Archivo de la etiqueta: #resistencia

La resistència dels pobles d’Europa davant la catàstrofe

Carta Setmanal 898 per descarregar en PDF

La guerra oberta desfermada a Europa després de la brutal invasió d’Ucraïna per part de l’exèrcit de Putin ha estat la gota que ha desbordat el got de totes les crisis acumulades. Perquè ni la destrucció d’ocupació i forces productives, ni el desastre sanitari agreujat per la pandèmia, ni la ruptura de subministraments, ni els atacs a totes les conquestes socials com les pensions, els salaris o els convenis col·lectius, ni la inflació galopant van començar el 24 de febrer… En aquesta data es van accelerar passant al grau de morts massives i dislocació del conjunt de les relacions socials, polítiques, econòmiques del conjunt del continent europeu, amb repercussions al conjunt del mercat mundial.

La guerra pels mercats, pel control de l’energia i els principals productes alimentaris que lliuren els EUA, que sotmeten tots els governs europeus amb l’OTAN, i l’oligarquia que va saquejar la riquesa social a Rússia, té un àmbit mundial, perquè com bé va afirmar la Cimera de l’OTAN del 29 i 30 de juny, el principal rival/enemic és la Xina. Biden té necessitat de sotmetre Europa per fer front a la Xina, enmig de la crisi de descomposició que viu la societat nord-americana.

L’alineament/submissió de tots els governs de l’OTAN als EUA a la seva guerra contra Rússia i la seva guerra comercial contra la Xina va en contra dels seus propis interessos. Tot sembla indicar que serà la indústria europea, copejada per la manca de subministraments d’energiai ambla forçada “transformació verda” qui accentuï el seu declivi.

Des d’aquesta Carta i a totes les nostres publicacions i iniciatives (com la Trobada de Madrid del 25 de juny) hem afirmat i defensat que l’únic interès dels treballadors i els pobles d’Europa és rebutjar tota Unió Sagrada amb els governs bel·licistes, rebutjar els pressupostos de guerra, posar davant la unitat en defensa de les reivindicacions més elementals, des del salari a la llibertat sindical i política, en una línia d’internacionalisme obrer seguint la tradició d’aquest.

És la línia de “Guerra a la Guerra”,on no hi ha bàndol favorable als pobles, perquè aquesta guerra ho és contra tots els pobles. D’entrada, contra el poble ucraïnès i el rus.

L’objectiu dels Estats Units: destruir Europa

Des de la fi de la Primera Guerra Mundial, l’objectiu declarat de l’Estat nord-americà va ser reduir Europa i la indústria a la mínima expressió i només la lluita de classes ho va impedir.

Después de la Segona Guerra Mundial els Estats Units van contribuir a la reconstrucció de l’economia europea i els seus estats per por de la revolució proletària,en una situació en què la derrota del nazisme va arrossegar la burgesies europees i la classe obrera havia emprès en formes diverses la lluita pel poder.

El desig dels generals nord-americans era convertir Alemanya (el cor de la indústria europea) en un “camp de patates”. Els plans de reconstrucció, com el Marshall, es van desenvolupar sota l’estricte control nord-americà.

Avui, amb un mercat mundial en contracció oberta, el control d’aquest mercat i la brutal disputa per ell fa que l’administració Biden hagi saltat sobre l’ocasió per fer pagar els països europeus –a la seva burgesia, iper descomptatla classe obrera, als seus drets i conquestes– la política bel·licista, els pressupostos de guerra, el rearmament. El qual no és un instrument de desenvolupament de les forces productives, un element que impulsi el conjunt de l’economia, sinó que és un factor agreujant de la descomposició del mercat.

La crisi de subministraments, la ruptura de la cadena alimentària, l’anarquia del mercat de l’energia només afavoreix les grans empreses, monopolis i multinacionals, que els Estats es veuen incapaços de controlar, és sens dubte l’expressió més acabada del caos que representa el capitalisme.

No és casualitat que els problemes es concentrin a Alemanya, cor industrial d’Europa, amb les relacions estretes amb tots els països limítrofs (Eslovènia, República Txeca, Àustria, Suïssa…) i amb el conjunt de la indústria europea avui amenaçada.

El profund estrip que travessa les institucions de l’estat burgès alemany i de tots els seus partits té aquesta base material. No és objecte d’aquesta carta fer un estudi detallat, però ho podríem resumir en allò que planteja Oskar Lafontaine (dirigent que ha trencat amb Die Linke i participa en un nou agrupament que qüestiona la política de rearmament del canceller socialdemòcrata Scholtz).

En efecte,fa unes poques setmanes va declarar: “Putin es frega les mans, perquè les sancions li omplen la caixa. Els cridaners anuncis del ministre de la desindustrialització Habeck, segons el qual es podrien aconseguir nous subministradors d’energia de Qatar, només són vent (…)L’objectiu de la política americana és impedir la conjunció de la tecnologia alemanya i les primeres matèries russes”.

