Archivo por meses: julio 2021

Tribunals i poder judicial franquista

Carta Setmanal 845 per descarregar en PDF

En les últimes setmanes, diverses resolucions d’òrgans judicials i similars s’han destacat en la vida política del país. Citem, sense anar més lluny, l’informe de Tribunal Suprem contra els indults, l’informe del Consell General de Poder Judicial a favor de la Fundació Franco, i més recentment la sentència (il·legal segons juristes) del Tribunal Constitucional sobre l’estat d’alarma i les resolucions del Tribunal de Comptes pel que fa als republicans catalans.

En el cas de l’estat d’alarma, el TC ha dictaminat que el confinament imposat al març de 2020 en relació amb la pandèmia era inconstitucional, i que es va haver de recórrer a l’estat d’excepció. Una decisió més que rellevant, perquè d´haver-ho fet hagués permès gravíssimes restriccions de llibertats i drets, encara més greus que les sofertes, incloent la lliure utilització de l’exèrcit. El que pot passar si s’aplica aquesta doctrina a futurs episodis pandèmics. No han faltat els qui han vist en aquesta sentència, més que una qüestió de doctrina constitucional, la voluntat dels jutges del TC d’atacar el govern de coalició de PSOE i Unides Podem ratllant d’inconstitucional, il·legítima la seva actuació. I assenyalen, amb raó, la incongruència d’haver admès un recurs d’inconstitucionalitat de Vox, que havia aprovat amb el seu vot el mateix estat d’alarma que va impugnar davant del TC.

Pel que fa al Tribunal de Comptes, la persecució d’aquest òrgan als dirigents republicans catalans, que l’ha portat a exigir-los responsabilitats econòmiques milionàries -que poden dur a l’embargament de tots els seus béns i a la ruïna econòmica- forma part de l’ofensiva de l’aparell de estat, des de les càrregues policials contra el referèndum d’l’1 d’octubre de 2017 i la persecució judicial desfermada després del discurs del Borbó el 3 d’octubre, que va donar lloc a les condemnes per sedició dels principals dirigents republicans catalans, i que continua encara. L’actuació del Tribunal de Comptes referma just després dels indults dictats pel govern, com si busquessin contrarestar amb una nova mitjana repressiva la recerca de distensió que suposen els indults.

En tot cas, aquestes diferents mesures posen de manifest el poder desmesurat d’un aparell judicial controlat per una xarxa organitzada de franquistes, l’APM i l’AF (és el mateix poder judicial del franquisme, que no va patir depuració alguna durant l’anomenada Transició), i que està protegit des del Consell General de Poder Judicial controlat pels designats majoritàriament pel PP.

La regla dels tres cinquens

Tots dos organismes, TC i T de C, com succeeix amb el Consell general del Poder Judicial, depenen de la necessitat de la seva renovació en Corts per una majoria de tres cinquens. Per tant, d’un necessari acord de PP i el PSOE.

Els organismes que en depenen l’acord del PSOE i el PP per renovar-los s’han succeït en primer terme de la vida política en els últims mesos, per correspondre intervenir en assumptes importants, i ho han fet i en definitiva, tot passa “normalment”.

Cal recordar que, encara que alguns ho semblin, aquests organismes no són tribunals de justícia, compostos per jutges i magistrats, que es cobreixen per la designació del CGPJ i les instàncies judicials. El Consell General del Poder Judicial és un òrgan de govern. El Tribunal de Comptes és un organisme de control dels comptes públics. El Tribunal Constitucional és l’intèrpret de la Constitució i només sotmès. Se sol afegir el Defensor del Poble, la Junta Electoral Central (de les seves resolucions deriva en definitiva la inhabilitació del president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra) i el Consell de Radiotelevisió, entre d’altres. Tots ells són organismes elegits per una majoria qualificada de les Corts. Una majoria de tres cinquens, com hem assenyalat abans.

Aquests organismes permeten que l’estat segueixi funcionant. Que hi hagi jutges, que hi hagi un control econòmic, que es tanquin les disputes entre les altes instàncies de l’Estat … Les tres cinquenes parts són una de les claus del funcionament de l’Estat.

Això concentra el caràcter de la constitució del 78 de defensa de les institucions heretades.

En teoria, tots ells depenen per a la seva composició i renovació d’acords a les Corts. Però passa una i altra vegada el mateix: Quan té majoria el PP, cobreix les vacants segons l’orientació franquista. Quan té majoria el PSOE, no es cobreixen les vacants, fins que hi hagi un altre govern del PP. El que garanteix majories eternes dels jutges aferrats als franquistes. El paper dels vocals designats per Convergència i PNB no sol comptar.

Caldria afegir una altra perversitat del mètode. El PP, fins i tot quan permet la renovació, no accepta a qualsevol jurista proposat pel PSOE. Recordem, per exemple, que quan el TC va dictar la sentència que va derogar l’Estatut de Catalunya aprovat per les Corts, el Parlament de Catalunya i pel poble català en referèndum, ho va fer després d’haver apartat irregularment a un vocal i amb el vot favorable d’un magistrat nomenat a iniciativa del PSOE, i el mateix s’ha repetit ara amb el vot de la Sra Encarna Roca a favor de la inconstitucionalitat de l’estat d’alarma i la no renovació d’un altre. Vol dir que al menys en alguns casos el PSOE tria els seus candidats perquè siguin acceptables per al PP.

El resultat és que aquests òrgans “constitucionals” de l’Estat està previst que funcionin segons els dictats franquistes, i el que en els fets està descartat és que funcionin amb una altra política.

Com succeeix amb moltes altres disposicions constitucionals, les tres cinquenes parts deixen el país pres de la decisió de l’aparell d’Estat i de les organitzacions franquistes.

La disciplina d’aquests òrgans constitucionals encaixa perfectament amb els criteris que regeixen a les institucions no escollides pels ciutadans, com són la judicatura, les forces armades, o la Corona. Una part de l’Estat ve de la dictadura, sense depuració si més no, i la part suposadament triada funciona de tal manera que sempre han de guanyar els franquistes. Tinguem present que militars, jutges i en particular el monarca són molt donats a sobreposar-se a les atribucions del  Govern i de la majoria de les Corts.

Tot amb la complicitat de la Unió Europea

Ha de seguir tot això sent així? El govern Sánchez-Iglesias va ser el primer a qüestionar-ho. Va fer un projecte de llei perquè l’acord del PP no pugui bloquejar els nomenaments en òrgans constitucionals. Però va intervenir la Comissió Europea, entitat que no és triada pels ciutadans, ni directament ni indirectament i va amenaçar amb sancionar econòmicament a Espanya si l’atreviment de Sánchez persistia.

Per tant, no és just dir que estem lligats per l’herència plasmada en les tres cinquenes parts constitucionals, sinó que cal afegir que això és així perquè l’antidemocràtica UE ho imposa, amb ple coneixement de causa: la UE dóna suport, sens dubte, la continuïtat del poder franquista.

