El govern Sánchez situat en una difícil cruïlla

(Publicat a la Carta Setmanal 709veure en castellà)

Els resultats de les eleccions andaluses han redoblat les exigències dels partits de la dreta sobre Pedro Sánchez perquè convoqui immediatament eleccions generals. Alhora, les institucions internacionals del capital financer (FMI, Unió Europea, OCDE…) redoblen la pressió perquè el govern apliqui noves retallades i no faci passos enrere en els ja aplicats (en concret, que no pugi el salari mínim a 900 euros, ni derogui, ni tan sols parcialment, les reformes laborals). Alhora el Banc d’Espanya col·labora en el ressò mediàtic del FMI.

Al mateix temps, els esdeveniments augmenten la pressió sobre un govern que, quan es va votar la moció de censura al juny, va despertar la il·lusió de bona part de la classe treballadora i la joventut. Des de llavors, el govern ha multiplicat les promeses, els anuncis de mesures i els gestos, però ha aprovat molt poques mesures reals. La paciència dels qui van saludar la seva formació s’esgota amb passes de gegant.

La qüestió catalana

L’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa obria, per a moltes persones, tant dins com fora de Catalunya, l’esperança que les coses es fessin d’una altra manera, que s’obrís una via de resolució de l’enfrontament amb el poble català. La decisió de mantenir el judici als republicans catalans, sota l’acusació de rebel·lió adoptada per la Fiscalia (que comporta la petició de més de 200 anys de presó), sense que el govern s’hagi atrevit a fer el mes mínim gest, ha fet que es volatilitzés aquesta possibilitat.

La decisió de Pedro Sánchez i el seu govern de no actuar si més no davant la Fiscalia per a retirar les acusacions de rebel·lió va suposar un enfrontament amb els republicans catalans, que demanaven, almenys, un gest del govern. Enfrontament que, al seu torn, ha condicionat la possibilitat d’aprovar els Pressupostos de l’Estat. Recordem que si no s’aproven els pressupostos, Sánchez haurà de treballar amb els pressupostos aprovats per Rajoy per a 2018.

Si Sánchez no s’ha atrevit a donar instruccions a la Fiscalia, és perquè fer-ho hagués suposat fer front a l’orientació marcada per la Corona des del discurs del 3 d’octubre de 2017, en el qual va cridar a l’aparell judicial i policial a anar a totes i amb el que fes falta contra els republicans catalans.

La setmana passada Pedro Sánchez ha fet un pas més. Des de la tribuna del Congrés dels Diputats, tornava a dir als republicans catalans que abandonessin tota esperança de convocatòria d’un referèndum i es reduïssin al marc del “autogovern, l’Estatut i la Constitució”. Sánchez va ser, fins i tot , més enllà, i va amenaçar al govern i a les forces polítiques de Catalunya amb que seria “ferm i contundent” si la Generalitat no garantia l’Ordre Públic a Catalunya. No parlava per parlar. El govern ja manté a Catalunya part de les forces policials que va enviar Rajoy per a garantir l’aplicació del 151 i les ha començat a incrementar-les, carregant-se les pròpies normes i competències autonòmiques.

A la intervenció de Sánchez va respondre immediatament el diputat d’ERC Joan Tardá assenyalant que la negativa a negociar amb els catalans “serà la seva tomba política” com a president.

El gir de Sánchez no li va servir per a fer callar les crítiques dels franquistes del PP i els neofranquistes de Ciutadans. Al contrari, van tornar a insistir, amb gran duresa, que trenqués tots els ponts amb els republicans catalans i apliqués l’article 155 a Catalunya.

Tampoc li ha servit per a fer callar les veus dels “barons” autonòmics del seu propi partit, instal·lats en les institucions de l’Estat, com el president de Castella-la Manxa, Emiliano García Page, que ha demanat la il·legalització dels partits que defensin la independència. Li ha secundat el president d’Aragó, Javier Lambán. Tots dos governen gràcies al suport de Podemos (Page els té en el govern), però els dirigents estatals i regionals no han considerat necessari fer cap comentari.

