Archivo por meses: mayo 2023

Davant les eleccions anticipades, és imprescindible obrir un debat

Deja un comentario

Carta Setmanal 941 per descarregar en PDF

Encara sense haver pogut digerir els resultats de les eleccions municipals i autonòmiques, que han suposat una dura derrota per al govern, els partits que el formen i els que el recolzen (amb l’excepció de Bildu, que guanya la seva particular batalla amb el PNV), ens trobem amb l’anunci per part de Pedro Sánchez de la immediata convocatòria d’eleccions generals. 

Una decisió que omple de perplexitat molts treballadors i treballadores, molts militants que es plantegen què fer ara.

Sens dubte, la decisió de Pedro Sánchez d’avançar les eleccions legislatives al 23 de juliol, és un resultat de la debacle política que ha patit el govern de coalició, de totes les seves components -en particular Diaz i el seu projecte Sumar, i Podem-inclòs el mateix Partit Socialista (que tanmateix continua mantenint el seu aparell i la seva estructura). Però, alhora, és la renúncia a tot canvi de política que pogués permetre un gir en l’equilibri electoral.

Sánchez, és obligatori assenyalar-ho, ha pres la seva decisió fins i tot sense consultar el Comitè Federal del PSOE (que estava esperant la reunió), evitant així retre comptes al PSOE.

Es tracta d’ una decisió que té un contingut en diferents aspectes:

-D’una banda, acalla qualsevol critica interna a la política desenvolupada en els últims anys, obliga el PSOE a disciplinar-se, a tancar files davant les eleccions anticipades

-Dificulta la possibilitat de construir l’alternativa de Sumar, i enfonsa encara més Podem, expulsada electoralment de molts ajuntaments i Comunitats

-Posa a la defensiva els aliats “nacionalistes” que tampoc han sortit ben lliurats d’aquestes eleccions del 28 de maig (no oblidem que a Catalunya el PSC ha tingut el 26 per cent dels vots, Junts 18 i ERC 17).

Repassem algunes dades

El PP ha tret 23.412 regidors, 3.000 més que el 2021. Ha obtingut 7.046.634 vots, guanyant 2.900.000. Sembla haver absorbit els gairebé dos milions de vots que ha perdut Cs, i guanyat vots de l’abstenció. Però, per exemple, ha perdut un 3% de vots a les autonòmiques de Madrid.

El PSOE té ara 20.784 regidors, 1.600 menys que el 2021. Ha tingut 6.228.907 vots, en perd 400.000.

Vox té ara 1.695 regidors, 1.100 més que el 2021.  I ha tret 1.608.187 vots, gairebé 800.000 més que el 2021. Però aquest augment sembla deure’s, en bona mesura, al què s’ha presentat en molts municipis més. Per exemple, a Madrid capital ha baixat.

Ciutadans té ara 566 regidors, 1.100 menys que el 2021. I ha tingut 318.118 vots, 1.800.000 menys que el 2021. Es tracta, a totes llums, d’ una organització en procés de liquidació.

ERC ha tret 2.903 regidors, 200 menys que el 2019. Ha tingut 524.244 vots, perdent gairebé 300.000 vots.

És difícil calcular els vots totals de Podem i Unides Podem, atesa la diversitat de candidatures, però l’ensorrament electoral és manifest (incrementat, a més, pel límit antidemocràtic del 5% mínim per tenir representació. Que ha deixat sense representació 160.000 ciutadans de Madrid que han votat IU-Podem. Com ho és el fracàs electoral d’Endavant Andalusia, l’organització aixecada per Teresa Rodríguez, que ha tret tan sols 2 regidors, un a Puerto Real (Cadis) i un altre a Castilleja de la Cuesta (Sevilla). Més el que hagin tret a Cadis, on anaven en coalició amb IU i Podem (aquí sembla que n’han tret 2, però han perdut l’alcaldia -que serà per al PP- i gairebé la meitat dels regidors que tenien).

Alhora, hi ha hagut 643.000 vots en blanc i nuls, gairebé 200.000 més que en les lliçons municipals del 2019.

Una anàlisi de les dades dels districtes de Sevilla (extrapolable a altres ciutats) mostra que l’abstenció es dobla als barris obrers, on encara guanya el PSOE, però on creixen de manera és molt important els vots al PP i a Vox.

El Fons polític

És evident que la convocatòria anticipada li serveix a Sánchez per no retre comptes de la derrota electoral. És a dir, de la política del seu govern, primer en solitari, des del juny del 2018 i després, des del gener del 2020, en coalició amb Podem /IU. Tot i que, d’alguna manera, els resultats de les eleccions municipals mostren el balanç que bona part de la classe treballadora i el jovent han fet d’aquest govern. 

Un govern que, sens dubte, ha adoptat algunes mesures positives, com les pujades de l’SMI, però que, en línies generals, ha donat l’esquena a les demandes i esperances de la majoria social que el va portar al govern. I que ara li ha pagat donant-li l’esquena a les urnes.

Recordem ràpidament les promeses electorals no complertes: derogació de la reforma de pensions i de les reformes laborals, derogació de la llei Mordassa, de la LOU, buscar una solució democràtica a les exigències dels pobles com el català, reconstrucció de la sanitat pública i del conjunt dels serveis públics

Per contra, el govern de coalició ha multiplicat les despeses militars, i ha pres una posició bel·licista en la guerra d’Ucraïna darrere de Biden, fins i tot ampliant les bases militars dels USA.

A això cal afegir la passivitat davant la pujada desorbitada de les hipoteques i els preus de béns de primera necessitat, que arruïna la població treballadora.

Més enllà d’algunes mesures socials, la línia general de la seva política ha estat una adaptació al capital financer, a la monarquia i a l’OTAN.

Aquesta política ha envalentit la reacció i desmoralitzat una bona part dels treballadors empenyent l’abstenció. La participació ha estat del 63.9 per cent la més baixa de totes les eleccions municipals. I en algunes ciutats obreres com l’Hospitalet (la segona ciutat de Catalunya) la participació no ha superat el 47 per cent. En barris obrers com Cerro-Amate, a Sevilla, l’abstenció ha estat del 51,26%.

Una proposta a les organitzacions del moviment obrer i popular

Partim del respecte a totes les opcions dels treballadors, incloent-hi l’abstenció, tot i que no som abstencionistes, doncs, en la nostra opinió, la batalla electoral forma part de la batalla política. El problema és que molts treballadors i joves i joves no troben a qui votar.

Molts, a més, tenen en compte el balanç de 40 anys d’intentar governar dins de les institucions de la monarquia, un marc antidemocràtic que obstaculitza qualsevol avenç cap a la satisfacció de les reivindicacions, i es pregunten, amb raó, què pot canviar el seu vot.

Som conscients que són molts els treballadors, joves, militants, que consideren que cap de les forces polítiques que diuen representar els treballadors i el jovent expressa fidelment les seves reivindicacions. Són molts els que continuen pensant aquell ¡NO ENS REPRESENTEN! que milers van plorar als carrers. Per la nostra banda, tenim la convicció que el moviment obrer, la joventut, els pobles necessiten organitzacions que siguin instruments útils per aconseguir les reivindicacions essencials en pro de l’emancipació social i nacional i que permetin recuperar la il·lusió.

Ens sembla inacceptable el xantatge dels qui diuen “hem de votar-nos perquè som l’únic dic de contenció davant la dreta i l’extrema dreta”, independentment de la política que fan. Tampoc podem acceptar que la victòria dels franquistes sigui inevitable “perquè hi ha una onada reaccionària”, com ha dit algun ministre del govern. Ambdues línies són maneres d’eludir les responsabilitats polítiques dels que han governat durant aquests 5 anys i no han complert les seves promeses ni donat resposta a exigències elementals.

Per tant, considerem necessari indicar i recordar les exigències elementals de la majoria social:

Derogació de les contrareformes laborals i de pensions

Restabliment ple de les llibertats, derogació de la llei mordassa.

Fraternitat entre els pobles. N’hi ha prou de persecució judicial contra els nacionalistes catalans

Augment general de salaris i pensions segons l’ IPC real

Bloqueig dels preus.

Renacionalització de les grans empreses estratègiques

N’hi ha prou de despeses militars. Despeses militars per a escoles i hospitals. Ni un euro per a la guerra. Fora l’OTAN.

Recordem una cosa que ens ha ensenyat la història: no es pot combatre la dreta amb la política de dretes

Només el compromís davant exigències clares i precises pot assegurar la victòria electoral i, en particular, ajudar a la mobilització unida dels treballadors i les seves organitzacions per defensar les seves conquestes socials i democràtiques, i fer front a la reacció, al capital financer, a la monarquia i a l’OTAN.