La qual cosa ens porta a la qüestió de les qüestions. És reformable aquest règim? Poden utilitzar les seves institucions en benefici de la majoria treballadora de país? Qui pensi que sí que ho expliqui. Perquè l’experiència acumulada des de 1978 demostra que tant el règim com les seves institucions són formidables obstacles per al progrés de la classe treballadora, per a la satisfacció de les reivindicacions obreres i els drets dels diferents pobles de l’Estat.

En democràcia, cap institució pot escapar a la voluntat i sobirania popular. Per tant, l’exigència d’elecció dels jutges pel poble és un imperatiu.

L’única sortida, si es vol democràcia i drets, és acabar amb aquest règim i substituir-lo per la República.

Tribunales y poder judicial franquista

Carta Semanal 845 en catalán

Carta Semanal 845 para descargar en PDF

En las últimas semanas, varias resoluciones de órganos judiciales y similares se han destacado en la vida política del país. Citemos, sin ir más lejos, el informe de Tribunal Supremo contra los indultos, el informe del Consejo General del Poder Judicial a favor de la Fundación Franco, y más recientemente la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el estado de alarma (ilegal según algunos juristas) y las resoluciones del Tribunal de Cuentas respecto a los republicanos catalanes.

En el caso del estado de alarma, el TC ha dictaminado que el confinamiento impuesto en marzo de 2020 en relación con la pandemia era inconstitucional, y que debió recurrirse al estado de excepción. Una decisión más que relevante, porque haberlo hecho hubiera permitido gravísimas restricciones de libertades y derechos, aún más graves que los sufridos, incluyendo la libre utilización del ejército. Lo que puede suceder si se aplica esa doctrina a futuros episodios pandémicos. No han faltado quienes hayan visto en esta sentencia, más que una cuestión de doctrina constitucional, la voluntad de los jueces del TC de atacar al gobierno de coalición del PSOE y Unidas Podemos tachando de inconstitucional e ilegítima su actuación. Y señalan, con razón, la incongruencia de haber admitido un recurso de inconstitucionalidad de Vox, que había aprobado con su voto el mismo estado de alarma que impugnó ante el TC.

En cuanto al Tribunal de Cuentas, la persecución de este órgano a los dirigentes republicanos catalanes, que le ha llevado a exigirles responsabilidades económicas millonarias -que pueden llevar al embargo de todos sus bienes y a la ruina económica- forma parte de la ofensiva del aparato de Estado, desde las cargas policiales contra el referéndum del 1 de octubre de 2017 y la persecución judicial desatada tras el discurso del Borbón el 3 de octubre, que dio lugar a las condenas por sedición de los principales dirigentes republicanos catalanes, y que continúa aún. La actuación del Tribunal de Cuentas arrecia justo después de los indultos dictados por el gobierno, como si buscaran contrarrestar con una nueva media represiva la búsqueda de distención que suponen los indultos.

En todo caso, estas distintas medidas ponen de manifiesto el poder desmesurado de un aparato judicial controlado por una red organizada de franquistas, la APM y la AF (es el mismo poder judicial del franquismo, que no sufrió depuración alguna durante la llamada Transición), y que está protegido desde el Consejo General del Poder Judicial controlado por los designados mayoritariamente por el PP. Sigue leyendo

Estan en perill les conquestes de la revolució cubana

Carta Setmanal 844 per descarregar en PDF

Les mobilizacions semiespontáneas que s’han desenvolupat a Cuba, no poden ser considerailitzades més que com una expressió del descontentament social que existeix entre la població cubana. El que no treu que hagin estat manipulades i altament mediatitzades pels mitjans de comunicació imperialistes a escala mundial. És evident que, en les circumstàncies ac- tuals, de crisi de descomposició del mercat mundial, d’enfonsament del turisme amb l’agreujament de la pandèmia i amb la decisió de Biden de mantenir i fins i tot agreujar les 243 noves mesures de bloqueig de Cuba decidides per Trump i que busquen dur al país a una situació sense sortida. Cal fer constar que l’illa depèn, en gran mesura, per al seu subministra- ment d’aliments, de rebre divises, els principals orígens són el turisme i les remeses d’immi- grants, prohibides per les mesures adoptades per Trump i mantingudes per Biden, (Dels 6 600 milions de remeses rebudes el 2018 el 90 % va provenir d’Estats Units) És clar, l’imperialisme nord-americà busca destruir la nació cubana, acabar amb les conquestes de la revolució, particularment la sanitat i l’educació públiques i gratuïtes, l’expropiació dels grans capitalistes, la reforma agrària, etc. Vol recuperar el control que tenia sobre l’illa transformant-la en una zona de lliure explotació en la qual es viurien condicions com les que vivia Cuba abans de 1959 i que coneixen avui Haití o altres països del mateix tipus. No podem explicar la situació actual de Cuba sense partir d’aquests fets i també de la política duta a terme pel govern cubà, en parti- cular després de la desintegració de la Unió Soviètica. Les mesures econòmiques preses pel govern cubà des de l’1 de gener, suprimint en bona mesura la subvenció als aliments de pri- mera necessitat, han agreujat enormement les condicions d’existència d’una bona part de la població cubana, que no troba articles de pri- mera necessitat sinó a les botigues en divises a les que molts no tenen accés. Lluny de tota manipulació, que només serviria als interessos de la reacció, els militants de la IV Internacional vam participar en les mobilitzacions contra l’embargament i en el cas del nostre país assenyalem la posició servil dels governs espanyols davant l’imperialisme nord-americà, que els fa coresponsables d’aquesta situació.

Volem amb aquesta Carta iniciar un debat necessari entre els militants d’avantguarda so- bre les contradiccions de la revolució cubana, les causes i els efectes.Per això convidem a llegir i debatre el dos- sier publicat al número 92-93 de la Verdad, de març de 2017 i publiquem aquí alguns curts extractes d’elements que considerem clau que assenyalen també la necessitat d’actualitzar les anàlisis sobre la situació de Cuba i les perspectives per a la defensa incondicional de la Revolució Cubana.

