Carta Setmanal 954 per descarregar en PDF

El rei, utilitzant els poders que li atorga la Constitució del 78 -el seu article 99 en aquest cas- ha designat, contra la voluntat expressada a les urnes el 23J, a Núñez Feijóo perquè intenti ser investit president del Govern. Donava així un missatge clar: les institucions heretades del franquisme, amb la Corona al cap, volen impedir per tots els mitjans un govern que prengui mesures, per limitades que siguin, que suposin un alleujament per a l’opressió que pateixen els pobles d’Espanya o per a l’explotació dels treballadors. L’editorial de l’ABC del 24 d’agost ho expressava així: «una amnistia [als dirigents nacionalistes implicats en el referèndum de l’1-O] significaria la deslegitimació formal del règim constitucional del 1978». Fàcil establir la relació amb el discurs de Felip VI del «a por ellos», realitzat el 3 d’octubre del 2017.

En un comunicat de la Casa del Rei, aquest diu seguir «el costum» que acaben d’inventar per a aquest cas de designar el «candidat del grup polític que ha obtingut el major nombre d’escons» per designar Feijóo. En lloc de designar el que tingui més compromisos de vot de diputats. Els líders polítics, començant pel mateix Pedro Sánchez, declaren el seu «respecte absolut a les decisions del rei» i Francina Armengol, presidenta de la Cambra dels Diputats, ha fixat el debat d’investidura el 26 de setembre, regalant arbitràriament a Núñez Feijóo el temps que necessita per mirar de guanyar els suports que no té; d’altres es feliciten pel que qualifiquen d’un acte de «normalitat i responsabilitat institucional» i fins i tot n’hi ha que critiquen la rapidesa de la decisió real o afirmen que Felip VI s’ha excedit en les seves funcions. Però no estem en un règim parlamentari, el parlament no té la sobirania, el poder (per així dir-ho) de proposar al president del Govern: és el rei qui exercint els poders que li dóna la Constitució decideix qui és candidat a president del Govern. La Monarquia mostra així el seu veritable rostre. En realitat, del que es tracta és de la incompatibilitat entre democràcia i franquisme-Monarquia.

El rei ha donat un suport i un temps preciosos a Feijóo per maniobrar, per intentar comprar el vot favorable o l’abstenció del PNV, dels diputats de Junts o d’algun «socialista» amb la possible ajuda d’algun comissari europeu o d’algun exiliat que preferiria un govern del PP a un del PSOE i Sumar,  amb suport dels grups nacionalistes. Fins i tot, per què no?, un govern del PP amb el suport o la participació del PSOE en nom de la seva responsabilitat i de la seva vocació de «partit d’Estat». Això sembla poc probable; encara que tot ens sembli possible. En contradicció amb l’anterior, el PSOE i Sumar han permès formar grup parlamentari a Junts i a ERC. Tot depèn, a cert termini, de la resposta que donin els treballadors i els pobles d’Espanya, amb les seves organitzacions, a les exigències de les institucions franquistes, incompatibles amb l’exercici de les llibertats democràtiques.

El rei és «inviolable» i «irresponsable», tant dels seus actes polítics com dels privats, (article 56) i Cap de les Forces Armades (article 62). Amb els privilegis que la Constitució del 78 li atorga, el rei és la clau de volta de l’Estat, i ha decidit donar un cop de mà en apostar per un govern dels franquistes contra la voluntat de la majoria, segons l’expressat en les eleccions del 23J. Salvant les distàncies, igual que fes el seu besavi Alfons XIII el 1923, un altre exemple de la corrupció dels Borbons i de l’Estat Monàrquic, en avalar la dictadura de Miguel Primo de Rivera, que va provocar com a resposta la proclamació de la II República 8 anys després, Felip VI es decanta obertament per la reacció franquista (PP i Vox),  tot i sabent que no tenen els vots suficients per formar Govern.

