Publiquem aquest document elaborat pels camarades llatinoamericans en què estableix una anàlisi clara i com s’emmarca la situació de Bolívia en el context continental en vespres de les eleccions en els EEUU
La resistència de les masses al cop torna a portar el MAS al poder
Fa un any, després d’accions violentes de la dreta i motins de policies contra un pretès “frau” en les eleccions que donaven la victòria a Evo Morales per a un quart mandat a Bolívia, l’alt comandament de les FFAA “va suggerir” la renúncia del president i del seu vicepresident, Álvaro Garcia Linera, per a evitar un “bany de sang”.
Val recordar que també la direcció de la COB (Central Obrera Boliviana) va demanar al “company Evo” que renunciés per a evitar la “guerra civil”. L’OEA, una agència de l’imperialisme dels EUA, cridada a supervisar les eleccions per Evo, va tenir un paper decisiu en publicar un relat indicant “irregularitats” en aquestes. Evo Morales i García Linera van renunciar i van sortir de Bolívia rumb a Mèxic, mentre en L’Alt i altres regions del país, les mobilitzacions d’indígenes i treballadors s’enfrontaven amb una brutal repressió amb desenes de morts, corejant “Evo, no estàs sol”.
El govern d’Añez, obertament proimperialista i racista, secundat per les FFAA, els empresaris i sectors de dreta i ultradreta, que són minoritaris socialment i políticament al país, va seguir la repressió i atacs a les masses quan va venir la pandèmia. La gestió de la crisi de la COVID-19 va ser desastrosa i acompanyada per més repressió.
Evo i Linera sempre van orientar el MAS i la seva base popular a “tenir paciència” i esperar noves eleccions, acceptant la prohibició dels colpistes que ells anessin candidats. Canviant inclusivament el primer candidat anunciat pel MES –un jove “cocalero” de Chapare (bastió d’Evo)– per Luis Arce, el seu “moderat” ministre d’Economia, tenint com a vicepresident a David Choquehuanca (excanciller d’Evo, que va ser l’únic president “progressista” que va acudir a la presa de possessió de Bolsonaro al Brasil).
El fet indiscutible és que les masses populars i la classe obrera –malgrat la seva posició inicial, la COB participa en la resistència al cop– van derrotar en les urnes, en primera volta (55% dels vots per a Arce) a Carlos Mesa (29%, centredreta), Luis Fernando Camacho (el “Bolsonaro bolivià”, 14% vots), amb la retirada d’altres dos candidats que van donar suport al cop, Dorian Medina i Tuto Quiroga, contra Evo i el MAS.
La victòria electoral de Luis Arce és deguda no a la “tàctica genial” d’Evo –com diuen els membres del Fòrum de São Paulo, al qual pertany el MAS– ni tampoc a les teories de “capitalisme andí” i “plurinacionalitat” de Linera. Va ser la resistència de les masses populars i treballadores de Bolívia, resistència abandonada pels seus líders principals en el moment del cop, però que es va mantenir, fins i tot durant la pandèmia. Es deu als indígenes, miners, fabrils, mestres que no van acceptar el cop promogut per una oligarquia racista –menys del 20% de la població boliviana és “blanca”, privilegiada amb la propietat de les mines i el agronegoci, secundada pels “milicos” i l’imperialisme dels EUA.
La victòria en la primera volta d’Arce s’explica també per la divisió de les candidatures de dretes –cadascuna representava interessos oligàrquics regionals, només unides en la submissió a l’imperialisme– i per la crisi del sistema i del govern Trump als EUA, accelerada per l’explosió social enmig de la pandèmia (“Black lives matter”) i en vespres de les eleccions del 3 de novembre.
Un detall, que pot tenir conseqüències, si recordem la imminència de secessió que va haver-hi en el primer govern Evo (2006-09): Carlos Mesa va guanyar en dos departaments dels 9 de Bolívia, Tarija i Beni, mentre que Camacho va guanyar en Santa Cruz, important pel agronegoci i històricament separatista (cambas X collas ) respecte de l’altiplà occidental. Santa Cruz té avui un estatut d’autonomia –negociat amb el MAS en l’Assemblea Constituent (2009)– molt ampli.
