(Publicat a la Carta Setmanal 697 – veure en castellà)

Just fa deu anys, el 15 de setembre de 2018, va fer fallida Lehman Brothers, emblemàtica companyia financera nord-americana. Habitualment s’identifica amb aquesta data l’esclat de la crisi mundial pel seu contingut simbòlic, malgrat que els seus detonants són previs, en particular agost de 2007 amb la crisi de les hipoteques subprim o de major risc (aquelles els pagaments de les quals superen el 55% dels ingressos familiars i/o el crèdit és major al 85% del valor de l’habitatge). Immediatament la crisi es va estendre a escala mundial, per l’elevada internacionalització del capital financer, especialment especulatiu, que s’havia afavorit per les polítiques desreguladores des de la presidència de Reagan en els inicis dels anys vuitanta i encara més impulsada per Clinton en els noranta.

Conseqüències de la crisi per a la classe treballadora

Les conseqüències de la crisi són devastadores. Cau la producció i se succeeixen les fallides, davant el que els Estats acudeixen a socórrer el capital amb els rescats, sobretot bancaris, efectuant una massiva transferència de recursos. Només a EUA gairebé mig bilió de dòlars, al·legant que són bancs o empreses “massa grans per fer fallida” (“too big to fail”), en aquest cas caldria dir més aviat que són “massa grans per ser privats”. La classe treballadora sofreix la crisi en les seves carns: es dispara la desocupació i la precarització, cauen els salaris i empitjoren les condicions laborals, els atacs als serveis públics, com la sanitat i l’ensenyament s’incrementen. Malgrat tot i excepte excepcions puntuals, la posició oficial sempre acaba tancant files entorn d’una interpretació benvolent de les causes de la crisi: es tracta d’una ensopegada, resultat d’una mala gestió. Pretenen vendre’ns que el problema no és per tant el capitalisme, sinó únicament com s’ha conduït, promovent així el mite que hi ha sortida als nostres problemes dins de la manera de producció capitalista. Mite al que s’adhereixen, com sabem i patim, les direccions polítiques i sindicals que, per exemple aquí, posen de moda el concepte d’un “nou model productiu”, al que mai li falten amables qualificatius (amb ocupació de qualitat, desenvolupament tecnològic, mediambientalment respectuós, etc.). O que en el terreny electoral declaren pomposament que, si els votem a ells, resoldran els problemes.

Davant aquesta situació, la classe treballadora té tot l’ interès a conèixer les causes profundes de la crisi, més enllà dels seus detonants immediats, així com les perspectives futures i, en definitiva, quines alternatives reals té davant si. Per això és important assenyalar que la crisi no va ser una simple ensopegada, sinó que té un contingut molt més profund. En efecte, les crisis formen part del procés d’acumulació capitalista. Tant les crisis aparentment més acotades (bancàries, canviaries, d’impagaments o reestructuració de deute), de les quals el FMI reconeix que des de 1971 hi ha hagut centenars i centenars, com les crisis generals, a escala mundial i concretament la crisi que esclata en 2007-2008, de la qual en rigor difícilment pot sostenir-se que ha quedat plena i definitivament enrere.

Les causes profundes de la crisi

Si el detonant últim de la crisi és la desregulació financera, correspon preguntar-se per què es produeix aquesta i la resposta és senzilla: es tracta d’una exigència del capital o, més precisament, de la fracció dominant del capital a escala mundial que és el capital financer nord-americà. El capital viu de la seva valorització, basada en l’apropiació del treball aliè, això és, de l’explotació laboral. Històricament la transició al capitalisme va fer possible un enorme desenvolupament de les forces productives, encara que aquest no va ser ni podria haver estat idíl·lic, en basar-se en l’explotació laboral, fins i tot infantil, i en el pillatge colonial. No obstant això, la manera de producció capitalista desemboca inevitablement en l’estadi imperialista, on la configuració d’una economia mundial com a tal i el paper protagonista del capital financer té com a conseqüència l’esgotament de tot caràcter progressiu del capitalisme. O dit d’una altra manera, tensions cada vegada majors sobre les forces productives, que es plasmen en processos cada vegada més sistemàtics de la seva destrucció, com són les crisis, les guerres, l’esgotament dels recursos naturals i, molt especialment, la desvaloració de la força de treball.

