(Publicat a la Carta Setmanal 749 – veure en castellà)

Per al capital financer, la destrucció del sistema públic de pensions és un objectiu estratègic, tant a Espanya com en molts altres països. Amb la destrucció del sistema de repartiment, basat en la solidaritat entre generacions, on les cotitzacions dels treballadors i treballadores actuals paguen les pensions de les persones jubilades, i la seva substitució per un sistema de capitalització, en què cada treballador tindria una “guardiola” en un fons de pensions on aniria ficant diners per a la seva jubilació, el capital financer aconseguiria dos objectius molt importants per a ell.

En primer lloc, reduir el cost de la força de treball, del qual formen part les cotitzacions socials, salari diferit de les persones treballadores. En segon lloc, posar en mans del capital financer centenars de milers de milions en els fons de pensions.

D’aquí l’ofensiva contínua, la “gota malaia” que ens bombardegen dia rere dia els “experts” a servei del capital. Que si el sistema no és sostenible, que si per a reduir el dèficit i el deute cal retallar la despesa en pensions, etc., etc.

El Sr. Solchaga pontifica.

L’últim a opinar sobre aquest tema ha estat l’exministre “socialista” Carlos Solchaga, qui ha declarat que els pensionistes “no tenen raó” en reclamar que l’IPC torni a ser l’indicador de referència per a la pujada anual de les pensions. I ha afegit cínicament que “cap d’ells ha pagat ni la meitat del que perceben”.

Solchaga no necessita pensió ni actualització. Com a ministre de Felipe González, va dirigir la “reconversió industrial”, que va preparar al país per a la seva entrada a la UE destruint desenes de llocs de treball amb bons salaris i cotitzacions a la Seguretat Social. I sobretot va privatitzar grans empreses públiques (com Telefònica) amb una xarxa d’amics i sobre aquesta base va organitzar el club de les grans empreses de l’IBEX. Com a home de confiança del capital, va presidir el Comitè Interí del Fons Monetari Internacional i va ocupar càrrecs de conseller i consultor extern en grans corporacions. Per exemple, per a Telefònica, que li pagava un contracte de 500.000 euros a l’any. En 2017 va percebre 130.000 euros de Pharma Mar. Es presenta cínicament com a jubilat, però en realitat sent Soci-director d’un centre de mafiosos de l’IBEX, la consultoria Solchaga Fort & Associats, amb seu al carrer Serrano de Madrid, i amb una facturació en 2018 de 3,1 milions d’euros i un benefici net de 618.000 euros. En els últims deu anys, el duo Solchaga-Fort va aconseguir embutxacar-se uns guanys totals de gairebé 4 milions. Que fàcil és opinar sobre les pensions dels altres quan es té la jubilació pròpia tan bé garantida i es cobren generoses quantitats, precisament, per servir als amos organitzant campanyes per les pensions privades!

Com Solchaga, podríem citar desenes d’opinions comprades de supòsits experts. Els lectors d’aquesta Carta poden trobar-les fàcilment en internet, i comprovar qui són, i de qui cobren els que emeten aquests “saberuts” dictàmens.

Una conquesta central de la lluita de classes

No ens enganyem: per al capital, el salari diferit que abona en les pensions és com si li traguessin un queixal al viu. I no des d’ara. Com totes les conquestes socials, quan no existien encara i els treballadors s’esforçaven per conquistar-les amb la seva lluita de classes, era un “impossible”. “Com pagarem a un treballador que ha deixat de treballar?”, deien els patrons quan el moviment obrer reclamava una pensió de jubilació. El mateix deien de les vacances pagades o del subsidi per baixa laboral: “com pagarem a un treballador per no treballar?”.

Sabem què succeiria si, com pretenen el capital financer i els seus sequaços, l’actual sistema públic de pensions desaparegués (o fos reduït al mínim) i fos substituït (o “complementat”) amb fons privats de pensions. Els nostres germans de classe de Xile, que van sofrir aquesta “reforma”, imposada per la dictadura de Pinochet, i que avui es mobilitzen per milions per a reclamar la volta a un sistema de repartiment com el que tenien abans de 1973, ho viuen en les seves carns. A Xile la dictadura de Pinochet va privatitzar el sistema de pensions, i a Espanya la pensió de jubilació és el 79% de la mitjana de salaris dels últims anys, a Xile és un 33% per als homes, i un 25% per a les dones. (com aquestes tenen major supervivència mitjana, han de repartir els diners del seu fons de pensions entre més anys, i a sobre han cotitzat menys per la discriminació que pateixen en el mercat de treball i en general). Amb aquestes pensions, els treballadors xilens han d’optar per no jubilar-se o per buscar-se un segon treball per a complementar la seva pensió.

