Archivo de la categoría: Cartas-catalán

A cinquanta anys del cop, quins ensenyaments aporta l’experiència xilena?

Deja un comentario

Carta Setmanal 956 per descarregar en PDF

Aquest 11 de setembre es compleixen 50 anys del cop d’Estat que va instaurar la dictadura pinochetista que va assolar Xile. Més de tres dècades després, segueix vigent la «constitució» de 1980 i es preserva una gran part de la nefasta obra de la dictadura, en particular la devastadora política econòmica i la impunitat per als repressors.

Cap govern posterior, de diferents colors polítics declarats, les ha qüestionat. Ni la política econòmica, concretada essencialment en l’ eliminació de les conquestes obreres i democràtiques suposen per satisfer les exigències del capital, especialment estranger, que són augmentar l’ explotació laboral i saquejar els recursos naturals del país. Ni l’elevadíssim grau d’impunitat de l’Estat xilè durant la dictadura que, d’acord amb el que el mateix Estat xilè reconeix, va causar 40 018 víctimes, incloses 3 065 persones assassinades o desaparegudes. I a penes en 858 casos s’ha realitzat judici amb condemna, el 2,1% del total, un de cada 47. El que significa, amb tot, un 2,1% més que a l’Estat espanyol, on la impunitat ha estat absoluta.

El motor de la història és la lluita de classes, quina si no? Sobre això, cinquanta anys després, què ens ensenya el cas xilè? Què va significar la dictadura? Com s’arriba al 1973 i per què triomfa el cop? Què passa des del 1990 i, en particular, per què arrenca un esclat social l’octubre del 2019?

Per què va triomfar el cop? La derrota de la Revolució xilena

L’actuació de l’imperialisme va ser inequívoca des del principi, com il·lustra la sentència de Nixon després del triomf d’Allende el 1973, de «Anem a fer udolar de dolor l’economia xilena«. El desenvolupament de la Revolució xilena va accelerar la resposta, promovent el cop que instauraria la dictadura, de cara a destruir per la força el moviment obrer i popular.

Revolució xilena? La classe treballadora xilena havia encoratjat la presidència a Allende, dirigent del Partit Socialista i líder del front popular anomenat Unitat Popular (UP), integrat també pel PC i altres organitzacions comparativament menors. En un context de radicalització de les masses, el Programa de govern la UP, del 17 de desembre de 1969, havia atret molts vots, en plantejar coses com que «les forces populars unides busquen com a objecte central de la seva política reemplaçar l’actual estructura econòmica, acabant amb el poder del capital monopolista nacional i estranger i del latifundi,  per iniciar la construcció del socialisme«.

El govern, empès per les masses, pren mesures progressistes com la nacionalització del coure, el juny del 1971. En resposta, es disparen els atacs de les classes dominants (oligarquia terratinent i burgesia, tutelades per l’imperialisme). Però la classe treballadora no s’arronsa i actua en el terreny que li és propi. Per exemple, constituint els Cordons Industrials, òrgans de representació dels treballadors de les fàbriques expropiades d’ un barri o zones més àmplies, que a més es coordinen amb altres organitzacions socials. I el control d’una institució estatal, les Juntes d’Abastament i Preus (JAP), per combatre el boicot del capital a la distribució dels productes. I mobilitzacions tan massives que arriben a congregar un milió de persones a Santiago, quan la població total del país no assolia els deu milions.

La classe treballadora utilitza totes les palanques, també l’electoral: en les legislatives del 4 de març de 1973, la UP augmenta el seu suport electoral un 50%, passant de menys d’1,1 milions de vots el 1970 a més d’1,6 (del 36,6% dels emesos al 44,2%), mentre la dreta dura del Partit Nacional s’enfonsa del 35,2% al 21,5% (el «centre» de la Democràcia Cristiana (DC) puja a penes un punt,  del 28,1% al 29,1%).

Tanmateix, el govern no deixa de recular. Per constituir-se el novembre de 1970 havia signat un Pacte de Garanties Constitucionals amb la DC, pel qual es comprometia a respectar en tot moment la legalitat burgesa. Per això, l’Àrea de Propietat Social, que s’havia fixat en 91 empreses, però que assolia ja més de 350, el govern pretén reduir-la a 49. El mateix passa amb la Llei d’Armes, per la qual es van aplanar barris obrers i fàbriques expropiades. És una posició reformista, sempre impossible i per tant reaccionària, però que, en el context revolucionari, adquireix un altre caràcter, contrarevolucionari. Com havia ocorregut a la Revolució xinesa el 1927 a la Revolució espanyola als anys trenta, etc.

Els Cordons Industrials alerten de la situació, promovent la mobilització davant el pla del nou ministre d’Economia, Milles, del PC, anunciat el 24 de gener de 1973:

els treballadors del Cordó Industrial Vicuña Mackenna criden la classe obrera a mobilitzar-se combativament en defensa de l’Àrea Social i de les empreses requisades o intervingudes durant l’Atur patronal d’Octubre, amenaçades per un projecte de llei que no representa l’opinió ni el sentir de la majoria dels treballadors (periòdic Tarea Urgente).

De nou alerten després de l’intent de cop el 29 de juny del mateix 1973. I de nou el 5 de setembre, a penes a sis dies del fatídic cop, en una dramàtica carta que comença així:

Ha arribat el moment en què la classe obrera organitzada en la Coordinadora Provincial de Cordons Industrials, el Comandament Provincial de Proveïment Directe i el Front Únic de Treballadors en conflicte ha considerat d’urgència dirigir-se a vostè, alarmats pel desencadenament d’una sèrie d’esdeveniments que creiem ens portarà no només a la liquidació del procés revolucionari xilè,  sinó, a curt termini, a un règim feixista del tall més implacable i criminal.

I conclou, després d’exposar 16 exigències, afirmant:

(…) serà responsabilitat històrica d’aquest Govern, portat al poder i mantingut amb tant sacrifici pels treballadors, pobladors, pagesos, estudiants, intel·lectuals, professionals, a la destrucció i descavalcament, potser a quin termini, i a quina costa sagnant, de no només el procés revolucionari xilè, sinó també el de tots els pobles llatinoamericans que estan lluitant pel Socialisme.

Li fem aquesta crida urgent, company President, perquè creiem que aquesta és l’última possibilitat d’evitar en conjunt, la pèrdua de les vides de milers i milers del millor de la classe obrera xilena i llatinoamericana.

En conclusió, el triomf del cop només es pot explicar considerant la responsabilitat històrica de les direccions partidàries que van optar per la defensa d’un Estat burgès, des del si del qual es preparava el cop, contra el procés revolucionari en curs. Ens sona, és clar, a l’aciaga fórmula del PCE contra el procés revolucionari aquí, als anys trenta: «primer la guerra, després la revolució».

Balanç de la dictadura: el mite d’un míting econòmic

La dictadura, imposada per evitar el risc cert de decantació revolucionària, ràpidament comença una política econòmica molt agressiva contra la classe treballadora. Un exemple molt clar és la destrucció de la seguretat social, en el lloc de la qual el capital, gràcies a l’actuació criminal de la dictadura, imposa un sistema de capitalització individual i gestió privada, que posa el 10% de la massa salarial en l’especulació i la conseqüència de la qual és que avui no hi ha salari diferit, perquè les pensions no proveeixen un mitjà de vida (de mitjana la pensió no assoleix el 33% de l’últim salari per als treballadors ni el 25% per a les treballadores; encara menor per la major esperança de vida que s’utilitza com a referència per al càlcul).

La maquinària propagandística del capital promou que la dictadura va aconseguir un míracle econòmic. És fàcil rebatre’l amb les pròpies estadístiques, manipulades, de la dictadura. Ni pel costat del creixement econòmic, ni pel costat de l’estabilitat monetària, ni tampoc per una millor inserció en el mercat mundial. El que sí que va ocórrer va ser un enorme augment de la concentració del capital -amb un pes determinant de l’estranger-, un aprofundiment en la subordinació externa de l’economia xilena i, especialment, una gegantina concentració de l’ingrés i la riquesa, que implica privacions dràstiques per a la majoria de la població. És a dir, no hi va haver miracle, sí una intensificació de la condició subdesenvolupada de l’economia xilena. Tampoc va tenir res de real allò del miracle econòmic espanyol als seixanta.

L’estafa de les «transicions a la democràcia»

I com en el cas espanyol, abans de la finalització formal de la dictadura i en resposta sobretot a les grans mobilitzacions que s’ estenen especialment entre 1983 i 1986, les cúpules partidàries ja havien acceptat el marc institucional de la dictadura. Com aquí, el PC planteja una «reconciliació nacional» que, de fet, avala la impunitat. En els processos socials no es poden separar els diferents aspectes com si fossin autònoms: el manteniment de la política econòmica de la dictadura i la impunitat són un paquet complet, dues cares d’una mateixa moneda. La suposada «transició a la democràcia», l’abast de la qual ja està preestablert, com aquí, rau en aquest paquet complet: ajust permanent per a la classe treballadora i impunitat per a la dictadura, en el marc de la preservació del rerefons de la seva institucionalitat, tot i que amb altres formes.

A Xile, com aquí i a qualsevol altre lloc, els governs autoproclamats progressistes, però que se subordinen a les exigències del capital financier, no ofereixen cap sortida als problemes. Va ser el cas dels governs sota la presidència Lagos i Bachelet, dirigents del PS, o l’actual presidit per Boric i amb un lloc destacat en ell del PC. Per això ni s’ha derogat el nefast sistema de les AFP, ni s’impedeix que Xile s’incorpori a un nou Acord de Lliure Comerç (el TPP-11), ni s’aixeca l’Estat d’emergència a les zones del país on més s’expressa la resistència maputxe.