Només en aquest marc es pot comprendre el caràcter de la crisi que esclata en 2007-2008, com a expressió de les contradiccions creixents del capitalisme, que revelen el seu caràcter no ja anacrònic sinó a més cada vegada més destructiu. Això s’observa en la connexió d’aquesta crisi amb la dels anys setanta, que se sol presentar limitada a un sol factor, la pujada dels preus del petroli d’octubre de 1973. No obstant això, es tracta en realitat d’una crisi molt més profunda que, posats a identificar amb una data precisa, convindria referir-la a 1971, quan el govern nord-americà reconeix la seva incapacitat per mantenir un cert ordre imperialista, sobre la base de l’actuació del dòlar com a moneda mundial de facto. Aquesta crisi significava en definitiva la constatació que tota la retòrica d’una suposada edat daurada del capitalisme, després de la Segona Guerra Mundial, era fal·laç, ja que el creixement posterior, primer de tot recuperació, obeïa en realitat a l’espai creat per la destrucció de la guerra i la col·laboració de les direccions dels dos corrents majoritàries del moviment obrer, socialdemocracia i estalinisme. Era un creixement amb data de caducitat.

La fugida cap a davant del capital

La resposta del capital a la crisi dels setanta és coneguda: els plans d’ajust promoguts pel Fons Monetari Internacional (privatitzacions, desregulació, accelerada obertura externa, contrareformes) que busquen la desvaloració directa i indirecta de la força de treball, de la qual depenen les nostres condicions de vida. Gairebé trenta anys després, l’esclat de la crisi de 2007-2008 revela que l’ajust no només no ha pogut obrir una fase expansiva en l’economia mundial, sinó que, el seu contingut de terra cremada ha contribuït al fet que l’economia mundial desemboqui en aquesta nova crisi, encara més greu. És una autèntica fugida cap a davant. Desapareix així tota il·lusió en un suposat capitalisme amb cicles de llarg termini, per confiar en nous desplegaments en els quals resoldre els problemes.

En els anys noranta la crisi ja estava incubada. Es va buscar ajornar-la amb un impuls a les empreses d’alt contingut tecnològic, les conegudes com “puntcom”. No obstant això, el seu principal indicador, el Nasdaq 100 de la Borsa de Nova York, es desploma un 68% entre març de 2000 i abril de 2001. Llavors li va tocar el torn a l’especulació immobiliària, que desenvolupa una enorme bombolla immobiliària esperonada pel crèdit fàcil (els preus de l’habitatge es multipliquen per 2,26 en només sis anys, entre 2000 i 2006). A més, es va rellançar la despesa militar, promovent per a això la guerra contra el poble iraquià de 2003 i tantes altres. Avui, deu anys després, constatem de nou la fugida cap a davant del capital, materialitzada en la guerra. O més aviat podríem dir en tres tipus de guerra. En primer lloc les guerres competitives, que adopten la forma de guerra comercial ja desplegant-se pel govern de Trump, però també en el plànol purament bèl·lic. I en segon lloc, la guerra de classe contra la classe treballadora que agrupa a la immensa major part de la població mundial, els qui vivim del nostre treball.

Convé precisar que en el marc de l’economia mundial, en la qual s’integren de forma desigual les economies imperialistes i els països semi colonials, segueix havent-hi una sola potència hegemònica, l’ imperialisme d’ EUA, “gegant amb peus de fang” sí, però únic veritable gegant, enfront de badocades com que la Xina li impugna aquest lloc (el PIB xinès no aconsegueix dos terços del nord-americà, malgrat quadruplicar la seva població; la despesa en armament d’ EUA és quatre vegades el xinès, etc.). Malgrat la crisi i la guerra pels mercats, que no és per nous mercats, sinó per expulsar dels ja existents als imperialismes de segon rang.

Crisi o estafa?

Des de certs sectors es diu sovint que no és una crisi, sinó una estafa. En realitat, parlar d’estafa (és a dir, robatori) no té gens d’excepcional referint-se al capitalisme, una manera de producció que es fonamenta en el treball no pagat. Però no ha de negar-se l’existència efectiva d’una crisi en el seu sentit literal: la interrupció o alentiment del ritme d’acumulació, amb tot el seu corol·lari de destrucció econòmica i regressió social. Sí han de qualificar-se d’estafa, i de la major gravetat, les promeses que els problemes poden resoldre’s anant de la mà del capital, perquè “això ho arreglem entre tots” (eslògan de la campanya de les Cambres de comerç en 2010, dotada amb 4 milions d’euros).

