(Publicat a la Carta Setmanal 748 – veure en castellà)
El passat 28 d’abril, gairebé 13 milions de persones van donar el seu vot a les diferents candidatures de l’esquerra. Esperaven que amb el seu vot es tanqués el passo a les dretes franquistes i a les seves polítiques, s’obrís la via per a derogar les contrareformes laborals i de pensions, per a posar fi a les retallades, i s’aplanés el camí a una sortida democràtica a les aspiracions del poble català i de tots els pobles. Era una exigència clara a tots els polítics que diuen representar-los.
Cinc mesos després, veuen amb estupor i indignació com Pedro Sánchez i Pablo Iglesias han tancat les portes a la formació d’un govern que respectés aquest mandat i porten a la celebració d’unes noves eleccions de resultat incert. Molts d’ells recorden que l’any 2015 també van dilapidar una majoria suficient per a formar govern i van abocar a una repetició d’eleccions després de la qual la inflexibilitat de les esquerres va donar lloc a un gest envers Rajoy. Els treballadors tampoc obliden que després de la moció de censura del 31 de maig del 2018 i la caiguda de Rajoy –en bona part producte de la mobilització dels pensionistes– el Govern de la moció de censura no va respondre a pràcticament cap de les promeses i reivindicacions.
A ningú se li oculta que l’aparell d’Estat (amb el Rei i la judicatura al capdavant), el capital financer i les seves institucions han pressionat perquè no es formés un govern que revoqués algunes de les mesures contra els treballadors que, sota la forma de contrareformes i retallades, s’han aplicat en els últims anys. Per contra, volen un govern que aplicació nous retallades, els 15.000 milions que els exigeix Brussel·les, una nova “reforma” de pensions, una altra reforma laboral…
L’any 2018, centenars de milers de pensionistes es mobilitzen contra la reforma de pensions imposada per Rajoy en 2013 i també la de Zapatero en 2011[i][1] i en defensa del sistema públic de pensions. Es van organitzar en plataformes i coordinadores davant l’absència d’iniciatives i el bloqueig imposats pels dirigents dels principals partits i sindicats obrers. La seva mobilització va posar al govern Rajoy contra les cordes i va propiciar la presentació d’una moció de censura, amb el suport de totes les forces de l’esquerra i les principals forces nacionalistes, que va acabar amb el govern Rajoy. El que no va ser possible en 2015 es va fer realitat llavors.
Ara, davant la repetició d’eleccions, milions de treballadors i joves es pregunten què fer, dubten si tornar a donar el seu vot als quals l’han malgastat en benefici de les dretes, se senten seduïts per la idea de “que se’n vagin tots!”, i, al mateix temps, temen que torni un govern de la dreta, de les dretes, que no només mantingui totes les retallades, sinó que imposi altres noves. Molts es pregunten: si tornem a votar a aquests, tornaran a malgastar el nostre vot en les seves discussions de palau o aquesta vegada formaran un govern? I es pregunten també, amb quin programa? En última instància, es plantegen què fer perquè no torni a succeir el mateix que en 2015 o després de les últimes eleccions.
Governi qui governi…
Molts miren als pensionistes, que, a través de la seva coordinadora, la COESPE, convoquen una mobilització unitària a Madrid per al 16 d’octubre, amb un lema ben clar: governi qui governi, les pensions es defensen. Per a cada vegada més companys i companyes, s’obre camí la idea que, per a aconseguir les reivindicacions, per a derogar les reformes laborals i de pensions, per a derogar la LOMCE i la Llei-mordassa, per a acabar amb totes les retallades, cal lluitar per la unitat en defensa de les reivindicacions, i a la mobilització unida. No es pot deixar en mans de les combinacions pretesament parlamentàries i les converses dels dirigents amb els banquers i les dretes. Cada vegada són més els que pensen que per a trobar una sortida favorable als treballadors i als pobles, aquests han de prendre la iniciativa. Que només la mobilització unida pot canviar les coses. Que només pressionats per la força dels treballadors i els carrers s’atreviran els dirigents a enfrontar-se al Règim, al capital financer i a Brussel·les i a donar satisfacció a les reivindicacions. I si no ho fan, pitjor per a ells.
No fa falta ser endeví per a saber que la pròxima campanya electoral (que ja s’ha iniciat) versarà sobre qui té la culpa de la nova convocatòria electoral. Un “gran” tema que serà utilitzat a fons pels uns i els altres, sobretot per a no parlar del que interessa: com es defensen les pensions, quan es deroguen les reformes laborals, i el 315,3 del codi penal?…
Sens dubte molts candidats dels partits que representen als treballadors i els pobles consideren que la campanya i el seu treball en les Corts poden ser una ajuda a les reivindicacions. No hi ha dubte que tot pas en aquest sentit serà donat suport per la majoria que busca poder viure amb treball, en pau, amb drets i llibertats, sense presoners polítics. L’experiència de la classe treballadora diu que el que no és possible obtenir des dels governs, es conquista en les mobilitzacions als carrers, les fàbriques i els centres d’estudi. Sense la mobilització dels treballadors i treballadores, de la joventut, dels pobles, no és possible una sortida favorable als interessos de la immensa majoria. Sense la mobilització de milions de treballadors, tot queda en mans de les intrigues, les negociacions i les discussions entre bastidors, a esquena gairebé sempre de les reivindicacions.
[1] No oblidem l’ASE, saludat pels dirigents sindicals com un exemple per a tota Europa, i que anava a blindar les pensions fins a 2027.