(Publicat a la Carta Setmanal 779 – veure en castellà)

Això ens repeteixen una vegada i una altra, polítics i comentaristes. Ens diuen coses com a “quan passi la crisi del coronavirus” la producció de medicaments deixarà d’estar concentrada a la Xina i l’Índia, i es recuperarà per als països europeus i els EUA, que la producció de màscares i equips de protecció deixarà d’estar localitzada a la Xina, s’acabaran les retallades en la Sanitat, es crearà un servei de salut en l’àmbit de la Unió Europea que d’acord amb el que és la UE només serviria per a dinamitar els serveis de salut que existeixen realment, que són els de cada país), es farà un repartiment més just de la riquesa… I així podíem seguir fins a l’infinit, i més enllà. És una vegada més el conte que el capitalisme es pot reformar, que resulta possible un “capitalisme bo, civilitzat”, un “capitalisme amb rostre humà”.

Però Quan ens prometen aquestes coses, molts girem la vista enrere, cap a la crisi de 2008!. I cap a les crisis anteriors. També llavors es van fer moltes promeses, però les coses van seguir igual. O pitjor.

Retornar la producció als països més desenvolupats?

Per a respondre a aquesta pregunta, cal fer una primera consideració. No és qüestió de bona o mala voluntat, sinó de les lleis del sistema basat en la propietat privada dels mitjans de producció, del capitalisme.

Sota aquesta manera de producció, els beneficis del capitalista, propietari dels mitjans de producció, es basen en l’extracció de la plusvàlua al treballador assalariat, perquè al treballador o treballadora se li paga un salari, que ha de garantir les condicions de la seva supervivència i de la seva família, però que, en tot cas equival solament a una part del que produeix (l’altra part és la plusvàlua). Com vulgui que aquestes “condicions de supervivència” estan socialment determinades (no són les mateixes a Alemanya que a Vietnam), la suma del salari directe i diferit varia segons cada país. Per aquest motiu el capitalista, buscant el màxim benefici, traslladi la producció als països o llocs on li resulta més barat produir. Compensa amb els baixíssims salaris la menor qualificació de la mà d’obra.

Per això, la siderúrgia i la construcció naval van tancar les seves fàbriques a Europa i van traslladar la producció a Corea del Sud i després a la Xina. De la mateixa manera, la indústria tèxtil va tancar les seves fàbriques a Catalunya i va traslladar la producció al Marroc i a Turquia, després va tancar al Marroc i Turquia i es va traslladar a la Xina, d’aquí a Bangladesh i a Vietnam… i així seguirà, buscant on pagar menys salaris i obtenir majors beneficis.

El mateix ha passat amb la producció dels “principis actius” dels medicaments, Al voltant del 80% dels principis actius de fàrmacs usats a Europa i els Estats Units es produeixen a l’Índia i a la Xina, i l’Índia té una poderosa indústria de producció de medicaments genèrics.

De la mateixa manera, la producció de màscares es fa gairebé exclusivament a la Xina. Es calcula que, des de l’1 de març, la Xina ha exportat 3.860 milions de màscares i 37,5 milions de vestits de protecció.

L’única excepció és la indústria militar. Les úniques drassanes que queden a Espanya produeixen vaixells per a l’exèrcit (i els venen a altres països, com l’Aràbia Saudita). Però aquí el que es protegeix no és la producció industrial, sinó el secret militar, la patent de les armes.

Canviarà això després de la crisi del coronavirus? Fer-ho significaria que el capitalista decideix fabricar medicaments o màscares a França o a Espanya, encara que hagi de pagar salaris més alts. El problema és que el benefici del capitalista prové de l’extracció de la plusvàlua, però es realitza en el mercat, com a resultat de la venda del seu producte. I com vendrà aquestes medicines o aquestes màscares més cares que les fabricades a la Xina o l’Índia? Els especuladors, els “fons voltor” propietaris de bon part de les empreses continuaran mantenint la seva inversió en aquesta empresa que no aconsegueix vendre els seus productes, en lloc de fer-ho en una empresa xinesa que els embeni com rosquilles?