La crisi no és una simple ensopegada, sinó que expressa les contradiccions creixents del capitalisme, el seu caràcter destructiu. Cap pregunta és més fàcil que aquella que interroga sobre la possibilitat d’una nova bombolla especulativa, bancària, immobiliària. No és possible, és segur que passaran. Perquè no hi ha sortida als problemes en l’economia capitalista, tal com el marxisme explica teòricament i de forma impecable, entorn de la llei del descens tendencial de la taxa de guany, i nosaltres constatem cada dia de forma pràctica. Especialment a Europa, referent de desenvolupament com a regió en la qual històricament es va anar més lluny en la institucionalització de conquestes obreres. Aquelles que avui estan en el punt de mira del capital financer, atacades a través del seu instrument principal a tal fi que és l’oficina del FMI a la regió, a saber, la UE.

Què fer?

La crisi mostra la incompatibilitat entre el capital financer i les conquestes obreres i democràtiques de la classe treballadora i el conjunt de la població. Això explica la greu crisi política actual de tots els règims i governs, molt particularment a Europa. Des de la nostra perspectiva, que és la de la classe treballadora, la constatació del veritable significat de la crisi ha de portar-nos a una conclusió inequívoca: no tenim gens que perdre amb el coneixement de les causes profundes dels nostres problemes, davant els quals només tenim una via de sortida: la nostra organització política independent de tot compromís amb el capital i totes i cadascuna de les seves institucions. Per així poder defensar incondicionalment nostres legítimes aspiracions, construint-nos així políticament enfront de la barbàrie a la qual cada vegada més obertament porta la supervivència del capitalisme. En definitiva, és l’horitzó del socialisme.

(Publicat a la Carta Setmanal 696– veure en castellà)

Les mobilitzacions dels treballadors de les drassanes de Navantia han desencadenat una important polèmica. Vivim en un món en el qual el capitalisme en descomposició ha fet de l’indústria de guerra un dels seus principals components, i en el qual es duu a terme una ofensiva militar de destrucció de les nacions per destruir amb elles els drets arrencats en la lluita de classes i apropiar-se directament dels seus recursos naturals . Aquí està el que succeeix a Àfrica subsahariana, a Líbia, a Síria, a Iemen…

Hem d’assenyalar la hipocresia dels qui aproven -o no qüestionen- la pertinença d’Espanya a l’OTAN, i, per tant, els bombardejos de Líbia i d’altres, i ara s’esquincen les vestidures per la venda d’armes al govern dictatorial d’Aràbia Saudita.

Publiquem aquesta contribució al debat que s’ha obert.

El passat 3 de setembre, la Ministra de Defensa, Margarita Robles, anunciava que el seu ministeri havia decidit paralitzar la venda a Aràbia Saudita de 400 bombes de precisió làser fabricades a Estats Units i que tenia l’Exèrcit espanyol. Robles assenyalava, no sense raó, que aquestes bombes podrien ser utilitzades per bombardejar Iemen.

Les declaracions de Robles van donar lloc a una resposta per part del govern Saudita, que ja havia pagat els 9,5 milions d’euros de la comanda. De manera immediata van insinuar que aquesta decisió els podia obligar a revisar el contracte amb les drassanes a Navantia de Sant Fernando (Cadis).

Aquest contracte es va signar el passat mes de juliol per un import d’1.800 milions d’euros, i suposaria una càrrega de treball global de set milions d’hores per a les drassanes de Badia de Cadis, Ria de Ferrol i Cartagena i la seva indústria auxiliar. Es calcula que donaria ocupació a 6.000 treballadors durant cinc anys, dels quals 1.100 seran directes en les drassanes Navantia, 1.800 per a les indústries auxiliars de l’empresa i una mica més de 3.000 indirectes en altres empreses. No és moc de gall dindi a la província de Cadis, que encapçala tots els índexs d’atur i precarietat.