Però els pobles no estan d’aquí, com sovint formulen les direccions i els seus corifeus, per excusar-se. Els pobles tenen instint de supervivència i, malgrat que s’encunyi l’expressió «Xile va despertar» per a l’esclat social que arrenca l’octubre del 2019, la resistència mai va deixar d’expressar-se. En particular pels sectors menys controlats per aquestes direccions, com la joventut i les seves grans mobilitzacions de 2006 i 2011. O, molt especialment, la mobilització en defensa d’un veritable sistema de pensions que va convocar el 2016 la Coordinadora No+AFP, secundada al carrer per dos milions de persones, el 10% de la població del país.

No tenim espai aquí per desenvolupar in extensus el recorregut recent, des de l’Acord per la Pau i la Nova Constitució del 15 de novembre de 2019 amb el qual el govern de l’anterior va tractar de contenir la mobilització, tot i que al preu d’obrir un procés constituent. Frustrat després per raons lligades no només a com fa el capital la seva política, especialment mediàtica, sinó també per la forma de gestionar el procés des de les direccions de les organitzacions d’esquerra. Avui està en curs un procés pel qual es tracta d’imposar una sort de «constitució pinochetista sense Pinochet» que es votarà el proper 17 de desembre i que, a data d’avui, tot apunta que sigui rebutjada (tot i que no se sap encara quina serà la posició del govern i les organitzacions que l’integren).

Conclusió: la crisi de la humanitat és la crisi històrica de la direcció del proletariat.

De l’experiència xilena se’n poden treure tres conclusions, refrendades pels paral·lelismes amb l’espanyola. En primer lloc, que la classe capitalista sempre recorrerà a tots els mitjans, literalment, per mantenir la dominació que li proveeix els seus privilegis. En segon lloc, que la voluntat de la classe treballadora de barallar per les seves legítimes aspiracions està fora de tot dubte, malgrat totes les traïcions, la repressió, les derrotes efectives, etc. I en tercer lloc que, per tant, el repte és aixecar la seva organització política veritablement fidel als seus interessos, cosa que exigeix un autèntic funcionament democràtic. A l’ assoliment d’ aquesta tasca, amb l’ objectiu de l’emancipació de la humanitat de tota forma d’ opressió, consagra la IV Internacional la seva existència i tots els seus esforços.

11 setembre 2023, Per les reivindicacions, per l’Amnistia i la Llibertat!

Deja un comentario

Carta Semanal 955 en catalán

Enmig del debat sobre la investidura, i en vigílies d’un nou 11 de setembre, la situació política interpel·la tot aquell que es reclami dels treballadors i els pobles a afirmar la vigència de les aspiracions democràtiques i socials del poble català, i convida igualment a reflexionar sobre quin és el millor camí per aconseguir-les.

L’ANC crida a manifestar-se per «prosseguir amb la confrontació i l’embat» contra l’Estat, però interpel·lant només els catalans, i més exactament, els que es reclamen del mandat de l’1 d’octubre. Mandat que, entre altres coses, no és compartit en l’actualitat per la majoria dels catalans.

Cal partir de l’experiència: des de la sentència del Tribunal Constitucional que anul·lava parts de l’Estatut català votat pel parlament i les Corts, totes les mobilitzacions hagudes han mostrat sense cap dubte un poble en peu. Alhora, han quedat assenyalades les limitacions d’una mobilització que pretenia aconseguir els seus objectius, però donant l’esquena als treballadors i pobles d’Espanya, i esperant el socors de Brussel·les, dels governs europeus i de les institucions del capital financer. Com si aquestes estiguessin a favor del dret dels pobles! Institucions i governs, que dit sigui de pas, estan embarcats en una guerra criminal a les ordres de Biden. D’una guerra que sagna els pobles ucraïnès i rus, i que està destruint els pressupostos socials, la indústria, i els serveis públics de tots els països, en nom d’una boja carrera d’armaments.

Avui, després de la derrota electoral dels franquistes el 23 de juliol, i després que el Rei acudís al rescat del PP, oferint-li la possibilitat d’organitzar qualsevol tipus de maniobra per impedir que s’expressi la voluntat de la majoria social, és més necessari que mai aixecar una veritable aliança de treballadors i pobles,  únic mur, i el que ofereix més garanties, per frenar la dreta, sigui quina sigui la seva versió. Aliança que més enllà de les combinacions i/o interessos electorals, plantegi les reivindicacions democràtiques i socials, l’amnistia en primer lloc.

DAVANT UNA CONSTITUCIÓ ANTIDEMOCRÀTICA

És un fet i els portaveus de la Monarquia ho repeteixen. Fa uns dies el diari ABC deia que «l’amnistia és incompatible amb la constitució del 78». No és per casualitat que el Rei, amb els poders que li dona la Constitució (article 99) fa tot el possible perquè es constitueixi un govern de franquistes. L’amnistia, com ja va ocórrer el 1975-77, s’ha convertit en una reivindicació democràtica elemental. No és que els «nacionalistes» tinguin ara -per la conjuntura política- la clau de la governabilitat d’Espanya: és que no hi ha cap possibilitat d’avançar en drets i llibertats, no es pot parar a la dreta, a totes les dretes, sense el concurs de tots els treballadors i pobles d’Espanya. I molt menys, en contra de les seves aspiracions.

Aquest 11 de setembre ha de ser un crit per l’amnistia i pel dret a decidir.

Però alhora ha de ser una crida a tots els pobles d’Espanya, a tots els treballadors, per lluitar junts contra l’enemic comú: la Monarquia de les institucions heretades del franquisme (judicatura, alt comandament de l’exèrcit, aparell repressiu) i del capital financer.

En una situació en què la pèrdua del poder adquisitiu dels salaris és creixent, així com la precarització laboral, malgrat la reforma parcial de Yolanda Diaz, i en la qual el sistema públic de pensions segueix amenaçat i les lleis repressives com la llei mordassa segueix en peu. Conjuminar les reivindicacions dels pobles, com el català i les reivindicacions socials i econòmiques de la majoria social és una necessitat peremptòria.

Reprenent la tradició de la lluita antifranquista, de les mobilitzacions dels darrers anys, en particular dels milers i milers que van marxar sobre Barcelona el 19 d’octubre de 2019 contra la sentència a nou dirigents catalans, aquest 11 de setembre ha de donar continuïtat a aquestes exigències.

LES ESPASES SEGUEIXEN EN ALT

Res està decidit. La incertesa política crida no només a estar alerta sinó a tensar les forces per aprofundir la derrota dels franquistes. Seria impensable que no hi hagués un acord per a una llei d’amnistia. Però res està assegurat, perquè sectors de l’aparell heretat del franquisme s’hi oposen fermament. Només la mobilització dels treballadors i pobles pot escampar el camí.

Tanmateix, les reivindicacions no es redueixen només a l’amnistia o al dret a decidir. Defensar l’ensenyament i la sanitat, les pensions, els salaris, contra la carestia de la vida, forma part inseparable del combat pels drets democràtics. I encara que s’oculti i no se’n parli, cal trencar amb el «consens» al voltant de la guerra i les despeses militars que comporta. Més que mai, la consigna «Pressupostos militars per a escoles i hospitals» s’erigeix en l’única resposta a la política bel·licista que se’ns vol imposar.

Tot partit o organització que digui defensar els drets de la majoria social no pot seguir la política de guerra imposada per Biden i els seus interessos que no tenen res a veure amb els interessos dels pobles.

La lluita a Catalunya per l’amnistia i l’autodeterminació apunta indiscutiblement al cor de la Monarquia hereva de Franco, i exigeix, per ser victoriosa, dirigir-se i teixir llaços d’unitat amb els treballadors i la resta de pobles de l’Estat. Per marxar junts per la República, per la UNION LLIURE DE REPUBLIQUES SOBIRANES.

Ha mort un camarada, ha mort un amic.

Mil records, mil vivències comunes acudeixen en tropel rememorant un camarada i un amic.

Mateo, per a tots nosaltres «el Canari», ens ha deixat. I ha mort com ha viscut, serè, sencer, sense una queixa.

No puc oblidar quan, expulsats de la LCR, per continuar sent internacionalistes ingressem al POSI l’abril de 1980. Quantes lluites comunes, quantes alegries i algunes penes.

Perquè Mateo davant de tot estimava la vida, tot el que ella ens pot donar de maravellós. És per això que era un revolucionari, un obrer, un internacionalista.

Des de ben jove va treballar en la construcció com a pintor, desenes d’anys de dur treball. Coneguerem junts el que va significar la Transició, aquesta trituradora de militants abnegats que volien convertir la mort de Franco en la victòria de la revolució, en la proclamació de la República amb els drets dels pobles, com els del poble de Catalunya, causa que ell, originari d’Andalusia, va abraçar amb la comprensió que és la classe obrera la que pot determinar l’alliberament dels pobles. Mateo era un autodidacta, devorador de llibres, buscant sempre els arguments per al combat. Fins a l’últim moment va participar en les mobilitzacions de les plataformes de pensionistes.

Alhora, Mateo tenia més passions. Potser menys coneguda: el «cante jondo», a ell li dec el meu gust per aquest art. I era difícil fer-li cantar, de vegades ho vam aconseguir amb la família i els camarades.

A Mateo tothom l’apreciava, era difícil no fer-ho, per la seva generositat, la seva disponibilitat, la seva honradesa… és per això que avui molts no només estem tristos, sinó que sabem que a partir d’ara ens trobem a faltar alguna cosa, algú tan proper, tan noble.

Ha mort acompanyat fins a l’últim moment pels seus camarades més propers, als quals vull agrair el seu esforç i retre homenatge, així com a la seva companya i camarada Maria Ángeles.

