Archivo de la categoría: Uncategorized

Davant la massacre a Gaza i Cisjordània, algunes veus demanen als Estats Units que «frenin» el seu aliat Israel. Sense posar en dubte que la potent mobilització que es desenvolupa als EUA, i a tot el món, pugui obligar el govern dels EUA a cridar a l’ordre al govern sionista, cal assenyalar que tot el que fa l’exèrcit d’Israel ho fa amb el ple consentiment dels EUA, sent el seu principal agent a Orient Mitjà. Tal vegada no els agraden massa alguns mètodes, però, segons el dit «algú s’ha de tacar les mans per fer la feina». En aquestes notes expliquem aquesta situació.

Des del seu naixement, el moviment sionista s’ha ofert com a subordinat de les potències imperialistes a Orient Mitjà.

El 1905, al VII Congrés Sionista, Max Nordau, destacat líder sionista, declarava: «El moviment que s’ha apoderat de gran part del poble àrab pot amb facilitat prendre a Palestina una direcció que resulti nociva… El govern turc es pot veure obligat a defensar el seu domini a Palestina i Síria mitjançant la força armada… cal convèncer Turquia que serà important per a ella comptar a Palestina i Síria amb un grup fort i ben organitzat que… s’oposi a qualsevol atac a l’autoritat del Sultà i defensi la seva autoritat amb totes les seves forces».

Alhora, l’Organització Sionista Mundial (OSM) negociava amb l’imperi britànic. Haim Weizmann, que arribaria a ser president de l’OSM, declarava: «si Palestina cau en l’esfera d’influència britànica i la Gran Bretanya alenteix l’establiment dels jueus allà, com a dependència britànica, en vint o trenta anys podríem tenir allà un milió de jueus, o potser més; desenvoluparien el país, li restituirien la civilització i formarien una guàrdia molt efectiva del Canal de Suez». Weizmann va aconseguir finalment dels britànics el que els dirigents sionistes havien demanat simultàniament als governs otomà i alemany. El 2 de novembre de 1917 s’emetia la Declaració Balfour: «El Govern de Sa Majestat veu favorablement l’establiment a Palestina d’una llar nacional per al poble jueu, i farà el que estigui a la seva mà per facilitar la realització d’aquest objectiu».

Els britànics, com a potència administradora del Mandat de Palestina atorgat per la Societat de Nacions, van comptar amb poderoses forces parapolicials formades per sionistes, fins a la finalització del Mandat el 1948. La Haganà, organització terrorista que va ser el nucli de l’exèrcit d’Israel (FDS), va col·laborar amb les unitats militars britàniques. A la FDS es van unir altres dos grups terroristes: l’Irgún (en el qual va militar Menahem Beguin i que va donar lloc a la formació del Likud) i el grup Stern (del qual va formar part Isaac Shamir).

En aquests anys, els jueus van passar de ser un 13% a un 31% de la població de Palestina (de 83.790 el 1922 a 553.600 el 1945)

Els anys 1950, Israel es posa al servei de l’imperialisme americà

Fins al 1956, l’Estat d’Israel es va alinear amb l’imperialisme britànic. El 1956, l’exèrcit israelià va participar juntament amb Gran Bretanya i França en l’operació militar contra Egipte, resposta a la nacionalització del canal de Suez. El fiasco d’aquesta operació va posar de manifest que els EUA s’havien convertit en la potència imperialista hegemònica a Orient Mitjà. I l’Estat sionista es va apressar a posar-se al servei dels EUA, amb qui sempre havien mantingut excel·lents relacions: el 1948, el president Harry Truman va ser el primer líder mundial a reconèixer Israel, només 11 minuts després de la declaració de David Ben Gurion anunciant la creació d’un nou Estat.

Israel es va convertir en el major receptor d’ajuda militar dels Estats Units al món. L’ajuda total estatunidenca a Israel de 1946 a 2022 va ascendir a 243.900 milions de dòlars. Sobretot ajuda militar, de la qual, del 1951 al 2022, Israel va rebre 225.200 milions de dòlars. Des del 2000, més del 86% de l’ajuda estatunidenca a Israel finança l’àmbit militar. El 2022, l’últim any del qual es disposa de dades, el 99,7% d’aquesta ajuda es va destinar a l’exèrcit.

Una relació privilegiada

El 1987, EUA va atorgar a Israel l’estatus d’aliat important extraOTAN, que li permet un accés privilegiat a contractes i compres de sistemes d’armes avançats. L’objectiu és que les Forces Armades d’Israel puguin en tot moment mantenir un «avantatge militar qualitatiu» (qualitative military edge) davant els seus veïns.

El 1962, Kennedy ja havia definit com a «relació especial» la seva unió amb Israel, que parteix de la posició estratègica del país al Mitjà Orient. 40 anys després, Alexander Haig, llavors secretari d’Estat estatunidenc, assegurava: «Israel és el major portaavions estatunidenc, és insumergible, no porta soldats estatunidencs i està ubicat en una regió crítica per a la seguretat nacional dels Estats Units».

«No s’equivoquin: Estats Units s’assegurarà que Israel tingui el que necessita per defensar-se», va expressar el passat octubre l’actual secretari de Defensa estatunidenc, Lloyd Austin, assegurant que el suport a Israel continua sent «innegociable».

Un pressupost militar descomunal

L’enorme ajuda militar dels EUA permet a Israel actuar com el gendarme d’Orient Mitjà.

La seva despesa militar va assolir el 2022 els 23.406 milions de dòlars (M$), segons les dades de l ‘Stockholm International Peace Research Institute. Molt superior als seus països veïns: Jordània 2.323 M$, Egipte 4.646 M$ i Líban 4.739 M$. També lluny dels 6.846 M$ de l’Iran o els 10.644 M$ de Turquia, els seus adversaris regionals més poderosos. Sent el 97è país del món per població, amb una mica més de nou milions de persones, se situa al lloc 15 en despesa militar. La seva despesa militar anual és de 2.623 $ per habitant, (davant l’Iran 79,6 dòlars, Turquia 124,4 $, Espanya 434,7 $, Xina, 201,6 $ i Rússia 592,4$). És un Estat altament militaritzat, on tots els ciutadans (tret dels àrabs) han d’acudir al servei militar a partir dels 18 anys. Per als homes, el període mínim és de 36 mesos de servei, les dones han de complir un mínim de 24 mesos.

El finançament de l’exèrcit israelià per part dels Estats Units continua durant l’atac a Gaza

El secretari d’Estat dels Estats Units, Antony Blinken, ha defensat la venda urgent de munició per a tancs a Israel i va demanar al Congrés dels Estats Units que aprovi ràpidament una ajuda de més de 100.000 milions de dòlars en assistències per a Israel, Ucraïna i altres prioritats de seguretat nacional. Blinken va afirmar: «Israel està lluitant ara mateix contra Hamàs. I volem assegurar-nos que Israel tingui el que necessiti per defensar-se de Hamàs».

Una nota del ministeri israelià d’Afers Militars declarava el 6 de desembre que des de l’11 d’octubre, els EUA. UU «han entregat a Israel més de 10.000 tones d’equip militar des de l’esclat de la guerra», i detallava que aquests enviaments inclouen «vehicles blindats, armament, equip de protecció personal, subministraments mèdics, municions i més».