Extractes d’un dossier de La Verdad

La caiguda del Mur i Cuba

Per Julio Turra

Arran del gir històric que va representar la cai- guda del Mur de Berlín el 1989, hi va haver un trastorn complet de les condicions internacio- nals que durant molts anys havien permès que existís, a menys de 100 km. de Miami, un Estat basat en l’expropiació de la burgesia i per tant, independent de l’imperialisme malgrat totes les deformacions existents.Ja abans de l’enfonsament de l’URSS, Gorbatxov, en resposta a les exigències de Bush, es va negar a subministrar la quantitat de petroli necessària per al funcionament de l’eco- nomia cubana, el que va contribuir a desorga- nitzar les bases materials de l’Estat cubà i al- hora va ser un formidable instrument de pressió per imposar la “obertura al mercat”.De nou la direcció castrista es trobava da- vant d’una decisió capdal […], i un cop més es va negar a plantejar una perspectiva de com- bat comú contra l’imperialisme que hagués permès que els treballadors de Cuba rebessin el suport sense restriccions dels treballadors i dels pobles d’Amèrica Llatina i de tot el món. A canvi, va optar per l’obertura al capital es- tranger, primer en el turisme, mentre seguia negant al poble cubà els drets més elementals d’expressió i d’organització.Va ser en el segon semestre de 1993 quan van començar a Cuba les grans “reformes econòmiques”. Després de perdre als seus socis econòmics tradicionals de l’est d’Europa i de l’antiga URSS, la direcció castrista va buscar, a través de les successives reunions de la “ci- mera iberoamericana”, associar-se amb els di- ferents governs llatinoamericans i amb el go- vern espanyol presidit per FelipeGonzález, convidant-los a invertir a Cuba, especialment a aquest últim.

Així es van establir discussions amb el go- vern del PSOE com legítim representant de la Internacional Socialista que van abonar el te- rreny per a la implantació de les reformes econòmiques a Cuba.Al mateix temps, Castro utilitzà el que li quedava de prestigi que li havia conferit la re- volució cubana entre l’anomenada esquerra llatinoamericana per presentar-se com a factor “d’ordre” a la regió -per exemple amb el seu paper actiu en la política de ‘concertació’ dels moviments guerrillers d’Amèrica Central amb els governs proimperialistes (el Salvador i Guatemala) i entre els sandinistes i el govern de Violeta Chamorro-, i per justificar la seva ‘inevitable’ política d’obertura al mercat. El quadre que li permet aquestes polítiques és el Fòrum de São Paulo.Les masses tenen l’última paraulaNo obstant això, a principis de 1994 el parlament cubà posposa sobtadament l’aprovació de les reformes […]. La decisió revela la por dels dirigents cubans a la resistència contra aquestes mesures, tot i que aquesta és encara passiva en gran part […]. Avui com ahir, tot i que ara en condicions més difícils a causa de que la direcció castrista tendeix a convertir-se en agent directe dels plans del FMI, la sort de les conquestes assolides amb l’heroica lluita de les masses cubanes depèn directament de l’extensió de la revolució en particular a Amèrica Llatina […].

Per la seva banda, la IV Internacional actua en el marc de la defensa incondicional de les conquestes de la revolució cubana. Això vol dir que, recolzant-nos en el criteri fonamental de l’internacionalisme, que és l’actitud davant la propietat privada dels grans mitjans de produc- ció, actuem amb independència respecte de les maniobres de la burocràcia castrista i de la seva política actual que abona el terreny per a la destrucció de les bases mateixes de l’existència de Cuba com a país independent.Cuba: la bolcadaPer Andreu CampsEl dimarts 4 de gener de 2011, el govern de Raúl Castro ha començat a aplicar les me- sures anunciades des de fa mesos de eliminació de llocs de treball en la funció pública i en les empreses estatals.En els propers sis mesos han de desa- parèixer 500.000 llocs de treball i en un termi- ni de tres anys, 1.130.000, és a dir, el 25% dels assalariats del sector públic. Recordem que el sector públic dóna feinaa el 95% dels assalariats de país. […]

La premsa governamental dóna a entendre que estan sorgint conflictes i tensions molt fortes entre els treballadors amenaçatsd’acomiadament.
El 2 de gener, el Govern ha decidit tambéreduir el nombre de productes de primera necessitat que es poden obtenir amb la cartilla de racionament. Així, ja l’any passat, les patates, els pèsols, els cigarrets i la sal havien desaparegut de les cartilles de racionament. Al que avui s’afegeixen el sabó, la pasta de dents i el detergent. Al mercat, el preu d’aquests productes s’ha multiplicat per 25. Cal entendre que la cartilla de racionament permetia a tota la població cubana obtenir productes de primera necessitat a preus molt baixos, adaptats als seus salaris.

Més que mai,
Prou d’bloqueig dels Estats Units a Cuba!
Només el Poble cubà pot decid

ir sobre el seu destí
Fora les urpes imperialistes de Cuba!

14 juliol 2021
Comitè Ejecutivo del Partit Obrer Socialista Internacionalista I
V Internacional

Diumenge, 11 de juliol, milers de manifes- tants van sortir als carrers en diverses ciutats de Cuba demanant aliments, vacunació i cridant “llibertat”. Un moviment inèdit en les últimes dècades. Que la situació econòmica i social de l’illa fos dramàtica, no era secret per a ningú. El mateix president de Cuba, Díaz Canel, va ad- metre els problemes existents al dirigir-se al poble cubà per televisió en resposta a les mo- bilitzacions ocorregudes. Les va atribuir al criminal bloqueig econòmic decretat per l’imperialisme dels EUA des de fa 60 anys. Bloqueig mantingut pels successius governs instal·lats a Washington, demòcrates o repu- blicans, fins i tot durant l’actual pandèmia de la Covid-19.Cuba viu dificultats econòmiques enormes -el PIB va tenir una baixada del 8% el 2020 accentuades per la pandèmia (caiguda del turisme, reducció del finançament de la Xina, a més de l’embargament agreujat pel govern Trump). El govern cubà, des de gener d’aquest any, va iniciar reformes econòmiques que pre- veuen la fi de les subvencions i de les ajudes al consum popular i a les empreses públiques; introducció de noves escales salarials i mesures d’obertura a les inversions externes. A l’anunciar-les, Diaz Canel va dir que “aquesta tasca no està exempta de riscos”, com preveient descontentament popular i tensions socials que les mateixes podrien provocar. Evidentment el representant actual de l’imperialisme nord-americà que és Joe Biden, que en res va suavitzar el bloqueig a Cuba, vol manipular qualsevol manifestació de descontentament amb la situació que castiga el poble cubà per als seus propis fins, al mateix temps que dóna suport a la política racista i repressiva de l’Estat d’Israel o la monarquia d’Aràbia Saudita, per citar dos exemples. Si volgués ajudar al poble cubà, suprimiria l’embargament ja.

Aturem la ingerència imperialista del govern espanyol i dels governs europeus! ¡Respecte a la sobirania!

Cínicament, els governs europeus, les institucions europees i el govern espanyol, mentre no dubten a augmentar la legislació repressiva a cada país, des de la llei de seguretat global de França a llei mordassa a Espanya, pretenen donar lliçons de democràcia al poble cubà.El súmmum del cinisme el representa el comissari d’Afers Exteriors de la UE, l’espanyol Josep Borrell, que ataca Cuba, quan al nostre país més de 4.000 ciutadans de Catalunya i de la resta de l’Estat pateixen persecució judicial per exercir les llibertats. I tots els gover- ns europeus s’han sotmès a les exigències i dictats de l’imperialisme nord-americà en el seu bloqueig contra Cuba. Els governs llatinoamericans que serveixen a Washington, com els de Brasil, Xile, Colòmbia, confrontats amb les mobilitzacions en contra dels seus propis pobles, fan cor amb el seu amo, clamant “per la llibertat contra el comunisme”. De la mateixa manera, la dreta al Perú, derrotada pel poble que va triar a Pedro Castell president, destil·la el seu odi a Cuba.

