Archivo de la etiqueta: movimiento obrero

A treinta años de la disolución de la URSS

Carta Semanal 867 en catalán

Carta Semanal 867 para descargar en PDF

Ni fracaso ni fin de ciclo: aportaciones de la experiencia soviética para la lucha de la clase trabajadora hoy

Tras el derribo del muro de Berlín el 9 de noviembre de 1989, los acontecimientos se sucedieron rápidamente en los países del bloque soviético y en la propia URSS, en donde culminan en diciembre de 1991. El día 25, Gorbachov dimite como presidente de la Unión Soviética y transfiere la condición de jefe de Estado a Borís Yeltsin, presidente de Rusia. El día siguiente se autodisuelve el Sóviet Supremo, sellándose así la desaparición de la URSS como Estado, que había sido creado sesenta y nueve años antes, el 30 de diciembre de 1922 (setenta y cuatro años desde el triunfo de la Revolución de octubre). Sigue leyendo

A trenta anys de la dissolució de la URSS

Carta Setmanal 867 per descarregar en PDF

Ni fracàs ni fi de cicle: aportacions de lexperiència soviètica per a la lluita de la classe treballadora avui

 Després de l’enderrocament del mur de Berlín el 9 de novembre de 1989, els esdeveniments es van succeir ràpidament als països del bloc soviètic ia la mateixa URSS, on culminen el desembre de 1991. El dia 25, Gorbatxov dimiteix com a president de la Unió Soviètica i transfereix la condició de cap d’Estat a Borís Ieltsin, president de Rússia. El dia següent s’autodissol el Soviet Suprem, segellant així la desaparició de l’URSS com a Estat, que havia estat creat seixanta-nou anys abans, el 30 de desembre de 1922 (setanta-quatre anys des del triomf de la Revolució d’octubre).

Des del punt de vista de la classe capitalista, la implosió de l’URSS és motiu d’alegria, perquè desapareix un referent per a la classe obrera a escala mundial. Encara que és fraudulenta la seva propaganda que aquesta desaparició demostra el fracàs inevitable de tota pretensió emancipatòria, la realitat és que per als explotadors resulta un alleugeriment la dissolució del primer Estat obrer de la història, salvant la breu experiència de la Comuna de París el 1871. Però l’Estat obrer que es dissol el 1991 era molt diferent del que s’havia constituït inicialment, el 1917, proclamat com a Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques cinc anys després.

Per contra, des de la perspectiva de la majoria de la població, que és la classe treballadora, l’experiència soviètica és un procés que aporta ensenyaments importants. Lliçons que no tenen a veure amb la nostàlgia, sinó amb la constatació que només a partir de la liquidació de la base material de l’opressió, la propietat privada dels grans mitjans de producció, es va fer possible resoldre de manera immediata qüestions decisives com la sortida de la I Guerra Mundial o el repartiment de la terra fins aleshores latifundista. I es va començar a encaminar una autèntica transició socialista que, entre moltes altres fites, va fer passos decisius en la plena igualtat entre dones i homes, com en cap altre moment.

Aleshores era la barbàrie capitalista la que havia provocat la guerra mundial, de manera anàloga a com avui aquesta barbàrie és la causa d’un procés cada vegada més sistemàtic de destrucció de forces productives (la crisi, el saqueig dels recursos naturals i, sobretot) , la desvalorització de la força de treball i la consegüent precarització vital de la majoria de la població). En particular, de cap manera no es pot entendre la dimensió de la pandèmia -així com la seva utilització per imposar més regressió econòmica i política- si no és partint de la seva condició de resultat de la crisi del capitalisme i les destructives polítiques econòmiques que inevitablement l’acompanyen , com el desmantellament dels sistemes públics de salut o la investigació farmacèutica regida per l’objectiu únic del guany i cada cop més a curt termini.