Avui es prepara el pròxim Congrés de la Quarta internacional. Mateo sempre em preguntava per això, en la seva memòria també farem que sigui un èxit, per avançar en la conformació de l’instrument per ajudar a alliberar la humanitat de les guerres, de l’opressió i l’explotació.

La seva memòria hi serà sempre present.

Que la terra et sigui lleu, Canario!

Ángel Tubau  3 de septiembre de 2023

La designació del rei: els franquistes han de formar Govern

Deja un comentario

Carta Setmanal 954 per descarregar en PDF

El rei, utilitzant els poders que li atorga la Constitució del 78 -el seu article 99 en aquest cas- ha designat, contra la voluntat expressada a les urnes el 23J, a Núñez Feijóo perquè intenti ser investit president del Govern. Donava així un missatge clar: les institucions heretades del franquisme, amb la Corona al cap, volen impedir per tots els mitjans un govern que prengui mesures, per limitades que siguin, que suposin un alleujament per a l’opressió que pateixen els pobles d’Espanya o per a l’explotació dels treballadors. L’editorial de l’ABC del 24 d’agost ho expressava així: «una amnistia [als dirigents nacionalistes implicats en el referèndum de l’1-O] significaria la deslegitimació formal del règim constitucional del 1978». Fàcil establir la relació amb el discurs de Felip VI del «a por ellos», realitzat el 3 d’octubre del 2017.

Sigue leyendo →

Després de l’elecció de la mesa del Congrés. Ara, què?

Deja un comentario

Carta Setmanal 953 per descarregar en PDF

La derrota dels franquistes el dijous 17 d’agost al Congrés dels Diputats obre, sens dubte, noves perspectives. La direcció del PSOE va aconseguir un acord, després d’una intensa negociació, amb totes les organitzacions que es reclamen de la sobirania de Catalunya i el País Basc, i fins i tot, de la seva independència. Fins a Junts de Puigdemont, que es presentava gairebé com un partit antisistema, ha acceptat un acord que, en última instància, significa «participar en la governabilitat de l’Estat» Sigue leyendo →

La necessitat de l’ organització política independent de la classe treballadora

Deja un comentario

 

Carta Setmanal 952 per descarregar en PDF

A 85 anys de la creació de la IV Internacional i 83 anys de l’assassinat de Trotsky:

la necessitat de l’ organització política independent de la classe treballadora

El 3 de setembre de 1938 es va fundar la IV Internacional a la localitat francesa de Périgny, pròxima a París. Menys de dos anys després, el 20 d’agost de 1940, un agent estalinista va atemptar mortalment contra Trotsky, qui va morir l’endemà. Entre mitjanes, l’1 de setembre de 1939 s’inicia la Segona Guerra Mundial, nou dies després de l’ignominiós pacte entre Hitler i Stalin.

Tenia sentit constituir una nova Internacional obrera?

La derrota de la Comuna de París el maig de 1871 va ser un dels detonants que llanguís la I Internacional, fundada amb la participació del mateix Marx el 1864 a Londres (ell va redactar els seus estatuts i el seu manifest inaugural, com també havia redactat, amb la col·laboració d’Engels, el programa de la Lliga dels Comunistes el 1848:  el Manifest del Partit Comunista). Aquesta Internacional desapareix definitivament el 1876, però el 1889 es crea la II Internacional a París, amb la participació d’ Engels. La bancarrota d’aquesta Internacional se certifica el dia 4 d’agost de 1914, quan tots els diputats del partit obrer alemany voten a favor dels crèdits de guerra, trencant amb totes les resolucions de la Internacional sobre com actuar en aquest cas, i alineant-se així amb els interessos imperialistes de la burgesia alemanya (en la votació per a la seva renovació al desembre,  Liebknecht seria l’únic diputat a oposar-s’hi. La mateixa línia que l’SPD segueixen la majoria de partits de la Internacional. El març de 1919, a la calor de la Revolució russa, es constitueix la III Internacional, amb la destacada participació de Lenin i Trotsky.

Al Manifest, Marx ja consigna el caràcter internacional de la lluita de classes, encara que adopti formes nacionals. D’aquí es deriva la necessitat d’un agrupament polític de la classe treballadora que vagi més enllà de les fronteres nacionals, una Internacional, un partit obrer mundial. Aquesta necessitat era especialment acusant el 1938, en un context presidit perquè, sense haver sortit a penes de l’anomenada crisi del 29, la pugna interimperialista pel mercat mundial conduïa a una nova guerra de caràcter mundial. És a dir, cada burgesia s’aprestava a intentar alinear amb els seus interessos el moviment obrer del seu país, orientant-lo cap al sinistre carreró de la unió sagrada, per enfrontar a mort, literalment, la classe treballadora de cada país amb la classe treballadora d’altres països. Davant d’això, el 1938 podia cobrir la III Internacional l’acuciant necessitat de la classe obrera d’oposar-se a la guerra i de lluitar pels seus drets que, llavors com ara, són dues cares de la mateixa moneda?

La resposta és clara a la llum dels fets: l’estalinització de la III Internacional li impedia defensar els interessos de la classe treballadora i, partint del combat contra la guerra, lluitar per la superació del capitalisme, per obrir el camí del socialisme a través d’una ruptura revolucionària. S’havia verificat ja que l’eslògan del «socialisme en un sol país», abraçat per Stalin des del 1925, consistia en realitat en una col·laboració per passiva i per activa amb les potències imperialistes i, per tant, contra la revolució. Com es va veure en la seva responsabilitat en les derrotes de la Revolució xinesa el 1927, de la classe obrera alemanya culminada el 1933 i de la Revolució espanyola el 1936-39.

El 1938, el capitalisme portava a una sistemàtica destrucció de forces productives i la classe treballadora mancava de la representació política que li servís d’instrument en la seva lluita: «la situació política mundial del moment es caracteritza, davant de tot, per la crisi històrica de la direcció del proletariat. La premissa econòmica de la revolució proletària ha arribat fa molt de temps al punt més alt que li sigui donat assolir el capitalisme. Les forces productives de la humanitat han cessat de créixer«. És l’ inici del Programa de Transició, document programàtic fundacional de la IV Internacional.

El capital, en l’actualitat, ofereix una cosa diferent que el 1938? Pandèmia, inflació, guerra…

El 2012, cinc anys després de l’esclat de la crisi el 2007, a la declaració de Mario Draghi, president llavors del Banc Central Europeu, de fer «tot el que sigui necessari per preservar l’euro», se li va atribuir no només la salvació de la moneda, sinó ser el punt d’inflexió per a la sortida de la crisi. En els anys següents va anar quallant la idea, promoguda des de les institucions del capital, que la crisi havia quedat enrere. No obstant això, des del 2018 l’FMI alertava de «núvols a l’horitzó». És a dir, reconeixia, implícitament, la situació de crisi crònica que pateix el capitalisme, lligada a la llei del descens tendencial de la seva força motora, la rendibilitat, la taxa de guany; una tendència que es pot contrarestar, però cada vegada amb més dificultats i, en tot cas, augmentant l’explotació laboral, és a dir, atacant les condicions de vida de la classe treballadora.

L’OMS reconeix que, només el 2020 i el 2021, les persones mortes per covid-19 van assolir la xifra de 14,9 milions i l’FMI que el producte mundial va caure un 3,3% el 2020. La pandèmia, que és l’impacte social del virus, va ocórrer així perquè la política que exigeix el capital financer va atacar la sanitat pública, per desvaloritzar la força de treball, també a través de la reducció d’aquest salari, i buscant proveir de nous espais de mercat el capital.

En els últims mesos, irromp de nou la inflació, la principal conseqüència de la qual és la reducció del poder adquisitiu de la classe treballadora i, per tant, l’empitjorament de les seves condicions de vida (tret que el salari nominal creixi almenys el mateix que els preus, cosa que depèn de la lluita que la classe desplegui). Segons l’OCDE, entre el 2021 i el 2022, els salaris van caure en termes reals en 35 dels 38 països. A més, les «polítiques antiinflacionàries» que s’imposen, pujant els tipus d’interès, agreugen encara més la situació.

I des de febrer de 2022, la guerra contra el poble ucraïnès (i contra el rus i contra tots els pobles del món): «la despesa militar mundial total va augmentar un 3,7% en termes reals el 2022, fins a assolir un nou màxim de 2,24 bilions de dòlars». Darrere de cadascun dels dos bàndols es troben els respectius grups de propietaris capitalistes, els privilegis dels quals tenen com una altra cara els patiments de la majoria de la població, la que viu de la seva feina. Al servei dels capitalistes es disposen plenament els respectius Estats: el rus per als oligarques russos que parasiten les riqueses del país; l’estatunidenc per als capitalistes d’allà amb les seves multinacionals, igualment paràsites, amb l’afegit que la seva maquinària imperialista li permet disciplinar al seu servei a la majoria dels altres Estats, inclosos en particular els de la UE.

… és una sort de crisi crònica del capitalisme

Com caracteritzar la situació? És la barbàrie, que ja està en curs, de manera que el vell dilema «socialisme o barbàrie», més aviat adopta avui la forma de «socialisme o més barbàrie», més aprofundiment en la barbàrie que ja està instal·lant-se.

Segons els portaveus del capital, sempre hi hauria un «factor extern» causant dels problemes econòmics, per tant aliens al propi capitalisme. Què hi ha darrere de la successió de crisi a les quals no segueixen períodes expansius? En la seva trajectòria històrica, el capitalisme va arribar al seu estadi imperialista, la concreció última del qual són les tensions cada vegada més grans sobre les forces productives fins a la seva destrucció, cada vegada més sistematitzada. És la crisi crònica del capitalisme.