La IV Internacional i les seves seccions es posicionen sense condicions contra el bloqueig econòmic a Cuba i defensen les conquestes de la revolució cubana. Defensen al hora que només al poble cubà competeix decidir el seu destí, amb els drets de manifestació, expressió i organització que defensem per a tots els pobles del món, sense cap ingerència de l’imperialisme. Sobre aquestes bases, les seccions de la IV Internacional, inclosa la de l’Estat espanyol, participen en les accions comunes per la fi immediata del bloqueig econòmic dels Estats Units a Cuba -encara més criminal en els temps de pandèmia que vivim i en defensa de la sobirania del poble cubà contra qualsevol agressió o ingerència imperialista.


A la nostra web pots trobar un Dossier elaborat amb ocasió de la mort de Fidel Castro que pot donar una perspectiva històrica als esdeveniments recents. Esperem que us sigui útil.

http://posicuarta.org/cartasblog/a- proposito-de-la-revolucion-cubana-i/

Están en peligro las conquistas de la revolución cubana 

Carta Semanal 844 en catalán

Carta Semanal 844 para descargar en PDF

Las movilizaciones semi-espontáneas que se han desarrollado en Cuba, no pueden ser consideradas más que como una expresión del descontento social que existe entre la población cubana. Lo que no quita que hayan sido manipuladas y altamente mediatizadas por los medios de comunicación imperialistas a escala mundial. 

Es evidente que, en las circunstancias actuales, de crisis de descomposición del mercado mundial, de hundimiento del turismo con la agravación de la pandemia y con la decisión de Biden de mantener e incluso agravar las 243 nuevas medidas de bloqueo de Cuba decididas por Trump y que buscan llevar al país a una situación sin salida. Hay que hacer constar que la isla depende, en gran medida, para su suministro de alimentos, de recibir divisas, cuyos principales orígenes son el turismo y las remesas de inmigrantes, prohibidas por las medidas adoptadas por Trump y mantenidas por Biden, (De los 6 600 millones en remesas recibidos en 2018 el 90 por ciento provino de Estados Unidos) 

Es claro, el imperialismo norteamericano busca destruir a la nación cubana, acabar con las conquistas de la revolución, particularmente la sanidad y la educación públicas y gratuitas, la expropiación de los grandes capitalistas, la reforma agraria, etc. Quiere recuperar el control que tenía sobre la isla transformándola en una zona de libre explotación en la cual se vivirían condiciones como las que vivía Cuba antes de 1959 y que conocen hoy Haití u otros países del mismo tipo. 

No podemos explicar la situación actual de Cuba sin partir de estos hechos y también de la política llevada a cabo por el gobierno cubano, en particular después de la desintegración de la Unión Soviética. Las medidas económicas tomadas por el gobierno cubano desde el 1 de enero, suprimiendo en buena medida la subvención a los alimentos de primera necesidad, han agravado enormemente las condiciones de existencia de una buena parte de la población cubana, que no encuentra artículos de primera necesidad sino en las tiendas en divisas a las que muchos no tienen acceso. 

Lejos de toda manipulación, que solo serviría a los intereses de la reacción, los militantes de la IV Internacional participamos en las movilizaciones contra el embargo y en el caso de nuestro país señalamos la posición servil de los gobiernos españoles ante el imperialismo norteamericano, que les hace corresponsables de esa situación. 

Queremos con esta Carta iniciar un debate necesario entre los militantes de vanguardia sobre las contradicciones de la revolución cubana, sus causas y sus efectos. 

Por ello invitamos a leer y debatir el dosier publicado en el número 92-93 de La Verdad, de marzo de 2017 y publicamos aquí algunos cortos extractos de elementos que consideramos clave que señalan también la necesidad de actualizar los análisis sobre la situación de Cuba y las perspectivas para la defensa incondicional de la Revolución Cubana.  Sigue leyendo

Reforma de pensiones: el Gobierno cede a las presiones del capital financiero

Carta Semanal 843 en catalán

Carta Semanal 843 para descargar en PDF

Una vez encauzada la resolución de la pandemia, según el Gobierno, le toca el turno a la aplicación de las  recomendaciones acordadas para la reforma de las pensiones en el Pacto de Toledo.

Las primeras reuniones de aplicación de las reformas concluyeron el 28 de junio en medio de una gran despliegue de propaganda sobre la bondad de los acuerdos alcanzados por el Gobierno, la CEOE y la CEPYME  y los sindicatos CCOO y UGT.

Pero el futuro de esas reformas no se encuentra en las deliberaciones del Gobierno y la patronal con las direcciones sindicales. El éxito de la aplicación de las recomendaciones del Pacto de Toledo va a depender mucho de que se consiga la unidad de los pensionistas con los trabajadores activos y sindicalistas.

El Gobierno cede a las presiones del capital financiero en favor de la privatización de servicios públicos. El Estado sale en defensa del sector financiero, y precisamente un lugar central en los acuerdos del Pacto de Toledo lo ocupa la privatización, introduciendo los fondos privados de pensiones en los convenios colectivos.

La prensa da cuenta de la resistencia, destacando que el 29 de mayo es la primera vez que  las organizaciones mayoritarias de pensionistas convocan de firma unitaria movilizaciones en todos los territorios del Estado.

Los objetivos del capital financiero contra los trabajadores activos

Minutos antes de la firma del Acuerdo del diálogo social, Escrivá declaraba que la generación del baby boom “tendrá que elegir entre cobrar menos o trabajar más”, Es decir, que a pesar de la propaganda del Acuerdo, el Gobierno está en el bando de los que apuestan por los  recortes.

El ministro lanzaba así el guion de lo que en el largo proceso de diálogo social tendrá que ser el mecanismo de la mal llamada equidad intergeneracional, sustituto del factor de sostenibilidad.

La generación del baby boom la forman los nacidos desde finales de los años 50 hasta mediados de los 70, un total de once millones de trabajadores ahora activos, que empezarán a jubilarse a partir de 2023. Tienen largas carreras de cotizaciones con derechos adquiridos a altas pensiones.

Es la generación que ha contribuido con importantes cotizaciones sociales al mantenimiento de las pensiones de la generación anterior y han generado fuertes superávits a la Seguridad Social. Superávits que el saqueo sistemático impidió que lucieran en las cuentas de la Seguridad Social y que, como era obligatorio, constituyeran reservas para situaciones como las que se presentan ahora.

