Archivo por meses: junio 2023

«Novetats» a l’esquerra

Deja un comentario

Carta Setmanal 945 per descarregar en PDF

El 2 d’abril Yolanda Díaz, vicepresidenta del Govern i ministra de Treball, va presentar a Madrid la seva plataforma política (vegeu la Carta Setmanal 934).

El seu programa es concentrava a dir «Yolanda Díaz primer ministre», alhora que exigia totes les organitzacions a l’esquerra del PSOE, i en particular a Podem, el nucli central del qual no va participar en l’acte, que s’integressin a la seva plataforma.

Les lleis electorals han facilitat, finalment, que totes les formacions de l’esquerra institucional s’unifiquin a la plataforma promoguda per Yolanda Díaz. La combinació de la circumscripció uniprovincial, el límit del mínim del 5% per obtenir representació i la llei D’Hont és letal per a les formacions petites. Recordem que a Madrid per poques dècimes Podem es va quedar sense representació parlamentària. Però no tenen dret a queixar-se d’aquesta situació: podien haver reformat la llei electoral en aquests 4 anys que han estat al govern, però ni tan sols ho han intentat.

El fet és que, per a formacions el finançament de les quals depèn, en un 90% o més, de les subvencions electorals i de les dels grups municipals i parlamentaris –un percentatge mínim dels ingressos dels partits institucionals prové de quotes dels militants–, la possibilitat de quedar-se sense representació és aterradora. Per tant, bé que malament, s’han vist obligats a entrar tots en el projecte de Yolanda Díaz.

Una situació que ha permès a la ministra de Treball imposar les seves condicions. Deixant enrere l’exigència de primàries –que fa no poc posaven tots com a condició indispensable per a qualsevol candidatura– s’ha autoanomenat líder del projecte, i s’ha reservat 3 candidats i la potestat de nomenar a dit altres 13 dels 38 candidats amb possibilitat de treure escó, si es repetissin els resultats del 2019. Un «cop de dit» que ja ha començat amb la designació de 2 candidats a Madrid. I així va ser presentat a tots els caps de llista el 21 de juny.

Resulta com a mínim insòlit que una formació que es diu d’esquerres estigui presidida per una líder autodesignada i que nomena sense consultar ningú a poc menys de la meitat dels candidats. I es permet vetar-se’n d’altres, com és el cas d’Irene Montero.

No menys insòlit és que es desconegui el programa amb què es presentarà a les eleccions. Preocupats exclusivament pel repartiment de llocs, els 14 partits que ja han signat la seva adhesió a la coalició no han anunciat que hi hagi hagut cap negociació al respecte. 

Tampoc els adherits a Sumar han pogut participar en l’elaboració del programa, que, segons la web del moviment, estan elaborant «diferents grups temàtics», els 38 coordinadors dels quals han estat designats per Yolanda Díaz i dels treballs dels quals no se sap res.  Per tant, tampoc hi ha hagut cap procés participatiu en l’elaboració del programa, que fan uns «experts» que s’eleven per sobre dels ciutadans.

Sense programa però amb algunes pistes

No coneixem el programa, però Yolanda Díaz ens dona pistes. El seu projecte és repetir el govern de coalició sobre la base de la mateixa política. Per tant, no qüestionar el manteniment de l’essencial de les reformes laborals de Zapatero i Rajoy, negar-se a complir el mandat parlamentari d’auditoria de la caixa de la Seguretat Social, mantenir el subministrament d’armes a Ucraïna i elevar les despeses militars, mantenir els privilegis i el finançament de l’Església Catòlica, cedir davant la usurpació per part d’aquesta de milers de propietats,  que els empleats públics perdin un 8% de poder adquisitiu mentre es puja el salari a policies i guàrdies civils un 20%… I, per suposat, cap enfrontament amb la monarquia i les institucions heretades del franquisme. Una política que ha motivat el desencant i la desafecció de milions i permès la victòria de les dretes en les eleccions municipals i autonòmiques.

I no diguem res de la campanya i la precampanya. La candidata es va entrevistar amb el papa Francesc i ha dit que «aquesta ha estat una de les converses més importants que he tingut en la meva vida, i m’ha canviat, m’ha fet pensar en el bé comú, en el que ens uneix a tots dos». No contenta amb això, ha presentat a Madrid un llibre del papa, dient que » el primer és recomanar-los llegir aquest llibre, és obligat llegir-lo, i m’he vist reflectida en moltes de les afirmacions que fa el Papa (…) en llegir algunes de les pàgines, semblava que m’estava escoltant a mi mateixa«… S’imposa una pregunta: Es pot fer, a Espanya, una política d’esquerres, favorable a la majoria treballadora i les dones, sense enfrontar-se a l’Església Catòlica, enemiga de tot progrés i aixopluc de tota la reacció?  

Citem un tweet de Yolanda Díaz: “@Sumar propone cuatro grandes reformas para democratizar la economía de nuestro país y vivir mejor:

1.- Vamos a implicar a los agentes sociales para controlar la inflación y reequilibrar el poder de negociación entre empresarios y trabajadores. —Llavors, renuncia el govern a prendre mesures pròpies per controlar els preus?

2.- No puede ser que la productividad española esté 25 puntos por debajo de la media europea. Es hora de crear un Consejo de la Productividad en nuestro país.

3.- España necesita una reforma integral del sistema fiscal, con un Impuesto permanente a las Grandes Fortunas y una gran reforma del Impuesto de Sociedades. Debe contribuir más quien más tiene.

4.- Necesitamos empresas con mayor tamaño y participación de las personas trabajadoras.

Necesitamos, en resumen, democratizar el mundo empresarial, y responder en particular a una de las principales exigencias del gran capital, aumentar la productividad, o sea la explotación”. I ni una al·lusió a la necessitat de posar fi al poder de la banca, de nacionalitzar les empreses energètiques i les grans distribuïdores que especulen amb els preus dels aliments.