El Washington Post informava que EUA va entregar a Israel desenes de milers de tones de bombes per ser utilitzades en els seus atacs a Gaza, sense tenir en compte les normes estatunidenques que impedeixen les transferències d’armes a països estrangers quan hi hagi una alta probabilitat de violacions del dret internacional. Funcionaris de Defensa van declarar, sota condició d’anonimat, que Washington no ha fet avaluacions realistes de l’adhesió d’Israel a les lleis de la guerra, i que no es podia fer una avaluació en temps real del compliment del dret internacional humanitari per part d’Israel perquè les forces israelianes no comparteixen la informació d’intel·ligència que utilitzen per planificar les operacions.

No cal gaire «informació d’intel·ligència». N’hi ha prou amb veure la televisió. El govern americà sap quin ús s’està donant a les armes i municions que entrega a Israel, i no fa res per aturar-lo.

La Unió Europea, subsidiària dels Estats Units

En aquesta qüestió, com en tantes, la UE actua a les ordres dels EUA i manté amb l’Estat d’Israel una relació privilegiada. El novembre de 1995 es va signar entre la UE i Israel un Acord d’ Associació, base jurídica de les relacions entre ambdues parts.

Aquest acord estableix –sobre el paper– que el respecte dels drets humans i els principis democràtics és un element essencial. La vulneració sistemàtica dels drets de la població palestina podria, doncs, ser causa de rescissió de l’Acord, si els mandataris europeus no estiguessin tan cecs i sords com els seus col·legues dels EUA.

La relació entre la UE i Israel abasta relacions comercials, econòmiques, de recerca i innovació, cooperació tècnica, financera i educació (Erasmus).

Quant a defensa i seguretat, Israel gaudeix d’un tracte privilegiat respecte al finançament, per part de la UE, de projectes d’R+D. Per tant, empreses israelianes fabricants d’armes o de tecnologia de seguretat estan beneficiant-se de subvencions en accedir a certs programes d’R+D de la UE.

En el període 2008–2025 Israel haurà rebut un total de 67,6 milions d’euros corresponents a projectes d’investigació presentats en els programes europeus FP7 Security (31,98 M€), Horizon 2020 (34,18 M€) i l’actual Horizon Europe (1,49 M€). Quantitat molt més gran que alguns membres de la UE amb una població similar.

Algunes de les empreses que es beneficiaran d’aquestes ajudes són Tamar (que fabrica explosius) 0,8M€ entre 2012-2025, Israel Aerospace Industries (sistemes de defensa antiaèria, drons, sistemes d’armes aèries) amb 4,5M€ en el període 2008-2022

Espanya no es queda a la saga

Espanya va tardar a reconèixer l’Estat sionista. El mateix PSOE abans de Felipe González hi estava en contra. No va ser fins al gener de 1986, lligat al «gir» atlantista de González. Però des d’aleshores manté excel·lents relacions amb Israel en el sector armamentista. Entre el 2001 i el 2021 s’han realitzat exportacions espanyoles a Israel per 103,8 milions d’euros. Algunes d’elles han estat denunciades per no complir amb els criteris de la Posició Comuna de la UE (2008/944/PESC) ni de la legislació espanyola. Concretament incompleixen els criteris 2 (respecte als drets humans), 3 (existència de conflictes interns), 4 (manteniment de la pau, la seguretat i estabilitat regionals) i 6 (compliment del Dret Internacional).

Les importacions espanyoles d’armament a Israel són molt superiors a les exportacions. Fins i tot amb els governs que es diuen «progressistes». Per exemple, el Consell de Ministres de 12-9-2023 va aprovar la compra de míssils anticarro Spike, fabricats per l’empresa israeliana Rafael, per valor de 285 milions d’euros, i va aprovar 714,5 milions d’euros, destinats a la compra de llançacoets d’alta mobilitat SILAM, desenvolupats conjuntament per les empreses espanyoles Expal, GMV i Escribano i la israeliana Elbit Systems. Alguns poden seure al consell de ministres a aprovar el comerç militar amb l’estat sionista i després sortir al carrer a protestar contra la massacre sense immutar-se.

¡Ruptura de relacions diplomàtiques, comercials i militars!

Els crims de guerra que està perpetrant Israel a la vista de tothom no serien possibles sense el suport econòmic, polític i militar dels EUA i de la Unió Europea, incloent-hi el govern espanyol. Amb els milions de persones que es mobilitzen a tot el món, diem ¡N’hi ha prou de declaracions buides! Cessi immediat i incondicional de l’ajuda militar i la compra i venda d’armes a Israel! ¡Ruptura de relacions diplomàtiques i econòmiques!

«Una acumulació de misèria proporcionada a l’acumulació de capital»: com combatre la desigualtat, inherent al capitalisme

Deja un comentario

Carta Setmanal 973 per descarregar en PDF

2023 és l’any de la desigualtat. Perals països que esperen recuperar-se de les devastadores pèrdues provocades per la pandèmia de COVID-19, la batalla s’ha tornat més difícil a causa de les amenaces combinades del canvi climàtic; la fragilitat, els conflictes i la violència, o la inseguretat alimentària, per nomenar-ne només algunes, que dificulten la plena recuperació de totes les economies.

És una afirmació del Banc Mundial, la institució bessona del Fons Monetari Internacional, fidelsrepresentants de les dues dels interessos del capital financer dominant, és a dir, l’estatunidenc. Segurament desitjarien promoure la il·lusió que el capitalisme ofereix un favorable panorama, ple de virtuts; però la realitat, terca, ho impedeix. Abordem en aquesta carta, primera de 2024, un problema que ho enquadra tot: la desigualtat com a greu patologia social, per la precarietat vital a la qual condemna una part cada vegada més gran de la població. Per combatre la malaltia apliquem el criteri mèdic que considera successivament tres qüestions: la identificació del símptoma, la formulació del diagnòstic i la proposta de tractament.

El símptoma: l’acumulació de misèria proporcionada a l’acumulació de capital impedeix la satisfacció de les legítimes aspiracions de la majoria

Per als qui defensem com a objectiu irrenunciable l’emancipació de la humanitat de tota forma d’opressió, el punt de partida és la legítima aspiració de la majoria de la població, la que viu de la seva feina, a la vida digna que avui és possible gràcies precisament a la productivitat d’aquest treball. No es tracta de cap disbarat, s’aspira simplement a tenir una ocupació digna, alimentació, habitatge, vestit, transport, accés a la sanitat, l’ensenyament, la cultura i el lleure, etc.

No obstant això, la realitat mostra tot el contrari: més de 800 milions de persones passen gana, més de 200 milions estan aturades; més de 2.000 milions sense accés a serveis bàsics d’aigua i sanejament; uns 1 800 milions no tenen allotjament adequat; gairebé 800 milions de persones adultes no tenen competències bàsiques de lectoescriptura. No és només en les economies, la lacra de l’atur arriba a 2,7 milions de persones en el cas espanyol: ¡gairebé tres milions de persones a les quals se’ls nega un dret tan elemental com és guanyar-se la vida amb la seva feina! On l’incompliment del compromís governamental de derogar les contrareformes laborals del 2010 i el 2012, ja que només en va derogar una petita part, preserva un marc de relacions laborals que debilita la posició dels treballadors, fent possible així caigudes salarials com la que reconeix l’OCDE el 2022, que va ser del 5,3%.

Alhora, el passat divendres 29 l’empresa Bloomberg anunciava que el patrimoni net dels 500 majors multimilionaris va augmentar 1,5 bilions de dòlars el 2023, és a dir, que s’apropien de l’equivalent a un 1,5% més de tota la producció mundial. Segons UBS, l’1% més ric de la població mundial disposa del 44,5% de tota la riquesa.

