Archivo de la etiqueta: imperialismo

L‘1 d’octubre va prendre possessió de la presidència de Mèxic, la candidata del partit MORENA Claudia Sheinbaum, guanyadora per majoria absoluta en les eleccions del 2 de juny.
En el seu discurs d’investidura, la nova presidenta va anunciar que anava a presentar una proposta de decret perquè l’Estat mexicà demani perdó a les víctimes de la massacre de Tlatelolco, del 2 d’octubre de 1968, data en què l’exèrcit va massacrar els estudiants a la plaça de Tlatelolco (es calcula que hi va haver entre 3000 i 4000 morts). Un fet que la presidenta va caracteritzar com «un crim de lesa humanitat».

En aquest mateix discurs es va dirigir a Felip VI d’Espanya, exigint disculpes pel comportament de la corona «espanyola». En efecte el març del 2019 l’anterior president López Obrador va escriure una carta personal a Felip VI plantejant la necessitat d’arribar a un acord perquè la Monarquia espanyola reconegui les atrocitats comeses en el passat per Hernán Cortés durant la conquesta de Mèxic (https://www.gob.mx/amlo/documentos/carta-del-presidente-andres-manuel-lopez-obrador-a-felipe-vi-rey-de-espana). En comptes de respondre a la missiva, la corona va fer pública la carta personal i va imposar una campanya de premsa contra el govern mexicà, campanya que no només buscava justificar la massacre i explotació que van patir els nadius de l’actual territori mexicà, sinó que, de fet, tenia també l’objectiu d’apuntalar les actuals relacions de saqueig que les multinacionals de matriu espanyola exerceixen a Mèxic.

El mes de juliol d’enguany, el govern de López Obrador va començar a parlar amb el govern espanyol sobre les invitacions a la sessió d’investidura de la presidenta, prevista per a l’1 d’octubre.

El comportament desdenyós de la monarquia espanyola, del seu rei i cort, és clar que no pot ser acceptat pel govern mexicà, ja que reproduiria les relacions del passat. Recordem l’actitud de Felip VI a Colòmbia, l’agost del 2022, durant la presa de possessió del president Gustavo Petro, davant l’espasa del Libertador Simón Bolívar. Quan l’arma va arribar a la plaça principal, els ciutadans i assistents de tots els països del món («fins i tot dels Estats Units») es van aixecar de les seves cadires per donar-li la benvinguda. Tots, menys el rei Felip VI.

El borbó actua avui, no en defensa d’uns suposats interessos espanyols sinó seguint a peus les indicacions de l’administració nord-americana, i això contràriament al que creuen els nostàlgics de l’imperi. Nostàlgics que tenen avui un interès particular, ja que donen suport i promouen l’explotació salvatge de la mà d’ obra dels països llatinoamericans, que en bona part treballen en condicions d’ economia submergida, per furtar-los els drets a aquests treballadors i els fons necessaris per a la seguretat social.

Mèxic i la seva reforma judicial

El 12 de setembre el senat mexicà va votar per 86 contra 41 la reforma del sistema judicial. Va ser una de les promeses electorals de MORENA amb la qual va arrasar en les eleccions del 2 de juny.

El 15 de setembre va ser publicada la llei al Butlletí oficial

El contingut de la reforma és simple: els jutges i els ministres (components) de la Cort Suprema són elegits per la població, via sufragi universal. El que suposa que, en última instància, cap institució de l’Estat ha d’escapar a la voluntat popular.

Aquesta llei ha provocat una reacció mundial per part de l’imperialisme. D’entrada l’ambaixador USA a Mèxic va convocar una conferència de premsa per declarar que aquesta reforma era contrària als Tractats de lliure comerç (ALENA). Aquests tractats –recordem- han permès l’anomenat «lliure comerç» al nord d’Amèrica. «Lliure» perquè, com explicava Marx en el seu «Discurs sobre el lliure canvi» de gener de 1848, «No és la llibertat de cada individu amb relació a un altre individu. És la llibertat del capital per matxacar el treballador». Tractats que, entre altres coses, han facilitat la penetració del narcotràfic a les institucions de l’Estat federal mexicà. Aquesta llei, que per aplicar-se exigirà la mobilització i organització dels treballadors i el poble mexicà, aixeca la preocupació i oposició de tota la reacció mundial.

En efecte, després de l’ambaixador USA, l’administració Biden i el govern del Canadà s’hi han pronunciat en contra, així com la Relatoria Especial de l’ONU i la Fundació Soros. I, en nom de què? Doncs de la tan aclamada com fal·laç independència judicial. Per als que tenen tot, és «independent»… del poble un reaccionari al qual el president Trump va nomenar jutge del Suprem per a tota la vida.

Des d’Espanya és fàcil comprendre el que està en joc. Per això, és fàcil també establir la relació de la nostra posició en defensa de la sobirania de la nació mexicana i la lluita al nostre país per la democràcia, per l’amnistia, per acabar amb el poder judicial franquista, pilar central de la Monarquia borbònica que continua lamentant la pèrdua del seu imperi, quan les nacions d’Amèrica Llatina van conquerir la independència. Pretenent assegurar, almenys, la barra lliure per al saqueig de les empreses espanyoles, tan estimades de la monarquia.

Davant la submissió del Govern a la Corona, solidaritat internacionalista entre els pobles

El govern mexicà va convidar el govern Sánchez, però no el rei, a causa de la seva absoluta falta de respecte a la nació mexicana en la persona del seu president. Sotmetent-se al més podrit i neocolonial dels borbons, el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz es va negar a enviar una delegació oficial (tot i que Podem i Sumar van enviar alguns dels seus dirigents). Aquest procedir desacredita aquest govern i qualsevol que pretengui representar-nos.

La nova presidenta va tenir a bé dir que les relacions amb el poble espanyol són excel·lents i va recordar que Mèxic, sota la presidència de Lázaro Cárdenas, va obrir les seves portes als republicans espanyols, el 1939, com havia fet amb Trotski, contràriament a l'»acollida» que van rebre en països germans com França (governada pel Front Popular de l’època), que va tancar milers de combatents republicans en 14 camps de concentració.

La lògica del capital financer és una lògica neocolonial, en la qual el regne d’Espanya actua a la manera del capatàs, al servei del veritable amo: els grans capitals internacionalitzats, particularment estatunidencs. No podent mantenir el control directe de les antigues colònies, pretén manar-hi a través de governs titella. No accepten la sobirania nacional com no accepten la democràcia. En aquest sentit s’imposen aquests anomenats acords de lliure comerç, l’acceptació dels quals per part de qualsevol govern l’hipoteca per poder aplicar les polítiques a les quals aspira la majoria de la població. Scheinbaum té raó: el poble mexicà i els pobles integrats a l’Estat espanyol no són enemics. Comparteixen la més legítima aspiració: una vida digna, per a la qual els recursos han d’ estar al servei del conjunt de la població, no parasitats per la petita minoria que conforma el capital. Els compromisos de la nova presidència apunten en la bona direcció en matèries com la judicial esmentada. La seva aplicació efectiva és tasca ara de la classe treballadora organitzada, per a la qual des d’aquí manifestem la nostra solidaritat: la lluita del poble mexicà per la seva sobirania és també la nostra lluita per una veritable democràcia, incompatible amb la monarquia opressora dels pobles i garant de l’explotació dels treballadors.

L’ OTAN, al seu 75è aniversari

Deja un comentario

Carta Setmanal 1000 per descarregar en PDF

El 9 i 10 de juliol de 2024, l’OTAN ha celebrat a Washington, una Cimera en la qual celebrava el seu 75 aniversari i en la qual han participat, a més dels seus 32 membres, representants dels governs del Japó, Austràlia, Corea del Sud i Nova Zelanda

En aquests 75 anys, els 12 membres originals han crescut fins als 32 actuals, i s’anuncia l’ampliació futura a diversos països fronterers amb Rússia, incloent-hi Ucraïna.