L’Estat que emana de la Revolució i les fites que fa possible

Cap Estat burgès no pot resoldre els problemes de la majoria. És així per definició i es constata empíricament. Perquè aquests problemes procedeixen de la dominació burgesa, la base material de la qual, l’explotació, ha d’augmentar necessàriament per contrarestar -finalment de manera infructuosa- les contradiccions creixents de l’acumulació capitalista. Ho patim després de cada procés electoral en què, més enllà de la il·lusió que pugui despertar en certs sectors tal resultat, tot nou govern que se subordina a les exigències del capital i les seves institucions (en particular l’FMI i l’OTAN, de els que la UE és simple apèndix) actua contra els interessos de la classe treballadora. Fer-ho a favor seu implicaria situar-se en una posició de ruptura,

El triomf de la Revolució russa a l’octubre del 1917 significa la dissolució del vell Estat burgès, oligàrquic, subordinat a l’imperialisme de les potències dominants[1]. I la constitució d’un nou Estat que expressa la liquidació de la dominació de les classes explotadores, la base material de les quals ha desaparegut amb l’expropiació dels grans mitjans de producció i entre ells el latifundi. A més, els Estats de les classes explotadores es recolzen també en altres organitzacions reaccionàries com ho són en particular les religions, com s’expressava llavors a Rússia a la ingerència de l’Església ortodoxa o avui aquí a la ingerència de l’Església catòlica.

És per tant la constitució de l’Estat obrer, un Estat de la classe obrera i també de la pagesia pobra, cosa que fa possible una sèrie de mesures tan importants com ho són les dues que es prenen en les primeres vint-i-quatre hores, des de la resolució sobre la formació del govern obrer i camperol: el decret de la pau i el decret de la terra. Immediatament, vuit dies després, la Declaració de Drets dels Pobles de Rússia que inclou el dret dautodeterminació. Encara el 1917, és a dir, en els dos primers mesos del nou Estat, es promulguen, entre molts altres, decrets que posen l’organització econòmica sota control de la majoria i al seu servei: control obrer de la producció, contra l’especulació i els especuladors , de nacionalització dels bancs i la cancel·lació de préstecs estatals, supressió de les herències, de durada del treball, del límit d’edat i la feina de les dones i, molt destacadament, de la nacionalització del comerç exterior. També de defensa de la revolució i de l’internacionalisme, com ara els decrets de formació de l’Exèrcit Roig d’Obrers i Camperols, de la milícia obrera i de suport material a la revolució mundial. I de contingut democràtic, igualitari, amb els decrets de dret de revocació, de la premsa, de l’educació popular i de l’eradicació de l’analfabetisme, del matrimoni civil i el divorci, de l’abolició de les categories i els graus civils, de la llibertat de consciència i la separació de les esglésies de lEstat. També de defensa de la revolució i de l’internacionalisme, com ara els decrets de formació de l’Exèrcit Roig d’Obrers i Camperols, de la milícia obrera i de suport material a la revolució mundial. I de contingut democràtic, igualitari, amb els decrets de dret de revocació, de la premsa, de l’educació popular i de l’eradicació de l’analfabetisme, del matrimoni civil i el divorci, de l’abolició de les categories i els graus civils, de la llibertat de consciència i la separació de les esglésies de lEstat. També de defensa de la revolució i de l’internacionalisme, com ara els decrets de formació de l’Exèrcit Roig d’Obrers i Camperols, de la milícia obrera i de suport material a la revolució mundial. I de contingut democràtic, igualitari, amb els decrets de dret de revocació, de la premsa, de l’educació popular i de l’eradicació de l’analfabetisme, del matrimoni civil i el divorci, de l’abolició de les categories i els graus civils, de la llibertat de consciència i la separació de les esglésies de lEstat.

Un llistat veritablement impactant, sobretot si es mira des de la perspectiva actual, quan la major part del contingut d’aquests decrets continuen sent aspiracions insatisfetes. El novembre de 1920 es promulga el decret de protecció de la salut de les dones, que inclou el dret que les dones utilitzin els mitjans tècnics per controlar-ne la reproducció, en particular amb l’avortament. Una cosa que encara avui no està garantida a molts països (Stalin ho prohibiria el 1936, mostrant-se també en això el seu caràcter contrarevolucionari). Tot això és el resultat d’un Estat obrer, com dèiem, un Estat que no està lligat a la propietat privada dels grans mitjans de producció, sinó que, al contrari, n’expressa l’expropiació.

