Archivo por meses: julio 2018

No hay tregua

(Publicado en la Carta Semanal 689ver en catalán)

Hace exactamente dos meses la moción de censura presentada por Pedro Sánchez en nombre del grupo parlamentario del PSOE consiguió lo que parecía impensable: reunir a todas las fuerzas representantes o que pretenden serlo de los trabajadores (PSOE, IU/Podemos) y los pueblos –particularmente el pueblo catalán y el vasco (ERC, Sortu, Compromís y PDeCAT, PNV). Sin duda con intereses a veces contradictorios estas fuerzas se sumaron para  hacer caer al representante genuino de las instituciones heredadas del franquismo y a su “marca blanca” Ciudadanos.

Sigue leyendo

No hi ha treva

(Publicat a la Carta Setmanal 689veure en castellà)

Fa exactament dos mesos la moció de censura presentada per Pedro Sánchez en nom del grup parlamentari del PSOE va aconseguir el que semblava impensable: reunir a totes les forces representants o que pretenen ser-ho dels treballadors (PSOE, IU/Podemos) i els pobles –particularment el poble català i el basc (ERC, Sortu, Compromís i PDeCAT, PNB). Sens dubte amb interessos de vegades contradictoris aquestes forces es van sumar per fer caure al representant genuí de les institucions heretades del franquisme i a la seva “marca blanca” Ciutadans.

La moció de censura i la formació del nou govern, més que una maniobra parlamentària, era i és el resultat de la resistència dels treballadors en tot l’Estat, i dels pobles –d’entrada, però no solament el català– contra la política de regressió social i antidemocràtica del PP

Però el PP actuava en nom de la Monarquia i del capital financer. Recordem el discurs del rei del 3 d’octubre i les decisions de les grans empreses de deslocalitzar la seva seu social de Catalunya. La caiguda de Rajoy va ser per tant una derrota de la Monarquia i del capital financer, i més quan Rajoy vivia cercat per la mobilització dels pensionistes.

En les últimes setmanes, Sánchez ha multiplicat gestos i promeses, obrint perspectives. El 17 de juliol, en la seva compareixença al Congrés, Sánchez va anunciar un “gir social” i la necessitat de trobar una sortida política a la qüestió catalana. Gir social que entre altres coses es concretava en el restabliment de la sanitat universal, emprendre el procediment per derogar l’art. 315.3 del Codi Penal, altres mesures genèriques sobre ocupació juvenil, i exhumar les restes de Franco del Valle dels Caiguts.

Responent a aquest discurs, els sindicats, particularment José María Álvarez –secretari de la UGT– va plantejar que cal passar de les paraules als fets. Encara que en la reunió del dimarts 24 de juliol amb Sánchez, la ministra del Treball i el secretari de la Confederació Europea de Sindicats, aquests dos últims van declarar que potser calia ajornar la derogació de les reformes laborals i solament modificar les mesures més lesives. Aquesta moderació la van justificar perquè el govern tenia una base minoritària. Però més minoritària la tindrà si no compleix les grans reivindicacions, com derogar la reforma laboral.

Els grans empresaris i la banca passen a l’atac

Després dels primers dies de sorpresa els grups de capitalistes i les patronals han passat a l’atac contra el Govern, no tant pel que ha fet, sinó pel perill del que, davant la pressió dels treballadors, pugui fer. Així, pocs dies després d’haver signat l’acord salarial (AENC, 4 de juliol) d’abast ultramínim, Rosell va declarar que aquest acord està en perill si el Govern augmenta els impostos a les empreses (el tipus impositiu efectiu de les grans empreses a Espanya no supera el 9 per cent, un de les més baixos de la Unió Europea, quan les empreses baten rècords de beneficis).

Per la seva banda, una de les dues majors empreses “espanyoles”, Telefònica, en la seva Junta d’Accionistes del 8 de juny, va rebre així al nou govern: les regulacions europees a les telecos drenen el seu creixement, les obliguen a competir en condicions poc avantatjoses , quan aquestes empreses són la clau per a l’economia digitalitzada. No és cert, els superbeneficis d’aquestes grans empreses són la clau per sotmetre el país al saqueig, a una especulació voraç.

Aquests últims dies, davant la persistència de Sánchez, la presidenta Botín i la Junta d’Accionistes del Banc Santander ha pujat el to i el volum de les amenaces. D’una banda, el Santander encapçala la banca, que a Espanya té un pes aclaparador. Bankia ja li ha secundat.

En aquesta situació s’inicia el debat sobre el pressupost de 2019 (recordem que el nou govern va acceptar mantenir el pressupost 2018 de Rajoy (contra el qual havia votat) prometent un pressupost social per 2019.

