Davant les eleccions andaluses

(Publicat a la Carta Setmanal 706veure en castellà)

El proper 2 de desembre se celebren les eleccions autonòmiques andaluses, anticipades per la Presidenta de la Junta d’Andalusia, Susana Díaz, davant la pèrdua del suport de Ciutadans, que li impedia aprovar els pressupostos de la Comunitat Autònoma per 2019.

Deixem clar, per començar, que no es tracta d’unes eleccions a un Parlament sobirà, ni de lluny. En la “Monarquia de les autonomies”, no solament no hi ha dret a decidir sinó que els pobles i regions no tenen autonomia real, un àmbit en el qual decideixin sense ingerències sinó que les lleis d’estabilitat i les lleis “armonitzadores” els marquen fins al últim detall el que han d’imposar als ciutadans, ajuntaments, etc. Aquest fet no treu cap responsabilitat als governs que decideixen adaptar-se i sotmetre’s a aquest marc antidemocràtic (podrien rebel·lar-se contra aquesta situació, i organitzar des de cada govern -autonòmic o municipal- la lluita contra ella). El principal obstacle a les reivindicacions de la població treballadora està en la Monarquia i les seves institucions, inclòs la submissió a la Unió Europea i la seva “austeritat”. Cal aplanar el camí a la República.

Cal recordar que el PSOE governa la Comunitat Andalusa des de fa 40 anys. Molts d’ells en solitari i en algunes legislatures amb el suport (o la participació al govern) del Partido Andalucista, Izquierda Unida o Ciutadadanos.

Els partits de la dreta, PP i Ciutadadanos (amb l’afegit de Vox, ara) basen el seu programa de “canvi” en la reducció generalitzada d’impostos als més rics. Una proposta que, d’aplicar-se, posaria en perill la prestació de serveis públics essencials, com la sanitat, l’Ensenyament, la Dependència. Serveis que, a més, en molts casos proposen privatitzar en major o menor mesura. Per tant, ha de quedar clar que no correspon als interessos de cap treballador o treballadora donar el seu vot a la dreta. Però, és suficient amb això? El succeït en aquests anys demostra que no n’hi ha prou amb donar el vot a les organitzacions que, presentant-se com “d’esquerres” demanen el vot de les persones treballadores.

Què esperen els treballadors dels partits que parlen en el seu nom?

En les eleccions andaluses del 2012 el PSOE va perdre la majoria absoluta i va governar en coalició amb Izquierda Unida, que va ocupar la Vicepresidència de la Junta i diverses conselleries. Aquest govern de coalició va ser el que va aplicar totes les retallades. Així, va baixar el salari als empleats públics, va passar a tots els interins a una jornada del 90% (en la sanitat va baixar als contractats temporals a una jornada del 75%), va aplicar l’augment de jornada de 35 a 37,5 hores setmanals que va decidir Rajoy, i ho va fer en les pitjors condicions per a les plantilles (eliminat milers de contractes temporals), va reduir dràsticament les inversions en sanitat i ensenyament…

Després de les eleccions de 2015, Susana Díaz ha governat aquests últims anys amb el suport extern de Ciutadans, que ha forçat reduccions d’impostos (quan els serveis públics necessiten desesperadament més personal i inversions) i privilegis per a les entitats privades que es beneficien de les externalizacions de serveis. I el govern de Susana Díaz ha retornat amb comptagotes i de manera incompleta els drets retallats. I, mentre baixava impostos com el de successions (pels qui reben una herència de més de 500.000 euros), ha seguit amb les retallades de pressupost. El pressupost nominal -que havia baixat entre 2010 i 2016- ha pujat en 2017 i 2018. Però no ha estat així pel que fa al PIB: en 2010 el pressupost sanitari suposava un 6,7% del PIB andalús, en 2014 -any de la major retallada pressupostària- estava en un 5,9% del PIB i en 2017 -quan, suposadament, s’estava “recuperant de les retallades”- havia caigut a un 5,8%.

Per tant, l’experiència d’aquests últims anys demostra que no n’hi ha prou amb tancar el pas a les “dretes” en les eleccions: els governs suposadament “d’esquerres” han aplicat les retallades del govern del PP, sense resistència alguna, de vegades fins i tot pitjors retallades que els que el propi Rajoy imposava.

Per tant, als treballadors i treballadores d’Andalusia, que no poden, per descomptat, permetre un govern de PP-Ciutadans, no els bastaria amb col·locar en el Palacio de San Telmo un nou govern del PSOE, o un govern de coalició del PSOE i de Adelante Andalucia (la marca d’Units Podemos en les eleccions), que repetís la nefasta experiència de 2012-2015. Necessiten actuar de manera independent per aconseguir un govern que doni satisfacció a les seves necessitats i reivindicacions.

El programa que la població treballadora necessita

Els treballadors i treballadores, la joventut, els jubilats i persones amb dependència, necessiten un govern que respongui a les seves necessitats. Un govern que recuperi tots i cadascun dels llocs de treball perduts en la Sanitat Pública, l’Ensenyament i la Dependència, que engegui un pressupost extraordinari d’inversions en serveis públics essencials (només en la sanitat s’ha deixat d’invertir 2.000 milions entre 2012 i 2018, la qual cosa suma l’equivalent a 5 vegades el pressupost d’inversions de 2010, últim any previ a les retallades). És una qüestió urgent, perquè els serveis públics, després d’anys de retallades, estan en una situació molt greu.

Perquè això sigui possible, és necessari que el govern que es formi desafiï i combati la Llei d’Estabilitat Pressupostària, instrument que lliga de peus i mans a tot govern i li obliga a aplicar les retallades exigides pel capital financer i afavorits des de Brussel·les, asfixiant als serveis públics i retallant els drets dels seus treballadors. Per tant, les candidatures que defensin als treballadors han de propugnar un pla de lluita conjunt amb els treballadors i pobles de Catalunya, de Madrid i de tots els pobles contra l’austeritat que l’Estat i la UE proposa, per la llibertat. En lloc de caure en l’enfrontament amb el poble català i la divisió que ens perjudica a tots.

Les organitzacions obreres i, en primer lloc, els sindicats, han de, en qualsevol circumstància, mantenir la seva independència pel que fa a les candidatures i al futur govern i posar en primer lloc les necessitats i reivindicacions dels treballadors i treballadores.

En totes les organitzacions i en tots els centres de treball i d’estudi, en totes les barriades de població treballadora, cal fer campanya, recollir signatures, aprovar mocions i resolucions, per exigir que es formi a Andalusia un govern que respongui a les necessitats de la població treballadora, en la lluita comuna de treballadors i pobles per les llibertats i els drets, que aplani el camí a la República.

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.