Carta Setmanal 937 per descarregar en PDF
Alt a la guerra, fora l’economia de guerra
En ocasió de l’1 de maig ens ha semblat oportú dedicar aquesta Carta a l’economia de guerra aplicada pel President francès Macron i a la mobilització dels treballadors, una i altra vegada per milions per fer avall aquests plans. Per això hem recorregut a articles del setmanari Informations Ouvrières nº 754, del 27 d’abril.
La seva anàlisi assenyala l’abast internacional d’aquesta política de guerra, en particular europeu amb referències a Alemanya i la Gran Bretanya. I d’altra banda a la intervenció dels imperialistes a Ucraïna. Tot això realça el lloc central de la campanya internacional per aturar la guerra i fer enrere l’economia destructiva de guerra.
El Sr. Macron somnia…
Amb el seu somriure d’ànima beneïda quan l’escridassen en tots els seus desplaçaments coberts pels mitjans de comunicació, arxiprotegits, o amb la seva porra el ministre de l’Interior Darmanin, Emmanuel Macron acaricia la boja esperança que passa un mal moment –ja es cansaran– i tot tornarà a l’ordre.
Amb la seva primera ministra Sra. Borne, somia que amb els Roussel i els Cazeneuve, ferms defensors de les institucions de la V República, que l’ajudaran a contenir «els excessos de LFI», els dirigents sindicals acabaran com sempre o s’embarcaran en operacions polític societàries del tipus de «referèndum d’iniciativa compartida» (RIP), justícia social o una cosa semblant que el seu amic Darmanin revendrà brutalment, i judicialment en el cas dels recalcitrants… Per poder continuar a marxes forçades les seves «reformes» contra la classe obrera i el poble.
Com solen fer els reieta a les altures, sobre un tron que es tambaleja, fingeix no veure res, mira púdicament per a una altra banda, i deixa anar engrunes aquí i allà. No serà el primer sorprès per un cop de realitat. Sent un fervent admirador de Lluís XVI, escombrat per la revolució, això hauria de fer-li reflexionar. Però aquesta gent, tancats en la seva bombolla, mai reflexionen de veritat.
Posseïts pel seu destí personal, empesos pels que els serveixen amb grans recompenses (fins al moment en què els deixen tirats en plena baralla), es consideren investits «pel bé de França». Es consideren ben pertrets per tot el poder que els confereix l’ Estat. Però almenys hi ha alguna cosa que no poden fer… esborrar la realitat. Tant més com que milions en prenen consciència.
La realitat, és el rebuig ultramajoritari, gairebé unànime, de la seva «reforma», que recorrin als procediments més antidemocràtics per imposar-la contra la immensa majoria del poble sobre el qual cauen totes les armes de la repressió. Rebuig que continua aquests dies en la forma dels manifestants que arriben amb cassoles a desafiar els ministres i el mateix Macron en cadascun dels seus desplaçaments.
La realitat és la falta de majoria a l’Assemblea Nacional, que condueix a una sèrie de revessos en l’últim període: sobre la candidatura a dirigir l’agència de medi ambient i energia, sobre el retard en la tramitació parlamentària de la Llei de Programació Militar, sobre el projecte de llei sobre millorar l’envelliment…
La realitat és la unanimitat de les confederacions en negar-se a acudir la setmana passada a una convocatòria presidencial. La realitat són els milions que segueixen i seguiran immobilitzats, com es veurà probablement l’1 de maig. La realitat és que queda al nu el paper de l’Estat i de les institucions. La realitat, en paraules del politòleg Jérome Jaffré, és «una focalització de totes les hostilitats en la seva persona. No el protegeixen ni el Govern ni la majoria, només el protegeix la policia. Això pot desembocar en una autèntica crisi democràtica en què al rebuig del poder s’afegeixi un rebuig de les institucions (el que ja s’entreveu sobre l’ús de l’article 39.3 per imposar lleis sense majoria), en particular en les joves generacions.» La mateixa preocupació la comparteix i ex-assessor especial del president Nicolas Sarkozy. Tota aquesta gent tenen motius per estar preocupats.
La redacció
(IO 754, p. 2)
S’estan mobilitzant milions
Literalment sorpresos per la magnitud de les 13 mobilitzacions que s’han succeït reunint cadascuna milions. Sorpresos pel bloqueig de vies públiques i les vagues, tots els politòlegs o similars del país, els especialistes en «l’actualitat social», han coincidit a detectar que la còlera s’està apoderant del país.
Sens dubte, hi ha còlera… però es tracta de definir l’abast històric d’aquesta mobilització extraordinària. Si es tracta de comprendre la forma en què s’ articula amb les lluites del futur, caldrà rastrejar les causes profundes i menys immediates d’ aquesta còlera.
És el producte d’ anys de maduració. Esclata imponent, i no és un detall, per oposar-se al retard de la jubilació en dos anys, que és una exigència formulada pel capital financer.
Retardar dos anys un descans ben merescut, de cents de milers de treballadors, perquè ho exigeix el capital. Estem en el meollo de les relacions entre el capital i el treball.
El rebuig d’aquesta ‘reforma’ criminal evoca els atacs que el van precedir: els atacs contra el Codi Laboral, contra l’assegurança d’atur i les amenaces que se cernen sobre la Seguretat Social. En una paraula, estan en perill totes les conquestes socials aconseguides amb la lluita de classes des de la Guerra Mundial. Aquesta dimensió penetra la consciència de milions de treballadors i de ciutadans que han emprès el combat contra la ‘reforma’ de les pensions.
