Archivo por meses: agosto 2018

El conflicte plantejat pel pressupost de l’any 2019

(Publicat a la Carta Setmanal 693veure en castellà)

El nou govern de Pedro Sánchez, quan va ser constituït, a primers de juny, va anunciar que estava obligat a respectar el pressupost pel 2018 de Rajoy (formalment encara no aprovat) negociat amb Ciutadans i el PNB (a canvi d’algunes mesures parcials favorables als pensionistes, amb la contrapartida de noves partides per a la CAV i de trencar el sistema de pensions de repartiment introduint impostos finalistes).

Però Sánchez va justificar la mesura assegurant que en el nou pressupost pel 2019 hi hauria un canvi substancial amb un augment important dels pressupostos socials. No obstant això, a la fi de juliol la majoria aclaparadora dels diputats –de fet tots excepte el grup del PSOE i el del PNB– van rebutjar el “sostre de despesa” a que obliga la Llei d’Estabilitat Pressupostària de Montoro –ministre de Rajoy– aplicant les directives europees, o sigui les exigències del capital financer de reduir el dèficit.

En la nova negociació oberta aquests dies el Govern anuncia que ha aconseguit ampliar l’objectiu de dèficit de l’1,3 per cent del PIB (que era el compromís amb Brussel·les) a l’1,8 per cent. La qual cosa, segons el govern, dóna un marge suficient.

No obstant això abans d’abordar aquesta qüestió cal, al nostre entendre, analitzar algunes de les conseqüències dels plans d’austeritat que al servei del capital financer i en nom del rescat dels bancs s’han deixat sentir EN TOTS els països europeus i més enllà.

Algunes lliçons del desastre de Gènova del 14 d’agost

L’emoció i la indignació del poble italià davant un desastre anunciat és compartit per tots els treballadors i els pobles d’Europa: 43 morts, centenars de ferits, una ciutat que és un centre industrial i cultural d’Itàlia en estat d’excepció, amb barris sencers abandonats, 50000 treballadors amenaçats d’acomiadament, són algunes de les conseqüències.

Però aquesta tragèdia TÉ responsables. D’entrada els diferents governs d’esquerra i dreta que des del 82 s’han llançat a la febre privatitzadora. I la Unió Europea, en la que dirigents italians com Prodi i Draghi han tingut o tenen encara un paper central, emetent directives de liberalització de l’economia i privatització.

Són responsables les grans multinacionals que van aconseguir que les administracions deixessin a les seves mans les infraestructures (des del disseny fins al control de seguretat), en aquest cas el control de les autopistes, ponts i viaductes. Privatització que no estalvia diners a l’Estat: Itàlia és tal vegada el país que més diners paga a les concessionàries privades. La societat Atlantia (propietat de la família Benetton) gestiona el 52 per cent dels 2.300 quilòmetres de pagament de les autopistes italianes, entre elles l’A10, en la qual està el viaducte Morandi pel qual travessa la ciutat el trànsit que ve de França, Espanya i part del nord d’Europa. Amb un augment espectacular del tràfic de camions impulsat per la desreglamentació del transport ferroviari i terrestre. I els governs ni tan sols han controlat que l’empresa privada revisés la seguretat (s’havia de renovar el pont fa 25 anys).

Recordem que Atlantia acaba de fer-se amb el control d’Abertis en una operació conjunta amb ACS, i això comportarà, en gran part, el control de la xarxa de peatge d’Espanya que té 2.530 quilòmetres. Els governs espanyols han autoritzat aquesta fusió, deixant les autopistes en mans dels especuladors que han causat el desastre de Gènova i del mafiós Florentino Pérez, que ha estafat a l’Estat en particular amb el projecte Castor. El govern , ara, haurà d’autoritzar que les autopistes siguin controlades per la nova companyia. Estarà el govern espanyol disposat a posar obstacles?

Atlantia ha obtingut 43.000 milions en 10 anys i uns beneficis nets legalment “declarats” d’uns 5.000. El contracte “secret” de concessió amb el govern italià fa que jurídicament si el nou govern italià (acusat de feixista per una part de la premsa) recupera la concessió, segons declaren els seus ministres, hauria d’indemnitzar a Atlantia amb uns 20.000 milions (regal enverinat dels anteriors governs de “esquerres i dretes”)

I no obstant, això NO és una qüestió italiana.

