(Publicat a la Carta Setmanal 695– veure en castellà)
Declaració del Comitè Executiu del POSI – 10 de setembre de 2018
És necessària la unitat dels Treballadors i els Pobles per conquistar tots els drets socials i democràtics
Immediatament, unitat per la llibertat dels presos
Malgrat el canvi de govern, l’aparell franquista segueix amenaçant i pressionant. Ho fa en relació al govern de Pedro Sánchez, perquè s’aparti el menys possible de la ruta seguida pel seu predecessor, i perquè la invocació al diàleg i a l’acord quedi en pura xerrameca. Pressiona –i aconsegueix- que l’Estat es faci càrrec de la defensa dels nyaps del jutge Llarena. No suporten qualsevol referència a la necessitat de trobar una sortida política, i fins i tot la invitació de la presidenta del Congrés de Diputats al president de la Generalitat perquè acudeixi a explicar el seu punt de vista, és ràpidament desautoritzada pel seu propi partit, que constitueix la representació política per excel·lència del franquisme.
Al mateix temps, la situació dels presos, després de mesos de presó, i dels quals han hagut de sortir fora del país per no córrer la mateixa sort, no sembla que vagi a resoldre’s positivament, mentre que d’altra banda, creix l’activitat dels qui volen alimentar el foc de l’enfrontament civil. En aquestes circumstàncies, molts treballadors, molts militants, es pregunten sobre què fer.
Amb la majoria social que vol poder decidir
Com cada any, milers de ciutadans estan convocats aquest 11 de setembre. Sens dubte molts acudiran a la manifestació, però sens dubte també, uns altres no ho faran perquè no se senten concernits pel lema de convocatòria. El que hauria de convertir-se en un clam per la llibertat dels presos, pel dret a decidir, pels drets democràtics i socials, els convocants han decidit que ha de centrar-se en el “respecte al mandat de l’1-O”, que la meitat o més de la població no reconeix, i que per descomptat no servirà per materialitzar la unitat que la gran majoria de la població catalana reclama per poder exigir el dret a decidir. Donar l’esquena a aquesta majoria o ignorar-la contribueix a bloquejar la situació, i per descomptat no ajuda gens a la mobilització unida per la llibertat dels presos.
Aliança dels Treballadors i els Pobles per portar la República
Encara que hi ha qui encara s’obstina –els dirigents de JxC fonamentalment- a persistir en l’error de creure que es poden imposar solucions unilaterals quan no es té el suport suficient i àmpliament majoritari de la població, i insisteixen en la mateixa via que ha portat en els últims mesos al bloqueig existent, la veritat és que sense la unitat dels treballadors i pobles de l’Estat espanyol difícilment es podrà derrotar el règim heretat del franquisme, i per tant, difícilment es podrà satisfer les aspiracions del poble català.
Cada dia que passa es fa més apreciable el sentiment antimonàrquic que recorre tots els pobles d’Espanya. Un sentiment que enllaça amb les tradicions republicanes més profundes i amb l’experiència de la lluita antifranquista. Buscar l’aliança de tots ells per crear un potent moviment que acabi amb el règim monàrquic, és en aquests moments una necessitat imperativa. Les organitzacions que parlen en nom dels treballadors i els pobles tenen una enorme responsabilitat en aquest sentit.
Acabar amb l’ordre monàrquic, obrir una sortida republicana per a tots els pobles d’Espanya, que garanteixi el dret d’autodeterminació i la lliure unió de Repúbliques lliures, és l’única via possible per resoldre el problema nacional. Treballar per unir forces en aquesta perspectiva ha de ser el compromís de tots els militants i organitzacions que es reclamen de la llibertat dels pobles.
Una vegada més: sense drets socials no hi ha drets nacionals
La lluita per les llibertats nacionals, per la República, és per a nosaltres, inseparable de la lluita per les reivindicacions. No hi ha República que mereixi tal nom, ni lluita que es reclami d’ella, si no es recolza en els treballadors, i no satisfà les aspiracions d’aquests. Si no acaba amb la política de retallades, de privatitzacions, de destrucció de lo públic. Si se segueixen aprovant, un any darrere l’altre, pressupostos que mantenen les retallades, encara que en paral·lel es realitzin molts escarafalls per escenificar el “enfrontament”, la reivindicació “republicana” és una enganyifa. La lluita per la sobirania del poble de Catalunya, com la de la resta de pobles, és inseparable de la lluita pels drets socials.
A pesar del cambio de gobierno, el aparato franquista sigue amenazando y presionando. Lo hace con relación al gobierno de Pedro Sánchez, para que se aparte lo menos posible de la ruta seguida por su predecesor, y para que la invocación al diálogo y al acuerdo quede en pura palabrería. Presiona –y consigue– que el Estado se haga cargo de la defensa de las chapuzas del juez Llarena. No soportan cualquier referencia a la necesidad de encontrar una salida política, e incluso la invitación de la presidenta del Congreso de Diputados al presidente de la Generalitat para que acuda a explicar su punto de vista, es rápidamente desautorizada por su propio partido, que constituye la representación política por excelencia del franquismo.