El coeficient de Gini és un indicador de desigualtat. Una societat totalment equitativa tindria un 0 i, a partir d’aquí, a major desigualtat, major coeficient, fins a 1. El de Suècia és considerable: 0,257. El dels Estats Units és encara més gran: 0,378. Però es refereixen a la distribució de l’ingrés, del producte de cada any. La distribució de la propietat està encara molt més concentrada, cosa que desmitifica, per cert, el mite del «model suec» com un suposat «capitalisme bo»: als EUA és 0,859 però a Suècia és gairebé igual, 0,834.

El 2022, preveia Oxfam que «gairebé un milió de persones podria caure en la pobresa extrema el 2022, al mateix ritme al qual la pandèmia ha anat creant un nou milionari (un cada 30 hores)».

El diagnòstic: no és una determinada política econòmica, sinó la naturalesa intrínseca del capitalisme

Però Oxfam, actuant com l’ONG que és, conclou apostant pel capital: «els Governs tenen prou marge de maniobra per actuar i posar fre al creixement extrem de la riquesa dels milmilionaris i dels beneficis de les empreses, alhora que aborden la crisi sense precedents de l’augment en el cost de la vida que està afectant el món». És la mateixa posició dels qui responsabilitzen dels problemes el «neoliberalisme», que identifiquen com a «capitalisme salvatge», apostant per tant per un suposat «capitalisme bo», en què les exigències de la rendibilitat i el benestar social serien compatibles.

No obstant això, el que es constata cada dia és que les legítimes aspiracions de la població treballadora xoquen amb un mur infranquejable: la rendibilitat, que és la força impulsora de l’acumulació capitalista. És a dir, que la legítima aspiració a una vida digna, d’acord amb les possibilitats materials avui disponibles, es revela irrealitzable sota el capitalisme. Altrament dit: la causa de la desigualtat i la conseqüent precarització de les condicions de vida de la majoria no és una determinada gestió del capitalisme, sinó la seva naturalesa intrínseca.

Perquè el capitalisme obeeix a les lleis que el regeixen i entre elles es compta la que Marx va formular, al Llibre I d’El capital, com a Llei general de l’acumulació capitalista, «que produeix una acumulació de misèria proporcionada a l’acumulació de capital (…) l’acumulació de riquesa en un pol és alhora, doncs, acumulació de misèria, tempestes de treball, esclavitud, ignorància, embrutiment i degradació moral en el pol oposat, això és, on es troba la classe que produeix el seu propi producte com a capital»..

El que hi ha darrere de la precarietat vital, de la pobresa que afecta amplis sectors de la població és doblement responsabilitat del capital: per l’atur al qual aboca els esmentats gairebé tres milions de persones i per la precarietat que provoca que ni tan sols amb ocupació s’asseguri evitar la pobresa: «una de cada tres persones pobres (32,9%) té una ocupació remunerada».

És l’expressió d’una altra llei, la que pressiona a la baixa la taxa de guany, davant la qual el capital intenta per tots els mitjans augmentar el grau d’explotació, per a la qual cosa busca desvaloritzar la força de treball, la mercaderia de la qual vivim la majoria. Això es concreta en l’atac al salari en les seves diferents expressions: el salari directe per la inflació i el debilitament de la negociació col·lectiva; el salari indirecte mitjançant les retallades de fons dels sistemes públics d’ensenyament, salut, etc.; el salari diferit amb el qüestionament de les pensions públiques, l’ assegurança d’ atur, etc.

Les causes de la desigualtat no tenen res a veure amb la meritocràcia, com mostra un interessant estudi sobre Suècia precisament. Sinó amb la propietat que, corroborant la previsió de Marx, no deixa de concentrar-se cada vegada més: d’acord amb l’Institut Suís de Tecnologia, «147 empreses a través de participacions entrellaçades en altres juntes controlen el 40% de la riquesa a la xarxa global, 737 empreses el 80%».

El tractament: l’organització de la classe treballadora per a la defensa incondicional de les seves reivindicacions fins al final

Si identifiquem el capitalisme amb una màquina, la conclusió és taxativa: els problemes no procedeixen de la forma de manejar la màquina, sinó de la màquina mateixa. I, en conseqüència, només es podran resoldre realment eliminant la màquina. Com es fa això?

El motor de la història és, és clar, la lluita de classes, quina si no? Però «els homes fan la seva pròpia història, però no la fan al seu lliure arbitri, sota circumstàncies elegits per ells mateixos, sinó sota aquelles circumstàncies amb què es troben directament, que existeixen i els han estat llegides pel passat. La tradició de totes les generacions mortes oprimeix com una pesseta el cervell dels vius».. En el context actual, com actuar?

El programa fundacional de la IV Internacional fixa diverses qüestions determinants. En primer lloc, que la humanitat pateix una severa crisi, que les dades recollides en aquesta carta refreden. Les forces productives no és ja que no es desenvolupin, sinó que cada vegada està més sistematitzada la seva destrucció, amb les guerres, les crisis, la devastació del medi natural i, per sobre de tot, l’ esmentada desvalorització de la força de treball. En segon lloc, que aquesta crisi està lligada a la crisi de la direcció de la classe treballadora; classe la voluntat de lluitar per les seves aspiracions està fora de tot dubte, però que només aconseguirà que sigui fructífera si la desenvolupa en el seu propi terreny, independentment de tot compromís amb totes i cadascuna de les institucions del capital. En tercer lloc, que la perspectiva d’una ruptura revolucionària, que obri una veritable sortida als problemes, està connectada amb l’organització de la classe treballadora al voltant de les seves reivindicacions, incloses les més elementals, com l’aigua calenta per al te a les fàbriques russes i la construcció del partit bolxevic, que va acabar liderant la triomfant revolució d’octubre de 1917.

Avui és la resistència amb el poble palestí que es desplega a tot el llarg i ample del món, perquè el que està en joc ara a Palestina resulta crucial per al futur de la lluita de classes a escala mundial. Aquí en particular és l’exigència de l’amnistia incondicional als encausats polítics; la defensa del sistema de pensions i en concret l’exigència d’auditoria; el combat per l’ocupació enfront del tancament d’activitats i per condicions laborals dignes enfront de la precarietat; la preservació del salari real davant la inflació, mitjançant convenis col·lectius que l’assegurin; la baralla per l’ ensenyament i sanitat públiques. I un llarg etcètera que recull el conjunt de reivindicacions de la majoria. I que permet triomfs com el del sector de l’automoció als Estats Units aquest mateix 2023.

A partir de tot això, participar en la lluita per una representació política fidel als interessos de la classe treballadora és el nostre emprenyament, en el qual no vam eixir. D’això depèn que la mobilització de la classe sigui el fecunda que la humanitat necessita.

El Estado de Israel, principal agente del imperialismo USA en Oriente Medio

Deja un comentario

Carta Semanal 973 en catalán

Carta Semanal 973 para descargar en PDF

Ante la masacre en Gaza y Cisjordania, algunas voces piden a Estados Unidos que “frenen” a su aliado Israel. Sin poner en duda que la potente movilización que se desarrolla en los EE.UU., y en todo el mundo, pueda obligar al gobierno de los EE.UU. a llamar al orden al gobierno sionista, es preciso señalar que todo lo que hace el ejército de Israel lo hace con el pleno consentimiento de los EE.UU., siendo su principal agente en Oriente Medio. Tal vez no les gusten demasiado algunos métodos, pero, según el dicho “alguien tiene que mancharse las manos para hacer el trabajo”. En estas notas explicamos esa situación. Sigue leyendo →

«Una acumulación de miseria proporcionada a la acumulación de capital»: cómo combatir la desigualdad, inherente al capitalismo

Deja un comentario

Carta Semanal 972 en catalán

Carta Semanal 972 para descargar en PDF

2023 es el año de la desigualdad. Para los países que esperan recuperarse de las devastadoras pérdidas provocadas por la pandemia de COVID-19, la batalla se ha vuelto más difícil debido a las amenazas combinadas del cambio climático; la fragilidad, los conflictos y la violencia, o la inseguridad alimentaria, por nombrar solo algunas, que dificultan la plena recuperación de todas las economías.