Res no aturarà aquests milions
Al centre d’aquesta mobilització hi ha la classe obrera. Una classe obrera apinyada com un bloc en la unitat de les seves organitzacions i que arrossega amb ella la massa de les capes populars i de la joventut en la lluita per defensar una conquesta essencial de la classe obrera i contra la política al servei del capital financer que aplica el president en el marc de les institucions antidemocràtiques de la V República.
La preocupació pel futur promès als treballadors i als pobles pel sistema imperialista en plena crisi de descomposició és un potent motor d’aquesta còlera.
En el moment en què les exigències de l’economia de guerra priven de mitjans la sanitat, l’educació, els serveis públics, i en què l’onada inflacionista pressiona els pressupostos de les famílies obrera…
L’ofensiva empresa pel capital financer per garantir els seus beneficis està desestabilitzant tot el continent europeu.
Davant la dimissió del viceprimer ministre britànic, els comentaris de la premsa són inequívocs: «Els conflictes socials s’embussen: els infermers han rebutjat l’oferta d’augment salarial proposada per Downing Street, els ensenyants preveuen noves vagues, com els metges internistes.»
A Alemanya, per escapar a l’amenaça d’una vaga general dels serveis públics, el govern federal ha concedit un 11% d’augment als 2,4 milions de treballadors concernits. Per als salaris més baixos, l’acord representa un 16,9% d’augment.
No és per a res exagerat dir que el que succeeix a França s’inscriu en un moviment que madura a escala de tot Europa. Milions s’han posat en moviment. Res no els aturarà, com ho fa l’acollida que arreu es dispensa al president Macron i als seus ministres.
Le Monde escrivia el 25 d’abril: «Entre Macron i els seus diputats cueja el dubte. Ja no hi ha màgia entre Emmanuel Macron i la seva majoria relativa (…) Al cap d’un any de la seva elecció, els que sostenen el cap de l’Estat dubten de la seva capacitat per adaptar-se a la falta d’una majoria absoluta a l’Assemblea Nacional i per respondre a la persistent contestació social.»
És difícil il·lustrar més clarament la primera condició que per als marxistes té l’obertura d’una crisi revolucionària, a saber «que per a les classes dominants és difícil mantenir la seva dominació com fins aleshores; crisi de la cúpula, crisi de la política de la classe dominant que crea una esquerda per la qual s’obren camí el descontentament i la indignació de les classes oprimides.» Continuarà…
Marc Gauquelin
La Unió Europea acaba d’anunciar una acceleració de les entregues de municions i armes a Ucraïna. Polònia ha decidit entregar a Ucraïna tots els seus avions Mig heretats de l’època soviètica, que Polònia substituirà per bombarders nord-americans.
Els Estats Units han anunciat un nou pla d’armament d’Ucraïna. Un responsable nord-americà ha arribat a afirmar que Ucraïna té un lloc al si de l’OTAN. La guerra ha de continuar. Com explica un oficial americà podria durar fins al 2024 o fins i tot el 2025.
S’instal·la l’economia de guerra. El diari Les Échos del 25 d’abril, sobre la base d’un informe de l’institut Sipri (especialitzat en economia d’armament), anuncia: «Les despeses militars assoleixen el nivell més elevat des de fa trenta anys». També diuen Les Échos que a escala mundial les despeses militars assoleixen els 2,24 bilions de dòlars. La guerra ha de continuar, l’economia d’armament és una corretja que arrossega tota l’economia capitalista que està en crisi. No a la violència policial!L’acció dels treballadors en defensa dels seus drets troba ressò en formacions com l’Observatori de les llibertats, la Lliga de Drets de l’Home, el Lliure Pensament.
Així, l’advocada Chloé Saynac, de l’Observatori Parisí de llibertats Públiques, assenyala que davant l’amplitud de la repressió contra el moviment de les Armilles Grogues s’han proposat documentar i analitzar les pràctiques policials i informar els ciutadans dels seus drets. Amb les seves observacions contribueixen a desmentir un discurs policial que es presenta com si fos la Bíblia davant de jutges que sovint coneixen poc el que succeeix en les manifestacions.
Observem un manteniment de l’ordre preventiu, és a dir ofensiu, contrari a una lògica de gestió pacífica de les manifestacions i de desescalada. Observem un ús important de material classificat com a ‘armes de guerra’. La manifestació té per objecte que el ciutadà pugui fer sentir les seves reclamacions, aquestes pràctiques policials li treuen aquest dret, ja que l’esdeveniment es converteix en una demostració de força policial. La política repressiva dissuadeix les persones d’exercir aquest dret en una situació en què hi ha una forta contestació social. La dissuasió pot prendre la forma d’anuncis ambigus de la prefectura o el ministeri de l’Interior, quan aquest afirma que és un delicte participar en aquesta manifestació, cosa falsa. La situació és molt preocupant.
Per la seva banda el Lliure Pensament té ja recollides 2.000 signatures d’una crida contra les violències policials de l’Estat, contra la repressió i pel dret a manifestar-se. Aquesta organització ha llançat una crida perquè se la defensi de les campanyes reaccionàries.