La declaració final de la cimera es congratula de l’enorme increment de la despesa militar dels seus membres: “celebrem que més de dos terços dels aliats hagin complert el seu compromís de destinar almenys el 2% del PIB a la despesa anual en defensa i felicitem els aliats que l’han superat. Els aliats estan fent un pas endavant: la despesa en defensa dels aliats europeus i Canadà ha crescut un 18% el 2024, el major augment en dècades.”. Però no es contenta amb això i demana més: “reafirmem que, en molts casos, es necessitarà una despesa superior al 2% del PIB per remeiar els dèficits existents i satisfer les necessitats en tots els àmbits”.

L’OTAN està compromesa en la guerra d’Ucraïna, però apunta –i d’aquí els convidats de l’Indo-Pacífic- més enllà. D’aquí la cita de la declaració: “Les ambicions declarades i les polítiques coercitives de la República Popular de la Xina (RPC) continuen posant en perill els nostres interessos, la nostra seguretat i els nostres valors”.

Els tractats de la UE parteixen del fet que bona part dels seus membres ho són de l’OTAN, i estableixen una política en relació amb això. Això ha assolit un nivell sense precedents en actuar la UE com a agència de l’OTAN en relació amb Ucraïna. Pedro Sánchez ha estat en primera línia, així com en la relació d’Europa amb Netanyahu, en la qual després va frenar sense deixar de donar-li suport.

No obstant això, ni una paraula en la declaració sobre el genocidi de Gaza. En el comunicat final de la cimera, el nom d’Ucraïna va ser citat en més de 60 vegades mentre que no hi va haver ni una sola menció a les massacres perpetrades pel règim sionista a la Franja. En el paràgraf dedicat a Orient Mitjà només s’ esmenta un país: “Les accions desestabilitzadores de l’Iran estan afectant la seguretat euroatlàntica”.

Fins a Pedro Sánchez s’ha vist obligat a censurar “el doble raser” de l’OTAN pel que fa al respecte al dret internacional a la Franja de Gaza i Ucraïna. El que no li ha impedit subscriure igualment la declaració final de la Cimera.

Al nostre país la mobilització contra la pertinença a l’OTAN va obligar a un referèndum, els termes del qual no ha estat ni tan sols respectats.

El govern Sánchez/Díaz ha fins i tot ofert una nova base (a Mahón) per a la seva utilització. La pertinença a l’OTAN fa del govern espanyol còmplice d’aquesta Aliança i els seus crims.

El combat contra la guerra és inseparable del combat per sortir de l’OTAN i contra la utilització de les bases.

La contracimera

En vigílies de la Cimera, nombroses organitzacions dels cinc continents celebraven al mateix Washington una concorreguda contracimera. Entre les intervencions més citades d’aquesta reunió destaca el discurs de la parlamentària alemanya Sevim Dagdelen, membre de l’Aliança Sahra Wagenknecht, de la reproduïm amplis extractes.

Del discurs de Sevim Dagdelen

Els tres grans mites de l’OTAN s’estan esvaint. En primer lloc, hi ha el mite central d’una OTAN organitzada com una comunitat de defensa compromesa amb el dret internacional. No obstant això, si interroguem les polítiques reals de l’OTAN, què trobem?

El 1999, la mateixa OTAN va dur a terme una guerra d’agressió, en violació del dret internacional, contra la República Federativa de Iugoslàvia. Els crims de guerra de l’OTAN van incloure el bombardeig d’una estació de televisió a Belgrad i un bombardeig presumptament accidental de l’ambaixada xinesa que va matar tres periodistes xinesos. El 2011, l’OTAN va atacar Líbia. Va fer un ús indegut d’una resolució del Consell de Seguretat de l’ONU per lliurar una guerra pel canvi de règim, un dels resultats del qual va ser que part del país va quedar sota el domini dels islamistes; En general, Líbia es va sumir en un estat de misèria espantosa, i fins i tot va patir el retorn de l’esclavitud.

A l’Afganistan, l’OTAN es va involucrar des del 2003 en una guerra lluny del territori de l’Aliança, només per entregar el poder, 20 anys després, als talibans, el derrocament dels quals havia estat l’objectiu declarat de la invasió. Aquesta guerra de 20 anys a l’Afganistan va estar marcada per nombrosos crims de guerra.

La Universitat Brown calcula que el nombre de morts per les guerres dels Estats Units a Orient Mitjà en els últims 20 anys només en 4,5 milions de persones, guerres com la d’Irak, basades en mentides i que no van ser més que violacions atroces del dret internacional.

L’OTAN és una comunitat d’il·legalitat i de violadors del dret internacional que, ja sigui per separat o com a organització, duen a terme guerres d’agressió sobre una base políticament oportunista.

Un segon mite és el de l’OTAN com una comunitat de democràcies basades en l’imperi de la llei. Però si examinem el passat, aquesta amable autopresentació es desinfla immediatament. Fins al 1974, Portugal, membre de l’OTAN, estava governada per una dictadura feixista que va llegir sagnants guerres colonials a Angola i Moçambic. Igual que el Portugal feixista, Grècia i Turquia van ser membres de l’OTAN després dels seus respectius cops militars.

La mateixa OTAN, com ara sabem, va posar en marxa l’Operació Gladio, una organització clandestina que s’activava cada vegada que les majories democràtiques amenaçaven de votar en contra de la pertinença a l’OTAN.

Acords bilaterals de seguretat, com els assolits amb l’Espanya de Franco, estan ara en vigor amb Aràbia Saudí i Catar, fins i tot sabent que aquests Estats són declaradament antidemocràtics. Clarament, l’únic criteri significatiu per tractar amb l’Aliança és l’avantatge geopolític. L’OTAN no és una comunitat de democràcies, ni existeix per defensar la democràcia.

Tercer: L’OTAN afirma actualment que està salvaguardant els drets humans. Fins i tot si passéssim per alt com les accions de l’OTAN trepitgen un milió de vegades els drets al treball, la salut i l’habitatge adequat, una imatge tan interessada no resisteix l’escrutini en els assumptes internacionals.

Mentre debatem aquí, els presoners capturats en l’anomenada “Guerra Global contra el Terror” dels Estats Units encara llanguien a la Badia de Guantánamo, on han estat sense judici durant gairebé un quart de segle. Aquesta és la realitat dels “drets humans” en el principal estat de l’OTAN. Pel que fa a la llibertat d’opinió i de premsa, Estats Units, recolzat pels seus auxiliars de l’OTAN, va intentar fer de Julian Assange un exemple astorant-lo durant 14 anys. El seu únic delicte va ser haver revelat al públic els crims de guerra dels Estats Units.

No només s’estigui esmorzejant el suport a l’OTAN a tot el món, sinó que són precisament els més exposats a la seva propaganda els que es mostren cada vegada més escèptics amb el pacte militar.

Als Estats Units, l’aprovació pública de l’OTAN ha anat caient contínuament en els últims anys, mentre que les majories a Alemanya qüestionen el principi de defensar tots els membres; és a dir, ja no estan disposats a comprometre’s amb l’article 5 del Tractat de l’Atlàntic Nord.

L’impuls de l’organització cap a l’escalada a Ucraïna i la seva expansió a Àsia està superant les pròpies capacitats de l’Aliança. Una convicció està guanyant terreny dins de l’OTAN que no només s’ha d’enfrontar a Rússia i la Xina, sinó que també s’ha d’involucrar en el Mitjà Orient. Es tracta d’una reivindicació de l’hegemonia global que s’està formulant. L’OTAN es veu a si mateixa lliurant una guerra en tres fronts.