Es una afirmación del Banco Mundial, la institución gemela del Fondo Monetario Internacional, fieles representantes ambas de los intereses del capital financiero dominante, es decir, el estadounidense. Seguramente desearían promover la ilusión de que el capitalismo ofrece un halagüeño panorama, lleno de virtudes; pero la realidad, terca, lo impide. Abordamos en esta carta, primera de 2024, un problema que encuadra todo: la desigualdad como grave patología social, por la precariedad vital a la que condena a una parte cada vez mayor de la población. Para combatir la enfermedad aplicamos el criterio médico que considera sucesivamente tres cuestiones: la identificación del síntoma, la formulación del diagnóstico y la propuesta de tratamiento. Sigue leyendo →

El moviment obrer i les seves organitzacions davant la massacre de Gaza

Deja un comentario

Carta Setmanal 971 per descarregar en PDF

L’operació de genocidi que fa l’agent de l’imperialisme USA, l’Estat d’Israel, davant els ulls de tot el món ha despertat una immensa onada de solidaritat als cinc continents, amb mobilitzacions potents i sostingudes. Una mobilització que ha obligat a maniobrar els governs, que en un començament van donar suport, gairebé sense excepcions, el suposat «dret a defensar-se» de l’Estat sionista, i van intentar prohibir les mobilitzacions contra la massacre, així com l’exhibició de banderes palestines. Enfrontats a la mobilització, molts d’ells han anat lliscant-se fins a la suposada «equidistància», fins i tot han fet tímids crides a un alto el foc.

L’imperialisme britànic –del qual va prendre el relleu l’imperialisme USA- va col·locar l’Estat d’Israel –amb el suport, en un principi, del govern estalinista de l’URSS- al centre de l’Orient Mitjà per disposar d’una agència política i militar que li assegurés la seva dominació sobre la regió, rica en petroli i per la qual passen algunes de les rutes marítimes estratègiques. Però l’entitat sionista no pot sobreviure sense expulsar la població palestina de la seva terra, com demostren els 75 anys transcorreguts des de la partició de 1948 i la immediatament consecutiva expulsió de la població àrab del territori conquerit per l’exèrcit d’Israel (repetida recurrentment des d’aleshores, refredant-se la impossibilitat de la suposada «solució dels dos Estats»). Una operació de neteja ètnica que s’ha enfrontat des del primer dia a la resistència del poble palestí (fins i tot des d’abans de 1948, amb la vaga general de 1936-37 a les intifades de 1987-1993 i 2000-2005).

Per a la classe treballadora de tot el món, la qüestió palestina no és una qüestió menor. Molts treballadors i militants són conscients que si la resistència del poble palestí és derrotada, seria una derrota de la classe obrera mundial. D’aquí que molts mirin les seves organitzacions, i que molts es vegin decebuts per la falta de resposta d’aquestes.

El moviment obrer americà fa un pas al capdavant

Ha estat un sector del moviment obrer dels EUA – connectat amb un grup de congressistes que van votar contra els pressupostos militars i exigeixen un alto el foc- el que ha donat, tal vegada, el major pas endavant. Encapçalats pel poderós sindicat de la indústria de l’automòbil, la UAW, que acaba d’arrencar a les grans empreses una important pujada salarial. La UAW va presentar una crida a un alto el foc immediat en una conferència de premsa davant la Casa Blanca. «Ens vam oposar al feixisme a la Segona Guerra Mundial, ens vam oposar a la guerra de Vietnam, ens vam oposar a l’apartheid a Sud-àfrica i mobilitzem recursos sindicals en aquesta lluita», declarava un dels seus portaveus, Brandon Mancilla.

La UAW emprèn aquesta batalla juntament amb una desena de sindicats regionals i dues organitzacions estatals, el sindicat postal i el de les infermeres. El seu comunicat comú feia «una crida al president Joe Biden i al Congrés perquè pressionin per un alto el foc immediat i la fi de l’assetjament de Gaza» i assenyalava que «l’escalada de guerres i la venda d’armes no serveix als interessos de cap treballador» i que «milers d’estatunidencs s’han unit al moviment de solidaritat mundial que demana un alto el foc immediat. Ara és el torn del moviment obrer de fer sentir la seva veu i exigir un alto el foc».

Per la seva banda, el sindicat d’infermeres NNU publicava una crida: «Com a infermeres, els nostres pacients confien en nosaltres per ajudar-los i curar-los quan pateixen danys a causa de les condicions de la seva vida quotidiana. Per honrar aquesta sagrada confiança, és el nostre deure defensar el dret de tot ésser humà a una vida lliure de violència i dels traumes de la guerra». El sindicat «demana un alto el foc immediat, l’entrega d’ajuda humanitària, l’alliberament de tots els refús i la fi d’aquesta violència. Instem totes les parts que protegeixin la vida humana i la salut i el benestar dels civils tant a Israel com a Palestina».

Sin embargo, la dirección de la AFL-CIO sigue sin pronunciarse.

Pronunciaments sindicals arreu del món

Fent-se ressò de la crida dels sindicats nord-americans, «els sindicats regionals CGT, FO, FSU i Solidaires d’Ile-de-France donen suport al text signat per molts sindicats estatunidencs, inclòs l’UAW (…) Els nostres sindicats regionals de França consideren, juntament amb els sindicats estatunidencs signants del text, que és el torn del moviment obrer de fer sentir la seva veu i exigir un alto el foc. Junts, lluitem per la pau immediata, la justícia i un futur millor per als treballadors de tot el món.

Per tant, fem una crida a les nostres estructures perquè s’uneixin i prenguin iniciatives als seus llocs de treball i estudiïn les consignes dels nostres Sindicats Regionals».

Militants de 20 països africans, la majoria d’ells sindicalistes, vinculats al Comitè Internacional d’Enllaç i Intercanvis (CILE, per les seves sigles en francès), feien públic al novembre una crida: «som militants africans d’horitzons diversos, compromesos en un combat diari per la democràcia, els drets polítics i socials als nostres respectius països, contra la guerra i l’explotació, per la sobirania dels pobles. Els nostres països van viure la colonització i dominació imperialista, per això condemnem, solemnes i horroritzats, l’actual genocidi a Palestina. Són urgents l’alto el foc i l’accés a les necessitats fonamentals (cures, aigua, electricitat, alimentació, habitatge, seguretat)! Per això, exigim el cessament immediat dels bombardejos i l’aixecament sense condicions del bloqueig a la Franja de Gaza».

Pronunciaments sindicals a Espanya

La Federació de Sanitat de CCOO aprovava en el seu consell una resolució que comença així: «Alt als bombardejos d’hospitals i centres sanitaris! Alt el foc immediat i permanent! Des de la FSS‐CCOO manifestem el nostre profund rebuig a totes les formes de violència contra el poble Palestí i demanem un alto el foc immediat i permanent».

