Archivo por días: 03/05/2021

Fondos europeos: espejismo y realidad

Carta Semanal 833 en catalán

Carta Semanal 833 para descargar en PDF

Un amplio consenso parece haberse impuesto en nuestro país con respecto al anuncio de los Fondos europeos. Los dirigentes políticos y sindicales nos piden que veamos en ellos la única posibilidad de salvación de la economía y de salida de la crisis. Compiten por ellos las distintas autonomías y las empresas del IBEX35 e incluso se han realizado o se anuncian movilizaciones por un “reparto justo” de los fondos. Les llaman fondos “next generation”, para darnos a entender que con ellos se salva a las generaciones futuras.

Una nueva religión parece imponerse desde la verdadera extrema derecha a la supuesta «extrema izquierda», una unión sagrada se ha formado en torno al dogma europeo. Para los defensores de este nuevo “pensamiento único”, quedan atrás las críticas –por tibias que fueran- a la Unión Europea, la calificación de “Europa de los mercaderes”. Ahora, todo parece haberse transformado, como por obra de un milagro: los potentes gobiernos europeos, las instituciones europeas e internacionales, desde el FMI al BCE, pasando por la Comisión Europea, se han llenado de un impulso benefactor y corren en ayuda de los pobres países europeos más afectados por la actual crisis. Bueno, lo de corren es un decir, no van muy rápidos, hay que reconocer, y las ayudas prometidas para el año pasado, luego para comienzos de este, dicen ahora que –tal vez- vengan a partir de agosto. Sigue leyendo

Fons europeus: miratge i realitat

Carta Setmanal 832 per descarregar en PDF

Un ampli consens sembla haver-se imposat al nostre país pel que fa a l’anunci dels Fons europeus. Els dirigents polítics i sindicals ens demanen que vegem en ells l’única possibilitat de salvació de l’economia i de sortida de la crisi. Competeixen per ells les diferents autonomies i les empreses de l’IBEX 35 i fins i tot s’han realitzat o s’anuncien mobilitzacions per un «repartiment just» dels fons. Els anomenen fons «next generation», per donar-nos a entendre que amb ells es salva les generacions futures.

Una nova religió sembla imposar-se des de la veritable extrema dreta a la suposada «extrema esquerra», una unió sagrada s’ha format al voltant del dogma europeu. Per als defensors d’aquest nou «pensament únic», queden enrere les crítiques -per tèbies que fossin- a la Unió Europea, la qualificació de «Europa dels mercaders». Ara, tot sembla haver-se transformat, com per obra d’un miracle: els potents governs europeus, les institucions europees i internacionals, des del FMI al BCE, passant per la Comissió Europea, s’han omplert d’un impuls benefactor i corren en ajuda dels pobres països europeus més afectats per l’actual crisi. Bé, el de corren és un dir, no van molt ràpids, cal reconèixer-ho, i les ajudes promeses per a l’any passat, després per a començaments d’aquest, diuen ara que -tal vegada- vinguin a partir d’agost.

Nosaltres mantenim una posició pròpia que només es guia pels interessos dels treballadors i els pobles, i no creiem que aquests interessos siguin compatibles amb els de la banca, les grans multinacionals, el capital financer, el règim monàrquic, que llancen les campanes al vol davant el mannà que sembla que ens caurà. Però aquesta posició no és un dogma que ningú hagi d’acceptar a ulls tancats. Ha de ser argumentada.

Gestació i desenvolupament dels fons

A finals de juliol de l’any 2020 els governs dels 27 països de la UE, sota el patrocini del govern alemany i francès, van decidir posar en marxa un mecanisme per crear un Fons mutualitzat (sota la forma d’un crèdit) de 750.000 milions d’euros, i distribuir-lo als diferents països, d’aquí a 2026, sota dues formes: una part com transferències directes i una altra com a crèdits a llarg termini (es parla de tornar-los abans de al 31 de desembre de 2058). A Espanya li tocarien aproximadament 60.000 milions d’euros en transferències no reemborsables i podria accedir a un volum màxim de 80.000 milions d’euros en préstecs.

S’inicia llavors un mecanisme d’aprovació, que a la data d’avui es calcula que permetrà fer efectius els primers lliuraments de fons a l’agost d’aquest any. És clar les coses de palau van a poc a poc, les institucions europees ja han demostrat prou durant aquests mesos a qui serveixen, des de la negativa a la primavera passada a prestar ajuda a Itàlia (els governs francès i alemany es van negar a enviar a Itàlia màscares i respiradors..en un moment en què l’epidèmia es desenvolupava sense control) fins l’escàndol de les vacunes i la seva submissió a les farmacèutiques, és a dir, a les multinacionals.

Per sol·licitar els Fons els governs havien de presentar abans del 30 d’abril els plans d’inversió corresponents … i les «reformes estructurals» que els acompanyen.

És a dir, que des del principi, i en contra del que ens han vingut dient tant el govern com els dirigents de les nostres organitzacions sindicals, les cessions de capitals i els préstecs estaven condicionats, i no només en el tipus de reformes sinó també, i no menys important, en el tipus d’inversions. El que vol dir que des del principi la sobirania dels diferents països i en particular els més dependents, estava sotmesa a les exigències del capital financer, que lluny de ser un ens abstracte es personalitza en les multinacionals i les institucions al seu servei.