Esta discusión se quiere ocultar ahora para facilitar la aprobación del acuerdo dejándola para una supuesta segunda parte del diálogo social, pero el ministro la airea ya. Para salvar las pensiones de los trabajadores activos actuales sin hipotecar a las generaciones futuras, es imperativa la devolución de las cotizaciones saqueadas.

El Gobierno no tiene asegurada la mayoría para aprobar el acuerdo de reforma de las pensiones

Las recomendaciones del Pacto de Toledo que, con el consenso de la nefasta política del diálogo social debían permitir al Gobierno cumplir sus acuerdos con Bruselas, fueron rechazados por un número significativo de representantes políticos en las Cortes. Porque exigen una auditoria de las cuentas de la Seguridad Social antes de plantear reformas que parten de bases y datos falsos a causa del desvío de recursos y cotizaciones de la Seguridad Social a otros menesteres propios del Ministerio de Hacienda.

Con rotundidad Jordi Salvador, diputado de ERC por Tarragona dijo: “Si se presenta el proyecto tal y como está, vamos a votar que no”. La prensa recogió el rechazo, que va aumentado día a día: “El ‘no’ de ERC al proyecto de ley de pensiones, complica su aprobación en el Congreso” (El Periódico de Cataluña, 7/7/2021).“La reforma de las pensiones de Escrivá suspende en el congreso: la mayoría de la investidura no la apoya”. (Público, 7/7/2021).

El Gobierno no tiene garantizada hoy una mayoría suficiente para aprobar en el Congreso el texto del acuerdo firmado con las patronales y las direcciones de UGT y CCOO.

La reforma troceada en fases y plazos de aplicación

Ha sido este gobierno el que ha impulsado en el Pacto de Toledo las recomendaciones precisas para una modificación profunda de la Seguridad Social, en el sentido de reducir las pensiones del sistema público de reparto y preparando la entrada del capital financiero en la gestión de parte de las prestaciones, a través de los fondos privados de pensiones. Según Escrivá el objetivo es preparar un plan que debe durar 30 años.

En la actualidad la crisis económica empuja a la banca, las aseguradoras y a todo el capital financiero a buscar servicios públicos a privatizar. El Gobierno subordinándose a los compromisos con Bruselas ha diseñado un plan en varias partes. Pero, aunque se presente fragmentado, el plan es único y su fin es cambiar el modelo.

Las medidas del primer paquete, que deberán entrar en vigor a primeros de 2022 pretenden aparecer solo como corrección de las reformas de Rajoy, para lo que destaca la revalorización por el IPC y la derogación del factor de sostenibilidad. Pero al no explicarse en qué consiste el mecanismo por el que se le sustituirá, siembran incertidumbre que se añade a la creada por el propio Escrivá al poner el foco sobre los de nuevos pensionistas de la generación baby boom, hoy trabajadores activos.

 Los contenidos del Acuerdo

– Se aprueba la revalorización de las pensiones según el IPC

– Se deroga el factor de sostenibilidad de las pensiones introducido por Rajoy en 2013 a sustituir por un “nuevo mecanismo de equidad intergeneracional”. Este mecanismo se negociará antes del 14 de noviembre en el diálogo social y consiste en un “conjunto de parámetros del sistema”, basado en la reforma de pensiones de 2011, para conseguir “de forma equilibrada el esfuerzo entre generaciones”.

– Se incentiva la jubilación demorada con una exención de la obligación de cotizar por contingencias comunes, al tiempo que se ofrecen incentivos en metálico de hasta 12.000 euros o el aumento de hasta el 4% adicional a la pensión.

– Se limita la capacidad de los nuevos convenios colectivos para acordar la jubilación forzosa.

– Se mantiene el grueso de las penalizaciones sobre la jubilación anticipada, desatendiendo la reivindicación de eliminarlas en casos de trabajadores con largas carreras contributivas.

– Se dispone la creación de la Agencia Estatal de la Administración de la Seguridad Social, de la que en seis meses el Gobierno presentará un Proyecto de Ley.

– Se hacen precisiones, que son exigencias de los pensionistas y algunos sindicatos, sobre la aplicación del artículo 109 de la Ley General de Seguridad Social, y, además, en concreto del 109.2 que obliga al Estado a hacer transferencias a la Seguridad Social ante la eventualidad de insuficiencia de las cotizaciones. Pero dada la historia de incumplimientos las garantías son insuficientes.

Este primer bloque del proceso de reforma de las pensiones que se ha iniciado contiene medidas, como la revalorización de pensiones según el IPC, que ya se aplicaban, así como otras que suponen reconocimiento de derechos (viudedad de parejas de hecho, cotización de becarios, convenios especiales de familiares). Pero estas medidas no compensan la confirmación que se hace de la reforma de 2011, que elevó la edad de jubilación de los 65 a los 67 años, endureció la jubilación anticipada, y anunció el factor de sostenibilidad. Tampoco compensa el silencio sobre la insuficiencia de las pensiones mínimas. Por tanto, no se puede hablar de luces y sombras, ya que, pese a algunos guiños comparativamente menores, lo sustantivo del acuerdo es contrario a las reivindicaciones del movimiento de pensionistas, que recogen el interés del conjunto de la clase obrera.

Además, no se precisa el contenido de las grandes medidas que se anuncian, como el “mecanismo de equidad intergeneracional”, las precisiones sobre la aplicación del artículo 109.2 de la LGSS o la propuesta de crear una agencia, de modo que se crea incertidumbre y rechazo.

Se supone que en el segundo bloque de los trabajos, además de atender el desarrollo de las medidas anunciadas en la primera fase, deben abordarse las grandes reformas que necesita el capital financiero y decidir el camino que se tomará para incrementar nuevos recursos:

  • El desarrollo de la recomendación 15 del Pacto de Toledo sobre la implantación de un sistema de previsión social complementaria con fondos privados de pensiones gestionados por los bancos y aseguradoras.
  • El destope de las bases de cotización
  • El aumento del periodo de cómputo para la determinación de las bases
  • Y toda una serie de ajustes necesarios para cumplir con la obligación de que el Estado asuma la falsa deuda que figura en las cuentas de la Seguridad Social y asuma la obligación de hacer los ajustes precisos para que en las cuentas de la Seguridad Social desaparezcan déficits inflados con obligaciones que son del Estado.

La movilización del 16 de octubre ante las Cortes

Frente a la aceptación generalizada a las manipulaciones contables de las cuentas públicas por parte de los gobiernos, la propuesta de una auditoria que establezca la verdad es una propuesta positiva y democrática.

Se trata de una iniciativa abierta y unitaria en la que participan pensionistas, trabajadores, diputados de ocho organizaciones diferentes, sindicalistas y jóvenes. Cuentan con cientos de miles de firmas individuales, centenares de mociones de ayuntamientos y parlamentos autonómicos, así como pronunciamientos sindicales de CCOO y UGT. A destacar que el 43 Congreso Confederal de UGT y el Congreso de la Unión de Jubilados y Pensionistas de UGT aprobaron mociones pro auditoría.