Els treballadors de Navantia es mobilitzen

Immediatament, els treballadors de Navantia, amb les seves organitzacions al capdavant, van reaccionar a l’anunci saudita convocant mobilitzacions. Diverses manifestacions són convocades, encapçalades per una pancarta que exigeix “càrrega de treball per a les drassanes”.

Tenen raó aquests treballadors i els seus sindicats? Des del nostre punt de vista, la seva mobilització mereix el suport incondicional de tot el moviment obrer.

El treballador d’una drassana, per conservar el seu lloc de treball, necessita que es construeixin vaixells.

No tothom opina així. Potser l’exemple més extrem hagi estat el comunicat difós per les Seccions Sindicals d’Autonomia Obrera i CGT de l’Hospital “Porta del Mar” del propi Cadis, que han dit que “rebutgem de arrel tals mobilitzacions pel seu gravíssim contingut insolidari i bel·licista, ja que l’única cosa que, en última instància, es persegueix amb elles és imposar al govern central un canvi de postura en la seva decisió d’anul·lar la venda a Aràbia Saudita d’una comanda de 400 bombes de precisió làser pel temor al fet que això pogués implicar l’anul·lació per aquest país del contracte signat al juliol per a la construcció de cinc corbetes”. El comunicat afegeix que “constitueix en el fons una mobilització reaccionària i una expressió gravíssima d’insolidaritat i incoherència que gens tenen a veure amb les lluites històriques del moviment obrer”. Com si fossin els treballadors de les drassanes els qui decideixen si aquests vaixells són creuers, butaners o bucs de guerra. O a qui es venen. Caldria recordar a aquests “grans moralistes” que són els patrons i els governs els qui decideixen això. Com decideixen les guerres a les quals obliguen a anar als treballadors com a carn de canó o com a víctimes. Per les mateixes, es podria arremetre contra els treballadors que fabriquen plàstics que contaminin els mars, o en les mines que aboquen als rius, o que treballen en altres indústries contaminants. Resulta fins i tot pesat haver de recordar, 174 anys després que Marx escrivís els manuscrits de 1844, que sota el règim capitalista el treballador es limita a vendre la seva força de treball, que el propietari de l’empresa i qui decideix què es fabrica en ella és el patró, i que el treballador està alienat de les mercaderies que es veu obligat a produir.

L’alcalde de Cadis, José María González, “Kichi”, de l’ala “anticapitalista” de Podemos, escrivia que “la meva posició personal és sobradamente coneguda i clara (…) em reitero una vegada més en ella si fa falta: que vengen les comandes!, els signats i els que estiguin per signar” L’única sortida per a les Drassanes, llavors, seria construir vaixells per a Aràbia Saudita?, i afegia que “ara els toca donar la cara i demostrar que en aquesta ocasió estaran amb les nostres drassanes i amb totes aquestes famílies a les quals una vegada ens van deixar a l’estacada. No escorrin més l’embalum i garanteixin la càrrega de treball per a les nostres drassanes!”. I afegeix, no sense raó, que “fa anys que podia haver-se engegat una política de diversificació de la producció, equilibrant les comandes de la indústria militar amb la civil, la comercial, l’eòlica de off shore…però no. Els nostres governants van preferir condemnar a Navantia als vaivens capritxosos d’economies alienes a nosaltres mateixos. I així ens va”. Ara bé, a aquesta petició de Kichi hauria de respondre el govern al que sustenta “Podemos”, el seu propi partit, que és el que hauria de garantir aquesta càrrega de treball.

Què impedeix a la direcció de “Podemos” portar aquesta qüestió a les negociacions dels pressupostos de l’Estat que estan negociant en aquest precís moment amb el PSOE, i exigir en aquesta negociació carregues de treball o ajudes públiques a les Drassanes?

La UE i els governs al seu servei van desmantellar les drassanes

En 1982, quan Felipe González va arribar al govern, hi havia en l’Estat espanyol 10 grans drassanes (Unió Naval de València, Factories Juliana, MCíes, Drassanes de Sevilla, Drassanes de Huelva, Euskalduna, Drassanes de Sestao, ASTANO, Bazán de Ferrol i Unió Naval de Barcelona). En ells treballaven prop de 100.000 persones. A partir de 1984, preparant l’entrada d’Espanya en la Unió Europea, comença l’anomenada “reconversió naval”, que no és sinó el tancament progressiu de totes les drassanes.

