Archivo por meses: junio 2021

Los partidos e instituciones franquistas ante los indultos

Carta Semanal 841 en catalán

Carta Semanal 841 para descargar en PDF

El gobierno de Pedro Sánchez ha aprobado en el Consejo de Ministros del 22 de junio conceder indultos a “los nueve” presos republicanos catalanes, unos indultos por demás limitados, que sólo afectan a las penas de prisión, pero no a las de inhabilitación o las supuestas responsabilidades económicas, que no cubren a otros procesados por el 1 de octubre del 17, tampoco a los republicanos exiliados ni a los cerca de 3.000 catalanes procesados por los mismos motivos. Sigue leyendo

Els partits i institucions franquistes davant els indults

Carta Setmanal 841 per descarregar en PDF

El govern de Pedro Sánchez ha aprovat en el Consell de Ministres del 22 de juny concedir indults “als nou” presos republicans catalans, uns indults per altres limitats, que només afecten a les penes de presó, però no a les d’inhabilitació o les suposades responsabilitats econòmiques, que no cobreixen a altres processats per l’1 d’octubre del 17, tampoc als republicans exiliats ni als prop de 3.000 catalans processats pels mateixos motius.

Atès el tímid de la mesura, que s’ajusta a la llei vigent, crida l’atenció la desmesurada i furibunda reacció dels tres partits franquistes, amb estrepitós acompanyament de tots els mitjans de comunicació franquistes. En els primers moments, aquesta campanya la van fer seva Felipe González, els presidents de Castella la Manxa i Extremadura, entre d’altres, però posteriorment aquest sector del PSOE ha baixat el volum pel ridícul que estaven fent al rebre el Govern suports internacionals i fins i tot de sectors empresarials i de l’Església.

La compareixença de Pablo Casado el dilluns 21 davant els diputats, senadors i parlamentaris europeus del seu partit va donar lloc a unes enceses declaracions d’alt contingut franquista. Va qualificar la decisió promoguda per Pedro Sánchez com un “desacatament a la legalitat”, un “desfalc a la sobirania”, l’objectiu era preparar un “canvi de règim”.

Fins aquí podríem pensar en la pugna amb Vox, a la recerca d’un rèdit electoral, encara que sigui carregant les tintes. Però Casado no es va aturar en l’atac a el Govern, sinó que va estendre els seus al·legats guerracivilistes en un atac sense misericòrdia a la “suposada societat civil trencada i feble lliurada a un Govern amb diners i sense principis”, va atacar als assistents a l’acte del Liceu a on Sánchez va parlar dels indults com “una platea subvencionada pels fons europeus”, va tornar a referir-se als empresaris que defensen els indults com lobbies “en recerca de fons europeus”, va carregar contra la patronal catalana qualificant-la com “els que van marxar de Catalunya per mantenir el compte de resultats davant de l’independentisme, i ara pretenen que ens anem de Catalunya per mantenir el compte de resultats de Sánchez amb l’independentisme “.

En dura competència amb Casado, els portaveus de Vox van pujar el to. El diputat Gil Lázaro va titllar el govern de “mentider, indigne, traïdor, covard i miserable”, i els suposats liberals de Ciutadans, per boca del seu portaveu Edmundo Bal, van qualificar als indults de “vergonya. I tot per comprar quatre escons separatistes “. Inés Arrimades i altres dos diputats de Ciutadans han anunciat la interposició de recurs davant el Suprem, en què demanaran com a mesura cautelar que els independentistes tornin a la presó mentre el tribunal resol sobre les seves al·legacions.

La crisi de l’Estat es extrema

La campanya de divisió, que ve de lluny, en particular amb l’Estatut i després amb el referèndum, el judici i les sentències, ha assolit en aquestes setmanes una tensió i brutalitat sense precedents.

Recordem que el mateix Tribunal Suprem, cap de tot l’aparell judicial que ve de la dictadura, va donar el to amb un informe sobre la proposta d’indults. A més de qualificacions absolutament injustificades, el Suprem qüestionava el dret de Govern a aprovar els indults, sense cap base jurídica, sense més raó que les posicions polítiques dels franquistes. És la línia de considerar il·legítims a les autoritats i raons que no siguin continuadors de la dictadura. Poques vegades s’havia expressat tan cruament.

Casado primer, i amb més cornetes Ayuso, van comprometre directament al rei, al pretendre que el Govern li feia signar uns indults contra la consciència del rei, que com a personatge públic no té consciència (és “irresponsable”), sinó que compleix el que el Govern li posa per signar. La Casa Reial no ha rebutjat aquest procedir.

Afegeixin els al·legats contra empresaris i eclesiàstics abans esmentats per a una escenificació de guerra civil.

És un muntatge fals, que no correspon a les forces franquistes ni al context, però té greus conseqüències. En primer lloc, per la influència en la població civil, en la qual l’auge del sentir antiindults és insòlit. Però també en totes i cadascuna de les institucions, tensades incontroladament. Ens aboquen a enfrontaments impredictibles.

Tot això és per tapar l’escàndol del PP, els policies, els sectors de l’aparell d’Estat i els caps empresarials pringats en la corrupció?

És una raó, però insuficient.

La qüestió catalana i la fragilitat de el règim monàrquic

Evidentment, el que preocupa els representants polítics de l’aparell d’Estat franquista no són els més que limitats indults, sinó el perill que aquests obrin la porta a altres mesures polítiques, acordats amb la voluntat majoritària del poble català de poder exercir el seu dret a decidir , mesures que per descomptat no estan en l’agenda del govern Sánchez.

