals (i les lleis d’Estrangeria), donant mitjans als sindicats per defensar a tota la classe treballadora: dret de vaga sense restriccions, lliure negociació col·lectiva de convenis que tinguin caràcter de llei, vàlida per a tothom. És a dir, els partits que es reclamen dels treballadors i les treballadores han d’ocupar el seu lloc derogant les lleis antisindicals, les reformes laborals, anul·lant les retallades de tothom. En resum, és l’exigència d’acabar amb l’anarquia provocada pel capital, acabar amb aquesta anarquia és el que pot permetre la unió lliure dels treballadors/es i els pobles d’Europa. Treballadors/es i pobles d’Europa que tendiran la mà als pobles d’Àfrica i Orient Mitjà, saquejats per les multinacionals i el capital financer i els governs al seu servei.

Deja una respuesta

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.