El discurs de Felip VI, reflex de la crisi de la Monarquia

(Publicat a la Carta Setmanal 762veure en castellà)

La Constitució del 78 atorga al rei poders amplis, que li constitueixen com la clau de volta del règim. És hereu de la dinastia borbònica i, alhora, hereu del dictador Franco, que va designar al seu pare, Joan Carles I, després d’educar-li en els “principis fonamentals” del Moviment, als quals va jurar fidelitat, com el seu hereu com a Cap d’Estat. No ha d’oblidar-se que va ser coronat a penes l’endemà passat de la declaració de la defunció del dictador. I en 2014 va abdicar en favor de l’actual rei, Felip VI. Com a hereu de Franco, és el cap i custodi de tot l’aparell d’Estat heretat del franquisme i, com a tal, és l’únic amb comandament real sobre l’aparell militar, judicial i policial concreció d’aquest aparell d’Estat heretat del franquisme. Com es va demostrar en el cop d’estat del 23 de febrer de 1981, quan tots els alts comandaments militars, tant insurrectes com passius, només van obeir les ordres que finalment, després de molts dubtes, va dictar el seu pare Juan Carlos, després d’haver passat per sobre del govern i del ministre de defensa, el tinent general Gutiérrez Mellado.

Per tant, i malgrat les múltiples operacions d’ocultació i maquillatge que envolten a la figura del rei, és un fet objectiu que té competències en la formació del govern. I no obstant això, des de desembre de 2018… seguim amb un “govern en funcions”, com també va ocórrer entre octubre de 2015 i octubre de 2016. I això expressa un doble fenomen: La crisi de tots els partits, expressió de la crisi del règim, i el creixent qüestionament, més o menys explícit, segons els casos, de la Monarquia i del “règim del 78”. A pesar que li han sortit “nous defensors” -com veurem- com la direcció de Podemos.

Lluny del discurs guerrer del 3 d’octubre de 2017?

L’endemà passat del referèndum català de l’1 d’octubre, quan tothom estava commocionat per les escenes de violentes càrregues policials contra ciutadans que només volien votar pacíficament, Felip VI va pronunciar un discurs davant les cadenes de televisió en el qual, en nom de totes les institucions del règim i del capital, no sols va aplaudir als milers de policies que van acudir a Catalunya des de tot l’Estat, sinó que va convocar a totes les forces a actuar amb la màxima contundència contra el poble català. Coneixem el resultat… Cal no oblidar que el rei va acudir recentment a Barcelona a reivindicar la sentència del Suprem, la repressió de les policies i tota l’ofensiva antidemocràtica, i va ser rebut per la manifestació més gran antimonàrquica que es recordi.

Però per més que l’ofensiva hagi estat intensa, ha xocat amb la resistència de les masses i les contradiccions en les institucions. Així, nou republicans catalans sofreixen la presó, condemnats per Tribunals que ataquen drets i llibertats de tots els pobles, dels treballadors (aquí està la recent sentència que avala l’acomiadament per estar malalt) i de la joventut. I és cert també que la repressió continua i que hi ha més encausats.

Però el judici en el seu conjunt va ser una farsa (referent a això, recomanem llegir el fullet editat per Informació Obrera sobre “El judici més gran de la Monarquia”), com ho són tots els judicis franquistes, i això a curt o llarg termini es paga. Aquesta vegada ha estat a curt.

La sentència del Tribunal Europeu simplement recorda que el Tribunal Suprem espanyol ni tan sols va respectar les seves pròpies lleis. És a dir, que podria ser subjecte de prevaricació. En un país veritablement parlamentari la sentència seria, més que probablement, anul·lada.

No obstant això, el gran cap del sistema judicial espanyol és el rei, en el nom del qual s’exerceix la “justícia” i es dicten les sentències. Felip VI presideix cada any amb pompa i ostentació l’inici de l’any judicial.

L’alegalitat de la sentència toca al rei directament. Per això, té pressa en què es formi govern i que aquest carregui amb el problema. Però la qüestió és que necessiten el suport d’ERC (encara que sigui sota la forma d’abstenció)… i aquesta està obligada a demanar alguna cosa a canvi.

A aquesta complicada situació s’afegeixen els rumors persistents que les informacions sobre la fortuna de Joan Carles I, aconseguida amb tota una sèrie de “pelotazos”, sortiran de nou a la llum, afectant és clar el seu hereu…

No en va Felip VI ha citat en el seu discurs com una de les seves preocupacions, “la deterioració de la confiança de molts ciutadans en les institucions” (entre elles, la que ell encarna: a pesar que el discurs, que ha sigut transmès per 25 cadenes de televisió, ha perdut més de mig milió d’espectadors respecte a l’any anterior.

Les reaccions al discurs

Com és acostumat, les principals forces del règim han respost al discurs amb la més absoluta adulació. Però aquest any hi ha hagut una diferència amb els anteriors: el silenci de la majoria de dirigents d’Esquerra Unida i de Podemos.

