Diferents organitzacions del franquisme polític han convocat mobilitzacions davant les seus del PSOE en contra dels acords amb ERC i Junts i, en particular, de la inclusió de l’amnistia en aquests acords. La premsa ressalta la participació del que anomenen «grupuscles d’ultradreta» de què es sorprenen? Els «Hazte Oír», «Desokupa», les Falanges i tota la morralla que s’ha ajuntat en aquestes concentracions són una faceta més del franquisme polític, gossos de presa que conviuen perfectament amb els Abascal, les Esperanza Aguirre, etc.
Franquisme que es nodreix de les institucions de l’Estat, preservades en la Transició sense cap depuració, sota la presidència de l’hereu designat pel dictador (que va acceptar el seu nomenament com a hereu parlant de «la legitimitat política sorgida el 18 de juliol de 1936»). Exèrcit, Guàrdia Civil, Policia Nacional, judicatura, són la base del franquisme polític en totes les seves versions, des del PP a la Falange. Com ho és la institució de l’Església Catòlica, que calla sobre els 450.000 nens víctimes d’abusos, però s’ha pronunciat, per boca de quatre bisbes, contra l’amnistia.
És evident la complaença de la policia amb els manifestants davant la seu del PSOE a Ferraz, que va culminar amb la policia obrint pas a una manifestació il·legal pel centre de Madrid. Sabent com es multa treballadors per haver-se baixat de la vorera en una concentració degudament comunicada a la delegació del govern, o per envair un carril de més en una manifestació, contrasta el de la policia obrint pas als manifestants neonazis.
Les concentracions davant les seus del PSOE no són les úniques accions de carrer dels franquistes. Se sumen als actes convocats pel principal partit dels franquistes, el PP, en diferents llocs.
Tot davant la passivitat de la direcció del PSOE, que s’ha limitat a tancar les seves seus a les tardes, sense llançar cap iniciativa de defensa del partit, dels seus locals i dels seus militants.
Malgrat que el focus es posa sobretot en les accions als carrers, la mobilització contra l’acord de govern, presentada com si només fos contra l’amnistia, implica més sectors, en particular de l’aparell d’Estat i específicament del «poder judicial».
La resolució del Consell del Poder Judicial
El CGPJ, a iniciativa de vuit dels seus vocals, ha llançat un dur pronunciament contra l’amnistia. Consell la renovació del qual, que s’havia d’haver fet fa més de cinc anys, no s’ha produït pel boicot del PP. I que no està legalment legitimat per emetre opinions sobre actes parlamentaris.
La majoria ultra reaccionària que okupa el CGPJ, diu, en la seva declaració, que ha d ‘alçar la seva veu quan la democràcia, les llibertats fonamentals i l’Estat de dret puguin estar en perill». El Consell «expressa amb aquesta declaració la seva intensa preocupació i desolació pel que la projectada llei d’amnistia suposa de degradació, quan no d’abolició, de l’Estat de dret a Espanya».
Segons la resolució, el Parlament no té capacitat legal per declarar una amnistia: «El Parlament no pot, per una mínima lògica constitucional, arrogar-se, a l’empara de majories conjunturals –que són dipositàries, però no titulars de la sobirania nacional—, incidir en concretes sentències dels Tribunals declarant la seva nul·litat».
S’erigeixen els vocals del CGPJ en defensors de la suposada independència del poder judicial i de la «separació de poders» (en un altre moment parlarem del fals principi de separació de poders en el règim burgès, concepte que encobreix la submissió de tots els poders als interessos del capital financer), i diuen que «es violenta la independència dels tribunals en el seu aspecte més bàsic», i que «Una llei d’amnistia com l’anunciada (…) tan sols pot tenir per objecte deixar sense efecte les decisions – generalment en sentències- adoptades pels Tribunals amb relació als esmentats fets del pretès conflicte català. (…) les Corts vindrien a incidir en el Poder Judicial declarant la nul·litat de les sentències dictades pels tribunals que s’hi integren«.
En última instància, el que l’aparell judicial franquista rebutja és que el Parlament pugui anul·lar totes les accions que van prendre quan, seguint les indicacions de l’infame discurs de Felip VI el 3 d’octubre de 2017, la judicatura es va llançar a perseguir per tots els mitjans els qui defensaven el dret del poble català a decidir lliurement el seu futur.
L’Audiència Nacional entra en joc
Just quan s’ultimaven les negociacions entre PSOE i Junts per a la investidura, el jutge García Castellón, titular del Jutjat d’Instrucció 6 de l’Audiència Nacional, anunciava el processament de Carles Puigdemont, Marta Rovira, exsecretària general d’ERC, i altres deu persones relacionades amb el procés, per terrorisme, en la causa sobre les accions de Tsunami Democràtic contra la imposició del 155 a Catalunya i el judici als dirigents republicans catalans. Una acusació que, segons experts judicials, podria continuar oberta fins i tot després de promulgar-se la llei d’amnistia.
L’ Audiència Nacional és, recordem, una instància judicial hereva de l’infame Tribunal d’ Ordre Públic franquista, encarregat, entre 1963 i 1977, de perseguir els opositors al règim, i successor, al seu torn, del Tribunal Especial per a la Repressió de la Masoneria i el Comunisme creat el 1940. Quan el TOP va ser reemplaçat per l’AN, en aquesta es van integrar 10 dels 16 jutges del TOP.