El 16 d’agost la premsa internacional publicava un document de la OCDE difós per la BBC sobre l’estat de les inversions públiques en infraestructures a escala internacional.

En deu anys, o sigui des del “inici” de l’actual crisi i la posada en pràctica dels plans d’austeritat, el descens de les inversions en autopistes i carreteres ha estat espectacular:

Itàlia de 13.660 milions d’euros en el 2017 a 5.150 en 2015

França de 14.000 milions a 10.000 i Espanya de 8.000 a 4.000

L’estudi no es limita a Europa, per exemple als Estats Units els dos terços de les infraestructures estan deteriorades i sense manteniment.

La naturalesa destructiva del capitalisme en crisi és una realitat palpable.

I per no cansar amb més xifres, una ultima sobre aquest tema. El primer pla d’austeritat del govern de Zapatero al maig del 2010 va comportar un atac directe al salari i les pensions, però al mateix temps va tenir unes conseqüències que potser van ser menys visibles: el ministeri de Foment va ser el més afectat perdent 6.045 milions en inversions (la meitat) i en aquesta quantitat s’hi han de sumar les retallades de les CCAA en infraestructures, que es calculen en 11.200 milions menys. La única diferència amb Itàlia és que la xarxa d’autovies, autopistes i vies i AVE és més recent.

Seguim reflexionant sobre el pressupost

Aquesta àmplia consideració a partir del desastre de Gènova serveix per comprendre la importància vital que té la discussió sobre el pressupost.

Aquest dijous 23 la premsa ha anunciat l’acord entre el Govern i Podemos per retirar al Senat la potestat de tombar el sostre de despesa. Recordem que aquesta mesura absolutament antidemocràtica va ser introduïda per Montoro en el marc de la llei d’Estabilitat Pressupostària. El PP és majoria en el Senat, té el 60 per cent dels diputats amb el 30 per cent dels vots (això forma part de l’entramat antidemocràtic de les institucions elegides que permet que una minoria –pel sistema d’elecció- pugui controlar una institució clau). Aquesta decisió retorna al Congrés la capacitat de decidir i pot permetre restablir el debat del Pressupost.

Però no sluciona el problema.

De moment el Govern planteja que no pot derogar la llei d’Estabilitat Pressupostària que es deriva de l’article 135 de la Constitució (modificat a l’agost del 2011 amb traïdoria i celeritat, a les acaballes del govern Zapatero d’acord amb Rajoy) perquè el Govern entén que això seria trencar amb Brussel·les i la seva política de reducció del dèficit. Podemos plantejava “ tornar a negociar amb Brussel·les” i derogar aquesta llei. Pel que sembla ho pensen resoldre modificant alguns punts de la Llei en un procés que durarà mesos.

La reacció franquista ha estat molt ràpida. PP i Ciutadans es presenten com els capdavanters de Brussel·les i el capital financer. Quan estaven al Govern anaven inflant el deute i falsejant les xifres de dèficit.

Amb les esmenes que es proposen introduir en la llei d’Estabilitat Pressupostària, amb el topall de l’1,8 de dèficit per aquest any, el Govern planteja que hi ha marge per millorar les pensions, alguna millora en l’administració, etc.

Caldrà esperar a les xifres. Alguna millora hi haurà . Però la política del govern seguirà marcada per mantenir les retallades i fins i tot agreujar-les segons els casos, amb la pressió del topall compromès amb Brussel·les i sobretot la pressió del deute de l’Estat deixada pels set anys i mig de govern Rajoy i que és descomunal i hem de tenir en compte que el seu pagament és prioritari segons l’art. 135.

Veurem si amb el marge que acordin:

  • Serà possible una negociació lliure entre administracions i serveis sense pressions dels sector privat?
  • Recuperaran els salaris públics els diners perduts des de fa anys?
  • S’actualitzaran les pensions? recuperaran el que han perdut? Serà l’estat garant de l’equilibri del sistema i no per mitjà de préstecs?
  • Posaran en marxa un pla de xoc per treure de la situació crítica en la que es troba la Sanitat, l’Educació, els ajuntaments, les infraestructures?