La ofensiva del capital financiero que los ministros Escrivá y Calviño trasladan a la escena política contra las conquistas de la clase obrera va afirmando a los militantes y activistas en la necesidad de organizar la resistencia y hacer aliados.

Tiene un largo recorrido la iniciativa de una concentración ante las Cortes el 16 de octubre en defensa del sistema público de pensiones, por la clarificación y limpieza de las cuentas públicas, por una auditoría para determinar los importes saqueados a las cotizaciones sociales y la necesidad de que se repongan esos recursos a la caja única de la Seguridad Social. Esa acción de los pensionistas plantea la necesaria discusión sobre las formas de ayudar a encontrar una salida política a la lucha por las reivindicaciones.

Reforma de pensions: el Govern cedeix a les pressions del capital financer

Carta Setmanal 843 per descarregar en PDF

Un cop encarrilada la resolució de la pandèmia, segons el Govern, li toca el torn a l’aplicació de les recomanacions acordades per la reforma de les pensions en el Pacte de Toledo.

Les primeres reunions d’aplicació de les reformes van concloure el 28 de juny enmig d’una gran desplegament de propaganda sobre la bondat dels acords assolits pel Govern, la CEOE i la CEPYME i els sindicats CCOO i UGT.

Però el futur d’aquestes reformes no es troba en les deliberacions del Govern i la patronal amb les direccions sindicals. L’èxit de l’aplicació de les recomanacions del Pacte de Toledo dependrà molt que s’aconsegueixi la unitat dels pensionistes amb els treballadors actius i sindicalistes.

El Govern cedeix a les pressions del capital financer a favor de la privatització de serveis públics. L’Estat surt en defensa del sector financer, i precisament un lloc central en els acords del Pacte de Toledo l’ocupa la privatització, introduint els fons privats de pensions en els convenis col·lectius.

La premsa dóna compte de la resistència, destacant que el 29 de maig és la primera vegada que les organitzacions majoritàries de pensionistes convoquen, amb signatura unitària, mobilitzacions a tots els territoris de l’Estat.

Els objectius del capital financer contra els treballadors actius

Minuts abans de la signatura de l’Acord del diàleg social, Escrivà declarava que la generació del baby boom “haurà de triar entre cobrar menys o treballar més”, És a dir, que tot i la propaganda de l’Acord, el Govern està en el bàndol de els que aposten per les retallades.

El ministre llançava així el guió del que en el llarg procés de diàleg social haurà de ser el mecanisme de la mal anomenada equitat intergeneracional, substitut del factor de sostenibilitat.

La generació del baby boom la formen els nascuts des de finals dels anys 50 fins a mitjans dels 70, un total d’onze milions de treballadors ara actius, que començaran a jubilar-se a partir de 2023. Tenen llargues carreres de cotitzacions amb drets adquirits amb altes pensions.

És la generació que ha contribuït amb importants cotitzacions socials al manteniment de les pensions de la generació anterior i han generat forts superàvits a la Seguretat Social. Superàvits que el saqueig sistemàtic va impedir que lluïssin en els comptes de la Seguretat Social i que, com era obligatori, constituïssin reserves per a situacions com les que es presenten ara.

Aquesta discussió es vol amagar ara per facilitar l’aprovació l’acord deixant-la per una suposada segona part del diàleg social, però el ministre la aireja ja. Per salvar les pensions dels treballadors actius actuals sense hipotecar a les generacions futures, és imperativa la devolució de les cotitzacions saquejades.

El Govern no té assegurada la majoria per aprovar l’acord de reforma de les pensions

Les recomanacions del Pacte de Toledo que, amb el consens de la nefasta política del diàleg social havien de permetre al Govern complir els seus acords amb Brussel·les, van ser rebutjats per un nombre significatiu de representants polítics a les Corts. Perquè exigeixen una auditoria dels comptes de la Seguretat Social abans de plantejar reformes que parteixen de bases i dades falses a causa de la desviació de recursos i cotitzacions de la Seguretat Social a altres menesters propis del Ministeri d’Hisenda.

Amb rotunditat Jordi Salvador, diputat d’ERC per Tarragona va dir: “Si es presenta el projecte tal com està, anem a votar que no“. La premsa va recollir el rebuig, que va augmentant dia a dia: “El ‘no’ d’ERC al projecte de llei de pensions, complica la seva aprovació al Congrés” (El Periódico de Catalunya, 2021.07.07). “La reforma de les pensions d’Escrivá suspèn al congrés: la majoria de la investidura no la recolza “. (Públic, 2021.07.07).

El Govern no té garantida avui una majoria suficient per aprovar al Congrés el text de l’acord signat amb les patronals i les direccions d’UGT i CCOO.

La reforma trossejada en fases i terminis d’aplicació

Ha estat aquest govern el que ha impulsat en el Pacte de Toledo les recomanacions necessàries per a una modificació profunda de la Seguretat Social, en el sentit de reduir les pensions de sistema públic de repartiment i preparant l’entrada del capital financer en la gestió de part de les prestacions, a través dels fons privats de pensions. Segons Escrivà l’objectiu és preparar un pla que ha de durar 30 anys.

En l’actualitat la crisi econòmica empeny a la banca, les asseguradores i a tot el capital financer a cercar serveis públics a privatitzar. El Govern subordinant als compromisos amb Brussel·les ha dissenyat un pla en diverses parts. Però, encara que es presenti fragmentat, el pla és únic i el seu fi és canviar el model.

Les mesures del primer paquet, que hauran d’entrar en vigor a primers de 2022 pretenen aparèixer només com correcció de les reformes de Rajoy, per la qual cosa destaca la revaloració per l’IPC i la derogació del factor de sostenibilitat. Però a ell no explicar-se en què consisteix el mecanisme pel qual se li substituirà, sembren incertesa que s’afegeix a la creada pel propi Escrivá al posar el focus sobre els nous pensionistes de la generació baby boom, avui treballadors actius.

Els continguts de l’Acord

– S’aprova la revalorització de les pensions segons l’IPC

– Es deroga el factor de sostenibilitat de les pensions introduït per Rajoy el 2013 a substituir per un “nou mecanisme d’equitat intergeneracional”. Aquest mecanisme es negociarà abans del 14 de novembre en el diàleg social i consisteix en un “conjunt de paràmetres de sistema”, basat en la reforma de pensions del 2011, per aconseguir “de manera equilibrada l’esforç entre generacions”.

– S’incentiva la jubilació demorada amb una exempció de l’obligació de cotitzar per contingències comuns, al temps que s’ofereixen incentius en metàl·lic de fins a 12.000 euros o l’augment de fins al 4% addicional a la pensió.

– Es limita la capacitat dels nous convenis col·lectius per acordar la jubilació forçosa.

– Es manté el gruix de les penalitzacions sobre la jubilació anticipada, desatenent la reivindicació de eliminar-les en casos de treballadors amb llargues carreres contributives.