En anys anteriors, Pablo Iglesias havia criticat els discursos del Rei. L’any passat va dir que “la monarquia pertany a un altre segle” i que era “una institució que difícilment pot respondre als anhels democràtics i igualitaris de la societat espanyola”. Per part de Podemos, només ha parlat Íñigo Echenique, que acaba d’incloure la bandera monàrquica en la seva identificació en xarxes socials, i que ha dit que els “reptes” que el borbó ha marcat en el seu discurs coincideixen amb els que s’ha fixat Podem en les negociacions amb el PSOE per a formar govern i que “enfront del Felip VI de 2017, que lligava la seva destinació a la dreta amb una visió estreta i autoritària”, el rei ha demostrat “un millor olfacte polític davant la nova època que s’obre”. Ni Pablo Iglesias ni Irene Montero han dit res. Però més cridaner és el cas del dirigent d’Esquerra Unida, Alberto Garzón, que tampoc ha obert la boca (en la seva pàgina web tampoc hi havia cap valoració del discurs). Algun mitjà ironitza amb la moderació que els ha donat la seva condició de “ministrables”. Però a molts els preocupa la submissió davant els poders del règim que demostren aquestes actituds.

Només els republicans catalans i, en menor mesura, els nacionalistes bascos, s’han mostrat crítics. Especialment amb l’esment del borbó al fet que Catalunya és “un problema”. Torra, li ha respost que el problema “és Espanya, un Estat a Europa que vulnera els drets humans”. El president del Parlament català, Roger Torrent, li ha respost el que podrien subscriure moltíssims ciutadans de tot l’estat espanyol: que la Monarquia és incapaç de donar una resposta a l’altura de les circumstàncies, és a dir, “la qual cosa demanen el conjunt de catalans i les catalanes, que és més democràcia”.

En aquest tancament generalitzat d’ulls i oïdes davant el discurs, crida l’atenció que ningú hagi parlat del silenci “real” davant la violència masclista. Com a molt, ha assenyalat “la desigualtat laboral entre homes i dones” com a part dels “canvis profunds i accelerats que provoquen en la societat preocupació i inquietud”. La majoria d’empresaris que es beneficien d’aquesta discriminació sabran donar el seu just valor a aquestes paraules que vénen de qui encarna a una institució tan masclista com la dictadura de la qual procedeix.

També li preocupen al borbó -com a Vox- “els moviments migratoris”, però no els drets de les persones emigrants o la destrucció dels seus països que els obliga a fugir d’ells. El que no li importa és la situació dels centenars de milers de ciutadans del seu “regne” els cadàvers del qual segueixen en cunetes i fosses comunes. Ni tampoc els polítics corruptes que s’acullen en el seu règim. Ni una sola vegada ha pronunciat la paraula “corrupció”.

Quin és l’interès dels treballadors i els pobles?

El que un règim corrupte, defensor dels privilegis franquistes i dels interessos del capital financer, enemic dels pobles i de tot dret social es trontolli, ha de ser, per a la classe treballadora i els defensors dels drets dels pobles, una bona notícia. No oblidem que la pesada xacra d’aquest règim ha fet que els pobles d’Espanya figurin entre els qui pateixen el atur més gran i precarietat, menys despesa en salut, educació i serveis socials, de tota Europa occidental. Tampoc serà la joventut treballadora, el poder adquisitiu de la qual continua sent molt més baix que abans de la crisi, qui es preocupi per les dificultats que viu el règim (segons el Consell de la Joventut, perquè un jove pugui llogar un pis hauria de dedicar en mitjana el 94% del seu salari).

Avui, més que mai, l’exigència de llibertats, i en particular la llibertat dels presos republicans catalans i els altres, es conjuminen amb l’exigència de drets socials elementals. Sembla gairebé una burla, que en aquest moment s’estigui negant, en nom de la “legalitat del règim”, i sense que cap dels partits que han anunciat el seu suport a la creació d’un “govern de progrés” el qüestioni, el reajustament de les pensions a l’IPC, la pujada de salari dels empleats públics… (mentre aprova la compra de blindats per 2.100 milions malgrat estar en funcions). Cap reivindicació o dret pot subordinar-se a pactes de palau. Governi qui governi, reivindicacions, drets i llibertats es defensen.

No, el discurs d’aquest any no està lluny dels anteriors, excepte en qüestions de forma, a les quals sembla que s’agarren de grat els qui diuen representar els interessos de la majoria. El discurs del rei, com la seva pròpia existència, és una declaració de guerra contra la democràcia. Per als treballadors i treballadores, per a la joventut, per a les dones, per als pobles als qui el règim nega la seva llibertat, combatre per acabar amb la Monarquia és, i continuarà sent, una necessitat vital.

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.