Amb el suport de Brussel·les

La gran banca compta amb el suport –devaluat– de la Comissió Europea que té el cinisme de dir-li a Sánchez la “obligació” de reduir el dèficit públic fins al 2,7%, com havia promès Rajoy. El Govern ha assenyalat que s’arribarà al 2,9%, denunciant que els governs de Rajoy prometien rebaixar el dèficit i feien el contrari. En aquesta Carta havíem assenyalat que la Comissió Europea li deixava passar tot a Rajoy, per sostenir-li davant tantes crisis de governs europeus. Ara ve Sánchez-Calviño amb xifres reals, tocant als bancs, que donen un marge de varis milers de milions d’euros per a alguns gestos, inclòs donar un indispensable respir al finançament autonòmic (quina reforma està paralitzada des de fa 10 anys). I això és intolerable.

La nova joia del PP, Casado, exigeix al Govern que redueixi el dèficit com va prometre Rajoy. És a dir, que aquest Govern ha de reduir el que el que no va reduir Rajoy i més, actuant com el govern més antiobrer, antisanitat i antieducació.

11000 milions d’euros és el pressupost que es juga en aquesta operació. I aquesta super retallada l’ha d’emprendre Sánchez perquè a la Comissió Europea li sembla intolerable que hi hagi governs que tractin de limitar una mica les retallades, en lloc de retallar més. Encara que això comporti agreujar el col·lapse autonòmic general, dificultant més resoldre la qüestió catalana. Però això sí, el descrèdit de Sánchez taparia els nous casos de corrupció del règim en curs.

Quin és l’interès de la majoria social?

D’entrada siguem clars, aquests milions no determinen tota l’acció de govern. Però establim criteris: davant els «endevins» que ahir intentaven atemorir amb la suposada fortalesa de Rajoy i avui criden a la moderació per no enemistar a empresaris i institucions, la pregunta és para qui es governa?

Si realment el Govern busca el suport dels treballadors i els pobles, o sigui de la majoria, el camí és clar: donar resposta a les reivindicacions, des de la derogació de les reformes laborals i de pensions a l’alliberament dels presos polítics catalans, i la derogació de la Llei Mordassa i l’articulo 315.3 del Codi Penal.

No estan solament en joc les majories parlamentàries. El PP està lluny d’haver superat la seva crisi, el resultat del seu Congrés ha demostrat que està partit per la meitat i no ha resolt cap dels seus problemes, començant pel propi Casado i el seu màster.

El vot al Congrés dels Diputats

El 27 de juliol en el plenari del Congrés dels Diputats, la proposta de sostre de despesa per elaborar els pressupostos del 2019, que va plantejar el Govern, va ser derrotada pel vot en contra del PP i Ciutadans, i l’abstenció d’Units Podem i els grups nacionalistes, excepte el PNB.

L’abstenció d’aquests grups va ser justificada dient que l’augment de despesa social de 6.000 milions d’euros era insuficient. No obstant això cal constatar, que en el marc dels pactes d’estabilitat imposats pel capital financer per mitjà de la Unió Europea, els marges són mínims.

Un govern que vulgui donar resposta, encara que sigui de forma limitada, a les reivindicacions dels treballadors i els pobles portarà a desafiar els dictats del capital financer, les seves institucions internacionals, la UE i FMI, i nacionals com la Monarquia i les lleis que regeixen l’ordenament pressupostari del país, que de moment permeten entre altres coses que el Senat veti les decisions de la cambra baixa.

El combat del moviment obrer

El moment és per tant propici per detenir i revertir les retallades, passar a l’acció és la responsabilitat de les organitzacions. Els treballadors estan disposats, com els taxistes.

Mentre el capital financer està deslligat, seria un error gravíssim trencar l’aspiració dels treballadors a la mobilització unida per donar una bolcada política. És indispensable la unitat i la mobilització en aquests moments. Seria greu contenir als treballadors per un “respecte a la crisi de les institucions” que han causat aquesta crisi i són el veritable obstacle per treure el país del laberint. Això permetria que tiressin endavant Botín i els grups capitalistes.

El moviment obrer ha d’establir la relació estreta entre la defensa dels drets i el combat contra el règim monàrquic. Per sortir de la incertesa del moment, no cal renunciar a cap dret. I la lluita per la República deslliga les mans de les organitzacions: no, no som responsables de sostenir a les institucions de la corrupció. Estem per la democràcia.

Tras la cumbre de la OTAN

(Publicado en la Carta Semanal 688ver en catalán)

La Organización del Tratado del Atlántico Norte ha celebrado su cumbre anual en Bruselas los pasados 11 y 12 de julio, una cumbre marcada por la polémica sobre el gasto militar. Una polémica que ha oscurecido la noticia de que la OTAN sigue con sus planes de ampliación y ha invitado formalmente al Gobierno de Macedonia a “iniciar sus negociaciones de adhesión” para optar a ser miembro de la misma.