A l’espera de les xifres, tot indica que en el marc pressupostari que el Govern intenta aprovar els pressupostos al Congrés serà difícil que vagi a crear ocupació massivament ni que sortim de les polítiques d’ajustos i retallades.

Els treballadors esperen que el Govern prengui mesures per a la majoria social acabant amb la política d’austeritat que com ha quedat demostrat a Grècia, NO ERA UNA NECESSITAT SINÓ UN CÀSTIG al poble grec que va gosar mobilitzar-se contra la Troica, i votar contra ella en el referèndum de juliol de 2015, el resultat del qual va ser traït per Syriza i Tsipras.

Els fets demostren que no ES TRACTA de falta de mitjans. El 21d’agost la premsa internacional informava que durant el segon trimestre del 2018 les grans empreses del món sencer, incloses les espanyoles, havien distribuït entre els seus accionistes gairebé mig bilió d’euros (o sigui més del 12,9% que en el primer trimestre). Assistim en realitat a una transferència massiva de rendes al capital en detriment dels salaris i les inversions socials i públiques. No es tracta de falta de mitjans sinó de falta de VOLUNTAT política.

El moviment obrer, i les seves organitzacions, no és neutral davant aquest debat. És crucial per a les condicions materials i socials el proper període.

Si el Govern vol fer-se una base social NOMÉS té un camí, canviar l’orientació econòmica. En canvi, acceptar les exigències de l’entramat institucional del règim monàrquic i del capital financer solament li portaria a alienar-se a la majoria obrera i els pobles. És el que està en joc les properes setmanes i dependrà de la orientació dels acords que es portin a terme en el Congres.

 

El regne de les subvencions

(Publicat a la Carta Setmanal 692 veure en castellà)

Fa unes setmanes parlàvem en aquesta Carta Setmanal d’alguns elements de corrupció que afecten a la cúspide del Règim, la Casa Reial. Avui anem a detenir-nos en una qüestió no menor. Es necessari per fer-ne l’anàlisi separar el finançament públic de les institucions i associacions que tenen el seu origen i la seva continuïtat en el propi Estat (el PP, l’Església, les ordres religioses, les fundacions del franquisme, ONGs, associacions patronals) del finançament públic que l’Estat atorga a organitzacions i sindicats que tenen el seu origen en en la lluita històrica de la classe obrera. Les primeres només poden viure d’aquestes subvencions, mentre que les segones, en alguns casos amb importants recursos propis, reben subvencions que tenen com a únic objectiu comprometre les seves polítiques.

Per qui defensa la independència dels partits i organitzacions de la classe treballadora respecte a l’Estat, la qüestió no és de menor importància, ja que les subvencions són el cordó umbilical que fa a les organitzacions depenents del Règim.

Recentment es feia públic la dada que només 66.000 dels més de 800.000 afiliats declarats pel PP reunien un requisit exigit per votar en les primàries d’aquest partit: pagar les quotes. És a dir, que només el 7,6 per cent dels suposats afiliats paga la seva quota. Són menys que el total de candidats que el PP va presentar en les eleccions municipals de 2015. És a dir que el PP -i la mateixa situació es repeteix entre els altres partits que actuen en les institucions del Règim- viu de les subvencions.

Subvencions als partits polítics

La immensa majoria dels fons que legalment utilitzen els partits que actuen en les institucions del Règim procedeix de les subvencions. Dels fons que reben il·legalment, de la corrupció, no en parlarem avui, però aquí estan els múltiples escàndols per demostrar que no són pocs precisament.

Les últimes dades fiscalitzades pel Tribunal de Comptes (corresponents a l’any 2013) confirmen que el finançament públic dels partits polítics suposa el 82,2% del total, mentre que els donatius ascendeixen només al 2,2% (i els “donatius” caldria posar-los en dubte: l’antiga CiU del 3% era la que més donatius rebia). Només el 15,47% dels fons totals correspon a les quotes dels simpatitzants i afiliats.

Els partits polítics reben, només de l’Estat, 50 milions per a despeses ordinàries, 2 milions per a les seves Fundacions, més les subvencions electorals (uns 50 milions en cada elecció general). A aquestes quantitats li cal sumar subvencions dels Parlaments Autonòmics i les Corporacions Locals.