El capitalisme no és reformable perquè els seus problemes els provoquen les pròpies lleis que el regeixen. Unes lleis que el porten inexorablement a una trajectòria cada vegada més contradictòria, que provoca una destrucció econòmica i regressió social incompatibles amb la preservació de les conquestes democràtiques.

Segons dades d’Oxfam, «durant la pandèmia, ha sorgit de mitjana un nou milionari al món cada 30 hores. L’altra cara d’aquesta realitat és que, en el mateix temps que es necessita de mitjana perquè sorgeixi un nou milionari, un milió de persones podrien veure’s arrossegades a la pobresa«. Alguna cosa imprevista? En absolut. Ho va detectar i formular Marx fa ja cent cinquanta-sis anys, a El capital, com a Llei general de l’acumulació capitalista, «que produeix una acumulació de misèria proporcionada a l’acumulació de capital» (Marx, 1867: 805). Ja que «l’acumulació de riquesa en un pol és al mateix temps, doncs, acumulació de misèria, tempestes de treball, esclavitud, ignorància, embrutiment i degradació moral en el pol oposat, això és, on es troba la classe que produeix el seu propi producte com a capital» (ibidem). És a dir, la supervivència del capitalisme provoca patiment en capes cada vegada més àmplies de la societat.

«Contra l’oportunisme i el revisionisme sense principis, contra el sectarisme»: per una autèntica representació política de la classe treballadora

Sense organització no hi ha sortida per a la majoria de la població, que és la classe treballadora. El 1938 els grans corrents del moviment obrer col·laboraven, cadascuna a la seva manera, amb l’imperialisme. Sens dubte el factor determinant per trobar la sortida positiva al desastre mundial que representa la supervivència del sistema de producció capitalista és la qüestió de l’ organització. Assistim alhora a una brutal crisi de descomposició política de les organitzacions que es reclamen de la classe obrera, en particular per la seva submissió a la política de guerra de l’imperialisme. A l’escalf de la resistència de les masses des del Perú a Palestina i passant per Europa, es constitueixen forces, tendències militants que busquen la línia del combat intransigent contra el capital, les seves institucions i els governs al seu servei. La IV internacional, amb les seves seccions que preparen el seu Congrés Mundial per al desembre, busca participar i integrar-se plenament en la via de la resistència, de l’acció contra la guerra, contra la guerra social. Amb el conjunt de la classe obrera, la dona treballadora, la joventut, la població immigrant, els pobles que lluiten per la seva sobirania.

Però no n’hi ha prou amb això, és necessària la seva organització, per constituir una autèntica representació política de la classe treballadora i, per tant, independent de tot compromís amb les institucions del capital, inclosos els seus Estats. L’únic compromís pot ser amb les reivindicacions, com tan bé encarna la consigna del moviment en defensa del sistema públic de pensions: «governi qui governi, les pensions es defensen!». Per això combatem contra la guerra i contra tots i cadascun dels atacs a les conquestes obreres i democràtiques arrencades en decennis i decennis de lluita.

Els problemes no es poden resoldre sota el capitalisme, però això no significa que no es puguin resoldre. L’aspiració de la classe treballadora a una vida digna, d’ acord amb la productivitat del seu treball, és una aspiració legítima. L’obstacle és el capitalisme i, per tant, el camí per resoldre els problemes és diàfan: l’organització dels qui vivim de la nostra feina per lluitar, incondicionalment i per tant fins al final, per aquesta legítima aspiració, fins al final i caigui el que caigui. El que de facto haurà de suposar, indefectiblement, la ruptura amb el capitalisme per a la seva superació per un ordre social sa. Aquesta és la bandera de la IV Internacional.

En els aniversaris de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki

Deja un comentario

Descarrega el PDF d’aquesta carta setmanal
Veure en castellá

El 6 i 9 d’agost es compleix el 78è aniversari del llançament de les bombes atòmiques sobre les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki per part dels EUA d’Amèrica. Bombes que, segons les estimacions actuals, a finals de 1945, havien matat 166.000 persones a Hiroshima i 80.000 a Nagasaki, totalitzant unes 246.000 morts, tot i que només la meitat va morir els dies dels bombardejos.

Sigue leyendo →

El capital financer aposta per un acord del PP i el PSOE per formar govern

Deja un comentario

Carta Setmanal 950 per descarregar en PDF

Després dels resultats electorals, es multipliquen les pressions perquè el partit socialista arribi a un acord per permetre que el PP formi govern. Una opció que significaria trair els milions de treballadors, joves, pensionistes que, amb la seva mobilització electoral, han impedit la majoria absoluta que les formacions franquistes acariciaven.

El capital financer, en efecte, té clara la seva proposta: un acord entre el PSOE i el PP que eviti la repetició d’eleccions i permeti aplicar les reformes que exigeixen la Unió Europea, el Banc Central Europeu i l’FMI. Algunes de les quals ja estaven emparaulades pel govern sortint amb Brussel·les (vegeu la polèmica sorgida en plena campanya electoral respecte al peatge de les autovies).

El punt de vista d’Expansión

El diari Expansión, òrgan d’expressió empresarial, dedicava bona part de la seva edició del 25 de juliol passat a aquesta qüestió. I escrivia a primera pàgina: “Els empresaris reclamen al futur govern un pacte que garanteixi l’estabilitat i la moderació. Els directius i executius de les grans patronals asseguren que el millor seria un acord entre el PP i el PSOE que eviti les exigències nacionalistes i que tracti les reformes i els consensos que requereix l’economia espanyola per completar la recuperació”. L’editorial d’aquest mateix diari encara era més clar: “Davant els reptes que ha d’afrontar el nostre país en els propers mesos, des d’assolir els objectius fixats per a la Presidència semestral rotatòria del Consell Europeu fins a emprendre l’ajust inevitable dels enormes volums de dèficit i deute públic generats en la darrera legislatura per PSOE i Podem per sostenir uns nivells esbojarrats de despesa pública, el més convenient seria comptar amb un govern estable i de clara orientació moderada” I afegeix que “no seria acceptable que, havent-hi altres alternatives més raonables com una entesa entre els grans partits, el PSOE prefereixi tornar a pactar la investidura de Sánchez amb formacions extremistes”

En un ampli reportatge de diverses pàgines, sota el títol “els empresaris urgeixen un govern estable i moderat”, en què se citen nombrosos dirigents d’empresa i organismes empresarials, Expansión exposa que “els empresaris van expressar ahir el seu improbable desig que, tenint en compte els resultats de les eleccions generals de diumenge passat, el millor, des del seu punt de vista, seria un acord entre el PP i el PSOE del que resultés un Govern moderat i estable, que eviti les exigències dels partits independentistes i afronti les grans reformes econòmiques i socials que necessita Espanya. Bé amb un Executiu de coalició dels dos grans partits o amb un Govern del partit més votat –el PP– amb el suport del PSOE. En les grans qüestions d’Estat”. El diari empresarial cita, entre d’altres, Antonio Garamendi, president de la CEOE, que declarava que “anomenem la responsabilitat perquè es puguin assolir aquells acords que garanteixin el màxim nivell d’estabilitat possible i també la moderació necessària per garantir la bona marxa de l’economia, el benestar i la pau social”. Més explícit encara va ser José L Bonet, el president de la Cambra de Comerç d’Espanya, que va apuntar que “el consens entre els grans partits seria de gran ajuda per fer front a qüestions que afectin el sistema de pensions, el mercat laboral, la fiscalitat, la educació o gestió dels fons de Recuperació i Resiliència, que representen una oportunitat històrica per a la transformació d’Espanya”. El president del Cercle d’Empresaris, Manuel Pérez-Sala, intenta convèncer el PP i el PSOE que “cal permetre governar el bloc constitucionalista més votat [PP-Vox] i evitar les exigències de partits independentistes a qui no els preocupen les necessitats de la major part dels espanyols”.

Per a Juanjo Cano, president de KPMG a Espanya: “Cal comptar amb un consens per realitzar reformes estructurals i garantir la seguretat jurídica a llarg termini, amb l’objectiu d’avançar en el creixement econòmic, la competitivitat de les empreses i la millora de la productivitat”.

El programa de “consens i moderació” d’aquest govern pel qual advoquen és clar. Com assenyala la declaració difosa per la coordinadora del CATP després de les eleccions, “L’argument suprem és que aquest pacte traïdor garantiria les exigències màximes del capital financer i les seves institucions, com ara la Unió Europea, el BCE, l’FMI, al futur govern: hi ha que acabar amb el “malbaratament”, reduir el dèficit i el deute públic (es parla de retallar entre 20.000 i 30.000 milions als pressupostos), aplicar reformes “pendents”: una nova reforma laboral, continuar amb més reformes de les pensions fins a la seva total privatització, continuar augmentant la despesa militar, com exigeix l’OTAN… Exigeixen que, governi qui governi, ho faci per a ells i contra la majoria que amb el vot ha tancat el pas a les dretes”.

Pressions de vells dirigents del PSOE

Fent-se ressò d’aquestes propostes, un col·lectiu de vells dirigents del PSOE, en què actua com a portaveu l’exdirigent del PS d’Euskadi, Nicolás Redondo Terreros, demanava el dia 26 passat que el PSOE i el PP es posin d’acord no només per governar sinó també per arribar a pactes de «moderació i centralitat», que representarien el «sentir majoritari d’aquell 65% de l’electorat que van votar aquest 23J als dos partits.» Sembla una repetició de la campanya que el 2016 va exigir que el PSOE s’abstingués per permetre un govern de Rajoy No sembla que avui la maniobra tingui tant de pes dins del partit socialista Recordem que el 2016 va ser la majoria de la direcció la que va imposar aquesta línia, forçant la dimissió de Pedro Sánchez. es va mobilitzar després de Sánchez per imposar la línia del “no és no” a un acord amb el PP, res sembla indicar que avui els que defensen dins el PSOE la línia de recolzar un govern del PP tinguin més força, sobretot tenint en compte que nedarien obertament contra el corrent de la mobilització electoral del 23 de juliol.

