Carta Setmanal 957 per descarregar en PDF

Les mobilitzacions del poble de Catalunya el 2017 pel seu dret a decidir i les que vanseguir a la violenta repressió del referèndum de l’1 d’octubre, i al processament i condemna dels dirigents republicans catalans han deixat un llarg nombre de perseguits, exiliats i represaliats. Es calcula que més de 1.400 ciutadans i ciutadanes de Catalunya estan processats per aquests fets. És la conseqüència de la resposta de l’aparell judicial i policial al discurs de Felip VI el 3 d’octubre, on el Borbó recordava que «és responsabilitat dels legítims poders de l’Estat assegurar l’ordre constitucional i el normal funcionament de les institucions, la vigència de l’Estat de Dret i l’autogovern de Catalunya, basat en la Constitució i en el seu Estatut d’Autonomia». El que tots van interpretar com un simple missatge: ¡A por ellos!

Pretendre construir un futur de progrés, d’avenços socials i de fraternitat entre els pobles sense acabar amb aquesta persecució és impossible. No hi pot haver ni solució a la qüestió catalana ni democràcia sobre la base de 1.400 presos o perseguits polítics. Per això, la lluita per l’amnistia no és una qüestió «dels catalans», sinó que incumbeix tots els treballadors i els pobles d’Espanya.

Com va succeir el 1975-78.

La lluita contra el franquisme i l’exigència d’amnistia

Un dels crits unànimes en els anys que van precedir la mort de Franco, i posteriorment, va ser l’exigència d’amnistia. Tot el moviment obrer i democràtic la va fer seva, en paral·lel a l’exigència de responsabilitats pels crims del franquisme i el judici als culpables de la brutal repressió que va durar quaranta anys.

La mobilització empenyia tan fort que ja el govern Arias Navarro va haver de concedir un indult general el novembre de 1975, mesura que va tenir continuïtat en el decret llei d’amnistia del primer govern Suárez de juliol de 1976, ampliada posteriorment el març de 1977, totes les quals van ser respostes amb una vaga general a Euskadi i majors mobilitzacions a tots els pobles. No obstant això, el 15 d’octubre de 1977, les Corts recent elegides van aprovar una llei d’Amnistia que va ser pactada pel Govern amb els diputats de les organitzacions obreres i nacionalistes i pretenia respondre al clamor popular. Amb limitacions, aquesta llei anul·lava les condemnes de sindicalistes i lluitadors antifranquistes. Tanmateix, en contra de l’exigència de les masses de càstig als franquistes, absolia els torturadors i assassins franquistes, els responsables de la brutal repressió que es va abatre sobretot el país a partir del 1936. Ni un sol manifestant antifranquista havia demanat el perdó dels franquistes. Sense portar aquest nom, era la llei de Punt Final, per perdonar els crims del franquisme, a canvi de l’indult a condemnats per aquest, i en particular, i encara que no fos vist així pel conjunt del moviment obrer, a canvi de l’amnistia laboral. No es van revisar ni les sentències dels consells de guerra ni les de l’infame Tribunal d’Ordre Públic i altres tribunals especials. I es va mantenir a cents de milers de represaliats enterrats en cunetes i fosses comunes.

Van ser exclosos de l’amnistia, entre d’altres, els militars demòcrates de la UMD, l’expulsió de l’exèrcit dels quals es va mantenir, per preservar la naturalesa d’aquest com l’exèrcit del 18 de juliol.

Una transició «modèlica»?

Naturalment, sense aquesta «amnistia», difícilment hi hagués hagut els Pactes de la Moncloa d’octubre de 1977, ni el pacte constitucional que va donar lloc a la Constitució de 1978 i que va suposar el manteniment, sense cap depuració, de l’aparell judicial, militar i repressiu de la dictadura. .

Constitució, per tant, basada en el «perdó» al franquisme, a mantenir la Corona, l’aparell repressivo-judicial, militar sencers. Retallava drets sindicals i negava el dret a decidir la República i el d’autodeterminació que figuraven en els programes de TOTES les organitzacions i partits obrers i democràtics que van lluitar o es van oposar al franquisme.

La via de la reforma del franquisme, va negar la ruptura i la possibilitat d’instaurar un règim democràtic que fes realment taula rasa amb el passat. L’anomenada «modèlica transició» ha portat els pobles que componen Espanya a un carreró sense sortida. Qüestió agreujada per la terrible crisi econòmica que colpeja la majoria de la població treballadora alhora que es disparen els beneficis multimilionaris de les grans empreses de la banca, el comerç, la distribució, l’energia, que aprofiten de la impunitat que els dona aquest règim per augmentar els seus beneficis especulatius a costa de la població amb la inflació. Un sol exemple val: Espanya és el primer productor mundial d’oli i els ciutadans d’aquest país paguen un preu que és el doble del que es paga als països que l’importen. Cap govern, per més progressista que s’anomeni ha estat capaç o ha tingut la voluntat d'»atemptar» el lliure comerç que permet aquest saqueig al poble.