Sigue leyendo

Després del cim de l’OTAN

(Publicat a la Carta Setmanal 688veure en castellà)

L’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord ha celebrat el seu cim anual a Brussel·les els passats 11 i 12 de juliol, un cim marcat per la polèmica sobre la despesa militar. Una polèmica que ha enfosquit la notícia que l’OTAN segueix amb els seus plans d’ampliació i ha convidat formalment al Govern de Macedònia a “iniciar les seves negociacions d’adhesió” per optar a ser membre de la mateixa.

Recordem que l’OTAN és una aliança militar –i política– que garanteix la submissió dels països que la formen als interessos militars dels Estats Units. Però Donald Trump veu la seva supremacia en perill. Les bases materials de l’imperialisme nord-americà estan destruint-se: la mineria. La siderúrgia, l’automòbil estan en caiguda lliure, el dèficit d’infraestructures i de les administracions és brutal, l’educació depauperada, solament funciona la sanitat per a uns pocs. És una vella contradicció: les multinacionals deslocalitzen arruïnant el país. Trump cerca com utilitzar el seu poder per revertir aquesta realitat. El resultat és el caos actual: guerra comercial, multiplicació de conflictes armats. En el seu afany d’intentar mantenir la seva supremacia econòmica i militar, pressiona als països de l’Aliança perquè augmentin la seva despesa militar, sostenint a la indústria d’armament ianqui i alleujant l’enorme pes de la despesa militar dels EUA: 607.000 milions de dòlars, prop del 4% del PIB USA i que suposa el 41% de la despesa militar mundial.

Amb els seus mètodes de cowboy Trump, fora de programa, va irrompre en el cim amb una roda de premsa en què deixava com un drap brut a tots els països que no destinen el 2% del seu PIB a despeses militars, exigència que ja venia fent Obama i de la qual Trump ha fet bandera.

En defensa dels interessos del capital financer, i el de matriu nord-americana, Trump sembla obstinat a destruir totes les institucions de l’Ordre Mundial construïdes després de la II Guerra Mundial, amb l’ajuda de la socialdemocràcia i de la burocràcia del Kremlin segons els casos. A Brussel·les Trump va venir a dir, pensant en la Unió Europea, que “paguem per la seva seguretat i vostès envaeixen EUA amb els seus productes més barats”.

Com a pas previ al cim, Trump havia escalfat l’ambient previ amb cartes dirigides a almenys 10 mandataris aliats, inclòs Pedro Sánchez, queixant-se que els seus països no compleixen l’objectiu fixat en el cim de Gal·les, i bombardejant a tots els membres amb tuits: “EUA gasta molt més en l’OTAN que cap altre país”, “segons alguns càlculs, paga el 90%”, la qual cosa “no és just ni acceptable”. (En realitat, EUA paga el 22% del pressupost de l’OTAN. És cert que la despesa militar d’EUA és el 67,5% de la despesa militar total dels 29 aliats, però això inclou el seu desplegament en tot el planeta, incloent teatres tan allunyats d’Europa com Japó o Corea del Sud).

En el Cim va ser més enllà: “Encara que alguns d’aquests països [els aliats] han estat augmentant la seva contribució des que vaig assumir el càrrec, han de fer molt més, Alemanya està en el 1%, EUA està en el 4%”, i va afegir que “són morosos en el que a mi respecta perquè Estats Units ha hagut de pagar per ells”.

En els seus exabruptes, Trump al·ludeix a l’objectiu fixat en el cim de Gal·les de 2014 de dedicar el 2% del PIB a Defensa. Però, en realitat, el cim de Gal·les no va acordar arribar al 2% del PIB en 2024, sinó “tendir” cap a aquest objectiu. Un propòsit que se’ls fa difícil de posar en pràctica a governs febles, que haurien de justificar augments importants de la despesa militar alhora que retallen en els serveis públics, els drets socials i les pensions.

Una pluja d’excuses i promeses

Tots els suposats “aliats” es van apressar a fer actes de contrició i prometre esmena, però cadascun afegia les seves reserves.

Aquest va ser el cas d’Alemanya, sobre la qual Trump va dir que “està completament controlada per Rússia, després de la construcció d’aquest nou gasoducte, més del 70 per cent del seu gas natural l’hi subministrarà Moscou”. La canceller Merkel es va veure obligada a contestar-li que ella mateixa va experimentar “el control de la Unió Soviètica” i que ara el seu país pot prendre decisions “independents”. Li va faltar afegir que no independents de Washington, ja que va reiterar la intenció del seu govern de complir amb l’objectiu de “avançar en l’adreça del 2% de la despesa de defensa” per 2024.