Els drets dels pobles

Cal assenyalar que, sense el vot dels pobles català i basc, els franquistes del PP i Vox havien aconseguit la majoria absoluta que acariciaven. Això demostra, una vegada més, la importància de la qüestió nacional a l’Estat espanyol.

Ara, totes les dretes i els defensors del règim monàrquic carreguen contra un acord amb els partits nacionalistes. El PP ataca un acord amb un “pròfug de la justícia” com Puigdemont (però no fan fàstics a un acord amb un altre pròfug, Ortega Smith). Es parla d’un possible acord amb el partit de Puigdemont per solucionar-ne la situació processal. És evident que avançar en una solució política per a Catalunya i el seu poble és una qüestió central. Per nosaltres, partidaris del dret d’autodeterminació, de la República, de la unió lliure de repúbliques, la persecució a líders catalans per part de l’aparell judicial franquista és un obstacle fonamental. Mesures polítiques per resoldre aquesta qüestió només poden ser un pas per reforçar la fraternitat entre els pobles, cosa que el règim monàrquic, els seus partits genuïns (PP i VOX) i els seus òrgans d’expressió ataquen rabiosament. Des de la classe obrera, que és única a tot l’Estat, una solució democràtica és la més favorable als seus interessos.

Organitzar, mobilitzar

A ningú se li escapa que els resultats electorals del 23 de juliol no suposen cap confiança, i encara menys un xec en blanc, per a Pedro Sánchez i Yolanda Díaz. A les eleccions autonòmiques i municipals del 28 de maig va quedar clar l’escàs entusiasme de la població treballadora amb la política del govern. La mobilització electoral del 23 de juliol no ha estat per recolzar-los, sinó per tancar el pas a un possible govern del PP i Vox. No és acceptable que el que acabem de fer fora per la porta ens ho vulguin colar per la finestra.

La majoria treballadora tampoc no pot acceptar un programa de govern que doni l’esquena a les reivindicacions. Com assenyala la declaració del CATP, cal un govern “que garanteixi una pujada de salaris i pensions, imposi el control dels preus dels aliments, l’energia i els articles de primera necessitat, que posi fi a les pujades de les hipoteques, que garanteixi el dret a l’habitatge i al subministrament d’energia, que prengui mesures per salvar la sanitat i l’ensenyament públic, i que derogui totes les normes antisocials i reaccionàries imposades en anys anteriors (derogar allò que queda de les reformes laborals, la llei mordassa…). Que doni resposta a les exigències del poble català, basc, etc. Acabar amb la persecució judicial dels catalans i tots els treballadors i joves encausats i posar fi al malbaratament en despeses militars i en les polítiques militaristes”.

Res d’això és possible sense l’organització i la mobilització independent. Seguint el camí dels pensionistes, que van arrencar amb la mobilització la pujada del 8,5% de les pensions.

Delimitacions davant la guerra d’Ucraïna – Cap a on va l’NPA?

Deja un comentario

Carta Setmanal 948 per descarregar en PDF

Les conseqüències internacionals de la guerra d’Ucraïna, no mereixen discussió. Assistim a una modificació qualitativa de totes les relacions, socials, econòmiques, militars a escala internacional… des d’abans de la guerra però ella ha amplificat el moviment en curs.

I això té un efecte directe en les organitzacions, en particular les que es reclamen del moviment obrer, del socialisme, del dret dels pobles o de la defensa de l’ecosistema…

Assistim a un espectacle inèdit, la majoria de les direccions de les organitzacions que inscriuen en els seus programes belles declaracions de pau, justícia drets … s’han alineat amb «armes i bagatges» darrere de l’OTAN -la major Aliança imperialista de la història al servei de l’administració nord-americana. No oblidem tampoc alguns -pocs-nostàlgics de Stalin que volen veure a Putin un continuador de l’URSS, tot i ser un oligarca saquejador dels béns del poble i que renega de Lenin al matí, a la tarda i a la nit.

Algunes, poques, organitzacions pretenen aparcar el problema per concentrar-se en els problemes nacionals, i d’altres amb un passat de lluita anti imperialista contra l’OTAN, la guerra del Vietnam o contra l’Iraq, no ha resistit la pressió.

La Conferència europea Contra la guerra, contra la guerra social que es va fer el 8 de juliol des de Berlín mostra alhora que s’està operant -sens dubte amb dificultats -una recomposició política que estableix la tradicional relació entre la guerra i la guerra social. És donar continuïtat a la lluita dels internacionalistes des de la Primera guerra mundial , als bolxevics el 1917 que consideraven inseparables la lluita per «el pa, la terra, la llibertat, la lluita per la pau»

És per això que p

ubliquem aquest document elaborat a França que traça l'»evolució » del Nou Partit anticapitalista » amb el qual es reconeixen diverses organitzacions a Espanya i a escala internacional

Cap a on va l’NPA? *

Per Lucien Gauthier

Coneixes bé l’NPA i la seva política. Què penses de la seva posició sobre la guerra d’Ucraïna?

Lucien Gauthier: Conec des de fa molt de temps el corrent polític que va donar origen a l’NPA. Durant molt de temps hem tingut desacords. Però en aquest punt haig d’admetre que estic estupefacte per la política actual de l’NPA sobre Ucraïna.

Pots explicar-ho?

Conec els militants de la LCR, després de l’NPA, denunciant l’imperialisme, en particular als Estats Units, així que estic estupefacte pel canvi de to. En una de les seves octavetes, llegim que «la resistència ucraïnesa armada i la no armada mereixen el suport de l’esquerra i dels anticapitalistes del món, més enllà del que puguem pensar del Govern ucraïnès, més enllà de les segones intencions de les potències occidentals a les quals Zelensky no deixa de demanar ajuda militar per repel·lir els assalts de l’exèrcit de Putin». Més enllà de les segones intencions de les potències occidentals? Més enllà? Com si la política estatunidenca fos secundària. Com si Estats Units i l’OTAN no estiguessin instrumentalitzant la qüestió ucraïnesa! Com si Estats Units i l’OTAN poguessin donar suport al poble ucraïnès, o a qualsevol poble en realitat. Van ser a l’Afganistan per «defensar» el poble afganès i ja coneixem el resultat. Van ser a Irak per «defensar» el poble i les poblacions kurdes, i el resultat és la desarticulació d’Irak. França va intervenir al Sahel per «defensar» els seus pobles, i ja coneixem el resultat.

L’NPA denuncia l’agressió russa.

Per suposat, cal exigir la retirada de les tropes russes, però també les de l’OTAN. L’NPA, en un llarg article titulat «Per una bifurcació internacionalista», escriu: «En efecte, hi ha diferències molt concretes entre el neoliberalisme de Zelensky i el feixisme del règim rus (…). Considerem que aquest «món multipolar» correspon a l’auge dels règims neofeixistes i que és urgent la derrota militar i política de Putin, avantguarda del feixisme al segle XXI. Negar això és esborrar les diferències entre la democràcia liberal burgesa i el règim autoritari feixista». Així que el que marca la situació mundial és l’auge dels règims neofeixistes, dels quals Rússia és l’avantguarda, no el fet que Estats Units vulgui ser el gendarme del món! Davant el feixisme de Putin, com diu l’NPA, hauríem de donar suport a la democràcia liberal burgesa dels Estats Units?

És aquesta la raó per la qual l’NPA recolza l’entrega d’armes a Ucraïna per part dels Estats Units i l’OTAN?

En una entrevista a Mediapart, Olivier Besancenot explica: «Ens sembla comprensible que els ucraïnesos reclamin armes, sobretot defensives, que els permetin controlar l’espai aeri. (…) Sobre la qüestió de les sancions econòmiques, advoquem perquè se sancioni els oligarques». Hem conegut un Olivier Besancenot més inspirat! Suport a l’entrega d’armes i suport a les sancions contra el poble rus; els oligarques es mofen de les sancions, ells continuen enriquint-se, com destaca la premsa, però el poble rus les pateix.

L’NPA critica les organitzacions d’esquerra que no donen suport a Zelensky. Efectivament, diu: «Entre els moviments d’esquerra al món, encara n’hi ha massa que, alhora que condemnen la política de Putin, intenten excusar aquesta invasió amb les «provocacions» de l’OTAN i dels Estats Units». I una vegada més, cal exculpar l’OTAN i els Estats Units i fer recaure la culpa exclusivament sobre Putin. Putin és un dictador terrible que massacra els ucraïnesos i aixafa el poble rus. Però qui pot creure ni per un moment que Estats Units i l’OTAN tenen la més mínima consideració pels drets nacionals del poble ucraïnès? La seva intervenció a Ucraïna es fonamenta en el lloc que l’imperialisme estatunidenc pretén ocupar al món contra Rússia, però també la Xina està en el seu punt de mira.

L’NPA escriu: «Calia exigir el desarmament del poble algerià per posar fi a la guerra d’Algèria deguda a la colonització francesa? Calia impedir l’armament del poble vietnamita per posar fi a la guerra de Vietnam provocada per la intervenció estatunidenca? Va ser encertat negar avions i armes a la República espanyola contra Franco? En nom de la pau, hem d’exigir als pobles kurd i palestí que deixin de lluitar contra les agressions que pateixen?». Què en penses?