Les subvencions vénen d’orígens molt diversos: subvencions públiques per a despeses electorals en els termes previstos en la Llei Orgànica 5/1985, de Règim Electoral General, en la legislació reguladora dels processos electorals de les Assemblees Legislatives de les Comunitats Autònomes i de les Juntes Generals dels Territoris Històrics bascos, subvencions estatals anuals per a despeses de funcionament, subvencions anuals que les Comunitats Autònomes estableixin per a despeses de funcionament en l’àmbit autonòmic corresponent les atorgades pels Territoris Històrics bascos i, si escau, per les Corporacions Locals.

A més hi ha subvencions extraordinàries per realitzar campanyes de propaganda que puguin establir-se en la Llei Orgànica reguladora de les diferents modalitats de referèndum.

A tot això cal sumar les aportacions que els partits polítics puguin rebre dels Grups Parlamentaris de les Càmeres de les Corts Generals, de les Assemblees Legislatives de les Comunitats Autònomes, de les Juntes Generals dels Territoris Històrics bascos i dels grups de representants en els òrgans de les Administracions Locals.

És difícil fer un càlcul total, però ens donaria la xifra d’entre 150 i 200 milions d’euros a l’any sense explicar les subvencions electorals i les eventuals en cas de referèndum.

No hi ha dubte que aquestes subvencions fan a tots aquests partits i organitzacions (incloent als que representen electoralment a la classe treballadora) dependents del Règim i que tot plegat condiciona les seves decisions polítiques.

Per posar un exemple: la decisió d’Esquerra Unida d’anar en les últimes eleccions generals juntament amb Podemos va ser determinada, en bona mesura, pels seus mals resultats electorals en les eleccions anteriors, que, en implicar una caiguda brutal de les subvencions, posaven en perill la seva mateixa existència econòmica. Una decisió electoral que els va obligar a deixar fora del seu programa electoral elements com la sortida de l’OTAN o el tancament de les bases militars USA.

Les subvencions als sindicats han fet molt soroll, però són menors si les comparem amb les que reben els partits polítics: 10 milions d’euros. Això suposa no més del 25% del pressupost total dels sindicat, enfront del 82,2% que suposen les subvencions que reben els partits en referència al seu pressupost total.

Encara que el percentatge no és molt alt, s’ha demostrat que viure de les subvencions és deixar-li la clau de la caixa a l’enemic: li ha bastat l’Estat tancar l’aixeta durant la crisi per posar als sindicats en greus dificultats financeres i portar-los a retallar precipitadament despeses, forçar fusions de federacions i a realitzar EROs dels seus empleats. Per cert, que reben subvencions no només UGT i CCOO, com es diu: les reben tots, els sindicats nacionalistes, la CGT, la USO, els corporatius…

La “nova política” no es diferencia de la “vella” en la qüestió de les subvencions. Han fet bandera de no demanar préstecs als bancs per entrar de ple en el finançament per subvencions.
I com a exemple il·lustratiu, d’un total de gairebé 500.000 inscrits en Podemos, amb prou feines 14.000 aporten algun tipus de quota a l’organització.

Diu un vell refrany que “qui paga , mana ”. No pot haver-hi organitzacions independents sense finançament independent, es a dir basada en les quotes i aportacions dels militants i de campanyes econòmiques pròpies. I la classe obrera només pot avançar si les seves organitzacions són independents. Algú dirà que és impossible construir organitzacions sense subvencions però l’experiència històrica és el millor argument contra aquesta idea. Recordem que en l’Estat Español hi ha hagut potents organitzacions polítiques o sindicals de la classe treballadora finançades sense subvencions.

Clar que els partits i sindicats no són els únics que viuen de les subvencions ja que per exemple les suposades ONGs reben més de 400 milions.

Només del Govern Central uns 231,29 milions de € al que cal sumar ajudes de Comunitats Autònomes, Ajuntaments, Diputacions, etc. Les subvencions suposen en la majoria dels casos entre un 80 i un 100% del seu pressupost total.

Sovint tan els militants com les organitzacions que ens conviden a participar en elles i atrauen a la joventut amb cants de sirena s’haurien de preguntar com pot ser “No governamental” una organització que depèn del govern per subsistir.