Acabar amb la rebel·lió del 15M

La configuració de les seves llistes també pretén suggerir als electors que són una esquerra evolucionada, que compten amb persones representatives que ofereixen credibilitat professional. Per això, entre altres raons, s’ha preferit com a número 2 de la llista de Madrid a un diplomàtic abans que a un sindicalista, al qual han relegat al número 6, ja que entenien que generava més confiança social i els allunyava de vells ressons esquerrans. (I, hi afegim, el «sindicalista» que han triat no és un activista ni un dirigent sindical, sinó un tècnic del gabinet econòmic de CCOO.

Sumar creu que ha arribat el moment de fer altres polítiques que donin una continuació diferent a les sorgides del 15-M. Toca acostar-se a les esquerres europees contemporànies: aspiren a una clara evolució de l’espai polític cap a una formació verda, feminista, atlantista, que doni cabuda al repartiment del treball i que impulsi les ocupacions qualificades. És a dir, entre d’altres, amb l’esquerra bel·ligerant que a Alemanya és al cap de la política de guerra, d’al·làlbies d’armament i de reforç de l’OTAN.

Els Estatuts de Sumar, d’ acord amb la seva política

Diuen els Estatuts: “Es un movimiento europeísta que propugna la construcción de un modelo social en Europa que haga de la solidaridad un eje fundamental para la construcción de la ciudadanía europea. reconoce y valora la pluralidad de nuestro país, su diversidad cultural y lingüística como una riqueza común. Y apuesta por un país de diálogo y encuentro, un país vertebrado que combata todo tipo de desigualdades territoriales y sociales”

“Los órganos de MOVIMIENTO SUMAR son los siguientes: a) La Asamblea b) La Mesa de Coordinación c) La Comisión de Garantías”. Cap menció a organismes de base, ja siguin cercles, agrupacions, assemblees locals… Però tampoc a òrgans de direcció regionals, provincials o locals. És a dir, una estructura vertical on la cúpula ho decideix tot o gairebé tot.

Davant les eleccions del 23 de juliol assistim a un debat absolutament aliè als interessos de la majoria, debat en el qual no apareix enlloc el paper d’obstacle central que juguen les institucions heretades del franquisme, començant per la Monarquia, o la política de guerra.

Evidentment, no som neutrals i fugim de tota formulació que digui que tots són igual. No, hi ha partits franquistes, com PP i Vox, i hi ha els altres.  I el que es juga el 23 de juliol són les condicions polítiques en les quals es desenvoluparà la lluita de classes, o sigui el combat per l’emancipació social i democràtica dels treballadors i els pobles. 

“Novedades” en la izquierda

Deja un comentario

Carta Semanal 945 en catalán

Carta Semanal 945 para descargar en PDF

El 2 de abril Yolanda Díaz, vicepresidenta del Gobierno y ministra de Trabajo, presentó en Madrid su plataforma política (véase la Carta Semanal 934).

Su programa se concentraba en decir “Yolanda Díaz primer ministro”, al tiempo que exigía a todas las organizaciones a la izquierda del PSOE, y en particular a Podemos, cuyo núcleo central no participó en el acto, que se integrasen en su plataforma.

Sigue leyendo →

França: Victòria pírrica de Macron

Deja un comentario

Carta Setmanal 944 per descarregar en PDF

En aquesta ocasió, publiquem a la carta setmanal diversos articles apareguts a Informations Ouvrières, setmanari del POI de França, en què analitzen la situació el país després de l’onada de mobilitzacions. De particular interès per als militants de l’Estat Espanyol, que veiem com les institucions de la Monarquia actuen com una arma del capital financer i la reacció per impedir tota mesura de progrés, considerem les reflexions sobre el paper de les institucions de la V República, que van ser qualificades en el seu dia de «cop d’Estat permanent» (aquí les institucions són heretades d’un altre cop d’Estat,  el de 18 de juliol de 1936).

Alguns intertítols són originals, però d’altres han estat introduïts per nosaltres per ordenar la lectura del text.

La còlera i el rebuig continuen sent el segell distintiu de tota la situació.

Després d’una enèsima aprovació en vigor a l’Assemblea el 8 de juny, el govern vol creure que el parèntesi de les pensions està tancat i que tot pot finalment tornar a l’ordre. Els primers decrets d’aplicació es van publicar al Diari Oficial el 4 de juny, fins i tot es va crear un simulador per calcular la seva pensió després de la implementació de la «reforma» el dilluns 12 de juny.

Tanmateix, és cert que malgrat la unitat de les confederacions en la demanda de retirada i malgrat les manifestacions amb nivells històrics de mobilització, malgrat les vagues i bloquejos en molts sectors, la «reforma» de les pensions ha passat, el bloqueig del país no ha tingut lloc.

També és cert que els milions de treballadors que van sortir als carrers durant cinc mesos segueixen aferrats a totes les seves demandes.

Les confederacions ho saben molt bé, continuen dient que no volen «passar pàgina» sobre les pensions.

Per enfrontar la situació actual, marcada per la voluntat de l’executiu de continuar i amplificar el seu treball destructiu brut en totes les àrees («treball, ordre, progrés»), els treballadors que són qualsevol cosa menys resignats necessiten poder comptar amb la independència de les seves organitzacions.

A nivell polític, La France Insoumise (LFI), que prepara la seva assemblea representativa el 17 de juny, ha posat tot el seu pes durant els cinc mesos de mobilització, confirmant així la seva orientació de ruptura. Això li va valer un foc alimentat pels atacs tant dels partidaris d’Emmanuel Macron com dels del seu predecessor François Hollande.