NOTA URGENT

Comitè Executiu del POSI

Ante las elecciones anticipadas, es imprescindible abrir un debate

Deja un comentario

Carta Semanal 941 en catalán

Carta Semanal 941 para descargar en PDF

Aún sin haber podido digerir los resultados de las elecciones municipales y autonómicas, que han supuesto una dura derrota para el gobierno, los partidos que lo forman y los que lo apoyan (con la excepción de Bildu, que gana su particular batalla con el PNV), nos encontramos con el anuncio por parte de Pedro Sánchez de la inmediata convocatoria de elecciones generales. 

Una decisión que llena de perplejidad a muchos trabajadores y trabajadoras, a muchos militantes que se plantean qué hacer ahora. Sigue leyendo →

Decrecimiento o ruptura

Deja un comentario

Carta Semanal 940 en catalán

Carta Semanal 940 para descargar en PDF

Reproducimos en esta Carta semanal un artículo aparecido en Informations Ouvrières, periódico del Partido Obrero Independiente de Francia

«El decrecimiento tiene 20 años» escribe Serge Latouche, principal impulsor y representante del movimiento que tomó forma en Francia en 2003, extendiéndose luego por Europa y por el mundo. En un artículo reciente publicado por el Observatorio del Poscrecimiento y del Decrecimiento (OPCD) en el sitio web de la Universidad de Clermont-Auvergne, hace el balance de esos 20 últimos años: «hay que reconocer claramente que, más allá de la agitación en los medios, de los grupúsculos militantes y de las redes de investigadores académicos, cuesta que se imponga el surgimiento del gran relato de emancipación basado en la alternativa decreciente». Es lo menos que se pueda decir…

¿Qué es el decrecimiento? Sigue leyendo →

Decreixement o ruptura

Deja un comentario

Carta Setmanal 940 per descarregar en PDF

Reproduïm en aquesta Carta setmanal un article aparegut a Informations Ouvrières, diari del POI de França

«El decreixement té 20 anys» escriu Serge Latouche, principal impulsor i representant del moviment que va prendre forma a França el 2003, estenent-se després per Europa i pel món. En un article recent publicat per l’Observatori del Poscreixement i del Decreixement (OPCD) al lloc web de la Universitat de Clermont-Auvergne, fa el balanç d’aquests 20 últims anys: «cal reconèixer clarament que, més enllà de l’agitació als mitjans, dels grupuscles militants i de les xarxes d’investigadors acadèmics, costa que s’imposi el sorgiment del gran relat d’emancipació basat en l’alternativa decreixent» . És el menys que es pugui dir…

Què és el decreixement? L’OPCD ho defineix així: «per decreixement, entenem una reducció de la producció i del consum, planificada democràticament, per causar una modificació ecològica sostenible, per reduir les desigualtats, per millorar la qualitat de vida».

És un objectiu permanent assumit per la Comissió Europea, que acaba de concedir per primera vegada una assignació de 10 milions d’ euros a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Lausana perquè efectuïn investigacions al respecte.

Una conferència al Parlament Europeu

Aquest tema ha estat també objecte d’una conferència, inèdita per la seva amplitud, els dies 15, 16 i 17 de maig al Parlament Europeu d’Estrasburg titulat «més enllà del creixement, camins cap a una prosperitat duradora a la UE».  Ha estat organitzada conjuntament pels diputats europeus dels grups dels Verds i de l’Esquerra Europea, i ha reunit 2.000 participants i intervencions d’alts vols, entre ells la Presidenta de la Comissió Europea, la Presidenta del Parlament Europeu, el Vicesecretari General de la Conferència de l’ONU per al Comerç i el Desenvolupament,  ambdòs representants del Banc Mundial, de l’OCDE, del Fòrum Econòmic Mundial, el Director General adjunt de l’Organització Mundial del Comerç, la Ministra de Treball d’Espanya i diversos comissaris europeus. Sens dubte, són especialistes en el decreixement, les desigualtats i l’ecologia. Com recorda el mateix Serge Latouche, «a França, malgrat un pla de 800 milions d’euros per reduir el 50% la utilització de pesticides entre el 2009 i el 2021, l’ús de pesticides ¡ha augmentat el 15%!»

Decreixement del consum i crisi alimentària

Especialistes en decreixement dels salaris, dels serveis públics i fins i tot del consum: segons un estudi publicat a principis d’abril, el 80% dels francesos han reduït el seu consum alimentari a causa de la inflació de preus i el 42% dels assalariats que tenen el salari mínim declaren que se salten un àpat al dia. Mentre que els bancs d’aliments servien a 820.000 persones el 2011, aquesta xifra ha pujat fins als 2,4 milions el 2022. És un problema mundial al qual no són aliens la Unió Europea, l’OMC i el Banc Mundial.

Segons el Programa Alimentari de l’ONU, «el món està confrontat a una crisi mundial de la fam d’una amplitud sense precedents. Només en dos anys, el nombre de persones confrontades a una inseguretat alimentària o en risc de caure-hi ha passat de 135 milions en 53 països abans de la pandèmia a 345 milions en 82 països en l’actualitat. Alimentada pels conflictes, els xocs climàtics i la covid-19, la crisi s’agreuja quan la guerra d’Ucraïna provoca que es disparin els preus de l’alimentació, el carburant i els abonaments. Milions de persones lluiten per portar aliment a la taula i s’acosten a una fúria de proporcions descomunals».

Un informe de l’agència Fitch Solutions preveu fins i tot que la producció mundial d’arròs coneixerà el 2023 el major retrocés en dos decennis, comportant un augment de preus per a 3.500 milions de persones, en particular a la regió d’Àsia i el Pacífic, que representa el 90% del consum mundial d’arròs.

En aquesta situació, no costa imaginar per què les grans institucions internacionals s’interessen per mitjans per reduir el consum per millorar la qualitat de vida…

Mentrestant, segons el Banc Central Europeu, el 2022, els beneficis de les empreses són la causa del 70% d’augment dels preus. Els beneficis es fiquen i no hi ha decreixement per a tothom. Segons Serge Latouche, «el 2010, 368 persones tenien una riquesa equivalent a la renda de la meitat de la humanitat. El 2018, 5 persones ocupaven aquest mateix espai».

Com diu el proverbi, «qui dorm amb gossos, es desperta amb polzes»

És raonable organitzar una conferència sobre la prosperitat a Europa amb els que enfonsen la seva població en la misèria i tracten de subordinar fins a la menor activitat econòmica les exigències de l’economia de guerra?

Sota el patrocini de la Unió Europea, Macron ha llançat la seva operació “reindustrialització”. Així, la guerra d’Ucraïna ha rellançat l’activitat de l’empresa Forges de Tarbes, al departament francès Hautes-Pyrénées. Recluta treballadors per forjar en massa grans carcasses per als obusos de 155 mil·límetres. El 14 de març, l’empresa ha rebut autorització del Ministeri de Defensa per exportar aquestes peces en aplicació de les exigències de l’OTAN. El patró s’ha vist requerit a “reindustrialitzar” la seva fàbrica.  Ha anunciat una inversió de 7 milions d’euros durant els tres pròxims anys per augmentar la producció de les 40.000 peces actuals a 160.000., equivalent a la producció nord-americana d’objectius de 155 mil·límetres el 2020. Amb raó: la Llei de Programació Militar discutida al Parlament [francès] preveu augmentar la despesa un 57% d’aquí al 2030.

Segons confirma el Wall Street Journal, la guerra d’Ucraïna és tan beneficiosa per a les empreses de Defensa dels Estats Units i d’Europa que els costa trobar els milers de treballadors qualificats que puguin cobrir una afluència rècord de comandes. ¡És una benedicció per a la suposada ‘reindustrialització’ del continent!

«La nostra primera prioritat és realment augmentar la capacitat, cosa que naturalment significa augmentar els efectius»,ha assenyalat Patrice Caine, president executiu de l’empresa d’equipament Thalès, que preveu contractar 12.000 persones el 2023 per fabricar sensors submarins, jets i un altre tipus de materials militars.

El 2022, la despesa militar mundial ha augmentat un 3,7%, assolint un rècord de 2,24 bilions de dòlars. La despesa europea augmenta al ritme anual més elevat des de fa almenys 30 anys, segons l ‘Stockholm International Peace Research Institute. La major empresa de Defensa d’Europa, BAE Systems PLC, augmentarà els seus efectius un 15%. Saab AB, el constructor suec dels caça a reacció Gripen, i Rheinmetall AG, l’empresa alemanya que contribueix a la fabricació del tanc Leopard, preveuen també contractar milers d’assalariats més.