Amb l’Església hem topat

Clar que la gran campiona de les subvencions és l’Església Catòlica sota el règim “no confessional” de la Monarquia: d’entrada rep 249 milions d’Assignació del IRPF, que suposen més del 95% del pressupost de la Conferència Episcopal segons les últimes dades publicades. A això cal sumar 1.000 milions d’estalvi per l’exempció del pagament d’impostos com el de l’IBI o el de patrimoni.

A més, l’Església Catòlica rep de l’Estat 4.600 milions per pagar als 16.000 professors de religió dels col·legis públics (600 milions d’euros) i per finançar centres concertats. Rep, a més, 25 milions per a “funcionaris religiosos” (per al pagament del sou dels religiosos que exerceixen com a capellans en presons i casernes) i 290 milions en subvencions per abonar les despeses d’esdeveniments religiosos i associacions d’àmbit local.

L’Església catòlica suma un total de 2.165 milions (sense explicar els 4.000 milions de l’ensenyament concertat) i si ho sumem ens dona 6.165 milions.

Així mateix està exempta de pagar determinats impostos que paguem la resta dels mortals i que suposen ingents quantitats: No paguen l’IBI els centres de culte, els domicilis de Bisbes, canonges i sacerdots, els locals destinats a oficines, la Cúria Diocesana i les oficines parroquials, els seminaris i Universitats eclesiàstiques, els edificis destinats a cases o convents de les Ordres Religioses i els centres docents concertats de caràcter religiós.

L’Església està exempta dels impostos sobre la Renda i sobre el Patrimoni i dels Impostos sobre Successions i Donacions i Transmissions Patrimonials.

Resumint

  • L’Església Catòlica rep 2.165 milions (sense explicar els 4.000 milions de l’ensenyament concertat), el 95% del seu pressupost.
  • Les ONGs, més de 400 milions, entre un 80 i un 100% del seu pressupost.
  • Els partits polítics reben entre 150 i 200 milions d’euros, el 82,2% del seu pressupost.
  • Els Sindicats, 10 milions d’euros, un 25% del seu pressupost total.

La Monarquia és el regne de les subvencions.

El conflicto planteado por el Presupuesto para 2019

(Publicado en la Carta Semanal 693ver en catalán) 

El nuevo gobierno de Pedro Sánchez, cuando fue constituido a primeros de junio, anunció que estaba obligado a respetar el presupuesto para 2018 de Rajoy formalmente aún no aprobado y negociado con Ciudadanos y el PNV a cambio de algunas medidas parciales favorables a los pensionistas, con la contrapartida de nuevos “dineros” para la CAV y de romper el sistema de pensiones de reparto introduciendo impuestos finalistas.

Sigue leyendo

El reino de las subvenciones

(Publicado en la Carta Semanal 692 ver en catalán)

Hace unas semanas hablábamos en esta Carta Semanal de algunos elementos de corrupción que afectan a la cúspide del Régimen, la Casa Real. Hoy vamos a detenernos en una cuestión no menor: cómo el régimen  mantiene a partidos y organizaciones a través de un entramado de subvenciones. Pero el análisis es necesario abordarlo separando la financiación pública de las instituciones y asociaciones cuya existencia  se asienta en el nacimiento y continuidad del Estado (el PP, la Iglesia, las órdenes religiosas, las fundaciones del  franquismo, ONGs, asociaciones patronales) de la financiación pública que el Estado otorga a organizaciones y sindicatos nacidos del combate histórico de la clase obrera. Las primeras solo pueden vivir  de esas subvenciones, mientras que las segundas,  en algunos casos con importantes recursos propios, reciben subvenciones que solo tienen el objetivo de comprometer sus políticas.

Sigue leyendo

La Monarquía y las víctimas

Publicado en la Carta Semanal 692

La Monarquía intenta apropiarse de las víctimas de los atentados terroristas del 17 de agosto del 2017 en Barcelona y Cambrils, al participar el pasado 17, día del aniversario de los atentados terroristas, en el acto realizado en su memoria en la Plaza de Cataluña.
Posteriormente se realizaron otros actos de homenaje, en Barcelona y en Cambrils.