El problema és que la Monarquia i la seva constitució són absolutament incompatibles amb el dret dels pobles a decidir lliurement el seu futur. I els franquistes ho saben. No en va, així ho van imposar en els pactes de la Moncloa, perquè tot quedés “lligat i ben lligat” (i així ho van acceptar en aquests pactes els dirigents del PSOE, el PCE i els principals partits bascos i catalans).

Quan parlen de “constitucionalisme” i “unitat d’Espanya”, en realitat surten en defensa de la preservació de les institucions heretades de la dictadura franquista, amb el rei al capdavant, i dels interessos que aquestes representen: el nucli central del capital financer. Temen que s’obri una escletxa per on les aspiracions del poble de Catalunya, i de tots els pobles, puguin decidir el que els concerneix.

En segon lloc, aquesta campanya franquista serveix per fer pinya al voltant d’una exigència: que aquests indults siguin un punt final, en el moment en què 3.000 ciutadans catalans segueixen encausats, en què desenes són cridats a comparèixer i el Tribunal de Comptes planeja com au de rapinya sobre dirigents catalans confiscant les seves propietats, com succeeix amb l’antic conseller d’Economia Mas Colell, que va deixar els seus càrrecs polítics al 2016.

No volen que es desfaci el treball dels cossos repressius, de la fiscalia i de l’aparell judicial, que van actuar seguint les instruccions del rei, expressades en el seu famós discurs del 3 d’octubre de 2017, en el qual els va llançar contra els milions que van votar en el referèndum del 2 d’octubre i, especialment, contra els republicans catalans. Volen garantir l’enfrontament permanent amb el poble català, i amb això la divisió dels treballadors.

Perquè les institucions del règim no poden resistir que els pobles decideixin?. Pot resistir això l’aparell judicial? Poden resistir unes forces armades finançades amb els diners que no hi ha per a les necessitats socials més elementals? Pot resistir el poder ocult de l’Església (encara que part dels seus caps no vulguin comprometre amb els franquistes)?

Les institucions del règim tenen dificultat a suportar l’allau d’exigències de la majoria social. Per aquest motiu els propis dirigents del PP oscil·len entre reclamar 20 vegades per minut la dimissió del Govern i les al·lusions a col·laborar, sense dir-ho, per xuclar dels fons. Amenacen, però estan insegurs i es divideixen les diverses institucions a cada pas.

Alarma a l’imperialisme

Entre altres casos similars, crida l’atenció el suport del Financial Times als indults. Ultraconservador, aquest portaveu de la Borsa de Londres, tem que els interessos del capital financer resultin perjudicats per la situació d’inestabilitat i enfrontament que els seus devots franquistes promouen a Espanya. És el mateix sentir de molts empresaris espanyols, catalans o no, de bisbes i altres forces de l’ordre.

Biden no va seguir aquest camí per estar preocupat per altres interessos internacionals, alguns s’ho retrauran.

El capital que el Financial Times representa és brutal per naturalesa, no es mou per cap sentir democràtic, però busca l’estabilitat i li semblen desgavellats els criteris de l’aparell franquista que ve de la dictadura.

Els treballadors són enemics d’aquesta gent, però han de tenir en compte que això contribueix a afeblir encara més el règim. Donades les pressions contràries, el monarca mira amb un ull al seu agent Lesmes, president del Suprem, i amb l’altre als seus padrins de la Borsa de Londres.

L’interès dels treballadors

El moviment obrer necessita unir forces per defensar els seus interessos, de manera destacada la democràcia, la llibertat i igualtat dels ciutadans i els pobles.

El suport dels dirigents sindicals als indults és ben poc en el moment en què cal unir totes les forces obreres i democràtiques per tancar el pas als enemics de la llibertat. Qualsevol moderació davant el despotisme franquista no hauria de cabre en les organitzacions, ja que ho pagaran els treballadors ben car.

El moviment necessita combatre per la unió lliure dels pobles de l’Estat espanyol, el que només pot garantir-se en un marc republicà. No defensa la independència, però sí el dret del poble català, dels pobles a decidir la seva relació amb els altres pobles pugui exercir-se, fins al punt que si ho decideixen, se separin. Perquè això sigui possible, combatem perquè la classe obrera (com a classe que és única a tot l’Estat), i les seves organitzacions, es posin al capdavant de la defensa de les llibertats, única manera d’assegurar la seva unitat i la fraternitat entre els pobles.

Amnistia, lluita contra la repressió i dret d’autodeterminació no són mers eslògans, ni responen a una fórmula mecànica heretada dels clàssics del marxisme, sinó que són qüestions essencials a defensar per mantenir la unitat dels treballadors, per posar a la classe obrera al capdavant de la lluita de tots els oprimits per la democràcia i els drets, contra l’aparell d’Estat defensor del capital financer i enemic de tota la població treballadora.

Ni hi ha drets socials sense drets nacionals, i viceversa. L’emancipació de la classe treballadora, i la unió lliure dels pobles, són objectius que només poden ser aconseguits per mitjà de la mobilització unida dels treballadors i els pobles forjant la seva aliança.

L’OTAN contra els treballadors i els pobles

Carta Setmanal 840 per descarregar en PDF

El dilluns 14 de juny es va celebrar a Brussel·les -seu de l’OTAN- la seva cimera anual. Recordem que l’OTAN és l’aliança militar -presidida pels Estats Units -formada després de la Segona Guerra Mundial per fer front o, com deien en termes col·loquials, “contenir” a la Unió Soviètica. La dislocació de l’URSS el 1991, semblaria afavorir que l’OTAN seria posteriorment dissolta. Però ha passat tot el contrari, les diferents administracions nord-americanes -amb l’excepció del mandat de Trump- han obrat per estendre les seves funcions i sobretot reforçar el control dels Estats Units sobre els països suposadament “aliats”, en realitat agents subsidiaris de l’hegemonia americana a escala mundial, a qui s’exigeix ​​incrementar la seva contribució militar a l’Aliança. Avui l’OTAN s’atorga funcions molt extenses, entre elles l’anomenada lluita contra el terrorisme a escala mundial, en les seves múltiples facetes. El que permet al govern nord-americà posar els exèrcits dels diferents països que la componen al seu servei, al·legant que l’OTAN defensa la “seguretat” de tots (article 5 del tractat fundador de l’OTAN).