El mateix succeeix amb Lockheed Martin, el fabricant nord-americà dels míssils Javelin i dels llançacoets Himars.

Tot això perquè centenars de milers de joves ucraïnesos i russos morin sota les bombes en benefici dels oligarques i grans potències que ja es reparteixen el festí. Mentrestant, un exmarine nord-americà present a Ucraïna explicava a ABCNews que la línia del front és una «trituradora de carn en què l’esperança de vida dels soldats és de 4 hores», i el president ucraïnès Zelenski, el millor amic de les grans potències occidentals, aconseguia l’aprovació d’una llei que reforça les sancions i la repressió contra els joves que es neguen a enrolar-se a l’exèrcit o obeir les ordres.

Aquestes grans potències que, segons un estudi del Center for Economic and Policy Research, les conclusions principals del qual reprodueix el Financial Times del 4 de maig, imposen sancions al 27% dels Estats del món: «el 29% de l’economia mundial està sotmesa a sancions nord-americanes, europees o de l’ONU. Això representa un fort augment en els últims anys: sense anar més lluny, els anys 1990 afectaven menys del 10% dels països i al voltant del 5% de l’economia mundial. Les proves demostren de manera decisiva que les sancions agreullen les condicions de vida amb efectes sistemàticament negatius en la pobresa, les desigualtats i el creixement, les condicions de salut i els drets humans. La magnitud del dany és dramàtica. Un estudi ha estimat que les sancions comporten una caiguda del producte interior brut d’un Estat que pot assolir el 26%, cosa que equival a l’efecte de la Gran Depressió. Un altre ha constatat una caiguda de l’esperança de vida de les dones d’1,4 anys, similar a l’efecte estimat en la mortaldat mundial de la pandèmia de covid-19. En molts casos, els perjudicis són semblants als soferts en conflictes armats, convertint les sancions econòmiques en l’arma més assassina utilitzada per les potències occidentals. El principal canal pel qual actuen les sancions és restringir l’ accés del sector públic a les divises. Van seguides en general per una caiguda de les despeses en la sanitat pública, l’educació i l’ajuda alimentària. La depreciació de la moneda i la inflació resultants comporten també una baixada dels salaris reals.

I cal discutir amb aquesta gent sobre la prosperitat d’Europa? Decididament no, no es demana als botxins que rehabilitin les seves víctimes!

Amb un any d’antelació, alguns pensen sens dubte ja en les eleccions europees. Pensen que fent el joc de les institucions i convidant els seus botxins guanyaran la confiança dels pobles estrangulats? Millor farien a reflexionar i no oblidar que 7 milions d’electors s’han agrupat amb la candidatura de Jean-Luc Mélenchon el 2022 en una línia de ruptura i no d’acomodament amb el sistema ni de conferències comunes amb els seus representants. Cal triar: decréixer o trencar.

Stéphane Marati

Trobada estatal promoguda pel CATP: Alt a la Guerra, per l’auditoria de la Seguretat Social i la defensa de la sanitat pública

Deja un comentario

Carta Setmanal 938 per descarregar en PDF

El 6 de maig cent delegats d’Àlaba, Àvila, Barcelona, Granada, Madrid, Toledo, València, Biscaia, es van reunir a Madrid, al saló d’actes de la Fundació dels Advocats de CCOO assassinats pel franquisme. La reunió va ser presidida i presentada per Roberto Tornamira, portaveu del CATP. Hi va haver intervencions telemàtiques de Canàries i de Tarragona.

Com a França?

François Livartowski, sindicalista de CGT als serveis públics, respon a aquesta pregunta. És un moviment social completament atípic contra la reforma de les pensions que vol el govern Macron, que imposa dos anys més de treball al conjunt dels assalariats francesos i suprimeix els règims de pensions especials i d’alt nivell del qual es beneficien diverses professions, especialment al sector de l’energia, els ferroviaris…

És el major moviment social a França en decennis, potser des de la fi de la Segona Guerra Mundial, per la seva durada i per la participació popular a les manifestacions, les més nombroses al nostre país en els últims 60 anys. Hi ha hagut vagues molt potents en nombrosos sectors (arreu del món s’ha vist el resultat de la vaga dels abocadors a París, a les refineries, als ports, les centrals nuclears, ia nombroses administracions, empreses, fàbriques).

El moviment també és atípic perquè l’empenta de la base ha imposat una unitat sindical completa, sense precedents, sobre una reivindicació comuna. Des de començaments d’any veiem radicalitzar contra tot pronòstic els militants de les centrals més reformistes, fins i tot les més integrades als engranatges de l’Estat. En aquest període ha tingut lloc el congrés de la CGT, en què jo era delegat. Fet sense precedents, el informe de gestió de la direcció sortint ha estat rebutjat, i s’ha retret sobretot el secretari general sortint, Philippe Martinez, el fet d’haver donat suport a una vergonyosa demanda de mediació amb el Govern quan acabava d’obrir-se el congrés i tota l’organització se situava a la línia de la mobilització fins a la retirada de la reforma de les pensions. Aquest congrés que ha acabat amb el nucli dirigent i els seus compromisos amb el poder ha estat marcat per una gran exigència democràtica i un moviment dels delegats per recuperar la seva organització sindical.

Tot i això, si bé les centrals sindicals s’han mantingut unides en la reivindicació de retirada de la reforma –realment no tenien elecció- en cap moment han cridat a bloquejar el país, mitjançant la vaga indefinida. Però totes les jornades nacionals han tingut un seguiment considerable en centenars de ciutats, en pobles, en llocs on no hi ha hagut mai manifestacions, i en aquestes jornades hi ha hagut a tot arreu multitud d’iniciatives, bloquejos, concentracions,marxes…

La Constitució francesa atorga plens poders al president de la República per aprovar lleis sense vot del Parlament. Però la utilització el 7 de març de l’article 49.3 per Macron per fer passar la seva llei va provocar una nova onada d’indignació i aquest moviment social s’ha transformat en moviment de rebuig del sistema, de les pròpies institucions, amb la comprensió cada cop més generalitzada que allò legal no necessàriament és legítim. Assistim a la fusió d’un moviment reivindicatiu, sindical, amb un moviment ciutadà, polític, molt profund, que se situa en la continuïtat de les Armilles Grogues i del rebuig del sistema materialitzat a les eleccions presidencials d’abril del 2022 mitjançant el vot a Jean Luc Mélenchon.

L’última jornada de manifestació era l’1 de maig, i va ser també l’1 de maig més gran de la nostra història recent, un 1 de maig antiMacron. Des de fa diverses setmanes, els ministres, els diputats i el mateix Macron són rebuts amb cassolades allà on van i això no s’ha acabat.

Així mateix, es dóna una radicalització del poder amb una deriva de seguretat molt violenta i el recurs sistemàtic de l’Estat a la violència policial, especialment contra els joves, amb detencions massives a les manifestacions, provocacions policials, intents de prohibir les concentracions.

Tot i que les vagues gairebé han acabat en el moment en què us parlo –els vaguistes prefereixen parlar d’ajornament– no hi ha sentiment de derrota. Per evitar una situació similar, el Govern alemany ha decidit respondre a les reivindicacions salarials dels funcionaris alemanys amb el sindicat VERDI, concedint-los un 15% d’augment. Tots els governs tenen por del que passa a França.

La classe obrera francesa ha sabut fins ara desmuntar totes les divisions i imposar la continuïtat del moviment. Aquesta movilització popular massiva contra el poder autoritari de Macron, contra les institucions antidemocràtiques, no s’ha acabat. Els militants lluita de classes als seus sindicats segueixen convocant assemblees generals i plantejant la qüestió del bloqueig del país mitjançant la vaga, per fer recular Macron, que a més de les pensions, ataca el conjunt de les conquestes de la classe obrera francesa.

Macron que ha ficat França a l’economia de guerra dedicant-li un pressupost de 413.000 milions d’euros d’aquí al 2030, emprèn alhora una veritable guerra social contra la classe obrera francesa, contra els serveis públics. Macron ha intentat instaurar una unió sagrada per donar suport al seu compromís amb la guerra de l’OTAN a Europa, però no ho ha aconseguit. Macron ens declara la guerra, no la guanyarà!

Pareu la guerra!

Juan Uriondo, membre de la Comissió Permanent Federal d’Esquerra Socialista intervé com a portaveu de l’equip de coordinació de la campanya per aturar la guerra. Representa els més de nou-cents signants del Manifest. A tots els que s’han reunit a desenes de ciutats per estendre la campanya, amb participació de representants polítics i electes, a títol individual. Per al conjunt del moviment obrer i democràtic, abans de res, sense cap condició prèvia, cal aturar la guerra.