Tenint en compte això, és lògic que es prevegin tres reunions concretes per a la cimera de l’OTAN d’aquesta setmana. La primera és una sessió de treball dedicada a intensificar encara més el rearmament de la mateixa Aliança. El Consell OTAN-Ucraïna és el següent en l’ordre del dia. Es tracta de debatre com es poden augmentar les generoses transferències financeres i les promeses de l’OTAN a Ucraïna, amb un augment de les entregues d’armes i una eventual adhesió a l’OTAN d’Ucraïna. En tercer lloc, hi haurà una sessió amb els socis d’AP4 (Àsia-Pacífic) (Austràlia, Japó, Nova Zelanda i Corea del Sud) i una reunió amb els líders de la UE.

Setanta-cinc anys després de la seva fundació, l’OTAN impulsarà una major bel·ligerància a Ucraïna i s’expandirà a Àsia. La intenció és avançar en l’OTAN d’Àsia i posar en marxa allà l’estratègia que creu que ja ha desplegat amb èxit contra Rússia.

Igual que Ucraïna es va erigir com un estat de primera línia contra Rússia, l’OTAN espera transformar països asiàtics com Filipines en estats rivals davant

Xina. L’objectiu inicial és participar en una guerra freda de poder, però alhora preparar-se per a una guerra de poder calent d’EUA i l’OTAN a Àsia.

Aquests esdeveniments van acompanyats d’una guerra econòmica, que ara també es dirigeix contra la Xina i la principal càrrega de la qual recau sobre les economies dels Estats clients dels Estats Units.

I amb el seu suport incondicional al govern d’extrema dreta de Benjamín Netanyahu, l’OTAN està perdent tota legitimitat moral al Sud Global, ja que és vista com a còmplice dels crims de guerra israelians. El suport públic a una OTAN compromesa amb l’escalada i l’expansió s’està esmorzant a Occident. A Alemanya, el 55% de la població rebutja l’adhesió d’Ucraïna a l’OTAN. La majoria s’oposa al subministrament d’armes a Ucraïna i desitja un alto el foc immediat. Als Estats Units, l’ajuda financera a Ucraïna, 200.000 milions de dòlars fins ara, s’ha tornat extremadament impopular. Un nombre creixent de persones vol que s’aturi el flux de diners a un sistema a Kiev que no només és corrupte, sinó que honora un culte estatal d’extrema dreta al voltant del col·laborador nazi Stepan Bandera.

El que necessitem ara és la fi immediata de les entregues d’armes a Ucraïna i, per fi, un alto el foc allà. Els qui busquen la pau i la seguretat per a les seves pròpies poblacions han de posar fi a la política agressiva d’expansió cap a Àsia. I amb més urgència si cap el cessament de l’entrega d’armes a Israel.

En última instància, la lluita contra l’OTAN és una lluita per la pròpia sobirania. Com a aliança d’Estats clients, Europa corre el perill de col·lapsar. L’emancipació, tal com es veu a Amèrica Llatina, encara no s’ha materialitzat. Un primer pas seria deixar de deixar-se enganyar per una aliança militar que finança la seva estratègia agressiva amb una guerra social deslliurada pels seus governs constituents contra la seva pròpia població.

La OTAN, en su 75 aniversario

Deja un comentario

Carta Semanal 1000 en catalán

Carta Semanal 1000 para descargar en PDF

El 9 y 10 de julio de 2024, la OTAN ha celebrado en Washington, una Cumbre en la que celebraba su 75 aniversario y en la que han participado, además de sus 32 miembros, representantes de los gobiernos de Japón, Australia, Corea del Sur y Nueva Zelanda

En estos 75 años, los 12 miembros originales han crecido hasta los 32 actuales, y se anuncia la ampliación futura a varios países fronterizos con Rusia, incluyendo Ucrania.

Sigue leyendo →

La resistència del poble palestí i les seves conseqüències

Deja un comentario

Carta Setmanal 995 per descarregar en PDF

Vuit mesos després de la brutal barbàrie genocida que l’Estat d’Israel va desatendre després de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre és fonamental no només apreciar la mobilització a tot el món en defensa del poble palestí, sinó apreciar les conseqüències de la seva resistència heroica. Avui totes les institucions internacionals de l’imperialisme, des de l’ONU a la Unió Europea, estan dividides o en crisi, així com tots els governs, començant pel nord-americà

Aquest poble resisteix des de fa més de 75 anys de forma continuada, des de les massacres que van seguir a la creació per l’ONU de l’Estat d’Israel l’abril de 1948 (amb el suport de Stalin i dels EUA). El 8 d’abril d’aquell any es produeix la massacre de la població de Deir Yassin per part de les organitzacions terroristes israelianes, la més coneguda de desenes de massacres comeses amb un objectiu marcat per la direcció del moviment sionista: aterrar i expulsar les dues terceres parts dels palestins de la seva terra històriques (la Nakba de 15 d’abril de 1948). Des del 1948 s’han succeït múltiples guerres, destruccions, expulsions, assassinats en massa o selectius, presó per a desenes de milers (en molts casos, presó administrativa, sense judici ni condemna), acomiadament de desenes de milers de treballadors, instauració d’un Estat d’apartheid… 75 anys de crim organitzat per l’Exèrcit i l’Estat sionista, agència dels interessos de l’imperialisme a la zona i finançat per ell, amb la compatibilitat dels governs europeus i la cobdícia o complicitat de la majoria dels règims àrabs,.

I res és comparable amb la resistència d’aquest poble, que en l’origen era un poble pagès pacific que convivia amb diferents minories, entre elles els jueus . Aquest poble ha resistit i resisteix contra tots, només -i no és poc- ha gaudit del suport dels pobles que al món lluiten contra l’opressió i l’explotació. És bo reproduir les declaracions de Claudia Sheinbaum, recent elegida president de Mèxic, d’origen jueu: «es tracta de salvar un món, aquest únic i angoixat món que habitem tots, que a tots pertany i que avui es diu Gaza». Així de simple, així de clar, això és el que està en joc.

Nosaltres pertanyem a un corrent que des de Marx a León Trotsky es va oposar a la persecució contra els jueus, que va denunciar la reacció estalinista pel seu antisemitisme. I que va denunciar la complicitat dels governs europeus, i, quan al parer «ningú» ho sabia, la persecució contra els jueus a Alemanya, i a molts altres països europeus. Que va militar als Estats Units perquè s’acollís els jueus que fugien de nazisme, quan el govern dels EUA els va tancar les fronteres i els donava com a única sortida enviar els jueus a Palestina, impedir-los que emigressin a Amèrica i després armar-los fins a les dents per crear un portaavions de l’imperialisme al lloc estratègic de l’Orient Mitjà. És a dir, crear un Estat artificial, que usurpant la memòria d’un poble perseguit negava de fet la tradició d’aquest poble. Els fets ho confirmen. Avui una majoria dels jueus dels Estats Units (principal país amb una comunitat jueva) desaproven la política de Biden de suport armat a Israel i la majoria de la joventut jueva caracteritza el que passa com un genocidi. L’Estat d’apartheid a Israel no representa el poble jueu, és un enemic d’aquest poble i de tots els pobles del món que lluiten per la seva llibertat i emancipació.

Vuit mesos de destrucció de tot, de la vida, dels serveis públics, de la cultura, del futur d’un poble. Un exèrcit tan eficaç mata prioritàriament dones i nens, intenten matar el futur i, tanmateix han aconseguit que els més de 12 milions de palestins desperdigats pel món, als territoris de 1948, a Gaza, Cisjordània, als camps de refugiats sota la bandera de la UNRWA al Líban, Síria, Jordània sentin més que mai el sentiment de pertinença a un sol poble i forcin a la unitat a les seves organitzacions , apartant-se de la corrupta Autoritat Nacional Palestina com a furriel de l’exercit sionista. En aquesta situació reviuen propostes d’unitat i democràcia com la carta de l’OLP del 1964 que proposava un Estat únic democràtic, del Jordà la Mediterrània amb tots els ciutadans siguin jueus àrabs, musulmans o cristians, cosa que avui s’encarna en la Campanya per un Estat democràtic. Difícil sens dubte però com lluitar en el present sense tenir un objectiu. Avui el CESSAMENT EL FOC, LA FI DEL BLOQUEIG, no és només una necessitat i una exigència és el que permet a cada país forjar la més àmplia mobilització. I, en particular, exigir al moviment obrer organitzat -que en general està molt callat- que ocupi el seu paper en la mobilització i es posi al seu cap, i exigir als governs trencar les relacions amb l’Estat genocida.

