Sobre les eleccions de Bolívia

Publiquem aquest document elaborat pels camarades llatinoamericans en què estableix una anàlisi clara i com s’emmarca la situació de Bolívia en el context continental en vespres de les eleccions en els EEUU


La resistència de les masses al cop torna a portar el MAS al poder

Fa un any, després d’accions violentes de la dreta i motins de policies contra un pretès «frau» en les eleccions que donaven la victòria a Evo Morales per a un quart mandat a Bolívia, l’alt comandament de les FFAA «va suggerir» la renúncia del president i del seu vicepresident, Álvaro Garcia Linera, per a evitar un «bany de sang».

Val recordar que també la direcció de la COB (Central Obrera Boliviana) va demanar al «company Evo» que renunciés per a evitar la «guerra civil». L’OEA, una agència de l’imperialisme dels EUA, cridada a supervisar les eleccions per Evo, va tenir un paper decisiu en publicar un relat indicant «irregularitats» en aquestes. Evo Morales i García Linera van renunciar i van sortir de Bolívia rumb a Mèxic, mentre en L’Alt i altres regions del país, les mobilitzacions d’indígenes i treballadors s’enfrontaven amb una brutal repressió amb desenes de morts, corejant «Evo, no estàs sol».

El govern d’Añez, obertament proimperialista i racista, secundat per les FFAA, els empresaris i sectors de dreta i ultradreta, que són minoritaris socialment i políticament al país, va seguir la repressió i atacs a les masses quan va venir la pandèmia. La gestió de la crisi de la COVID-19 va ser desastrosa i acompanyada per més repressió.

Evo i Linera sempre van orientar el MAS i la seva base popular a «tenir paciència» i esperar noves eleccions, acceptant la prohibició dels colpistes que ells anessin candidats. Canviant inclusivament el primer candidat anunciat pel MES –un jove «cocalero» de Chapare (bastió d’Evo)– per Luis Arce, el seu «moderat» ministre d’Economia, tenint com a vicepresident a David Choquehuanca (excanciller d’Evo, que va ser l’únic president «progressista» que va acudir a la presa de possessió de Bolsonaro al Brasil).

El fet indiscutible és que les masses populars i la classe obrera –malgrat la seva posició inicial, la COB participa en la resistència al cop– van derrotar en les urnes, en primera volta (55% dels vots per a Arce) a Carlos Mesa (29%, centredreta), Luis Fernando Camacho (el «Bolsonaro bolivià», 14% vots), amb la retirada d’altres dos candidats que van donar suport al cop, Dorian Medina i Tuto Quiroga, contra Evo i el MAS.

La victòria electoral de Luis Arce és deguda no a la «tàctica genial» d’Evo –com diuen els membres del Fòrum de São Paulo, al qual pertany el MAS– ni tampoc a les teories de «capitalisme andí» i «plurinacionalitat» de Linera. Va ser la resistència de les masses populars i treballadores de Bolívia, resistència abandonada pels seus líders principals en el moment del cop, però que es va mantenir, fins i tot durant la pandèmia. Es deu als indígenes, miners, fabrils, mestres que no van acceptar el cop promogut per una oligarquia racista –menys del 20% de la població boliviana és «blanca», privilegiada amb la propietat de les mines i el agronegoci, secundada pels «milicos» i l’imperialisme dels EUA.

La victòria en la primera volta d’Arce s’explica també per la divisió de les candidatures de dretes –cadascuna representava interessos oligàrquics regionals, només unides en la submissió a l’imperialisme– i per la crisi del sistema i del govern Trump als EUA, accelerada per l’explosió social enmig de la pandèmia («Black lives matter») i en vespres de les eleccions del 3 de novembre.

Un detall, que pot tenir conseqüències, si recordem la imminència de secessió que va haver-hi en el primer govern Evo (2006-09): Carlos Mesa va guanyar en dos departaments dels 9 de Bolívia, Tarija i Beni, mentre que Camacho va guanyar en Santa Cruz, important pel agronegoci i històricament separatista (cambas X collas ) respecte de l’altiplà occidental. Santa Cruz té avui un estatut d’autonomia –negociat amb el MAS en l’Assemblea Constituent (2009)– molt ampli.

I ara?

Tots els governs d’Amèrica del Sud, inclusivament el de Bolsonaro, van reconèixer el resultat electoral de Bolívia. El Departament d’Estat dels EUA –que ensenya les seves dents contra Maduro a Veneçuela– va reconèixer el resultat i Mike Pompeo va declarar que el seu país està disposat a col·laborar amb el nou govern presidit per Luis Arce.

Des del punt de vista regional, la recuperació del govern de Bolívia pel MAS ve a sumar-se a la victòria del Front Ampli a Montevideo i a la posterior contundent victòria de l'»aprovo» (77%) en el plebiscit sobre la Constituent a Xile, donant alè a la resistència del poble de Veneçuela al criminal bloqueig imposat pels EUA, a la lluita per a posar fi al govern Bolsonaro al Brasil i a totes les lluites antiimperialistes a Llatinoamèrica (com les de Colòmbia i Costa Rica).
Queda una pregunta que només el desenvolupament de la situació podrà contestar: què farà el MAS amb el poder reconquerit gràcies a la resistència de les masses bolivianes? Seran castigats els colpistes pels seus crims? Les FFAA veuran els seus alts comandaments netejats i seran reestructurades al servei del poble? Les il·lusions difoses pel MAS sobre un «capitalisme andí» seran substituïdes per una política que atengui les demandes històriques del poble bolivià?

Les primeres declaracions i entrevistes de Luis Arce no van en el sentit de respondre positivament a aquestes qüestions. Arce, que va ser elogiat per l’FMI pel creixement econòmic de Bolívia sent ministre d’Evo, va declarar que pretén l'»estabilitat econòmica». En l’actual escenari de crisi mundial del capitalisme accelerada per la pandèmia, sona molt difícil repetir el «boom» de les matèries primeres i productes no elaborats que va beneficiar a les exportacions de diversos països de la regió i en particular a Bolívia. Avui el país enfronta una crisi profunda amb una contracció del PIB que pot aconseguir l’11,11% enguany. Arce sembla esperar que el liti (mineral rar) rellevi als hidrocarburs –nacionalitzats per Evo i la renda dels quals va ser utilitzada per a millorar les condicions de vida del poble– però la incertesa en el mercat mundial en crisi – que no es resoldrà, sinó que s’aprofundirà, guanyi qui guanyi les eleccions als EUA– no apunta en aquest sentit.

En el pla polític, Arce va descartar la possibilitat que Evo participi en el seu govern, diu voler governar per a «tots els bolivians», presentant-se com a «modernitzador» del mateix MES, parlant d’atreure professionals, joves i «sectors socials que no van ser tinguts en compte» (el «MAS 2.0», va dir). Cal agregar que el MAS té disputes internes relacionades amb els papers dels uns i els altres durant i després del cop, com demostra el pronunciament després de les eleccions –que van donar també majoria de més del 50% al MES en el parlament– de la confederació de pageses Bartolina Cisa: «El MAS no és d’Evo Morales, però sí dels moviments socials».
La força de les masses, que ha retornat el MAS al poder a Bolívia, tindrà l’última paraula.

Visqui la lluita de la classe obrera i del poble bolivià!

28 d’octubre de 2020
Julio Turra

Deja una respuesta

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.