En fer-se ressò, les declaracions dels delegats aborden la lluita contra la guerra des de tots els angles. Partint de la defensa de les pensions, de la Seguretat Social, arriba a la conclusió: «augmentar el pressupost militar és desmantellar els pressupostos socials. Ens amenaça una ofensiva a tots els nivells. Així, doncs, la lluita contra la guerra és la lluita per les reivindicacions».

La defensa de la sanitat pública

Blas Ortega diu que les mobilitzacions per defensar-la recorren el país. Les retallades, les reestructuracions porten a un desmantellament insuportable per als professionals i per al poble. És el resultat d? una política de 25 anys de tots els Governs.

Ens diuen que «hem gastat massa, no hi ha diners per a la sanitat: el capital vol els 90.000 milions per als seus negocis, desvia milers de milions per a la guerra.

A Madrid, dues vegades s’ha manifestat la població per centenars de milers, fins i tot un milió, per un pressupost públic d’urgència per a la sanitat pública (no per a les privades), millora de salaris i condicions laborals, evitant la fugida de professionals, obertura de centres, recuperar els hospitals privatitzats. Però el Govern deixa això en mans de les autonomies, gairebé sense finançament i sotmeses als plans d’estabilitat. Cap Govern no pot ignorar les seves responsabilitats.

La disposició dels professionals i treballadors no té res a veure amb la dels dirigents.

Hi ha manifestacions per tot arreu. Les de Madrid les han organitzat associacions de veïns, de barris. Els dirigents polítics i sindicals hi participen però es neguen a utilitzar la seva força per unificar la mobilització, com exigim els afiliats. Hem realitzat dues trobades, editat dos butlletins, però amb això no n’hi ha prou.

Us proposo ampliar aquest grup vinculat al CATP, multiplicar les informacions, les iniciatives i les reunions aprofitant les del CATP.

La defensa de les pensions és la exigència de l’auditoria

Van prendre la paraula a continuació les companyes María José García Lucas i Iris Mateos en nom del col·lectiu Sindicalistes per l’Auditoria. A la seva exposició van recordar com el Congrés va aprovar la llei sobre l’auditoria com a resultat d’una llarga i sostinguda lluita, principalment dels col·lectius de jubilats. I com aquesta llei no s’ha aplicat i no sembla que s’aplicarà si no es continua el combat al carrer. És imprescindible, diuen, no només per la necessitat òbvia de recuperar allò que ens ha estat sostret, sinó per acabar amb la fal·làcia repetida mil vegades de la suposada inviabilitat de la Seguretat Social. Les companyes van plantejar la necessitat de seguir recollint firmes perquè s’apliqui la llei,

Després d’anys de lluita, les plataformes de pensionistes són una component essencialdel combat obrer.

Juan Miguel Fernández, de Coespe, indica que la responsabilitat del Govern inclou un conjunt de mesures que desmantellen el sistema de pensions.

Una conquesta essencial, a partir de la mobilitzacions, ha estat la llei que confirma que la pensió de jubilació arribarà sempre al 89% del salari, cosa que estava amenaçada. L’acció del diputat Jordi Salvador per agrupar i fer front a les pressions de l’establishment de la sanitat. Parlarà més endavant.

El banc vol aquests diners. A les institucions, responsables del PSOE, PCE, Podem han capitulat. És la continuïtat del pacte de la Transició per mantenir els costums del franquisme. Davant aquesta pressió, els pensionistes exigim des de fa 4 anys una auditoria pública sobre el desfalc de la caixa de la Seguretat Social. S’ha guanyat una llei per l’auditoria, però el Govern no la compleix.

Continuem reclamant cada dret amenaçat.

Per tots els drets dels joves

La classe treballadora i els joves senten una realitat de misèria amb la guerra que aquest Govern ens imposa plegant-se al Govern dels Estats Units i a l’OTAN, en aquests moments de guerra contra els pobles, els treballadors, no només a Ucraïna

o a Rússia sinó a tot Europa. No tinc cap altre desig que reunir-me amb els nostres militants de lluita, sobretot joves, a laInternacional.

Em dic Víctor Iniesta, pertanyo al Comitè Nacional per la República, treballem a la universitat contra la nova llei d’universitats imposada per aquest Govern, que se suposa el més progressista de la història i que, tanmateix, ens imposa una llei que és continuïtat de la d’Aznar. Se segueix privatitzant les universitats, cal pagar milers d’euros per accedir-hi, segueixen deixen milers i milers de joves treballadors fora de l’ensenyament superior, segueixen lliurant als bancs, a la multinacionals els diners que pertanyen a tots i totes, als treballadors que es maten treballant per pagar els serveis públics. I ens fiquen a la guerra. Nosaltres no només diem que la universitat és decadent, que estan destruint-la, sinó que destrueixen el futur del país, del nostre país. La classe treballadora davant la guerra s’expressa a la guerra social que s’imposa a tots els pobles d’Europa, i aquí a Espanya descobrim que, de la nit al dia, el pressupost militar augmenta en milers de milions, quan tres anys després de la pandèmia no han estat capaços de resoldre tota la crisi i les retallades. Conec camarades d’un centre hospitalari que no poden ni tan sols fer vaga perquè no hi ha ni tan sols personal per cobrir el 30% de serveis mínims.

Els joves estem en una enorme precarietat perquè liquiden la indústria, on podíem participar, trobar una ocupació, però ara només ens queda el sector terciari, més dividit que mai, pitjor pagat que mai, perquè s’ha passat d’un 40 % a un 15%. O servir els turistes, aquesta és la feina que ens proposen. I amb la guerra, la destrucció és encara més gran. Amb les reformes de les lleis laborals, es tanquen fàbriques per pagar menys impostos i menys salaris. Deslocalitzen per pagar menys.

De manera que, després de 4 anys de legislatura, no és que les coses no canviïn, és queempitjoren.

Hem d’acceptar el conte que ens venen els feixistes i encara serà pitjor? Però ja és dolent. Amb el Govern d’esquerres estem malament. Quina alternativa pot tenir la classe obrera per defensar els nostres interessos?

No hem d’acceptar que la reforma de les lleis laborals és bona per a tothom. No, si és bona per al patró, és dolenta per als treballadors.

Som aquí perquè el CATP ens ajudi a combatre per un instrument polític que defensi els nostres interessos.

A més, els joves vivim l’agreujant de la repressió. Un jove passa davant d’una manifestació i li cau una condemna de 6 anys de presó.

Com que la paraula de dos agents de policia té més valor que totes les proves que puguis presentar en sentit contrari. És el sistema de l’opressió.

Així doncs, cal agafar el mateix rumb que França. El pensionista, el treballador, el jove, tots units contra el règim del capital, que avui és el règim monàrquic.

El combat als sindicats

Pablo García, responsable sindical a John Deere.
A la meva fàbrica hem viscut el conflicte següent: l’any passat un preacord d’una part dels sindicats amb el patró va ser rebutjat per la majoria. Hem aconseguit que durant 6 anys el salari augmentarà segons l’augment real del cost de la vida més un 1% (deixant de banda altres conceptes). Alhora, el patró ha abandonat la pretensió d’acomiadar els treballadors que han patit un tractament mèdic. Seguiran assalariats però en un lloc adaptat a les condicions presents.

Vam tenir la sort que el president del Govern va visitar ahir la fàbrica amb un seguici de 120 col·laboradors. Vam tenir ocasió de transmetre-li reivindicacions dels treballadors.

D’una banda, l’any passat van decretar tenir encara un any de jubilació anticipada. Els avantatges són importants. És possible tenir un nou decret llei per a aquest any? És una millora de l’edat real de jubilació.

També us vam proposar que sostingui les propostes de Lula sobre la guerra d’Ucraïna.

Un altre sindicalista, entre d’altres, exigeix que es pari atenció a aquests problemes:

Qui representa la Seguretat Social de repartiment? En els fets, no és fàcil dir-ho. Per això cal insistir en la necessitat duna nova representació dels treballadors i dels pobles.

D’altra banda, cal fer atenció a un aspecte de l’experiència francesa. Els companys de França estan arribant a la següent conclusió: mentre segueixin aquí les institucions de la V República, no hi ha lloc per a les nostres reivindicacions més urgents.

I a Espanya hi ha una incompatibilitat entre les reivindicacions i els drets que estan sobre la taula, d’una banda, i de l’altra la Monarquia instaurada per la dictadura, que garanteix que se segueixin negant els drets dels treballadors i dels pobles.

Propostes del company Angel Tubau (Informació Obrera)

Em sembla imprescindible donar continuïtat a aquesta Trobada, amb les campanyes que s’han proposat, particularment la campanya contra la guerra perquè permet relacionar el conjunt de les mesures que pren el Govern sotmès al capital financer.