Per la seva banda, el president de França, Emmanuel Macron, ha assegurat que França aconseguirà el compromís d’invertir en Defensa el 2% del PIB para 2024. Però “no estic segur que augmentar la despesa en Defensa del 2% al 4% del PIB sigui una bona idea”, afegint que garantir la cohesió de l’OTAN és possible únicament si la càrrega pressupostària es comparteix de manera justa. El que denota que hi ha sectors del capital financer, fins i tot nord-americà, que no estan pel 4%.
Però tots els governs capitalistes, s’enfronten limitadament, però minoren el cop tractant que els obrers paguem amb la liquidació de les conquestes obreres. En canvi, els treballadors no podem acceptar els plans de Trump.

També el primer ministre d’Itàlia, Giuseppe Conte, ha donat una de freda i una de calenta. El comunicat del Cim afirma que es van a augmentar les despeses militars, però el governant italià, a la sortida, declara que no s’ha compromès a incrementar el pressupost de Defensa.

El President del Consell Europeu, Donald Tusk, expressava d’alguna manera la situació de molts dirigents europeus, col·locats incòmodament entre l’espasa de les exigències dels EUA i la paret de la pressió dels pobles dels seus països: “Benvolgut president Trump: Amèrica no té ni tindrà un aliat millor que Europa”, per afegir que “tinc dos missatges que traslladar. Volguda Amèrica: aprecia als teus aliats; al cap i a la fi, no tens tants. Volguda Europa: augmenta la despesa en defensa”.

El secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, ha manifestat que el “repartiment de càrregues no és just”, i va pronosticar “discussions fortes i franques” entre Trump i els seus socis. Però la situació “està millorant” i, segons els plans nacionals que els aliats van presentar a l’OTAN a la fi de l’any passat, hi haurà un augment de la despesa militar de 266.000 milions de dòlars. Tal vegada per això Trump ha acabat el cim dient que “vaig tenir una gran reunió amb l’OTAN, recaptant grans quantitats de diners”.

El cas és que, immediatament després del Cim, Trump es va encaminar a Hèlsinki a buscar un acord amb Putin a costa dels governs europeus. Pocs dies després, la canceller Merkel deia a la premsa que “ja no és possible confiar en el super poder d’EUA.”

Sánchez: assumir l’herència del PP i el atlantisme de la Monarquia?

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, no ha estat menys que uns altres. Ha declarat que el seu govern “empatiza” amb l’exigència d’aconseguir el nivell de despesa del 2% del PIB para 2024. “El nostre compromís és inexcusable i ho anem a complir”. Però immediatament afegeix en cada ocasió que cal fer un càlcul just, que prengui en compte la participació d’Espanya en les missions internacionals: ha desplegat 1.161 soldats en missions de l’OTAN, 616 de l’ONU i 757 de la Unió Europea. Així com la disponibilitat de capacitats militars i la voluntat d’utilitzar-les en favor de la pau i seguretat internacionals.

Recolzant-li, el Ministre d’Exteriors, Borrell, escrivia en La Vanguardia que “estem en totes les missions militars i civils desplegades per la Unió Europea. De fet, som el país que amb més personal contribueix a les mateixes, des d’Ucraïna, en el nostre veïnatge oriental, fins al Sahel, en el nostre veïnatge sud. Igual que la nostra aposta decidida pel pilar europeu de la defensa, el nostre compromís amb la seguretat i estabilitat en el Mediterrani és ferm i estem disposats a donar més passos al capdavant. Per això, en el cim de l’OTAN recentment conclosa, hem ofert liderar la propera missió d’ensinistrament a Tunísia i donar suport logístic de respatller a la presència de l’ONU a Líbia.” Borrell concloïa que és difícil el 2% per 2024.

Vegem en concret com es plantegen les coses. Al desembre la ministra Cospedal, recollint exigències de comandaments militars i de la Zarzuela, escrivia al Sr. Stoltenberg, secretari general de l’OTAN, que Espanya aconseguiria per 2024 l’1,53% del PIB en Defensa (10.000 milions més que ara). Quins són els seus càlculs?

En els anys 90, la Monarquia va aprovar uns Programes Especials d’Armament per valor de 30.113 milions (a més del manteniment i operacions dels exèrcits. Inicialment, es va notar poc al Pressupost i en el dèficit perquè es van camuflar com a crèdits dels departaments d’Economia, Indústria i Innovació. A dia d’avui estan pendents de pagament, d’aquí a 2030 uns 20.000 milions (d’aquells 30). Vol dir que els governs d’Aznar, Zapatero i Rajoy han xocat amb les exigències econòmiques i socials (i de manteniment de la Monarquia). Però el plantejat ara és pitjor.
Diuen el comandament militar i la Zarzuela que cobrir les “capacitats més necessàries i urgents” de les FA dins de l’OTAN exigeixen invertir 10.805 milions, que són l’avançada del nou cicle inversor per als propers 15 anys, quan queden 20.000 de l’anterior. Cal afegir la modificació del submarí S-80, dels 2.135 milions inicials fins a 3.600.