Cal recordar que l’ Estat d’ Israel viu del pressupost nord-americà, però, també, de les relacions comercials amb els països de la Unió Europea, amb la qual hi ha un acord comercial que fa dels països de la UE els principals socis comercials d’ Israel.

Els generals israelians diuen que els falten encara vuit mesos més de guerra. Però si aquesta es manté tant de temps, si no es força un alto el foc, l’exèrcit sionista hi haurà, probablement, liquidat a tots els refús per «foc amic». Però la fragilitat del govern israelià només és comparable a la seva brutalitat militar Des del 7 d’octubre al voltant de 700.000 israelites han abandonat el país. Els colons armats continuen expulsant palestins de Cisjordània i la societat israeliana apareix, cada vegada més, dividida en dos ,no només pels refusats, o per la fi de la guerra (que molts recolzen), sinó també sobre el futur del seu país…

Biden necessita una treva per intentar guanyar les eleccions. Un tema internacional ha arribat a condicionar tant les eleccions presidencials… el lloc dels Estats Units, el seu intent de mantenir-se com a gendarme mundial (amb 750 bases militars al món) fa que tot conflicte internacional es concentri en l’intern. I aquest conflicte en particular, és vital per a la pròpia existència dels EUA com a potència hegemònica. Biden ha aconseguit, de moment, subcontractar –amb certs límits- la guerra d’Ucraïna als països de la UE com la monarquia espanyola, però no es pot permetre el mínim lliscament en relació a Palestina

Maniobra o punt de suport

El dimarts 28 de maig el govern de coalició va reconèixer l’ANP, l’anomenat Estat palestí. Estat que no existeix en la seva sobirania. És, sens dubte, una concessió a la mobilització. Sens dubte l’abast pràctic d’aquesta mesura és limitat, però els portaveus directes del sionisme han reaccionat brutalment contra la mesura. Una mesura que podria significar un suport a la resistència del poble palestí, en especial pel moment triat. Per jutjar correctament la situació i obrar en conseqüència cal tenir en compte els elements següents:

-En primer lloc, la immensa majoria dels ciutadans d’aquest país, inclosos els votants de dretes, són favorables a la causa palestina . El govern obertament diu representar el sentir del poble. I els mitjans de comunicació no dubten a informar –amb notable objectivitat, per al que ens tenen acostumats- de la situació a Palestina, contràriament al que passa en bona part dels països europeus, els mitjans dels quals reprodueixen els parts de l’exercit sionista. El moviment, encara incipient, de la joventut, ha exercit una gran pressió i ha obligat algunes universitats com la UCB a trencar amb Israel

-Aquest cop a «esquerra» sembla justificar que, gairebé el mateix dia, el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz regali a Zelenski 1100 milions en armes (fins i tot el comandament de l’exèrcit sembla desconèixer l’operació). Com en ocasions anteriors, aquesta decisió permet deslliurar-se d’armes antiquades, que sens dubte es reemplaçaran per armes noves… comprades als nord-americans!!

-Dos dies després, posant una vela a déu i una altra al diable, Sánchez es reuneix amb el Grup de contacte (Catar, Aràbia Saudita, Turquia…) per demanar als Estats que no reconeixen Israel que ho facin…

– El 6 de juny, el govern va anunciar que se suma a la querella de Sud-àfrica contra Israel per genocidi.

Per a la immensa majoria de la població, reconèixer Palestina és positiu, encara que no tingui un resultat pràctic. Sumar-se a la denúncia de Sud-àfrica més encara. Però, alhora, el comerç amb Israel segueix –incloent-hi el comerç d’armes- i les relacions diplomàtiques també. Però els passos donats reforcen els qui exigim la ruptura total amb Israel.

El que més es troba a faltar és la presència del moviment obrer. D’aquí la necessitat d’emprendre una campanya en i cap a les organitzacions sindicals, perquè UGT i CCOO, juntament amb les altres organitzacions, duguin a terme una mobilització conjunta en suport a Palestina, Totes les forces estan emplaçades, en particular les que es reclamen dels treballadors i els pobles. És inaudit que organitzacions sobiranistes catalanes o basques miren cap a una altra banda o siguin complaents amb el sionisme. El dret dels pobles és universal. Defensar el dret a decidir per a Catalunya implica defensar-lo per a Palestina, no hi pot haver l’un sense l’altre

La resistencia del pueblo palestino y sus consecuencias

Deja un comentario

Carta Semanal 995 en catalán

Carta Semanal 995 para descargar en PDF

Ocho meses después de la brutal barbarie genocida que el Estado de Israel desató tras el ataque de Hamás del 7 de octubre es fundamental no solo apreciar la movilización en todo el mundo en defensa del pueblo palestino, sino apreciar las consecuencias de su resistencia heroica. Hoy todas las instituciones internacionales del imperialismo, desde la ONU a la Unión Europea, están divididas o en crisis, así como todos los gobiernos, empezando por el norteamericano.

Sigue leyendo →

L’Estat d’Israel, principal agent de l’imperialisme USA a Orient Mitjà

Deja un comentario

Carta Setmanal 973 per descarregar en PDF

Davant la massacre a Gaza i Cisjordània, algunes veus demanen als Estats Units que «frenin» el seu aliat Israel. Sense posar en dubte que la potent mobilització que es desenvolupa als EUA, i a tot el món, pugui obligar el govern dels EUA a cridar a l’ordre al govern sionista, cal assenyalar que tot el que fa l’exèrcit d’Israel ho fa amb el ple consentiment dels EUA, sent el seu principal agent a Orient Mitjà. Tal vegada no els agraden massa alguns mètodes, però, segons el dit «algú s’ha de tacar les mans per fer la feina». En aquestes notes expliquem aquesta situació.

Des del seu naixement, el moviment sionista s’ha ofert com a subordinat de les potències imperialistes a Orient Mitjà.

El 1905, al VII Congrés Sionista, Max Nordau, destacat líder sionista, declarava: «El moviment que s’ha apoderat de gran part del poble àrab pot amb facilitat prendre a Palestina una direcció que resulti nociva… El govern turc es pot veure obligat a defensar el seu domini a Palestina i Síria mitjançant la força armada… cal convèncer Turquia que serà important per a ella comptar a Palestina i Síria amb un grup fort i ben organitzat que… s’oposi a qualsevol atac a l’autoritat del Sultà i defensi la seva autoritat amb totes les seves forces».

Alhora, l’Organització Sionista Mundial (OSM) negociava amb l’imperi britànic. Haim Weizmann, que arribaria a ser president de l’OSM, declarava: «si Palestina cau en l’esfera d’influència britànica i la Gran Bretanya alenteix l’establiment dels jueus allà, com a dependència britànica, en vint o trenta anys podríem tenir allà un milió de jueus, o potser més; desenvoluparien el país, li restituirien la civilització i formarien una guàrdia molt efectiva del Canal de Suez». Weizmann va aconseguir finalment dels britànics el que els dirigents sionistes havien demanat simultàniament als governs otomà i alemany. El 2 de novembre de 1917 s’emetia la Declaració Balfour: «El Govern de Sa Majestat veu favorablement l’establiment a Palestina d’una llar nacional per al poble jueu, i farà el que estigui a la seva mà per facilitar la realització d’aquest objectiu».