– Es disposa la creació de l’Agència Estatal de l’Administració de la Seguretat Social, de la qual en sis mesos el Govern presentarà un projecte de llei.

– Es fan precisions, que són exigències dels pensionistes i alguns sindicats, sobre l’aplicació de l’article 109 de la Llei general de Seguretat Social, i, a més, en concret del 109.2 que obliga l’Estat a fer transferències a la Seguretat Social davant l’eventualitat d’insuficiència de les cotitzacions. Però donada la història d’incompliments les garanties són insuficients.

Aquest primer bloc del procés de reforma de les pensions que s’ha iniciat conté mesures, com la revalorització de pensions segons l’IPC, que ja s’aplicaven, així com altres que suposen reconeixement de drets (viduïtat de parelles de fet, cotització de becaris, convenis especials de familiars). Però aquestes mesures no compensen la confirmació que es fa de la reforma de 2011, que va elevar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys, va endurir la jubilació anticipada, i va anunciar el factor de sostenibilitat. Tampoc compensa el silenci sobre la insuficiència de les pensions mínimes. Per tant, no es pot parlar de llums i ombres, ja que, malgrat alguns gestos de complicitat comparativament menors, el substantiu de l’acord és contrari a les reivindicacions del moviment de pensionistes, que recullen l’interès del conjunt de la classe obrera.

A més, no es precisa el contingut de les grans mesures que s’anuncien, com el “mecanisme d’equitat intergeneracional”, les precisions sobre l’aplicació de l’article 109.2 de la LGSS o la proposta de crear una agència, de manera que es crea incertesa i rebuig.

Se suposa que en el segon bloc dels treballs, a més d’atendre el desenvolupament de les mesures anunciades en la primera fase, s’han d’abordar les grans reformes que necessita el capital financer i decidir el camí que s’ha de prendre per incrementar nous recursos:

– El desenvolupament de la recomanació 15 del Pacte de Toledo sobre la implantació d’un sistema de previsió social complementària amb fons privats de pensions gestionats pels bancs i asseguradores.

– El destope de les bases de cotització

– L’augment del període de còmput per a la determinació de les bases

– I tot un seguit d’ajustos necessaris per complir amb l’obligació que l’Estat assumeixi el fals deute que figura en els comptes de la Seguretat Social i assumeixi l’obligació de fer els ajustos necessaris perquè en els comptes de la Seguretat Social desapareguin dèficits inflats amb obligacions que són de l’Estat.

 La mobilització del 16 d’octubre davant les Corts

Davant l’acceptació generalitzada a les manipulacions comptables dels comptes públics per part dels governs, la proposta d’una auditoria que estableixi la veritat és una proposta positiva i democràtica.

Es tracta d’una iniciativa oberta i unitària en la qual participen pensionistes, treballadors, diputats de vuit organitzacions diferents, sindicalistes i joves. Compten amb centenars de milers de signatures individuals, centenars de mocions d’ajuntaments i parlaments autonòmics, així com pronunciaments sindicals de CCOO i UGT. A destacar que el 43 Congrés Confederal d’UGT i el Congrés de la Unió de Jubilats i Pensionistes d’UGT van aprovar mocions pro auditoria.

L’ofensiva del capital financer que els ministres Escrivà i Calviño traslladen a l’escena política contra les conquestes de la classe obrera va afirmant als militants i activistes en la necessitat d’organitzar la resistència i fer aliats.

Té un llarg recorregut la iniciativa d’una concentració davant les Corts el 16 d’octubre en defensa de sistema públic de pensions, per la clarificació i neteja dels comptes públics, per una auditoria per determinar els imports saquejats a les cotitzacions socials i la necessitat de que es reposin aquests recursos a la caixa única de la Seguretat Social. Aquesta acció dels pensionistes planteja la necessària discussió sobre les formes d’ajudar a trobar una sortida política a la lluita per les reivindicacions.

El significat de l’abstenció electoral a França

Carta Setmanal 842 per descarregar en PDF

Els esdeveniments polítics i socials que transcorren en aquest país germà han tingut i tenen una influència enorme sobre l’evolució de la situació a Espanya. L’avantguarda obrera i mes enllà, una bona part de la població miren, de vegades com a exemple, les mobilitzacions i conquestes del moviment obrer francès. No és per casualitat, des del passat la Revolució francesa ha estat presentada com el mirall en el qual es reflectien els anhels dels revolucionaris del nostre país, recentment el sorgiment dels “armilles grogues” i la posterior mobilització de sectors creixents dels treballadors en defensa el sistema públic de pensions va inspirar i va ajudar a la resistència a casa nostra.

És per això que ens ha semblat pertinent buscar una explicació a la històrica abstenció que ha sacsejat França a les eleccions regionals a dues voltes i en les que més de les dues terceres parts de l’electorat no ha votat.

D’entrada rebutgem l’explicació que el que estava en joc en aquestes eleccions era mínim.

En efecte, les regions a França no tenen la mateixa importància que a Espanya i l’abstenció en les penúltimes regionals en 2015 va ser del 50 per cent, o sigui que es tracta d’un fenomen que va creixent i que com pretenem demostrar és gairebé inversament proporcional a la mobilització social i política dels treballadors i la població, especialment la joventut.

UNA ADVERTÈNCIA DE FONS

És bo citar la premsa, particularment la més conservadora. Així l’editorial de Le Figaro (comparable a l’ABC) del 21 de juny diu: “Si prop de 3 electors de cada 4 han escollit no votar no és el fruit de l’atzar ni un accident, és el signe d’una veritable SECESSIÓ democràtica, la demostració irrefutable del descrèdit que colpeja tots els partits tradicionals i en primer lloc el d’Emmanuel Macron (president de la República) que pretenia reduir la fractura democràtica, però també, sorprenentment al R.N (de Marine Le Pen) que existint des de fa temps no s’ha lliurat de la còlera dels francesos … còlera que va alimentar ahir als “armilles grogues” i que alimenta avui aquesta dissidència cívica i demà si no es fa res, afegim nosaltres, una més que probable massiva explosió social.

En resum, una majoria de la població no veu cap sortida a les eleccions, ni en les institucions, tal que el mateix Le Figaro conclou que “la V República aquesta cremada”. Recordem a aquest respecte que la V república dóna poders gairebé absoluts / monàrquics al president.

És evident que TOTS els partits polítics estan tocats, però particularment el partit del President, perquè en efecte si calculem la quantitat real de ciutadans amb dret a vot trobem que “La republica en marxa” (LREM, partit de Macron) només obté el 3,5 per cent dels vots.

I això passa a 10 mesos de les eleccions presidencials (maig del 2022) que pel que hem dit tenen una importància fonamental.