Aquests comptes del Gran Capità significarien augmentar un 1% el percentatge del PIB destinat a despeses militars (en un marc fixat per l’acord amb Brussel·les que obliga a reduir un 3% el pes del Pressupost de l’Estat pel que fa al PIB). O sigui robar 10.000 milions d’euros a pressupostos ja encongits d’ensenyament, sanitat, serveis públics.

La Monarquia sotmesa als Estats Units ja ha optat per sagnar als pobles àdhuc a costa de l’enfrontament entre els pobles de l’Estat espanyol i atacant des de les bases als pobles d’Àfrica i Orient Pròxim.

Més que mai són actuals les reivindicacions tradicionals del moviment obrer i dels pobles de l’Estat espanyol contra l’OTAN i retirada de les bases americanes.

La corrupción en la Casa Real espejo de la podredumbre del régimen de la Monarquía

(Publicado en la Carta Semanal 687ver en catalán)

Declaración del Comité ejecutivo del POSI – 13 de julio de 2018

La descomposición del régimen de la Monarquía se profundiza a pasos agigantados. La semana pasada hablábamos en nuestra Carta Semanal de la crisis abierta en el PP, partido que representa al aparato de Estado de la monarquía, heredado de la dictadura franquista.

Sigue leyendo

La corrupció a la Casa Reial mirall de la podridura del règim de la Monarquia

(Publicat a la Carta Setmanal 687veure en castellà)

Declaració del Comitè Executiu del POSI – 13 de juliol de 2018

La descomposició del règim de la Monarquia s’aprofundeix a passos engegantits. La setmana passada parlàvem en la nostra Carta Setmanal de la crisi oberta en el PP, partit que representa a l’aparell d’Estat de la monarquia, heretat de la dictadura franquista.

Avui són notícia les corrupteles del Rei “emèrit”, Juan Carlos I, desvetllades per la seva “amiga especial”, la princesa alemanya Corinna Zu-Sayn Wittgenstein. Val la pena detenir-se en com, pel que sembla, han sorgit a la llum aquestes revelacions de Corinna. Tot sembla indicar que han estat filtrades pel excomisari de policia José Manuel Villarejo, actualment a la presó i que durant anys s’ha especialitzat en els treballs del que s’ha anat cridant “les clavegueres de l’Estat”. El que això hagi pogut succeir és un signe més de la descomposició del règim.

El que han revelat les converses de la “amiga especial” de Juan Carlos I són assumptes de corrupció pura i dura.

Les comissions de l’AVE a la Meca

Segons Corinna, el llavors rei Juan Carlos I va rebre 80 milions d’euros per la construcció de l’AVE a la Meca. El rei va demanar –i va cobrar– una comissió per fer d’intermediari en l’adjudicació de les empreses espanyoles –OHL i Indra, entre altres– en el projecte de construcció de l’AVE a la Meca, contracte de més de 6.300 milions d’euros, adjudicat en 2012 gràcies a la intermediació del Borbó amb el seu amic el rei d’Aràbia Saudita. Segons les dades revelades per la princesa alemanya, OHL va posar com a negociadora a l’empresària iraniana Shahpari Zanganeh, esposa de l’empresari i traficant d’armes Adnan Khashoggi, qui va cobrar una comissió de l’1,5% del contracte. Pel que sembla, el llavors rei es va enfellonir en saber d’aquesta comissió i va arribar a dir “No em fotis, la meva comissió! Jo vaig fer el tren. Jo vaig parlar amb el meu amic, el meu germà, i amb els saudites […] M’heu de pagar a mi, no a Zanganeh. Jo em vaig reunir amb qui va tancar el contracte”. Finalment tot es va arreglar amb el pagament de la comissió de 80 milions a Juan Carlos I.

En conèixer els fets, el Coordinador d’Esquerra Unida, Alberto Garzón, declarava que “Això mostra la putrefacció de la institució, de la Casa Real, que ens representa a tots i pot fer tot això perquè està protegida”. Garzón ha demanat una recerca i ha afegit “que els Borbó són uns lladres és un fet històricament constatat”. Garzón acabava la seva entrevista en La Sisena dient que “Les dinasties monàrquiques al nostre país sempre han estat lesives per al poble treballador. Aquesta institució no solament és anacrònica i medieval sinó que també està blindada, la qual cosa facilita que es facin ardits i es quedin amb béns públics”. Una afirmació que contrasta amb el suport que el seu partit, el PCE, i la seva coalició, Esquerra Unida, van donar durant anys a la monarquia d’aquests mateixos borbons, i amb el fet que, avui mateix, Garzón sigui diputat en Corts per una coalició, Units Podemos, que no té al seu programa l’abolició de la Monarquia. No seria hora de corregir aquesta anomalia i exigir la fi de la monarquia corrupta, “anacrònica i medieval” i la proclamació de la República?