La Monarquía, apoyada directamente por todos los partidos (incluido Podemos) y con la participación de los dirigentes catalanistas (que organizaron después un mitin en las puertas de la cárcel de Lladoners), hizo gala de presencia intentando movilizar a sus partidarios más directos. Es necesario señalar el gran vacío ciudadano en apoyo a la Monarquía registrado en las calles y en la plaza de Catalunya.

Sigue leyendo

“La Verdad” nº 98 en espanyol ja està disponible

(Publicat a la Carta Setmanal 691veure en castellà)

Aquesta presentació té per objecte donar a conèixer el contingut de «la Verdad» nº 98 i preparar la seva discussió i difusió.

L’article que obre la revista, «Bolcada de la situació mundial», són les notes sotmeses a la discussió del Secretariat Internacional de la IV Internacional de primers de maig. Aquestes notes tracten sobre els últims desenvolupaments de la situació mundial per desprendre les seves línies directrius després d’un aparent desordre. Totes les contradiccions s’aprofundeixen i es concentren en l’imperialisme més poderós, el nord-americà.

La guerra comercial provocada per la supervivència del capital en descomposició té el seu impacte en tots els països; la Unió Europea en dislocació no suporta les envestides del capital a la recerca de l’augment dels seus beneficis. Totes les condicions per a una rebel·lió a Europa s’estan acumulant. Avaluar els punts de suport que es desprenen en aquesta nova situació és tasca de la IV Internacional

El segon article, Estats Units, les bandades de l’imperialisme, recorda les condicions de l’elecció de Trump.

Les institucions aixecades en 1945, després de la II Guerra Mundial (FMI, ONU, OTAN, etc.), segueixen en peus, però les circumstàncies s’han modificat radicalment des de llavors (fi de la convertibilitat del dòlar en or en 1971, caiguda del Mur de Berlín i de la URSS en els anys 90); aquestes institucions i els acords sobre els quals es van aixecar ja no s’adapten a les necessitats de l’imperialisme nord-americà.

És el que intenta modificar Trump, accelerant el ritme imprès pel seu antecessor Obama, per recuperar el control de la dominació imperialista nord-americana. El seu eslògan electoral «America First» («Amèrica primer») nega la lluita de classes, però Trump no té aquesta capacitat. El congrés de la AFL-CIO s’ha pronunciat per una Seguretat Social de pagador únic, i la qüestió de la independència sindical s’ha suscitat en certa forma al seu congrés d’octubre de 2017. Una ona de vagues d’ensenyants travessa el país. La classe obrera americana assaja les primeres proves de força.

En un article d’aquest nombre de La Verdad es publiquen textos dels congressos d’algunes seccions de la IV Internacional (Brasil, Espanya, França) i en un altre article es recullen alguns elements de resposta a la discussió amb militants africans que va tenir lloc després de la conferència d’Alger, i que continua en l’actualitat. Això respon a la perspectiva oberta pel Secretariat Internacional de realitzar una Conferència Mundial de seccions.

Finalment, es publica un dossier sobre l’actualitat de la vaga general de maig-juny de 1968 a França. El dossier publica en la seva integritat les intervencions en la reunió pública de la IV Internacional celebrada a París el 4 de maig. Clément Poullet, Michel Sérac, Georges Boutin, Markus Sokol i Daniel Shapira van prendre la paraula. En annex es publiquen les lliçons que va treure en 1971 la secció francesa de la IV Internacional.

En contra del que intenten fer creure, maig de 1968 a França no va ser un simple moviment de protesta estudiantil o un “conflicte entre generacions”; França va conèixer la major vaga general de la seva història, que va fer trontollar-se a l’Estat francès i va infligir una derrota al règim un any més tard amb la realització del front únic pel vot NO en el referèndum d’abril de 1969, referèndum que va escombrar a De Gaulle per impedir la implantació d’un ordre corporativista.