Lafontaine resumeix en poques paraules, en una lògica econòmica racional,que les relacions d’intercanvi entre països productors de matèries primeres i països industrialitzats serian normals. Però el capitalisme no és racional, la recerca del benefici, la lluita per combatre la baixada de la taxa de benefici, l’intent per apoderar-se de tota la plusvàlua –motor de la lluita de classes– en suma, la guerra pel control dels mercats destrueix tota lògica econòmica racional. Assenyala en última instància la necessitat de reorganitzar la societat amb un nou eix, és a dir la necessitat d’expropiar els mitjans de producció, distribució i canvi.

En aquest sentit mai els pobles d’Europa després de la Segona Guerra Mundial no han estat tan units quant a problemes a resoldre, però és impossible fer-ho en un marc nacional, i només és possible en una perspectiva dels Estats Units Socialistes d’Europa, que acabi amb el poder dels gàngsters de les multinacionals, dels corruptes oligarques i dels governs i institucions al seu servei.

La caiguda de Draghi, un símptoma per a tot el continent

El 20 de juliol va caure el govern Draghi. Govern format el febrer del 2021, que no va ser el producte d’unes eleccions sinó d’un acord entre els partits des de l’extrema dreta al PD (antic PCI).

Com va analitzar el New York Times diez després, “Una nova etapa de caos polític en un moment de període crític de la Unió Europea”

Draghi, expresident del BCE, era una autoritat europea a la defensa de les institucions i l’euro.

Es va presentar a Itàlia com el garant de les “reformes” a aplicar, és a dir, de la posada en pràctica d’un pla d’austeritat que acabaria amb els drets conquerits pels treballadors italians i fins i tot amb la lluita per la pau i les llibertats. Cal no oblidar que la Constitució italiana de 1947 afirma solemnement “Itàlia no participarà mai més en una guerra.”

Itàlia ha estat el país on hi ha hagut vagues als ports –Gènova, Liorna…- contra l’enviament d’armes, en què el 52 per cent de la població és partidària de la pau “sense condicions”segons xifres oficials.

Draghi va participar juntament amb altres 30 governants a la Cimera de l’OTAN el 29 i 30 de juny a Madrid. I tots –de bona o mala gana– van acceptar el dictat de Biden. Dictat contradictori amb el sentir dels pobles, en particular del poble italià… Draghi va caure com a producte d’aquesta contradicció, cosa que inclou els múltiples vericuets de la política italiana, i en particular l’enfonsament total dels partits tradicionals i en particular els cridats d’esquerra (la qual cosa electoralment immediatament no pot donar més que una “victòria” electoral a l’extrema dreta). A diferència de França o Espanya, on hi ha règims d’origen bonapartista o feixista, a Itàlia hi ha institucions que tradueixen el vot popular, expressant el caos.

Però un mes després de la unanimitat de Madrid al juny, quin govern europeu no està en crisi? La submissió als dictats de Biden no resol cap problema, ni unifica. Al contrari, augmenta la crisi i descomposició a cada país.

Resistència i reorganització

En ple estiu, són incomptables els elements de resistència, no només dels treballadors, sinó dels sectors mitjans tenallats per les conseqüències de la crisi, com ara els agricultors a Holanda, Alemanya o a l’Estat espanyol. Seria llarg detallar el panorama a nivell continental ia cada país.

Però hi ha lliçons comunes:

– A cap país la classe obrera està derrotada

– Els dirigents sindicals i polítics anomenats d’esquerra es troben amb immenses dificultats per imposar la Unió Sagrada amb el capital o la seva traducció social, com a Espanya “el Pacte de Rendes”. En molts casos, com a França, tots els sindicats es pronuncien contra la reforma del sistema públic de pensions.

– Des dels governs, són en particular els partits socialdemòcrates o que usurpen el nom del socialisme, els que estan al capdavant de la política belicista arrossegant els partits “verds”, i en la majoria dels casos a les noves formacions: Podemos, Bloco (Portugal,) Syriza…

– En aquestes condicions, el sorgiment de moviments de ruptura lligats a l’impuls de la mobilització és un element determinant.

La NUPES a França, que prepara una Marxa sobre París a l’octubre per les reivindicacions, el sector de Die Linke que s’oposa als pressupostos de guerra i prepara una Conferència a l’octubre, la constitució a Roma el 9 de juliol d’un moviment “Vers la Unione Popolare” dirigit per l’exalcalde de Nàpols, etc.són alguns d’aquests signes de reorganització del moviment obrer.

En aquesta perspectiva donem continuïtat a la Conferència d’Urgència contra la Guerra del 9 d’abril, ia la Trobada Obrera Europea del 25 de juny a Madrid.