Els comptes i béns de Corinna com testaferro

El de l’AVE a la Meca no és l’única cosa. Corinna ha revelat també que ha estat utilitzada com testaferro de Juan Carlos de Borbó. Segons les converses que li van ser gravades, suposadament el monarca emèrit, a través del seu advocat a Suïssa, Dante Canonica, creava “estructures” opaques, concedia préstecs i propietats a Corinna que després li reclamava i posava comptes de bancs suïssos a nom del seu primer Álvaro d’Orleans i Borbó, resident en el paradís fiscal de Mònaco.

Referent a això, el sindicat dels Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha) va demanar aquest dijous a l’Agència Tributària (AEAT) que iniciï una recerca. En aquest sentit, adverteixen que el Rei emèrit podria ser investigat per frau fiscal i blanqueig si s’acredita la veracitat de les cintes gravades a la “amiga” de don Joan Carlos. Segons Gestha, pot tractar-se fins i tot d’un delicte de frau fiscal en l’IRPF de 2014.

No és l’únic tripijoc que s’atribueix al rei emèrit. Roberto Sègol, catedràtic d’economia i exempleat de CAMPSA, afirmava aquest dijous en els micròfons de Radi 3 que el rei Juan Carlos, el seu “volguda” amiga Corinna i el seu testaferro, Manuel Prado i Colón de Carvajal, cobraven una comissió d’entre “un o dos dòlars” per barril de petroli que comprava l’erari públic d’Espanya als països àrabs. Recordem que Prado i Colón de Carvajal va ser condemnat a presó per diversos delictes econòmics, i indultat pel govern al cap de tres mesos per “motius humanitaris”.

També són coneguts els seus coquetejos amb el tràfic d’armes, ja que l’emèrit té amistat amb coneguts comerciants d’armes, com és el cas del Assir, i no és estrany que visiti Aràbia Saudita per vendre armes. Costum que sembla ser molt del grat del fill, Felipe, que va intervenir en la venda de quatre vaixells de guerra a la monarquia saudita sense preocupar-se pels més de 10.000 morts de Iemen.

El pare de l’emèrit i avi de l’actual monarca, Juan de Borbó, tampoc se salva dels escàndols de corrupció, doncs va deixar una fortuna de 728 milions de pessetes en tres comptes a Suïssa, paradís fiscal, que van ser repartits entre Juan Carlos, Margarita i Pilar. La Casa Reial va assegurar que el llavors cap d’Estat va tancar el seu compte suís en 1995 i es va gastar els 375 milions de pessetes que va heretar en “obligacions i deutes contrets pels comtes de Barcelona”, així com en “despeses determinades”.

El cas és que aquestes activitats han de ser les que justifiquen la informació de The New York Times, segons la qual Juan Carlos comptava amb més de 1.800 milions d’euros de fortuna, quantitat sens dubte injustificable amb les remuneracions rebudes, doncs àdhuc estalviant tota la seva assignació anual d’entre 8 i 10 milions d’euros hauria trigat més de 180 anys a sumar aquestes quantitats.

Per què surt això ara?

Hi haurà qui digui que tot el que s’ha publicat ara se sabia d’una o una altra manera, que en tot caso els alts responsables polítics d’aquest país sabien de sobres. Però llavors, per què surt a plena llum ara? Precisament per la mateixa descomposició del règim, que fa que hi hagi sectors del capital financer i de les “clavegueres” de l’Estat que consideren que poden prescindir d’ell. Ja hi ha qui parla de la necessitat que el mateix Felipe VI abdiqui.

Ara bé, en aquesta situació, com és possible que els dirigents del Partit Socialista, una organització amb arrels republicanes, d’Unit Podemos, dels sindicats, s’aferrin a la defensa d’aquest règim corrupte? Com és possible que, com a molt, parlin de “reformes des de dins”?

No exigirien els interessos dels treballadors i els pobles que les organitzacions mostrin la seva total independència pel que fa a la Corona, la camarilla que l’envolta i dels interessos del capital financer que la defensa? No és hora de trencar amb la Monarquia i netejar tota aquesta porqueria obrint pas a la República?

750 jutges es solidaritzen amb el Tribunal de “La Manada”

(Publicat a la Carta Setmanal 687veure en castellà)

Cal acabar amb aquest poder judicial franquista

Més de 750 jutges espanyols han presentat una queixa al Consell Consultiu de Jutges Europeus per denunciar la “gravíssima amenaça” que segons ells s’ha produït contra la independència judicial pel que ells denominen el “linxament públic”, contra el tribunal que va dictar la sentència de” la Manada”.