Recordem que, el 1982 a Espanya, durant l’interregne que va significar el govern Calvo Sotelo, després de la dimissió d’Adolfo Suarez i el cop fallit de Tejero el 23 de febrer de 1981, el govern va decidir, contra l’opinió de la immensa majoria de la població, demanar l’adhesió d’Espanya a l’OTAN. Farà d’això 40 anys. Recordem també les massives manifestacions en contra de l’adhesió i contra la presència de bases nord-americanes -avui, Rota i Morón, llavors, a més, Torrejón i Saragossa-. En la campanya de les eleccions generals del 28 d’octubre de 1982 el PSOE de Felipe González les va guanyar prometent, entre altres coses, la celebració d’un referèndum “per sortir de l’OTAN”. González va convocar el referèndum, sí, però després d’una campanya en què va fer xantatge a la majoria dels treballadors i els pobles per defensar la permanència a l’OTAN, va imposar la permanència d’Espanya a aquesta Aliança imperialista, amb unes suposades condicions que aviat va incomplir.

Referent a això, i aquest és el paper que el govern nord-americà li dóna a la Monarquia borbònica i als seus governs, la propera Cimera de l’OTAN es realitzarà a Espanya, per commemorar el 40 aniversari de l’adhesió.

La presència del president de govern Pedro Sánchez a Brussel·les va ser lloada per la premsa afí perquè, diuen, la celebració de l’any vinent vindria a reconèixer el paper d’Espanya.

 Quins són els objectius de l’imperialisme

La “tornada” dels Estats Units a l’escena mundial, després de l’aïllacionisme de Trump, té un contingut precís, com així ho va fer constar J. Biden: establir un nou concepte estratègic de l’OTAN, per fer front al poder emergent de Pequín i a la “agressivitat de Rússia”, és a dir, posar els governs de l’OTAN al servei de la guerra comercial dels Estats Units. La qual cosa no satisfà a tots els “aliats” de l’OTAN, ja que la majoria té importants relacions comercials i inversions a la Xina (i, en menor mesura, a Rússia), i es resisteix a ser simplement els agents subsidiaris de la política comercial dels Estats Units. Encara que Biden ha ofert liquidar els aranzels per a una sèrie de productes europeus que Trump havia imposat.

A banda d’això, l’administració nord-americana, conscient de la profunda crisi que pateix el seu propi país, exigeix ​​als seus aliats, i en particular als europeus, augmentar les despeses militars. Com a mitjana, els demana gastar un 2% del PIB (a hores d’ara, Espanya gasta oficialment un 0,9%). O sigui, s’exigeix ​​a tots arribar fins i tot a doblar la despesa militar, armar-se fins a les dents.

Veiem que durant aquest any 2020, teòricament amb els recursos dedicats a lluitar contra la pandèmia, la despesa militar no ha deixat d’augmentar. Particularment en el terreny de les armes nuclears. Segons l’Institut per la Pau d’Estocolm (SIPRI), l’arsenal nuclear del món va augmentar durant la pandèmia; les nou potències nuclears van augmentar aquestes armes de destrucció massiva un 2,7% més que l’any anterior. Particularment els Estats Units, que tripliquen la despesa de la Xina. La qual cosa no impedeix a aquests governants declarar cínicament la seva obstinació a “lluitar contra el canvi climàtic i per una economia verda” (quan, a més, els exèrcits són una de les més importants fonts de producció de CO2. Afegim que els pressupostos militars són sistemàticament votats pels partits que s’autoanomenen “ecologistes”.

La política del Govern Sánchez

Tots els teleespectadors han pogut presenciar l’actitud submisa, si no pidolaire, de Pedro Sánchez. Oferint a Biden els seus serveis i, en particular, els nous plans d’ampliació de les bases de Rota i Morón. Aquestes Bases tenen un paper essencial per permetre una intervenció ràpida i contundent al Magrib i la resta d’Àfrica. Al temps que serveixen -com ha estat el cas- de punt de suport per a les seves intervencions al Pròxim Orient com va ser el cas en la guerra contra l’Iraq secundada pel nefast govern Aznar. És més, l’exèrcit espanyol s’ha reconvertit en exèrcit de l’OTAN, participant en missions internacionals. El que no impedeix que segueixi sent un exèrcit franquista, com demostren els manifestos que signen centenars de militars, aquests sí, quant passen a la reserva i no poden ser sancionats.

En aquests moments hi ha tropes espanyoles, en particular, en 7 països d’Àfrica. Als passadissos de l’OTAN es parlava d’augmentar aquesta presència davant el “perill terrorista” i el fracàs de l’operació Barkhane empresa per l’exèrcit francès. Són múltiples els paràmetres que s’estudien, entre ells el control de l’estret contra la lliure circulació de persones i el reforçament militar de les colònies de Ceuta i Melilla, No és per casualitat que l’administració nord-americana estigui estudiant reconsiderar la posició de Trump sobre el Sàhara occidental. Els nord-americans necessiten que els seus “aliats” supleixin o ajudin a l’ordre mundial imperialista allà on ells no poden arribar.