El pla d’el govern espanyol

En obediència a les condicions de la Unió Europea, la ministra Nadia Calviño va presentar a Consell de Ministres de dimarts 27 de setembre l’anomenat Pla de Recuperació, amb 212 mesures, 110 inversions i 102 reformes, que permetrien crear -diuen- 800.000 llocs de treball en 6 anys (la xifra ha de ser màgica, recordem a Felipe González el 1982).

Aturem-nos en les inversions: el 39% en «transició ecològica», el 29% a «transformació digital», 11% en educació, 7% en R + D + I. El que significa que més de dos terços de les inversions es destinaran a la tendència especulativa del capital financer. Perquè la transició ecològica no és altra cosa que les subvencions a Iberdrola i altres multinacionals de l’energia per promoure el combustible «teòricament» ecològic, el que ja ha contribuït a encarir l’electricitat fins a límits insospitats, a omplir els camps de molins amb impacte ambiental dur. I a tancar mines i centrals tèrmiques, convertint a comarques senceres en deserts econòmics, ja que les inversions «compensatòries» i els «plans alternatius» es queden en el paper (valgui com a exemple citar que el tancament de la mina de carbó i la central tèrmica d’Andorra ha suposat suprimir un 40% de l’PIB de la província de Terol, segons l’alcalde d’Ariño, Joaquín Noè). Això de la «transformació digital» ja ho coneixem: «teletreball», telestudi … o sigui la supressió massiva de serveis públics i l’ensenyament públic, entre d’altres. O l’augment de les taxes que han de pagar-se a la banca per tenir un compte o cobrar una pensió. en nom de la transformació digital acaba d’anunciar el BBVA un ERO amb 3.800 acomiadaments, i el conseller delegat del Santander -que acaba de declarar un increment de 5 vegades els seus beneficis en el primer trimestre del l’any- declarava el 28 de abril que «no veu la fi dels ERO a la banca», per la transformació digital que viu el sector.

Al mateix temps que se’ns anuncia aquesta «nova economia» dopada amb fons de la UE, totes les grans empreses, començant pel gran comerç, la banca, l’automòbil duen a terme desenes de milers d’acomiadaments. I el país, en altre temps considerat la desena potència industrial del món, segueix sense poder fabricar màscares, respiradors, vacunes ….

El que posa de manifest que totes aquestes noves inversions només van a augmentar encara més la desindustrialització de país, en un procés només comparable a la mal anomenada reestructuració industrial de González / Solchaga en els 80, que en realitat va ser el desmantellament d’una part considerable de la nostra base productiva. I tot això quan la pandèmia acaba de posar novament de manifest les greus conseqüències d’una economia dependent del turisme i els serveis.

Les condicions de les ajudes

A les condicions de les inversions se sumen les exigències de reformes, i, en particular, la reforma laboral que anomenen «Estatut dels treballadors del segle XXI» i la de les pensions, amb l’objectiu declarat de «disminuir la despesa». O sigui, de retallar unes pensions que ja són força baixes.

Prudentment, la ministra Calviño demana endarrerir uns mesos aquestes reformes. Sap que el govern necessitaria d’un «ampli consens», és a dir, del suport dels dirigents d’UGT i CCOO, i tem que, en la situació actual de debilitat dels aparells sindicals, no puguin seguir l’operació.

Al seu torn, el ministre Escrivà multiplica els «globus sonda» a veure si algun qualla i li permet obrir camí a les retallades que li demanen des de Brussel·les. Només esbossem aquí aquesta qüestió de la condicionalitat, que té un pes molt substantiu en els intents del capital per imposar les seves polítiques. En una altra ocasió la abordarem amb més detall

La necessitat d’independència del moviment obrer i popular i les seves organitzacions.

El Pla de recuperació només és el pla del capital i per això mateix, oposat a totes les reivindicacions dels treballadors i els pobles. Des de la exigència de derogació de les reformes laborals a acabar amb el desmantellament / privatització de la Sanitat pública.

Per això, per aplicar-lo, necessiten aprofundir les retallades de llibertats, la utilització de l’Estat d’Alarma (que, després de justificar la prohibició de les manifestacions del 8 de març a Madrid, acaba d’usar-se per prohibir l’assistència a les de l’1 de maig al País Basc), de la llei mordassa, oblidant totes les promeses de la seva derogació.

Combinant diàleg social i repressió, i confiant en unes direccions sindicals que posen el fre a la mobilització, esperen aconseguir que la classe obrera estigui atemorida i desmobilitzada. Però la resistència de la classe no para. La població es mobilitza en defensa de la seva sanitat, els pensionistes rellancen les seves mobilitzacions i busquen establir llaços amb els treballadors en actiu, animats per les resolucions de congressos sindicals sobre la defensa de les pensions.

Perquè governi qui governi (i diguin el que diguin des d’Europa) les reivindicacions es defensen, la classe necessita la unitat i la independència de les seves organitzacions per organitzar el seu combat per la supervivència.