Primeres reflexions sobre el Pacte PSOE/PODEMOS sobre els pressupostos 2019

(Publicat a la Carta Setmanal 701veure en castellà)

El Partit Socialista i Podemos han arribat a un acord per presentar un projecte de Pressupostos de l’Estat per 2019. Per a molts treballadors i militants, aquest acord, que inclou propostes com la pujada del Salari Mínim a 900 euros, l’actualització de pensions segons l’IPC i la pujada de les pensions mínimes i no contributives, suposa un raig de llum després d’anys de retallades i més retallades. Altres companys i companyes assenyalen que no hi ha diners per recuperar les retallades en la Sanitat, l’Ensenyament i les plantilles dels serveis públics, i que el que es recupera en la Dependència segueix quedant-se molt curt.

Des d’aquesta Carta Setmanal volem contribuir al debat, no només sobre els continguts, sinó sobre el significat polític d’aquest acord, que suposa una necessitat per al govern sorgit de la moció de censura per legitimar-se davant la població treballadora que esperava i espera d’ell mesures de canvi real. .

Què han dit uns i uns altres

Mentre la dreta arremet contra l’acord com si fos l’Apocalipsi, els signants de l’acord ho defensen amb optimisme, encara que de manera moderada com podrem comprovar.

Per PODEMOS “és un primer pas per canviar les prioritats de la política econòmica d’Espanya i superar el marc de l’austeritat. Però queda encara molt camí per recórrer (…) els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) per 2019 obren el camí d’una nova etapa que posa punt i final a una llarga dècada d’austeritat”. Esquerra Unida diu que “aquest acord suposa un punt de partida per a la reversió de les polítiques de retallades que tant dany han fet a les famílies treballadores. No obstant això, encara queda molt camí per recórrer per resoldre els grans problemes del país”.

En canvi, la dreta del PP i Ciutadans ataca amb totes la seva forces l’acord. El nou líder del PP amb un posicionament completament escorat a la dreta extrema, Pablo Casado, que ha dit que “faré el possible i l’impossible perquè el salari mínim no pugi a 900 euros”   i que anava a portar la seva oposició als Pressupostos a Brussel·les i al Tribunal Constitucional.

Els dirigents sindicals han estat més moderats. Unai Sordo deia, en un missatge a la direcció de CCOO, que “l’acord és limitat en matèria de reforma laboral. Apunta algunes matèries que compartim com que cal regular d’una altra manera les condicions de subcontractació, o modificar les causes i procediments que permetin despenjar-se del conveni col·lectiu. No obstant això desapareix qualsevol esment a la desaparició de la prevalença del conveni d’empresa sobre el del sector (que pugui baixar els salaris) i no compartim la redacció sobre la “ultraactividad”. L’Àrea Pública de CCOO, per la seva banda, assenyala les seves reticències pel que fa a les plantilles perdudes en els serveis públics, “amb una pèrdua real de més de 260.000 llocs de treball en aquests anys”, i explica que l’acord no permet recuperar aquestes plantilles, perquè en lloc d’eliminar la taxa de reposició -el percentatge màxim de llocs de treball que es poden cobrir- per a totes les administracions, només ho permet “per a les corporacions locals que hagin complert l’objectiu d’estabilitat pressupostària, deute i regla de despesa” , no així per a la resta de sectors i Administracions Públiques.

D’altra banda, els mitjans de comunicació més afins al capital financer assenyalen que el més important de l’Acord és que, gràcies a ell, Podemos es converteix en un “partit de govern”. Alguns comencen a parlar d’una coalició “a la portuguesa”, que permetria unir a tots dins del respecte al “marc constitucional”.

Suposa l’acord la fi de l’austeritat?

Cal reconèixer que, contràriament al que diuen IU i Podemos, l’acord no suposa ni de lluny posar fi a l’austeritat i les imposicions de Brussel·les. Tot el contrari, es basa a acceptar els límits de dèficit pactats amb Brussel·les pel Govern Rajoy (Els PGE inclouen un ajust de 4.850 milions per baixar el dèficit del 2,7 a l’1,8% del PIB), i, de fet, el primer pas del Govern Sánchez ha estat remetre el projecte de PGE a Brussel·les per a la seva aprovació. Brussel·les ha contestat amb una carta al govern que el seu contingut no suposa en absolut que la Comissió Europea vagi a rebutjar aquests pressupostos, sinó que té dubtes sobre alguns dels elements que conté i requereix informació addicional, sobretot sobre si les previsions de recaptació amb els nous impostos permetran complir els objectius de reducció del dèficit.