El govern busca inútilment el diàleg social

Per seguir endavant, el govern està tractant de fer tot el possible per reactivar el «diàleg social». En molts sectors, ja sigui l’ensenyament, la sanitat, etc., de salut, s’inventen «acords», «pactes» destinats a involucrar els sindicats en la implementació dels plans destructius del govern, pel moment, amb resultats escassos: en educació, per exemple, el «pacte d’ensenyants» imposat per Pap Ndiaye, i davant el qual totes les federacions nacionals van donar el portaveu al ministeri la setmana passada,   ha provocat, a mitjans de juny, i a tir de pedra de les vacances d’ estiu, reunions informatives sindicals molt concorregudes. En la funció pública, després de la provocació del ministre, Stanislas Guerini, d’una pujada salarial de l’1,5% l’1 de juliol, totes les federacions de funcionaris van donar a conèixer la seva desaprovació tan aviat com va acabar la reunió amb el ministeri.

Aquesta política, que pretén encadenar els sindicats als plans de l’executiu, s’ha vist reflectida en els últims dies pel desig de Macron d’organitzar en els pròxims dies una «conferència social» amb totes les confederacions sindicals. Anunciada per al 12 de juny, després per a mitjans de juny, sembla difícil d’organitzar. La ira i la negativa a acceptar les polítiques de Macron continuen sent el segell distintiu de tota la situació.

El caràcter antidemocràtic de les institucions de la V República

Durant 6 mesos, de gener a juny de 2023, el govern va utilitzar successivament els articles 47-1, 44.3, 49.3 i 40, tots ells instruments extrets de l’antidemocràtica Constitució de la Cinquena República, per aprovar la seva reforma de la jubilació. L’endemà de la manifestació del 19 de gener, que el mateix Ministeri de l’Interior va qualificar com «la mobilització més forta dels últims 30 anys«, Elisabeth Borne va anunciar que utilitzava l’article 47-1, mai abans utilitzat, que limita la durada dels debats a l’Assemblea Nacional i el Senat. Mentre milions de francesos es manifesten als carrers davant la convocatòria d’un sindicat unit, els diputats de LFI-Nupes es neguen a sotmetre’s als dictats del govern. Al final dels debats, el 17 de febrer, només es van votar els primers 2 articles del projecte de llei. El govern no pot reclamar cap legitimitat parlamentària. Manuel Bompard, diputat de LFI-Nupes de Bouches-du-Rhône, va escriure en el seu blog el 18 de febrer: «S’ha guanyat una primera victòria».

Després de l’article 47-1 a l’Assemblea, l’article 44.3, per emmordassar el Senat…

Després de la poderosa vaga i les manifestacions gegantines del 7 de març, en vigílies de la manifestació de l’11 de març, i sense cap legitimitat a l’Assemblea, el govern busca a tota costa un vot favorable del Senat.

En va… el poder de la classe obrera amb les seves organitzacions unides sobre la demanda de la retirada de la «reforma» de les pensions, arrossegant la massa de la població, impacta fins i tot al Palau de Luxemburg. El 10 de març, Macron es va veure obligat a recórrer a l’article 44.3, que obliga el Senat a considerar només les esmenes proposades o acceptades pel govern. «Les màscares estan caient. (…) Després de passar per alt a l’Assemblea Nacional, el govern està emmordassant el Senat», va dir Patrick Kanner, president del grup socialista al Senat, a Twitter el 10 de març.

La reforma va ser votada al Senat l’11 de març. El 40% dels senadors centristes, el 10% dels senadors republicans hi van votar en contra o es van abstenir.

… per després recórrer al 49.3

A finals de març, malgrat la violència de la repressió, milions continuen manifestant-se per exigir la retirada de la «reforma». Aïllats, insegurs sobre el vot del seu propi camp, Emmanuel Macron i Elisabeth Borne van decidir el 16 de març usar l’article 49.3 per aprovar sense votació la reforma de pensions a l’Assemblea Nacional. La Nupes i el grup Liot (Llibertat, Independents, Ultramar i Territoris) van presentar una moció de censura que no va aconseguir, per un estret marge de 9 vots, enderrocar el govern.  El 49.3 permet al govern fer passar la reforma de la jubilació, però al preu d’una gran crisi política, fins i tot i especialment a les files del partit presidencial. «L’ús de 49.3 va ser un cop per al grup», diu un diputat de Renaissance (Le Monde, 26 de març). Va ser la primera vegada que em vaig dir a mi mateix: de fet, som inútils».

«Farem tot el possible per garantir que aquest debat no tingui lloc» (Charlotte Caubel, secretària d’Estat)

La llei va ser promulgada el 15 d’abril, un dia després de l’opinió del Consell Constitucional rebutjant el recurs presentat per LFI. Una vegada més, amb motiu del projecte de llei per derogar el pas de l’edat legal de jubilació a 64 anys presentat pel grup Liot, els macronistes faran tot el possible per evitar que els parlamentaris votin. En aquest sentit, quina millor declaració que la de la secretària d’Estat per a la Infància, Charlotte Caubel, a Public Sénat el 24 de maig: «Aquest projecte de llei és políticament inacceptable. Farem tot el possible per garantir que aquest debat no tingui lloc«. Emmanuel Macron emergeix d’aquesta batalla cada vegada més aïllat. La premsa patronal parla d’una «victòria pírrica». Macron, el seu règim, les seves institucions poden recórrer a totes aquestes maniobres brutes que consisteixen a utilitzar fins al fons les disposicions antidemocràtiques que ofereix la Constitució de la Cinquena República per augmentar la jubilació a 64 anys i el desballestament dels règims especials, però queda un fet, que és irrefutable: no només no hi ha suport entre la població a la necessitat de «reformar» la jubilació (fins i tot menys al juny que al Gener) sinó que, per contra, Macron ha aconseguit soldar totes les capes de treballadors en la necessitat de continuar defensant-lo amb ungles i dents.

