Archivo por días: 09/07/2018

Crisi oberta en el Partit dels franquistes

(Publicat a la Carta Setmanal 686veure en castellà)

El del PP no és un cas aïllat. Amb les seves peculiaritats, està sofrint les conseqüències de l’huracà que arrossega a escala mundial a una bona part dels partits que en els últims 70 anys han estat la representació política de les classes en aquesta societat capitalista en crisi. Evidentment, aquest fenomen general es tradueix de formes diferents. Hi ha partits que es resisteixen, uns altres que es veuen situats en posicions marginals i uns altres que simplement han desaparegut.

En aquest sentit el PP té les seves característiques pròpies, ja que és la representació més genuïna de l’aparell d’Estat i de les institucions heretades del franquisme, sent, al mateix temps, com aquest aparell i aquestes institucions, defensor acérrim dels interessos del capital financer.

La corrupció és un càncer que corroeix, en diferent grau, a tots els partits que viuen a l’ombra del règim de la Monarquia, de les seves institucions i de les seves subvencions. En el cas del PP, la qüestió de la corrupció no és una anècdota: és l’essència mateixa de l’estructura del PP. La corrupció li és consubstancial com l’és a les institucions franquistes. No per casualitat ha estat caracteritzat per molts de “associació de malfactors”. El judici de la Gürtel els que li han precedit i les desenes que ho segueixen exemplifiquen aquesta caracterització.

En què es basa el PP?

Les dades són significatives, dels més de 800.000 afiliats declarats solament 66.000 -el 7,6 %- s’han inscrit per votar en les primàries d’aquest dijous 5 de juliol (i han votat finalment 58.000) o sigui menys de la quantitat de candidats presentats pel PP en les eleccions municipals del 2013.

El fet que el primer criteri per inscriure’s fos estar al dia en el pagament de les quotes posa de manifest com es financen els partits polítics que viuen de les institucions del Règim: encara que alguns presumeixin de no demanar préstecs als bancs, tots i cadascun d’ells viuen de les subvencions. Només de l’Estat reben 50 milions per a despeses ordinàries, més 2 milions per a les seves Fundacions, més subvencions electorals (uns 50 milions en cada elecció general). A això cal sumar subvencions als Parlaments Autonòmics i les Corporacions Locals. Un càlcul aproximat seria entre 150 i 200 milions d’euros procedents de subvencions a l’any.

Les últimes dades fiscalitzades pel Tribunal de Comptes corresponents a l’any 2013 confirmen que el finançament públic dels partits polítics suposa el 82,2% del total, mentre que els donatius ascendeixen solament al 2,2%. Solament el 15,47% dels fons privats restants correspon a les quotes dels simpatitzants i afiliats.

Això sense explicar, naturalment, les grans quantitats que procedeixen de mossegades, suborns i comissions per adjudicació d’obres públiques, concessions i contractes.

Quin debat?

Encara que els mitjans de comunicació parlin de dues ales del PP, l’ala pragmàtica estil Rajoy i l’ala dura d’Aznar, en la pràctica tothom ha pogut veure com la campanya interna per triar el candidat a dirigir el PP, es dirimeix entre sectors de l’aparell, sense cap debat ni cap diferència programàtica o ideològica clara. Recordem que Aznar va negociar amb ETA i es va aliar amb Pujol, mentre que Rajoy ha estat el protagonista de l’article 155 i el contrari al abort amb Ruiz Gallardón. Segons interessi a cada moment als bancs i a l’aparell de l’Estat monàrquic. Aquesta baralla pel pessebre fa que els cops baixos, les maniobres, les falòrnies i rumors siguin el pa de cada dia.

Així a la pregunta de perquè el “dofí” de Rajoy, Nuñez Feijoo, president de la Xunta de Galícia, única comunitat on el PP és majoria absoluta, no es va presentar com a candidat, la resposta és reveladora. Oficialment va declarar que ell es devia a Galícia, però pels passadissos circulaven “dossiers” recordant la seva vella relació amb el conegut narcotraficant gallec Marcial Daurat, amb qui –havent-hi ja estat públicament relacionat amb el contraban de tabac i drogues– va viatjar a Eivissa, Canàries, Becs d’Europa i Cascais (Portugal). A més de les festes i caps de setmana que tots dos compartien en les mansions de Marcial Daurat en la Illa de Arousa i Baiona, una localitat turística propera a Vigo.