On pot abocar el fracàs dels franquistes en el seu empeny per formar Govern contra les aspiracions de la majoria? El que és segur és que les institucions heretades del franquisme, la Corona al capdavant, amb els partits franquistes tractaran d’impedir per tots els mitjans un Govern que proclami l’amnistia dels presos polítics catalans, que inscrigui en el seu programa la satisfacció de l’aspiració a la llibertat i a la sobirania dels pobles d’Espanya. En aquest sentit cal interpretar l’actuació de la Sala de Vacances del Tribunal Suprem en rebutjar, en contra del criteri de la Fiscalia, la petició del PSOE de revisar els més de 30.000 vots nuls obtinguts a Madrid en els passats comicis del 23J. No, la crisi política i institucional no es tanca, fa passos endavant cada vegada més atropellats, menys controlats. Tot indica que es prepara un xoc, que anem a l’enfrontament.

Aquestes pròximes setmanes són crucials. Les institucions franquistes, instigades pel rei i per mitjà del PP, faran tot el possible per aconseguir una majoria que els permeti governar, amb el beneplàcit del Parlament. Tot i que són conscients que per aconseguir o intentar aplicar les mesures que els exigeix el capital financer -és a dir, un pla d’austeritat- necessiten l’acord de la direcció del PSOE, que és el que pot intentar fer que els sindicats ho acceptin.

Res d’això no és segur, per tant, s’obre un període, que pot ser llarg, d’incertesa, un compàs d’espera polític en què ni tan sols unes noves eleccions el 14 de gener poden suposar una sortida per als interessos del capital i de les institucions heretades del franquisme, que consideren que tota mesura democràtica seria atemptar la seva pròpia existència (com bé recorda l’editorial de l’ABC citat més amunt).

L’ interès dels treballadors i els pobles

Sens dubte cal aprofitar aquesta situació d’incertesa per plantejar de forma decidida les reivindicacions pendents. És l’hora de la ruptura amb la Monarquia, de la lluita per la República, una República que doni satisfacció a les reivindicacions i aspiracions de treballadors i pobles. Davant la Monarquia i les seves maniobres, la situació de la classe obrera i dels pobles empitjora, es torna cada dia més insuportable. Les seves reivindicacions són clares:

Alt a la guerra militar i social. Despeses militars per a escoles i hospitals.

Un veritable treball i un veritable salari. Derogació dels aspectes no derogats de les reformes laborals.

Defensa del sistema públic de pensions: auditoria dels comptes de la Seguretat Social, pujada de pensions i de salaris igual a la de l’ IPC.

Alt a la privatització de la sanitat i l’ educació públiques.

Amnistia dels presos polítics catalans, dret d’autodeterminació dels pobles.

Derogació total i immediata de la llei mordassa.

Alt a la vida cara: congelació de preus, retallada de lloguers, expropiació dels beneficis de bancs i multinacionals de l’energia.

Es va acabar. Igualtat de gèneres en tots els àmbits de la vida pública.

És urgent organitzar la més àmplia unitat de treballadors i organitzacions en la mobilització per a la defensa de les reivindicacions. Ningú que es reclami dels drets dels treballadors i dels pobles pot defugir aquesta responsabilitat. Els dirigents que, per acció o omissió (o per respecte a les institucions heretades del franquisme), l’eludeixen o tractin d’impedir-la, no representen la majoria social.

Immediatament, en les pròximes setmanes, es tracta de rellançar la campanya contra la guerra i en particular contra les despeses militars (quan s’anuncia una pròrroga del pressupost).

Es tracta de preparar a tots els nivells la marxa que les plataformes de pensionistes preparen per al 28 d’octubre.

I alhora que els partits independentistes plantegen la necessària amnistia, plantejar la necessitat d’acabar amb tota la persecució judicial, a l’empara de la llei mordassa, contra sindicalistes i treballadors. Així, a mitjans de setembre té lloc el judici contra els treballadors de TUBACEX.

La incompatibilitat entre franquisme i democràcia torna a aparèixer, com es va plantejar després de la mort de Franco. Per això avui, i lligat al conjunt de reivindicacions dels treballadors i els pobles, la lluita per la República és la via per unir forces contra el règim monàrquic i els interessos del gran capital.