Mentre el govern Macron utilitza tots els mitjans per lliurar una guerra social contra la classe treballadora francesa, també posa tots els seus esforços al servei de la guerra que està destruint Ucraïna i amenaça de portar tot Europa a l’abisme.  Ha fet aprovar un descomunal increment del pressupost militar:

Acceleració de l’ escalada de guerra

En els últims dies, estem assistint a una terrible acceleració de l’escalada de la guerra. El Pentàgon ha estat pilotant durant una setmana una «contraofensiva» de les tropes de Zelensky. Les ordres són estatunidenques, els morts són ucraïnesos i russos. Després d’haver votat el 7 de juny a l’Assemblea Nacional un pressupost militar de 413 mil milions d’euros per als pròxims set anys, Emmanuel Macron va confirmar el dilluns 12, durant una conferència de premsa a l’Elisi abans d’una reunió del «triangle de Weimar» amb els líders d’Alemanya i Polònia, que la contraofensiva de l’exèrcit ucraïnès contra les forces russes havia començat,  estimant que duraria «diverses setmanes o fins i tot mesos». Emmanuel Macron també va confirmar que França continuaria «intensificant» la seva ajuda militar a Ucraïna. «Hem intensificat les entregues d’armes i municions, vehicles blindats, suport logístic», va dir. El compromís de l’OTAN és més visible que mai. Segons Le Monde, «a Romania, les tropes de l’OTAN simulen la reconquesta d’un territori envaït. Una dotzena de països, entre ells França, han estat participant des de principis de juny en el vast exercici «Saber Guardian» (que reuneix sota el comandament estatunidenc més de 10.000 soldats a Romania) a tir de pedra de la frontera ucraïnesa«. A partir del dilluns 12 de juny, l’OTAN llançarà, des d’Alemanya, «el major exercici de la força aèria de tots els temps». L’objectiu és augmentar la pressió militar sobre Rússia.

Rebutjant qualsevol unió sagrada darrere dels governs, a França, militants i activistes s’organitzen i reuneixen per un alto el foc immediat. A la Borsa de Treball de Saint-Denis, el diumenge 11 de juny, funcionaris electes, sindicalistes, activistes polítics i associatius es van reunir al voltant de la crida europea «Alt a la guerra!» La plataforma d’aquesta reunió va expressar el seu suport a la iniciativa de la conferència europea del 8 de juliol a Berlín «Contra la guerra, contra la guerra social». Diverses altres reunions de «Alt a la guerra!» estan planejades per al juny a tot França. El míting de Saint Denis del diumenge 12 forma part d’una llarga cadenes de més de 50 mítines i/o concentracions a tot el país impulsats pels signants de la crida Alta a la Guerra

Francia: Victoria pírrica de Macron

Deja un comentario

Carta Semanal 944 en catalán

Carta Semanal 944 para descargar en PDF

En esta ocasión, publicamos en la carta semanal varios artículos aparecidos en Informations Ouvrières, semanario del POI de Francia, en los que analizan la situación el país tras la ola de movilizaciones. De particular interés para los militantes del Estado Español, que vemos cómo las instituciones de la Monarquía actúan como un arma del capital financiero y la reacción para impedir toda medida de progreso, consideramos las reflexiones sobre el papel de las instituciones de la V República, que fueron calificadas en su día de “golpe de Estado permanente” (aquí las instituciones son heredadas de otro golpe de Estado, el de 18 de julio de 1936). Sigue leyendo →

Quince meses de guerra

Deja un comentario

Carta Semanal 943 en catalán

Carta Semanal 943 para descargar en PDF

El próximo día 24 se cumplen quince meses desde que las tropas de Putin invadieron Ucrania, llevando la guerra que se desarrollaba desde 2014 en el Donbás a un nivel superior. En este tiempo, ha habido entre 100.000 y 200.000 muertos en combate (las cifras oficiales que dan ambos bandos forman parte de la propaganda de guerra). La guerra ha generado ocho millones de refugiados, a los que hay que sumar diez millones de desplazados dentro de la propia Ucrania. Y se espera una nueva carnicería si se produce la anunciada ofensiva ucraniana.

Ucrania está siendo destruida. Según el Banco Mundial, en 2022, la economía de Ucrania habría caído hasta un 45 %, mientras que la de Rusia –a pesar de las sanciones-  retrocedería  un 11 % al tiempo que Bielorrusia y Moldavia entran en recesión. Pero las consecuencias no se limitan a la región en que se desarrolla la guerra. Toda Europa está siendo afectada por la subida de precios de los combustibles y la energía y las sanciones a Rusia. Alemania, considerada como la “locomotora” de la industria europea, ha entrado en recesión y se calcula que la industria alemana ha perdido 180.000 millones desde el inicio de la guerra.

Desde el inicio de la guerra, la población ha sido sometida a una formidable campaña de intoxicación informativa, de propaganda de guerra. Los medios de comunicación rusos han sido prohibidos en toda Europa, y somos bombardeados por la propaganda de la OTAN. Por ejemplo, los medios claman contra la destrucción de una presa en río Dniéper –que atribuyen a Rusia, aunque el gobierno ruso dice que han sido los ucranianos- y hablan de “crimen de guerra”, de “grave daño ecológico” (eso, en un país sobre el que ha caído un diluvio de bombas de todo tipo). Pero ocultan el hecho de que, en marzo de 2022, cuando el avance ruso amenazaba la capital ucraniana, las fuerzas armadas de Ucrania volaron el puente de Demyduv y la presa del embalse de Kiev, entre los pueblos de Kozarovychi y Luitizh, para inundar la zona. Como resultado, los rusos no pudieron cruzar el río de Irpin y entrar en Kiev por el camino más corto.

En todo caso, sea quien sea el responsable de la destrucción de la presa, es un paso más en la destrucción que provoca la guerra. Y pueden seguir otros. Recordemos que la mayor central nuclear de Europa está en plena zona de guerra.