Els britànics, com a potència administradora del Mandat de Palestina atorgat per la Societat de Nacions, van comptar amb poderoses forces parapolicials formades per sionistes, fins a la finalització del Mandat el 1948. La Haganà, organització terrorista que va ser el nucli de l’exèrcit d’Israel (FDS), va col·laborar amb les unitats militars britàniques. A la FDS es van unir altres dos grups terroristes: l’Irgún (en el qual va militar Menahem Beguin i que va donar lloc a la formació del Likud) i el grup Stern (del qual va formar part Isaac Shamir).

En aquests anys, els jueus van passar de ser un 13% a un 31% de la població de Palestina (de 83.790 el 1922 a 553.600 el 1945)

Els anys 1950, Israel es posa al servei de l’imperialisme americà

Fins al 1956, l’Estat d’Israel es va alinear amb l’imperialisme britànic. El 1956, l’exèrcit israelià va participar juntament amb Gran Bretanya i França en l’operació militar contra Egipte, resposta a la nacionalització del canal de Suez. El fiasco d’aquesta operació va posar de manifest que els EUA s’havien convertit en la potència imperialista hegemònica a Orient Mitjà. I l’Estat sionista es va apressar a posar-se al servei dels EUA, amb qui sempre havien mantingut excel·lents relacions: el 1948, el president Harry Truman va ser el primer líder mundial a reconèixer Israel, només 11 minuts després de la declaració de David Ben Gurion anunciant la creació d’un nou Estat.

Israel es va convertir en el major receptor d’ajuda militar dels Estats Units al món. L’ajuda total estatunidenca a Israel de 1946 a 2022 va ascendir a 243.900 milions de dòlars. Sobretot ajuda militar, de la qual, del 1951 al 2022, Israel va rebre 225.200 milions de dòlars. Des del 2000, més del 86% de l’ajuda estatunidenca a Israel finança l’àmbit militar. El 2022, l’últim any del qual es disposa de dades, el 99,7% d’aquesta ajuda es va destinar a l’exèrcit.

Una relació privilegiada

El 1987, EUA va atorgar a Israel l’estatus d’aliat important extraOTAN, que li permet un accés privilegiat a contractes i compres de sistemes d’armes avançats. L’objectiu és que les Forces Armades d’Israel puguin en tot moment mantenir un «avantatge militar qualitatiu» (qualitative military edge) davant els seus veïns.

El 1962, Kennedy ja havia definit com a «relació especial» la seva unió amb Israel, que parteix de la posició estratègica del país al Mitjà Orient. 40 anys després, Alexander Haig, llavors secretari d’Estat estatunidenc, assegurava: «Israel és el major portaavions estatunidenc, és insumergible, no porta soldats estatunidencs i està ubicat en una regió crítica per a la seguretat nacional dels Estats Units».

«No s’equivoquin: Estats Units s’assegurarà que Israel tingui el que necessita per defensar-se», va expressar el passat octubre l’actual secretari de Defensa estatunidenc, Lloyd Austin, assegurant que el suport a Israel continua sent «innegociable».

Un pressupost militar descomunal

L’enorme ajuda militar dels EUA permet a Israel actuar com el gendarme d’Orient Mitjà.

La seva despesa militar va assolir el 2022 els 23.406 milions de dòlars (M$), segons les dades de l ‘Stockholm International Peace Research Institute. Molt superior als seus països veïns: Jordània 2.323 M$, Egipte 4.646 M$ i Líban 4.739 M$. També lluny dels 6.846 M$ de l’Iran o els 10.644 M$ de Turquia, els seus adversaris regionals més poderosos. Sent el 97è país del món per població, amb una mica més de nou milions de persones, se situa al lloc 15 en despesa militar. La seva despesa militar anual és de 2.623 $ per habitant, (davant l’Iran 79,6 dòlars, Turquia 124,4 $, Espanya 434,7 $, Xina, 201,6 $ i Rússia 592,4$). És un Estat altament militaritzat, on tots els ciutadans (tret dels àrabs) han d’acudir al servei militar a partir dels 18 anys. Per als homes, el període mínim és de 36 mesos de servei, les dones han de complir un mínim de 24 mesos.

El finançament de l’exèrcit israelià per part dels Estats Units continua durant l’atac a Gaza

El secretari d’Estat dels Estats Units, Antony Blinken, ha defensat la venda urgent de munició per a tancs a Israel i va demanar al Congrés dels Estats Units que aprovi ràpidament una ajuda de més de 100.000 milions de dòlars en assistències per a Israel, Ucraïna i altres prioritats de seguretat nacional. Blinken va afirmar: «Israel està lluitant ara mateix contra Hamàs. I volem assegurar-nos que Israel tingui el que necessiti per defensar-se de Hamàs».

Una nota del ministeri israelià d’Afers Militars declarava el 6 de desembre que des de l’11 d’octubre, els EUA. UU «han entregat a Israel més de 10.000 tones d’equip militar des de l’esclat de la guerra», i detallava que aquests enviaments inclouen «vehicles blindats, armament, equip de protecció personal, subministraments mèdics, municions i més».

El Washington Post informava que EUA va entregar a Israel desenes de milers de tones de bombes per ser utilitzades en els seus atacs a Gaza, sense tenir en compte les normes estatunidenques que impedeixen les transferències d’armes a països estrangers quan hi hagi una alta probabilitat de violacions del dret internacional. Funcionaris de Defensa van declarar, sota condició d’anonimat, que Washington no ha fet avaluacions realistes de l’adhesió d’Israel a les lleis de la guerra, i que no es podia fer una avaluació en temps real del compliment del dret internacional humanitari per part d’Israel perquè les forces israelianes no comparteixen la informació d’intel·ligència que utilitzen per planificar les operacions.

No cal gaire «informació d’intel·ligència». N’hi ha prou amb veure la televisió. El govern americà sap quin ús s’està donant a les armes i municions que entrega a Israel, i no fa res per aturar-lo.

La Unió Europea, subsidiària dels Estats Units

En aquesta qüestió, com en tantes, la UE actua a les ordres dels EUA i manté amb l’Estat d’Israel una relació privilegiada. El novembre de 1995 es va signar entre la UE i Israel un Acord d’ Associació, base jurídica de les relacions entre ambdues parts.

Aquest acord estableix –sobre el paper– que el respecte dels drets humans i els principis democràtics és un element essencial. La vulneració sistemàtica dels drets de la població palestina podria, doncs, ser causa de rescissió de l’Acord, si els mandataris europeus no estiguessin tan cecs i sords com els seus col·legues dels EUA.

La relació entre la UE i Israel abasta relacions comercials, econòmiques, de recerca i innovació, cooperació tècnica, financera i educació (Erasmus).

Quant a defensa i seguretat, Israel gaudeix d’un tracte privilegiat respecte al finançament, per part de la UE, de projectes d’R+D. Per tant, empreses israelianes fabricants d’armes o de tecnologia de seguretat estan beneficiant-se de subvencions en accedir a certs programes d’R+D de la UE.

En el període 2008–2025 Israel haurà rebut un total de 67,6 milions d’euros corresponents a projectes d’investigació presentats en els programes europeus FP7 Security (31,98 M€), Horizon 2020 (34,18 M€) i l’actual Horizon Europe (1,49 M€). Quantitat molt més gran que alguns membres de la UE amb una població similar.