Mentre l’AN ha estat incapaç de determinar qui és un tal «M. Rajoy» citat en els papers de Bárcenas, s’ha distingit en els últims temps, sobretot de la mà de García Castellón, per obrir processos contra la direcció de Podem pels més variats motius. Juntament amb el Tribunal Suprem, l’AN va llançar 20 causes judicials contra Podem, començant quan les enquestes donaven a la formació morada com a guanyadora de les eleccions, una possibilitat que l’aparell judicial ràpidament va torpedinar. Les 20 causes judicials han estat tancades per no trobar-se cap delicte, però només després d’haver omplert titulars i alimentat campanyes de premsa sobre corrupció, finançament a càrrec de Veneçuela, blanqueig de capitals… Són exemples del famós lawfare (utilització del sistema judicial per influir en la política), la menció de la qual en l’acord entre el PSOE i Junts ha despertat les ires de l’aparell judicial.
No hi ha dubte que el lawfare existeix. Va ser utilitzat contra l’esquerra a l’ajuntament de Sevilla, contra Podem i, més recentment, per apartar Mónica Oltra del govern valencià i ajudar a la formació d’un govern autonòmic del PP i Vox.
Cossos d’alts funcionaris, contra l’amnistia i l’acord de PSOE i Junts
Després de l’acord entre el PSOE i Junts, que inclou una llei d’amnistia i la investigació de casos de lawfare, s’han succeït els pronunciaments de cossos d’alts funcionaris.
Els Inspectors d’Hisenda han declarat «el seu rebuig frontal i absolut als acords que es deriven de la negociació per a una futura investidura de l’actual president del Govern d’Espanya. Entre aquests acords, es visibilitza de manera clara i evident la ruptura del règim constitucional actual, en diverses matèries, entre les quals es troba la matèria financera»
L’autodenominada «Unió Progressista de Fiscals» declarava que «mostrem el nostre més absolut rebuig al respecte de les referències al lawfare o judicialització de la política»
Les 4 associacions judicials, tant les «conservadores» com les que es declaren «progressistes» publicaven en un comunicat que «mostrem el nostre rebuig al respecte de les referències al lawfare o judicialització de la política (…) aquestes expressions, quan trasllueixen alguna desconfiança en el funcionament del poder Judicial, no són acceptables».
L’associació de guàrdies civils APROGC ha llançat un comunicat en què es declaren disposats a «vessar fins a l’última gota de la nostra sang en defensa de la sobirania i independència d’Espanya i el seu ordenament constitucional». Altres cinc associacions, incloent-hi la majoritària Jucil, s’han pronunciat contra l’amnistia i els acords PSOE-Junts.
Garamendi, president de la CEOE, ha convocat un Comitè Executiu extraordinari en el qual «s’abordarà la situació d’Espanya», «davant la greu preocupació existent en el món empresarial» després de l’acord del PSOE i Junts. La patronal ja s’ha pronunciat en diverses ocasions en contra de l’amnistia.
Aquestes declaracions de l’aparell d’Estat anuncien la seva voluntat d’obstaculitzar l’acció del futur govern i boicotejar qualsevol mesura de progrés o de resolució de l’enfrontament entre pobles que el govern pogués adoptar. El que posa de manifest com la conservació d’aquest aparell d’Estat en l’anomenada «transició» fa que sigui un formidable obstacle per a l’avanç de les reivindicacions i drets de la població treballadora i dels pobles. D’aquí la necessitat d’imposar la República per acabar amb tota la brossa franquista.
L’amnistia, una necessitat democràtica
Compartim plenament el que va declarar al respecte el CATP: «Van ser gairebé 3.000 persones les encausades, moltes d’elles ja condemnades, no només per organitzar el referèndum de l’1-O, també com a conseqüència de la repressió imposada en general al moviment independentista durant el període posterior (…) la immensa majoria són ciutadans i ciutadanes de peu, en especial, joves (…) . Aquest nombre desorbitat de perseguits i processats és el resultat de la campanya empresa per l’aparell policial i judicial contra el poble català després de l’infame discurs de Felip VI el 3 d’octubre de 2017, i la consigna de “A por ellos!” Quin futur de progrés es pot establir en aquest país sobre la base de la persecució i condemna de milers de ciutadans? Com es pot establir una relació de fraternitat entre els pobles de l’Estat sobre aquesta base?»
«Des del CATP, convençuts que tot avenç social en aquest país necessita de l’aliança de la classe treballadora i dels pobles de tot l’Estat, donem suport a tot pas que condueixi a l’amnistia d’aquests processats i detinguts, sense condicions. Defensar l’amnistia dels represaliats polítics catalans, sense renunciar al dret dels pobles a decidir lliurement el seu futur i a la realització d’un referèndum amb garanties forma part, en conseqüència, de la mateixa lluita de la classe treballadora de tot l’Estat. Suposa un avenç important perquè, sigui quin sigui el govern que es formi, puguem continuar defensant les nostres reivindicacions més urgents i uns drets i garanties democràtiques que l’actual règim monàrquic s’ha mostrat incapaç de satisfer».
Encara que el PSOE hagi fet de la necessitat virtut, l’amnistia és una necessitat democràtica i el que s’està manifestant és la incompatibilitat entre democràcia i herència franquista. Defensar l’amnistia exigeix superar aquesta herència, de la mateixa manera que només un programa que doni satisfacció a les reivindicacions socials, que es recolzi en la mobilització dels treballadors, podrà parar a la dreta.
Una situació preocupant
La mobilització dels franquistes, i, en particular, dels grups obertament feixistes i neonazis, que s’està organitzant, suposa un greu perill per a les mobilitzacions populars, per al moviment obrer i per a les seves organitzacions, els qui avui es mobilitzen a Ferraz poden fer-ho demà contra una manifestació obrera o una vaga. Ingenu seria deixar la defensa en mans d’aquesta policia tan complaent amb els feixistes. Les organitzacions obreres han de començar a preparar la defensa dels seus locals i de les seves activitats.