La vaga general no va triomfar en 1968, els aparells (PCF i CGT) van trair el moviment (acords de Grenelle, eleccions al juny, etc.); ara, cinquanta anys després, la V República a França, però també la Monarquia a Espanya, s’acosten a la seva fi, Trump llança la seva guerra econòmica i la Unió Europea camina cap a la seva dislocació total. Com ajudar al combat de milions d’homes i dones? El paper dels militants revolucionaris és posar en evidència la profunditat de la crisi. No es tracta de pronunciar-se sobre els terminis ni sobre els ritmes, però, convençuts com estem que el xoc està a prop, que està inscrit en els desenvolupaments de la lluita de classe, es tracta de preparar-se per a ell.

En vísperas del aniversario del atentado del 17 de agosto

(Publicado en la Carta Semanal 691ver en catalán)

Hace ahora exactamente un año, los atentados terroristas en Cambrils y Barcelona sacudieron a nuestro país. Las motivaciones de los terroristas están lejos de ser explicadas (la prensa ha publicado estos días que el Imán de Ripoll, al parecer el organizador de ellos, fue visitado en varias ocasiones por agentes del CNI en años anteriores cuando estaba en al cárcel por motivos de delito comunes). Sin duda alguna en un futuro, que deseamos cerca, los “informes “policiales secretos serán publicados. Aunque hay que entender que bajo este régimen monárquico la acción de las cloacas del Estado es ocultada como norma. Una razón de mas para acabar con este régimen e instaurar la democracia.

Sigue leyendo

En vespres de l’aniversari de l’atemptat del 17 d’agost

(Publicat a la Carta Setmanal 691veure en castellà)

Fa ara exactament un any, els atemptats terroristes a Cambrils i Barcelona van sacsejar al nostre país. Les motivacions dels terroristes estan lluny de ser explicades (la premsa ha publicat aquests dies que el Imant de Ripoll, pel que sembla l’organitzador d’ells, va ser visitat en diverses ocasions per agents del CNI en anys anteriors quan estava en al presó per motius de delicte comuns). Sens dubte en un futur, que desitgem a prop, els “informes “policials secrets seran publicats. Encara que cal entendre que sota aquest règim monàrquic l’acció de les clavegueres de l’Estat és ocultada com a norma. Una raó de mes per acabar amb aquest règim i instaurar la democràcia.

Recordem que en la gran manifestació que es realitzo a Barcelona el 26 d’agost de repudi als atemptats el fet mes significatiu va ser el rebuig massiu al Rei i a Rajoy. Les pancartes mostrant les relacions del Rei amb el d’Aràbia Saudita i les responsabilitats de l’Estat espanyol en el trafico d’armes, van mostrar el cinisme d’uns governants que repudien el terrorisme i alimenten a règims que, com el saudita, desenvolupa la seva tirania contra els residents a Aràbia i el terror contra el poble iemenita.

El fet que a més aquests atemptats es realitzessin a Barcelona i a Cambrils, en un moment en què la immensa majoria del poble català (mes del 80 per cent) exigia el dret a decidir, donava una especial rellevància a la presència del Borbó. En efecte, la monarquia i les seves institucions van intentar usar el antiterrorisme per potenciar la seva presència i prepotència a Catalunya negant els drets nacionals. Li va sortir el tret per la culata, com es va veure en la manifestació. Després de l’1 d’octubre, el dia 3 el monarca amb aires franquistes va declarar la guerra al poble català i a tots els pobles de l’Estat. Per aquest motiu fins avui els actuals dirigents triats pel poble català no li reconeguin. L’any passat va ser esbroncat, aquest any mereix el desconeixement i menyspreu.

Han passat dotze mesos carregats d’esdeveniments polítics de primer ordre. Però en aquests dotze mesos, si ben Rajoy va callar les aspiracions dels treballadors i els pobles, aquests segueixen a l’expectativa.

La Monarquia en primera línia

Si el Rei estava en primera línia fa un any, avui molt més i més desprestigiat. L’aspiració a la República tendeix a ser la bandera del canvi democràtic. Els pobles no pot viure amb aquest règim, amenaçats en les seves conquestes socials i democràtiques. És bé recordar que un dels elements més significatius que va fer caure a Rajoy van ser les mobilitzacions massives dels jubilats que gaudeixen del suport de tota la classe i la joventut. El nou govern, que promet i promet, sap que té en la seva agenda un problema que no es resol amb les mesures parcials aplicades (de recuperar l’IPC).