La degeneració burocràtica no era inevitable

Òbviament, la presa del poder concretada en la creació d’un Estat obrer no completa el pas a una societat comunista, encara que sí que suposa una enorme palanca per a la transició socialista cap a ella. N’és una prova els avenços que suposen els decrets esmentats en tots els àmbits, en particular en l’alfabetització o en la lluita per l’emancipació de la dona de l’opressió patriarcal i pels drets nacionals dels pobles que integraven la unió, com a part del procés general d‟emancipació social de tota forma d‟opressió.

Progressar en el procés de transició exigeix ​​un augment de la productivitat que permeti el desenvolupament de les forces productives. Però Rússia era una economia endarrerida i dependent que, a més, patia la devastació de la guerra mundial i sobre la qual es va llançar una “guerra civil” contra la revolució, de forma immediata, per part de les potències imperialistes, recolzant les restes del vell exèrcit tsarista convertit en exèrcit blanc. A més, i això és decisiu, el mètode marxista havia identificat el contingut internacional de la lluita de classes, encara que mantingués formes nacionals (com expliquen el mateix Marx i Engels al Manifest del Partit Comunista el 1848). En altres paraules, tota il·lusió de completar el socialisme en un sol país era i és aliena al marxisme i per tant al bolxevisme. Però Rússia queda aïllada per les derrotes dels processos revolucionaris que tenen lloc al final de la guerra mundial, en particular a Alemanya i que es completen amb la xinesa (que no es deuen a manca de combativitat del proletariat, sinó de la debilitat del partit i, en particular a la Xina sota la influència de la burocratització de la Internacional Comunista, a més de la traïció de la direcció socialdemòcrata a Alemanya). Les dificultats impedien treure ràpidament la població de la misèria ia més hi havia altres obstacles polítics i culturals, en particular aquests. I tot es retroalimentarà provocant una mena de tempesta perfecta que decantarà la degeneració burocràtica. en particular a Alemanya i que es completen amb la xinesa (que no es deuen a falta de combativitat del proletariat, sinó de la debilitat del partit i, en particular a la Xina sota la influència de la burocratització de la Internacional Comunista, a més de la traïció de la direcció socialdemòcrata a Alemanya). Les dificultats impedien treure ràpidament la població de la misèria ia més hi havia altres obstacles polítics i culturals, en particular aquests. I tot es retroalimentarà provocant una mena de tempesta perfecta que decantarà la degeneració burocràtica. en particular a Alemanya i que es completen amb la xinesa (que no es deuen a falta de combativitat del proletariat, sinó de la debilitat del partit i, en particular a la Xina sota la influència de la burocratització de la Internacional Comunista, a més de la traïció de la direcció socialdemòcrata a Alemanya). Les dificultats impedien treure ràpidament la població de la misèria ia més hi havia altres obstacles polítics i culturals, en particular aquests. I tot es retroalimentarà provocant una mena de tempesta perfecta que decantarà la degeneració burocràtica. Les dificultats impedien treure ràpidament la població de la misèria ia més hi havia altres obstacles polítics i culturals, en particular aquests. I tot es retroalimentarà provocant una mena de tempesta perfecta que decantarà la degeneració burocràtica. Les dificultats impedien treure ràpidament la població de la misèria ia més hi havia altres obstacles polítics i culturals, en particular aquests. I tot es retroalimentarà provocant una mena de tempesta perfecta que decantarà la degeneració burocràtica.

Quan una alcova individual, una alimentació suficient, un vestit adequat encara no són accessibles més que a una petita minoria, milions de buròcrates, grans o petits, intenten aprofitar-se del poder per assegurar el seu propi benestar. Per això l’immens egoisme d’aquesta capa social, la seva forta cohesió, la por al descontentament de les masses, la seva obstinació sense límits en la repressió de tota crítica i, per fi, la seva adoració hipòcritament religiosa al “cap” que encarna i defensa els privilegis i el poder dels nous amos (Trotsky, La revolució traïda).