Economía de guerra

Todos los gobiernos de Europa están en pie de guerra. Por encima de los intereses de la industria europea, ha primado la sumisión a las exigencias de Biden y los planes de la OTAN, y todos se han apuntado a suministrar a Ucrania armas cada vez más sofisticadas y destructivas. Y a incrementar sus gastos militares. En una reciente carta semanal explicábamos cómo lo hacen  desde los Verdes alemanes –que han arrojado a la basura su pacifismo en cuanto han pisado los despachos gubernamentales- al gobierno de “extrema derecha” de Giorgia Meloni en Italia. Pero la OTAN no se conforma con eso y exige suministrar a Ucrania aún más armas e incrementos del gasto militar aún mayores. Cada día se avanza más en el camino de la guerra. A este respecto, hay que señalar que la OTAN realizará esta semana las mayores maniobras aéreas de su historia, a pocos kilómetros de la frontera con Rusia. Las maniobras “Air Defender” durarán 10 días y movilizarán a 250 aviones de 25 de los 30 países miembros de la Alianza, y a más de 10.000 soldados. Amy Gutmann, embajadora estadounidense en Berlín, señaló que le sorprendería que algún líder mundial no tomara nota de lo que estos ejercicios muestran “en términos de la fuerza de la Alianza. Y eso incluye a Putin”.

La escalada puede continuar, porque es difícil que los EEUU y la OTAN admitan una derrota de Zelensky, que sería, también, una derrota propia. Sólo los pueblos pueden parar la guerra.

El gobierno de Pedro Sánchez y Yolanda Díaz no ha sido una excepción en esta escalada militar. Ha duplicado los presupuestos militares, ha suministrado a Ucrania armas de todo tipo, concluyendo –por el momento- con los carros de combate Leopard, entrenado en suelo español a más de 600 soldados ucranianos. Y al mismo tiempo ha ampliado –sin siquiera consultar al Parlamento- la presencia de barcos de guerra y soldados americanos en la base de Rota.

Ese formidable incremento del gasto militar supone, como es lógico, desviar fondos que necesitarían desesperadamente la sanidad, la enseñanza, los servicios públicos, las infraestructuras. Los dirigentes europeos, que hace bien poco explicaban que la austeridad, la lucha contra la inflación, la deuda pública y otras consideraciones obligaban a aplicar recortes en derechos y conquistas sociales, justifican ahora sin tapujos el incremento de los presupuestos  militares. Ya lo hizo la primera ministra de Suecia, Magdalena Andersson, en la Cumbre Europea de marzo de 2022, cuando dijo: «Me gustaría gastar el dinero de los impuestos de los suecos en escuelas, hospitales, mejores pensiones, pero desafortunadamente tendremos que gastar más dinero en defensa; por eso incrementaremos el gasto al 2% del PIB». Y lo acaba de reiterar el Alto Representante de la Unión Europea para Asuntos Exteriores y Política de Seguridad, Josep Borell: “Si no apoyamos a Ucrania, Ucrania caerá en cuestión de días. Entonces, sí, preferiríamos usar ese dinero en aumentar el bienestar de las personas, las escuelas, los hospitales, las ciudades (…) pero no tenemos esa opción”. Con esas palabras Borrel reconocía que la intervención de la OTAN mantiene artificialmente la guerra, y que optar por la guerra es dejar atrás el bienestar de la población, los servicios públicos, las inversiones en infraestructuras.

El pasado 3 de mayo, el comisario de Mercado Interior de la Unión Europea, Thierry Breton, en rueda de prensa en Bruselas, declaraba que es necesario usar todos los recursos posibles para financiar al “sector de la Defensa” «en un tiempo de guerra en Europa». Y hablaba de pasar a una “economía de guerra”.

Toda esa formidable inversión en armas, toda esa militarización,  augura un futuro de nuevas guerras.

Organizar la lucha contra la guerra

La lucha contra la guerra debería estar en el centro de la actividad de toda organización obrera y democrática. Es una cuestión de principios, pero también una cuestión práctica. Cada euro que va a la guerra es un euro que se roba a la sanidad, la enseñanza, los servicios públicos. Y cada paso hacia la profundización de la guerra implica un paso en la guerra social contra los derechos y conquistas de la clase trabajadora. No es casual que el mismo Macron que propone un aumento del gasto militar de 450.000 millones de euros esté intentando imponer un brutal ataque al derecho a la jubilación en Francia.

Y sin embargo, los partidos que viven de las instituciones de la Monarquía evitan hablar de la guerra, un tema que ha estado ausente de la campaña de las elecciones municipales y autonómicas y que todo parece indicar que será igualmente silenciado en la de las elecciones del 23 de julio.

La unanimidad que pretenden, la “unión sagrada” que han pretendido levantar “en defensa de la soberanía de Ucrania” (soberanía cada día más cuestionada por su propio gobierno que vende las ricas tierras de cultivo, principal riqueza del país, a las multinacionales), no logra imponerse. Ni siquiera en los EE.UU., donde acaba de publicarse una carta de 17 expertos en defensa y ex militares que señalan que “la solución a esta espantosa violencia no es más armas ni más guerra, con su garantía de más muerte y destrucción”, e instan a Biden y al Congreso de los EE.UU. a poner fin rápidamente a la guerra,  “antes de que destruya Ucrania y ponga en peligro a la Humanidad”.

En Alemania, en la República Checa, en Bulgaria, en Gran Bretaña ya ha habido potentes movilizaciones contra la guerra. La resistencia a la guerra existe y se desarrolla enfrentándose a los obstáculos e incluso a los partidos que dicen luchar por la paz. De ahí la importancia de redoblar los esfuerzos para ayudar a que surja un movimiento de masas contra la guerra.

Militantes alemanes de las principales organizaciones que luchan contra la guerra han hecho un llamamiento a una conferencia europea –por videoconexión- para el próximo 8 de julio. Desde todas partes hay que prepara ya reuniones a apoyo a esta iniciativa y preparar conexiones colectivas para el día de la conferencia.