La resolució assenyala que «els hospitals, els centres sanitaris, les ambulàncies, no són, i no poden ser, en cap cas, objectius militars, s’ha de respectar el dret del personal de la sanitat a exercir la nostra feina, que és la d’atendre les persones malaltes i ferides». I conclou: «Des de la FSS‐CCOO fem una crida a tot el personal i a totes les organitzacions de la Sanitat a rebutjar amb nosaltres aquesta massacre, a mobilitzar i mobilitzar-se per un alto el foc immediat i permanent com estableix la Resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides, aprovada el 27 d’octubre de 2023, a posar fi al bloqueig i per l’alliberament de tots els refús i presoners»

Per la seva banda, el Consell Confederal de Comissions Obreres va aprovar el 13 de desembre una resolució que «denuncia el genocidi que està duent a terme l’Estat d’Israel sobre el poble palestí i exigeix a la comunitat internacional, en especial a la Unió Europea i al Govern d’Espanya, que actuïn de forma urgent amb tots els instruments al seu abast per aturar aquesta barbàrie»., i que conclou: «el Consell Confederal de CCOO fa una crida a l’afiliació, així com al conjunt de treballadors i treballadores del nostre país, que participin en les mobilitzacions convocades que exigeixen un alto el foc permanent i una pau justa i duradora«.

És imprescindible convertir les paraules en acció

Com senyalàvem al començament d’aquesta carta, per a la classe treballadora de tots els països del món el que succeeixi a Gaza és molt important. Tot i que l’amenaça de destrucció de Palestina assoleix les majors cotes i s’està intentant materialitzar ja, tots els pobles del món estan així mateix amenaçats per la barbàrie imperialista. Com explicaven ja el 1848 Marx i Engels, la lluita de classes: «per la seva forma, tot i que no pel seu contingut, la campanya del proletariat contra la burgesia comença sent nacional». La lluita del poble palestí és la lluita de tots els pobles del món. Per això, les nostres organitzacions sindicals tenen una important responsabilitat. Han de fer un pas endavant per posar-se a primera fila de l’organització de la mobilització, i portar aquesta mobilització als centres de treball.

És fonamental organitzar una mobilització central contra la massacre, per l’alto el foc, per exigir al govern que posi fi a la compra i venda d’armes, a les relacions comercials i diplomàtiques amb Israel, i els sindicats han d’ocupar un paper central en l’organització d’aquesta mobilització.

Una mobilització a Madrid es prepara per al gener. Són molts els sindicalistes que volen que les seves organitzacions es converteixin en actives organitzadores de la mateixa.

Alt el foc!

¡Alt al genocidi!

Embargament a l’enviament d’armes a l’Estat d’Israel!

Pel dret al retorn del poble palestí!

El movimiento obrero y sus organizaciones ante la masacre de Gaza

Deja un comentario

Carta Semanal 971 en catalán

Carta Semanal 971 para descargar en PDF

La operación de genocidio que viene realizando el agente del imperialismo USA, el Estado de Israel, ante los ojos de todo el mundo ha despertado una inmensa ola de solidaridad en los cinco continentes, con movilizaciones potentes y sostenidas. Una movilización que ha obligado a maniobrar a los gobiernos, que en un comienzo apoyaron, casi sin excepciones, el supuesto “derecho a defenderse” del Estado sionista, e intentaron prohibir las movilizaciones contra la masacre, así como la exhibición de banderas palestinas. Enfrentados a la movilización, muchos de ellos han ido deslizándose hasta la supuesta “equidistancia”, incluso han hecho tímidos llamamientos a un alto el fuego.

El imperialismo británico –del que tomó el relevo el imperialismo USA- colocó al Estado de Israel –con el apoyo, en un principio, del gobierno estalinista de la URSS- en el centro del Oriente Medio para disponer de una agencia política y militar que le asegurara su dominación sobre la región, rica en petróleo y por la que pasan algunas de las rutas marítimas estratégicas. Pero la entidad sionista no puede sobrevivir sin expulsar a la población palestina de su tierra, como demuestran los 75 años transcurridos desde la partición de 1948 y la inmediatamente consecutiva expulsión de la población árabe del territorio conquistado por el ejército de Israel (repetida recurrentemente desde entonces, refrendándonse la imposibilidad de la supuesta “solución de los dos Estados”). Una operación de limpieza étnica que se ha enfrentado desde el primer día a la resistencia del pueblo palestino (incluso desde antes de 1948, con la huelga general de 1936-37 a las intifadas de 1987-1993 y 2000-2005).

Para la clase trabajadora de todo el mundo, la cuestión palestina no es una cuestión menor. Muchos trabajadores y militantes son conscientes de que si la resistencia del pueblo palestino es derrotada, sería una derrota de la clase obrera mundial. De ahí que muchos miren a sus organizaciones, y que muchos se vean decepcionados por la falta de respuesta de éstas.

El movimiento obrero americano da un paso al frente

Ha sido un sector del movimiento obrero de los EE.UU. – conectado con un grupo de congresistas que votaron contra los presupuestos militares y exigen un alto el fuego- el que ha dado, tal vez, el mayor paso adelante. Encabezados por el poderoso sindicato de la industria del automóvil, la UAW, que acaba de arrancar a las grandes empresas una importante subida salarial. La UAW presentó un llamamiento a un alto el fuego inmediato en una conferencia de prensa ante la Casa Blanca. “Nos opusimos al fascismo en la Segunda Guerra Mundial, nos opusimos a la guerra de Vietnam, nos opusimos al apartheid en Sudáfrica y movilizamos recursos sindicales en esa lucha”, declaraba uno de sus portavoces, Brandon Mancilla.

La UAW emprende esta batalla junto con una decena de sindicatos regionales y dos organizaciones estatales, el sindicato postal y el de las enfermeras. Su comunicado común hacía “un llamamiento al presidente Joe Biden y al Congreso para que presionen por un alto el fuego inmediato y el fin del asedio de Gaza” y señalaba que “la escalada de guerras y la venta de armas no sirve a los intereses de ningún trabajador” y que “miles de estadounidenses se han unido al movimiento de solidaridad mundial que pide un alto el fuego inmediato. Ahora es el turno del movimiento obrero de hacer oír su voz y exigir un alto el fuego”.

Por su parte, el sindicato de enfermeras NNU publicaba un llamamiento: “Como enfermeras, nuestros pacientes confían en nosotros para ayudarlos y curarlos cuando sufren daños debido a las condiciones de su vida cotidiana. Para honrar esa sagrada confianza, es nuestro deber defender el derecho de todo ser humano a una vida libre de violencia y de los traumas de la guerra”. El sindicato “pide un alto el fuego inmediato, la entrega de ayuda humanitaria, la liberación de todos los rehenes y el fin de esta violencia. Instamos a todas las partes a que protejan la vida humana y la salud y el bienestar de los civiles tanto en Israel como en Palestina”.

Sin embargo, la dirección de la AFL-CIO sigue sin pronunciarse.

Pronunciamientos sindicales en todo el mundo

Haciéndose eco del llamamiento de los sindicatos norteamericanos, “los sindicatos regionales CGT, FO, FSU y Solidaires de Ile-de-France respaldan el texto firmado por muchos sindicatos estadounidenses, incluido el UAW (…) Nuestros sindicatos regionales de Francia consideran, junto con los sindicatos estadounidenses firmantes del texto, que es el turno del movimiento obrero de hacer oír su voz y exigir un alto el fuego. Juntos, luchamos por la paz inmediata, la justicia y un futuro mejor para los trabajadores de todo el mundo.