Algunes de les empreses que es beneficiaran d’aquestes ajudes són Tamar (que fabrica explosius) 0,8M€ entre 2012-2025, Israel Aerospace Industries (sistemes de defensa antiaèria, drons, sistemes d’armes aèries) amb 4,5M€ en el període 2008-2022

Espanya no es queda a la saga

Espanya va tardar a reconèixer l’Estat sionista. El mateix PSOE abans de Felipe González hi estava en contra. No va ser fins al gener de 1986, lligat al «gir» atlantista de González. Però des d’aleshores manté excel·lents relacions amb Israel en el sector armamentista. Entre el 2001 i el 2021 s’han realitzat exportacions espanyoles a Israel per 103,8 milions d’euros. Algunes d’elles han estat denunciades per no complir amb els criteris de la Posició Comuna de la UE (2008/944/PESC) ni de la legislació espanyola. Concretament incompleixen els criteris 2 (respecte als drets humans), 3 (existència de conflictes interns), 4 (manteniment de la pau, la seguretat i estabilitat regionals) i 6 (compliment del Dret Internacional).

Les importacions espanyoles d’armament a Israel són molt superiors a les exportacions. Fins i tot amb els governs que es diuen «progressistes». Per exemple, el Consell de Ministres de 12-9-2023 va aprovar la compra de míssils anticarro Spike, fabricats per l’empresa israeliana Rafael, per valor de 285 milions d’euros, i va aprovar 714,5 milions d’euros, destinats a la compra de llançacoets d’alta mobilitat SILAM, desenvolupats conjuntament per les empreses espanyoles Expal, GMV i Escribano i la israeliana Elbit Systems. Alguns poden seure al consell de ministres a aprovar el comerç militar amb l’estat sionista i després sortir al carrer a protestar contra la massacre sense immutar-se.

¡Ruptura de relacions diplomàtiques, comercials i militars!

Els crims de guerra que està perpetrant Israel a la vista de tothom no serien possibles sense el suport econòmic, polític i militar dels EUA i de la Unió Europea, incloent-hi el govern espanyol. Amb els milions de persones que es mobilitzen a tot el món, diem ¡N’hi ha prou de declaracions buides! Cessi immediat i incondicional de l’ajuda militar i la compra i venda d’armes a Israel! ¡Ruptura de relacions diplomàtiques i econòmiques!

«Una acumulació de misèria proporcionada a l’acumulació de capital»: com combatre la desigualtat, inherent al capitalisme

Deja un comentario

Carta Setmanal 973 per descarregar en PDF

2023 és l’any de la desigualtat. Perals països que esperen recuperar-se de les devastadores pèrdues provocades per la pandèmia de COVID-19, la batalla s’ha tornat més difícil a causa de les amenaces combinades del canvi climàtic; la fragilitat, els conflictes i la violència, o la inseguretat alimentària, per nomenar-ne només algunes, que dificulten la plena recuperació de totes les economies.

És una afirmació del Banc Mundial, la institució bessona del Fons Monetari Internacional, fidelsrepresentants de les dues dels interessos del capital financer dominant, és a dir, l’estatunidenc. Segurament desitjarien promoure la il·lusió que el capitalisme ofereix un favorable panorama, ple de virtuts; però la realitat, terca, ho impedeix. Abordem en aquesta carta, primera de 2024, un problema que ho enquadra tot: la desigualtat com a greu patologia social, per la precarietat vital a la qual condemna una part cada vegada més gran de la població. Per combatre la malaltia apliquem el criteri mèdic que considera successivament tres qüestions: la identificació del símptoma, la formulació del diagnòstic i la proposta de tractament.

El símptoma: l’acumulació de misèria proporcionada a l’acumulació de capital impedeix la satisfacció de les legítimes aspiracions de la majoria

Per als qui defensem com a objectiu irrenunciable l’emancipació de la humanitat de tota forma d’opressió, el punt de partida és la legítima aspiració de la majoria de la població, la que viu de la seva feina, a la vida digna que avui és possible gràcies precisament a la productivitat d’aquest treball. No es tracta de cap disbarat, s’aspira simplement a tenir una ocupació digna, alimentació, habitatge, vestit, transport, accés a la sanitat, l’ensenyament, la cultura i el lleure, etc.

No obstant això, la realitat mostra tot el contrari: més de 800 milions de persones passen gana, més de 200 milions estan aturades; més de 2.000 milions sense accés a serveis bàsics d’aigua i sanejament; uns 1 800 milions no tenen allotjament adequat; gairebé 800 milions de persones adultes no tenen competències bàsiques de lectoescriptura. No és només en les economies, la lacra de l’atur arriba a 2,7 milions de persones en el cas espanyol: ¡gairebé tres milions de persones a les quals se’ls nega un dret tan elemental com és guanyar-se la vida amb la seva feina! On l’incompliment del compromís governamental de derogar les contrareformes laborals del 2010 i el 2012, ja que només en va derogar una petita part, preserva un marc de relacions laborals que debilita la posició dels treballadors, fent possible així caigudes salarials com la que reconeix l’OCDE el 2022, que va ser del 5,3%.

Alhora, el passat divendres 29 l’empresa Bloomberg anunciava que el patrimoni net dels 500 majors multimilionaris va augmentar 1,5 bilions de dòlars el 2023, és a dir, que s’apropien de l’equivalent a un 1,5% més de tota la producció mundial. Segons UBS, l’1% més ric de la població mundial disposa del 44,5% de tota la riquesa.

El coeficient de Gini és un indicador de desigualtat. Una societat totalment equitativa tindria un 0 i, a partir d’aquí, a major desigualtat, major coeficient, fins a 1. El de Suècia és considerable: 0,257. El dels Estats Units és encara més gran: 0,378. Però es refereixen a la distribució de l’ingrés, del producte de cada any. La distribució de la propietat està encara molt més concentrada, cosa que desmitifica, per cert, el mite del «model suec» com un suposat «capitalisme bo»: als EUA és 0,859 però a Suècia és gairebé igual, 0,834.

El 2022, preveia Oxfam que «gairebé un milió de persones podria caure en la pobresa extrema el 2022, al mateix ritme al qual la pandèmia ha anat creant un nou milionari (un cada 30 hores)».

El diagnòstic: no és una determinada política econòmica, sinó la naturalesa intrínseca del capitalisme

Però Oxfam, actuant com l’ONG que és, conclou apostant pel capital: «els Governs tenen prou marge de maniobra per actuar i posar fre al creixement extrem de la riquesa dels milmilionaris i dels beneficis de les empreses, alhora que aborden la crisi sense precedents de l’augment en el cost de la vida que està afectant el món». És la mateixa posició dels qui responsabilitzen dels problemes el «neoliberalisme», que identifiquen com a «capitalisme salvatge», apostant per tant per un suposat «capitalisme bo», en què les exigències de la rendibilitat i el benestar social serien compatibles.

No obstant això, el que es constata cada dia és que les legítimes aspiracions de la població treballadora xoquen amb un mur infranquejable: la rendibilitat, que és la força impulsora de l’acumulació capitalista. És a dir, que la legítima aspiració a una vida digna, d’acord amb les possibilitats materials avui disponibles, es revela irrealitzable sota el capitalisme. Altrament dit: la causa de la desigualtat i la conseqüent precarització de les condicions de vida de la majoria no és una determinada gestió del capitalisme, sinó la seva naturalesa intrínseca.

Perquè el capitalisme obeeix a les lleis que el regeixen i entre elles es compta la que Marx va formular, al Llibre I d’El capital, com a Llei general de l’acumulació capitalista, «que produeix una acumulació de misèria proporcionada a l’acumulació de capital (…) l’acumulació de riquesa en un pol és alhora, doncs, acumulació de misèria, tempestes de treball, esclavitud, ignorància, embrutiment i degradació moral en el pol oposat, això és, on es troba la classe que produeix el seu propi producte com a capital»..

El que hi ha darrere de la precarietat vital, de la pobresa que afecta amplis sectors de la població és doblement responsabilitat del capital: per l’atur al qual aboca els esmentats gairebé tres milions de persones i per la precarietat que provoca que ni tan sols amb ocupació s’asseguri evitar la pobresa: «una de cada tres persones pobres (32,9%) té una ocupació remunerada».