El tancament de les drassanes ve impost des de Brussel·les en compliment del principi tan car a la UE de “lliure competència no falsejada”, que obliga a competir amb les drassanes asiàtiques (on els baixos salaris, la falta de drets i les males condicions de treball, juntament amb les ajudes públiques, permeten tirar els costos de producció). Brussel·les prohibeix que les drassanes europees rebin ajudes públiques, sense les quals no poden sobreviure. Com a resultat d’aquesta política, les drassanes europees van tancant un darrere l’altre. En 1950 tenien més del 50% del total de construcció naval mundial. En 1990, les drassanes dels països de la UE tenien un 22% i els països asiàtics (Corea del Sud, Japó i Xina), tenien ja una quota de mercat mundial del 57%, avui és ja del 86%, mentre que el percentatge de les drassanes de la UE ha passat al 7% del total mundial. Només els queden, pràcticament, vaixells molt especialitzats com els creuers i els bucs militars, on només les patents i el secret militar protegeixen el mercat. És aquesta política la que ha portat als treballadors de Navantia a dependre dels contractes militars.

La Unió Europea va obligar, fins i tot a retornar les ajudes ja rebudes. Una decisió adoptada el 17 juliol 2007 pel Col·legi de Comissaris de la Comissió Europea, format per 28 membres i el president de la CE, José Manuel Durao Barroso, ratificant la proposta elaborada pel llavors comissari de Competència, Joaquín Almunia. El secretari general de la patronal gallega del metall (Asime), Enrique Mallón, va dir llavors que la decisió d’Almunia i de la Comissió de Competència havia causat “uns danys absolutament irreparables per a la indústria naval espanyola”.

No fa falta insistir que aquestes decisions eren absolutament irracionals des del punt de vistes de les necessitats del nostre país, que té gairebé 6000 quilòmetres de costes i un dèficit important d’infraestructures de transport. És a dir, que necessita vaixells (per exemple, quan l’enfonsament del Prestige que va omplir les costes de Galícia de “chapapote”, es va trobar a faltar l’existència de remolcadors d’alta potència. I segueix sense haver-los). Fabricar aquests vaixells a Corea o a Xina és prevaler els interessos de les multinacionals que deslocalitzen allí la construcció de vaixells per sobre de les necessitats de l’economia nacional.

No va faltar llavors la resistència dels treballadors de les drassanes, que, juntament amb les seves organitzacions, van anar a la vaga, es van manifestar, es van enfrontar a la policia en combats mítics. Comptaven amb la simpatia i el suport del conjunt de la classe treballadora i en les seves mobilitzacions van participar milers de treballadors i treballadores d’altres empreses. Va ser la submissió dels seus dirigents al marc imposat per l’U.E. el que va impedir que poguessin arribar fins a la fi i vèncer.

Com és avui la submissió a aquest marc la que els col·loca en la disyuntiva de perdre els seus llocs de treball o mobilitzar-se per defensar l’única comanda de vaixells que tenen.

Les meravelles de l’amistat dels tirans

En lloc d’atendre a les exigències de la majoria, els successius governs van lliurar a bona part dels treballadors de les drassanes com a “última sortida” als cacics del Golf, “compinches” de la família Borbó.

Aquest és el sentit de la propaganda que enaltia al rei Juan Carlos i al monarca actual, com “els millors ambaixadors dels interessos d’Espanya”. Així, l’alternativa al fet que es pretén sotmetre als treballadors és servir els crims dels cacics, o tancar.

Així, el règim monàrquic exigeix la submissió a l’arbitrarietat d’afavorir als mercats asiàtics, i deixa una petita part per servir als seus “compinches”. El que els treballadors i els pobles necessiten són governs i unes Corts que serveixin els interessos de la majoria i dediquin la producció a fomentar la producció.

Culpar ara als treballadors que defensin la construcció dels únics vaixells que els deixen construir no és desviar el tir, que hauria d’apuntar contra el capital i els governs i les institucions que li serveixen?

La defensa dels llocs de treball en les drassanes, que és responsabilitat dels dirigents de les principals organitzacions dels treballadors, exigeix que aquests dirigents trenquin amb les condicions imposades pel capital financer. Tenen raó els treballadors de Navantia en exigir que les seves organitzacions lluitin per la continuïtat de la seva drassana.