Por lo tanto, hacemos un llamamiento a nuestras estructuras para que se unan y tomen iniciativas en sus lugares de trabajo y estudien las consignas de nuestros Sindicatos Regionales”.

Militantes de 20 países africanos, la mayoría de ellos sindicalistas, vinculados al Comité Internacional de Enlace e Intercambios (CILE, por sus siglas en francés), hacían público en noviembre un llamamiento: “somos militantes africanos de horizontes diversos, comprometidos en un combate diario por la democracia, los derechos políticos y sociales en nuestros respectivos países, contra la guerra y la explotación, por la soberanía de los pueblos. Nuestros países vivieron la colonización y dominación imperialista, por eso condenamos, solemnes y horrorizados, el actual genocidio en Palestina. ¡Son urgentes el alto el fuego y el acceso a las necesidades fundamentales (cuidados, agua, electricidad, alimentación, vivienda, seguridad)! Por ello, exigimos el cese inmediato de los bombardeos y el levantamiento sin condiciones del bloqueo en la Franja de Gaza”.

Pronunciamientos sindicales en España

La Federación de Sanidad de CCOO aprobaba en su consejo una resolución que comienza así: “¡Alto a los bombardeos de hospitales y centros sanitarios! ¡Alto el fuego inmediato y permanente! Desde la FSS‐CCOO manifestamos nuestro profundo rechazo a todas las formas de violencia contra el pueblo Palestino y pedimos un alto el fuego inmediato y permanente”.

La resolución señala que “los hospitales, los centros sanitarios, las ambulancias, no son, y no pueden ser, en ningún caso, objetivos militares, debe respetarse el derecho del personal de la sanidad a ejercer nuestro trabajo, que es el de atender a las personas enfermas y heridas”. Y concluye: “Desde la FSS‐CCOO hacemos un llamamiento a todo el personal y a todas las organizaciones de la Sanidad a rechazar con nosotros esta masacre, a movilizar y movilizarse por un alto el fuego inmediato y permanente como establece la Resolución de la Asamblea General de las Naciones Unidas, aprobada el 27 de octubre de 2023, a poner fin al bloqueo y por la liberación de todos los rehenes y prisioneros”

Por su parte, el Consejo Confederal de Comisiones Obreras aprobó el 13 de diciembre una resolución que “denuncia el genocidio que está llevando a cabo el Estado de Israel sobre el pueblo palestino y exige a la comunidad internacional, en especial a la Unión Europea y al Gobierno de España, que actúen de forma urgente con todos los instrumentos a su alcance para detener esta barbarie”., y que concluye: “el Consejo Confederal de CCOO hace un llamamiento a la afiliación, así como al conjunto de trabajadores y trabajadoras de nuestro país, a que participen en las movilizaciones convocadas que exigen un alto el fuego permanente y una paz justa y duradera”.

Es imprescindible convertir las palabras en acción

Como señalábamos al comienzo de esta carta, para la clase trabajadora de todos los países del mundo lo que suceda en Gaza es muy importante. Aunque la amenaza de destrucción de Palestina alcanza las mayores cotas y se está intentando materializar ya, todos los pueblos del mundo están asimismo amenazados por la barbarie imperialista. Como explicaban ya en 1848 Marx y Engels, la lucha de clases: “por su forma, aunque no por su contenido, la campaña del proletariado contra la burguesía empieza siendo nacional”. La lucha del pueblo palestino es la lucha de todos los pueblos del mundo. Por eso, nuestras organizaciones sindicales tienen una importante responsabilidad. Han de dar un paso adelante para ponerse en primera fila de la organización de la movilización, y llevar esa movilización a los centros de trabajo.

Es fundamental organizar una movilización central contra la masacre, por el alto el fuego, para exigir al gobierno que ponga fin a la compra y venta de armas, a las relaciones comerciales y diplomáticas con Israel, y los sindicatos deben ocupar un papel central en la organización de esa movilización.

Una movilización en Madrid se prepara para enero. Son muchos los sindicalistas que quieren que sus organizaciones se conviertan en activas organizadoras de la misma.

¡Alto el fuego!

¡Alto al genocidio!

¡Embargo al envío de armas al Estado de Israel!

¡Por el derecho al retorno del pueblo palestino!

A on condueix l’increment desaforat de la despesa militar?

Deja un comentario

Carta Setmanal 970 per descarregar en PDF

El Senat dels EUA va aprovar dimecres passat La Llei d’Autorització de Defensa Nacional (NDAA), un pla de despesa en defensa de 886 mil milions de dòlars, recolzat pel president Joe Biden, que inclou finançament per a Ucraïna i augments salarials anuals per als militars. Aquesta llei proporciona finançament cada any per a les prioritats del Pentàgon, com entrenament i equipament per a les tropes.

Malgrat l’ambient de dur enfrontament entre els dos partits de la burgesia estatunidenca, el Senat va aprovar la legislació per votació bipartidista de 87 a 13. I ho va fer a tota pressa, per autoritzar la despesa abans de final d’any. Es tracta del que s’anomena «política d’Estat» (denominació amb la qual es camuflen els assumptes que corresponen a l’interès general de la classe dominant): el Congrés ha impulsat consecutivament durant els últims 61 anys l’imprescindible projecte de llei de despeses de defensa. «En un moment d’enormes problemes per a la seguretat global, aprovar el projecte de llei d’autorització de defensa és més important que mai», va dir dimecres en el ple del Senat el líder de la majoria, Chuck Schumer, demòcrata per Nova York. «Aprovar la NDAA ens permet mantenir la línia contra Rússia, mantenir-nos ferms contra el Partit Comunista Xinès i garantir que la defensa dels Estats Units continuï sent d’última generació en tot moment». Ara, la llei ha de passar per la Cambra de Representants, on alguns republicans ultraconservadors han amenaçat de no aprovar-la, perquè en la negociació de la norma no s’han eliminat algunes disposicions polèmiques que haurien modificat la política d’avortament del Pentàgon i alguns serveis de salut que afirmaven el gènere. També estan descontents amb una extensió temporal d’ un programa de vigilància interna inclòs en el projecte de llei. Però no hi ha dubte que obtindrà prou vots republicans per ser aprovada. Política d’ Estat.

El descomunal augment de la despesa militar als EUA té un ressò a l’altre costat de l’Atlàntic. Des del 2016, hi ha hagut un enorme increment de la despesa militar dels països de la UE. El 2022, els 27 van gastar 264.000 milions d’euros en armament (un augment del 13% sobre el 2021, una vegada descomptada la inflació). Des del 2014, les despeses militars dels països de la UE han augmentat un 62%, 102.000 milions d’euros d’increment. El 2023, segons El País, en total, els països europeus van dedicar a defensa més de 350.000 milions d’euros. Tots els països d’Europa —tret de Bòsnia i Hercegovina i la neutral Àustria— van elevar el pressupost de defensa l’any passat.

El 2022, la despesa pública per càpita en defensa a Espanya va ser de 415 euros per habitant. El 2021 havia estat de 354 euros, després es va produir un increment de la despesa pública en defensa per habitant del 17,23%, 61 euros per cadascun dels 47 milions d’habitants. En l’actualitat, segons la seva despesa pública en defensa per càpita, Espanya es troba en el lloc 35 dels 165 publicats.

