En 2015, el gobierno Rajoy, imponiendo su mayoría absoluta, promulgó la Ley Orgánica de Protección de la Seguridad Ciudadana (LOPSC), que pronto fue conocida, por su contenido, como “Ley Mordaza”.
Un aluvión de críticas
La LOPSC recibió de inmediato numerosas críticas, tanto dentro como fuera de España. Los sindicatos, las asociaciones de periodistas, las organizaciones de derechos humanos, se opusieron a ella.
El 2015, el govern Rajoy, imposant la seva majoria absoluta, va promulgar la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LOPSC), que aviat va ser coneguda, pel seu contingut, com a “Ley Mordaza”.
Una allau de crítiques
La LOPSC va rebre immediatament nombroses crítiques tant dins com fora d’Espanya. Els sindicats, les associacions de periodistes, les organitzacions de drets humans, s’hi van oposar.
Dos vocals del CGPJ van emetre un informe molt dur sobre l’avantprojecte de la llei. Van considerar “de dubtosa constitucionalitat” molts dels seus articles, perquè, al seu parer, establien criteris “excessivament amplis” per justificar la intervenció policial. Els redactors de l’informe consideraven que l’avantprojecte de llei convertia la seguretat “en una prioritat de la política criminal” i a l’Estat a l’espadatxí que l’ha de defensar amb tots els mitjans al seu abast.
The International New York Times va publicar un article titulat “L’ominosa Llei Mordassa espanyola”. El NYT va afirmar que “aquesta llei porta records dels pitjors dies del règim de Franco i no procedeix en una nació democràtica”. En un article posterior, el NYT va reflectir les opinions sobre això tant de Amnesty International com de Human Rights Watch, que va considerar que la llei suposa una “amenaça directa als drets de reunió pacífica i la llibertat d’expressióa Espanya”.
ABC News va advertir que la norma podia sufocar el treball periodístic. El diari conservador britànic The Tele
graph va escriure: “Espanya, acusada de mesures draconianes per fer callar les protestes”. The Guardian va parlar d’una llei que posa una mordassa a la llibertat d’expressió.
Maina Kiai, Relator Especial de les Nacions Unides sobre el dret a la llibertat de reunió i associació pacífiques, va instar els legisladors espanyols a rebutjar la llei, argumentant que: “El dret a protestes pacífiques i a expressar col·lectivament una opinió són fonamentals per a l’existència d’una societat lliure i democràtica”. I afegia que “La nova llei mordassa d’Espanya ens remet de manera preocupant als dies foscos del règim de Franco. No té lloc a una nació democràtica”.
No obstant això, el Tribunal Constitucional, tan dur a l’hora de perseguir els dirigents i ciutadans de Catalunya que defensen els seus drets, no va dubtar a avalar la constitucionalitat de la LOPSC, amb una sola excepció, la necessitat d’autorització per a “l’ús no autoritzat d’imatges o dad
es d’autoritats o membres de les Forces i els Cossos de Seguretat de l’Estat” prevista a l’art. 36.23 de la Llei. En això el TC actua en la seva línia. No oblidem que ha avalat totes les retallades socials i de llibertats que ha hagut de jutjar.
De seguida, les diverses policies van començar a fer ús de les àmplies atribucions que els donava la nova llei. Tres infraccions van copar el nombre de sancions. En primer lloc, el consum de drogues en públic, motiu pel qual als sis anys d‟existència de la llei s‟han imposat 796.241 infraccio
ns d‟aquest tipus, més del 57% del total de les sancions emparades a la LOPSC. 300.336 multes (el 21,5%) van castigar la “desobediència o resistència a l’autoritat”, així com la “negativa” a identificar-se (recollides a l’article 36.6). Aquest article recull sancions de fins a 30.000 euros i s’han fet servir en manifestacions pacífiques, o en l’exercici de la llibertat d’expressió, o per exercir el dret d’informació. L’article 37.4 que castiga com una “infracció lleu” les “faltes de respecte” (un terme força ambigu i que permet molta discrecionalitat) als agents de les forces de seguretat va ser objecte de gairebé 100.000 multes, més del 7% del total.