És al·lucinant! El poble algerià es va aixecar contra l’imperialisme francès ¡i no amb el seu suport! I per aconseguir la victòria, el poble algerià va comptabilitzar un milió cinc-cents mil màrtirs, que van morir perquè Algèria pogués viure.

Milions de vietnamites van morir en la lluita primer contra l’imperialisme francès, derrotat a Dien Bien Phu, i després contra l’imperialisme nord-americà, derrotat a Saigón. El poble palestí va ser expropiat de la seva terra per decisió de les potències imperialistes, encapçalades pels Estats Units, i amb l’acord de la burocràcia de Stalin per organitzar la partició de Palestina el 1948. Vaig conèixer els militants del corrent que va donar origen a l’NPA, que en el seu moment van lluitar per donar suport al poble algerià, al poble vietnamita contra l’imperialisme i també al poble palestí. Què pensaran aquests militants de les posicions actuals de l’NPA?

Com s’atreveix a comparar la guerra per poders que Estats Units està lliurant a Ucraïna amb les lluites dels pobles vietnamita i algerià? Fins on arribarà l’NPA?

Diu que cal ajudar Ucraïna.

Per suposat que hem d’ajudar els ucraïnesos. Però, com? El 12 de maig de 2022, en un article de l’Anticapitaliste, el diari de l’NPA, llegim: «En els pròxims anys seran necessàries enormes sumes d’ajuda de les organitzacions financeres internacionals i dels països occidentals. En una reunió convocada per l’FMI i el Banc Mundial, el primer ministre ucraïnès va estimar que la reconstrucció del seu país requeriria 600.000 milions de dòlars i que necessita 5.000 milions de dòlars al mes en els pròxims 5 mesos només per sostenir el seu pressupost. Ambdues organitzacions ja han pres cartes en l’assumpte. A principis de març, l’FMI va aprovar un préstec d’emergència de 1.400 milions de dòlars i el Banc Mundial altres 723 milions, i això és sens dubte només el principi d’un flux a llarg termini cap a Ucraïna per part d’aquests dos prestataris, al mateix temps que els Governs occidentals i la Unió Europea aportaran sens dubte els seus propis préstecs i subvencions». I això es publica a l’Anticapitaliste! Conec els militants de l’NPA, i els de la LCR abans que ells, lluitant contra l’FMI i el Banc Mundial, declarant que el deute no és dels pobles i que s’ha de cancel·lar! Denunciaven la ingerència imperialista soca-rel d’«ajuda financera»! I avui l’aproven i es feliciten per això!

L’NPA participa en una campanya de solidaritat amb Ucraïna

El 25 de febrer, el president de la Unió d’Ucraïnesos a França, Jean-Pierre Pasternak, va convocar manifestacions, un any després de la invasió russa d’Ucraïna. AFP (20 de febrer), informa: «Representants de diferents partits (PS, EELV, NPA, Renaissance) han anunciat la seva presència. També s’espera la presència de l’ambaixador ucraïnès a França, Vadym Omelschenko, i de representants de diferents comunitats, en particular georgianes, bàltiques i poloneses».

Així doncs, ¡l’NPA es manifesta amb el partit Renaissance de Macron en plena «reforma de les pensions»! El Govern de Macron anuncia un pressupost militar de 413.000 milions d’euros. Què escriu l’NPA sobre això?: «Lluitar contra l’augment dels pressupostos militars i la militarització de la societat és necessari i va de la mà del suport a la resistència ucraïnesa armada i no armada. Exigim que França, en lloc de vendre armes a dictadures, ajudi seriosament la resistència ucraïnesa sense augmentar la seva pròpia despesa militar». Això és el que està fent el Govern de Macron, aprovant a l’Assemblea cents de milions d’euros d’«ajuda a Ucraïna» (a costa de la sanitat, l’escola, etc.) i entregant armes a Ucraïna. I l’NPA, la tradició del qual és antimilitarista, demana a Macron que lliuri armes!

Com es pot lluitar contra la política de Macron a França mentre s’aprova la seva política en la guerra a Ucraïna?

Molts militants de l’NPA o militants que treballen al costat de l’NPA, o antics membres de la LCR, estan consternats pel curs actual que està prenent l’NPA sobre Ucraïna. Els comprenc. Ningú pot alegrar-se d’aquesta deriva, que desvia els joves militants del combat clar i net contra l’imperialisme. La campanya «Alt a la guerra», que es porta a tot Europa, reuneix militants de totes les tendències, inclosos militants pròxims a l’NPA, antics militants de la LCR, i ens en congraulem. Alt a la guerra! Alt el foc! Ni Putin ni OTAN! Ni Zelensky, ni Macron! Prou a la guerra! Aquesta és la base de l’internacionalisme i de la independència de classe.

* NPA per Nouveau parti anticapitaliste, o sigui Nou partit anticapitalista

Camps de formació del POSI per a joves

Deja un comentario

Carta Setmanal 947 per descarregar en PDF

Els passats dies 30 de juny, 1 i 2 de juliol es va celebrar el primer Camp de Formació del POSI per a joves, secció espanyola de la IV Internacional. Diferents companys i companyes de diferents punts d’Espanya van anar a les jornades. L’organització dels camps es va dividir en 4 sessions de debat polític, amb llibertat total dels assistents a rebatre i expressar la seva opinió sobre la nostra línia política. Aquestes sessions van ser: la Lluita contra la Guerra, Introducció al Marxisme, Transició energètica i ecològica i la Construcció de la Joventut Revolucionària.

La Lluita contra la Guerra

La Guerra a Ucraïna està arrasant amb tot un país i acabant amb la vida de milers de joves no només ucraïnesos, sinó també russos. Més enllà del desastre humà, hem d’assenyalar els responsables i les causes del conflicte. L’economia de la Rússia de Putin es basa en l’explotació i el saqueig dels recursos naturals del país, que són posats a disposició dels beneficis de l’oligarquia russa sorgida de l’antiga burocràcia estalinista. Però siguem seriosos, la Ucraïna de Zelensky no és diferent. Ucraïna és el graner del món, on es cultiven millors cereals i, on el Govern de Zelensky va aprovar una llei que privatitzava el sòl cultivable, donant curs a l’explotació estrangera. El mateix Govern va perseguir l’idioma rus i el va rellevar legalment com una llengua secundària a tot el país, malgrat ser parlat per gairebé la meitat de la població. A més, l’esborrat dels drets laborals ha estat brutal, tot s’hi val al país de l»’heroi» Zelensky. L’OTAN i els EUA porten anys amb el punt de mira a la economia ucraïnesa, finançant l’exèrcit i el règim. El 2014 Condolezza Rice (exSecretària d’Estat dels EUA) declarava que volien canviar l’estructura de dependència energètica europea, que els russos es quedessin abans sense diners que els europeus sense energia. És molt clar, la recerca de nous mercats per al capital americà és l’objectiu en aquesta guerra i, de passada, afeblir Rússia i dominar Europa. La lluita contra la guerra es desperta a Europa, els pobles d’Europa també en pateixen les conseqüències i la lluita de classes s’accelera als països on pateix més atacs la població, com Alemanya. No podem oblidar que el 23 de juliol hi ha eleccions a les Corts Generals i que el nostre Govern és bel·ligerant i un dels principals suports de Biden aquí, a Europa. Ningú no parla de la Guerra, des de la dreta fins a l’esquerra.

Introducció al Marxisme

El marxisme no és ni una ideologia ni una filosofia, és un mètode pel qual els revolucionaris entenem com influir en la lluita de classes. El Manifest Comunista indica com l’Estat modern actual neix amb la conformació de la burgesia, que amb el seu sorgiment també crea el seu antagonista i botxí, el proletariat. L’Estat modern es caracteritza i homogeinitza sota l’exèrcit i la policia permanent, que disposen de la violència legal. És el més primari de l’Estat i, alhora, l’última cosa que sobreviu. El mètode marxista mostra com l’Estat no és neutral, es conforma sota l’apogeu d’una classe que pren les regnes i estructura l’Estat. Cal destruir l’Estat, per la lluita pel socialisme i un Estat obrer, que elevi la majoria de la població al poder i acabi finalment amb les classes, fent possible una societat comunista, que acabi amb les classes i elevi la majoria de la població al poder. Actualment, són més vives que mai totes les experiències que els comunistes han desenvolupat. La primera experiència va ser la Comuna de París el 1871, que en el temps que el proletariat va arribar al poder va regular els següents entre molts altres, malgrat la durada tan breu, de tot just 72 dies: qualsevol representant polític pot ser revocable del seu lloc, els representants han de cobrar com a treballador normal i la supressió de l’exèrcit permanent. L’actualitat de la Comuna de París després de 152 anys mostra com la democràcia burgesa és caduca i la necessitat d’una democràcia real i avançada.

