(Publicat a la Carta Setmanal 737 – veure en castellà)

Els successius cims dels caps d’Estat o de govern dels 28 països de la Unió Europea han coincidit en el temps amb la signatura (a l’espera de ratificació pels països signants) de l’acord de lliure comerç UE/Mercosur en negociació des de fa anys

Malgrat l’atzar del calendari aquests dos fets mostren la profunda dislocació d’aquestes institucions, particularment la Unió Europea, entre el martell de la guerra comercial llançada per l’administració Trump i l’enclusa de la resistència dels pobles i els treballadors a les polítiques d’austeritat.
Vegem alguns elements a ressaltar d’aquests dos esdeveniments;

Una baralla per llocs?

En aparença la renovació dels alts càrrecs de la Unió Europea, o sigui, la presidència de la Comissió Europea –la instància dels diferents comissaris, veritable “poder” executiu–, la presidència del Consell Europeu (que reuneix els caps d’Estat o de govern), la presidència del Banc Central Europeu, la presidència del Parlament Europeu, i l’Autoritat de Política Exterior, es podria resumir en una baralla de grups polítics, governs i persones.

Però el fons és diferent, les dificultats d’un acord vénen donades en particular per l’enfonsament dels partits tradicionals. És la primera vegada que les dues grans famílies polítiques: el Partit Popular Europeu (PPE) al qual està afiliat el PP espanyol, i els socialistes no són majoria. Han emergit diferents forces polítiques i en alguns casos fins i tot han escombrat –com el partit del Bréxit a Gran Bretanya–, expressió de la crisi general dels partits tradicionals.

D’altra banda, fins a aquesta data aquests debats es resolien amb un acord entre els governs alemany i francès, que són els que decideixen en les institucions europees, en contra del “mite” que Brussel·les decideix tot. L’anomenat eix franc-alemany tallava el bacallà. Però ara les contradiccions entre Alemanya i França han esclatat, davant, com dèiem, l’agreujament de la guerra comercial i el lloc cada vegada menor a nivell mundial dels països europeus, i les seves diferents multinacionals, perquè tenen interessos contradictoris en el mercat mundial.

Aquests diversos factors han fet que el resultat final, en l'”elecció” dels llocs, ha tingut poc que veure amb el resultat de les eleccions al Parlament Europeu. Que d’altra banda gaudeix del rebuig d’una bona part de la població. La mitjana d’un 50 per cent d’abstenció ha arribat a l’Europa Occidental al 75 per cent de Portugal.

I així les personalitats designades, en particular Ursula Von der Leyen (ministra de Defensa d’Alemanya de recorregut molt gris) com a Presidenta de la Comissió i Christine Lagarde com a Presidenta del BCE, no tenen pràcticament cap pes polític propi. Lagarde, a més, era dirigent del FMI quan la troica va aplicar els plans de “destrucció”, cridats de rescat, de Grècia.
Hi ha una nova etapa de la crisi d’aquestes institucions, que va sens dubte a repercutir en cada país, agreujant la inestabilitat dels governs. És en certa mesura un anomenat indirecte a la resistència dels treballadors i els pobles.

De moment, els pinitos de Pedro Sánchez com a dirigent europeu (de la mà del reaccionari Macron) han naufragat, i el regne d’Espanya queda en la posició de suplicar que els altres països no donin ni la més mínima bel·ligerància als drets democràtics, en particular del poble català: han posat a Borrell de gosset lladrador.

El lliure comerç, contra els treballadors, els agricultors i a favor de les multinacionals

El divendres 28 de juny passat els governs europeus i del Mercosur van saludar l’històric acord de lliure comerç. Acord que ha de ser ratificat pels països. Però l’endemà van començar a ploure les crítiques. Fins i tot a França, el dia després que Macron assenyalés el seu aspecte positiu, diverses personalitats del propi govern es van pronunciar en contra, fent-se eco de la radical oposició dels sindicats agraris. Només un exemple, el principal sindicat agrícola europeu, la COPA COGECA, va atacar: “una política comercial de dos pesos, dues mesures… que amplia el fossat entre el que es demana als agricultors europeus i el que es tolera als productors de Mercosur” (llegeixi’s en realitat a les grans multinacionals de l’agroalimentació.)

Des del moviment sindical dels països de Mercosur (el Brasil, l’Argentina, Paraguai i l’Uruguai) el rebuig no podia ser més net:

“En vistes de la signatura del tractat de lliure comerç entre el Mercosur i la Unió Europea (UE) la Coordinadora de Centrals Sindicals del Con Sud alertem als nostres pobles sobre el funest impacte que aquest acord tindrà per al sistema productiu de la regió en general, i per a certes branques de producció estratègiques en particular, tals com tecnologia, sistema marítim i fluvial, obres públiques, compres de l’Estat, laboratoris medicinals, indústria automotriu, economies regionals (especialment, les vinculades a l’oli d’oliva, vins i espumantes, formatges i lactis, entre altres), concloent que la signatura d’aquest acord és la sentència de mort de les nostres indústries i de gran part del nostre treball decent i ocupació de qualitat.”

Si els treballadors d’Amèrica del Sud i els pagesos europeus surten perjudicats és fàcil endevinar a qui afavoreix l’acord: a les grans multinacionals.

Sota l’imperialisme, el règim de propietat privada dels mitjans de producció, la cooperació solidària entre nacions és impossible. La pugna per dominar el mercat mundial només és factor de penúria, crisi i fins i tot guerra per als treballadors i els pobles.

Els tractats de lliure comerç imposats per l’imperialisme han destruït els cultius tradicionals i llançat les poblacions a l’emigració forçada. El combat contra el “supòsit lliure comerç” i els seus tractats forma part de les banderes que ha de defensar el moviment obrer i les seves organitzacions. En aliança, en peus d’igualtat, amb les organitzacions dels treballadors i dels pobles d’Amèrica.