Al llarg de la reunió hi ha un debat que en certa mesura és obert i hem de continuar. Com és lògic, hi ha diferents sortides, diferents apreciacions de com combatre per l’instrument polític que pugui unificar la classe obrera.

El company Jordi Salvador (l’aportació del qual publicarem la setmana que ve) ha fet una aportació molt autocrítica, de per què ha fracassat el republicanisme català, per la seva unilateralitat, per no buscar l’aliança amb els treballadors de tot l’Estat. Que, en darrera instància, són la força social que pot obrir una sortida democràtica a aquest país.

Aleshores, cal avançar en aquest debat, impulsar una solució. Els treballadors i els pobles es relacionen en primer lloc perquè tenen un enemic comú, el règim monàrquic subsidiari de l’imperialisme de l’OTAN, i compromet tots els governs, siguin de dretes o d’esquerres: Tots els governs que són al dispositiu monàrquic faran la mateixa política, amb més o menys acompanyament social.

El problema s’hi concentra: com trencar amb aquesta política.

I François ho ha explicat molt bé. El Congrés de la CGT ha hagut d’expulsar una direcció que buscava l’acord amb el Govern. La contradicció en què hi ha les confederacions sindicals és que d’una banda tenen la massa dels militants i de l’altra tenen la pressió del règim.

L’acord per la negociació que s’acaba de signar a Espanya vol impedir una explosió social i promet una pau social fins al 2025.

Quina és la diferència ara entre Espanya o França i Alemanya? El company Frank explica l’intent d’agrupar a Alemanya una gran força, sobretot contra la guerra, aixecar un instrument independent del Govern i de l’imperialisme d’Alemanya a la conferència que es fa avui a Hanoberg. No sé si ho aconseguiran. Seria important per a tothom perquè les formes són diferents però és per allà on cal avançar.

Hem de fugir de dues coses:

Creure que el CATP es proclamarà com a alternativa, nosaltres i algun més.

O esperar que es faci espontàniament, com si tinguéssim un moviment polític com el de Mélenchon.

Combatrem per ajudar que es constitueixi un moviment així? Vegem-ho, tothom parla d’unitat. Mélenchon planteja la qüestió de la unitat al voltant d’una política de ruptura amb el sistema. No es pot avançar per construir una nova representació política si no és amb la ruptura, amb la ruptura amb el règim, amb el sistema, en relació amb la defensa de les reivindicacions… Aquesta és la clau. En això ens hem de comprometre. Ens comprometem com a CATP no per proclamar-nos res, sinó per buscar els milers de militants, de responsables, que van en el mateix sentit però encara no han trobat un pol d’agrupament. És aquí on som, nosaltres un més, volem ser l’avantguarda del moviment de ruptura amb la Monarquia, per la República.

Multiplicar i reforçar els comitès per a l’aliança de treballadors i pobles

És la tasca central, adreçada a tots els militants, treballadors, joves que busquen una sortida independent de la Monarquia, de l’OTAN, de la UE i de la submissió del Govern a aquestes institucions.

Inseparablement daixò, es tracta de multiplicar, estendre, els CATP. La Coordinadora d’aquests comitès és la continuïtat d’aquesta Trobada, que dia a dia elabora les mesures necessàries a adoptar.

El combate por los derechos, contra la economía de guerra, exige dar pasos en la organización

Deja un comentario

Carta Semanal 939 en catalán

Carta Semanal 939 para descargar en PDF

En esta línea, la IV Internacional abre la discusión de su X Congreso, con textos publicados en La Verdad nº 112.  Os invitamos a su presentación por video conferencia el día 18 de mayo

El pasado 3 de mayo, el comisario de Mercado Interior de la Unión Europea, Thierry Breton, en rueda de prensa en Bruselas, declaraba que “es necesario impulsar la base industrial para cambiar el paradigma y que la industria de la Defensa pase a un modo de economía de guerra”.

Breton lamentaba que la industria europea tenga una capacidad de producción diseñada para tiempos de paz, y pedía usar todos los recursos posibles para financiar al sector de la Defensa “en un tiempo de guerra en Europa”. “Todos tenemos que participar en este esfuerzo”. E insistía en que “en materia de defensa, nuestras industrias deben pasar al modo de economía de guerra”.

Con esa argumentación, Breton presentaba una decisión de la UE, de decretar una exención reglamentaria “temporal y excepcional”, para poder conceder permisos de actividad de forma más rápida o aumentar los turnos de trabajo en las fábricas destinadas a la producción de armamento. “Debemos revitalizar nuestra industria y adaptarla a las necesidades de un conflicto de alta intensidad”. La UE permitirá que se utilice dinero de los fondos de cohesión o de otras ayudas europeas para este fin. Sigue leyendo →

Encuentro estatal promovido por el CATP: Alto a la Guerra, por la auditoría de la Seguridad Social y la defensa de la sanidad pública

Deja un comentario

Carta Semanal 938 en catalán

Carta Semanal 938 para descargar en PDF

El 6 de mayo cien delegados de Álava, Ávila, Barcelona, Granada, Madrid, Toledo, Valencia, Vizcaya, se reunieron en Madrid, en el salón de actos de la Fundación de los Abogados de CCOO asesinados por el franquismo. La reunión fue presidida y presentada por Roberto Tornamira, portavoz del CATP. Hubo intervenciones telemáticas de Canarias y de Tarragona.

¿Como en Francia?

François Livartowski, sindicalista de CGT en los servicios públicos, responde a esa pregunta. Es un movimiento social por completo atípico contra la reforma de las pensiones que quiere el gobierno Macron, que impone dos años más de trabajo al conjunto de los asalariados franceses y suprime los regímenes de pensiones especiales y de alto nivel del que se benefician varias profesiones, especialmente en el sector de la energía, los ferroviarios…

Es el mayor movimiento social en Francia en decenios, quizás desde el fin de la Segunda Guerra Mundial, por su duración y por la participación popular en las manifestaciones, las más numerosas en nuestro país en los últimos 60 años. Ha habido huelgas muy potentes en numerosos sectores (en todo el mundo se ha visto el resultado de la huelga de los basureros en París, en las refinerías, en los puertos, las centrales nucleares, y en numerosas administraciones, empresas, fábricas).

El movimiento es también atípico porque el empuje de la base ha impuesto una unidad sindical completa, sin precedentes, sobre una reivindicación común. Desde comienzos de año vemos radicalizarse contra todo pronóstico a los militantes de las centrales más reformistas, aun de las más integradas en los engranajes del Estado. En este periodo ha tenido lugar el congreso de la CGT, en el que yo era delegado. Hecho sin precedentes, el informe de gestión de la dirección saliente ha sido rechazado, reprochándose sobre todo el secretario general saliente, Philippe Martinez, el hecho de haber apoyado una vergonzosa demanda de mediación con el Gobierno cuando acababa de abrirse el congreso y toda la organización se situaba en la línea de la movilización hasta la retirada de la reforma de las pensiones. Este congreso que ha acabado con el núcleo dirigente y sus compromisos con el poder ha estado marcado por una gran exigencia democrática y por un movimiento de los delegados para recuperar su organización sindical.

Sin embargo, si bien las centrales sindicales se han mantenido unidas en la reivindicación de retirada de la reforma –realmente no tenían elección- en ningún momento han llamado a bloquear el país, mediante la huelga indefinida. Pero todas las jornadas nacionales han tenido un seguimiento considerable en cientos de ciudades, en pueblos, en lugares donde jamás ha habido manifestaciones, y en esas jornadas ha habido en todas partes multitud de iniciativas, bloqueos, concentraciones, marchas…

La Constitución francesa otorga plenos poderes al presidente de la República para aprobar leyes sin en voto del Parlamento. Pero la utilización el 7 de marzo del artículo 49.3 por Macron para hacer pasar su ley provocó una nueva oleada de indignación y ese movimiento social se ha ido transformando en movimiento de rechazo del sistema, de las propias instituciones, con la comprensión ca- da vez más generalizada de que lo legal no necesariamente es legítimo. Asistimos a la fusión de un movimiento reivindicativo, sindical, con un movimiento ciudadano, político, muy profundo, que se sitúa en la continuidad de los Chalecos Amarillos y del rechazo del sistema materializado en las elecciones presidenciales de abril de 2022 mediante el voto a Jean Luc Mélenchon.

La última jornada de manifestación era el 1 de mayo, y fue también el mayor 1 de mayo de nuestra historia reciente, un 1 de mayo antiMacron. Desde hace varias semanas, los ministros, los diputados y el propio Macron son recibidos con caceroladas allá donde van y esto no se ha terminado.