Ara bé, cal preguntar-se què té a veure això amb els drets dels treballadors i els pobles. I la resposta és fàcil: res.

Des de temps immemorials la política internacional d’un govern era el reflex o anava al diapasó amb la política interna. D’un govern sotmès al capital financer i al règim monàrquic no es pot esperar que tingui una política exterior contrària a això, i d’un govern amb una política exterior sotmesa a l’imperialisme no pot esperar-se una política “interior” favorable a la població treballadora.

És curiós com les forces polítiques que es proclamen d’esquerres que donen suport o formen part del govern es pleguin a la “real política”. Una bona expressió d’això és la posició del secretari general del PCE Enrique Santiago, secretari d’Estat per a l’Agenda 2030 del govern: “si formem part d’una organització internacional i tenim obligacions, és obvi que mentre formem part cal complir-les”. Pel que sembla, la butaca ministerial fa oblidar aviat el programa del seu propi partit, i, sobretot, l’exigència de la majoria dels treballadors d’aquest país de sortir d’aquesta aliança militar i acabar amb les bases estrangeres del nostre sòl. Bases que són una amenaça per als pobles d’Àfrica i per tant del nostre país. Més que mai, OTAN NO, Bases fora.

La OTAN contra los trabajadores y los pueblos

Carta Semanal 840 en catalán

Carta Semanal 840 para descargar en PDF

El lunes 14 de junio se celebró en Bruselas -sede de la OTAN-su cumbre anual. Recordemos que la OTAN es la alianza militar -presidida por los Estados Unidos – formada después de la Segunda Guerra Mundial para hacer frente o, como decían en términos coloquiales, “contener” a la Unión Soviética. La dislocación de la URSS en 1991, parecería auspiciar que la OTAN seria posteriormente disuelta. Pero ha ocurrido todo lo contrario, las diferentes administraciones norteamericanas -con la excepción del mandato de Trump- han obrado para extender sus funciones y sobre todo reforzar el control de los Estados Unidos sobre los países supuestamente “aliados”, en realidad agentes subsidiarios de la hegemonía americana a escala mundial, a quienes se exige incrementar su contribución militar a la Alianza. Hoy la OTAN se otorga funciones muy extensas, entre ellas la llamada lucha contra el terrorismo a escala mundial, en sus múltiples facetas. Lo que permite al gobierno norteamericano poner los ejércitos de los diferentes países que la componen a su servicio, alegando que la OTAN defiende la “seguridad” de todos (artículo 5 del tratado fundador de la OTAN). Sigue leyendo

Donar una sortida democràtica a la ‘qüestió catalana’

Carta Setmanal 839 per descarregar en PDF

Immediatament després de conèixer-se la intenció de Govern d’iniciar els tràmits per a la concessió de l’indult als 12 republicans catalans condemnats pel Tribunal Suprem a més de 100 anys de presó, la dreta franquista d’aquest país recolzada en l’aparell judicial d’inequívoca aroma franquista , ha obert la caixa dels trons i ha llançat una campanya en contra. Aquesta campanya ha estat recolzada obertament en un primer moment pel clan de Felipe González al PSOE. La reacció d’uns i altres posa en evidència el que tantes vegades hem explicat: la incompatibilitat entre el règim monàrquic i qualsevol mesura que tingui a veure amb la democràcia.

L’aparell judicial franquista, contrari a qualsevol solució política

El passat 26 de maig, el Tribunal Suprem (que havia condemnat als presos i havia d’informar sobre possible indult) va enviar al Ministeri de Justícia un informe contrari a la concessió de l’indult, possibilitat que ha considerat “inacceptable”, arribant fins i tot a acusar veladament al Govern de voler canviar una resolució judicial. L’argument utilitzat era que els condemnats no havien mostrat penediment. Un argument fal·laç ja que el 1993 el mateix Tribunal Suprem va emetre un informe favorable a la concessió de l’indult a l’extinent coronel Tejero, tot i que no havia donat mostres de penediment. En aquell moment, aquest mateix tribunal va justificar la seva posició a fi de contribuir “a l’oblit d’uns fets que han de quedar ja en el passat” i en nom també de la “conveniència pública”, un dels criteris que utilitzen els governs per a concedir o no indults.

Que la justícia té dues vares de mesurar segons els casos, és quelcom  àmpliament acreditat, tot i que el desvergonyiment amb què s’aplica mai deixa de sorprendre. Convé assenyalar igualment el cinisme que destil·la l’informe emès pels sis membres de Tribunal Suprem per oposar-se a una eventual amnistia perquè en la seva opinió “i en no pocs casos, les lleis d’amnistia han estat el mitjà fet valer per règims dictatorials per esborrar gravíssims delictes “. És clar, no es refereixen al Regne d’Espanya, i a la Llei d’Amnistia de 1977.

El posicionament del TS és la constatació que una part substancial de l’aparell d’Estat, seguint l’estela del Rei [cal recordar el discurs del rei el 3 d’octubre de 2017, després del referèndum català, trucant a llançar tota les forces d’Estat contra els que havien gosat organitzar un referèndum] són partidaris de continuar la guerra judicial contra els presos republicans i els gairebé 3.000 encausats pel “Procés”.

Aquest enfrontament de l’aparell franquista amb el Govern puja de punt amb l’acusació expressa primer de Casado i després, més acerba, per part d’Ayuso, exigint que el rei no firmi els indults com li correspon fer. L’informe del Suprem el presenta Lesmes, company del Borbó en l’atac al Govern de fa pocs mesos, i ara … amaguen un cop d’Estat.