Sigue leyendo

750 jueces se solidarizan con el Tribunal de “La Manada”

(Publicado en la Carta Semanal 687ver en catalán)

Hay que acabar con este poder judicial franquista

Más de 750 jueces españoles han presentado una queja en el Consejo Consultivo de Jueces Europeos para denunciar la “gravísima amenaza” que según ellos se ha producido contra la independencia judicial por lo que ellos denominan el “linchamiento público”, contra el tribunal que dictó la sentencia de La Manada.

Sigue leyendo

Crisi oberta en el Partit dels franquistes

(Publicat a la Carta Setmanal 686veure en castellà)

El del PP no és un cas aïllat. Amb les seves peculiaritats, està sofrint les conseqüències de l’huracà que arrossega a escala mundial a una bona part dels partits que en els últims 70 anys han estat la representació política de les classes en aquesta societat capitalista en crisi. Evidentment, aquest fenomen general es tradueix de formes diferents. Hi ha partits que es resisteixen, uns altres que es veuen situats en posicions marginals i uns altres que simplement han desaparegut.

En aquest sentit el PP té les seves característiques pròpies, ja que és la representació més genuïna de l’aparell d’Estat i de les institucions heretades del franquisme, sent, al mateix temps, com aquest aparell i aquestes institucions, defensor acérrim dels interessos del capital financer.

La corrupció és un càncer que corroeix, en diferent grau, a tots els partits que viuen a l’ombra del règim de la Monarquia, de les seves institucions i de les seves subvencions. En el cas del PP, la qüestió de la corrupció no és una anècdota: és l’essència mateixa de l’estructura del PP. La corrupció li és consubstancial com l’és a les institucions franquistes. No per casualitat ha estat caracteritzat per molts de “associació de malfactors”. El judici de la Gürtel els que li han precedit i les desenes que ho segueixen exemplifiquen aquesta caracterització.

En què es basa el PP?

Les dades són significatives, dels més de 800.000 afiliats declarats solament 66.000 -el 7,6 %- s’han inscrit per votar en les primàries d’aquest dijous 5 de juliol (i han votat finalment 58.000) o sigui menys de la quantitat de candidats presentats pel PP en les eleccions municipals del 2013.

El fet que el primer criteri per inscriure’s fos estar al dia en el pagament de les quotes posa de manifest com es financen els partits polítics que viuen de les institucions del Règim: encara que alguns presumeixin de no demanar préstecs als bancs, tots i cadascun d’ells viuen de les subvencions. Només de l’Estat reben 50 milions per a despeses ordinàries, més 2 milions per a les seves Fundacions, més subvencions electorals (uns 50 milions en cada elecció general). A això cal sumar subvencions als Parlaments Autonòmics i les Corporacions Locals. Un càlcul aproximat seria entre 150 i 200 milions d’euros procedents de subvencions a l’any.

Les últimes dades fiscalitzades pel Tribunal de Comptes corresponents a l’any 2013 confirmen que el finançament públic dels partits polítics suposa el 82,2% del total, mentre que els donatius ascendeixen solament al 2,2%. Solament el 15,47% dels fons privats restants correspon a les quotes dels simpatitzants i afiliats.

Això sense explicar, naturalment, les grans quantitats que procedeixen de mossegades, suborns i comissions per adjudicació d’obres públiques, concessions i contractes.

Quin debat?

Encara que els mitjans de comunicació parlin de dues ales del PP, l’ala pragmàtica estil Rajoy i l’ala dura d’Aznar, en la pràctica tothom ha pogut veure com la campanya interna per triar el candidat a dirigir el PP, es dirimeix entre sectors de l’aparell, sense cap debat ni cap diferència programàtica o ideològica clara. Recordem que Aznar va negociar amb ETA i es va aliar amb Pujol, mentre que Rajoy ha estat el protagonista de l’article 155 i el contrari al abort amb Ruiz Gallardón. Segons interessi a cada moment als bancs i a l’aparell de l’Estat monàrquic. Aquesta baralla pel pessebre fa que els cops baixos, les maniobres, les falòrnies i rumors siguin el pa de cada dia.

Així a la pregunta de perquè el “dofí” de Rajoy, Nuñez Feijoo, president de la Xunta de Galícia, única comunitat on el PP és majoria absoluta, no es va presentar com a candidat, la resposta és reveladora. Oficialment va declarar que ell es devia a Galícia, però pels passadissos circulaven “dossiers” recordant la seva vella relació amb el conegut narcotraficant gallec Marcial Daurat, amb qui –havent-hi ja estat públicament relacionat amb el contraban de tabac i drogues– va viatjar a Eivissa, Canàries, Becs d’Europa i Cascais (Portugal). A més de les festes i caps de setmana que tots dos compartien en les mansions de Marcial Daurat en la Illa de Arousa i Baiona, una localitat turística propera a Vigo.