Se da asimismo una radicalización del poder con una deriva de seguridad muy violenta y el recurso sistemático del Estado a la violencia policial, especialmente contra los jóvenes, con detenciones masivas en las manifestaciones, provocaciones policiales, intentos de prohibir las concentraciones.

Si bien las huelgas casi han terminado en el momento en que os hablo –los huelguistas prefieren hablar de aplazamiento- no hay sentimiento de derrota. Para evitar una situación similar, el Gobierno alemán ha decidido responder a las reivindicaciones salariales de los funcionarios alemanes con su sindicato VERDI, concediéndoles un 15 % de aumento. Todos los Gobiernos tienen miedo de lo que sucede en Francia.

La clase obrera francesa ha sabido hasta ahora desmontar todas las divisiones e imponer la continuidad del movimiento. Esta movilización popular masiva contra el poder autoritario de Macron, contra las instituciones antidemocráticas, no ha terminado. Los militantes lucha de clases en sus sindicatos siguen convocando asambleas generales y planteando la cuestión del bloqueo del país mediante la huelga, para hacer recular a Macron, que además de las pensiones, ataca el conjunto de las conquistas de la clase obrera francesa.

Macron que ha metido a Francia en la economía de guerra dedicándole un presupuesto de 413.000 millones de euros de aquí a 2030, emprende al mismo tiempo una verdadera guerra social contra la clase obrera francesa, contra los servicios públicos. Macron ha intentado instaurar una unión sagrada para apoyar su compromiso con la guerra de la OTAN en Europa pero no lo ha conseguido. Macron nos declara la guerra, ¡no va a ganarla!

¡Parad la guerra!

Juan Uriondo, miembro de la Comisión Permanente Federal de Izquierda Socialista interviene como portavoz del equipo de coordinación de la campaña para parar la guerra. Representa a los más de novecientos firmantes del Manifiesto. A todos los que se han reunido en decenas de ciudades para extender la campaña, con participación de representantes políticos y electos, a título individual. Para el conjunto del movimiento obrero y democrático, ante todo, sin ninguna condición previa, hay que parar la guerra.

Haciéndose eco de ello, las declaraciones de los delegados abordan la lucha contra la guerra desde todos los ángulos. Partiendo de la defensa de las pensiones, de la Seguridad Social, llega a la conclusión: «aumentar el presupuesto militar es desmantelar los presupuestos sociales. Nos amenaza una ofensiva a todos los niveles. Así pues, la lucha contra la guerra es la lucha por las reivindicaciones».

La defensa de la sanidad pública

Blas Ortega dice que las movilizaciones para defenderla recorren el país. Los recortes, las reestructuraciones llevan a un desmantelamiento insoportable para los profesionales y para el pueblo. Es el resultado de una política de 25 años de todos los Gobiernos.

Nos dicen que «hemos gastado demasiado, no hay dinero para la sanidad: el capital quiere los 90 000 millones para sus negocios, desvía miles de millones para la guerra.

En Madrid, por dos veces se ha manifestado la población por cientos de miles, incluso un millón, por un presupuesto público de urgencia para la sanidad pública (no para las privadas), mejora de salarios y condiciones laborales, evitando la fuga de profesionales, apertura de centros, recuperar los hospitales privatizados. Pero el Gobierno deja esto en manos de las autonomías, sin apenas financiación y sometidas a los planes de estabilidad. Ningún Gobierno puede ignorar sus responsabilidades.

La disposición de los profesionales y trabajadores nada tiene que ver con la de los dirigentes.

Hay manifestaciones por todas partes. Las de Madrid las han organizado asociaciones de vecinos, de barrios. Los dirigentes políticos y sindicales participan en ellas pero se niegan a utilizar su fuerza para unificar la movilización, como exigimos los afiliados. Hemos realizado dos encuentros, editado dos boletines, pero esto no basta.

Os propongo ampliar este grupo vinculado al CATP, multiplicar las informaciones, las iniciativas, y las reuniones aprovechando las del CATP.

La defensa de las pensiones es la exigencia de la auditoría

Tomaron la palabra a continuación las compañeras María José García Lucas e Iris Mateos en nombre del colectivo Sindicalistas por la Auditoría. En su exposición recordaron cómo el Congreso aprobó la ley sobre la auditoría como resultado de una larga y sostenida lucha, principalmente de los colectivos de jubilados. Y cómo esa ley no se ha aplicado y no parece que se vaya a aplicar si no se continúa el combate en la calle. Es imprescindible, dicen, no solo por la necesidad obvia de recuperar lo que nos ha sido sustraído, sino para acabar con la falacia repetida mil veces de la supuesta inviabilidad de la Seguridad Social. Plantearon las compañeras la necesidad de seguir recogiendo firmas para que se aplique la ley, apelar a los parlamentarios que votaron favorablemente a que insten al Congreso a cumplir con lo que el propio Congreso votó y exigir a los sindicatos que asuman toda su responsabilidad en esta lucha.
Tras años de lucha, las plataformas de pensionistas son una componente esencial del combate obrero.

Juan Miguel Fernández, de Coespe, indica que la responsabilidad del Gobierno incluye un conjunto de medidas que desmantelan el sistema de pensiones.

Una conquista esencial, a partir de la movilizaciones, ha sido la ley que confirma que la pensión de jubilación alcanzará siempre el 89 % del salario, lo que estaba amenazado. La acción del diputado Jordi Salvador para agrupar y hacer frente a la presiones del establishment de la sanidad. Hablará más adelante.

El banco quiere ese dinero. En las instituciones, responsables del PSOE, PCE, Podemos han capitulado. Es la continuidad del pacto de la Transición para mantener las costumbres del franquismo. Frente a esta presión, los pensionistas exigimos desde hace 4 años una auditoría pública sobre el desfalco de la caja de la Seguridad Social. Se ha ganado una ley por la auditoría, pero el Gobierno no la cumple.

Seguimos reclamando cada derecho amenazado.

Por todos los derechos de los jóvenes

La clase trabajadora y los jóvenes sienten una realidad de miseria con la guerra que este Gobierno nos impone plegándose al Gobierno de los Estados Unidos y a la OTAN, en estos momentos de guerra contra los pueblos, los trabajadores, no solo en Ucrania o en Rusia sino en toda Europa. No tengo otro deseo que reunirme con nuestros militantes de lucha, sobre todo jóvenes, en la Internacional.

Me llamo Víctor Iniesta, pertenezco al Comité Nacional por la Pública, trabajamos en la universidad contra la nueva ley de universidades impuesta por este Gobierno, que se supone el más progresista de la historia y que, sin embargo, nos impone una ley que es continuidad de la de Aznar. Se sigue privatizando las universidades, hay que pagar miles de euros para acceder a ellas, siguen dejan a miles y miles de jóvenes trabajadores fuera de la enseñanza superior, siguen entregando a los bancos, a la multinacionales el dinero que pertenece a todos y todas, a los trabajadores que se matan trabajando para pagar los servicios públicos. Y nos meten en la guerra. Nosotros no solo decimos que la universidad es decadente, que están destruyéndola, sino que están destruyendo el futuro del país, de nuestro país. La clase trabajadora ante la guerra se expresa en la guerra social que se impone a todos los pueblos de Europa, y aquí en España descubrimos que, de la noche a la mañana, el presupuesto militar aumenta en miles de millones, cuando tres años después de la pandemia no han sido capaces de resolver toda la crisis y los recortes. Conozco a camaradas de un centro hospitalario que no pueden ni siquiera hacer huelga porque no hay ni siquiera personal para cubrir el 30 % de servicios mínimos.

Los jóvenes estamos en una enorme precariedad porque liquidan la industria, en la que podíamos participar, encontrar una ocupación, pero ahora solo nos queda el sector terciario, más dividido que nunca, peor pagado que nunca, porque se ha pasado de un 40 % a un 15 %.  Servir a los turistas, ese es el trabajo que nos proponen. Y con la guerra, la destrucción es aún mayor. Con las reformas de las leyes laborales, se cierran fábricas para pagar menos impuestos y menos salarios. Deslocalizan para pagar menos.

De modo que, tras 4 años de legislatura, no es que las cosas no cambien, es que empeoran.

¿Tenemos que aceptar el cuento de que vienen los fascistas y será aún peor? Pero ya es malo. Con el Gobierno de izquierdas estamos mal. ¿Qué alternativa puede tener la clase obrera para defender nuestros intereses?

No tenemos que aceptar que la reforma de las leyes laborales es buena para todo el mundo. No, si es buena para el patrón, es mala para los trabajadores.