La transició energètica i ecològica

La idea d‟una transició energètica està al‟ordre del dia, la imposició moral de l‟ecologisme per totes les institucions culturals i socials lligades al capital. Com tractem a la sessió sobre Introducció al Marxisme, diem que l’opinió imperant és l’opinió dominant. L’ecologisme polític diu que té com a objectiu »salvar el planeta», però, amb quins mètodes? La famosa Agenda 30 preveu la prohibició dels cotxes a combustió per al 2035, els quals ens han venut com a contaminants i com a responsable a aquells que els utilitzen. Pretenen convertir-nos en individus contaminants, cosa que porta a responsabilitzar les persones abans que el model de producció capitalista. El fet és que avui dia existeix la tecnologia suficient per continuar produint les mateixes mercaderies i béns sense contaminar. La qüestió és quin tipus de benefici aporta utilitzar altres energies que contaminen menys. El benefici és social, salvar el planeta és salvar el mitjà de vida de les persones i per tant la població. Això va en contradicció amb el capitalisme, que no pot existir sense benefici econòmic individual. Tenim l’exemple de l’energia nuclear, els residus dels quals triguen milers d’anys a desaparèixer, contaminant així la terra on se n’enterren els residus. La investigació ha permès construir un reactor, anomenat ASTRID, el qual genera un mínim de residus contaminants. El projecte ha estat abandonat pel govern francès per la gran inversió que suposa, després de 730 milions invertits. D’altra banda, les energies renovables ocupen un nínxol nou al mercat, el qual fa anys que creix exponencialment. Les plaques solars o els molins de vent suposen en molts casos la destrucció de pobles o comarques senceres, contradient el suposat objectiu ecològic d’aquestes energies. Qualsevol energia a mans del capital és perjudicial per al planeta i per a la població, la solució passa per trencar amb el capital, no la transició a altres mercats energètics sobre la mateixa base de la lògica capitalista.

Construcció Joventut Revolucionària (com continuar)

Parlem de la necessitat de construir-ne una organització de la joventut perquè no existeix una autèntica organització política juvenil que, de manera no sectària, estimuli veritablement la lluita incondicional per les reivindicacions. Tot i que alguns puguin reclamar-se com a revolucionaris o l’esperança de la joventut, la realitat del moment ens mostra que no és així. La desarticulació organitzativa de la joventut és un fet. La política revolucionària ha de ser la nostra línia, hem de parlar del que passa realment, per poder treballar pel futur que desitgem, perfectament factible avui. La situació de la joventut ocupa un dels sectors més maltractats de la classe treballadora. És per això que des de l’organització hem de transformar radicalment aquesta situació, no hi ha cap altra sortida. S’ha instaurat l’opinió pregonada per tots els portaveus del poder: »els joves viurem pitjor que els nostres pares». Hi ha res més reaccionari que això? Hem de trencar amb el missatge desesperançador, la joventut viurem dignament i ens els guanyarem pels nostres propis mitjans. La sortida no és individual, tenim prou exemples que les conquestes no han caigut del cel. El moviment obrer amb la joventut al capdavant sempre ha aconseguit la millora de les condicions de vida.

La construcció de l’organització de la joventut serà obra d’ella mateixa, independent políticament i financerament. Però cal ser clars, l’aliança amb el moviment obrer i la lluita per recuperar els sindicats és innegociable. Així com adreçar-nos a les capes més marginades de la joventut com són els immigrants, és un element fonamental de construcció. Actualment tenim clar que cal tornar a la lluita de classes, el postmodernisme i la política identitària són un fracàs absolut. La creació d’espais de cultura i de lleure són fonamentals per donar una alternativa a l’oci nociu i destructor que ens insten a consumir els joves.

La continuïtat a aquests Camps de Formació s’ha d’assegurar per la seva aportació a la lluita contra la Guerra i la Guerra Social que deixa a l’estacada els joves de classe treballadora. Sobre la base del marxisme que adverteix com l’organització independent de tot compromís amb les institucions del capital, per a la superació del capitalisme cal remar contracorrent contra l’opinió que tracta d’imposar el capital.

La transició energètica sota el capitalisme és un engany i no salva el planeta; al contrari, és el més continuista a la seva destrucció. Construïm l’organització de la joventut revolucionària a cada territori de l’Estat, pel nostre futur.

Cap on va la guerra militar?

Deja un comentario

Carta Setmanal 946 per descarregar en PDF

Reproduïm extractes de diversos reportatges publicats a Informations Ouvrières, setmanari del Partit Obrer Independent de França.

La guerra d’Ucraïna continua, i és difícil saber quina és la situació real, ja que, com en tota guerra, les parts bel·ligerants han substituït la informació per la propaganda. No obstant, tot sembla indicar que es camina cap a un conflicte sagnant i prolongat: la tan anunciada contraofensiva ucraïnesa no sembla estar assolint avenços significatius i les pèrdues humanes i materials són elevades. L’OTAN alimenta la guerra de desgast a costa de l’aniquilació de tota una generació de joves ucraïnesos i de la destrucció del país.  I del perill d’una catàstrofe per a tot Europa.

És una guerra contra els pobles, i només la mobilització dels treballadors i els pobles pot aturar la guerra i obrir una sortida democràtica i de pau.

Per això, estem implicats en una campana internacional, sobretot europea, per L’ALT A LA GUERRA JA. 

Totes les suposades «negociacions» de les institucions internacionals, la UE, l’FMI l’ONU, i els governs bel·licistes (com el nostre) només serveixen per justificar la guerra… la nostra campanya s’adreça al moviment obrer, a les seves organitzacions, als moviments populars: INDEPENDÈNCIA DELS GOVERNS, les despeses militars van en detriment de les despeses socials,

El dia 8 de juliol, videoconferència europea, contra la guerra, contra la guerra social, convocada per militants alemanys.

La «hermosa història del Rafale»

La situació a Ucraïna pot arribar a ser totalment incontrolable en qualsevol moment. Però el govern francès continua fent llenya al foc subministrant a Ucraïna més i més armes. Ha aprovat la llei de programació militar, amb un pressupost de 413.000 milions d’euros, un augment del 40% sobre el pressupost anterior. 140.000 milions més per als comerciants de guerra. Eric Trappier, president de Dassault Aviation, es felicitava en una entrevista amb Le Figaro el 24 de juny. «L’aeronàutica continua sent un orgull i una passió francesa, com el Rafale, que és l’estrella de l’espectacle (…). El Rafale és un èxit. La seva agermanada història continuarà (…). La llei de programació militar 2024-2030 preveu la compra de 42 Rafale, (…) així com el treball en un avió no tripulat de combat». El març del 2023, Dassault Aviation va registrar un benefici net de 830 milions (+18,3%), i el seu valor en Borsa es va disparar. Per al 2030, el pressupost de l’exèrcit serà la primera partida de despesa de l’Estat, superant la d’Educació Nacional. El preu d’un sol Rafale (100 a 120 milions d’euros) correspon al cost estimat del menjar en 1 euro per a tots els estudiants o la construcció d’uns 5 quiròfans. Una hora de vol del Rafale costa 35.000 euros, el salari mensual de 20 infermeres o 20 professors universitaris. Però per fer que els joves siguin farratge per al cap i carn de canó, no hi ha necessitat de mestres.

Descomposició

No especularem sobre l’operació entre Putin i Wagner. Però el que un petit cap de la màfia pugui sacsejar l’Estat rus continua sent un símptoma. El règim de Putin està en desordre. Només se sosté per la repressió dels opositors i la guerra que li serveix per aixafar la població. Aquest règim està format per oligarques, és a dir, persones que han privatitzat empreses públiques o que les han colonitzat i saquejat, com és el cas de l’empresa Gazprom. Oligarques mafiosos sense cap base social i que només s’aferren al fet que Putin assegura l’ordre al país. Per ara. El  Washington Post i la CNN van revelar que la intel·ligència estatunidenca sabia des de feia 15 dies que s’estava fomentant tal rebel·lió.

«Hi ha gent a la Casa Blanca que vol aquesta guerra»

Robert F. Kennedy Junior, nebot del president assassinat el 1963, John Fitzgerald Kennedy, i fill de Bob, germà d’aquest, també assassinat el 1968, i ara, candidat a les primàries demòcrates:  «Zelensky es va presentar el 2019… Com va guanyar amb el 70% dels vots? Va guanyar perquè es va presentar amb una proposta de pau, prometent signar els acords de Minsk, que Rússia, França i Alemanya van acceptar, cosa que hauria deixat el Donbass com a part d’Ucraïna, com una regió autònoma perquè els russos ètnics poguessin parlar el seu propi idioma i protegir-se dels atacs del govern central instal·lat pels Estats Units.  I que l’OTAN es quedaria fora d’Ucraïna, que és el que volien els russos, una promesa que l’OTAN mai entraria, cosa que hauríem d’haver fet per ells. No hauríem d’haver considerat posar l’OTAN a Ucraïna, ens comprometem a no fer-ho mai. Hem trencat repetidament aquestes promeses, i hi ha persones a la Casa Blanca que volen aquesta guerra. (…) són les mateixes persones que es van desfer de Saddam Hussein i ens van costar 8 bilions de dòlars, i Irak està ara pitjor de com ens ho vam trobar. (…)  Lloyd Austin, secretari de Defensa de Biden, va dir que el propòsit de la guerra per a nosaltres és esgotar Rússia i degradar la seva capacitat de lluitar arreu del món. Això no és bo per a Ucraïna, perquè la forma en què estem esgotant Rússia és massacrar 350.000 nens ucraïnesos. Hem convertit aquesta nació en un escorxador per a la flor de la joventut ucraïnesa. (…) aquesta guerra ens ha costat $ 113 mil milions fins ara. El pressupost total dels Centres de Control i Prevenció de Malalties és de 12 mil milions per any. El pressupost total de l’Agència de Protecció Ambiental és d’aproximadament $ 12 mil milions».

«Punyalada per l’esquena»

Putin va qualificar l’acció de Prigozhin de «punyalada a l’esquena del nostre país i el nostre poble», i va afegir que «aquest és exactament el tipus de cop que se li va donar a Rússia el 1917, quan el país va participar en la Primera Guerra Mundial. Però li van robar la victòria». L’evocació de 1917 col·loca Vladimir Putin en la tradició contrarevolucionària i reaccionària, quan ataca «tota mena d’aventurers polítics i estrangers que s’havien beneficiat del col·lapse de Rússia». Aquests «aventurers polítics» eren els bolxevics, fundadors de la Unió Soviètica. En vigílies de la invasió d’Ucraïna, Vladimir Putin ja va retreure a Lenin i als comunistes haver permès crear un estat d’Ucraïna «arreplegant parts del seu territori històric a Rússia». Va declarar que «en termes del destí històric de Rússia i dels seus pobles, els principis de construcció de l’Estat de Lenin no van ser només un error: van ser molt pitjors que un error«. I encara n’hi ha que veuen en Putin l’hereu de Lenin.