Les males llengües diuen que aquests “dossiers”eren manejats per Pablo Casado (al seu torn perseguit pel màster que li acusen d’haver rebut de regal), i facilitats pel CNI per “consell” de Sáenz de Santamaría. Rumors, sí, però una de les primeres mesures del nou govern ha estat transferir el CNI de la vicepresidència al Ministeri de Defensa. I en la visita de la ministra Robles al centre per reunir-se amb el director del centre Félix Sanz Roldán, van declarar al “uníson”que el CNI no fabricava “dossiers”de persones.

El resultat final de la votació dels afiliats deixa al PP en una greu situació: tres candidats s’han repartit gairebé per igual els vots, als dos primers (Soraya i Pablo Casado) els separen 1.600 vots, i la fins ara secretària general, Dolores de Cospedal, ha estat eliminada. S’espera una lluita a cara de gos pels compromisaris del congrés que el proper dia 20 de juliol decidirà el guanyador definitiu.

Què hi ha darrere de l’enfonsament del PP?

Ningú semblava fa només unes setmanes apostar per l’enfonsament del PP. Reclamem l’honor d’haver-ho fet, però no perquè tenim dots d’endevins, sinó per una simple raó lògica: el PP era el cobreix vergonyes de la Monarquia, i, des de fa mesos, els portaveus del Rei, i, en particular, l’ABC, no es cansaven de repetir que Rajoy no es concentrava en la tasca de salvar al règim. Aznar fins i tot va arribar a acusar a Sáenz de Santamaría d’haver pactat amb el dirigent d’ERC Oriol Junqueras.
El Rei el 3 d’octubre va llançar a l’aparell judicial i va intentar ordenar a totes les institucions de l’Estat contra el poble català. Les eleccions catalanes del 21 D van mostrar el fracàs d’aquesta operació (com reconeix Aznar amb el seu florit llenguatge sobre el que ell flama la trama colpista)
La caiguda del PP, unida a la falta de consistència de Ciutadans, agreuja la crisi del règim, al que no li queda més remei que confiar que l’adreça del PSOE aconseguirà estabilitzar la situació. No obstant això, el desenllaç de la moció de censura, ha fet reviure en certa forma el “No és No” que va mobilitzar a la militància socialista, que no volia ni vol cap relació amb els hereus del franquisme, i que aspira a un govern que faci seus els anhels de la majoria treballadora d’aquest país. Al marge de qualsevol hipòtesi sobre l’actuació futura del nou govern (al marge, també, del seu programa i les seves intencions), aquest ha obert expectatives entre els treballadors i els pobles, que aixequen exigències que el govern es veurà obligat a acceptar o a rebutjar. En última instància, serà la lluita de classes qui decideixi la sort d’aquest govern.

La Monarquia al centre

De forma creixent, de Vallecas a Barcelona, d’Almeria a Pamplona, es va obrint entre la població treballadora la convicció que el tap, l’obstacle que s’oposa a la defensa dels drets i la conquesta de les reivindicacions és la Monarquia, clau de volta de les institucions heretades del franquisme, súbdita de les empreses militars dels EUA, al servei del gran capital, còmplice de l’imperialisme mundial. El que aprofita per actuar com a intermediària en els tràfics d’armes i altres tèrbols negocis.
Aquesta realitat recorre de dalt a baix a totes les organitzacions que enfonsen les seves arrels en el combat per l’emancipació social i nacional, i que es veuen obligades a triar: o acomodar-se al règim monàrquic i al capital financer i les seves institucions, o aplanar el camí a la República, del poble i per al poble, a la República dels pobles.

Perquè república no és un mer canvi d’un rei per un president. República és, en la consciència de les masses, i des que al segle XIX es van constituir els primers agrupaments republicans, un component de la lluita per la propietat de la terra, pels salaris i les condicions laborals, per la separació de l’Església i l’estat i de l’Església i l’Escola, per l’escola pública, pels drets dels pobles i nacions, és a dir, per la fi de tota opressió i explotació. Per això precisament, defensar la continuïtat del règim monàrquic és un càncer per a totes les organitzacions que tenen el seu origen en el combat emancipador.

Crisis abierta en el Partido de los franquistas

(Publicado en la Carta Semanal 686ver en catalán)

Lo del PP no es un caso aislado. Con sus peculiaridades, está sufriendo las consecuencias del huracán que arrastra a escala mundial a una buena parte de los partidos que en los últimos 70 años han sido la representación política de las clases en esta sociedad capitalista en crisis. Evidentemente, este fenómeno general se traduce de formas diferentes. Hay partidos que se resisten, otros que se ven situados en posiciones marginales y otros que han simplemente desaparecido.

Sigue leyendo