Quinze mesos de guerra

Deja un comentario

Carta Setmanal 943 per descarregar en PDF

El proper dia 24 es compleixen quinze mesos des que les tropes de Putin van envair Ucraïna, portant la guerra que es desenvolupava des del 2014 al Donbàs a un nivell superior. En aquest temps, hi ha hagut entre 100.000 i 200.000 morts en combat (les xifres oficials que donen tots dos bàndols formen part de la propaganda de guerra). La guerra ha generat vuit milions de refugiats, als quals cal sumar deu milions de desplaçats dins de la mateixa Ucraïna. I s’espera una nova carnisseria si es produeix l’anunciada ofensiva ucraïnesa.

Ucraïna està sent destruïda. Segons el Banc Mundial, el 2022, l’economia d’Ucraïna hauria caigut fins a un 45 %, mentre que la de Rússia –malgrat les sancions- retrocediria un 11 % alhora que Bielorússia i Moldàvia entren en recessió. Però les conseqüències no es limiten a la regió en què es desenvolupa la guerra. Tot Europa està sent afectada per la pujada de preus dels combustibles i l’energia i les sancions a Rússia. Alemanya, considerada com la «locomotora» de la indústria europea, ha entrat en recessió i es calcula que la indústria alemanya ha perdut 180.000 milions des de l’inici de la guerra.

Des de l’inici de la guerra, la població ha estat sotmesa a una formidable campanya d’intoxicació informativa, de propaganda de guerra. Els mitjans de comunicació russos han estat prohibits a tot Europa, i som bombardejats per la propaganda de l’OTAN. Per exemple, els mitjans clamen contra la destrucció d’una presa al riu Dniéper –que atribueixen a Rússia, tot i que el govern rus diu que han estat els ucraïnesos- i parlen de «crim de guerra», de «greu dany ecològic» (això, en un país sobre el qual ha caigut un diluvi de bombes de tota mena). Però oculten el fet que, el març del 2022, quan l’avanç rus amenaçava la capital ucraïnesa, les forces armades d’Ucraïna van volar el pont de Demyduv i la presa de l’embassament de Kiev, entre els pobles de Kozarovychi i Luitizh, per inundar la zona. Com a resultat, els russos no van poder creuar el riu d’Irpin i entrar a Kiev pel camí més curt.

En tot cas, sigui qui sigui el responsable de la destrucció de la presa, és un pas més en la destrucció que provoca la guerra. I en poden seguir d’altres. Recordem que la major central nuclear d’Europa està en plena zona de guerra.

Economia de guerra

Tots els governs d’Europa estan en peu de guerra. Per sobre dels interessos de la indústria europea, ha primat la submissió a les exigències de Biden i els plans de l’OTAN, i tots s’han apuntat a subministrar a Ucraïna armes cada vegada més sofisticades i destructives. I a incrementar les seves despeses militars. En una recent carta setmanal explicàvem com ho fan des dels Verds alemanys –que han arrabassat a les escombraries el seu pacifisme quan han trepitjat els despatxos governamentals- al govern d'»extrema dreta» de Giorgia Meloni a Itàlia.  Però l’OTAN no es conforma amb això i exigeix subministrar a Ucraïna encara més armes i increments de la despesa militar encara més grans.  Cada dia s’avança més en el camí de la guerra. Referent a això, cal assenyalar que l’OTAN realitzarà aquesta setmana les majors maniobres aèries de la seva història, a pocs quilòmetres de la frontera amb Rússia. Les maniobres «Air Defender» duraran 10 dies i mobilitzaran 250 avions de 25 dels 30 països membres de l’Aliança, i a més de 10.000 soldats. Amy Gutmann, ambaixadora estatunidenca a Berlín, va assenyalar que el sorprendria que algun líder mundial no prengués nota del que aquests exercicis mostren «en termes de la força de l’Aliança. I això inclou Putin».

L’escalada pot continuar, perquè és difícil que els EUA i l’OTAN admetin una derrota de Zelensky, que seria, també, una derrota pròpia. Només els pobles poden parar la guerra.

El govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz no ha estat una excepció en aquesta escalada militar. Ha duplicat els pressupostos militars, ha subministrat a Ucraïna armes de tota mena, concloent –pel moment- amb els carros de combat Leopard, entrenat en sòl espanyol a més de 600 soldats ucraïnesos. I alhora ha ampliat –sense tan sols consultar al Parlament- la presència de vaixells de guerra i soldats americans a la base de Rota.

Aquest formidable increment de la despesa militar suposa, com és lògic, desviar fons que necessitarien desesperadament la sanitat, l’ensenyament, els serveis públics, les infraestructures. Els dirigents europeus, que fa ben poc explicaven que l’austeritat, la lluita contra la inflació, el deute públic i altres consideracions obligaven a aplicar retallades en drets i conquestes socials, justifiquen ara sense embuts  l’increment dels pressupostos militars. Ja ho va fer la primera ministra de Suècia, Magdalena Andersson, a la Cimera Europea de març de 2022, quan va dir: «M’agradaria gastar els diners dels impostos dels suecs en escoles, hospitals, millors pensions, però desafortunadament haurem de gastar més diners en defensa; per això incrementarem la despesa al 2% del PIB». I ho acaba de reiterar l’Alt Representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borell: «Si no donem suport a Ucraïna, Ucraïna caurà en qüestió de dies. Llavors, sí, preferiríem usar aquests diners a augmentar el benestar de les persones, les escoles, els hospitals, les ciutats (…) però no tenim aquesta opció». Amb aquestes paraules Borrell reconeixia que la intervenció de l’OTAN manté artificialment la guerra, i que optar per la guerra és deixar enrere el benestar de la població, els serveis públics, les inversions en infraestructures.

El passat 3 de maig, el comissari de Mercat Interior de la Unió Europea, Thierry Breton, en roda de premsa a Brussel·les, declarava que cal usar tots els recursos possibles per finançar el «sector de la Defensa» «en un temps de guerra a Europa».  I parlava de passar a una «economia de guerra».