Aquí no volen privatitzar el sistema de pensions, perquè no podrien indemnitzar als que han cotitzat. El que fan és anar reduint les pensions, perquè el que vulgui una pensió vagi als fons privats, ocultant que així s’han arruïnat ja molts milions de treballadors. A Espanya mateix s’han empassat molts milions dels diners estalviats pels quals van anar a fons privats. No exagerem: segons l’Associació d’Institucions d’Inversió Col·lectiva (Inverco), en 2018 les pèrdues faig una mitjana de dels plans privats van ser del 4,08%.

La lluita de classes defensa, avui, les pensions

De moment, el capital financer no disposa, en cap país d’Europa, d’un govern com el de Pinochet que pugui imposar amb un bany de sang la reforma de pensions que necessita. La classe treballadora continua gaudint de les llibertats polítiques i sindicals que va arrencar amb el seu combat, per minvades que estiguin. També continua tenint les seves organitzacions. On pot, la classe s’agarra a aquestes organitzacions i les utilitza per a defensar les seves conquestes i, entre elles, en un lloc central, els règims de jubilació. Com succeeix avui a França.

A Espanya, els dirigents d’UGT i CCOO, Méndez i Toxo, van signar, el 2 de febrer de 2011, amb la Patronal i el govern de Zapatero, l’acord de pensions ASE, que -encara que tenia algun avanç en qüestions com les pensions de viduïtat- reduïa la quantia de les pensions augmentant els períodes de càlcul i el nombre d’anys necessari per a accedir a la pensió completa. Aquest acord, que va ser saludat com “un exemple per a Europa”, ens van dir els signants que anava a blindar el sistema públic de pensions fins a 2027″. No fa falta comentar l’errat d’aquests càlculs. La signatura es va dur a terme fent oïdes sordes a les protestes de milers d’afiliats, quadres i instàncies sindicals (es va desenvolupar una àmplia oposició que va cristal·litzar en una Plataforma de Sindicalistes que va organitzar una delegació que va ser rebuda pels secretaris generals),

D’altra banda, les direccions confederals van entrar en el parany del Pacte de Toledo, sent consultats per les Corts perquè després aquestes fessin recomanacions que han recolzat gairebé totes les retallades de pensions dels últims vint anys.

Ara mateix, Sánchez promet que aplicarà el que ha decidit el Pacte de Toledo, cosa falsa, perquè el Pacte de Toledo es va trencar i no va votar les propostes previstes, que portarien a la pitjor reforma de pensions coneguda.

Alguns dirigents sindicals pretenen que es ressusciti el Pacte de Toledo, que sempre ha servit per a retallar.

Per a molts pensionistes -i treballadors- la signatura de l’ASE i la defensa tancada del Pacte de Toledo per part dels dirigents sindicals és l’obstacle més gran perquè les nostres Confederacions es posin al capdavant de la defensa de l’actual sistema públic de pensions. Per això, quan es van llançar als carrers contra la reforma imposada per Rajoy en 2013, es van organitzar pel seu compte, en un ambient marcat per la desconfiança i el rebuig cap a les organitzacions. I això a pesar que milers de pensionistes que participen en les mobilitzacions i s’organitzen en les coordinadores i plataformes locals i provincials continuen sent afiliats a UGT i a CCOO.

La COESPE ha mantingut les mobilitzacions, i convoca ara una mobilització estatal a Madrid, davant les Corts, el 16 d’octubre. Com a mostra de la seva independència enfront del govern i els partits polítics, la seva consigna central és “governi qui governi, les pensions es defensen”. Per a milers de treballadors i joves, aquesta actitud de defensa de les reivindicacions i drets per sobre de qualsevol altra consideració, és una guia per a l’acció. Sobretot, després de veure com Pedro Sánchez i Pablo Iglesias s’han negat a formar un govern que donés satisfacció a aquestes reivindicacions. Per això moltes empreses i sectors, sobretot de Madrid han decidit unir-se a la mobilització del dia 16. Per això molts sindicalistes continuen exigint a les organitzacions d’UGT i CCOO que se sumin a la convocatòria davant Corts per a exigir les reivindicacions i la derogació de les contrareformes.

Amb els seus propis mètodes de lluita de classes, i recolzant-se en les seves conquestes democràtiques i exigint a les organitzacions que se sumin al combat, la classe treballadora defensa avui, una de les seves més importants conquestes socials. El conjunt de la població treballadora viu com a seu aquest combat.