L’enorme despesa dels EUA i la dels seus «aliats»

La despesa militar mundial el 2022 va ser de 2,24 bilions de dòlars (2,02 bilions d’euros), una xifra rècord que suposa un increment interanual del 3,7%, segons les dades del Sipri (Institut Internacional d’Estocolm d’Investigació sobre la Pau), que no inclouen alguns països com Corea del Nord, Síria o Eritrea. Més del 2% del PIB mundial! El 2001, la despesa militar mundial era d’1,14 milions. Per tant, en poc més de 20 anys, gairebé s’ha duplicat.

D’aquesta despesa militar mundial, la dels EUA, de 877.000 milions de dòlars, suposa més del 40% de la despesa total. La despesa militar de la Xina, que ocupa el segon lloc, amb 292.000 milions, no arriba a la tercera part del dels EUA. UU.. El de Rússia, malgrat la guerra d’Ucraïna, no arriba al 10%. El que posa de manifest el caràcter dels EUA com a gendarme mundial. La seva supremacia militar la refrenda forçant els seus teòrics aliats de l’OTAN -que en realitat actuen com a titelles seus- a incrementar brutalment la seva pròpia despesa militar, l’orientació de la qual decideix EUA.

En aquest sentit, Alemanya arribarà el 2014 a una despesa militar equivalent al 2 % del PIB, destinant 51.800 milions d’euros del seu pressupost (davant 50.000 el 2023) al qual s’afegiran 19.200 milions d’euros del «fons especial per a les Forces Armades», dotat de 100.000 milions d’euros. Els Verds alemanys han trigat poc a abandonar, des de les seves cadires governamentals, les seves proclames pacifistes. Només el grup de Sara Wagenknecht s’oposa als carrers a aquest desaforat increment.

A França, l’Assemblea Nacional va aprovar al juny una nova Llei de Programació Militar que augmenta en un 40% la despesa militar d’aquí al 2030. El país veí destinarà al seu exèrcit uns 413.000 milions d’euros durant els pròxims set anys. És a dir, incrementarà la despesa militar dels 49.000 milions de l’any passat a uns 69.000 al final d’aquesta dècada. 408 diputats hi han votat a favor (el bloc macronista, els representants dels Republicans -afins al PP- i de la ultradreta de Marine Le Pen), 53 s’han abstingut (comunistes, socialistes i ecologistes). Només els 87 diputats de la França Insumisa hi van votar en contra.

El «govern progressista» espanyol i la despesa militar

A Espanya, la despesa militar tampoc ha cessat d’augmentar. Sota el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, l’Estat dedica anualment a l’exèrcit el doble de pressupost que fa dues dècades. Des del 2019, el Govern de Sánchez ha compromès més de 82.700 milions d’euros en despesa militar —incloent-hi despeses militars de tots els ministeris—, 20.000 milions més que en l’última legislatura de Rajoy i 40.000 milions més que en la segona presidència de José María Aznar.

Segons el Centre Delàs per la Pau, si s’utilitza el criteri de la mateixa OTAN per discernir que partides constitueixen despesa militar i quines no, «Espanya no dedica l’1% del PIB a les despeses militars», tal com afirma Defensa, sinó que va assolir un 1,98% el 2022 (24.759 milions) i assolirà el 2,17% el 2023. Per a Juan Carlos Rojas, del Col·lectiu Tortuga, el govern actual «perpetua una pràctica vergonyant d’opacitat, ocultació i augment per sota de la taula de la despesa militar pressupostada».

Assenyalem que, entre el 25 de juliol de 2023 i el 10 d’octubre, el govern en funcions va celebrar nou consells de ministres. En tots ells, s’han aprovat importants sumes de despesa militar extra per als pròxims anys: en total, 16.543 milions d’euros. La xifra supera tot el pressupost inicial del Ministeri de Defensa per al 2023: 12.827 milions. En el que va de 2023, la despesa militar extra aprovada en els Consells de Ministres supera els 28.700 milions d’euros.

Resulta patètica la situació dels ministres d’Esquerra Unida, del PCE, dels Comuns, de Podem (fins fa poc), de Sumar, que se sentin en un govern que aprova una reunió després d’una altra despesa militar i compres d’armaments amb la seva aprovació, per més que, fora del Consell de Ministres, diguin oposar-s’hi.

Més despesa militar, més guerres

Per més que la propaganda el dissimuli, per més que els ministeris de la guerra s’anomenin ara «de Defensa», la Història demostra clarament que l’increment de la despesa militar condueix a la guerra.

Hi ha un «Fons Europeu de Suport a la Pau», presentat com «un instrument per al finançament d’accions de la Unió Europea encaminades al manteniment de la pau, la prevenció de conflictes i l’enfortiment de la seguretat internacional», però que ha subministrat a Ucraïna més de 7.000 milions d’euros per a armament.

La guerra d’Ucraïna, que segueix devorant milers de vides de joves russos i ucraïnesos cada setmana, la guerra que lliura l’exèrcit d’Israel -en realitat un autèntic genocidi-, braç armat de l’imperialisme USA a Orient Mitjà, així com la resistència palestina i dels pobles al llarg i ample del món, demostren l’atinat de la caracterització de Lenin sobre l’imperialisme «època de guerres i revolucions».

Guerres contra els nens, contra la població civil, contra els hospitals, contra els periodistes. Només la mobilització unida de la població treballadora, amb les seves organitzacions, pot canviar aquesta perspectiva de barbàrie. Mirem els mateixos EUA, on, en aquesta situació de barbàrie armamentística, un raig d’esperança s’obre, quan un sector important del moviment obrer nord-americà, encapçalat per la UAW (poderós sindicat de l’automòbil, que acaba d’arrencar substancials pujades salarials), es manifestaven davant la Casa Blanca exigint l’alto el foc a Gaza l’endemà del vot al senat, amb el suport de congressistes de la DSA del Partit demòcrata. A la UAW s’hi han sumat ja diverses unions regionals, així com dos sindicats nacionals: el sindicat postal i el d’infermeres.

Declaració Final del Desè Congrés Mundial de la Quarta Internacional

Deja un comentario

Carta Setmanal 969 per descarregar en PDF

El X Congrés del IV Internacional s’ha celebrat la setmana passada. Reproduïm en aquesta edició de la Carta Setmanal la declaració final aprovada pel Congrés

Declaració Final del Desè Congrés Mundial de la Quarta Internacional

Als militants que a escala internacional busquen les vies i els mitjans de resistència a la política destructora de l’imperialisme:

Només obrir-se la primera jornada del X Congrés Mundial de la IV Internacional, delegats i convidats van aprovar conjuntament la següent moció d’urgència:

«Una guerra genocida i una neteja ètnica estan en curs a Gaza i Cisjordània.

Qui n’és responsable?

El X Congrés Mundial de la Quarta Internacional condemna l’Estat d’Israel com a responsable.

El X Congrés Mundial de la Quarta Internacional condemna el govern de Joe Biden que, en nom de l’imperialisme estatunidenc, finança, arma i dóna suport diplomàticament els crims de l’Estat d’apartheid d’Israel. El Congrés Mundial de la IV Internacional condemna els còmplices europeus de l’imperialisme.

El X Congrés Mundial de la Quarta Internacional denuncia la responsabilitat dels governs àrabs que, mentre diuen ser «germans» del poble palestí i estar al seu costat, en realitat capcionen o recolzen el genocidi comès per l’Estat d’Israel.

El X Congrés Mundial de la IV Internacional expressa la seva indignació davant l’actitud dels dirigents de les grans organitzacions obreres i populars que, més enllà de les seves declaracions, en els fets no fan res per salvar el poble palestí amenaçat d’extermini.