Des de molt aviat, tant Lenin com Trotski havien alertat del risc de burocratització, que es constituís una capa de buròcrates que poguessin parasitar els avenços de la revolució (en textos com el Testament o Més val poc i bo el primer o El nou curs o Carta a una assemblea del partit el segon). Durant els anys vint té lloc una pugna que s’expressa també, en part, en una discussió teòrica coneguda com a “debat dels anys vint”. El 1924 Bukharin encunya l’expressió “socialisme en un sol país”, que el 1925 fa seva Stalin. És la negació de la noció de revolució permanent que abans de Trotski el 1904 -i de Lenin el 1905- ja havien formulat Marx i Engels des del 1845 a La sagrada família. Amb aquest mantra es va preparant una gegantina operació propagandística orientada a justificar l’eliminació de tota escletxa democràtica, cosa que es concreta el 1927 amb l’expulsió de Trotski del partit i de seguida de tota l’oposició d’esquerra. Amb la posterior expulsió de l’oposició de dreta es culmina el procés de destrucció del centralisme democràtic (plena llibertat d’acció sota la premissa de plena llibertat de discussió), que se segellarà a les pantomimes de judicis que van ser els sinistres Processos de Moscou ja a els anys trenta, contra la vella guàrdia bolxevic i també contra una part de la pròpia burocràcia.

Hi ha una conclusió decisiva de tot això: la burocratització no era inevitable. No hi ha cap llei social que determini que, necessàriament, tota experiència revolucionària, emancipatòria, de manera inevitable degenerarà. L’única manera de sostenir això seria sobre la base que “l’ésser humà és així, egoista, mesquí”. Però l’ésser humà no és de cap manera descontextualitzat del marc social on viu. És clar que la transició a una altra societat és complicada, però no impossible. A més, la perspectiva del socialisme no és un desig sinó una necessitat. Diguem-ho clarament: l’engendre que tota revolució serà traïda és pura propaganda, orientada a sembrar resignació a la classe treballadora, mitjançant el conte, de terror, que no hi ha alternativa al capitalisme.

La decantació de la complexa situació a favor de la degeneració burocràtica es va deure, per tant, a les circumstàncies específiques de l’URSS. L’endarreriment impedeix una millora generalitzada de les condicions de vida de tota la població, de manera que la pugna distributiva continua vigent. I les condicions polítiques i culturals no arriben a ser un parapet davant de la pressió burocratitzant. A més, hi ha altres aspectes com la modificació de la composició social del partit bolxevic, els que es poden identificar retrospectivament com a “errors” de l’oposició, la mort de Lenin, etc.

En aquest context, es consolida una capa amb interessos propis, els seus privilegis, que domina mitjançant el terror. És la burocràcia, que té una condició inevitablement contradictòria, perquè els seus privilegis procedeixen del desenvolupament que fa possible la revolució, de manera que haurien de protegir-la, però l’única manera de fer-ho efectivament seria mitjançant la seva extensió internacional, cosa que suposaria l’onada que escombraria a la pròpia burocràcia. Per això, és la base material de la burocràcia, els seus interessos particulars, la que inevitablement la converteix en contrarevolucionària, com efectivament es verifica a la Revolució xinesa el 1925-27 oa l’espanyola el 1934 i el 1936-37. I, d’una manera més àmplia, el 1945 amb la traïció als processos revolucionaris en curs mitjançant la seva col·laboració amb l’imperialisme nord-americà segellada a les conferències de Ialta i Postdam entre d’altres. I alhora el seu caràcter contrarevolucionari assenyala els seus límits, que condueixen inexorablement a un dilema: o bé els treballadors duen a terme una revolució política que, desempallegant-se de la burocràcia, permeti preservar les conquestes de la revolució avançant en la seva extensió mundial; o bé la burocràcia acabarà restaurant el capitalisme. Com ho explica Trotski el 1936, a La revolució traïda, “devorarà el buròcrata a l’Estat obrer, o la classe obrera el netejarà de buròcrates?”. o bé els treballadors duen a terme una revolució política que, desembarassant-se de la burocràcia, permeti preservar les conquestes de la revolució avançant en la seva extensió mundial; o bé la burocràcia acabarà restaurant el capitalisme. Com ho explica Trotski el 1936, a La revolució traïda, “devorarà el buròcrata a l’Estat obrer, o la classe obrera el netejarà de buròcrates?”. o bé els treballadors duen a terme una revolució política que, desembarassant-se de la burocràcia, permeti preservar les conquestes de la revolució avançant en la seva extensió mundial; o bé la burocràcia acabarà restaurant el capitalisme. Com ho explica Trotski el 1936, a La revolució traïda, “devorarà el buròcrata a l’Estat obrer, o la classe obrera el netejarà de buròcrates?”.