(Publicat a la Carta Setmanal 694 – veure en castellà)

Fa ja tres mesos que els treballadors d’aquest país van rebre amb alegria la caiguda de Rajoy, després que triomfés la moció de censura presentada pel PSOE. Suposava un alleujament indubtable tirar del govern al partit que ha fet de la corrupció i de la política antisocial i d’enfrontament amb els pobles, els seus senyals d’identitat més característiques. Per a molts, un cert halo d’esperança semblava obrir-se. Però la realitat és que tres mesos després encara no hi ha cap problema resolt.

Segurament hi haurà qui objecti que l’acció del govern de Pedro Sánchez està condicionada per la falta d’una majoria parlamentària sòlida i estable en la qual recolzar-se. Això és cert i és un fet. No obstant això, sent cert, la qüestió central és que no és possible acabar amb les polítiques d’austeritat –i per tant, amb les retallades– respectant els límits que imposen les lleis d’Estabilitat Pressupostària; no és possible avançar en la defensa de les pensions si no es deroguen les reformes; no és possible defensar l’ensenyament públic si no es deroga la LOMCE; i finalment, no és possible avançar en la solució de la qüestió catalana, dient el mateix que deia Rajoy, encara que a diferència d’aquest, es posi l’accent en la necessitat de diàleg. Una acció política del govern que posés les necessitats i reivindicacions de la majoria social per davant de qualsevol altra consideració, que afrontés amb determinació democràtica l’aspiració majoritària del poble català, sense deixar-se pressionar per institucions i poders que provenen del franquisme, en primer lloc de la Corona, podria o no tenir majoria parlamentària, però segur que tindria el suport de milions al carrer.

Per contra, la política de “consens” o l’intentar fer creure que es poden solucionar els problemes dels treballadors, o fer una altra política econòmica, respectant els dictats de Brussel·les i del gran capital sobre el dèficit, és el camí més curt perquè la dreta recuperi el govern. Aquí està l’exemple de Portugal en el qual el govern de António Costa vol adoptar una nova reforma laboral que empitjora fins i tot la realitzada pel govern anterior seguint els dictats de Brussel·les, la qual cosa ha provocat que la CGTP cridi a manifestar-se en contra.

Els treballadors necessiten saber si al cap de les piruetes sobre el pressupost de 2018 i el del 2019 aquest govern començarà a revertir vuit anys de retallades, o serà un nou govern que mantingui les retallades (suavitzant algun aspecte). Els sindicalistes no poden acontentar-se amb promeses sobre l’abolició de l’article 315.3 del Codi Penal, o de derogació “parcial” de la reforma laboral, i els pensionistes dubten que les seves pensions quedin assegurades amb la volta al Pacte de Toledo. Per defensar-se, els treballadors necessiten recuperar plenament el dret de vaga i el dret a la lliure negociació, qüestionat d’arrel per la reforma laboral.

No és el mateix Sánchez que Rajoy, però la política de draps calents no acontenta a ningú, i permet que la dreta es rearmi.

Els simbolismes … i la qüestió catalana de fons

En aquestes condicions, el govern Sánchez ho fia tot als gestos simbòlics com la, sens dubte justa, exhumació de Franco, el dictador responsable de milers i milers d’assassinats, el mausoleu dels quals constitueix una vergonya democràtica que cal desmuntar.

El nomenament com a cap de gabinet d’un expert en màrqueting apolític, que cada dia busca la bona notícia per als espanyols, al cap de dos mesos de notícies dispars i contraposades comença a tenir-nos marejats. A més, aquests gestos coexisteixen amb altres decisions que expressen la submissió a les pressions dels jutges: la ministra Dolores Delgado ha fet marxa enrere en la seva decisió inicial de no donar suport a la demanda civil interposada contra el jutge Llarena i contractarà un despatx d’advocats perquè ho defensi, a el “mòdic” preu de 544.982 euros. El govern de Pedro Sánchez, que segons algunes fonts, buscava que la Fiscalia retirés l’acusació de “rebel·lió”, ha cedit a les pressions de jutges i fiscals i ha decidit defensar a Llarena i els seus nyaps judicials. “De disbarat en disbarat”, ha qualificat Pérez Royo l’actuació judicial contra Puigdemont i altres consellers. Com explica en un recent article Pérez Royo, “l’erràtica instrucció del jutge Pablo Llarena, que li ha portat a retirar primer la euro-ordre dictada en el seu moment per la jutgessa Carmen Lamela davant la justícia belga, a dictar després una nova euro-ordre per tornar a retirar-la, el jutge instructor ha afectat a drets fonamentals de Carles Puigdemon negant-li al mateix temps la possibilitat de defensar-se”, i que “és el propi jutge Llarena el que s’ha posat en una posició jurídica insostenible”.