Durant aquests gairebé sis anys, la Llei Mordassa s’ha utilitzat àmpliament contra mobilitzacions socials. També s’ha aplicat contra periodistes amb actuacions policials que han obstaculitzat la feina quan volien documentar abusos policials.
La derogació de la llei mordassa ha estat una exigència unànime del moviment obrer i democràtic. Com a conseqüència d’això, l’acord de govern del PSOE i Unides podem recull el compromís d’aprovar “una nova llei de seguretat ciutadana, que substitueixi la llei mordassa” per garantir
l’exercici del dret a la llibertat d’expressió i reunió pacífica. Aquesta nova legislació, que veurà la llum com més aviat millor, estarà basada en una concepció progressista de la seguretat ciut
adana i prioritzarà la garantia de drets i la protecció de la ciutadania.” És evident que no s’ha complert el compromís de fer-ho a la major brevetat, però, finalment, fa pocs dies, s’ha fet públic un acord del PSOE amb UP, el PNB i altres forces per reformar la Llei Mordassa. Ara bé, aquest acord suposa un canvi en profunditat de la llei,
En fer-se públiques aquestes esmenes, les organitzacions de policies i guàrdies civils van posar el crit al cel i van anunciar mobilitzacions. El “sindicat”JUPOL es va dirigir al ministre de l’Interior, Fernando Gr
ande-Marlaska, perquè “d’una vegada per totes” actuï com “el màxim responsable de tots els agents de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil” i mostri “amb contundència” el suport a la policia, defensant-la dels “atacs constants que es repeteixen des del Govern de coalició entre PSOE i Unides Podem”.Un govern sota el qual el sou de policies i guàrdies civils ha pujat una mitjana del 21,5% entre el 2018 i el 2021, i les plantilles s’han incrementat en 13.000 efectius: 5.000 per a la Policia Nacional i 8.000 per a la Guàrdia Civil. La resta dels empleats públics només va tenir, durant el mateix període, una pujada del 6,25% i va tenir limitada la reposició d’efectius, fins i tot en serveis essencials com la sanitat o els bombers.
Les mobilitzacions dels policies, emparades per la presència de dirigents dels tres partits franquistes, PP, Cs i Vox, no només pretenen defensar la impunitat que ofereix a la policia la LOPSCA, sinó també atacar el mateix govern de coalició.
Cal no oblidar que es tracta dels cossos repressius heretats del franquisme, sense cap depuració, i que arrosseguen una llarga història de violacions de drets humans i de denúncies per tortures, moltes mai investigades. L’actual ministre de l’interior, com a jutge de l’Audiència Nacional, tribunal hereu del TOP franquista, ha estat sis vegades desautoritzat per tribunals europeus per negar-se a investigar denúncies de tortura que aquests tribunals van donar per certes.
El text de les esmenes, cal dir-ho clar, no sembla justificar l’escàndol que han format els cossos repressius i els franquistes.
El ministeri de l´interior va respondre a les crítiques distribuint un document, al que anomena “
argumentari”. Un text en què crida a tranquil·litzar els agents perquè, segons diu textualment, la reforma tindrà un “abast moderat”, perquè “només” afectarà 23 dels 54 articles i únicament 3 de les seves 14 disposicions.
Com analitzen amb detall Darío Serrano (advocat), i Martín Alonso (doctor en Ciències Polítiques), les propostes d’esmenes “no salvaguarden el nucli dur de les llibertats democràtiques ni afecten el Codi Penal o la Llei d’Enjudiciament Criminal”, que expliquen que això es deu, d’una banda, “a la insuficiència de la reforma dins l´àmbit de la Llei Orgànica de Protecció de Seguretat Ciutadana; de l’altra, perquè es mantenen la resta de lleis mordassa, com la darrera modificació del Codi Penal (Lleis orgàniques 1/2015 i 2/2015, de 30 de març) o de la Llei d’Enjudiciament Criminal (Lleis orgàniques 13/2015 i 41 /2015, del 5 d’octubre)”. En definitiva, conclouen, “no es tracta de reformar una llei, sinó un corpus legislatiu”.
Critiquen les organitzacions policials que s’elimini la presumpció d’innocència de les actes que aixequen. Però el text de la reforma només diu que l´acta “gaudirà de presumpció de veracitat dels fets en ella consignats, sempre que resulti coherent, lògica i raonable, llevat de prova en contra”. És a dir, en tenen prou de construir una acta falsa, sempre que procurin que no sigui insostenible per absurda.