Resumint, el substancial de l’aparell d’Estat heretat del franquisme és enemic acèrrim de les llibertats i drets.

Oportunitat versus oportunisme

Davant la campanya desfermada per la dreta franquista i tots els mitjans afins, d’altra banda previsible, el govern de Pedro Sánchez ha reaccionat reafirmant l’indult, dins de la llei, però negant la possibilitat d’una amnistia i de l’exercici del dret d’autodeterminació. Siguem clars, per resoldre la qüestió catalana només exercint aquests drets pot obrir-se una via democràtica.

No obstant això, sigui com sigui, i en el cas que els presos siguin indultats i s’acabi revisant el delicte de sedició, això podria ser un punt de suport per a aquesta sortida democràtica. Fins ara el govern de PSOE-UP ha aparegut davant els ulls de molts treballadors que van veure amb esperança la seva constitució a principis de 2020, com un govern sotmès al capital financer i el règim monàrquic. Com un govern que no ha derogat les reformes laborals -ni tan sols els aspectes més lesius com deien alguns-, ni la llei mordassa (un compromís electoral), i pel que fa a les pensions, tot el que es coneix, indica que es plegarà a les pressions de Brussel·les, encara que el ministre Escrivà no s’atreveixi de moment a fer-ho.

Mentrestant, els mateixos sectors que van iniciar la campanya el 2006 contra l’Estatut aprovat pel parlament català i ratificat per les Corts, recullen firmes contra l’indult. La dreta franquista de tota la vida (l’antiga i la moderna) s’organitza i atia l’enfrontament, encara que alguns sectors del PP vegin la tàctica de Casado suïcida i no han volgut acudir a la manifestació d’aquest 13 de juny.

El govern de PSOE-UP mostra que aquesta mesura està solament destinada a mantenir una majoria parlamentària precària.

Per la seva banda, les confederacions sindicals de CCOO i UGT han donat a conèixer un comunicat en el qual manifestaven el seu suport al fet que el Govern indulti als presos, mesura que consideren “imprescindibles” per a “recuperar el diàleg i la negociació”.

Evidentment, som partidaris de la llibertat incondicional dels presos, i d’una amnistia, perquè exercir el dret democràtic d’organitzar un referèndum no només no és delicte en democràcia, sinó que és un acte de voluntat democràtica.

Som partidaris de la unió fraternal entre treballadors i pobles de l’Estat espanyol. Per això, no donem suport a la independència, sinó el dret a que els pobles decideixin.

Aconseguir que els presos surtin de la presó no és un assumpte “català”. Per contra és d’interès per a tots els treballadors i pobles que no poden tolerar que els mateixos jutges que avalen mesures antisocials -per exemple les reformes laborals i de pensions- pretenguin mantenir a la presó els republicans catalans i dinamitin tota sortida democràtica.

Una sortida republicana

Encara que indultar els presos, indubtablement sigui un pas endavant, és evident que no soluciona el problema de fons. Hi ha una majoria social a Catalunya que vol una solució democràtica, amb l’exercici del dret a decidir. I hi ha una majoria social a tota Espanya que manifesta -cada dia més- la seva oposició a la continuïtat del règim monàrquic. La confluència d’aquestes dues aspiracions, i la de tots aquells que lluiten per la defensa de les pensions, per la derogació de les reformes laborals, contra les onades d’acomiadaments … és una necessitat ineludible.

Enfront de la Monarquia, les institucions heretades de la dictadura, i el capital financer darrere d’elles, no hi caben “draps calents”, és imprescindible ajudar a forjar l’aliança dels treballadors i pobles per obrir camí a la República, a la unió lliure de repúbliques, per avançar cap a la fi de tota opressió i explotació.

Por una salida democrática a la ‘cuestión catalana’

Carta Semanal 839 en catalán

Carta Semanal 839 para descargar en PDF

Inmediatamente después de conocerse la intención del Gobierno de iniciar los trámites para la concesión del indulto a los 12 republicanos catalanes condenados por el Tribunal Supremo a más de 100 años de prisión, la derecha franquista de este país apoyada en el aparato judicial de inequívoco aroma franquista, ha abierto la caja de los truenos y ha lanzado una campaña en contra. Esta campaña ha sido apoyada abiertamente en un primer momento por el clan de Felipe González en el PSOE. La reacción de unos y otros pone en evidencia lo que tantas veces hemos explicado: la incompatibilidad entre el régimen monárquico y cualquier medida que tenga que ver con la democracia.

El aparato judicial franquista, contrario a cualquier solución política

El pasado 26 de mayo, el Tribunal Supremo  (que había condenado a los presos y tenía que informar sobre posible indulto) envió al Ministerio de Justicia un informe contrario a la concesión del indulto, posibilidad que consideró “inaceptable”, llegando incluso a acusar veladamente al Gobierno de querer cambiar una resolución judicial. El argumento utilizado era que los condenados no habían mostrado arrepentimiento. Un argumento falaz por cuanto en 1993 el mismo Tribunal Supremo emitió un informe favorable a la concesión del indulto al exteniente coronel Tejero, a pesar de que no había dado muestras de arrepentimiento. En aquel momento,  ese mismo tribunal justificó su posición en aras de contribuir “al olvido de unos hechos que deben quedar ya en el pasado” y en aras también de la “conveniencia pública”, uno de los criterios que utilizan los gobiernos para conceder o no indultos.

Que la justicia tiene dos varas de medir según los casos, es algo ampliamente acreditado, aunque la desfachatez con la que se aplica nunca deja de sorprender. Conviene señalar igualmente el cinismo que destila el informe emitido por los seis miembros del Tribunal Supremo para oponerse a una eventual amnistía porque en su opinión “y en no pocos casos, las leyes de amnistía han sido el medio hecho valer por regímenes dictatoriales para borrar gravísimos delitos”. Claro está, no se refieren al Reino de España, y a la Ley de Amnistía de 1977.