La pressió de bona part de l’aparell judicial ha aconseguit que el govern assumeixi la defensa d’un disbarat judicial, per tapar les vergonyes d’una instrucció que pretén aixafar una posició política. Cedir davant aquesta pressió és tancar la porta a una solució que solament pot ser política.

La reacció passa a l’ofensiva

Més que la feblesa parlamentària, és la falta de determinació política el que esperona a la dreta més reaccionària. Davant l’enfonsament del PP, totes les institucions que vénen del franquisme han emprès l’atac al dret a protestar mitjançant llaços grocs. Una jutge ha determinat que igual dret és posar llaços com llevar-los (negant la llibertat d’expressió), i aquesta barbaritat s’ha convertit en contrasenya dels polítics i mitjans del règim, organitzant una campanya en la qual C’s, llevant-se la careta de dreta moderna i aliena a l’herència franquista, fa de portaveu de carrer i piquet provocador. Volen provocar una situació d’enfrontament que justifiqui les crítiques al govern de Pedro Sánchez per ser condescendent amb els “independentistes”. Fins al PP ha hagut de desmarcar-se de les formes de la campanya de retirada de llaços grocs. I tots dos van a abstenir-se en la votació per convalidar l’exhumació de Franc via decreto-llei.

Cal organitzar la resposta, obrir una nova perspectiva

El perill que es pugui arribar a una situació d’enfrontament civil exigeix més que mai que les organitzacions obreres prenguin les regnes de la lluita per les llibertats, que inclou la llibertat dels presos catalans i la fi de l’assetjament judicial. Té raó Pepe Álvarez quan diu que mentre existeixin presos no hi haurà solució. Però això ha de voler dir que els treballadors de tots els pobles de l’Estat espanyol tenen un paper central a jugar en la defensa de les llibertats. Ha de significar que cal posar-se al capdavant d’aquesta exigència i organitzar-la, independentment que l’actuació del president català Quim Torra i del seu govern no generi simpaties. Les seves declaracions públiques per descomptat no afavoreixen que l’expressió majoritària del poble català –un 80% favorable a la realització d’un referèndum– es vegi representada per qui solament parla per a una part. El fet de “tancar” el Parlament català fins al 2 d’octubre per evitar respondre a l’oposició, o en prevenció que hi hagi debats en els quals s’expressin les diferencies internes que existeixen al govern de la Generalitat, per descomptat no és la millor manera d’afirmar cap “República”. En tot cas, és la manera de tapar que hi ha companys de viatge, com el PDeCAT, contraris a tota mesura positiva contra el gran capital (augment de l’IRPF a les grans fortunes), o que són ferms partidaris de mantenir les subvencions públiques a col·legis privats.

D’igual manera, la convocatòria d’una nova Diada en la qual la reivindicació de la llibertat dels presos hagués d’estar al centre, els organitzadors han decidit donar-li un caràcter en el qual, previsiblement, solament se sentin convocats els qui estan a favor de la independència.

Això fa més necessari organitzar la força que uneixi als treballadors i pobles contra el règim monàrquic, en la lluita per la República, únic camí que pot unificar l’exigència d’autodeterminació del poble català i de tots els pobles, i les reivindicacions socials i democràtiques dels treballadors (en actiu, jubilats o aturats) que són una mateixa classe en tot l’Estat espanyol. Amb els mateixos interessos i idèntics objectius. Encara que l’aparell d’Estat s’obstini a dividir-nos i enfrontar-nos, i per més que uns altres pretenguin aixecar una suposada República, de contingut social indeterminat, al marge dels treballadors a Catalunya.