Certament, tampoc serveix als interessos de la majoria la posició del president català Quim Torra, que acaba d’invocar com a exemple del futur que vol per a Catalunya el cas d’Eslovènia, república de l’antiga Iugoslàvia. La dreta, el govern i els mitjans no han deixat de recordar que la independència d’Eslovènia va suposar una breu guerra en la qual van morir unes 50 persones, però ningú ha fet esment que també va suposar la destrucció de l’economia social i la conversió d’Eslovènia en una quasi colònia, en mans de les multinacionals i el capital financer alemanys. És a dir, una “independència” mutilada.

En aquest ambient, i amb els dirigents catalans a la presó esperant penes de presó desorbitades, la celebració del Consell de Ministres a Barcelona, previst per al dia 21, és una maniobra amb una forta càrrega de provocació. Es va programar fa uns mesos, amb idea de mantenir, a més, reunions amb el govern català, però mantenir-lo en la situació actual és una temeritat. Es diu que exigirà un desplegament de més de 9.000 policies dels diferents cossos. Els CDR i altres organitzacions han anunciat mobilitzacions en resposta. La imatge pot ser una reunió del govern en un palauet de Barcelona, envoltat d’una pluja de gasos lacrimògens i bales de goma, i mentre que als carrers, policies amb diversos uniformes es dediquen a atonyinar als ciutadans de Catalunya. És a dir, un govern contra el poble de Catalunya.

En el centre, la submissió al Règim

La deriva del govern Sánchez és el resultat de la seva submissió al Règim i a l’aparell d’Estat que el sustenta. Una política incompatible amb la satisfacció de les reivindicacions més elementals, i, entre elles, les exigències de llibertat dels diferents pobles de l’Estat. Com podria compatibilitzar-se la defensa d’un règim basat en la “unidad indisoluble de la Nación Española, patria común e indivisible de todos los españoles”, com diu la Constitució, amb l’exigència del 80% dels catalans de poder decidir lliurement? Com podria conjugar-se la submissió a la Unió Europea i al pagament del deute, recollits en la Constitució, amb les necessitats dels serveis i els empleats públics?

Sánchez intentarà aprovar, en el Consell de Ministres del dia 21, la pujada del Salari Mínim a 900 euros, en un intent de convèncer als treballadors que no hi ha lligam entre les reivindicacions socials i els drets democràtics. Una obstinacio que només pot deixar al govern amb el cul a l’aire.

Curiosament, el pas enrere de Sánchez en relació a la qüestió catalana coincideix amb la rectificació de Pablo Iglesias respecte de Veneçuela. El dirigent de Podemos, que fins ara havia defensat al govern de Veneçuela, ha declarat al Senat que “he pogut dir coses que ara no comparteixo i rectificar en política està bé. La situació política i econòmica a Veneçuela és nefasta”. Amb aquestes paraules, Iglesias no només es distancia de la situació actual del govern Maduro, sinó del seu suport a tota l’acció del govern de Chávez.

Tant Sánchez com Iglesias s’equivoquen si pensen que fent concessions als franquistes, disminuiran la pressió sobre ells. Al contrari, cada pas enrere anima a la reacció d’exigir-los una nova reculada.

El judici als catalans

A iniciativa del CATP, es prepara un acte a Madrid per al 26 de gener contra el judici als republicans catalans. S’estan recollint els primers suports a aquest acte. Alguns companys eludeixen donar el seu suport al·legant que es tracta d’una qüestió que no concerneix al moviment obrer o que és una qüestió estrictament catalana.

L’experiència ens diu que les llibertats no són divisibles, que tot atac a les llibertats polítiques comporta nous atacs a totes les llibertats. N’hi ha prou amb pensar en el delicte de sedició, que s’imputa a varis dels acusats. El Codi Penal el defineix així: “son reos de sedición los que (…) se alcen pública y tumultuariamente para impedir, por la fuerza o fuera de las vías legales, la aplicación de las Leyes o a cualquier autoridad, corporación oficial o funcionario público, el legítimo ejercicio de sus funciones o el cumplimiento de sus acuerdos, o de las resoluciones administrativas o judiciales”. Quant trigarà aquesta figura legal a aplicar-se als qui, “de manera tumultuària”, tractin d’impedir als funcionaris judicials i la policia el “exercici de la seva funcions” en un desnonament o en un piquet de vaga?

Oposar-se avui al judici de l’aparell judicial contra els republicans catalans és actuar en defensa de totes les llibertats, tant polítiques com sindicals.

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.