El posicionamiento del TS es la constatación de que una parte substancial del aparato de Estado,  siguiendo la estela del Rey [baste recordar el discurso del rey el  3 de octubre de 2017, después del referéndum catalán, llamando a lanzar toda las fuerzas de Estado contra los que había osado organizar un referéndum] son partidarios de continuar la guerra judicial contra los presos republicanos y los casi 3.000 encausados por el “procés”.

Este enfrentamiento del aparato franquista con el Gobierno sube de punto con la acusación expresa primero de Casado y luego, más acerba, por parte de Ayuso, exigiendo que el rey no firme los indultos como le corresponde hacer. El informe del Supremo lo presenta Lesmes, compinche del Borbón en el ataque al Gobierno de hace pocos meses, y ahora… amagan un golpe de Estado.

Resumiendo, lo substanciai del aparato de Estado heredado del franquismo es enemigo acérrimo de las libertades y derechos.

Oportunidad versus oportunismo

Ante la campaña desatada por la derecha franquista y todos los medios afines, por otro lado previsible, el gobierno de Pedro Sánchez ha reaccionado reafirmando el indulto, dentro de la ley, pero negando la posibilidad de una amnistía y del ejercicio del derecho de autodeterminación. Seamos claros, para resolver la cuestión catalana solo ejerciendo estos derechos puede abrirse una vía democrática.

Sin embargo, sea como fuere, y en el caso de que los presos sean indultados y se acabe revisando el delito de sedición, eso podría ser un punto de apoyo para esta salida democrática. Hasta ahora el gobierno del PSOE-UP ha aparecido ante los ojos de muchos trabajadores que vieron con esperanza su constitución a principios de 2020, como un gobierno sometido al capital financiero y el régimen monárquico. Como un gobierno que no ha derogado las reformas laborales –ni tan siquiera los aspectos más lesivos como decían algunos–, ni la ley mordaza (un compromiso electoral), y con respecto a las pensiones, todo lo que se conoce, indica que va a plegarse a las presiones de Bruselas, aunque el ministro Escrivá no se atreva por el momento a hacerlo.

Mientras, los mismos sectores que iniciaron la campaña en 2006 contra el Estatuto aprobado por el parlamento catalán y ratificado por las Cortes, recogen firmas contra el indulto. La derecha franquista de toda la vida (la antigua y la moderna) se organiza y atiza el enfrentamiento, aunque algunos sectores del PP vean la táctica de Casado suicida y no han querido acudir a la manifestación de este 13 de junio.

El gobierno del PSOE-UP muestra que esta medida está solo destinada a mantener una mayoría parlamentaria precaria.

Por su parte, las confederaciones sindicales de CCOO y UGT han dado a conocer un comunicado en el que manifestaban su apoyo a que el Gobierno indulte a los presos, medida que consideran “imprescindi­ble” para “recuperar el diálogo y la negociación”.

Evidentemente, somos partidarios de la libertad incondicional de los presos, y de una amnistía, porque ejercer el derecho democrático de organizar un referéndum no solo no es delito en democracia, sino que es un acto de voluntad democrática.

Somos partidarios de la unión fraternal entre trabajadores y pueblos del Estado español. Por ello, no apoyamos la independencia, sino el derecho a que los pueblos decidan.

Conseguir que los presos salgan de la cárcel no es un asunto “catalán”. Por el contrario es de interés para todos los trabajadores y pueblos que no pueden tolerar que los mismos jueces que avalan medidas antisociales –por ejemplo las reformas laborales y de pensiones– pretendan mantener en prisión a los republicanos catalanes y dinamiten toda salida democrática.

Una salida republicana

Aunque indudablemente sea un paso adelante indultar a los presos, es evidente que no soluciona el problema de fondo. Hay una mayoría social en Cataluña que quiere una solución democrática, con el ejercicio del derecho a decidir. Y hay una mayoría social en toda España que manifiesta –cada día más– su oposición a la continuidad del régimen monárquico. La confluencia de estas dos aspiraciones, y la de todos aquellos que luchan por la defensa de las pensiones, por la derogación de las reformas laborales, contra las oleadas de despidos… es una necesidad ineludible.

Frente a la Monarquía, las instituciones heredadas de la dictadura, y el capital financiero detrás de ellas, no caben “paños calientes”, es imprescindible ayudar a forjar la alianza de los trabajadores y pueblos para abrir camino a la República, a la unión libre de repúblicas, para avanzar hacia el fin de toda opresión y explotación.

Aviat estarà disponible el nº 108 de La Verdad, la revista de la IV Internacional

Carta Setmanal 838 per descarregar en PDF

Per preparar la seva discussió i organitzar la seva difusió, dediquem aquesta carta a presentar el sumari d’aquest número de 64 pàgines.

El títol que figura en coberta resumeix bé aquest contingut: «La IV Internacional, la pandèmia i la lluita contra l’imperialisme». LV 108 vol fer llum sobre la situació política mundial a través dels diferents articles que la componen. Respon a la necessitat d’armar els militants de la IV Internacional a aquesta situació mundial inèdita, però és també un instrument de formació i de presentació de les posicions polítiques dels trotskistes. Resumim els seus articles.