La tradicional «reentre» política de setembre s’ha avançat, d’una banda perquè l’aniversari del 17 d’agost i les cerimònies previstes posen de nou en centre la qüestió catalana i el paper de la Monarquia. Per l’altre perquè de promeses no es menja i com deia el 8 d’agost José María Álvarez, secretari general de la UGT, “excessius anuncis del govern i necessitat d’implantar mesures inajornables” i el temps de gràcia s’acaba. S’acaba per als treballadors perquè per als empresaris van declarar des del primer dia la seva oposició al Govern.

I el temps corre també per a Catalunya.

Felipe de Borbó anuncia la seva arribada a Barcelona aquest 17 d’agost per presidir els homenatges. Pedro Sánchez ho aprova i fins i tot el portaveu de Podemos en el Senat, Ramón Espinar, recolza la visita del Rei.

O sigui que, en nom de les institucions heretades i del capital financer, Felipe de Borbó vindrà a Barcelona per dir clarament al poble català que no té dret a somiar amb exercir els seus drets més elementals.

S’enganya qui cregui que és un problema català. No és per casualitat que al mateix temps PP i Ciutadans condemnin l’aplicació de la llei als presos bascos que han estat simplement acostats a les presons basques. Insistim, com diu la llei penitenciària. Però les declaracions del PP són insuficients. No cal oblidar que el PP está molt lluny d’haver tancat la seva crisi, amb un nou dirigent amenaçat pel de el master, que es passeja amb el pitjor de cada casa (estava a Colòmbia amb el nou president quan es realitzo l’atemptat a Madur per part de sicaris colombians).

El Rei ha d’estar en primera línia, com a recurs indispensable, davant l’enfonsament del PP i la fragilitat del nou govern.

És per això que no és una ajuda per al poble català que alguns dirigents catalanistes es limitin a declarar que Catalunya no té Rei. El combat contra la Monarquia és un assumpte de tots els pobles.

República és inseparable de les llibertats per a tots els pobles i dels drets socials

La presència del Rei a Barcelona ve a confirmar per passiva que aconseguir el dret a decidir és una tasca conjunta de tots els pobles i es relaciona amb el combat dels treballadors que són una sola classe en tot l’Estat per la seva reivindicacions.

La recent mobilització dels taxistes ho demostra de nou. De Barcelona a Madrid, passant per València i Bilbao reivindicacions comunes en contra de la “uberizacion” i la superexplotación. És curiós el silenci de moltes forces polítiques que diuen parlar en nom dels pobles.

Perquè República és inseparable de drets socials. República no és continuar les retallades i seguir amb la mateixa política d’austeritat dictada pel capital financer. Cap treballador recolzaria aquesta República.

És per això que davant la visita del Rei, la joventut, els treballadors, els petits comerciants, opten per la protesta activa o per fer el buit.

La Verdad nº 98 en español ya está disponible

(Publicado en la Carta Semanal 691ver en catalán)

Esta presentación tiene por objeto dar a conocer el contenido de La Verdad nº 98 y preparar su discusión y difusión.

El artículo que abre la revista, Vuelco de la situación mundial, son las notas sometidas a la discusión del Secretariado Internacional de la IV Internacional de primeros de mayo. Estas notas tratan sobre los últimos desarrollos de la situación mundial para desprender sus líneas directrices tras un aparente desorden. Todas las contradicciones se profundizan y se concentran en el imperialismo más poderoso, el norteamericano.

Sigue leyendo

Acerca de la cuestión de las migraciones

(Publicado en la Carta Semanal 690ver en catalán)

El recién elegido presidente del PP, Pablo Casado, ha decidido hacer bandera de la lucha contra la “inmigración ilegal”. Se suma, así, a las formaciones que agitan contra los trabajadores inmigrantes, a los que acusan de ser responsables de la bajada de salarios y la pérdida de empleos. Pero no han sido los inmigrantes los responsables de la destrucción de los buenos empleos de la siderurgia, la construcción naval y la banca, o de la sustitución de los buenos empleos en las eléctricas, las telecomunicaciones, etc., por ETT y subcontratas ultraprecarias. Ha sido el capital financiero y los gobiernos a su servicio, con la Unión Europea como principal animadora.

Sigue leyendo