 

La resistencia de los pueblos de Europa ante la catástrofe

Carta Semanal 898 en catalán

Carta Semanal 898 para descargar en PDF

La guerra abierta desatada en Europa después de la brutal invasión de Ucrania por parte del ejército de Putin ha sido la gota que ha desbordado el vaso de todas las crisis acumuladas. Porque ni la destrucción de empleo y fuerzas productivas, ni el desastre sanitario agravado por la pandemia, ni la ruptura de la cadena de suministros, ni los ataques a todas las conquistas sociales como las pensiones, los salarios o los convenios colectivos, ni la inflación galopante empezaron el 24 de febrero… En esa fecha se aceleraron pasando al grado de muertes masivas y dislocación del conjunto de las relaciones sociales, políticas, económicas del conjunto del continente europeo, con repercusiones en el conjunto del mercado mundial.

La guerra por los mercados, por el control de la energía y los principales productos alimentarios que libran los EEUU, que con la OTAN someten a todos los gobiernos europeos, y la oligarquía que saqueó la riqueza social en Rusia, tiene un ámbito mundial, porque como bien afirmó la Cumbre de la OTAN del 29 y 30 de junio, el principal rival/enemigo es China. Biden tiene necesidad de someter a Europa para hacer frente a China, en medio de la crisis de descomposición que vive la sociedad norteamericana.

El alineamiento/sumisión de todos los gobiernos de la OTAN a los EE.UU. en su guerra contra Rusia y su guerra comercial contra China va en contra de sus propios intereses. Todo parece indicar que será la industria europea, golpeada por la falta de suministros de energía y con la forzada “transformación verde” quien acentúe su declive.

Desde esta Carta y en todas nuestras publicaciones e iniciativas (como el Encuentro de Madrid del 25 de junio) hemos afirmado y defendido que el único interés de los trabajadores y los pueblos de Europa es rechazar toda Unión Sagrada con los gobiernos belicistas, rechazar los presupuestos de guerra, poner por delante la unidad en defensa de las reivindicaciones más elementales, desde el salario a la libertad sindical y política, en una línea de internacionalismo obrero siguiendo la tradición de éste.

Es la línea de “Guerra a la Guerra”, donde no hay bando favorable a los pueblos, porque esta guerra lo es contra todos los pueblos. De entrada, contra el pueblo ucraniano y el ruso.

El objetivo de los Estados Unidos: destruir Europa

Desde el fin de la Primera Guerra Mundial, el objetivo declarado del Estado norteamericano fue reducir Europa y su industria a la mínima expresión y solo la lucha de clases lo impidió.

Después de la Segunda Guerra Mundial los Estados Unidos contribuyeron a la reconstrucción de la economía europea y sus estados por temor a la revolución proletaria, en una situación en que la derrota del nazismo arrastró a la burguesías europeas y la clase obrera había emprendido en formas diversas la lucha por el poder.

El deseo de los generales norteamericanos era convertir Alemania (el corazón de la industria europea) en un “campo de patatas”. Los planes de reconstrucción, como el Marshall, se desarrollaron bajo el estricto control norteamericano.

Hoy, con un mercado mundial en abierta contracción, el control de este mercado y la brutal disputa por él hace que la administración Biden haya saltado sobre la ocasión para hacer pagar a los países europeos –a su burguesía, y por supuesto a la clase obrera, a sus derechos y conquistas– la política belicista, los presupuestos de guerra, el rearme. El cual no es un instrumento de “desarrollo” de las fuerzas productivas, un elemento que impulse el conjunto de la economía, sino que es un factor agravante de la descomposición del mercado.

La crisis de suministros, la ruptura de la cadena alimentaria, la anarquía del mercado de la energía solo favorece a las grandes empresas, monopolios y multinacionales, a los que los Estados se ven incapaces de controlar, es sin duda la expresión más acabada del caos que representa el capitalismo.

No es casualidad que los problemas se concentren en Alemania, corazón industrial de Europa, con sus relaciones estrechas con todos los países limítrofes (Eslovenia, República Checa, Austria, Suiza…) y con el conjunto de la industria europea hoy amenazada.

La profunda desgarradura que atraviesa las instituciones del estado burgués alemán y de todos sus partidos tiene esta base material. No es objeto de esta carta realizar un estudio detallado, pero podríamos resumirlo en lo que plantea Oskar Lafontaine (dirigente que ha roto con Die Linke y participa en un nuevo agrupamiento que cuestiona la política de rearme del canciller socialdemócrata Scholtz).

En efecto, hace unas pocas semanas declaró: “Putin se frota las manos, porque las sanciones le llenan la caja. Los llamativos anuncios del ministro de la desindustrialización Habeck, según el cual se podrían conseguir nuevos suministradores de energía de Catar, solo son viento (…) El objetivo de la política americana es impedir la conjunción de la tecnología alemana y las materias primas rusas”.