Estamos aquí para que el CATP nos ayude a combatir por un instrumento político que defienda nuestros intereses.

Ademas los jovenes vivimos el agravante de la represión. Un joven pasa ante una manifestación y le cae una condena de 6 años de prisión, puesto que la palabra de dos agentes de policía tiene más valor que todas las pruebas que puedas presentar en sentido contrario. Es el sistema de la opresión.

Así pues, hay que tomar el mismo rumbo que Francia. El pensionista, el trabajador, el joven, todos unidos contra el régimen del capital, que hoy es el régimen monárquico.

El combate en los sindicatos

Pablo García, responsable sindical en John Deere.
En mi fabrica hemos vivido el conflicto siguiente: el año pasado un preacuerdo de una parte de los sindicatos con el patrón fue rechazado por la mayoría. Hemos conseguido que durante 6 años el salario aumentará según el aumento real del coste de la vida más un 1 % (dejando de lado otros conceptos). Al mismo tiempo, el patrón ha abandonado la pretensión de despedir a los trabajadores que han sufrido un tratamiento médico. Seguirán asalariados pero en un puesto adaptado a sus condiciones presentes.

Tuvimos la suerte de que el Presidente del Gobierno visitó ayer la fábrica con un séquito de 120 colaboradores. Tuvimos ocasión de transmitirle reivindicaciones de los trabajadores.

Por un lado, el año pasado decretaron tener aún un año de jubilacion anticipada. Las ventajas son importantes. ¿Es posible tener un nuevo decreto ley para este año ? Es una mejora de la edad real de jubilación.

También le propusimos que sostenga las propuestas de Lula sobre la guerra de Ucrania. Otro sindicalista, entre otros, exige que se preste atención a estos problemas: ¿Quién representa la Seguridad Social de reparto? En los hechos, no es fácil decirlo. Por ello hay que insistir en la necesidad de una nueva representación de los trabajadores y de los pueblos.
Por lo demás, hay que prestar atención a un aspecto de la experiencia francesa. Los compañeros de Francia están llegando a la siguiente conclusión : mientras sigan ahí las instituciones de la V República, no hay sitio para nuestras reivindicaciones más urgentes.

Y en España hay una incompatibilidad entre las reivindicaciones y derechos que están sobre la mesa, por un lado, y por otro la Monarquía instaurada por la dictadura, que garantiza que se sigan negando los derechos de los trabajadores y de los pueblos.

Propuestas del compañero Angel Tubau (Información Obrera)
Me parece imprescindible dar continuidad a este Encuentro, con las campañas que se han propuesto, particularmente la campaña contra la guerra, porque permite relacionar el conjunto de las medidas que toma el Gobierno sometido al capital financiero.
A lo largo de la reunión hay un debate que en cierta medida está abierto y debemos continuar. Como es lógico, hay diferentes salidas, diferentes apreciaciones de cómo combatir por el instrumento político que pueda unificar a la clase obrera.
El compañero Jordi Salvador (cuya aportación publicaremos la próxima semana) ha hecho una aportación muy autocrítica de porqué ha fracasado el republicanismo catalán, por su unilateralidad, por no buscar la alianza con los trabajadores de todo el Estado. Que, en última instancia, son la fuerza social que puede abrir una salida democrática a este país.

Entonces, hay que avanzar en este debate, impulsar una solución. Los trabajadores y los pueblos, se relacionan en primer lugar porque tienen un enemigo común, el régimen monárquico subsidiario del imperialismo de la OTAN, y compromete a todos los gobiernos, sean de derechas o de izquierdas: Todos los gobiernos que están en el dispositivo monárquico harán la misma política, con más o menos acompañamiento social.

El problema se concentra en esto: cómo romper con esta política.

Y François lo ha explicado muy bien. El Congreso de la CGT ha tenido que expulsar a una dirección que buscaba el acuerdo con el Gobierno. La contradicción en que están las confederaciones sindicales es que por un lado tienen la masa de los militantes y por otro tienen la presión del régimen.

El acuerdo por la negociación que se acaba de firmar en España busca impedir una explosión social y promete una paz social hasta el 2025.

¿Cuál es la diferencia ahora entre España o Francia y Alemania?. El compañero Frank explica el intento de agrupar en Alemania una gran fuerza, sobre todo contra la guerra, levantar un instrumento independiente del Gobierno y del imperialismo de Alemania en la conferencia que se realiza hoy en Hanoberg. No sé si lo van a conseguir. Sería importante para todos porque las formas son distintas pero es por ahí por donde hay que avanzar.

Debemos huir de dos cosas:

Creer que el CATP se va a proclamar como alternativa, nosotros y alguno más.

O esperar que se haga espontáneamente, como si tuviéramos un movimiento político como el de Mélenchon.

¿Vamos a combatir para ayudar que se constituya un movimiento así? Veamos, todo el mundo habla de unidad. Mélenchon plantea la cuestión de la unidad en torno a una política de ruptura con el sistema. No se puede avanzar en construir una nueva representación política si no es con la ruptura, con la ruptura con el regimen, con el sistema, en relación con la defensa de las reivindicaciones… Esa es la clave. En eso debemos comprometernos. Nos comprometemos como CATP no para proclamarnos nada, sino para buscar a los miles de militantes, de responsables, que van en el mismo sentido pero aún no han encontrado un polo de agrupamiento. Es ahí donde estamos, nosotros uno más, queremos ser la vanguardia del movimiento de ruptura con la Monarquía, por la República.

Multiplicar y reforzar los comités por la alianza de trabajadores y pueblos

Es la tarea central, dirigida a todos los militantes, trabajadores, jóvenes que buscan una salida independiente de la Monarquía, de la OTAN, de la UE y de la sumisión del Gobierno a esas instituciones.

Inseparablemente de esto, se trata de multiplicar, extender, los CATP. La Coordinadora de esos comités es la continuidad de este Encuentro, que día a día elabora las medidas precisas a adoptar.

El xoc entre classes a França

Deja un comentario

Carta Setmanal 937 per descarregar en PDF

Alt a la guerra, fora l’economia de guerra

En ocasió de l’1 de maig ens ha semblat oportú dedicar aquesta Carta a l’economia de guerra aplicada pel President francès Macron i a la mobilització dels treballadors, una i altra vegada per milions per fer avall aquests plans. Per això hem recorregut a articles del setmanari Informations Ouvrières nº 754, del 27 d’abril.

La seva anàlisi assenyala l’abast internacional d’aquesta política de guerra, en particular europeu amb referències a Alemanya i la Gran Bretanya. I d’altra banda a la intervenció dels imperialistes a Ucraïna. Tot això realça el lloc central de la campanya internacional per aturar la guerra i fer enrere l’economia destructiva de guerra.

El Sr. Macron somnia…

Amb el seu somriure d’ànima beneïda quan l’escridassen en tots els seus desplaçaments coberts pels mitjans de comunicació, arxiprotegits, o amb la seva porra el ministre de l’Interior Darmanin, Emmanuel Macron acaricia la boja esperança que passa un mal moment –ja es cansaran– i tot tornarà a l’ordre.

Amb la seva primera ministra Sra. Borne, somia que amb els Roussel i els Cazeneuve, ferms defensors de les institucions de la V República, que l’ajudaran a contenir “els excessos de LFI”, els dirigents sindicals acabaran com sempre o s’embarcaran en operacions polític societàries del tipus de “referèndum d’iniciativa compartida” (RIP), justícia social o una cosa semblant que el seu amic Darmanin revendrà brutalment,  i judicialment en el cas dels recalcitrants… Per poder continuar a marxes forçades les seves “reformes” contra la classe obrera i el poble.

Com solen fer els reieta a les altures, sobre un tron que es tambaleja, fingeix no veure res, mira púdicament per a una altra banda, i deixa anar engrunes aquí i allà. No serà el primer sorprès per un cop de realitat. Sent un fervent admirador de Lluís XVI, escombrat per la revolució, això hauria de fer-li reflexionar. Però aquesta gent, tancats en la seva bombolla, mai reflexionen de veritat.

Posseïts pel seu destí personal, empesos pels que els serveixen amb grans recompenses (fins al moment en què els deixen tirats en plena baralla), es consideren investits “pel bé de França”. Es consideren ben pertrets per tot el poder que els confereix l’ Estat. Però almenys hi ha alguna cosa que no poden fer… esborrar la realitat. Tant més com que milions en prenen consciència.

La realitat, és el rebuig ultramajoritari, gairebé unànime, de la seva “reforma”, que recorrin als procediments més antidemocràtics per imposar-la contra la immensa majoria del poble sobre el qual cauen totes les armes de la repressió. Rebuig que continua aquests dies en la forma dels manifestants que arriben amb cassoles a desafiar els ministres i el mateix Macron en cadascun dels seus desplaçaments.