La resta és coneguda, el paper contrarevolucionari de l’estalinisme, el corrent polític que expressa la burocràcia soviètica destruint la Internacional Comunista constituïda el març de 1919, sota el lideratge de dirigents de la talla de Lenin i Trotski en unes condicions veritablement adverses, enmig de la guerra civil. Aleshores, la política que es va establir va ser la lluita pels fronts únics. La burocratització va abandonar aquesta orientació, per decantar-se pel sectarisme que va portar primer al sinistre Tercer període de divisió de la classe obrera i després a la col·laboració oberta de classes, amb els fronts populars. Val la pena sobre això transcriure un breu fragment de l’entrevista que Howard, un periodista nord-americà, li fa a Stalin el 1936:

  • Howard: La seva declaració significa que la Unió Soviètica ha abandonat fins a cert punt els seus plans i intencions de dur a terme la revolució mundial?
  • Stalin: Nosaltres mai no vam tenir aquests plans i intencions (…) Això és el fruit d’un malentès.

Aquesta posició il·lustra bé la justesa de la decisió de constituir la IV Internacional el 1938, que a més es ratifica amb la decisió de Stalin de dissoldre la III Internacional el 1943, com a senyal de bona voluntat cap a les potències imperialistes, específicament Estats Units i Regne Unit , amb què s’afanya a repartir-se el petroli persa a la Conferència de Teheran.

Què ens ensenya l’experiència soviètica

La dissolució de l’URSS per la burocràcia estalinista tot just fer trenta anys era la d’un Estat obrer, sí, però enormement degenerat. No l’Estat obrer creat sota el lideratge de Lenin, Trotski i altres, sinó la seva negació. Però això no vol dir que l’experiència soviètica completa no aporti ensenyaments.

El capitalisme no és que condueixi a la barbàrie, sinó que ja ens hi té instal·lats. La maquinària voraç del capital arrasa amb tot i en particular amb les condicions de vida que històricament havia aconseguit arrencar la classe treballadora. Però la classe treballadora i els pobles no renuncien a les seves aspiracions legítimes, que es concreten en una vida digna, d’acord amb les possibilitats que la productivitat aporta. De manera que l’explosivitat social no remetrà, del que donen bona prova les múltiples expressions de resistència que esclaten per tot arreu.

Cap il·lusió pot dipositar-se que els greus problemes socials es resolguin en el marc dels Estats burgesos, cosa que posa sobre la taula la perspectiva socialista no com a desig sinó com a necessitat. Per què hi ha esclats revolucionaris que triomfen i altres que no? L´experiència soviètica ofereix una lliçó importantíssima sobre la presa del poder i la conformació d´un Estat obrer, a partir dels òrgans de representació obrera que eren els soviets, embrions d´un poder no burgès. Però no només això, també del paper insubstituïble del partit revolucionari, que només ho podrà ser plenament si es basa en el centralisme democràtic. Per descomptat, no es tracta que doni una recepta, un algorisme matemàtic aplicable igual en tots els casos. Sí algunes lliçons importants que, de qualsevol manera,

Des del punt de vista de què fer una vegada pres el poder, tampoc no hi ha cap recepta universal. Però sí que es pot aprendre d’aquesta experiència, la que va arribar més a avançar en la transició socialista, encara que això es revertís posteriorment. En particular, la necessitat d’un desenvolupament de les forces productives que es duguin a terme en connexió amb els avenços polítics i culturals, amb una orientació internacionalista, d’acord amb el caràcter internacional del capitalisme avui.