Quant a l’anul·lació de l’article que penalitzava la presa i la difusió d’imatges de la intervenció dels policies en manifestacions, es tracta d’una mera transposició de la sentència del constitucional que abans citavem.
Pel que fa a la convocatòria de manifestacions, la reforma només torna, en part, un dret que va ser arrencat en la lluita contra la dictadura. El dret de manifestació sense petició de permís, conquerit per la mobilització, es veia fortament limitat per traves administratives, com ara l’exigència de comunicar-les a les delegacions del govern amb 10 dies d’antelació (que permet prohibir desenes de mobilitzacions al·legant que no s’ha complert el termini). Tot i així, no comunicar prèviament una manifestació espontània seguirá considerant-se infracció lleu a la nova llei, i podrà ser sancionada.
Quant a la limitació del temps que es pot retenir una persona en una comissaria o caserna, que segons la LOPSC era de fins a 6 hores (cosa que permetia intimidar el detingut mantenint-lo en un calabós sis hores amb l’excusa d’identificar-lo), el temps d’“estada a comissaria” a efectes d’identificació passa a dues hores, però “excepcionalment i per raons justificades, verificables i comunicades a la persona afectada, es podrà prorrogar fins a un màxim de sis hores”. És a dir, el mateix.
A sobre, el PSOE i UP han inclòs a la
llei un nou precepte, pel qual els funcionaris de presons tindran la consideració d’agents de l’autoritat, fet que suposa, entre altres coses, que els seus parts i informes disciplinaris tindran presumpció de veracitat . Això, de fet, impedeix que qualsevol pres, que no pot presentar enregistraments ni testimonis, pugui rebatre el que afirmi un funcionari.
La classe treballadora necessita, per poder defensar els seus interessos, la màxima llibertat d’expressió, associació, reunió i manifestació. Per això cal mantenir l’exigència de derogació total i completa de la llei mordassa i de totes les disposicions que limiten la llibertat de manifestació, arrencada al franquisme en descomposició.
L’exigència de derogació completa de la Llei Mordassa no és una qüestió merament democràtica. Qualsevol sector de la població, i en particular la classe obrera, que vulgui fer valer els seus drets, mobilitzar-s’hi, xoca amb aquest dispositiu legal que reforça l’arsenal, ja prou ampli, de mesures repressives,
És fàcil verificar, que aquesta llei permet de fet “l’autonomització” dels cossos policials de tot control democràtic, igual que els jutges. O sigui, suposats servidors públics que no actuen al servei de la població sinó en defensa dels interessos dels poders dominants.
La no-derogació completa d’aquesta Llei mostra també el caràcter del govern, la seva submissió als poders “fàctics” i el seu allunyament de la voluntat popular.
En resum, la posició davant aquesta llei concentra en bona mesura la política real dels partits i les organitzacions. Una raó de més per continuar la batalla per aconseguir la màxima unitat per la derogació.
Recordem l’àmplia campanya desenvolupada a iniciativa del CATP per la seva derogació, i la crida adoptada el 14 de juny en un míting a Madrid amb participació formal de CCOO i UGT i repercussió internacional (amb participació directa del Comitè Internacional contra la Repressió).
(Publicado en la Carta Semanal 758 – ver en catalán)
Cuando se escribe esta carta se está celebrando en Madrid el juicio contra 12 jóvenes que participaron el 14 de diciembre de 2013 en una manifestación contra el proyecto de Ley Mordaza convocada por la Coordinadora 25S. Los 12 juzgados, que en el momento de los hechos contaban con entre 17 y 23 años, fueron identificados al parecer, según diversas declaraciones, por la policía antes de que se produjese intervención policial y consiguiente choque (estaban fichados ilegalmente), varios no fueron detenidos durante los “disturbios”, sino pocos días después en sus institutos o en sus domicilios. Habrá que ver la lectura de los hechos que hace la sentencia (el juicio está inconcluso). Ahora, en el juicio, a 9 de ellos les pide la fiscalía 6 años de prisión por atentado y resistencia a la autoridad y desórdenes públicos. La acusación no cuenta con más pruebas que las declaraciones de los policías. La vista oral ha estado marcada por el valiente No de los acusados a la propuesta que les hizo la fiscalía justo antes del juicio de librarles de la cárcel si reconocían el falso delito que les imputan.