Però és en tots els dominis de la vida, de les relacions socials, de treball, econòmiques, que l’ entramat del règim permet mantenir o augmentar l’ explotació dels treballadors i agreujar l’ opressió contra els sectors més indefensos de la societat, en particular els emigrants, la joventut o les dones. Aquesta és la realitat, i contra ella s’han rebel·lat i ho continuaran fent tots els sectors explotats i oprimits de la societat: els pensionistes en defensa del sistema públic, els joves pel seu futur, les dones per la igualtat.

En aquest panorama la persistència de l’opressió sobre els pobles, que es va intentar desviar amb el tinglado autonòmic, ocupa per la història i la realitat actual un lloc central.

Per l’amnistia: per tots els drets

Des de la decisió del TC de retallar el 2010 l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat pel Parlament català i per les Corts, ha sorgit un massiu moviment independentista.

La falta de solució democràtica per part dels governs de la Monarquia, juntament amb la utilització sistemàtica dels jutges i de la policia, ha alimentat aquest moviment. Moviment que, d’altra banda, ha mostrat les seves limitacions en buscar els seus dirigents la solució no en la lluita per l’abolició de la Monarquia sinó en la negociació amb ella per aconseguir la separació. I en consonància amb això, no buscant el suport en la classe treballadora i els pobles de tot l’Estat sinó en les podrides institucions europees.

Malgrat això, ha quedat clar que hi ha milers i milers de ciutadans de Catalunya que no volen viure en règim de la Monarquia. No són els únics perquè el sentiment antimonàrquic és comú a tots els pobles d’Espanya, i això permet una perspectiva unitària. Per la nostra banda, no som independentistes però defensem els drets democràtics dels pobles, en particular el dret d’autodeterminació, perquè la fraternitat entre ells per la qual sempre ha lluitat el moviment obrer, només és possible sobre la base de la llibertat.

El resultat electoral del 23J ha demostrat de nou que hi ha una majoria contra el franquisme i la seva representació política, i que aquesta majoria –malgrat els vaivens i les renúncies del Govern de coalició que han tingut un efecte desmobilitzador-– està composta dels treballadors que voten els partits que es diuen d’esquerra i els partits que diuen defensar la sobirania dels pobles català,  basc, gallec.

Aquesta majoria per consolidar-se necessita de mesures, de decisions que corresponguin a les seves exigències. El desenvolupament de la situació política ha portat a lligar la sort de la pròxima investidura a l’acord entre els actuals socis de govern i els partits nacionalista i independentistes. No som indiferents -com no ho és la classe treballadora- al tipus de govern que es pugui constituir, però independentment d’això, i més enllà de les sortides «provisionals» que puguin trobar-se, no hi haurà solució definitiva a la qüestió catalana o basca, si no s’escomet de manera decidida el problema nacional no resolt des de la transició,  i agreujat en certa mesura per l’Estat de les Autonomies. Té raó els que diuen que el govern actual -en funcions- té una oportunitat d’or per resoldre la qüestió. Però per això, cal trencar dreceres amb l’aparell franquista que pressiona sense descans. I conjuminar tots els que lluiten pels drets democràtics.

Evidentment això no resol tots els problemes, en particular el necessari augment dels salaris, de les pensions i contenció dels preus com planteja el president d’Astúries, ni tanca la «qüestió catalana», PERÒ AVUI ÉS EL PUNT DE PARTIDA PER A TOTA LA RESTA.

És la condició per ajudar a restablir la FRATERNITAT ENTRE ELS POBLES.

La Monarquia i els seus portaveus s’alcen contra la demanda d’amnistia que desautoritzarà tota la repressió – i al mateix rei que la va animar- i ensumen a l’enfrontament d’uns pobles contra d’altres. Feijoo, Aznar i els seus agents pretesament socialistes (González, Guerra…) criden a una nova creuada contra el poble català.

El poble català vol democràcia i llibertat, treball i drets per a tothom per avançar en un règim de fraternitat als diferents pobles.

Per a nosaltres això significa ACABAR AMB LA MONARQUIA, instaurar la República del poble, dels pobles. Una Unió Lliure de Repúbliques sobiranes .

I avui, immediatament exigeix l’amnistia. La seva promulgació significaria un sotrac d’aire fresc per a tots els treballadors d’Espanya i de tots els pobles, un punt de suport per lluitar i aconseguir totes les reivindicacions i drets negats pel règim monàrquic i els governs que s’hi sotmeten. I en particular contra la seva política de guerra imposada per Biden.

El que està en joc no és només la investidura d’un govern, sinó un horitzó de democràcia i drets per als treballadors i els pobles d’Espanya