Els aliats d’Ucraïna prometen fer que Rússia pagui per la reconstrucció

Mentre una conferència internacional es reuneix a Londres per recaptar fons per reconstruir Ucraïna, els residents d’algunes ciutats estan preocupats que la construcció no estigui progressant. La Unió Europea anuncia 50.000 milions d’euros en ajuda per a la guerra a Ucraïna, La construcció ja ha començat a les regions alliberades de l’ocupació russa. Aquest és el cas, per exemple, d’Hostomel, al nord-oest de Kiev, danyada en gran mesura pels combats en les primeres setmanes del conflicte, i la reconstrucció tan promesa està molt endarrerida. Es va completar l’enderroc de 5 edificis destruïts, però els treballs s’han aturat. Els residents del veïnat, com Raissa, tenen una idea bastant clara del que està passant: «Tots estem enutjats, a on van tots aquests milions que són enviats aquí? A més, no és l’Estat el que reconstrueix els habitatges, sinó els francesos o altres mecenes estrangers! Què fan els nostres líders amb aquests diners que ens envien? Per quan van compartir el pastís, ja havíem hagut de viure un any en el fred! «, denuncia, en un país encara plagat de corrupció. La ciutat d’Hostomel acaba de veure el seu segon alcalde en un any destituït sota sospita de malversació de fons assignats a la reconstrucció. Kyrylo Chernychuk, de l’empresa francesa Neo-Eco, no es fa més il·lusions que Raïssa: «Desafortunadament, la corrupció a Ucraïna mai ha desaparegut, i fins i tot crec que amb la guerra ha augmentat». Els aliats occidentals de Kiev han promès augmentar l’ajuda financera a l’economia d’Ucraïna, devastada per més d’un any de guerra, però van advertir: «Rússia està darrere de la destrucció d’Ucraïna. I Rússia eventualment assumirà el cost de reconstruir Ucraïna», va dir el secretari d’Estat dels Estats Units, Antony Blinken. 

Soldats ucraïnesos simulen falles dels seus tancs per temor a participar en la contraofensiva

Així ho afirma Der Spiegel, citant la tripulació d’un tanc Leopard 2. «Un carregador de 22 anys, que anomenarem Gudzik informa que hi ha soldats que es neguen a anar a la batalla», va dir la revista. Segons Der Spiegel, cap dels tres membres de la tripulació del Leopard 2 els va condemnar, perquè si un projectil rus impacta a la torreta del tanc, «només quedaria un munt de cendres».

Al començament de la contraofensiva, tres tancs Leopard van saltar sobre mines que les tropes russes «van posar a gairebé tot arreu». «No ens enfrontem a principiants que haurien fugit si un Leopard els hagués disparat. Aquests bastards són forts», va dir el tirador Micha, citat pels mitjans. Per la seva banda, els metges de primera línia reporten un augment significatiu en el nombre de ferits en els últims dies. Un oficial d’intel·ligència ucraïnès també va informar Der Spiegel de grans pèrdues de mà d’obra i equip.

Al front de Blahodatne, Ucraïna: «Encara no hem enderrocat cap helicòpter rus» (Le Monde, 23 de juny) El sergent Onistrat visita els camarades d’una unitat antiaèria, amagats al garatge en desús d’un edifici destruït, llançacoets a mà, esperant helicòpters russos. Hummer», el cap de la unitat, no oculta les dificultats de la batalla en curs. «No és com l’any passat, els russos han entès les nostres tàctiques i són més cautelosos», va dir. «Des de l’esclat d’aquesta batalla, encara no hem enderrocat cap helicòpter rus». Romanen resoltament a distància, mentre disparen diàriament contra les unitats d’assalt ucraïneses. «El nivell militar rus és significativament millor aquest any», va dir Bankir. A més d’una potència de foc encara significativament més gran que la de les forces ucraïneses, el sergent assenyala l’entrada en joc de «sistemes electrònics» que interrompen el vol dels drons ucraïnesos. «Dit això, el nostre nivell també és significativament millor que l’any passat», agrega, «i els nostres drons són encara millors». Devastadora en vides humanes, la guerra a Ucraïna és també una carrera de velocitat tecnològica. 

Els aliats d’Ucraïna han pressionat el país perquè no ataqui objectius en territori rus.

«Els ucraïnesos van ser advertits pels seus aliats de no aprofitar la situació» durant la rebel·lió de Wagner contra l’Estat Major de l’exèrcit rus, va dir un funcionari occidental citat dimarts per CNN. El missatge dirigit a Zelensky va ser clar: «Aprofiti les oportunitats en territori ucraïnès, però no es deixi arrossegar pels assumptes interns russos i no colpegi els recursos militars ofensius dins de Rússia». Ucraïna i els seus aliats no han de semblar estar ajudant Yevgeny Prigozhin.

«Assumptes interns russos»

Les autoritats ucraïneses, va dir, han estat informades que «aquest és un assumpte intern rus», repetint la posició oficial dels líders estatunidencs i europeus sobre el tema. «Simplement no volem alimentar la narrativa russa que aquesta va ser una iniciativa de la nostra part», va advertir.

Sobre la situació a França…

Jérôme Legavre, diputado de la 12ª circunscripción de Seine-Saint-Denis

Comunicado de prensa

Sábado 1 de julio de 2023

El 27 de juny, a Nanterre, Nahel va ser assassinat per un tret a cremar un policia. Aquest assassinat d’un jove de 17 anys ha provocat una immensa onada d’emoció i indignació a tot el país. Em solidaritzo totalment amb aquesta indignació. I no oblido que la mort de Nahel s’inscriu en un context de contínua repressió estatal des de fa anys, contra els joves dels barris, també enfrontats diàriament a estigmatització de tota mena, contra les Armilles Grogues…

Aquesta mort tràgica i insuportable ha desencadenat des de fa diversos dies una explosió d’ira que ràpidament s’ha estès a moltes ciutats de tot el país. La situació que s’ha vingut desenvolupant en els últims dies, plena de perills, suscita amb raó interrogants, inquietud i angoixa entre la població.

Demana urgentment una resposta política. Perquè finalment, en quin país vivim? A França, el 2023, hi ha 10 milions de pobres. Una de cada sis persones no menja prou. Milions de persones, asfixiades per la inflació galopant, simplement no tenen els mitjans suficients per pagar el seu lloguer, els seus impostos, el transport, criar els seus fills i alimentar-se.

En la dotzena circumscripció de Seine-Saint-Denis, la ciutat de Clichy-Sous-Bois té un rècord molt trist per ser la ciutat més pobra del departament. El 42 % de la població d’aquest municipi viu per sota del llindar de pobresa. A Seine-Saint-Denis, hi ha 120 000 sol·licituds d’habitatge sense resoldre. Milers de famílies estan en habitatges insalubres i totalment indignes.

Pel que fa als serveis públics, essencials per a la població, des dels hospitals fins a les escoles i el transport, estan literalment saquejats per les conseqüències de les polítiques metòdiques i contínues de privatització, tancament i eliminació de recursos.

L’últim exemple: a Livry Gargan, la clínica Vauban acaba de tancar. Milers de nens perden l’equivalent a diverses setmanes o fins i tot mesos d’escola cada any, fins a aquest punt és sagnant la falta de mestres. Com podem acceptar que al començament del pròxim any escolar es tanquin 20 classes a Clichy-Sous-Bois?

Quin futur li depara una societat així a la gran massa de joves que s’enfronten a la selecció per accedir a l’educació superior, i que no tenen cap altra perspectiva que la precarietat i els treballs ocasionals?¿Qui no veu que aquesta situació que suporta avui la majoria de la població és la primera i més insuportable de les violències,  que reuneix tots els ingredients d’una veritable bomba social i que empeny l’exasperació, a la desesperació, als extrems?

El govern d’E. Macron, en continuar les polítiques destructives dels qui el van precedir, en buscar constantment agreujar-les, és responsable d’una situació que condueix al caos i la descomposició social. Contra l’oposició de la immensa majoria i malgrat les poderoses mobilitzacions dels darrers mesos, va aprovar la seva reforma de les pensions utilitzant tots els procediments autoritaris de la V República i ordenant la repressió sistemàtica de les manifestacions…

És urgent trencar amb aquest engranatge destructiu per a benefici exclusiu d’un grapat d’accionistes els guanys dels quals es disparen. La immensa majoria de la població, els treballadors, no volen el caos: aspiren a viure en pau de la seva feina, a un futur per als seus fills. L’alarmant situació que estem veient desenvolupar-se des de fa diversos dies exigeix mesures urgents, en particular: l’augment dels salaris, la congelació dels preus i els lloguers, la reobertura de tots els serveis públics tancats i el restabliment de tots els fons retallats, en particular mitjançant la reassignació dels milers de milions destinats al pressupost militar i a la guerra,  la derogació de la reforma de les pensions i totes les mesures repressives.
Amb aquesta finalitat, tots els diputats de LFI ara lluiten per la derogació immediata de les disposicions de «llicència per matar» de la llei Cazeneuve del 2017, responsable de l’explosió de morts provocades per la negativa a obeir, i perquè s’adoptin les mesures necessàries per tancar el període obert per Sarkozy el 2002 tractant els joves dels barris populars com un enemic intern.