(Publicado en la Carta Semanal 689 – ver en catalán)
Hace exactamente dos meses la moción de censura presentada por Pedro Sánchez en nombre del grupo parlamentario del PSOE consiguió lo que parecía impensable: reunir a todas las fuerzas representantes o que pretenden serlo de los trabajadores (PSOE, IU/Podemos) y los pueblos –particularmente el pueblo catalán y el vasco (ERC, Sortu, Compromís y PDeCAT, PNV). Sin duda con intereses a veces contradictorios estas fuerzas se sumaron para hacer caer al representante genuino de las instituciones heredadas del franquismo y a su “marca blanca” Ciudadanos.
(Publicado en la Carta Semanal 584)
En la Carta Semanal anterior hacíamos un balance de lo que ha supuesto el gobierno Rajoy y las consecuencias que tendría su perpetuación. Algunos lectores de esa carta han llamando nuestra atención sobre un aspecto importante de la actuación de este gobierno: el ataque a las libertades y derechos democráticos, la represión contra el movimiento obrero y sus organizaciones, contra los jóvenes y contra los partidarios de los derechos de los pueblos. Dedicamos esta carta a esa cuestión.
(Publicado en la Carta Semanal 583)
Tras las elecciones del 26 de junio, las exigencias del capital financiero y de las instituciones internacionales que lo representan (visita de Obama incluida) son claras. Exigen que se forme un gobierno que consolide y profundice los ataques a las conquistas de la clase trabajadora. Sin embargo, hay que constatar un hecho: los casi cinco años de gobierno Rajoy han tenido duras consecuencias para la clase trabajadora. Han sido años de continuos ataques a los derechos laborales y las conquistas sociales, que ponen en peligro la supervivencia de servicios públicos esenciales.
(Publicado en la Carta Semanal 573)
La victoria judicial de los 8 de Airbus –fruto de la movilización unida, con los sindicatos al frente, y con el apoyo de todas las fuerzas políticas que se reclaman de la defensa de los trabajadores– no es, ni mucho menos, el final de la batalla. Aún quedan cientos de trabajadores y sindicalistas procesados (la cifra que manejan CCOO y UGT es de 300, pero cada día tenemos noticias de nuevos casos no “censados”, y hay que sumar al menos otro centenar de activistas y de miembros de otros sindicatos).
(Publicado en la Carta Semanal 565)
En las elecciones del 20 de diciembre, Rajoy y su política fueron derrotados. Los resultados electorales daban cabida a la esperanza de que fueran derogadas sus principales contrarreformas y que se acabara con los recortes.
La mayoría pensaba que esto podía ser posible con un gobierno “de izquierdas” del PSOE con Podemos, Izquierda Unida, Compromís…
(Publicado en la Carta Semanal 539)
En los últimos días, los medios de comunicación del capital nos bombardean con noticias sobre lo que llaman “crisis migratoria” en el sur de Europa, mientras que los gobiernos de uno y otro signo se apresuran a anunciar medidas “de emergencia” ante la situación.
Así, se nos anuncia que “según cifras oficiales, más de 40.000 indocumentados han llegado a Macedonia en los dos últimos meses” (el ritmo en los últimos días es de 1500-2000 diarios), ante lo cual el gobierno de la llamada oficialmente “Antigua República Yugoslava de Macedonia” ha declarado el estado de emergencia en sus regiones fronterizas y se ha apresurado a ofrecer trenes para trasladar 3500 refugiados al día hasta las fronteras con Serbia (para que se apañen los serbios con el problema). El gobierno griego, por su parte, habilita ferris para trasladar a los refugiados que desembarcan a sus islas al continente, y ponen en marcha un dispositivo de autobuses para trasladarlos desde Salónica a la frontera de Macedonia. Francia y el Reino Unido anuncian una dispositivo conjunto para hacer frente a la situación de miles de refugiados que se acumulan en Calais para intentar cruzar a Inglaterra por el túnel de la Mancha.