Encara que només fos per això, com sí que es pot aprendre d’aquesta experiència i molt, queden delatats els qui pretenen que s’oblidi, qualificant-la de fracàs, obertament o dissimulant-ho amb la forma de “fi de cicle”. Si va fracassar és perquè hauria pogut triomfar, però aleshores, quin hauria pogut ser aquest triomf? La culminació de la transició socialista allà, aconseguint-se només en aquest país el comunisme? Això no té ni cap ni peus. Final d’un cicle? Com si la lluita de classes admetés treves!

“Lenin, Trotski i els seus amics van ser els primers (…) poden clamar (…) Jo goso!” (Rosa Luxemburg)

No és només això, avui, davant de tota la propaganda que pretén sepultar l’experiència revolucionària com a referent per a la lluita actual, diem amb Rosa Luxemburg que:

(…) en el moment actual, quan ens esperen lluites decisives a tot el món, la qüestió del socialisme va ser i continua sent el problema més candent de lèpoca. No es tracta de tal qüestió tàctica secundària, sinó de la capacitat d’acció del proletariat, de la seva força per actuar, de la voluntat de prendre el poder del socialisme com a tal. En això, Lenin, Trotski i els seus amics van ser els primers, els que van anar al capdavant com a exemple per al proletariat mundial; són encara els únics, fins ara, que poden clamar amb Hutten[2]“Jo vaig gosar!” Això és l’essencial i durable en la política bolxevic. En aquest sentit, és l’immortal guardó històric d’haver encapçalat el proletariat internacional en la conquesta del poder polític i la ubicació pràctica del problema de la realització del socialisme, d’haver fet un gran pas endavant en la pugna mundial entre el capital i el treball. A Rússia només es podia plantejar el problema. No es podia resoldre. I en aquest sentit, el futur a tot arreu pertany al “bolxevisme”. (…)

Sabem que el que toca ara, el dia a dia, és la lluita per les reivindicacions immediates de la classe treballadora: contra els acomiadaments i la precarietat, per la preservació del poder de compra, la defensa del sistema públic de pensions, un ensenyament i sanitat públiques de qualitat, etc. Però la lluita no s’esgota. Davant la constatació de la impossibilitat que siguin satisfetes en el capitalisme, la lluita continua i és en ella on s’organitza la classe, en el camí cap a l’horitzó inequívoc que hi ha alternativa, la del socialisme. Camí per al qual l’experiència soviètica continua sent una font d’aprenentatge enorme, perquè les conquestes d’octubreestan vives com a referent, són patrimoni de la humanitat; cal no oblidar que l’existència de l’URSS va ajudar la classe obrera a escala mundial, ia Europa en particular, a aconseguir avenços importants.

[1] Les causes del triomf de la revolució, que per raó d’espai no es poden abordar aquí, estan molt ben explicades a la conferència que fa Trotski a Copenhaguen el 1932, publicada en castellà sota el títol “Què va ser la Revolució Russa?”.

[2] Escriptor del segle XVI, partidari de la Reforma protestant.

Contraponer derechos sociales y derechos democráticos, ¿a quién beneficia?

(Publicado en la Carta Semanal 720ver en catalán)

La semana pasada, el diputado de Esquerra Republicana de Catalunya, Jordi Salvador, dialogaba en Sevilla, en un acto convocado por Información Obrera sobre la situación de las pensiones públicas y el papel del Pacto de Toledo, con trabajadores y pensionistas de Sevilla. El diputado de ERC no ocultó en ningún momento su defensa de la independencia de Cataluña, lo que en ningún momento obstaculizó un debate que fue intenso y fraternal (y que duró hasta que los empleados del centro en que se celebraba anunciaron el cierre). En ese debate, varios dirigentes de la Coordinadora de Pensionistas de Sevilla y el diputado de ERC debatieron, en el mismo plano, sobre la defensa de un patrimonio común de la clase trabajadora, tanto en Sevilla como en Tarragona, y en el resto del Estado: cómo defender el sistema público de pensiones frente a los ataques del capital financiero que lo tiene en su punto de mira.

Sigue leyendo