En aquest marc, i per tal de poder encaixar forçosament algunes mesures socials, el projecte de PGE manté, per exemple, les enormes retallades en inversions públiques que vénen aplicant-se des de 2010 (de fet el % d’inversió pública segueix baixant pel que fa al 2017) pel que afecta a les infraestructures, a les inversions en educació i sanitat, en R+D, en habitatge… I aquestes inversions són cada dia més urgents: les carreteres estan molt deteriorades, l’equipament sanitari cada vegada més obsolet.

Quant a la despesa en educació i sanitat, es manté es congelada. La despesa en educació es mantindrà en el 4% del PIB, mentre que la despesa en Sanitat romandrà en el 6% del PIB. Queda molt lluny, per tant, de les necessitats de recuperació d’aquests serveis (recordem que, només en Sanitat, la quantitat robada al sistema per les retallades en aquests anys ha estat de 23.000 milions d’euros).

Tampoc suposa l’acord la fi de les contrareformes del PP, que tots esperaven d’aquest govern. Les reformes laborals, com es veu, es mantenen en els seus aspectes essencials, la Llei Mordassa serà “reformada”, però no derogada, res es diu de la LOMCE ni del decret 3+2, l’article 315.3 del Codi Penal serà també reformat, però no derogat.

I, per descomptat, se segueix tancant la via a qualsevol solució política del conflicte català, ni tan sols la possibilitat de fer que la fiscalia rebaixi al màxim possible (dins del permès per la judicatura franquista) la pena demanada als presos polítics catalans.

Quant a la mesura més mediàtica, la pujada del SMI a 900 euros -que només una persona sense escrúpols com Casado pot no recolzar- caldria assenyalar un fet: en cap dels anys anteriors, la pujada del SMI ha format part dels Pressupostos de l’Estat sinó que s’ha aprovat per un Reial decret independent d’aquests. No s’entén llavors que s’invoqui davant ERC i davant d’altres forces polítiques la necessitat de recolzar els PGE per aprovar la pujada del SMI.

I ara?

La immensa majoria de la classe treballadora i de la joventut, que va celebrar l’expulsió de Rajoy del govern, segueix esperant del govern de Pedro Sánchez que doni resposta a les seves necessitats i reivindicacions, que acabi d’una vegada per sempre amb les retallades socials i de drets que va aplicar el govern del PP, amb el suport de Ciutadans, i que busqui una solució política a les aspiracions de la majoria del poble català.

En aquest sentit, celebrem, amb ells, les mesures recollides en l’acord PSOE- Units Podemos, com la pujada del SMI, la pujada de les pensions segons l’IPC, més fons per a la dependència, etc. i que suposen una millora per la ciutadania, i rebutgem la reacció histèrica dels dirigents del PP i de Ciutadans.

En aquest sentit, cal sumar forces per defensar les millores aconseguides i per assolir la resta de reivindicacions. Els treballadors, la joventut, els pobles, que saluden aquests avanços, no van, sens dubte, a considerar aquest acord com el límit del “que es pot aconseguir” Van a renunciar els treballadors a la derogació completa de les reformes laborals? Abandonarà la joventut escolaritzada la lluita per la derogació íntegra de la LOMCE? Acceptaran els defensors de les llibertats que es mantingui, encara que sigui parcialment, la Llei-Mordassa i l’art. 315.3 del Codi Penal? Renunciaran a la recuperació de LA SEVA sanitat i EL SEU ensenyament, la qual cosa exigeix un pressupost d’urgència? Renunciaran els empleats i empleades públics a recuperar els llocs de treball i els drets perduts? Poden renunciar els ciutadans de Catalunya a la llibertat dels seus presos polítics o al seu dret a decidir?

Caldrà sumar les forces necessàries per defensar el drets aconseguits, per seguir avançant i fer front a l’ofensiva la reaccionària, per seguir reivindicant de llibertat dels presos polítics i posar fi a la persecució judicial que en aquests moments està més justificat mai.

Per als treballadors, la joventut, els pobles, qualsevol avanç es important ,encara que sigui parcial. És més, és un punt de suport per seguir avançant més i poder satisfer totes les reivindicacions. En aquesta via situem la nostra acció. Però, al mateix temps, sense condicions ni ultimàtum assenyalem que l’experiència d’aquests anys ha demostrat que, per aconseguir aquestes reivindicacions, el respecte als marcs econòmics establerts per la Unió Europea i al marc polític establert pel Règim monàrquic suposen greus obstacles. En aquest sentit, defensem la necessitat de seguir treballant per la sobirania dels pobles, per la democràcia, per la República.

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.