Aquí no hi ha una patent sotmesa a secret militar. Fins i tot els exèrcits encarreguen la fabricació dels seus uniformes a factories tèxtils de la Xina o Vietnam.

S’ha parlat de retornar a Europa la producció de medicaments o de productes sanitaris. No cal dir que els productes siderúrgics, els vaixells, la roba… continuaran fabricant-se on al capitalista li aconsegueixin majors beneficis.

Un repartiment més just de la riquesa?

En 1916, Vladímir Lenin escrivia “L’imperialisme, fase superior del capitalisme”, obra en la qual descrivia la fusió del capital industrial i del capital bancari en el capital financer, la constitució d’un mercat mundial, i la concentració de la producció en empreses industrials cada vegada més grans.

Ha passat més d’un segle, dues guerres mundials, nombroses crisis econòmiques, i el fenomen que descrivia Lenin no ha fet, des de llavors, més que augmentar.

L’ONG Oxfam deia en el seu informe de 2020 sobre les desigualtats mundials, que “la riquesa de l’1% més ric del planeta correspon a més de dues vegades la riquesa del 90% de la població (6.900 milions de persones)”. I afegia que 2.153 multimilionaris atresoren més riqueses que 4.600 milions de persones, que són el 60% de la població mundial. Arrizabalo i Halphen expliquen en La Veritat núm. 105 que “BlackRock, empresa estatunidenca de gestió d’actius, declarava el febrer de 2019 que, amb 14 900 treballadors, gestiona 5,97 bilions de dòlars (equivalent a un 7,5% de tot el PIB mundial). Cal tenir en compte que, segons The Mckinsey Global Institute, només el 10% dels grups que cotitzen en Borsa atresora el 80% de tots els guanys mundials”[1].

Pot revertir-se aquesta tendència, que s’ha mantingut, i fins i tot accelerat, durant més de cent anys? És possible aquest “repartiment més solidari de la riquesa”? Oxfam, a qui citàvem abans, opina que bastaria amb canviar les polítiques fiscals perquè les grans companyies i fortunes paguessin més imposats. De fet, només un 4% de la recaptació fiscal mundial prové de les grans riqueses. Caldria preguntar-se per què no ho ha fet cap govern, en cap país del món, ni de “dretes”, ni d'”esquerres”, ni d'”esquerra plural”. Com se li posa el cascavell al gat? Quin govern pot imposar-se a aquest 1% més ric, que va acaparar el 82% de la riquesa mundial generada en 2017? En última instància, és possible que es mantingui un règim democràtic quan l’1% és l’amo de tanta riquesa?

En realitat, la concentració de la producció en unes poques empreses és el resultat de la necessitat de competir, d’incorporar maquinàries cada vegada més complexes, i més cares, una carrera en la qual, com assenyalava Trotsky “Les empreses grans gaudeixen de majors avantatges tècnics, financeres, d’organització, econòmiques i polítiques que les empreses petites”.

No hi haurà més canvi que el que imposi la classe treballadora

Són les lleis que regeixen el sistema capitalista. Per això el capitalisme no és reformable, res canviarà després de la crisi del coronavirus, tret que ho canviï la classe treballadora amb la seva mobilització, imposant als capitalistes, conquestes socials, com es van imposar, com a resultat de la lluita de classes, el dret a la jubilació, les vacances pagades, l’educació bàsica obligatòria a càrrec de l’estat, l’existència de serveis de sanitat pública, etc.

En els últims anys hem vist a totes aquestes conquestes en perill, amenaçades per la voracitat del capital financer, que busca augmentar el grau d’explotació, la taxa de plusvàlua. Mentre es mantingui el domini del capital financer, aquests atacs seguiran, i totes les conquestes que s’arrenquin estaran sempre en l’objectiu del capital i els seus governs.

[1] Centralització i concentració de l’capital a l’època de l’imperialisme. La Veritat 105 pg. 35-43