Tota aquesta formidable inversió en armes, tota aquesta militarització, augura un futur de noves guerres.

Organitzar la lluita contra la guerra

La lluita contra la guerra hauria de ser al centre de l’activitat de tota organització obrera i democràtica. És una qüestió de principis, però també una qüestió pràctica. Cada euro que va a la guerra és un euro que es roba a la sanitat, l’ensenyament, els serveis públics. I cada pas cap a l’aprofundiment de la guerra implica un pas en la guerra social contra els drets i conquestes de la classe treballadora. No és casual que el mateix Macron que proposa un augment de la despesa militar de 450.000 milions d’euros estigui intentant imposar un brutal atac al dret a la jubilació a França.

I tanmateix, els partits que viuen de les institucions de la Monarquia eviten parlar de la guerra, un tema que ha estat absent de la campanya de les eleccions municipals i autonòmiques i que tot sembla indicar que serà igualment silenciat en la de les eleccions del 23 de juliol.

La unanimitat que pretenen, la «unió sagrada» que han pretès aixecar «en defensa de la sobirania d’Ucraïna» (sobirania cada dia més qüestionada pel seu propi govern que ven les riques terres de cultiu, principal riquesa del país, a les multinacionals), no arriba a imposar-se. Ni tan sols als EUA, on acaba de publicar-se una carta de 17 experts en defensa i ex militars que assenyalen que «la solució a aquesta espantosa violència no és més armes ni més guerra, amb la seva garantia de més mort i destrucció», i insten Biden i el Congrés dels EUA a posar fi ràpidament a la guerra,   «abans que destrueixi Ucraïna i posi en perill la Humanitat».

A Alemanya, a la República Txeca, a Bulgària, a la Gran Bretanya ja hi ha hagut potents mobilitzacions contra la guerra. La resistència a la guerra existeix i es desenvolupa enfrontant-se als obstacles i fins i tot als partits que diuen lluitar per la pau. D’aquí la importància de redoblar els esforços per ajudar que sorgeixi un moviment de masses contra la guerra.

Militants alemanys de les principals organitzacions que lluiten contra la guerra han fet una crida a una conferència europea –per videoconnexió- per al proper 8 de juliol. Des d’arreu cal preparar reunions de suport a aquesta iniciativa i preparar connexions col·lectives per al dia de la conferència.

Zonas de libre comercio: una máquina que produce cientos de miles de refugiados

Deja un comentario

Carta Semanal 942 en catalán

Carta Semanal 942 para descargar en PDF

Reproducimos en esta Carta Semanal un artículo de Rodrigo Ibarra, trabajador inmigrante en EEUU, que ha sido publicado en el semanario francés Informations Ouvrières.

En el año fiscal 2022, más de 560 mil migrantes viajaban en grupos familiares, fueron detenidos cruzando la frontera entre México y Estados Unidos, informó el The New York Times 05-12-23. Mientras tanto, el portal Infobae informó que entre enero y abril de 2023, más de 127 mil migrantes han cruzado la frontera entre Colombia y Panamá, para ingresar a América Central, atravesando la selva del Darien, citando un informe de la Cruz Roja Internacional. 

El territorio de América Central se convirtió en los últimos años en el canal de tránsito de migrantes de paso hacia México y finalmente hacia Estados Unidos. La nacionalidad de migrantes que cruzan fronteras de forma ilegal es muy variada, principalmente latinoamericana, pero entre ellos se han visto indios, africanos y chinos. Sigue leyendo →

Zones de lliure comerç: una màquina que produeix cents de milers de refugiats

Deja un comentario

Carta Setmanal 942 per descarregar en PDF

Reproduïm en aquesta Carta Setmanal un article de Rodrigo Ibarra, treballador immigrant als EUA, que ha estat publicat al setmanari francès Informations Ouvrières

L’any fiscal 2022, més de 560 mil migrants viatjaven en grups familiars, van ser detinguts creuant la frontera entre Mèxic i Estats Units, va informar el The New York Times 05-12-23. Mentrestant, el portal Infobae va informar que entre gener i abril de 2023, més de 127 mil migrants han creuat la frontera entre Colòmbia i Panamà, per ingressar a Amèrica Central, travessant la selva del Darien, citant un informe de la Creu Roja Internacional.

El territori d’Amèrica Central es va convertir en els últims anys en el canal de trànsit de migrants de pas cap a Mèxic i finalment cap als Estats Units. La nacionalitat de migrants que creuen fronteres de forma il·legal és molt variada, principalment llatinoamericana, però entre ells s’han vist indis, africans i xinesos. 

Desmilitarització de les fronteres! ¡Legalització!

Els serveis socials que els migrants demanen als països pels quals caminen, han estat portats al límit del seu funcionament i fins i tot al col·lapse, quan els pobles són molt petits, on ha col·lapsat fins al servei d’aigua potable, sense esmentar els serveis de salut i genera problemes amb l’alimentació i insuficiència d’albergs.

La resposta institucional ha estat la militarització de les fronteres, la repressió i la persecució dels migrants, criminalitzant la migració. Les polítiques migratòries van ser llançades sota un enfocament de seguretat nacional que criminalitza les famílies treballadores migrants.

Aquesta política de seguretat nacional genera milers de morts a l’any. La migració no ha de ser criminalitzada, les famílies treballadores migren a la recerca d’una feina que els permeti viure amb dignitat. Als països d’acollida, els migrants entren al mercat laboral sense cap protecció legal. Per tant, hem de lluitar per la legalització immediata, per una política migratòria justa als països d’ acollida i contra les expulsions i deportacions. Alhora, els treballadors exigeixen conservar tots els seus drets constitucionals als seus països d’ origen, així com el dret a votar a l’ estranger, i tenen raó.

El capital, responsable d’una destrucció massiva

En les últimes setmanes es va tornar a aplicar la regla coneguda com a Títol 42, que ha permès que molts migrants siguin expulsats amb rapidesa.