La IV Internacional, la pandèmia i la lluita contra l’imperialisme

Aquest article (Notes editorials de 14 pàgines) analitza les últimes evolucions de les polítiques dels governs, que sota la capa de lluita contra la pandèmia, reforcen els seus dispositius per fer el que fins ara no havien pogut fer: destruir tot el que els treballadors i pobles han conquerit. És un canvi de societat que exigeix ​​el capital en crisi. Davant d’això, les poderoses mobilitzacions indiquen els processos en marxa. El Secretariat Internacional (SI) de la IV Internacional ha decidit obrir la discussió preparatòria del X Congrés de la IV Internacional per tal de preparar-se per a aquestes situacions revolucionàries. Els governs saben que la seva política condueix a xocs. Com diu un informe del Banc Mundial, «tot i el patiment, una finestra d’oportunitats» s’obre. El FMI ​​incita a tot arreu a cercar el consens, és a dir, la unió nacional. En nom de la “guerra a la COVID», caldria acceptar renunciar a combatre les mesures del capital i totes les lleis lliberticides, el que els dirigents de les organitzacions tradicionals del moviment obrer accepten amb variants.

Mentre que anys d’austeritat, que s’ha revelat catastròfica en període de pandèmia, han portat als hospitals a una situació desastrosa, hi ha una operació en marxa: per ocultar les seves responsabilitats i intentar paralitzar la classe obrera i les seves organitzacions, els governs han presentat la vacuna com la solució miraculosa.

L’article analitza el llançament d’una campanya des de les instàncies de l’OMS per preparar la crida a Joe Biden, secundat de formes diverses, que atorga a una declaració de Biden un segell progressista. És una vasta cortina de fum. Biden se situa de fet en la perspectiva de la defensa del lideratge nord-americà en el moment en què la revolta dels pobles amenaça l’ordre mundial. En les condicions concretes actuals, hem d’estar atents i inserir-nos en tots els processos que sorgiran, moviments que sorgeixen «des de baix», explosions sovint fora dels marcs tradicionals. Es desenvolupen els exemples del Brasil i França. Les mobilitzacions i explosions que proliferen a tot el planeta són un indicador del que pot sorgir en el nou període: la lluita entre revolució i contrarevolució. El X Congrés Mundial tindrà en el seu centre la discussió i les decisions sobre l’actual estratègia de construcció del partit revolucionari i de les seves diferents tàctiques.

La impotència del Pla Biden davant els problemes crònics de l’economia nord-americana i mundial

Aflueixen les lloances davant l’anunci del pla Biden: «El major paquet d’estímuls mai finançat», segons la Comissió Europea. Què hi ha de cert en tot això? L’article recorda la magnitud de la crisi i mostra el balanç que d’ella estableix un estudi realitzat per dos professors de Harvard. Aquest demostra que la pandèmia no ha estat la causa d’aquest enfonsament, sinó que tan sols ha revelat la crisi latent, El pla Biden és l’enèsim episodi de l’estímul permanent que els governs nord-americans utilitzen des de 1971. Observant el detall de les mesures anunciades es veu el seu abast limitat i la preocupació per mantenir els aspectes anteriors de la política econòmica que han conduït a les considerables desigualtats i a les bombolles financeres. Per què sempre cal més endeutament? S’analitza el descens tendencial de la taxa de guany, donant molts exemples recents que il·lustren com els crèdits són un mitjà per salvar les empreses zombis momentàniament, mentre s’accelera la destrucció d’ocupació. La pandèmia és l’ocasió de procedir als acomiadaments que estaven ja programats.

El pla europeu, molt més modest, se situa en la línia dels xantatges de l’ajust estructural: hi ha diners si feu les «inevitables reformes» –

El debilitament d’Europa en la guerra comercial mundial s’accentua.

Tots aquests plans s’emprenen en una situació en què la classe obrera no està resignada, la història no es repeteix, el pla Biden no és igual al New Deal de Roosvelt, contràriament al que expliquen aquí o allà.

 La COVID i el Job Reset

És un article aparegut amb aquest mateix nom a IO n ° 653 enriquit amb notes explicatives que mostra els consells que els gabinets consultors s’afanyen a proporcionar als directors generals i ministres de tots els països per reiniciar el mercat laboral (Job Reset). No només cal aprofitar la COVID per augmentar els marges, acomiadar, reorganitzar les cadenes de producció, sinó que juntament amb l’economia digital, el teletreball i la teleensenyament són els mitjans per rebaixar dràsticament els costos de la feina accelerant la uberització de la societat.

Europa: «Volem viure!»

Aquesta consigna, que va sorgir en manifestacions espontànies, és l’expressió d’una maduresa política profunda. Sens dubte embrionària i plena de contradiccions a causa de la política de les direccions del moviment obrer. Lenin: «El marxisme, lluny de pretendre ensenyar a les masses les formes de lluita inventades per” sistematitzadors “de gabinet, aprèn si és lícit expressar-se així, de la pràctica de les masses». S’analitzen alguns exemples a Alemanya, Itàlia, Grècia. La defensa de l’escola, contra la voluntat de la burgesia de repetir «l’escola d’abans s’ha acabat», s’expressa de diferents maneres. Els treballadors temporals de l’espectacle a França van ocupar els teatres. La consigna d’aixecament de l’estat d’emergència està unificant a escala europea el combat per la independència del moviment obrer. La joventut marxa a l’avantguarda a les universitats, però també a les empreses, en els sindicats. No li queda una altra sortida que anar fins al final.

Es presenta el lloc de la reunió nacional dels comitès de resistència i reconquesta del 10 d’abril: l’homogeneïtat dels problemes a què s’enfronten els militants obrers i els joves és, de llarg, preponderant davant les particularitats nacionals. Com indicava la crida conjunta del CNRR de França i de la NAR de Grècia, «cap lluita ha de quedar aïllada». Aquest és el sentit de la proposta de mantenir un «Butlletí de Correspondència Europeu».