La realitat és la falta de majoria a l’Assemblea Nacional, que condueix a una sèrie de revessos en l’últim període: sobre la candidatura a dirigir l’agència de medi ambient i energia, sobre el retard en la tramitació parlamentària de la Llei de Programació Militar, sobre el projecte de llei sobre millorar l’envelliment…

La realitat és la unanimitat de les confederacions en negar-se a acudir la setmana passada a una convocatòria presidencial. La realitat són els milions que segueixen i seguiran immobilitzats, com es veurà probablement l’1 de maig. La realitat és que queda al nu el paper de l’Estat i de les institucions. La realitat, en paraules del politòleg Jérome Jaffré, és “una focalització de totes les hostilitats en la seva persona. No el protegeixen ni el Govern ni la majoria, només el protegeix la policia. Això pot desembocar en una autèntica crisi democràtica en què al rebuig del poder s’afegeixi un rebuig de les institucions (el que ja s’entreveu sobre l’ús de l’article 39.3 per imposar lleis sense majoria), en particular en les joves generacions.”  La mateixa preocupació la comparteix i ex-assessor especial del president Nicolas Sarkozy. Tota aquesta gent tenen motius per estar preocupats.

La redacció

(IO 754, p. 2)

S’estan mobilitzant milions

Literalment sorpresos per la magnitud de les 13 mobilitzacions que s’han succeït reunint cadascuna milions. Sorpresos pel bloqueig de vies públiques i les vagues, tots els politòlegs o similars del país, els especialistes en “l’actualitat social”, han coincidit a detectar que la còlera s’està apoderant del país.

Sens dubte, hi ha còlera… però es tracta de definir l’abast històric d’aquesta mobilització extraordinària. Si es tracta de comprendre la forma en què s’ articula amb les lluites del futur, caldrà rastrejar les causes profundes i menys immediates d’ aquesta còlera.

És el producte d’ anys de maduració. Esclata imponent, i no és un detall, per oposar-se al retard de la jubilació en dos anys, que és una exigència formulada pel capital financer.

Retardar dos anys un descans ben merescut, de cents de milers de treballadors, perquè ho exigeix el capital. Estem en el meollo de les relacions entre el capital i el treball.

El rebuig d’aquesta ‘reforma’ criminal evoca els atacs que el van precedir: els atacs contra el Codi Laboral, contra l’assegurança d’atur i les amenaces que se cernen sobre la Seguretat Social. En una paraula, estan en perill totes les conquestes socials aconseguides amb la lluita de classes des de la Guerra Mundial. Aquesta dimensió penetra la consciència de milions de treballadors i de ciutadans que han emprès el combat contra la ‘reforma’ de les pensions.

Res no aturarà aquests milions

Al centre d’aquesta mobilització hi ha la classe obrera. Una classe obrera apinyada com un bloc en la unitat de les seves organitzacions i que arrossega amb ella la massa de les capes populars i de la joventut en la lluita per defensar una conquesta essencial de la classe obrera i contra la política al servei del capital financer que aplica el president en el marc de les institucions antidemocràtiques de la V República.

La preocupació pel futur promès als treballadors i als pobles pel sistema imperialista en plena crisi de descomposició és un potent motor d’aquesta còlera.

En el moment en què les exigències de l’economia de guerra priven de mitjans la sanitat, l’educació, els serveis públics, i en què l’onada inflacionista pressiona els pressupostos de les famílies obrera…

L’ofensiva empresa pel capital financer per garantir els seus beneficis està desestabilitzant tot el continent europeu.

Davant la dimissió del viceprimer ministre britànic, els comentaris de la premsa són inequívocs: “Els conflictes socials s’embussen: els infermers han rebutjat l’oferta d’augment salarial proposada per Downing Street, els ensenyants preveuen noves vagues, com els metges internistes.”

A Alemanya, per escapar a l’amenaça d’una vaga general dels serveis públics, el govern federal ha concedit un 11% d’augment als 2,4 milions de treballadors concernits. Per als salaris més baixos, l’acord representa un 16,9% d’augment.

No és per a res exagerat dir que el que succeeix a França s’inscriu en un moviment que madura a escala de tot Europa. Milions s’han posat en moviment. Res no els aturarà, com ho fa l’acollida que arreu es dispensa al president Macron i als seus ministres.

Le Monde escrivia el 25 d’abril: “Entre Macron i els seus diputats cueja el dubte. Ja no hi ha màgia entre Emmanuel Macron i la seva majoria relativa (…) Al cap d’un any de la seva elecció, els que sostenen el cap de l’Estat dubten de la seva capacitat per adaptar-se a la falta d’una majoria absoluta a l’Assemblea Nacional i per respondre a la persistent contestació social.”

És difícil il·lustrar més clarament la primera condició que per als marxistes té l’obertura d’una crisi revolucionària, a saber “que per a les classes dominants és difícil mantenir la seva dominació com fins aleshores; crisi de la cúpula, crisi de la política de la classe dominant que crea una esquerda per la qual s’obren camí el descontentament i la indignació de les classes oprimides.” Continuarà…

Marc Gauquelin

La Unió Europea acaba d’anunciar una acceleració de les entregues de municions i armes a Ucraïna. Polònia ha decidit entregar a Ucraïna tots els seus avions Mig heretats de l’època soviètica, que Polònia substituirà per bombarders nord-americans.

Els Estats Units han anunciat un nou pla d’armament d’Ucraïna. Un responsable nord-americà ha arribat a afirmar que Ucraïna té un lloc al si de l’OTAN. La guerra ha de continuar. Com explica un oficial americà podria durar fins al 2024 o fins i tot el 2025.

S’instal·la l’economia de guerra. El diari Les Échos del 25 d’abril, sobre la base d’un informe de l’institut Sipri (especialitzat en economia d’armament), anuncia: “Les despeses militars assoleixen el nivell més elevat des de fa trenta anys”.  També diuen Les Échos que a escala mundial les despeses militars assoleixen els 2,24 bilions de dòlars. La guerra ha de continuar, l’economia d’armament és una corretja que arrossega tota l’economia capitalista que està en crisi. No a la violència policial!L’acció dels treballadors en defensa dels seus drets troba ressò en formacions com l’Observatori de les llibertats, la Lliga de Drets de l’Home, el Lliure Pensament.

Així, l’advocada Chloé Saynac, de l’Observatori Parisí de llibertats Públiques, assenyala que davant l’amplitud de la repressió contra el moviment de les Armilles Grogues s’han proposat documentar i analitzar les pràctiques policials i informar els ciutadans dels seus drets.  Amb les seves observacions contribueixen a desmentir un discurs policial que es presenta com si fos la Bíblia davant de jutges que sovint coneixen poc el que succeeix en les manifestacions.

Observem un manteniment de l’ordre preventiu, és a dir ofensiu, contrari a una lògica de gestió pacífica de les manifestacions i de desescalada. Observem un ús important de material classificat com a ‘armes de guerra’. La manifestació té per objecte que el ciutadà pugui fer sentir les seves reclamacions, aquestes pràctiques policials li treuen aquest dret, ja que l’esdeveniment es converteix en una demostració de força policial. La política repressiva dissuadeix les persones d’exercir aquest dret en una situació en què hi ha una forta contestació social. La dissuasió pot prendre la forma d’anuncis ambigus de la prefectura o el ministeri de l’Interior, quan aquest afirma que és un delicte participar en aquesta manifestació, cosa falsa. La situació és molt preocupant.

Per la seva banda el Lliure Pensament té ja recollides 2.000 signatures d’una crida contra les violències policials de l’Estat, contra la repressió i pel dret a manifestar-se. Aquesta organització ha llançat una crida perquè se la defensi de les campanyes reaccionàries.

El choque entre clases en Francia

Deja un comentario

Carta Semanal 937 en catalán

Carta Semanal 937 para descargar en PDF

Alto a la guerra, fuera la economía de guerra

En ocasión del 1 de mayo nos ha parecido oportuno dedicar esta Carta a la economía de guerra aplicada por el Presidente francés Macron y a la movilización de los trabajadores, una y otra vez por millones para echar abajo esos planes. Para ello hemos recurrido a artículos del semanario Informations Ouvrières n.º 754, del 27 de abril.

Su análisis señala el alcance internacional de esa política de guerra, en particular europeo con referencias a Alemania y la Gran Bretaña. Y por otro lado a la intervención de los imperialistas en Ucrania. Todo lo cual realza el lugar central de la campaña internacional por detener la guerra y echar atrás la economía destructiva de guerra. Sigue leyendo →