Lafontaine resume en pocas palabras, en una lógica económica racional, que las relaciones de intercambio entre países productores de materias primas y países industrializados serían normales. Pero el capitalismo no es racional, la búsqueda del beneficio, la lucha por combatir la bajada de la tasa de beneficio, el intento por apoderarse de toda la plusvalía –motor de la lucha de clases– en suma, la guerra por el control de los mercados destruye toda lógica económica racional. Señala en última instancia la necesidad de reorganizar la sociedad con un nuevo eje, o sea la necesidad de expropiar los medios de producción, distribución y cambio.

En este sentido nunca los pueblos de Europa después de la Segunda Guerra Mundial han estado tan unidos en cuanto a problemas a resolver, pero es imposible hacerlo en un marco nacional, y solo es posible en una perspectiva de Estados Unidos Socialistas de Europa, que acabe con el poder de los gánsteres de las multinacionales, de los corruptos oligarcas y de los gobiernos e instituciones a su servicio.

La caída de Draghi, un síntoma para todo el continente

El 20 de julio cayó el gobierno Draghi. Gobierno formado en febrero del 2021, que no fue el producto de unas elecciones sino de un acuerdo entre los partidos desde la extrema derecha al PD (antiguo PCI).

Como analizó el New York Times días después, “Una nueva etapa de caos político en un momento de periodo crítico de la Unión Europea” Draghi, ex presidente del BCE, era una autoridad europea en la defensa de las instituciones y el euro.

Se presentó en Italia como el garante de las “reformas” a aplicar, o sea de la puesta en práctica de un plan de austeridad que acabaría con los derechos conquistados por los trabajadores italianos e incluso con la lucha por la paz y las libertades. No hay que olvidar que la Constitución italiana de 1947 afirma solemnemente “Italia no participará nunca más en una guerra.”

Italia ha sido el país donde ha habido huelgas en los puertos –Génova, Livorno…– contra el envío de armas, en que el 52 por ciento de la población es partidaria de la paz “sin condiciones” según cifras oficiales.

Draghi participó junto con otros 30 gobernantes en la Cumbre de la OTAN el 29 y 30 de junio en Madrid. Y todos –de buena o mala gana– aceptaron el dictado de Biden. Dictado contradictorio con el sentir de los pueblos, en particular del pueblo italiano… Draghi cayó como producto de esta contradicción, lo cual incluye los múltiples vericuetos de la política italiana, y en particular el hundimiento total de los partidos tradicionales y en particular los llamados de izquierda (lo cual electoralmente en lo inmediato no puede dar más que una “victoria” electoral a la extrema derecha). A diferencia de Francia o España, en que hay regímenes de origen bonapartista o fascista, en Italia hay instituciones que traducen el voto popular, expresando el caos.

Pero un mes después de la unanimidad de Madrid en junio, ¿qué gobierno europeo no está en crisis? La sumisión a los dictados de Biden no resuelve ningún problema, ni unifica. Al contrario, aumenta la crisis y descomposición en cada país.

Resistencia y reorganización

En pleno verano, son incontables los elementos de resistencia, no solo de los trabajadores, sino de los sectores medios atenazados por las consecuencias de la crisis, como los agricultores en Holanda, en Alemania o en el Estado español. Sería largo detallar el panorama a nivel continental y en cada país.

Pero hay lecciones comunes:

– En ningún país la clase obrera está derrotada

– Los dirigentes sindicales y políticos llamados de izquierda se encuentran con inmensas dificultades para imponer la “Unión Sagrada” con el capital o su traducción social, como en España el “Pacto de Rentas”. En muchos casos, como en Francia, todos los sindicatos se pronuncian contra la reforma del sistema público de pensiones.

– Desde los gobiernos, son en particular los partidos socialdemócratas o que usurpan el nombre del socialismo, los que están en cabeza de la política belicista arrastrando a los partidos “verdes”, y en la mayoría de los casos a las nuevas formaciones: Podemos, Bloco (Portugal,) Syriza…

– En estas condiciones el surgimiento de movimientos de ruptura ligados al impulso de la movilización es un elemento determinante.

La NUPES en Francia, que prepara una Marcha sobre París en octubre por las reivindicaciones, el sector de Die Linke que se opone a los presupuestos de guerra y prepara una Conferencia en octubre, la constitución en Roma el 9 de julio de un movimiento “Verso la Unione Popolare” dirigido por el exalcalde de Nápoles, etc. son algunos de estos signos de reorganización del movimiento obrero.

En esta perspectiva damos continuidad a la Conferencia de Urgencia contra la Guerra del 9 de abril, y al Encuentro Obrero Europeo del 25 de junio en Madrid.