És l’expressió d’una altra llei, la que pressiona a la baixa la taxa de guany, davant la qual el capital intenta per tots els mitjans augmentar el grau d’explotació, per a la qual cosa busca desvaloritzar la força de treball, la mercaderia de la qual vivim la majoria. Això es concreta en l’atac al salari en les seves diferents expressions: el salari directe per la inflació i el debilitament de la negociació col·lectiva; el salari indirecte mitjançant les retallades de fons dels sistemes públics d’ensenyament, salut, etc.; el salari diferit amb el qüestionament de les pensions públiques, l’ assegurança d’ atur, etc.

Les causes de la desigualtat no tenen res a veure amb la meritocràcia, com mostra un interessant estudi sobre Suècia precisament. Sinó amb la propietat que, corroborant la previsió de Marx, no deixa de concentrar-se cada vegada més: d’acord amb l’Institut Suís de Tecnologia, «147 empreses a través de participacions entrellaçades en altres juntes controlen el 40% de la riquesa a la xarxa global, 737 empreses el 80%».

El tractament: l’organització de la classe treballadora per a la defensa incondicional de les seves reivindicacions fins al final

Si identifiquem el capitalisme amb una màquina, la conclusió és taxativa: els problemes no procedeixen de la forma de manejar la màquina, sinó de la màquina mateixa. I, en conseqüència, només es podran resoldre realment eliminant la màquina. Com es fa això?

El motor de la història és, és clar, la lluita de classes, quina si no? Però «els homes fan la seva pròpia història, però no la fan al seu lliure arbitri, sota circumstàncies elegits per ells mateixos, sinó sota aquelles circumstàncies amb què es troben directament, que existeixen i els han estat llegides pel passat. La tradició de totes les generacions mortes oprimeix com una pesseta el cervell dels vius».. En el context actual, com actuar?

El programa fundacional de la IV Internacional fixa diverses qüestions determinants. En primer lloc, que la humanitat pateix una severa crisi, que les dades recollides en aquesta carta refreden. Les forces productives no és ja que no es desenvolupin, sinó que cada vegada està més sistematitzada la seva destrucció, amb les guerres, les crisis, la devastació del medi natural i, per sobre de tot, l’ esmentada desvalorització de la força de treball. En segon lloc, que aquesta crisi està lligada a la crisi de la direcció de la classe treballadora; classe la voluntat de lluitar per les seves aspiracions està fora de tot dubte, però que només aconseguirà que sigui fructífera si la desenvolupa en el seu propi terreny, independentment de tot compromís amb totes i cadascuna de les institucions del capital. En tercer lloc, que la perspectiva d’una ruptura revolucionària, que obri una veritable sortida als problemes, està connectada amb l’organització de la classe treballadora al voltant de les seves reivindicacions, incloses les més elementals, com l’aigua calenta per al te a les fàbriques russes i la construcció del partit bolxevic, que va acabar liderant la triomfant revolució d’octubre de 1917.

Avui és la resistència amb el poble palestí que es desplega a tot el llarg i ample del món, perquè el que està en joc ara a Palestina resulta crucial per al futur de la lluita de classes a escala mundial. Aquí en particular és l’exigència de l’amnistia incondicional als encausats polítics; la defensa del sistema de pensions i en concret l’exigència d’auditoria; el combat per l’ocupació enfront del tancament d’activitats i per condicions laborals dignes enfront de la precarietat; la preservació del salari real davant la inflació, mitjançant convenis col·lectius que l’assegurin; la baralla per l’ ensenyament i sanitat públiques. I un llarg etcètera que recull el conjunt de reivindicacions de la majoria. I que permet triomfs com el del sector de l’automoció als Estats Units aquest mateix 2023.

A partir de tot això, participar en la lluita per una representació política fidel als interessos de la classe treballadora és el nostre emprenyament, en el qual no vam eixir. D’això depèn que la mobilització de la classe sigui el fecunda que la humanitat necessita.

El Estado de Israel, principal agente del imperialismo USA en Oriente Medio

Deja un comentario

Carta Semanal 973 en catalán

Carta Semanal 973 para descargar en PDF

Ante la masacre en Gaza y Cisjordania, algunas voces piden a Estados Unidos que “frenen” a su aliado Israel. Sin poner en duda que la potente movilización que se desarrolla en los EE.UU., y en todo el mundo, pueda obligar al gobierno de los EE.UU. a llamar al orden al gobierno sionista, es preciso señalar que todo lo que hace el ejército de Israel lo hace con el pleno consentimiento de los EE.UU., siendo su principal agente en Oriente Medio. Tal vez no les gusten demasiado algunos métodos, pero, según el dicho “alguien tiene que mancharse las manos para hacer el trabajo”. En estas notas explicamos esa situación. Sigue leyendo →

El «desordre» mundial i la resistència dels treballadors i els pobles

Deja un comentario

Carta Setmanal 963 per descarregar en PDF

El president dels EUA, Joe Biden, s’ha afariat a viatjar a Israel per manifestar expressament el seu suport a les accions de guerra de l’Estat sionista contra Gaza (i, alhora, també contra els palestins dels territoris ocupats i contra el sud del Líban), mentre una onada de represàlies s’abat sobre els treballadors àrabs d’Israel, acusats massivament de «donar suport al terrorisme de Hamas». Per camuflar el seu suport els crims de guerra de l’exèrcit d’Israel, Biden ha fet aprovar al govern hebreu un suposat permís perquè arribi ajuda humanitària des d’Egipte a Gaza. El fet és que Israel ha accedit a permetre el pas de 20 camions al dia!, per a més de dos milions de palestins de Gaza.

Mentrestant, la premsa parla obertament de les discrepàncies dins de la UE sobre com actuar davant la «crisi de Gaza». Tots estan d’acord a donar suport a Israel, però, com assenyala un mitjà digital, els líders europeus han donat «una important estirada d’orelles a Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea», que s’ha negat reiteradament a incloure en les seves declaracions la col·lisió que, en les seves accions de guerra, Israel ho ha de fer «respectant el dret internacional».

«Poden els EUA afrontar dues guerres alhora?»

Un periodista va preguntar a Biden abans del seu actual viatge a la Palestina ocupada «Poden els Estats Units afrontar dues guerres (Ucraïna i Israel) alhora?». Al que el president dels EUA va respondre: «Som el país més potent, no només del món sinó de la història… Tenim la capacitat de fer-ho, si no ho fem nosaltres, qui ho farà?».

No obstant això, Zelenski, malgrat la recent entrega de míssils més potents, ja ha expressat el seu temor que els successos de Gaza i el suport de l’EUA a Israel puguin minvar el suport a Ucraïna.

Quan fa uns dies la Cambra de representants dels USA va suspendre temporalment l’ajuda militar a Ucraïna, Josep Borrell, el Comissari d’Exteriors de la Unió Europea, va haver de reconèixer un fet: «La Unió Europea no pot substituir els Estats Units» i, en efecte, no els pot substituir ni econòmicament, ni militarment ni a cap nivell i evidentment tampoc la Xina (que lluita per mantenir la seva quota al mercat mundial), ni l’oligarquia de Moscou que veu amenaçat el seu lloc en l’exportació de matèries primeres.

La potència nord-americana (després de l’enfonsament de l’URSS) s’ha trobat sola per preservar l’ordre mundial. Però, per poderosa que sigui la seva maquinària militar, no ha pogut ni pot evitar la crisi permanent del sistema capitalista, la reducció del mercat mundial, l’amenaça permanent de dislocació d’aquest, o de bancarrota del sistema financer. I les experiències de l’Iraq i l’Afganistan demostren, també, que el seu aparell militar no és omnipotent.