Es tracta d’una norma de salut pública d’emergència durant la pandèmia, que va permetre la deportació massiva i bloquejar la major part de l’accés a l’asil a la frontera des de març de 2020.

La política migratòria aplicada en el quadre de la Homeland Security no té en compte que la migració és una forma de resistència dels treballadors a la destrucció de les economies i a la desarticulació social que genera la descomposició de les economies i de les societats.

En efecte, l’ èxode migratori de treballadors representa la major fuga de mà d’ obra jove i capacitada als països llatinoamericans, disminuint abruptament la productivitat de cada país i a escala continental.

Diguem-ho amb claredat: la migració massiva és l’expressió més acabada de la profunditat de la decadència del sistema capitalista. La migració és el resultat de la dislocació, sinó de la destrucció mateixa de les estructures productives, socials i polítiques a escala de cada país i a escala continental. Els graus de destrucció varien de país a país, però el fenomen és el mateix.

Hi ha un responsable en tot això: el capital financer internacional o capital transnacional.

Les burgesies industrials van construir estats nacionals en territoris unificats. Es van constituir com a burgesia nacional en defensa del territori, al qual el van nomenar nació.

En l’ actualitat la classe que es nuclea al voltant del capital financer no es vincula a cap indústria nacional, ni a un territori, ni a una nació en particular, no hi ha més una burgesia pròpiament nacional, sinó que apareix darrere del capital transnacional. Els interessos que defensen són els de les seves corporacions i les contradiccions són entre blocs de corporacions lluitant pel control del mercat, desmantellant la pròpia sobirania nacional.

El mecanisme infernal de les zones de lliure comerç

Els centres del capital financer es veuen obligats actualment de gestionar un superàvit monetari sense precedents. És la gestió d’ aquest superàvit la que, des del decenni de 1980, ha portat a l’ aplicació de polítiques de deute extern i ajust estructural per canalitzar l’ estalvi generat cap al reemborsament del deute extern. La política d’ endeutament i ajust estructural ha donat lloc a la privatització de les empreses públiques.

Una ràpida revisió històrica mostra que, impulsats pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, els governs han implementat reformes per «canviar i enfortir» les institucions, però les també economies locals mai s’han pogut construir sobre una base sostenible. Per contra, només han engendrat una corrupció generalitzada dins de les institucions i sistemes polítics locals. I la sobirania nacional, ja més o menys soscavada, va ser ràpidament aixafada. Va ser a la Cimera de les Amèriques celebrada a Miami el desembre de 1994, sota el mandat del demòcrata Bill Clinton, on es va acordar establir una Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA), és a dir, a nivell continental. Però les negociacions no van prendre el rumb esperat per l’imperialisme, i l’ALCA va acabar sent enterrat definitivament a la cimera de Mar del Plata el 2005. No obstant això, les principals línies rectores del tractat continental no s’ abandonen i acaben materialitzant-se en el marc d’ acords regionals o fins i tot bilaterals, un procés marcat per moltes etapes intermèdies, inclòs el Cafta, signat amb cinc països centreamericans o més recentment el TLC.

En qualsevol cas, aquestes zones franceses han permès la instal·lació exponencial de plantes de producció, creades sobre la base de l’anomenada «inversió estrangera directa». Aquesta producció per al mercat nord-americà ha portat a l’ establiment de potents estructures comercials dedicades a les importacions en països dominats. Les institucions, lleis i classes polítiques locals han estat subjugades per aconseguir l’extorsió més completa mitjançant l’ús de mà d’obra barata en el marc nacional de les àrees ubicades dins del territori nacional, però «alliberades» de la tutela estatal.

Atès que els beneficis de les indústries de les zones de lliure comerç i de les empreses importadores creades per proveir el mercat intern són sistemàticament repatriats al país inversor, no és possible el desenvolupament nacional i local. Així, l’àrea de lliure comerç aconsegueix baixar els costos de producció mentre conquereix els mercats interns de cada país membre de l’acord.

Mentre que l’ anomenada empresa maquiladora dins de la zona franca es beneficia de polítiques aranzelàries i fiscals que li permeten apropiar-se dels guanys en cada esglaó de la cadena de valor, des de la producció fins al moviment de mercaderies, els sistemes de producció locals no es veuen protegits.

Un desastre para las poblaciones locales

El sector exportador a cada país assegura ocupació per a una petita porció d’assalariats a escala nacional, i comparativament reben millors salaris que treballadors de petites i mitjanes empreses. Així que els qui tenen una ocupació en indústria de zones franques o en empreses d’exportació són sectors relativament privilegiats de la classe treballadores d’un país.

Per contra, les petites i mitjanes empreses (a Amèrica Llatina no es compta amb estadístiques que concentrin la informació sobre les PIMES) pateixen les pitjors conseqüències de les polítiques d’obertura econòmica i dels mercats.

Tot i que contribueixen a la major part de l’ocupació assalariada, en general són de molt baixa productivitat, poc valor agregat i intensives en mà d’obra, però amb poca inversió en capital i en tecnologia.

Destaquem aquí que l’ establiment d’ indústries de zones franques no genera la incorporació dels sectors dedicats al mercat intern al procés tecnològic. A més, la manca d’ accés a finançament representa una l losa sobre la petita i mitjana producció. Molts d’ aquests negocis es troben en situació d’ informalitat i s’ originen o responen més aviat a una forma d’ escapar a l’ atur i la pobresa, o simplement com un mecanisme de supervivència, que a un veritable procés de desenvolupament empresarial.

Són negocis molt vulnerables a la liberalització del mercat i la lliure competència

del mercat, i quan Walmart o qualsevol gran capital importador nacional s’estableix als mercats locals, la petita i mitjana producció és arrasada, llançant massivament a l’atur de la majoria de treballadors a les ciutats i entre els productors pagesos.