150è aniversari.  El «democratisme primitiu» de la Comuna … i les Armilles Grogues

Trotski assenyala: «Cada vegada que estudiem la història de la Comuna, la veiem sota un nou aspecte, gràcies a l’experiència adquirida per les lluites revolucionàries ulteriors». L’article es concentra en dos esdeveniments recents a França:

-El rebuig massiu per la classe obrera de la «esquerra governamental».

-Les Armilles Grogues i la seva reivindicació democràtica de «poder del poble»: el que s’anuncia per França.

Després de repassar el combat en el moviment obrer des de 1900 contra les adaptacions a la gestió del capitalisme en les institucions parlamentàries, l’article analitza els mecanismes particulars de la V República, que ja no és un règim parlamentari; i les conseqüències de la utilització per l’esquerra al poder des de 1981 d’aquestes institucions.

Les Armilles Grogues van expressar el rebuig d’aquest règim «40 anys de traïcions, de mentides i abandonaments», i la reivindicació d’un poder controlat pel poble. Aquest moviment es recolza en el referèndum de 2005 que es va tornar contra el president salvador suprem.

S’ha de veure com a precursor de futurs esdeveniments polítics proposant que els mandataris del poble siguin retribuïts com a assalariats corrents, la refundació de la República segons els principis del poder del poble. Com prohibir, impedir la corrupció i les traïcions, si no és pel mitjà decisiu de representants revocables en tot moment, mitjà formulat en múltiples ocasions en les assemblees de les Armilles Grogues, inspirat directament en la Comuna de París?

En annex, un text de Lev Trotski de febrer de 1921, Les Lliçons de la Comuna

Tracta sobre les vacil·lacions de la Comuna i les raons de la seva derrota enfront d’una burgesia decidida. El proletariat francès no tenia partit d’acció. Els ensenyaments de la revolució russa d’octubre de 1917 mostren la necessitat d’un partit que estigui preparat per a una situació revolucionària.

Birmània (Myanmar). A propòsit d’l’aixecament popular contra el cop d’Estat militar de l’1 de febrer

Malgrat una intensa repressió, milions de joves i treballadors van a la vaga i es manifesten en tot el país. L’article repassa la història de Birmània des de la Segona Guerra Mundial. El 1961, l’exèrcit va instaurar una dictadura que s’atorga a si mateixa la major part del pressupost nacional. Un aixecament nacional el 1988 acabà en un bany de sang. 3 000 manifestants són assassinats. Aung San Suu Kyi constitueix la Lliga per la Democràcia (LND), és mantinguda a la presó domiciliària durant 14 anys. L’exèrcit imposa condicions de treball i salaris molt precaris per atreure capitals estrangers.

El 2015, les eleccions donen una àmplia majoria a la LND, les minories ètniques reprimides per l’exèrcit li dónen suport. La LND no qüestiona el lloc de l’exèrcit que controla el país. Es creen molts sindicats, però les multinacionals consideren Birmània com un nou Eldorado per la seva mà d’obra barata. La LND no s’oposa a la repressió portada per l’exèrcit contra els diferents pobles en lluita pel reconeixement dels seus drets.

En les eleccions del 8 de novembre de 2020, la LND manté el seva rànquing. L’exèrcit assumeix plens poders. L’article explica amb molta precisió l’aixecament popular que comença el 5 de febrer i el paper de les organitzacions sindicals en aquest marc. Acaba citant el combat contra les dues multinacionals (francesa i nord-americana) que financen a la junta militar: Total i Chevron. 

Feminisme i revolució

Aquest article presenta el combat portat des del segle XIX per les dones i pel moviment obrer contra la doble opressió de la dona. S’esbossa un quadre històric de les lluites en diferents països, que van conduir a l’organització del 8 de març de 1912, per la Internacional Obrera, d’una jornada de mobilització internacional pels drets de les dones. Es van constituir organitzacions feministes que demanaven el dret de vot per a les dones, però negaven l’acció pels drets socials. Es donen exemples.

Què passa avui? Malgrat les veritables conquestes democràtiques, es pot parlar d’emancipació de les dones? La situació és variada, la igualtat de drets no s’ha conquistat en molts països. Les desigualtats jurídiques i socials s’analitzen país per país. Allà on el moviment obrer ha aconseguit avenços, les polítiques de ruptura dels serveis públics comporten una regressió dels drets de les dones que s’intenta amagar mitjançant discursos feministes sobre paritat.

La solidaritat de «gènere» és oposada a la solidaritat de classe. Aquesta qüestió ha estat debatuda des de fa molt de temps, L’article insisteix en el significat d’aquesta operació i les seves diferents formes des de fa un segle, en particular als Estats Units. A França, en nom de la igualtat, els governs han fet retrocedir conquestes de les dones. Les reivindicacions específiques de les dones han de ser defensades en el combat per la revolució.

Pronto estará disponible el nº 108 de La Verdad, revista de la IV Internacional

Carta Semanal 838 en catalán

Carta Semanal 838 para descargar en PDF

Para preparar su discusión y organizar su difusión, dedicamos esta carta a presentar el sumario de este número de 64 páginas.
El título que figura en cubierta resume bien ese contenido: «La IV Internacional, la pandemia y la lucha contra el imperialismo». LV 108 quiere arrojar luz sobre la situación política mundial a través de los diferentes artículos que lo componen. Responde a la necesidad de armar a los militantes de la IV Internacional en esta situación mundial inédita, pero es también un instrumento de formación y de presentación de las posiciones políticas de los trotskistas. Resumimos sus artículos. Sigue leyendo