El X Congrés Mundial de la IV Internacional, incondicionalment solidari amb el poble palestí, es dirigeix als treballadors i als pobles del món:

– Alt als bombardejos!

– Aixecament incondicional del bloqueig de Gaza!

Aprovat per unanimitat pel Congrés».

Durant aquests tres dies de Congrés, escoltem militants d’Àsia, Àfrica, Europa, Estats Units, Orient Mitjà, el Carib i Amèrica Llatina, tots els quals van posar al centre dels seus discursos la lluita contra la barbàrie i els mitjans i les formes de resistir-hi. Els tres dies transcorreguts des de l’aprovació de la nostra moció confirmen malament el que escrivim: Gaza i Palestina estan sent sotmeses a una guerra genocida i és tota la humanitat la que està en perill.

Els esdeveniments a Palestina expressen el que suposa el manteniment del sistema capitalista a escala mundial: la barbàrie i la guerra.

Aquest sistema amenaça tota la humanitat. Amenaça el medi ambient amb la desforestació, la contaminació de l’aire i de l’aigua, la clordecona, la successió de catàstrofes… Des de l’esclat de la guerra a Ucraïna, la crisi econòmica i la inflació fan estralls, alimentades per l’especulació i el saqueig de les multinacionals que competeixen ferotgement a escala mundial. La indústria armamentística obté cada dia beneficis més enormes, mentre els pressupostos militars creixen exponencialment. Aquest augment dels pressupostos militars està provocant retallades dràstiques en els pressupostos socials, com la sanitat, l’educació, les pensions. Els beneficis mai han estat tan alts, mentre que els treballadors i els pobles han de patir un empobriment generalitzat. La pobresa i la precarietat laboral no deixen de créixer a escala mundial. L’imperialisme i la seva política de saqueig estan llançant milions de persones a les vies de l’exili, fugint de les guerres, la precarietat i la fam. Alhora, les «contrareformes», destruint el conquerit durant dècades de lluita de classes, colpegen brutalment les classes treballadores i les poblacions.

L’imperialisme i els governs que se li sotmeten són responsables de la situació a Palestina, com la d’Ucraïna. L’imperialisme estatunidenc ha intentat constantment tancar Rússia per posar-la de genolls, i després atacar la Xina i qüestionar la seva posició econòmica al mercat mundial.

El manteniment del sistema capitalista condueix a un saqueig cada vegada més gran -a l’Àfrica en particular, a guerres i al debilitament de la sobirania nacional, com ho demostra l’exemple dels països llatinoamericans sotmesos a una explotació salvatge amb el suport de governs sotmesos a l’imperialisme.

Per arrossegar totes les forces existents en l’acompanyament d’aquesta política destructiva, els governs intenten, per tots els mitjans, dur a terme la «unitat nacional». Cap veu independent i que no accepti sotmetre’s escapa a la repressió, la denúncia i la calúmnia. Cal constatar que la majoria dels dirigents de les grans organitzacions que es reivindiquen de la classe obrera miren cap a una altra banda en la majoria dels casos i recolzen així aquesta política, no sense contradiccions i elements de resistència en el si d’ aquestes organitzacions, ja que en diversos països, les organitzacions sindicals o polítiques tracten de preservar la independència de classe en una línia de ruptura amb l’ imperialisme.

A escala mundial, desenes de milions de treballadors i pobles de tots els continents s’aixequen contra l’esclafament del poble palestí. Aquestes manifestacions massives, que tenen lloc sense cap convocatòria per part de les grans organitzacions obreres, estan qüestionant els seus propis governs, accentuant al seu torn les contradiccions en el seu si. Doncs la línia divisòria respecte de l’esclafament de Palestina està estreta i directament lligada a la lluita per la defensa de les conquestes i les fites, producte de dècades de lluita de classe, qüestionats per aquests governs. Està estretament lligada a la lluita dels pobles per la seva sobirania nacional, com es pot veure a l’Àfrica subsahariana en la mobilització contra l’antiga potència colonitzadora.

Llancem un crit d’alarma: la humanitat sencera està amenaçada.

El X Congrés Mundial de la IV Internacional, obert a militants de diferents orígens polítics, decideix dirigir-se als milers i milers que arreu i a tot els continents tracten de resistir a la barbàrie capitalista, com ho indica la crida de dirigents polítics i sindicals de 20 països africans. Aquests milers aspiren a organitzar-se a escala internacional contra el capital que engendra la barbàrie.

Proposem que més enllà de les fronteres i els nostres diferents orígens polítics, ens ajuntem de manera urgent per constituir junts un pol de resistència a escala mundial en una línia de ruptura amb l’imperialisme.

Aprovada per unanimitat el 7 de desembre de 2023

¿A dónde conduce el incremento desaforado del gasto militar?

Deja un comentario

Carta Semanal 970 en catalán

Carta Semanal 970 para descargar en PDF

El Senado de los EE.UU. aprobó el miércoles pasado La Ley de Autorización de Defensa Nacional (NDAA), un plan de gasto en defensa de 886 mil millones de dólares, apoyado por el presidente Joe Biden, que incluye financiación para Ucrania y aumentos salariales anuales para los militares. Esa ley proporciona financiación cada año para las prioridades del Pentágono, como entrenamiento y equipamiento para las tropas.

A pesar del ambiente de duro enfrentamiento entre los dos partidos de la burguesía estadounidense, el Senado aprobó la legislación por votación bipartidista de 87 a 13. Y lo hizo a toda prisa, para autorizar el gasto antes de fin de año. Se trata de lo que se llama “política de Estado” (denominación con la que se camuflan los asuntos que corresponden al interés general de la clase dominante): el Congreso ha impulsado consecutivamente durante los últimos 61 años el imprescindible proyecto de ley de gastos de defensa. «En un momento de enormes problemas para la seguridad global, aprobar el proyecto de ley de autorización de defensa es más importante que nunca», dijo el miércoles en el pleno del Senado el líder de la mayoría, Chuck Schumer, demócrata por Nueva York. «Aprobar la NDAA nos permite mantener la línea contra Rusia, mantenernos firmes contra el Partido Comunista Chino y garantizar que la defensa de Estados Unidos siga siendo de última generación en todo momento». Ahora, la ley debe pasar por la Cámara de Representantes, donde algunos republicanos ultraconservadores han amenazado con no aprobarla, porque en la negociación de la norma no se han eliminado algunas disposiciones polémicas que habrían modificado la política de aborto del Pentágono y algunos servicios de salud que afirmaban el género. También están descontentos con una extensión temporal de un programa de vigilancia interna incluido en el proyecto de ley. Pero no cabe duda de que obtendrá suficientes votos republicanos para ser aprobada. Política de Estado. Sigue leyendo →

Declaración final del X Congreso Mundial de la IV Internacional

Deja un comentario

Carta Semanal 969 en catalán

Carta Semanal 969 para descargar en PDF

El X Congreso del IV Internacional se ha celebrado la semana pasada. Reproducimos en esta edición de la Carta Semanal la declaración final aprobada por el Congreso

Declaración final del X Congreso Mundial de la Cuarta Internacional

A los militantes que a escala internacional buscan las vías y los medios de resistencia a la política destructora del imperialismo:

Nada más abrirse la primera jornada del X Congreso Mundial de la IV Internacional, delegados e invitados aprobaron conjuntamente la siguiente moción de urgencia:

«Una guerra genocida y una limpieza étnica están en curso en Gaza y Cisjordania. Sigue leyendo →