A la segona volta, el 27 de juny, l’abstenció s’ha repetit tot i la histèrica campanya dels mitjans de comunicació i els partits per votar acusant a la població de tots els mals. Referent a això cal assenyalar la campanya de Marina LE Pen i la seva extrema dreta que perd més de la meitat del seu electorat.

Tots els discursos de la “imparable” pujada d’aquest corrent polític s’esvaeixen perquè per a la població tan és un partit com els altres, i en els ajuntaments que governa porta a terme la mateixa política.

PERÒ EL PODER VOL SEGUIR AMB LA MATEIXA POLÍTICA

La polítiques destructores dutes a terme per tots els governs des de fa desenes d’anys al servei del capital financer han conduït a una situació en què els hospitals estan col·lapsats com s’ha evidenciat amb la pandèmia, no com producte de la mateixa sinó de les retallades de mitjans des de fa anys.

El conjunt dels serveis públics, l’escola, la universitat, estan dislocats.

Podem multiplicar les dades, però n’hi ha una que concentra tots els mals producte d’aquesta política antisocial, antidemocràtica: a 40 anys la quantitat de treballadors que “viuen” dels menjadors socials ha passat d’un a VUIT milions; i això en la Cinquena economia mundial!! Però això si, s’han multiplicat la quantitat de milionaris.

L’actual govern, tot i la derrota electoral i de les divisions en el seu si ha declarat que pensa continuar amb la seva política mentre les divisions en el si de les institucions s’agreugen.

El govern va fer aprovar “La llei de Seguretat global”, una llei semblant a la Llei Mordassa espanyola i aquesta llei va ser rebutjada a principis d’any per massives manifestacions, particularment de joves.

Ara el Consell d’Estat (òrgan amb poders judicials) ha censurat una sèrie d’articles d’aquesta llei, el mateix que de la Llei contra el separatisme (llei que ataca en nom de la lluita contra el terrorisme, als ciutadans de religió musulmana) i també la reforma del subsidi d’atur, reforma que retallava els drets dels aturats.

I no obstant això el govern vol continuar amb la seva política. Així el diari patronal Les Echos escriu el dilluns 28 de juny “els partidaris de les reformes en el govern empenyen per dur a terme un gran cop plantejant l’endarreriment de l’edat de la jubilació als 64 anys (avui està en 62)”.

Recordem que a principis de 2020 el govern va adoptar una reforma de sistema públic de jubilacions, atacant al sistema de repartiment. Al març, amb la pandèmia, va suspendre l’aplicació de la reforma i ara anuncia la retirada de la llei i la preparació d’una nova reforma. D’aquí, els anuncis dels portantveus del capital financer de la “necessitat” d’augmentar l’edat de la jubilació.

Ningú pot saber avui si s’atreviran a aquesta nova reforma, però en un altre sector com l’ensenyament, el ministre senyor Balnquer vol en el nou curs mantenir el tele-ensenyament, és a dir el debilitament qualitatiu de la qualitat de l’ensenyament public.

No podem, ni tenim l’espai per descriure el conjunt de mesures en tots els sectors que ataquen els drets laborals i socials, a l’ocupació amb la multiplicació de plans de reestructuració industrials i també en nom de la “economia verda”, però creiem necessari insistir en com s’expressa la resistència a França.

LA RESISTÈNCIA ENTRE ELS TREBALLADORS I LA JOVENTUT

D’entrada dir que si bé les formes poden semblar diferents dels treballadors i els joves francesos troben semblants dificultats per resistir als atacs del capital financer a través del govern.

A nivell general, no sense contradiccions, la majoria de la direcció de la Confederacions sindicals, més que ser tímides com abans sinó que “en nom de la lluita contra la pandèmia” s’inclinen per activa o per passiva a les directives del govern. No és una denúncia el que fem, és un fet.

La qual cosa no implica sinó TOT el contrari que una multitud de mobilitzacions, començant en els hospitals, en moltes fàbriques i en la universitats, els treballadors i els estudiants busquen oposar-se per tots els mitjans a la política de govern.

En aquest terreny és significatiu el procés que es desenvolupa entre el jovent:

A la eleccions últimes el 87 per cent dels joves no ha anat a votar, i així un periodista de Le Monde el 23 de juny deia que “UNA ABSTENCIÓ ENTRE LA JOVENTUT MÉS FORTA A CADA ELECCIÓ, PERÒ UNA PARTICIPACIÓ CONTINUADA EN ELS MOVIMENTS DE PROTESTA “

És en aquestes condicions en què es desenvolupa una resistència tenaç encara que dispersa a causa de l’actitud com a mínim contemplativa de les grans organitzacions, mentre es tracta d’agrupar una força militant per combatre per la unitat en defensa de les reivindicacions.

En tot el país s’ha format, seguint l’estela de les armilles grogues i de múltiples sectors sindicals COMITES DE RESISTÈNCIA I RECONQUESTA, per la reconquesta dels drets adquirits en el 1936 i el 1945.

És a dir, en la vaga general de 1936 que va aconseguir la jornada de 40 hores i les vacances pagades entre altres coses i de 1945 en què amb les armes a la mà després de la derrota del nazisme es va aconseguir l’actual Sistema Públic de Pensions. Aquestes conquestes amenaçades o retallades formen part de l’acerb col·lectiu de la classe obrera i el seu manteniment o recuperació inspira totes les lluites avui.

És evident que a deu mesos de les eleccions presidencials aquestes qüestions seran centrals i s’han d’expressar en una nova abstenció massiva o el vot per candidats que les defensin.

L’evolució de la situació a França és paral·lela a l’espanyola, en particular la qüestió de les pensions i sens dubte s’exerceix una influència mútua.

La nostra responsabilitat és donar-li una forma organitzada i és així que en múltiples iniciatives de les plataformes de pensionistes a Espanya s’ha rebut el suport d’organitzacions franceses, també alemanyes. Actuem per reforçar aquesta línia d’actuació.

 

El significado de la abstención electoral en Francia

Carta Semanal 842 en catalán

Carta Semanal 842 para descargar en PDF

Los acontecimientos políticos y sociales que transcurren en este país hermano han tenido y tienen una influencia enorme sobre la evolución de la situación en España. La vanguardia obrera y una buen aparte de la población miran, a veces como ejemplo, las movilizaciones y conquistas del movimiento obrero francés. No es por casualidad, desde el pasado la Revolución francesa ha sido presentada como el espejo en el que se reflejaban los anhelos de los revolucionarios de nuestro país, recientemente el surgimiento de los “chalecos amarillos” y la posterior movilización de sectores crecientes de los trabajadores en defensa del sistema público de pensiones inspiró y ayudó a la resistencia en nuestro país.
Es por ello que nos ha parecido pertinente buscar una explicación a la histórica abstención que ha sacudido Francia en las elecciones regionales a dos vueltas y en las que mas de las dos terceras partes del electorado no ha votado.
De entrada rechacemos la explicación de que lo que estaba en juego en estas elecciones era mínimo. Sigue leyendo