Guerra i explosions de masses

La crisi del sistema capitalista, l’estretor del mercat mundial i la conseqüent exacerbació de la competència pel control dels mercats, porten a una aguda guerra comercial. I la guerra militar (com va dir Von Clausewitz, «la continuació de la política per altres mitjans») és la seva conseqüència. El recurs a la guerra és inevitable, l’exigència a tots els governs d’emprendre una marxa brutal a l’armament, l’economia de guerra és una necessitat. I per això el mateix Biden ha de córrer com a apagafocs per impedir un descontrol més gran de la situació, com passa ara amb el seu viatge a Israel alineant-se amb els crims i les mentides més brutals dels seus aliats, en aquest cas l’odiat govern de Netanyahu. Busca alguna concessió -com la pantomima d’ajuda humanitària- per impedir una explosió generalitzada a tota la regió perquè, com veiem aquests dies, les masses són al carrer a Europa i Amèrica i a tots els continents, i no només contra la massacre que provoca l’exèrcit sionista sinó també -sobretot als països musulmans- contra la cobdícia o traïció dels règims àrabs.

En les mobilitzacions contra la massacre de Gaza hem pogut veure, al nostre país, una presència important de joves d’origen àrab, fills d’immigrants, organitzats o no. Un sector abandonat per totes les organitzacions oficials (com ho estan, de fet, el milió de treballadors immigrants d’origen marroquí que viuen en aquest país)

Treballem per una sortida política

Ningú pot predir fins on aniran els esdeveniments actuals, però estem en una fase nova de la crisi de dominació imperialista, crisi en la qual no només està qüestionat el control de l’imperialisme USA, sinó també tots els governs que s’alineen, per acció o omissió, darrere d’ell.

Per a la Quarta Internacional i les seves seccions, és un deure enllestir i participar en les mobilitzacions contra la massacre de Gaza, però la nostra actuació no pot limitar-se a agitar una verborrea «radical». Ens inserim en els moviments de resistència lluitant per mostrar una sortida política.

Entre 1930 i 1945, la Quarta Internacional va lluitar contra el tancament de les fronteres d’Europa i Nord-amèrica a l’emigració de jueus europeus, perseguits per la barbàrie nazi. Des de 1947 i bé abans el nostre corrent va lluitar contra la «partició» de Palestina, veritable depuració ètnica a favor de la invasió sionista. Ja abans de la decisió de l’ONU, sota la dominació britànica, la nostra línia ha estat clara i la reiterem fa 30 anys en el moment dels Acords d’Oslo, en què l’Autoritat Palestina va abandonar la Carta de l’OLP del 64 -que exigia un Sol Estat democràtic- i va acceptar una nova partició.

La nostra defensa d’un sol Estat democràtic amb cabuda per a totes les ètnies i religions va ser criticada, tant el 1948 com el 1993, com a «utòpica»: però els fets han demostrat que les solucions basades en la partició de Palestina no només porten violència i destrucció, sinó que, simplement, són inaplicables i només serveixen com a excusa per a noves accions de neteja ètnica. La lluita per un sol Estat, avui, és l’única sortida a la barbàrie actual. I, tanmateix, la majoria de les forces polítiques que diuen defensar els palestins segueixen aferrats a la fórmula dels dos estats, fruit de la col·laboració entre Stalin i Truman (recordem que, el novembre de 1947, va ser el representant de l’URSS a l’ONU, Gromiko, qui la va presentar amb l’acord de Truman i els britànics, i que Stalin, a través de Txecoslovàquia, va ser el principal subministrador d’armes a Israel en la guerra de 1948 que va provocar la Nakba).

Reprenem en aquest sentit la crida de la Campanya per un Sol Estat, qüestió que permet delimitar i agrupar al voltant d’una línia d’independència. És un tema de debat del Congrés Mundial de la IV Internacional, lligat directament a la qüestió de la direcció revolucionària.

Alhora, segueix la guerra d’Ucraïna

Encara que hagi deixat d’ocupar les primeres planes, la guerra d’Ucraïna continua, més mortífera que mai. Zelenski, per por a perdre el suport de l’imperialisme ianqui i de la seva subsidiària, la UE, ha estat entre els primers a defensar l’exèrcit sionista. Donar suport a la invasió, l’ocupació militar i els bombardejos indiscriminats, li deu semblar a aquest titella de l’OTAN, una bona manera de defensar «la sobirania d’Ucraïna».

Avui a la campanya per Alt la Guerra situem al centre la política del nostre govern, en particular els pressupostos militars. El Centre d’Estudis Delàs acaba de demostrar que aquest govern ha estat el que ha efectuat i efectua més despeses militars, tot i estar en funcions. D’aquí la importància de la proposta dels companys alemanys de manifestació el 25 de novembre a Berlín contra el pressupost de guerra. Qüestió que s’ha de traduir al nostre país, malgrat els terminis de la investidura (vegeu butlletí 15 de la campanya contra la guerra).

Investidura o noves eleccions?

La qüestió encara no està rasa. La qüestió central és que la direcció del PSOE (un dels principals garants de la supervivència del règim monàrquic) exigeix un Pacte d’Estat (nou Pacte de la Moncloa) que inclou fins a reajustar la Constitució. Qüestió difícilment acceptable per l’aparell d’Estat i el seu representant polític: el PP (a Vox fins i tot les enquestes ja el donen per amortitzat).

Aquests dies sembla que estem ja en campanya electoral: matisos en relació amb Israel (les enquestes donen una majoria de la població a favor de la causa de Palestina), promeses d’augment de les pensions segons l’IPC -la manifestació del 28 ja estaria triomfant abans de realitzar-se-, controvèrsia al voltant de l’abast de l’Amnistia-que ja tothom dona com un fet-.

En realitat, vivim un moment propici per a la intensificació de la lluita de classes, per plantejar les reivindicacions, qüestió que xoca amb la decisió de les direccions de les confederacions sindicals de no fer grans mobilitzacions, i esperar que es formi govern, mentre bases àmplies d’aquestes confederacions participen en les mobilitzacions en curs, com l’esmentada de la defensa del sistema públic de pensions i la fita que al respecte ha de suposar el 28-O.

El conjunt de factors que hem esmentat ens fa apreciar que estem en una nova etapa del règim monàrquic. Els comentaristes avisats han indicat que en realitat és la institució monàrquica la que està en qüestió. D’aquí el paper irremeiable de la direcció del PSOE. En la mateixa línia que el PSOE s’alineen igualment les direccions dels partits, «vells» i «nous», en la seva escala respectiva, l’actuació de la qual s’inscriu en el respecte irrestricte al règim monàrquic

Des del punt de vista dels interessos dels treballadors i els pobles, buscar una sortida política implica establir la relació entre les reivindicacions elementals, defensa del salari, les seves pensions, els serveis públics, amb la lluita per les llibertats, contra la jurisdicció repressiva i, en positiu, per l’ amnistia, en relació directa amb la lluita contra la política de guerra. En aquesta situació de crisi profunda de representació política és en el combat per les anteriors qüestions, claus per a la vida de la majoria, que es construiran els instruments polítics que la majoria social necessita.

El «desorden» mundial y la resistencia de los trabajadores y los pueblos

Deja un comentario

Carta Semanal 962 en catalán

Carta Semanal 962 para descargar en PDF

El presidente de los EE.UU., Joe Biden, se ha apresurado a viajar a Israel para manifestar expresamente su apoyo a las acciones de guerra del Estado sionista contra Gaza (y, al mismo tiempo, también contra los palestinos de los territorios ocupados y contra el sur del Líbano), mientras una oleada de represalias se abate sobre los trabajadores árabes de Israel, acusados masivamente de “apoyar el terrorismo de Hamas”. Para camuflar su apoyo los crímenes de guerra del ejército de Israel, Biden ha hecho aprobar al gobierno hebreo un supuesto permiso para que llegue ayuda humanitaria desde Egipto a Gaza. El hecho es que Israel ha accedido a permitir el paso de ¡20 camiones al día!, para más de dos millones de palestinos de Gaza. Sigue leyendo →