Les males llengües diuen que aquests “dossiers”eren manejats per Pablo Casado (al seu torn perseguit pel màster que li acusen d’haver rebut de regal), i facilitats pel CNI per “consell” de Sáenz de Santamaría. Rumors, sí, però una de les primeres mesures del nou govern ha estat transferir el CNI de la vicepresidència al Ministeri de Defensa. I en la visita de la ministra Robles al centre per reunir-se amb el director del centre Félix Sanz Roldán, van declarar al “uníson”que el CNI no fabricava “dossiers”de persones.

El resultat final de la votació dels afiliats deixa al PP en una greu situació: tres candidats s’han repartit gairebé per igual els vots, als dos primers (Soraya i Pablo Casado) els separen 1.600 vots, i la fins ara secretària general, Dolores de Cospedal, ha estat eliminada. S’espera una lluita a cara de gos pels compromisaris del congrés que el proper dia 20 de juliol decidirà el guanyador definitiu.

Què hi ha darrere de l’enfonsament del PP?

Ningú semblava fa només unes setmanes apostar per l’enfonsament del PP. Reclamem l’honor d’haver-ho fet, però no perquè tenim dots d’endevins, sinó per una simple raó lògica: el PP era el cobreix vergonyes de la Monarquia, i, des de fa mesos, els portaveus del Rei, i, en particular, l’ABC, no es cansaven de repetir que Rajoy no es concentrava en la tasca de salvar al règim. Aznar fins i tot va arribar a acusar a Sáenz de Santamaría d’haver pactat amb el dirigent d’ERC Oriol Junqueras.
El Rei el 3 d’octubre va llançar a l’aparell judicial i va intentar ordenar a totes les institucions de l’Estat contra el poble català. Les eleccions catalanes del 21 D van mostrar el fracàs d’aquesta operació (com reconeix Aznar amb el seu florit llenguatge sobre el que ell flama la trama colpista)
La caiguda del PP, unida a la falta de consistència de Ciutadans, agreuja la crisi del règim, al que no li queda més remei que confiar que l’adreça del PSOE aconseguirà estabilitzar la situació. No obstant això, el desenllaç de la moció de censura, ha fet reviure en certa forma el “No és No” que va mobilitzar a la militància socialista, que no volia ni vol cap relació amb els hereus del franquisme, i que aspira a un govern que faci seus els anhels de la majoria treballadora d’aquest país. Al marge de qualsevol hipòtesi sobre l’actuació futura del nou govern (al marge, també, del seu programa i les seves intencions), aquest ha obert expectatives entre els treballadors i els pobles, que aixequen exigències que el govern es veurà obligat a acceptar o a rebutjar. En última instància, serà la lluita de classes qui decideixi la sort d’aquest govern.

La Monarquia al centre

De forma creixent, de Vallecas a Barcelona, d’Almeria a Pamplona, es va obrint entre la població treballadora la convicció que el tap, l’obstacle que s’oposa a la defensa dels drets i la conquesta de les reivindicacions és la Monarquia, clau de volta de les institucions heretades del franquisme, súbdita de les empreses militars dels EUA, al servei del gran capital, còmplice de l’imperialisme mundial. El que aprofita per actuar com a intermediària en els tràfics d’armes i altres tèrbols negocis.
Aquesta realitat recorre de dalt a baix a totes les organitzacions que enfonsen les seves arrels en el combat per l’emancipació social i nacional, i que es veuen obligades a triar: o acomodar-se al règim monàrquic i al capital financer i les seves institucions, o aplanar el camí a la República, del poble i per al poble, a la República dels pobles.

Perquè república no és un mer canvi d’un rei per un president. República és, en la consciència de les masses, i des que al segle XIX es van constituir els primers agrupaments republicans, un component de la lluita per la propietat de la terra, pels salaris i les condicions laborals, per la separació de l’Església i l’estat i de l’Església i l’Escola, per l’escola pública, pels drets dels pobles i nacions, és a dir, per la fi de tota opressió i explotació. Per això precisament, defensar la continuïtat del règim monàrquic és un càncer per a totes les organitzacions que tenen el seu origen en el combat emancipador.

Crisis abierta en el Partido de los franquistas

(Publicado en la Carta Semanal 686ver en catalán)

Lo del PP no es un caso aislado. Con sus peculiaridades, está sufriendo las consecuencias del huracán que arrastra a escala mundial a una buena parte de los partidos que en los últimos 70 años han sido la representación política de las clases en esta sociedad capitalista en crisis. Evidentemente, este fenómeno general se traduce de formas diferentes. Hay partidos que se resisten, otros que se ven situados en posiciones marginales y otros que han simplemente desaparecido.

Sigue leyendo